Aquest és un dels fragments més brillants de l’obra Un món sense fi, de Ken Follett
publicada el 2007. Entretingut, intrigant, i on desitges llegir més per a saber
què passarà.
65
L’endemà al matí, Godwyn ja no es va llevar. Caris es va
posar la màscara de lli i el va cuidar. Li rentava la cara amb aigua de roses i
li donava vi rebaixat quan demanava beure. Cada vegada que el tocava, en acabat
es rentava les mans amb vinagre.
A banda de Godwyn i Thomas, només quedaven dos monjos
més, ambdós novicis de Kingsbridge. Tots dos també s’estaven morint de la
pesta, per això els va baixar del dormitori i els va fer jeure a l’església, i
també se’n va cuidar, bellugant-se per la nau en semipenombra com una ombra,
mentre anava d’un moribund a l’altre…
Va preguntar a Godwyn on havia amagat el tresor de la
catedral, però ell es va negar a dir-ho. Merthin i Thomas van escorcollar el
monestir. El primer lloc on van buscar on van buscar va ser a sota l’altar. Per
com estava d’esponjosa la terra allà, van suposar que no feia gaire hi havien
enterrat alguna cosa. Tanmateix, quan van excavar un forat – Thomas cavava
sorprenentment bé amb una mà- no hi van trobar res. El que hi haguessin
enterrat, ara no hi era.
Van buscar en cada sala ressonant del monestir desert, i
fins i tot van escorcollar la fleca aturada i les botes buides de la
cerveseria, però no van trobar ni joies ni relíquies ni cèdules.
Passada la primera nit, Thomas discretament va
desallotjar-se del dormitori –sense que li demanessin- i va deixar que Merthin
i Caris hi dormissin sols. No va fer cap comentari, ni tan sols un cop de
colze, ni va picar l’ullet. Agraïts per la discreta connivència, es van colgar
sota una pila de manter i van fer l’amor. En acabat, Caris es va quedar
desvetllada. En algun lloc de la teulada hi vivía un mussol, i en sentia els
udols nocturns, i de tant en tant el xiscle d’un animal que havia caigut a les
seves urpes. Es demanava si es quedaria embarassada. No volia haver d’abandonar
la seva vocació, però no podia resistir la temptació de jeure als braços de
Merthin. Per això simplement va deixar de pensar en el futur.
El
tercer dia, mentre Caris, Merthin i Thomas dinaven al refectori, Thomas va
tenir una pensada.
-Quan
Godwyn demani per beure, negueu-li la beguda fins que us hagi dit on va amagar
el tresor.
Caris
s’ho va rumiar. Fora ben just. Però també suposaria una tortura.
-No
ho puc fer –va admetre-. Ja sé que s’ho mereix, però, amb tot, no ho puc fer.
Si un malalt demana per beure, li haig de donar beguda. Això és més important
que tots els ornaments i joies de la Cristiandat.
-No
li deveu cap compassió, mai no en va mostrar gens envers vós.
-He
convertit l’església en un hospital, però no permetré que esdevingui una cambra
de tortura.
Thomas
semblava inclinat a continuar discutint, però Merthin el va dissuadir amb un
gest del cap.
-Pensa,
Thomas –el va esperonar-. Quan vas veure el tresor per última vegada?
-La
nit que vàrem arribar –va explicar Thomas-. Era en capses i bosses de cuir que
havien traginat dos cavalls. Ho vam descarregar el mateix temps que tota la
resta, i crec que ho van transportar fins a l’església.
-Què
se’n va fer?
-Mai
més no ho vaig tornar a veure. Però després de les vespres, tots vàrem anar a
sopar, i em va cridar l’atenció el fet que Godwyn i Philemon es quedessin a
l’església amb dos monjos més, Juley i John.
-Deixa’m
que ho endevini: Juley i John eren joves i forts –va suposar Caris.
-Això
mateix.
-Doncs
aleshores devia ser quan van enterrar el tresor a sota l’altar. Però, quan el
van desenterrar?
-Havia
de ser quan no hi hagués ningú a l’església, i només en podien estar segurs
durant els àpats.
-Van
estar absents en algun altre àpat?
-En
diversos, segurament. Godwyn i Philemon sempre es comportaven com si ells dos
no haguessin de seguir les regles. Les seves absències als àpats i als oficis
no eren tan poc freqüents per recordar-les una per una.
-Recordes
que Juley i John no estiguessin al refectori per segona vegada? Godwyn i
Philemon devien tornar a necessitar ajuda –va preguntar Caris.
-No
necessàriament –va raonar Merthin-. És molt més fàcil reexcavar un sòl que ha
estat cavat. Godwyn té quaranta-tres anys i Philemon només trenta-quatre. Ho
podrien haver fet sols, si realment ho volien.
Aquella
nit, Godwyn va començar a desvariejar. A estones semblava que cités la Bíblia,
a estones que pregués, i altres que donés excuses. Caris s’ho va escoltar una
mica, esperant sentir alguna pista.
-La
gran Babilònia ha caigut, i totes les nacions han begut de la ira de la seva
fornicació; i del tron ha brollat foc, i trons, i tots els mercaders de la
Terra ploraran. Penediu-vos, oh, penediu-vos,a tots els de vosaltres que heu
pecat de fornicació amb la mare de les barjaules! Tot es va fer per una fi més
elevada, tot es va fer per a la glòria de Déu, perquè el fi justifica els
mitjans. Doneu-me alguna cosa per beure, per l’amor de Déu. El to apocalíptic
del deliri de Godwyn segurament estava inspirat pel mural de la descripció
gràfica de les tortures de l’infern.
Caris
li aguantava un got als llavis.
-On
són els ornaments de la catedral, Godwyn?
-Vaig
veure set canelobres d’or, tots recoberts de perles i pedres precioses, i
embolcallats amb lli fi porpra i escarlata, i reposaven en un arcó fet de fusta
de cedre, i de sàndal, i de plata. Vaig veure una dona que cavalcava en una
bèstia escarlata, amb set caps i deu banyes, i que pronunciava les paraules de
la blasfèmia.
La
nau ressonava amb l’eco d’aquell deliri.
L’endemà,
van morir els dos novicis. Aquell dia a la tarda, Thomas i Merthin els van
donar sepultura al cementiri situat al nord del priorat. Era un dia fred i
humit, tanmateix van suar amb l’esforç de cavar les tombes. Thomas va celebrar
el funeral. Caris i Merthin van estar-se a peu de tomba. Quan tot s’esfondrava,
els rituals ajudaven a mantenir una aparença de realitat. Al voltant d’ells hi
havia les tombes recents de tots els altres monjos excepte Godwyn i Saül. El cos
de Saül reposava sota el petit prebisteri de l’església, un honor reservat als
priors més respectats.
En
acabat, Caris va tornar a l’església i va examinar el sepulcre de Saül al
prebisteri. Aquella part de l’església tenia el terra de lloses. Evidentment,
havien aixecat les lloses per tal de poder cavar la tomba. Quan les havien tornat a col·locar, n’havien
polit algunes i hi havia gravat una inscripció.
Era
difícil concentrar-se, amb Godwyn en un racó que desvariejava parlant de
bèsties de set caps.
Merthin
es va adonar de la seva mirada pensativa i li va seguir l’esguard. A l’acte va
endevinar què pensava. Amb una veu horroritzada va exclamar:
-És
impossible que Godwyn hagi amagat el tresor al taüt de Saül Whitehead!
-És
difícil imaginar uns monjos profanant una tomba –va admetre-. D’altra banda, si
els hi haguessin amagat, els ornaments no haurien hagut de sortir de
l’església.
-Saül
va morir una setmana abans que tu arribessis. Philemon va desaparèixer dos dies
després.
-Per
tant, Philemon hauria pogut ajudar Godwyn a cavar la tomba.
-Sí.
Tots
tres es van mirar els uns als altres, fent esforços per no escoltar les
ximpleries inconnexes de Godwyn.
-Només
hi ha una manera d’esbrinar-ho –va dir Merthin.
Merthin
i Thomas van agafar les pales de fusta. Van aixecar la làpida i les lloses del
voltant, i van començar a cavar.
Thomas
havia desenvolupat una tècnica per fer-ho amb un sol braç. Clavava la pala a la
terra amb el braç bo, la decantava, i aleshores feia baixar la mà pel pal fins
a la pala i l’aixecava. El braç dret se li havia fet molt musculós de resultes
d’haver-se hagut d’adaptar.
Malgrat
tot, van trigar molta estona. Moltes tombes eren poc profundes, avui dia, però
per a la del prior Saül havien excavat els sis peus de rigor. A fora, ja
fosquejava, i Caris va anar a buscar espelmes. Els dimonis de la paret semblava
que es moguessin a la llum vacil·lant. Tant Thomas com Merthin estaven drets a
dintre el sot, i per damunt del nivell del sòl només se’ls veien els caps, quan
Merthin va dir:
-Espera,
he trobat alguna cosa.
Caris
va veure un material blanc brut que semblava el lli impregnat d’oli que de
vegades es feia servir per fer mortalles.
-Heu
trobat el cadàver –va dir.
-Però,
on és el taüt? –va preguntar Thomas.
-El
vàreu enterrar en una caixa?
Els
taüts només se’ls podien permetre una minoria: la gent pobra s’enterraven
directament amb la mortalla.
-A
Saül li vàrem donar sepultura en un taüt... jo hi era. Hi ha molta fusta aquí
enmig del bosc. Tots els monjos van ser enterrats en taüts, fins que el germà
Silas, el fuster, es va posar malalt.
-Espera
–va dir Merthin. Va empènyer la pala de terra als peus de la mortalla i va
aixecar una palada de terra. Aleshores va picar amb el cantell de la pala i
Caris va sentir el so sec de la gusta que pica fusta. Hi ha un taüt a sota el
cos –va afirmar.
-Com
en va sortir, el cadàver? –va preguntar-se Thomas.
Caris
va sentir un calfred d’espant.
Al
racó, Godwyn alçava la veu:
-I
serà turmentat amb foc i sofre davant dels àngels sants, i el fum del seu
turment s’alçarà per sempre més.
-No
el podeu fer callar d’una vegada? –va preguntar Thomas.
-Aquí
no hi ha res de sobrenatural. Jo diria que Godwyn i Philemon van treure el cos
del taüt... i van omplir aquest amb el tresor robat –va suposar Merthin.
Thomas
es va asserenar de mica en mica.
-Doncs
millor que mirem a dintre el taüt.
Primer
van haver de treure el cos amortallat. Merthin i Thomas es van ajupir, el van
agafar per les espatlles i els genolls, i el van alçar. Quan el van haver alçat
al nivell de les seves espatlles, l’única manera que tenien de treure’l era
llançar-lo a fora. Va tocar a terra amb una bona trompada. Tots dos es van
espantar. Fins i tot Caris, que no creia gaire en el que li deien sobre el món
espiritual, estava morta de por, i es va adonar que no parava de mirar
nerviosament per damunt l’espatlla als racons foscos de l’església.
Merthin
va apartar la terra del capdamunt del taüt mentre que Thomas anava a buscar una
barra de ferro. A continuació van aixecar la tapa de la caixa.
Caris
sostenia dues espelmes damunt de la tomba perquè s’hi veiessin de la caixa. A
dintre el taüt hi havia un altre cos amortallat.
-Això
és molt estrany –va exclamar Thomas, la veu li tremolava de manera clarament
perceptible.
-Hem
d’analitzar-ho d’una manera raonable –hi va intervenir Merthin. Sonava calmat i
en control de la situació, però Caris, que el coneixia extraordinàriament bé,
sabia que feia el cor fort per mantenir la compostura-. Qui hi ha a dintre el
taüt? –va preguntar-. Mirem-ho.
Es
va inclinar endavant, va agafar la mortalla amb les dues mans, la va estripar
al llarg de la costura al cap. El cadàver feia una setmana que era mort, i feia
pudor, però no s’havia deteriorat gaire en el terra fred de sota de l’església.
Fins i tot sota la llum vacil·lant de les dues espelmes que aguantava Caris, no
quedava cap dubte sobre la identitat de l’home mort: el cap era cobert amb
cabells rossos cendrosos.
-És
Saül Whitehead.
-És
al taüt que li pertoca – va dir Merthin.
-Doncs
així, de qui és l’altre cos? –va demanar Caris.
Merthin
va tancar la mortalla a l’entorn dels cabells rossos de Saül i va tancar la
tapa del taüt.
Caris
es va agenollar al costat de l’altre cadàver. S’havia ocupat de molts cossos
morts, però mai no n’havia desenterrat cap, i les mans li tremolaven.
Tanmateix, va obrir la mortalla i va posar la cara al descobert. Davant del seu
horror, el mort tenia els ulls oberts i semblava que la mirés. Va fer el cor
fort i li va tancar les parpelles fredes.
Era
un monjo jove molt cepat que no va reconèixer. Thomas es va posar de puntetes
per mirar fora la tomba i va dir:
-És
el germà Jonquil. Va morir un dia després que el prior Saül.
-I
el vàreu enterrar... a on? –va preguntar Caris.
-Al
cementiri... o això pensàvem tots.
-En
un taüt?
-Sí.
-Però
ara resulta que és aquí.
-El
taüt pesava molt –va recordar Thomas-. Jo vaig ajudar a portar-lo...
-Doncs
ja imagino què va passar. Jonquil era a l’església, a dins del taüt, abans de
l’enterrament. Mentre els altres monjos dinaven, Godwyn i Philemon van obrir la
caixa i en van treure el cos. Van treure la terra de la tomba de Saül i van
llançar el cos de Jonquil damunt del taüt de Saül. En acabat van tornar a tapar
la tomba. A continuació van posar el tresor de la catedral al taüt de Jonquil i
el van tornar a tancar –va elucubrar Merthin.
-Doncs
això vol dir que hem de desenterrar el taüt de Jonquil.
Caris
va donar una ullada a les finestres del temple. Era negra nit. El temps havia
passat mentre obrien la tomba de Saül.
-Ho
podríem deixar per a demà al matí –va proposar.
Els
dos homes es van quedar en silenci una bona estona. Finalment Thomas va dir:
-Acabem
amb això d’una vegada per totes.
Caris
va anar a la cuina, va agafar dues branques de la llenya per al foc, les va
encendre i va tornar a l’església.
I
mentre tots tres sortien de l’església van sentir cridar Godwyn.
-I
a fora de la ciutat van trepitjar els raïms de la ira divina, i del raïm en va
sortir sang, i la terra es va inundar fins a les brides dels cavalls.
Caris
va tenir una esgarrifança. Era una imatge cruel de l’Apocalipsi de sant Joan, i
li va desagradar molt. Va mirar de treure-se-la del cap.
Es
van dirigir al cementiri a bon pas a la llum rogenca de les torxes. Caris es va
sentir alleujada d’allunyar-se del mural i dels deliris de Godwyn. Van trobar
la làpida de Jonquil i es van posar a excavar.
Els
dos homes ja havien cavat les dues tombes dels novicis i desenterrat la de
Saül. Aquesta era la quarta des de l’hora de dinar. Merthin es veia cansat i
Thomas suava molt. Però van continuar treballant obstinadament. A poc a poc el
forat es va anar aprofundint i la pila de terra del costat es va fer més alta.
Finalment la pala va tocar fusta.
Caris
va passar la barra de ferro a Merthin, i es va agenollar arran del sot,
aguantant les dues torxes. Merthin va forçar la tapa del taüt i la va llançar
per damunt la tomba.
A
la caixa no hi havia cap cos.
En
canvi, era atapeït a vessar de bosses i capses. Merthin va obrir una bossa de
cuir i en va treure un crucifix enjoiat.
-Al·leluia!
–va exclamar, cansat.
Thomas
va obrir una capsa i va deixar al descobert una filera de rotlles de pergamí,
posats molt junts com peixos en un cove: les cèdules. Caris va sentir que el
pes de la preocupació s’esvaïa del seu pensament. Tornava a tenir les cèdules
del convent.
Thomas
va posar la mà en una altra bossa. Quan va mirar què havia agafat va resultar
que era una calavera. Va deixar anar un xiscle d’espant i la va deixar caure a
terra.
-Sant
Adolf –va dir Merthin amb una veu prosaica-. Els pelegrins viatgen centenars de
milers per tocar la caixa que estatja els seus ossos –va recollir la calavera.
Som afortunats –va dir, i la va tornar a posar a la bossa.
-Puc
fer un suggeriment? –hi va intervenir Caris-. Hem de portar tot això tot el
camí de tornada a Kingsbridge en un carro. Per què no ho deixem al taüt? Ja
està empaquetat i la caixa pot servir per mantenir allunyats els lladres.
-Bona
idea –va opinar Merthin-. Només ens cal treure el taüt del sot.
Thomas
va tornar al priorat i va portar cordes, i van treure el taüt de la tomba.
Després el van tapar, i en acabat van lligar les cordes al voltant de la caixa
per arrossegar-la per terra fins a l’església.
Quan
eren a punt de començar, van sentir un xiscle.
Caris
va deixar anar un crit de por.
Tots
van mirar cap a l’església. Una figura corria cap a ells, amb la mirada fixa.
De la boca li rajava un fil de sang. Caris va patir un moment de pànic
desmesurat quan tot d’una es va creure totes les supersticions exagerades que
havia sentit sobre els esperits. Aleshores es va adonar que era Godwyn.
D’alguna manera havia trobat la força per aixecar-se del llit de mort. Havia
avançat fent tentines fora de l’església i havia vist les torxes, i ara, en
plena follia, corria envers ells.
El
van mirar, petrificats de terror.
Godwyn
es va aturar i van mirar el taüt, la tomba buida i en la llum incansable de la
torxa Caris va endevinar una guspira de comprensió en aquella cara que feia
ganyotes. Aleshores va semblar que perdia les forces i va caure a terra. Va
caure damunt de la pila de terra del costat de la tomba buida de Jonquil, i
després va baixar rodolant i va caure al sot.
Tots
van fer una passa endavant i van mirar dins la tomba.
Godwyn
jeia d’esquena a terra, mirant-los amb uns ulls oberts que ja no hi eren.
[Fragment
del capítol 65]
[FOLLETT,
Ken, Un món sense fi, Rosa dels Vents,
Barcelona, 2017]
EXERCICIS:
1. Llegeix aquest fragment i
resumeix-lo.
2. Per què creus que atrapa? Quins
ingredients empra l’autor?
3. Cerca al diccionari i explica el
significat de quatre paraules que desconeguis.
4. Ken Follett és un autor molt
prolífic. Realitza un booktuber d’un dels seus llibres.
5. Escull un fragment d’un llibre que
t’agradi i enganxa’l aquí. No t’oblidis d’esmentar l’autor, l’obra i l’any
d’edició.
6. Justifica el perquè del fragment
que has escollit a l’activitat 5.
