Fragments literaris (1): "Un món sense fi", de Ken Follett. Adreçat a tothom

 

Aquest és un dels fragments més brillants de l’obra Un món sense fi, de Ken Follett publicada el 2007. Entretingut, intrigant, i on desitges llegir més per a saber què passarà.

65

L’endemà al matí, Godwyn ja no es va llevar. Caris es va posar la màscara de lli i el va cuidar. Li rentava la cara amb aigua de roses i li donava vi rebaixat quan demanava beure. Cada vegada que el tocava, en acabat es rentava les mans amb vinagre.

A banda de Godwyn i Thomas, només quedaven dos monjos més, ambdós novicis de Kingsbridge. Tots dos també s’estaven morint de la pesta, per això els va baixar del dormitori i els va fer jeure a l’església, i també se’n va cuidar, bellugant-se per la nau en semipenombra com una ombra, mentre anava d’un moribund a l’altre…

Va preguntar a Godwyn on havia amagat el tresor de la catedral, però ell es va negar a dir-ho. Merthin i Thomas van escorcollar el monestir. El primer lloc on van buscar on van buscar va ser a sota l’altar. Per com estava d’esponjosa la terra allà, van suposar que no feia gaire hi havien enterrat alguna cosa. Tanmateix, quan van excavar un forat – Thomas cavava sorprenentment bé amb una mà- no hi van trobar res. El que hi haguessin enterrat, ara no hi era.

Van buscar en cada sala ressonant del monestir desert, i fins i tot van escorcollar la fleca aturada i les botes buides de la cerveseria, però no van trobar ni joies ni relíquies ni cèdules.

Passada la primera nit, Thomas discretament va desallotjar-se del dormitori –sense que li demanessin- i va deixar que Merthin i Caris hi dormissin sols. No va fer cap comentari, ni tan sols un cop de colze, ni va picar l’ullet. Agraïts per la discreta connivència, es van colgar sota una pila de manter i van fer l’amor. En acabat, Caris es va quedar desvetllada. En algun lloc de la teulada hi vivía un mussol, i en sentia els udols nocturns, i de tant en tant el xiscle d’un animal que havia caigut a les seves urpes. Es demanava si es quedaria embarassada. No volia haver d’abandonar la seva vocació, però no podia resistir la temptació de jeure als braços de Merthin. Per això simplement va deixar de pensar en el futur.

El tercer dia, mentre Caris, Merthin i Thomas dinaven al refectori, Thomas va tenir una pensada.

-Quan Godwyn demani per beure, negueu-li la beguda fins que us hagi dit on va amagar el tresor.

Caris s’ho va rumiar. Fora ben just. Però també suposaria una tortura.

-No ho puc fer –va admetre-. Ja sé que s’ho mereix, però, amb tot, no ho puc fer. Si un malalt demana per beure, li haig de donar beguda. Això és més important que tots els ornaments i joies de la Cristiandat.

-No li deveu cap compassió, mai no en va mostrar gens envers vós.

-He convertit l’església en un hospital, però no permetré que esdevingui una cambra de tortura.

Thomas semblava inclinat a continuar discutint, però Merthin el va dissuadir amb un gest del cap.

-Pensa, Thomas –el va esperonar-. Quan vas veure el tresor per última vegada?

-La nit que vàrem arribar –va explicar Thomas-. Era en capses i bosses de cuir que havien traginat dos cavalls. Ho vam descarregar el mateix temps que tota la resta, i crec que ho van transportar fins a l’església.

-Què se’n va fer?

-Mai més no ho vaig tornar a veure. Però després de les vespres, tots vàrem anar a sopar, i em va cridar l’atenció el fet que Godwyn i Philemon es quedessin a l’església amb dos monjos més, Juley i John.

-Deixa’m que ho endevini: Juley i John eren joves i forts –va suposar Caris.

-Això mateix.

-Doncs aleshores devia ser quan van enterrar el tresor a sota l’altar. Però, quan el van desenterrar?

-Havia de ser quan no hi hagués ningú a l’església, i només en podien estar segurs durant els àpats.

-Van estar absents en algun altre àpat?

-En diversos, segurament. Godwyn i Philemon sempre es comportaven com si ells dos no haguessin de seguir les regles. Les seves absències als àpats i als oficis no eren tan poc freqüents per recordar-les una per una.

-Recordes que Juley i John no estiguessin al refectori per segona vegada? Godwyn i Philemon devien tornar a necessitar ajuda –va preguntar Caris.

-No necessàriament –va raonar Merthin-. És molt més fàcil reexcavar un sòl que ha estat cavat. Godwyn té quaranta-tres anys i Philemon només trenta-quatre. Ho podrien haver fet sols, si realment ho volien.

Aquella nit, Godwyn va començar a desvariejar. A estones semblava que cités la Bíblia, a estones que pregués, i altres que donés excuses. Caris s’ho va escoltar una mica, esperant sentir alguna pista.

-La gran Babilònia ha caigut, i totes les nacions han begut de la ira de la seva fornicació; i del tron ha brollat foc, i trons, i tots els mercaders de la Terra ploraran. Penediu-vos, oh, penediu-vos,a tots els de vosaltres que heu pecat de fornicació amb la mare de les barjaules! Tot es va fer per una fi més elevada, tot es va fer per a la glòria de Déu, perquè el fi justifica els mitjans. Doneu-me alguna cosa per beure, per l’amor de Déu. El to apocalíptic del deliri de Godwyn segurament estava inspirat pel mural de la descripció gràfica de les tortures de l’infern.

Caris li aguantava un got als llavis.

-On són els ornaments de la catedral, Godwyn?

-Vaig veure set canelobres d’or, tots recoberts de perles i pedres precioses, i embolcallats amb lli fi porpra i escarlata, i reposaven en un arcó fet de fusta de cedre, i de sàndal, i de plata. Vaig veure una dona que cavalcava en una bèstia escarlata, amb set caps i deu banyes, i que pronunciava les paraules de la blasfèmia.

La nau ressonava amb l’eco d’aquell deliri.

L’endemà, van morir els dos novicis. Aquell dia a la tarda, Thomas i Merthin els van donar sepultura al cementiri situat al nord del priorat. Era un dia fred i humit, tanmateix van suar amb l’esforç de cavar les tombes. Thomas va celebrar el funeral. Caris i Merthin van estar-se a peu de tomba. Quan tot s’esfondrava, els rituals ajudaven a mantenir una aparença de realitat. Al voltant d’ells hi havia les tombes recents de tots els altres monjos excepte Godwyn i Saül. El cos de Saül reposava sota el petit prebisteri de l’església, un honor reservat als priors més respectats.

En acabat, Caris va tornar a l’església i va examinar el sepulcre de Saül al prebisteri. Aquella part de l’església tenia el terra de lloses. Evidentment, havien aixecat les lloses per tal de poder cavar la tomba.  Quan les havien tornat a col·locar, n’havien polit algunes i hi havia gravat una inscripció.

Era difícil concentrar-se, amb Godwyn en un racó que desvariejava parlant de bèsties de set caps.

Merthin es va adonar de la seva mirada pensativa i li va seguir l’esguard. A l’acte va endevinar què pensava. Amb una veu horroritzada va exclamar:

-És impossible que Godwyn hagi amagat el tresor al taüt de Saül Whitehead!

-És difícil imaginar uns monjos profanant una tomba –va admetre-. D’altra banda, si els hi haguessin amagat, els ornaments no haurien hagut de sortir de l’església.

-Saül va morir una setmana abans que tu arribessis. Philemon va desaparèixer dos dies després.

-Per tant, Philemon hauria pogut ajudar Godwyn a cavar la tomba.

-Sí.

Tots tres es van mirar els uns als altres, fent esforços per no escoltar les ximpleries inconnexes de Godwyn.

-Només hi ha una manera d’esbrinar-ho –va dir Merthin.

Merthin i Thomas van agafar les pales de fusta. Van aixecar la làpida i les lloses del voltant, i van començar a cavar.

Thomas havia desenvolupat una tècnica per fer-ho amb un sol braç. Clavava la pala a la terra amb el braç bo, la decantava, i aleshores feia baixar la mà pel pal fins a la pala i l’aixecava. El braç dret se li havia fet molt musculós de resultes d’haver-se hagut d’adaptar.

Malgrat tot, van trigar molta estona. Moltes tombes eren poc profundes, avui dia, però per a la del prior Saül havien excavat els sis peus de rigor. A fora, ja fosquejava, i Caris va anar a buscar espelmes. Els dimonis de la paret semblava que es moguessin a la llum vacil·lant. Tant Thomas com Merthin estaven drets a dintre el sot, i per damunt del nivell del sòl només se’ls veien els caps, quan Merthin va dir:

-Espera, he trobat alguna cosa.

Caris va veure un material blanc brut que semblava el lli impregnat d’oli que de vegades es feia servir per fer mortalles.

-Heu trobat el cadàver –va dir.

-Però, on és el taüt? –va preguntar Thomas.

-El vàreu enterrar en una caixa?

Els taüts només se’ls podien permetre una minoria: la gent pobra s’enterraven directament amb la mortalla.

-A Saül li vàrem donar sepultura en un taüt... jo hi era. Hi ha molta fusta aquí enmig del bosc. Tots els monjos van ser enterrats en taüts, fins que el germà Silas, el fuster, es va posar malalt.

-Espera –va dir Merthin. Va empènyer la pala de terra als peus de la mortalla i va aixecar una palada de terra. Aleshores va picar amb el cantell de la pala i Caris va sentir el so sec de la gusta que pica fusta. Hi ha un taüt a sota el cos –va afirmar.

-Com en va sortir, el cadàver? –va preguntar-se Thomas.

Caris va sentir un calfred d’espant.

Al racó, Godwyn alçava la veu:

-I serà turmentat amb foc i sofre davant dels àngels sants, i el fum del seu turment s’alçarà per sempre més.

-No el podeu fer callar d’una vegada? –va preguntar Thomas.

-Aquí no hi ha res de sobrenatural. Jo diria que Godwyn i Philemon van treure el cos del taüt... i van omplir aquest amb el tresor robat –va suposar Merthin.

Thomas es va asserenar de mica en mica.

-Doncs millor que mirem a dintre el taüt.

Primer van haver de treure el cos amortallat. Merthin i Thomas es van ajupir, el van agafar per les espatlles i els genolls, i el van alçar. Quan el van haver alçat al nivell de les seves espatlles, l’única manera que tenien de treure’l era llançar-lo a fora. Va tocar a terra amb una bona trompada. Tots dos es van espantar. Fins i tot Caris, que no creia gaire en el que li deien sobre el món espiritual, estava morta de por, i es va adonar que no parava de mirar nerviosament per damunt l’espatlla als racons foscos de l’església.

Merthin va apartar la terra del capdamunt del taüt mentre que Thomas anava a buscar una barra de ferro. A continuació van aixecar la tapa de la caixa.

Caris sostenia dues espelmes damunt de la tomba perquè s’hi veiessin de la caixa. A dintre el taüt hi havia un altre cos amortallat.

-Això és molt estrany –va exclamar Thomas, la veu li tremolava de manera clarament perceptible.

-Hem d’analitzar-ho d’una manera raonable –hi va intervenir Merthin. Sonava calmat i en control de la situació, però Caris, que el coneixia extraordinàriament bé, sabia que feia el cor fort per mantenir la compostura-. Qui hi ha a dintre el taüt? –va preguntar-. Mirem-ho.

Es va inclinar endavant, va agafar la mortalla amb les dues mans, la va estripar al llarg de la costura al cap. El cadàver feia una setmana que era mort, i feia pudor, però no s’havia deteriorat gaire en el terra fred de sota de l’església. Fins i tot sota la llum vacil·lant de les dues espelmes que aguantava Caris, no quedava cap dubte sobre la identitat de l’home mort: el cap era cobert amb cabells rossos cendrosos.

-És Saül Whitehead.

-És al taüt que li pertoca – va dir Merthin.

-Doncs així, de qui és l’altre cos? –va demanar Caris.

Merthin va tancar la mortalla a l’entorn dels cabells rossos de Saül i va tancar la tapa del taüt.

Caris es va agenollar al costat de l’altre cadàver. S’havia ocupat de molts cossos morts, però mai no n’havia desenterrat cap, i les mans li tremolaven. Tanmateix, va obrir la mortalla i va posar la cara al descobert. Davant del seu horror, el mort tenia els ulls oberts i semblava que la mirés. Va fer el cor fort i li va tancar les parpelles fredes.

Era un monjo jove molt cepat que no va reconèixer. Thomas es va posar de puntetes per mirar fora la tomba i va dir:

-És el germà Jonquil. Va morir un dia després que el prior Saül.

-I el vàreu enterrar... a on? –va preguntar Caris.

-Al cementiri... o això pensàvem tots.

-En un taüt?

-Sí.

-Però ara resulta que és aquí.

-El taüt pesava molt –va recordar Thomas-. Jo vaig ajudar a portar-lo...

-Doncs ja imagino què va passar. Jonquil era a l’església, a dins del taüt, abans de l’enterrament. Mentre els altres monjos dinaven, Godwyn i Philemon van obrir la caixa i en van treure el cos. Van treure la terra de la tomba de Saül i van llançar el cos de Jonquil damunt del taüt de Saül. En acabat van tornar a tapar la tomba. A continuació van posar el tresor de la catedral al taüt de Jonquil i el van tornar a tancar –va elucubrar Merthin.

-Doncs això vol dir que hem de desenterrar el taüt de Jonquil.

Caris va donar una ullada a les finestres del temple. Era negra nit. El temps havia passat mentre obrien la tomba de Saül.

-Ho podríem deixar per a demà al matí –va proposar.

Els dos homes es van quedar en silenci una bona estona. Finalment Thomas va dir:

-Acabem amb això d’una vegada per totes.

Caris va anar a la cuina, va agafar dues branques de la llenya per al foc, les va encendre i va tornar a l’església.

I mentre tots tres sortien de l’església van sentir cridar Godwyn.

-I a fora de la ciutat van trepitjar els raïms de la ira divina, i del raïm en va sortir sang, i la terra es va inundar fins a les brides dels cavalls.

Caris va tenir una esgarrifança. Era una imatge cruel de l’Apocalipsi de sant Joan, i li va desagradar molt. Va mirar de treure-se-la del cap.

Es van dirigir al cementiri a bon pas a la llum rogenca de les torxes. Caris es va sentir alleujada d’allunyar-se del mural i dels deliris de Godwyn. Van trobar la làpida de Jonquil i es van posar a excavar.

Els dos homes ja havien cavat les dues tombes dels novicis i desenterrat la de Saül. Aquesta era la quarta des de l’hora de dinar. Merthin es veia cansat i Thomas suava molt. Però van continuar treballant obstinadament. A poc a poc el forat es va anar aprofundint i la pila de terra del costat es va fer més alta. Finalment la pala va tocar fusta.

Caris va passar la barra de ferro a Merthin, i es va agenollar arran del sot, aguantant les dues torxes. Merthin va forçar la tapa del taüt i la va llançar per damunt la tomba.

A la caixa no hi havia cap cos.

En canvi, era atapeït a vessar de bosses i capses. Merthin va obrir una bossa de cuir i en va treure un crucifix enjoiat.

-Al·leluia! –va exclamar, cansat.

Thomas va obrir una capsa i va deixar al descobert una filera de rotlles de pergamí, posats molt junts com peixos en un cove: les cèdules. Caris va sentir que el pes de la preocupació s’esvaïa del seu pensament. Tornava a tenir les cèdules del convent.

Thomas va posar la mà en una altra bossa. Quan va mirar què havia agafat va resultar que era una calavera. Va deixar anar un xiscle d’espant i la va deixar caure a terra.

-Sant Adolf –va dir Merthin amb una veu prosaica-. Els pelegrins viatgen centenars de milers per tocar la caixa que estatja els seus ossos –va recollir la calavera. Som afortunats –va dir, i la va tornar a posar a la bossa.

-Puc fer un suggeriment? –hi va intervenir Caris-. Hem de portar tot això tot el camí de tornada a Kingsbridge en un carro. Per què no ho deixem al taüt? Ja està empaquetat i la caixa pot servir per mantenir allunyats els lladres.

-Bona idea –va opinar Merthin-. Només ens cal treure el taüt del sot.

Thomas va tornar al priorat i va portar cordes, i van treure el taüt de la tomba. Després el van tapar, i en acabat van lligar les cordes al voltant de la caixa per arrossegar-la per terra fins a l’església.

Quan eren a punt de començar, van sentir un xiscle.

Caris va deixar anar un crit de por.

Tots van mirar cap a l’església. Una figura corria cap a ells, amb la mirada fixa. De la boca li rajava un fil de sang. Caris va patir un moment de pànic desmesurat quan tot d’una es va creure totes les supersticions exagerades que havia sentit sobre els esperits. Aleshores es va adonar que era Godwyn. D’alguna manera havia trobat la força per aixecar-se del llit de mort. Havia avançat fent tentines fora de l’església i havia vist les torxes, i ara, en plena follia, corria envers ells.

El van mirar, petrificats de terror.

Godwyn es va aturar i van mirar el taüt, la tomba buida i en la llum incansable de la torxa Caris va endevinar una guspira de comprensió en aquella cara que feia ganyotes. Aleshores va semblar que perdia les forces i va caure a terra. Va caure damunt de la pila de terra del costat de la tomba buida de Jonquil, i després va baixar rodolant i va caure al sot.

Tots van fer una passa endavant i van mirar dins la tomba.

Godwyn jeia d’esquena a terra, mirant-los amb uns ulls oberts que ja no hi eren.

[Fragment del capítol 65]

[FOLLETT, Ken, Un món sense fi, Rosa dels Vents, Barcelona, 2017]

 

EXERCICIS:

1. Llegeix aquest fragment i resumeix-lo.

2. Per què creus que atrapa? Quins ingredients empra l’autor?

3. Cerca al diccionari i explica el significat de quatre paraules que desconeguis.

4. Ken Follett és un autor molt prolífic. Realitza un booktuber d’un dels seus llibres.

5. Escull un fragment d’un llibre que t’agradi i enganxa’l aquí. No t’oblidis d’esmentar l’autor, l’obra i l’any d’edició.

6. Justifica el perquè del fragment que has escollit a l’activitat 5.