EL
SANT
La
seva existència real no la trobem en cap document històric. El 1032 l’Abat
Oliva consagrà un altar al monestir de Santa Maria de Ripoll que portava el seu
nom. Emperò, qui era Sant Jordi? Era un home que nasqué a la Capadòcia i entrà
a la milícia romana. Aviat destacà per les seves virtuts i qualitats humanes. En
morir la seva mare es desplaçà a Nicomèdia. L’emperador Dioclecià obligà a
rebre culte a Apol·lo. Llavors, Jordi distribuí bens als pobres i s’enfrontà a
l’emperador. Posteriorment, sofrí turments durant set anys i morí decapitat el
23 d’abril del 303 per mantenir-se fidel a la fe cristiana. Ressuscità fins a
tres vegades. Altrament, hi ha la relació autèntica entre el plet i la mort, en
una acta redactada per un notari públic davant un magistrat durant el judici
del màrtir. Eren documents que provaven la seva existència, tot i que, com és
evident, els romans no en conservaren cap vestigi. Aquesta és la seva biografia
existent, atès que, no existeix l’Acta martyrum. Tanmateix, hi ha la creença
que traspassà a Lydda, Palestina, a prop de l’actual Tel Aviv, on passà la
infantesa i perdé el seu pare, atès que allí hi havia la seva tomba. A
Constantinoble el 330 es va construir un temple en honor a Sant Jordi per ordre
de Constantí El Gran, la Basílica de Lydda, Jerusalem, Jericó. Segons la
tradició, s’afirma que nasqué a Mitolemne, Capadòcia, actual Turquia, fill
d’una família adinerada. D’altres precisaven que fou a Lydda, Palestina, perquè
el seu pare fou martiritzat allí, i va ser quan la mare i el seu fill Jordi es
dirigiren a Palestina.
A
l’acta de Pasícrates, que data del segle IV, apareix que Sant Jordi demanà que
quedessin testimoniats els fets de la seva vida. El papa Gelasi al segle V
declarà l’acta apòcrifa i en rebutjà l’autenticitat, perquè es basava en
passatges poc ortodoxos, ara bé, el Papa no posava en dubte la seva existència.
Per
un altre costat, a Grècia trobem unes altres actes, les de les esglésies, que
daten del segle IV i inicis del segle V i aporten més fiabilitat. Foren
elaborades al cap de pocs anys dels fets, temps en què el culte al sant era ben
estès. Foren redactades per habitants de Lydda, Palestina, on precisament fou
enterrat el sant segons la tradició.
Lydda
és coneguda com a Hagio Georgiopolis, “La ciutat de Sant Jordi”. El soldà
Salatí I destruí el temple Sant Jordi de Lydda i arrasà la població a finals
del segle XII. Actualment, hi ha la petita capella amb nou sepulcre. A sobre de
la tomba s’hi acostuma a trobar oli o mirra, perquè són oferts al sant com
ofrena, i posteriorment, es reparteix com a ofrena per a beneir els peregrins.
Els
sirians clamen que el martiri fou a Ramà. A Tecua, Palestina, també s’atribueix
al martiri. Els detractors afirmen que la seva existència està desmentida per
les nombroses llegendes amb elements de la mitologia pagana.
D’altres
esglésies orientals difongueren versions de la vida del sant: actes armènies,
siríaques, glossaren que va ressuscitar durant el turment. Les etiòpiques
explanaven que va traspassar fins a dues vegades; i la dels coptes, que eren de
caire més fantasmagòric, aportaven que morí fins a tres cops. Aquests documents
no testimoniaven l’autenticitat de la vida del sant.
Eusebi
de Cesarea, autor de la Història eclesiàstica al segle IV ja esmentà un màrtir
que extirpava un edicte imperial i aquest podria ser Sant Jordi. El 363 es
construí un santuari sobre les runes del temple del sant. Altrament, en un
temple d’Ezra es diposità la relíquia del sant el 410.
Al
segle VI, Gregori, bisbe de Turs glossà un miracle a Llemotges sobre les
relíquies del cavaller. Un segle més tard, Sant Gregori el Gran, posà la
celebritat del sant el 18 d’abril. I al segle VIII Beda el Venerable la establí
ja el 23 d’abril. Ona, una comunitat, que se sentia identificada amb el sant,
posà alguns canvis sense negar la seva existència.
En
aquest mateix segle trobem la pintura mural Sant Jordi i la serp a
l’església rupestre Santa Bàrbara, a la Capadòcia, Turquia. S’evidencia que no
era exactament un drac contra qui lluità el nostre cavaller. S’hi plasmava el
simbolisme del vencedor del mal. A partir d’aquí, el món occidental començà a
emmirallar-s’hi i s’originà la llegenda àuria.
El
21 d’abril del 1961 una nota errònia declarava que el vaticà havia suprimit el
sant del santoral romà. Es pretenia reformar la litúrgia de l’església. Com que
no es conservava l’Acta martyrum original. També podia haver estat mitificat
pel poble, cosa habitual en aquella època, temps en què es magnificaven els
fets i d’aquí sorgien les llegendes. Els cristians primitius, sobretot els de
les comunitats de l’orient de l’Imperi Romà descobrien fets de manera
fantasiosa i plens de símbols que no sempre s’interpretaven correctament.
Altrament, assumien tradicions fora del cristianisme, batejaven i incorporen al
seu culte. Així sorgí la llegenda més antiga i més estimada per les esglésies
orientals. Aparegué de les diverses versions apòcrifes que manen el martiri de
Sant Jordi. Descriuen els turments que hagué de patir el sant per haver-se
negat a obeir l’edicte de l’emperador Dioclecià.
Segons
la llegenda, aquest emperador venerava el déu Apol·lo per sobre dels altres
déus i en honor seu realitzava magnífics sacrificis. Un dia que Dioclecià li
consultà un afer, Apol·lo li respongué que els homes justos eren un obstable
per predir el futur. Com que els cristians eren els homes més justos de la
Terra, Dioclecià els declarà la guerra. En aquella època militava a l’exèrcit
un soldat valent, nascut a la Capadòcia, fill de pares cristians, de nom Jordi.
Per la noblesa del seu origen fou nomenat tribú militar. Ningú sabia que era
cristià. Tenia vint anys.
Amb
l’arribada dels creients a Terra Santa al segle XII i en trobar-se la seva
tomba destruïda, s’originà una devoció pel sant que fou imparable. A més,
s’eixamplà per Anglaterra gràcies a Ricard Cor de Lleó. Posteriorment,
s’expandí per altres països europeus. El catalanisme sorgit a les acaballes del
segle XIX va fer que moltes associacions, col·legis, entitats decidissin posar
el nom de Jordi.
El
sant amalgama diversos valors com ara la decisió, la lluita, el coratge, la
generositat, en són una mostra. Fou un jove cristià ardit i fort, defensor de
les causes de la llibertat i en el qual Catalunya s’emmiralla.
LA LLEGENDA
Diu
la llegenda de Sant Jordi que fa molt i molt de temps hi havia un dragó
monstruós, amb llargues ungles i alè de foc. Aquest dragó feia fugir al poble,
matava molta gent amb el seu alè i s’empassava vives a les persones.
Els
habitants del poble, sense tenir altre remei, decidiren lliurar-li dues ovelles
a diari, per tal de calmar la seva fam. Quan acabaren les ovelles, li
entregaven vaques, bous i tots els animals que tenien, fins que ja no els en
quedaven. El rei convocà una reunió, on acordaren que realitzarien un sorteig i
donarien una persona cada dia al drac, per a què se la cruspís. Un dia
desafortunat, li tocà a la filla del rei, i ell, entre llàgrimes digué:
-“Perdoneu
a ma filla, i a canvi, us donaré tot el meu or, argent, i la meitat del meu
regne, però us ho prego per favor, deixeu estar a la meva filla”.
El
poble ho negà, i el rei demanà vuit dies per plorar a la seva filla. Arribat el
dia, el rei la vestí i la deixà al davant de la cova, a prop del dragó. Però de
sobte, quan el dragó ja obria la seva gran boca per menjar-se d’una mossegada a
la princesa, aparegué, cavalcant sobre un cavall blanc i amb la seva llança i
escut daurat el cavaller Sant Jordi, per salvar a la princesa de les urpes
d’aquell enorme dragó. Aquell cavaller alçà la seva llarga llança i d’un cop,
el dragó caigué desplomat al terra, amb la llança clavada al ben mig del cor.
Al
moment, de la sang del drac que brollava cos avall emergí un roser, amb unes
roses que brillaven amb la brillantor del sol, i llavors, el cavaller Sant
Jordi, n’agafà una, la més bonica de totes, es dirigí a la princesa i li regalà
en senyal d’amor. Aviat, el rei li demanà que es casés amb la seva filla i que
li entregaria tot l’or i la meitat del seu regnat. Però el cavaller fugí amb el
seu cavall blanc sense deixar anar cap paraula. Des d’aquell moment, els
habitants del poble visqueren tranquils.
És per aquesta raó que en la diada de Sant Jordi els homes regalen una
rosa a la persona que més estimen, i les dones un llibre.
LA FESTIVITAT
Sorgida
al segle IV d’una comunitat de creients cristians de l’Àsia Menor. Ben aviat va
esdevenir el patró de molts països: Grècia, Geòrgia, Rússia, Lituània, Àustria,
Anglaterra, Portugal, Armènia.
El
costum de regalar roses és ancestral, prové d’abans del cristianisme. Quan
arribava la primavera els rosers florien i els romans ja dedicaven una festa a
la deessa Flora i en cobria l’estàtua entre cants i himnes de lloança. El
cristianisme ho incorporà amb una nova significació. L’església romana introduí
la Dominica de la Rosa: on el papa beneïa cada any una rosa d’or i l’enviava al
príncep destacat pels seus serveis rememorant la Dominica Laetare.
La
primera pedra que es posà al Palau de la Música el 1905 i la celebració de la
missa el 23 d’abril a la capella del Palau de la Generalitat per iniciativa de
la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat el 1918 pretenen ésser els
primers passos de la modernització de la festa.
El
1922 els catalans d’Amèrica el 23 d’abril van lliurar una bandera al president
de la Mancomunitat de Catalunya, Josep Puig i Cadafalch, en una iniciativa amb
l’Associació Protectora de l’Ensenyament de Catalunya i altres entitats
patriòtiques. Es desitjava vindicar Sant Jordi com la Festa de la Bandera. Els
Pomells de Joventut, grups joventut catòlics de Josep Maria Foch i Torres
impulsaren una munió d’actes de devoció jordiana arreu del Principat i
difongueren una pregària al màrtir: “Gloriós cavaller Sant Jordi, Patró de la
nació nostra, intercediu prop de Nostre Senyor perquè sigui bentost a Catalunya
la seva plena i libèrrima personalitat, i encengui cada dia més el cor dels
catalans l’amor a la Pàtria. Amén”. També se celebraren misses i ballades de
sardanes en honor al sant.
A
partir del 1926 s’instaurà la celebració de la Diada del Llibres amb la
tradició de parades de llibres al carrer, més enllà de la festa religiosa i
d’afirmació nacionalista, per tant, ja fa cent anys. L’origen el trobem en
temps de la dictadura del general Primo de Rivera, que suprimí la Mancomunitat
de Catalunya. I en eliminar la festa, va crear la celebració del Día del Libro,
promoguda per la Cámara del Libro i pel Gremio de Editores y Libreros. Es va
escollir el 23 d’abril, data que commemorava la mort de Miguel de Cervantes.
MOTIUS
CULTURALS
No
cal dir que Sant Jordi ha estat representat mil i una vegades en les diferents
vessants artístiques, d’entre les més importants la pintura i l’escultura.
Pel
que fa a la pictòrica trobem pintors com Albert Dürer, Vittore Carpaccio, Hans
Memling, Albrecht Altdorfer, Peter P. Rubens, Vilate da Bologna, Bernat
Martorell, Perris de Fontaines, Pere Niçard, Jaume Huguet, Marçal de Sas,
Francesc Comes, Jaume Ferrer, Giorgio de Chirio, Rafael Sanzio, Paolo Uccello,
Ignasi Mundó, Jordi Rollan, Ramon Pichot, Miquel A. Sayrach, Jordi Alcumà,
Bonaventura Tristany, Frederic Galcerà, Montserrat Gudiol, Lluís Masriera,
Salvador Dalí, Joan Llimona, Pere Pruna, Diego Velázquez, Francisco de Goya, en
són alguns.
Els
poetes també s’han redimit als peus de Sant Jordi, i li han dedicat nombroses
poesies, algunes d’aquestes força conegudes. Així doncs, trobem poemes sorgits
de la ploma de Joan Maragall, Josep Maria Llompart, Josep Carner, Clementina
Arderiu, Josep Maria de Sagarra, Ventura Gassol, Salvador Espriu, Pere Quart,
Joan Perucho, Jordi Sarsanedas, Pere Gimferrer.
Sant Jordi duu una
rosa mig desclosa
pintada de vermell
i de neguit.
Catalunya és el
nom d'aquesta rosa
i Sant Jordi la
porta sobre el pit.
La rosa li ha
donat gaudis i penes
i ell se l'estima
fins qui sap a on;
i amb ella té més
sang a dins les venes
per poder vèncer
tots els dracs del món.
Josep Maria de
Sagarra
Com
no, els escultors no podien ser menys i també realitzaren un sentit homenatge a
l’il·lustre cavaller: Josep Maria Subirachs, Joan Rebull, Agapit Vallmitjana,
Francesc Carulla, Tomàs Bel, Frederic Marès, Eudald Serra en la façana de la Casa Batlló de Gaudí, en
l’al·legoria de la lluita entre Sant Jordi i el drac; Lluís Masriera, Apel·les
Fenosa, Eusebi Arnau, Enric Monjo, Miquel Blay al conjunt escultòric de El
Palau de la Música de Barcelona; Pau Gargallo en escultures a l’Hospital de
Sant Pau; Mario Maragliano en mosaics al mateix lloc; Emili Colom, Josep
Viladomat, Josep Llimona, Josep Miret, Donatello, Bravo de Sarabia, Pere Joan,
Antoni Claperós.
EL
TOPÒNIM
Multituds
de llocs porten el nom de Sant Jordi arreu de Catalunya, ja siguin monuments,
manifestacions culturals, premis literaris, un bon exemple en són el Palau Sant
Jordi (1992), el Parc Sant Jordi de Terrassa, la Coral Sant Jordi (1951), Colla
Sardanista Sant Jordi, la Creu de Sant Jordi (1981), el Premi Sant Jordi de
novel·la, entre d’altres.
A
Juneda, prop del poblat de Vinferri trobem les restes de l’antiga ermita de
Sant Jordi. Originària de la quadra d’un tinent almoràvit. Encara avui s’hi
poden veure alguns carreus de pedra i trams de mur de tàpia. Era un petit
temple d’una sola nau amb l’accés a l’interior i orientat cap al Castell de
Vinferri. Val a dir, que antigament a l’assentament se’l coneixia com a Sant
Jordi. En temps dels àrabs s’hi va construir una mesquita que servia com a
defensa. Després de l’expulsió dels àrabs, un senyor feudal la reconstruí i la
dedicà a Sant Jordi. Aquest senyor la traspassar a la cartoixa de Scala Dei,
amb el decret de Mendizabal (1835), que clamava que tots els bens de l’església
desapareixerien i que els frares cobrarien la seva part, fins que passà al
terme de Puigverd de Lleida. Aquest poble la va abandonar i es va anar
deteriorant. Passats els anys, en aquesta ermita s’hi realitzaven romeries per
Sant Jordi, que deixaren de fer-se perquè tan sols hi quedava un pilar. Es diu
que a sota de la terra romanen soterranis de l’antiga ermita. A escassos metres
hi trobem el tossal Escaletes de Sant Jordi. El camí des de Puigverd que et
trasllada fins a l’ermita porta el nom del sant.
[Vestigis de l'antiga ermita de Sant Jordi, Vinferri, Juneda]
A
Alcarràs a l’entrada del poble per Fraga, on s’ubicava l’antiga creu del terme,
hi havia un antic hospital, el qual tenia una petita capella dedicada a Sant
Jordi, que datava del segle XIV, zona que encara avui dia es coneix com a Ponts
de Sant Jordi, i que porta nom d’un carrer proper que t’hi porta. Fou destruït a
conseqüència de la Guerra dels Segadors. Tanmateix, l’historiador del poble,
Manel Camps va afirmar que el culte al sant no va arrelar mai al poble
possiblement perquè fou per iniciativa senyorial, així com tampoc es va
rescabalar el culte, emperò, d’anys a existia una dita popular que es deia:
“A
Seròs fan l’Àngel gros,
a
Soses Sant Caietano,
i
a Alcarràs Sant Jordi és l’amo”.
Val
a dir, que prop de Vallmanya, i darrere d’una zona anomenada el Barranc del
llop, n’existeix una altra que porta el nom de Ponts de Sant Jordi.
***
FRASEOLOGIA POPULAR
Sant Jordi també havia de
tenir les seves frases fetes, originades pel saber popular de la gent. D’acord
amb la importància que té per als catalans, aquí en teniu algunes:
De caire més general:
Valent com el cavall de Sant Jordi; Sant Jordi, llibres i roses.
Vinculades a l’època de
l’any: No diguis hivern passat que Sant Jordi no hagi estat; entre Sant Jordi i
Sant Marc un dia d’hivern hi cap.
Relacionades amb
l’agricultura: Per Sant Jordi, espiga d’ordi. Per Sant Marc, espiga de blat;
sembraràs quan voldràs i per Sant Jordi segaràs; si plou per Sant Jordi, les
cireres en orris; el bon pagès per Sant Jordi ja sap el que farà l’ordi; bon
sol per Sant Jordi i per Sant Marc, podràs beure el vi a raig; Sant Jordi mata
l’aranya amb una escopeta de canya.
EPÍLEG
Com
ha quedat evidenciat, Catalunya porta Sant Jordi al cor, ha esdevingut un signe
de catalanitat i llibertat, tant és que en algunes èpoques se n’hagi intentat
silenciar les seves petjades, perquè ve d’aquí que hagi pervingut fins als
nostres dies, enfortit la seva llegenda i si més no la seva tradició, així com
el seu nom, estendard en mil i un topònims per les nostres contrades com molt
bé podeu corroborar, d’un cavaller, el nom del qual portava un nom ple de
senzillesa, treballador de la terra, Jordi.
Josep
Maria Corretger Olivart
Desembre
del 2025 – gener del 2026
Fonts consultades:
CAMPS, Manel; CAMPS,
Meritxell (1990). Alcarràs. Aspectes històrics i etnològics, Viles i
ciutats 7, Diputació de Lleida, Ajuntament d’Alcarràs.
CORNUDELLA, Joan ,
Aproximació a les partides i subpartides actuals de Juneda (documentació,
etimologia i costumari), URTX,
SAYRACH, Narcís; FATJÓ
DELS XIPRERS (1996). El patró Sant Jordi. Història, llegenda, Art,
Generalitat de Catalunya, Editorial 92, Barcelona.
Bibliografia de web:
J. Calderó
Juneda.cat
Baraibar, Carlos (10
novembre 2025). Deconstruint Sant Jordi. La veritable història del cavaller que
va matar el drac. 3cat.cat. https://www.3cat.cat/3catinfo/deconstruint-sant-jordi-la-veritable-historia-del-cavaller-que-va-matar-el-drac/noticia/3224708/
Ramajo, Malena (4 gener
2026). On està enterrat Sant Jordi? elnacional.cat https://www.elnacional.cat/ca/societat/on-esta-enterrat-sant-jordi_1012506_102.html
Catalunyamagrada.cat
Crèdits fotogràfics:
Sant Jordi,
de Pere Niçard; Ajuntament de Juneda; Josep Maria Corretger, rèplica del Sant
Jordi, de Donatello a Terrassa; edreams; Amazon, Sant Jordi de Josep Maria
Subirachs, Decani Monastery.
EXERCICIS:
1. Crea un punt de llibre literari per a aquesta diada i exposar-los a la teva aula.
2. Cerca un poema en català, recita'l, esmenta qui l'ha escrit i enregistra'l amb el mòbil.
3. Realitza una auca sobre la llegenda de Sant Jordi.
4. Dissenya una petita rosa de teixit o paper que es pugui enganxar amb una agulla en una samarreta.
5. Escriu un poema i inclou-lo en un poemari creat per la classe.
.png)
.png)
