Treballem la llengua i literatura catalanes: La literatura després del desgavell bèl·lic (I). Adreçat a 4t d'ESO i Batxillerat

1. La llarga postguerra

Després de vèncer el general Franco en la Guerra Civil Espanyola, al gener del 1939 va iniciar-se un període de persecució i anihilació de la llengua i la cultura catalanes. Els anys que van des de la postguerra fins a la mort del dictador, 1975, es poden dividir en tres períodes:

.De 1939 a 1945:

És un període de temps on hi ha una lluita clandestina per a mantenir viu el conreu literari de la llengua i sobretot l’esperit de catalanitat. Molts esperaven que en la Segona Guerra Mundial els aliats guanyessin el nazisme i el feixisme, i alhora provoquessin la caiguda del règim franquista. A partir del 1944 van començar-se a autoritzar permisos per a l’edició de llibres d’autors no contemporaris, com per exemple, Jacint Verdaguer, tot i que en ortografia prefabriana.

Durant aquests anys va ésser fonamental el paper de la resistència clandestina a Catalunya, i a la vegada, l’acció dels grups d’intel·lectuals i artistes que van emigrar a Europa, Mèxic i Xile. Alguns d’aquests van poder tornar aviat: Carles Riba, Ferran Soldevila, Pere Quart; d’altres a partir dels anys seixanta: Pere Calders, Mercè Rodoreda, Avel·lí Artís Gener, Agustí Bartra, Anna Murià, Vicenç Riera Llorca, Ferran de Pol, Joan Sales… i finalment, malauradament, alguns autors van morir a l’exili: Pompeu Fabra, Pau Casals, Josep Carner… Des de fora es van continuar celebrant els Jocs Florals, es van continuar editant revistes i llibres i es intentar mantenir contactes amb Catalunya.

.De 1945 a 1966:

Sorgeixen les primeres accions publiques contra el règim, com ara, la vaga de tramvies de 1951, la reaparició o fundació d’editorials: Editorial Selecta (1946), o Edicions 62, entre d’altres; l’inici de premis literaris: el Joanot Martorell, 1947; la creació de revistes com Serra d’Or, el 1959 i el sorgiment del moviment la Nova Cançó.

.De 1966 a 1975:

El 1966 va promulgar-se la Llei de premsa, que establia que no era necessari portar els escrits a la censura. També s’esdevenen importants moviments col·lectius d’estudiants, d’obrers, d’intel·lectuals per tal d’aconseguir les llibertats democràtiques, com per exemple: la Caputxinada, nom que rep l’assemblea constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants (1966) o també va originar-se l’Assemblea de Catalunya (1971).

2. Panorama de la poesia

Va poesia va ésser el gènere predominant durant els primers anys de la postguerra, a causa de la seva brevetat, això possibilitzava la seva difusió en els àmbits privats. Les primeres manifestacions poètiques foren de caire clandestí i anaven lligades a l’estètica simbolista de la preguerra, és a dir, empraven símbols per a expressar allò que desitjaven. Carles Riba era l’autor més destacat, el referent.

Els poetes escrivien amb una gran riquesa format i s’oblidaven del context històric en el qual vivien en un primer moment. Esdevenien portaveus de la temàtica amorosa, de paisatge, religiosa, ho feien amb un enfocament intimista. Més endavant, van anar introduint temes com ara la mort, l’angoixa existencial, Déu, i finalment, la problemàtica civil que estaven patint.

Són exemples d’aquesta línia poètica les obres “Nabí” (1941), de Josep Carner; “Les elegies de Bierville” (1942), de Carles Riba. Sense perdre de vista les trajectòries poètiques de Clementina Arderiu, Joan Teixidor, Rosa Leveroni, Joan Vinyoli. O les obres d’anàlisi de la condició humana davant de la vida i la mort de la mà d’autors com Agustí Bartra i Salvador Espriu.

Per un altre costat, la poesia va iniciar un camí de creació de moviment avantguardista, amb el grup Dau al Set, les revistes Poesia i Ariel, amb la finalitat de connectar el passat amb l’experimentació que portava la modernitat del moment. Aquí trobem com a destacat autor el poeta J.V. Foix. Al llarg de la dècada dels cinquanta van començar a aparèixer noves veus. Josep Palau i Fabre, amb l’obra “Poemes de l’Alquimista” (1952), on plasmava la reflexió existencial i les experimentacions formals dins de la seva poesia.

Dues veus rellevants

Dos autors fonamentals estaven sorgint en aquest context literari de postguerra: Salvador Espriu i Joan Oliver, conegut amb el pseudònim de poeta “Pere Quart”. Dos autors que no van destacar únicament en la vessant poètica, sinó també en la narrativa i en la dramàtica.

.Salvador Espriu (1913-1985):

Va començar com a autor de prosa abans del 1939 amb obres com “El doctor Rip” (1931), “Laia” (1932) i “Ariadna al laberint grotesc” (1935). Durant la postguerra, va combinar la doble dedicació d’escriptura de poesia i teatre, on a través d’aquestes obres reflexionava sobre la mort, el pas del temps i el món destruït de la Guerra Civil. Va bastir la seva obra amb la creació del mite de Sinera (Arenys de Mar) i del seu cementiri: “Cementiri de Sinera” (1946), “Les hores” (1952), “Mrs Death” (1952), “El caminant i el mur” (1954) i “Final del laberint” (1955).

En una vessant més satírica, podem trobar obres com “Les cançons d’Ariadna” (1949). Però la seva obra més coneguda és sens dubte “La pell de brau” (1960), on el realisme històric dels anys seixanta hi està reflectit, juntament amb l’escriptura d’una poesia civil amb finalitats didàctiques: la guerra ha destruït Sepharad (nom de la península Ibèrica en hebreu) i que a la vegada, pren forma de la pell d’un brau. El poeta ens parla de llibertat, justícia, respecte i la concòrdia entre els diversos pobles de la península.

.Joan Oliver , “Pere Quart”, (1899-1986):

Autor sorgit del Grup de Sabadell. Oliver portava a terme actes provocatius i lúdics, sobretot emmarcats d’avantguarda i que va sorprendre amb els seus dos primers poemaris de caire humorístic i paròdic: “Les decapitacions” (1934), “Bestiari” (1937). S’exilià a Xile el 1939. Edità des del postsimbolisme: “Saló de tardor” (1947), amb un clar to elegíac i “Terra de naufragis” (1956), recull amb un marcat to de la crisi individual i col·lectiva de postguerra i pels seus dubtes i meditacions metafísiques. El poemari “Vacances pagades” (1960) va influir en generacions joves de poetes.

Pel que fa a la seva obra teatral, publicà “La fam” (1938), on retrata les tensions ideològiques i polítiques dins del context revolucionari i bèl·lic. Posteriorment va encetar un procés d’acostament a un públic més ampli, amb obres que qüestionaven la doble moral burgesa, en referència al matrimoni i a les relacions amoroses, ho veiem a “Ball robat” (1958).

(Material adaptat de: DIVERSOS, Llengua catalana i literatura 4 ESO, Atòmium, Text-La Galera, Barcelona, 2016)

(Crèdits fotogràfics: Francesc Català-Roca, Espais escrits, Ràdio Arenys)

EXERCICIS:

1. Explica quina era la situació de la literatura catalana després del conflicte bèl·lic.

2. Quins gèneres literaris eren els dominants en el període de postguerra? Raona la teva resposta.

3. Quin era el principal poeta i quin el principal dramaturg d’aquest període?

4. Escull un dels següents autors/es potser per a tu menys coneguts i amplia’n continguts: Clementina Arderiu, Joan Teixidor, Rosa Leveroni, Agustí Bartra, Josep Palau i Fabre. Si algú participa en aquesta activitat no es poden repetir.

5. Què era el Grup de Sabadell? Quins membres el constituïen? Quins objectius tenien?

6. En què consistia el grup Dau al Set? Qui en formava part?

7. Què era la Nova Cançó?

8. Esmenta quina és l’obra primordial de… i en què va contribuir aquesta obra.

Salvador Espriu, Carles Riba, Josep Palau i Fabre, Joan Oliver.

9. Crea una gamificació per tal de treballar els autors d’aquest període.

10. Com i quan es comença a reactivar la cultura catalana?

11. Quin poeta o poetessa s’amaga darrere de cada imatge.