dimarts, 31 de juliol del 2012

La Xucladora i la seva companya, Fidela. Un conte. Adreçat a l'ESO.


LA XUCLADORA I LA SEVA COMPANYA, FIDELA


Un jove va sortir a caminar per la vora de la mar, al captard. Contemplant la Lluna, i encisat pel so de les onades, somiava en l’amor. De sobte, veié una bellíssima noia, riallera, que es banyava nua i que xerrava amb alguna companya que no es veia.



La noia va sortir a parlar amb el noi. Era desimbolta, de cabellera roja, llavis carnosos, dents brillants. Semblava l’ésser més lliure, pur i innocent de la terra. Li digué que coneixia els topans, i li proposà de banyar-se plegats, tota la nit, abans d’ajaçar-se junts en un tou de lliris de platja, per a veure la sortida del Sol.




El noi ja es treia la roba quan va fer un crit paorós. Havia vist la cara de peix de l’amiga de la noia. Era Fidela, meitat peix meitat bruixa, còmplice d’aquella noia, que no era altra que la Xucladora, llegendari ésser terrorífic de la mar, de bella aparença però sense un bri de cor, capaç de mentir per a atraure nois desprevinguts, arrossegar-los mar endins i deixar-los ofegar, allí víctimes del cansament i la folla il·lusió d’amor.



(Extret de: Almanac del cordill. Tradició i cultura popular per a la casa, l’hort i el jardí. Autors: Felip Vendrell, Mercè Pites, Sol Cots, Clara Elias, Àvia Doretes)

(Fotografia de: castadeleones.blogspot.com)



!!EXERCICIS:

-Redacta un petit resum d’aquest conte.



-Posa’t en la pell del noi. Com haguessis actuat davant “d’aquella noia maca”, t’haguessis deixat convèncer per ella? Per què penses que el noi se sent atret per la noia?



-Quina decepció s’emporta el noi i per què?



-Opinió. Sovint, ens deixem portar massa per la bellesa de les coses i en deixem de valorar d’altres?



-El conte finalitza amb un final neutre. Li passa quelcom al noi? Com ho dedueixes?



-Inventa un final per a aquest conte. Pots crear-ne un de positiu o un de negatiu.



-D’aquest conte es pot extraure alguna moralitat? Quina?



-Opinió 2: Justifica si el conte t’ha agradat o no i perquè.



-Cerca informació de la Xucladora, ésser llegendari dels mars i realitza’n una petita descripció.
 
-Redacta una oració amb les paraules de color rosa i si les desconeixes ajuda't del diccionari.

divendres, 27 de juliol del 2012

Joha i l'ase. Un conte. Adreçat a tot l'alumnat.

JOHA I L’ASE

Conte tradicional del Liban



Joha era un home estrany perquè, apart d’anar sempre en un ase, li agradava ajudar a la gent, i això és bantant rar en qualsevol època. Les persones de Beirut li explicaven les seves desventures i tristeses, i Joha els reconfortava amb consells bastant encertats.


Un dia que passava per davant de la casa de l’emir, Joha escoltà la bonica veu d’una dona entonant una cançó. S’apropà al jardí, i en veure a Samira, la filla de l’emir, es quedà tant bocabadat que l’ase se li escapà. Joha anà darrere d’aquest, i quan el trobà semblava estar en un toll de sang. S’emportà un bon espant! Però aviat s’adonà que l’ase havia trepitjat les roselles de l’emir. Sortiren d’allí a corre-cuita, i Johna es prometé a si mateix que es faria ric i que canviaria la seva soledat per la companyia de Samira.





Llavors se li ocorregué una idea genial: plantà els seus camps de roselles, i amb els seus pètals fabricà pintallavis per a les dones. L’èxit arribà a tal magnitud que molt aviat es féu ric i fou aconvidat a la casa de l’emir. Una vegada allí, tingué el valor suficient de relatar com s’havia fet ric i també per demanar la mà de Samira. A l’emir li va fer tanta gràcia la història que li concedí la mà de la seva filla, Samira i el nomenà conseller.


(Traduït de Cuentos del mundo, n.30, de Sofía Sánchez, dins 20 Minutos)

(Imatge extreta de: pesarlesparaules.wordpress.com)



!! EXERCICIS:

1-Redacta un petit resum d’aquest conte d’arreu del món.

2-Pensa en un altre negoci que haguessis pogut crear amb les roselles.

3-Cerca al diccionari tres paraules que desconeguis, anota el seu significat i escriu una oració amb cadascuna d’elles.

4-Si fossis l’emir, com haguessis actuat amb Joha?

5-Anomena els diferents temes que fan acte de presència.

6-Descriu com t’imagines Joha, tant a nivell físic com psíquic.

7-Opinió. T’ha fascinat el conte? Per què?

8-Creus que la sort existeix o que s’ha d’anar a buscar? Per què?

9-Explica alguna història real que s’hagi produït per un cop de sort.

10-Conclusió que es pot extraure del conte.

dijous, 26 de juliol del 2012

Esmussar. Una paraula per recordar (4). Adreçat a tot l'alumnat.





.Esmussar: de l'italià smussare

1. Fer menys tallant, reduir la punta que talla.

Ex:

-La mare va haver de fer esmussar el ganivet de cuina per tal de no tallar-se.



2. Sensació aspra i desagradable a les dents per contacte d'una substància àcida, un soroll estrident o un carrisqueig.


Ex:

-A conseqüència de l'empastament del queixal li van esmussar un àcid a les dents.



3. Fer menys viu, menys penetrant.

Ex:

-Feia tant de temps que no veia un partit de bàsquet que els jugadors li van esmussar el deliri.



Per acabar dues frases mallorquines amb smussar: (Diccionari català-valencià-balear)

.Això és bo i no esmussa!: es diu humorísticament en to d'admiració.

Ex:

-Fer esport és bo i no esmussa!


.Disgustar:

Ex:

-No para d'esmussar a les criades amb tanta mala notícia.


N.B. Esmussar és una paraula ben viva en el dialecte oriental.



(Font: DIEC2)

(Imatge extreta de: filosofiallavaneres.blogspot.com9



!!EXERCICIS:

-Escriu tres oracions amb cadascun de les ascepcions de la paraula esmussar.

-Aporta una paraula desconeguda i que creguis interessant de conèixer. Anota el seu significat i justifica la teva elecció.




dimecres, 25 de juliol del 2012

El foc i el lleopard. Un conte. Adreçat a l'ESO.

EL FOC I EL LLEOPARD

Conte tradicional de Costa Rica


En els temps en què el Lleopard era totalment blanc, anava tots els dies a visitar al Foc a la seva caverna. Els dos eren molt amics i els agradava parlar sobre la vida. Vet aquí que un dia, el Lleopard li digué al Foc:



-“Per què mai véns a casa?”.



-“Alguna vegada he estat temptat de fer-ho, però el perill que comporta em reté a la meva caverna”.



-“No veus que arrasaria tot el que trobés al meu pas?”, respongué el Foc, llançant espurnes contra el sostre fosc de la caverna.





Però el Lleopard insistí tant que el Foc no tingué més remei que sortir. En passar amb la seva capa roja i brillant per la malesa, aquesta començà a cremar de tal manera que s’expandí fins a les branques dels arbres, que s’anaren retorcent de dolor quan les flames serpentejants escalaven pels troncs. Les flors i els arbustos cridaven entre les espurnes i el fum. La majoria dels animals hagueren de fugir despavorits dels seus refugis. Quan el foc arribà a casa del seu amic, inclús tenia més força, i per molt que el Lleopard li suplicà pietat, el Foc ho calcinà tot.



El Lleopard logrà escapar, però no sense emportar-se un record al seu llom blanc i brillant: unes grans taques negres.



(Traduït de Cuentos del mundo, n.29, de Sofía Sánchez, dins 20 Minutos)


(Imatge extreta de: felidos.com)



!! EXERCICIS:

-Realitza un petit resum d’aquest conte d’arreu del món.

-Què ens vol explicar en realitat aquest conte, l’origen del foc o …?

-Haguessis estat tan amable amb el Foc com ho va ser el Lleopard?

-Cerca al diccionari tres paraules que desconeguis del conte i anota el seu significat.

-Descriu com t’imagines el Lleopard i el Foc.

-Moralitat que es pot extraure del conte. Pots fer-ho en una frase feta.

divendres, 20 de juliol del 2012

El llop i el formatge. Un conte d'arreu del món. Adreçat a tot l'alumnat.



EL LLOP I EL FORMATGE

Conte tradicional d’Espanya

Tots sabem com es posa el llop quan està famolenc, i més si hi ha lluna plena: dóna voltes i voltes sense aturar-se fins a trobar a la seva víctima. Doncs el llop que avui ens ocupa es topà amb una guineu que reposava, tranquil·lament, a l’ombra d’un xop, i li digué:

“Et menjaré d’una queixalada, perquè tinc una fam de mil dimonis”.

La guineu, que estava bastant prima després d’haver parit quatre guineuets, li contestà:

-“És que no veus que sóc un sac d’ossos?”.

-No té importància, tinc tanta fam que…”, respongué el llop quan es disposava a donar la mossada.

-“Detinguis!”, exclamà la guineu. “Conec un camperol que té un pou ple de formatges i potser sigui un plat més suculent que jo”.





Així doncs que tots dos junts anaren fins al pou i era cert: un formatge enorme semblava ballar al fons. Hi havia dos cubells lligats. La guineu es posà en un d’aquests per baixar fins a tan abundant menja, però quan arribà al fons, cridà al llop que el formatge era tan gran que necessitava ajuda. El llop, babejant i sense pensar-s’ho dues vegades, es posà en l’altra galleda i, com pesava més que la guineu, aviat s’estrellà contra el fons mentre que la guineu pujà com un coet fins al brocal. I des d’allí li preguntà:

-“Està bona la lluna, senyor llop?”.



(Traduït de Cuentos del mundo, n. 28 de Sofía Sánchez, dins 20 Minutos)

(Imatge extreta de: pangea.org)



!!EXERCICIS:

-Explica el significat de: famolenc, suculent, cubell i brocal.

-Redacta dues oracions amb cadascuna de les paraules anteriors.

-Realitza un petit resum d’aquest conte.

-Com haguessis actuat al lloc de la guineu en veure’s acorralada pel llop?

-Què hi ha realment al fons del pou. Explica-ho detalladament.

-Simbolisme de la guineu en aquest conte d’arreu del món.

-Pots extraure alguna moralitat d’aquest conte que et serveixi per a la vida cuotidiana?

-Inventa un altre conte amb els mateixos protagonistes i on hi hagi un altre desenvolupament amb fets i un final diferent.

-Opinió: T’ha agradat aquest conte? Justifica la teva resposta.

-Proposa un conte d’arreu del món. Adjunta el seu link o copia’l aquí.

dijous, 19 de juliol del 2012

Amanyagar. Una paraula per recordar (3). Adreçat a tothom.




.Amanyagar:

1. Fer tornar manyac, especialment amb carícies.

Ex:

-Amb els anys va passar de ser rebel a amanyagar-se.



2 .Aviciar. Encoratjar les exigències als infants.

Ex:

-Com a pare intenta amanyagar al seu fill.



3. Acariciar.

Ex:

-No para d’amanyagar al gat per a què li faci cas.


(Font: Diccionari manual de la llengua catalana, diccionaris de l’Enciclopèdia, Barcelona, 1998)

(Imatge extreta de: animales.cl)



!!EXERCICIS:

-Cerca, anota i escriu el significat d’una paraula que consideris interessant.

-Justifica el perquè de la teva elecció.




dimecres, 18 de juliol del 2012

Quatre frases fetes (21). Adreçat a tot l'alumnat.







.Tenir l’edat del món:

És molt vell o antic.

Ex:

-Els Rolling Stones comencen a tenir l’edat del món.



.Tenir el diable al cos:

Ésser bellugadís, entremaliat, turbulent.

Ex:

-Quan algú em provoca acostumo a tenir el diable al cos.




.Tirar la capa al toro:

Prendre una decisió enèrgica obrant sense miraments.

Ex:

-Després de veure els nomenaments d’Ensenyament vaig haver de tirar la capa al toro.




.Ni als mils:

Expressió que s’empra per indicar que una cosa és allunyada de donar-se.

Ex:

-L’Espanyol campió de la Lliga? Ni als mils, però qui sap.



(Font: Diccionari de Frases fetes, refranys i locucions. Amb equivalència en castellà, Diccionaris de l’Enciclopèdia, Barcelona, 2000)



(Imatge extreta de: fr.123rf.com)




!!EXERCICIS:
 -Redacta tres oracions amb cadascuna de les següents frases fetes.

-Aporta quatre frases fetes que desconeguis i explica el seu significat.

dimarts, 17 de juliol del 2012

Comprensió lectora. Adreçat a tot l'alumnat.


50 anys amb llicència renovada


Amb l'estrena, l'any 1962, d'‹Agent 007 contra el doctor No› va néixer la sèrie més llarga i una de les més rendibles i influents de la història del cinema





22 films i 4.000 milions d'euros de taquilla fan de Bond una de les sèries més populars del cine.


Vint-i-dues pel·lícules, més de quatre mil milions d'euros de taquilla acumulada, sis actors que l'han interpretat i una capacitat llegendària per adaptar-se als nous temps i a les no-ves generacions d'espectadors. James Bond fa cinquanta anys el 2012 amb un estat de forma envejable i unes xifres de vertigen, que l'han convertit en la franquícia més llarga i una de les més rendibles de la història del cinema.

Si bé ha estat superat per un altre personatge britànic, Harry Potter, que porta ja més de 6.000 milions acumulats, no es pot descartar que l'agent britànic torni a recuperar el lideratge. Al ritme de les dues darreres pel·lícules de la sèrie, protagonitzades per Daniel Craig, caldrien quatre pel·lícules per superar el mag, que ja no tornarà a aparèixer en pantalla després d'esgotar-se els set volums escrits per J.K. Rowling.

De moment, el 31 d'octubre s'estrena Skyfall, el 23è llargmetratge protagonitzat per l'agent 007, interpretat per Daniel Craig i amb Javier Bardem com a malvat. I ja es rumoreja que hi haurà un Bond 24 per al 2014, un altre cop amb Craig.

Però més enllà de les xifres de taquilla, gens menyspreables, James Bond destaca per la seva longevitat. Ha canviat de rostre, de cotxe, de rellotge, d'enemic, d'amant... La Guerra Freda ha passat a la història, el món s'ha globalitzat, els terroristes i els criminals han canviat de perfil i d'origen geogràfic, però James Bond ha seguit arribant a les pantalles de cinema amb una sorprenent regularitat. El parèntesi més llarg va durar sis anys, entre el 1989 –després del segon fracàs de taquilla de Timothy Dalton– i el 1995 –quan Pierce Brosnan va agafar el paper i va remuntar la sèrie.

Any de celebracions


El Festival de Canes va ser el primer, el mes passat, a celebrar mig segle de l'agent 007, amb la projecció de cinc pel·lícules restaurades de la sèrie. Va ser el tret de sortida d'un llarg any de celebracions, que inclou la reestrena als cinemes d'alguns dels títols –de moment no se n'ha anunciat cap a les nostres pantalles– o l'edició en blu-ray de Bond 50, la sèrie completa. Aquest luxós lot editat a l'Estat espanyol per 20th Century Fox inclourà les 22 pel·lícules estrenades (un disc per pel·lícula, i entre 1 i 7 hores de material extra cadascun) i un 23è disc amb dos grans reportatges sobre el conjunt de la sèrie i material sobre Skyfall.



A més de dominar la llista de franquícies més vistes de la història, Harry Potter i James Bond comparteixen altres característiques: es tracta de personatges d'origen literari, creats per escriptors britànics i interpretats per actors també britànics, i que han arribat al cinema en superproduccions finançades sobretot per Hollywood.


James Bond va ser creat el 1953 per l'escriptor Ian Fleming i nou anys després la setena novel·la de la sèrie es va convertir en 007 contra el Dr. No. Després d'un ball de noms com ara David Niven, Richard Burton o Trevor Howard, el paper va recaure en un aleshores poc conegut Sean Connery. James Bond va esdevenir aviat referent de la iconografia dels anys seixanta, gràcies als èxits consecutius que va encadenar: Des de Rússia, amb amor (1963), Goldfinger (1964), Operació Tro (1965)...

Erotisme i violència

Cínic, seductor, elegant i intrèpid, James Bond va arribar al gran públic amb unes pel·lícules que oferien generoses dosis d'erotisme i violència, almenys per als cànons de l'època. La sofisticada tecnologia dels seus ginys, l'exotisme dels escenaris on s'ambientava, la bellesa de les noies Bond i la pintoresca galeria de malvats amb qui s'enfrontava van contribuir a popularitzar el personatge i mantenir-lo ben viu al llarg de mig segle. Adaptant-se, això sí, als nous temps: els enemics han anat canviant (els soviètics, fanàtics nuclears, narcotraficants, magnats de la comunicació...). I la sèrie s'ha adaptat també a les característiques dels actors, directors i guionistes que han anat agafant el relleu. Sean Connery (1962-1971 i 1983), George Lazenby (un únic film, el 1969), Roger Moore (el que més anys ha fet de paper, del 1973 al 1985), Timothy Dalton (1987-1989), Pierce Brosnan (1995-2002) i Daniel Craig (2006 fins ara) s'han succeït en la pell del personatge i l'han perpetuat fins a l'actualitat. Ara, amb Craig, ha esdevingut un personatge més fosc i torturat, més correcte políticament, menys depenent de la tecnologia, però més addicte a l'acció i als efectes especials.

(Article extret de elpuntavui.cat)

(Fotografia: arxiu El PuntAvui)


!!EXERCICIS:

-Redacta un text de cent paraules sobre aquest heroi de cinema anomenat James Bond. Pots explicar allò que t'atrau més del personatge i el que menys.

-Si fossis un actor o actriu, en quin heroi o heroïna t'agradaria convertir-te? Justifica la resposta.

-Comprensió lectora:

1. Quants films de James Bond s'han realitzat des de la creació del personatge?

2. James Bond és un personatge de ficció però ve del món del cinema o de la literatura? Cita el nom del seu creador.

3. Esmenta el nom de tots els actors que hagin interpretat el personatge i anomena el que en va fer més films.

4. Com es diu el combinat de beguda que sempre pren l'agent secret? Si cal fes recerca per internet.

5. En alguna film de la saga hi ha aparegut algun actor o actriu proper a nosaltres? Digues el seu nom.

6. Escriu una petita ressenya biogràfica del creador del personatge.

-La saga del famós detectiu ha creat una sèrie d'estereotips molt coneguts. Podries citar-ne uns quants?

-Cerca al youtube una escena d'alguna pel·lícula de James Bond que t'agradi. Ha de ser en català.

-Inventa un petita narració on aparegui James Bond. De 80 a 100 paraules.




dimecres, 11 de juliol del 2012

Lexu's. "No hi ha problemes". Adreçat a tot l'alumnat.




Lexu's és una banda de pop-rock catalanoandorrana que té el seu quarter general a Tàrrega. És una de les bandes que més estan pujant dins el panorama musical català, amb bones lletres i amb una sonoritat propera als U2 dels vuitanta. Podeu visualitzar els seus vídeos contínuament a RAC105 TV per exemple. Avui treballarem a nivell lingüístic un dels seus clàssics.



NO HI HA PROBLEMES

No ___   ____  problemes

mentre no et tingui ___  _____

_____ si ____ despisto

el teu ____em ______

i ____ sento ______

_____ sexe amb els ______.



Tu _____ qui ___ _____

jo mentre faig ______

mil _______

la major part ______

aquesta ___ teva

te ____ fet amb el _____.



I mentre ____ vaig _______

que ____ queda una segona _____

_____ mentre el temps ens va ______

tu ets ____  _____.



No ___  ____ problemes

__  ___ hi ha __________

no miro ______

per no ________ boig

quan _____ sola

deixa que ___ _____ jo.



Sempre que ____  ______

________ fer el fort

parlem de coses

____ mai de ______ dos

_______ quan ________

_______ el món.



I mentre ___  _____  _________ (...)

___ lluny, més ______.


"No hi ha problemes" dins La vida perfecta (2008)

(Lletra i fotografia extretes de: lexus.cat)



!!EXERCICIS:

-Escolta tres cops la cançó des del link que hi ha a sota i anota les paraules que falten.


-Cerca un sinònim de:

Problemes, despisto, parlem, boig.

-Explica breument de què tracta la cançó i si t'ha agradat o no i el perquè.

-Escriu una redacció de cent paraules sobre el grup Lexu's. Discografia, estil, sensacions que et produeix la seva música i enganxa-hi fotografies.


dimarts, 10 de juliol del 2012

Quatre frases fetes (20). Adreçat a tot l'alumnat.






.No saber quants dits té la a.

Ser un ignorant.

Ex:

-En Martí es pensa que ho sap tot, però en realitat en alguns temes no sap quants dits té la a.



.Ser la xocolata del lloro.

1. Ser una cosa insignificant, poc important o secundària.

2. Estalvi insignificant d'una economia a la qual es vol aspirar.


Ex:

-Amb les retallades que està vivint el país, que la selecció espanyola hagi guanyat l'Eurocopa és la xocolata del lloro, a més, la majoria eren del Barça.



.Morir-se amb la creu dels albats.

Morir sense casar-se, ser fadrí.

Ex:

-Avui dia hi ha molta gent que si no s'espavila morirà amb la creu dels albats.



.Posar-se en camises d'onze vares.

Ficar el nas allà on no ens demanen. 

Ex:

-Molta gent que s'avorreix acostuma a posar-se en camises d'onze vares.



.Per aprofundir en aquestes frases interessants i els seus orígens:






(Extretes de: Etimologies paremiològiques i frasesfetes.dites.cat)

(Fotografia de: blogs.catradio.cat)


!!EXERCICIS:

-Redacta tres oracions amb cadascuna de les següents frases fetes.

-Aporta dues frases fetes que t'agradin i cerca els seus orígens. Pots consultar el blog Etimologies paremiològiques.

dilluns, 9 de juliol del 2012

Agombolar. Una paraula per recordar (2). Adreçat a tothom.





.Agombolar:

Com a verb transitiu:

1. Fer que la roba abrigui bé a algú. També 'acotxar': té dos sentits. Ajupir-se o abrigar-se).

Ex:

-L'avi passava tan fred que es va agombolar bé abans de sortir al carrer.

2. Tenir cura d'algú.

Ex:

-Aquella mare agombolava molt bé el seu fill tot i compaginar-ho amb el treball.



Com a verb pronominal:

. Conformar-se o adaptar-se a les circumstàncies.

Ex:

-Quan vaig arribar a aquell nou país vaig haver d'agombolar-me a la seva realitat política i econòmica.


(Font: diccionaris.cat)

(Imatge extreta de: salud.practicopedia.lainformacion.com)



!!EXERCICIS:

-Redacta deu oracions on es vegin cadascun dels tres significats de la paraula 'agombolar'.

-Aporta una paraula que sigui interessant, poc usada i coneguda per la gent. Escriu el seu significat i redacta quatre oracions amb ella.

divendres, 6 de juliol del 2012

Pere Calders. Un geni de la imaginació. Adreçat a Batxillerat.


L’univers d’en Pere Calders i Rossinyol (Barcelona, 29 de setembre 1912) va més enllà de l’imaginari que va saber crear en els seus contes. Farcits d’elements fantàstics, d’anècdotes, d’ironies, de fets inversemblants, de crítica, de saber esborrar els límits entre allò real i irreal, l'absurd, actitud reflexiva sobre la condició humana -la relació entre l'home i la realitat que l'envolta-. Tal i com va fer Joan Perucho, Calders es decantà per la literatura fantàstica, per relatar fenòmens sobrenaturals, fets extraordinaris emmarcats amb l'humor o la broma, fet que faran que l'obra no sigui realment de ciència-ficció. Tots aquests ingredients que emprava en les seves narracions el van convertir en un geni de l’escriptura. Calders ho feia d'una manera molt planera, marcint el seu món literari exprimint aquests elements, passant-los pel túrmix. Amb un llenguatge proper, senzill i molt col·loquial. Els literats que han estudiat la seva obra en diuen “realisme màgic”, que rebé del seu exili mexicà. Sovint fins i tot, ens podia remetre a escriptors com ara Ray Bradbury, recentment desaparegut. I és que bastir l’escriptura d’accions inesperades feien que el lector s’ho passés d’allò més bé, qui no se’n recorda d’aquell conte en el qual apareix un arbre dins una cuina de la nit al dia?



L’habilitat contística de Pere Calders no s’aturava aquí. Tenia uns contes molts breus que fins i tot semblaven acudits, et feien esclafir de riure, i el més important, ho sabia captar amb unes poques línies, com si fos un personatge normal i corrent, del poble. L’acció anava molt de pressa. De vegades allò breu, efímer, és el més bo. Un clar exemple d’aquests tipus de narracions són les que apareixien dins el recull “De teves a meves. 32 contes que acaben més o menys bé” (1984) editat per Laia i Edicions 62. A nivell de contes, podríem dir que en Pere Calders és el Doctor Honoris Causa de les lletres catalanes. Un altre escriptor molt exitós i que segueix aquesta estela, tot i que amb un estil ben diferent, però si més no usant la ironia, la broma, el sexe entre d'altres com a esquer, és en Quim Monzó. I és que llegir un conte, relaxa, et fa passar una bona estona, i ho pots fer en qualsevol lloc, un viatge en metro, sala d’espera, a la piscina mentre prens el sol…







Sovint, els polítics que mouen els fils de les lleis educatives decideixen els autors que es tracten o no en un curs acadèmic. Per la meva part, opino que en Pere Calders ha caigut en un oblit educatiu, per part dels qui tenen el poder, d’aquells qui decideixen els autors a tractar per exemple, als Batxillerats. I el que és més greu, moltes vegades són deixats de banda pels seus ideals polítics, perquè no van amb la idea dels que manen. Penso que és un error. A Catalunya tenim molts escriptors “guardats en capses” per reivindicar-ne contínuament uns altres, any rere any, un d'aquests altres autors “aparcats en doble fila” són Manuel de Pedrolo, Jaume Fuster, Joan Perucho, Jesús Moncada, Quim Monzó, Emili Teixidor entre d'altres, per vindicar-ne d'altres una vegada rera l'altra dins els instituts. Comento això, perquè en Pere Calders ha de ser altrament sincerat. És un dels monstres de la nostra literatura. He vist molta gent gran que ha quedat fascinada pels contes d’en Pere Calders, que en col·leccionen totes les edicions, ja estiguin del color que estiguin les seves pàgines. I és que el senyor Calders, ho vulguin reconèixer o no aquests que fan les lleis educatives amb les lectures a tractar, va fer escola dins la literatura catalana dels anys cinquanta, seixanta i setenta, va ser un innovador, si es vol, un visionari dins l'art contístic, va esperonar al jovent d’aquella època a llegir. Alguns dels joves actuals, potser només el coneixen de sentir anomenar però si agafen algun exemplar dels seus contes, passaran grans estones de diversió i d’entreniment. Els el recomano.



En Pere Calders va rebre aquesta estimació als llibres i per la lectura gràcies al seu pare i al cap dels anys no sols va destacar com a escriptor, com un talent emergent sinó que també fou dibuixant. De fet estudià dibuix i pintura a l’Escola Superior de Belles Arts i ben aviat combinà la tasca de periodista en diaris com Diari Mercantil, Avui o Quaderns literaris amb la de dibuixant. Podem veure alguns dels seus dibuixos en la revista L’Esquella de la Torratxa, de la qual a partir del 1936 i juntament amb el seu futur cunyat, Avel·lí Artís i Gener en fou el director.



Els seus primers escrits de contes aparegueren en diaris o bé revistes. Entre els seus títols més coneguts sobresurten: el seu primer volum El primer Arlequí (1936) que no deixa de ser sinó un recull dels seus exercicis de temps escolar, la novel·la La glòria del doctor Larén (1936), L’any de la meva gràcia (1937) que fou finalista del premi Narcís Oller, les novel·les: Gaeli i l’home de déu (1937) i La cèl·lula (1937). Semblava que la Guerra Civil havia de truncar la seva carrera com a literat, però ni tan sols la guerra pogué aturar-lo. Però el senyor Calders era un home inquiet. El 1937 decidí allistar-se com a voluntari a l’exèrcit i treballà com a cartògraf durant catorze mesos, gràcies a la seva dèria pel dibuix. Fruit d'aquesta experiència sortí a la llum Unitats de xoc (1938). El 1939 s’exilià per terres franceses i més tard a Mèxic, des d’on seguia col·laborant i escrivint en diaris i revistes, també en català des de l’exili, on col·laborava amb les activitats culturals que programaven els exiliats catalans, perquè també fou molt destacada la seva tasca com a periodista, en són una bona mostra les seves col·laboracions en revistes com La veu de Catalunya, Lletres, Pont blau o La Nostra Revista, entre moltes altres, fins a l’hora del seu esperat retorn a Barcelona, el 1962. Però el món d’en Calders no s’aturava, la ploma seguia escrivint: Cròniques de la veritat oculta (1955), continuació de El primer Arlequí, que li va valer el premi “Víctor Català” i que el consolida dins el panorama català com a un autor de culte, bandera del conte, Gent de l’alta vall (1957), Demà a les tres de la matinada (1959), L’ombra de l’atzavara (1964), que rebé el premi “Sant Jordi” i única obra sota la influència del realisme històric.



L'experiència mexicana fou evident en la majoria d’obres que edità a finals dels anys seixanta, tant novel·les com contes. Però és a partir d'aquí que Calders es decanta un pèl més per la novel·la que no pas els contes i publica: L'ombra de l'atzavara (1964), Ronda de naval sota la boira (1966) o Aquí descansa Nevares (1967) i no serà fins el 1978 que edita un nou volum de contes: Invasió subtil i altres contes, pel qual va rebre el Premi Lletra d'Or i el Premi Crítica Serra d'Or el 1979; i també el mateix 1978 Dagoll Dagom va realitzar un muntatge amb els seus textos a Antaviana que tingué força èxit. Durant la dècada dels vuitanta apareixen compilacions amb tots els seus contes: Tot s'aprofita (1983), així com els seus articles de diaris i revistes a El desordre públic (1985). Arriba el moment del reconeixement a la seva tasca creadora. El 1986 la Generalitat de Catalunya li concedí el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Pere Calders ens deixà ara fa gairebé divuit anys, un 21 de juliol de 1994 i aquest se celebra el centenari del seu naixement.



Calders va saber amanir els seus relats amb fantasia, humor, cordialitat, lirisme, coneixements mèdics -sobretot del funcionament del cor- i d'una manera molt innovadora i intel·ligent. Destacà com a contista gràcies a imprimir surrealisme, desenllaços insòlits dins de les situacions quotidianes, fets impensables, inventar paraules, tot a cavall de la realitat i la irrealitat. Els seus personatges estaven captinguts per allò natural i quotidià en front d'allò inexplicable, la situació insòlita que vivien. Són importants les paraules que usà Josep Faulí per retenir la idea d'allò que feia Calders dins el panorama literari:

“De la realitat a la irrealitat, Calders va i ve sense esforç, amb naturalitat. Tot és u. No hi ha diferència per a ell, ja que no es detura a la superfície”, extretes de la contraportada de De teves a meves. 32 contes que acaben més o menys bé (1984).

Per finalitzar us deixo amb una mostra de tres dels seus contes breus, tres que no tenen desperdici, extrets de l'excel·lent De teves a meves (1984), d'un geni anomenat Pere Calders.





L'HORA EN PUNT



La mort es presentà quan no se l'esperava, i ell li digué que no li havia donat hora.

-És que l'hora la dono jo -va respondre-li la mort.

-No sempre, no sempre... -replicà ell-. Ara, per exemple, tinc l'agenda plena i a vós no us ve d'un dia. Però a mi sí. Telefoneu-me dimarts que ve, a quarts de cinc, i quedarem per una data.

-És irregular, no puc fer-ho. Va contra els reglaments -digué la gran senyora.

-Apa, bah! -es defensà ell, tot empenyent-la suament cap a la porta. Amb la feinada que teniu no em direu pas que depeneu d'un difunt puntual. En canvi, jo tinc compromisos inajornables.

I la mort se'n va anar amb la calavera entre les cames, sense saber-se'n avenir. No li havia passat mai.





LA PLANETA



La tiradora de cartes (i també especialista en bola de cristall, segons els anuncis) va dir al client que treuria premi a la rifa.

Després de la fallada, el client va reclamar iradament perquè no havia tret.

-Quin número teníeu? -va preguntar-li la fetillera.

-Cap!

-I doncs? Com volíeu treure?

-Vós em vau dir que tindria sort, i si la sort posa condicions, plego! A base de comprar números pot treure qualsevol!

Tenia raó, era indiscutible, i la dama endevinadora va tornar-li els diners de la consulta. La qual cosa, si es considera bé, ja era una confirmació dels seus auguris.





L'ORDRE DELS FACTORS



Va tocar-li un entrevistador d'aquells que es volen lluir amb preguntes impertinents. L'invitat al programa era un prohom il·lustre i el locutor va preguntar-li de sobte:

-Vós seríeu capaç de donar la vida per una idea?

L'entrevistat s'obrí el cor i, tot oferint el perfil afavoridor a la cambra respongué:

-No. M'estimaria més de trobar una idea que em salvés la vida.




Josep Maria Corretger

6 de juliol del 2012



.Fonts:

-Wikipedia.org

-Diversos (2006). Temari de Llengua Catalana i Literatura, vol. IV, MAD, Alcalá de Guadaíra.

-Calders, Pere, (2009). Tots els contes, Edicions 62, La Butxaca, Barcelona.



.Per a saber-ne més:









 
(Imatges extretes de: blog.elpuig.xeill.net i labutxaca.cat)
 
 
 
!!EXERCICIS:
 
-Realitza un petit resum sobre l'estil contístic i narratiu d'en Calders.
 
-Escriu una petita narració emprant els recursos que usava Pere Calders.
 
-Crea un powerpoint de deu pàgines i penja'l a Slideshare sobre l'autor.

dijous, 5 de juliol del 2012

La meva paraula preferida (8): "Ramblejar". Adreçat a tothom.


.Ramblejar:

Passejar per la rambla.



Justificació:

És un verb que sona molt bé, sobretot ara que ha arribat el bon temps i ens agrada treure el nas pel carrer, observar, fer exercici caminant. Tot ciutat, més que poble, té la seva rambla, sí que tenim en ment les de Barcelona, arxiconegudes, però Lleida, Tarragona, Girona i altres ciutats també tenen les seves.


N.B. D'aquest verb se n'han creat d'altres de similars: 'ravalejar' (passejar pel raval, barri de Barcelona), 'fruinar' (cuinar amb fruita, creat a Lleida)...


(Font: DIEC2)

(Imatge extreta de: ramblejant.com)




!!EXERCICIS:

-Expressa la teva opinió sobre la paraula 'ramblejar'. T'agrada o no? Per què? sovint "rambleges" per la teva ciutat?

-Aporta una paraula que t'agradi i que consideris interessant. Anota el seu significat i justifica el perquè de la teva elecció.

-Descriu tres imatges que et transmetin el verb 'ramblejar'.

-Cerca dos verbs que s'hagin inventat la gent, empresaris... a partir d'altres paraules ja siguin compostes o simples.

dimarts, 3 de juliol del 2012

Cartells poc ortogràfics. Adreçat a tot l'alumnat.



Aquesta és una fotografia que vaig realitzar a Rubí. D'entrada sembla que el verb 'polseu' sigui incorrecte, ja que ens sona a un castellanisme, però realment no és així, és del tot correcte, i està en temps imperatiu, perquè expressa una ordre o manament, en aquest cas, però també podria ser un present d'indicatiu. Però aquest cartell encara no està totalment esgotat, l'error ortogràfic era realment un altre, sabríeu anomenar quin és?

Ara m'enrecordo que per la zona de Sabadell Nord també en vaig veure diversos.

Podeu revisar la conjugació d'aquest verb a:


Si quan passegem ens fixem amb els cartells, tot i llegir de manera inconscient, ens trobarem amb infinitat d'errors. D'això tracta aquesta fitxa.


(Fotografia: Josep Maria Corretger)



!!EXERCICIS:

-Agafa una càmara fotogràfica i realitza una fotografia de cartells escrits en català que continguin errors ortogràfics, esmenta'ls i corregeix-los.

-Què és el que més t'ha fascinat d'aquesta pràctica? Per què?

-Reflexió lingüística: Per què penses que es comenten tantes "imprudències lingüístiques" dins la nostra societat?

dilluns, 2 de juliol del 2012

La llegenda del Titànic a través d'una exposició. Adreçat a tot l'alumnat.


TITÀNIC. THE EXHIBITION.
LA HISTÒRIA DEL VAIXELL MÉS MÍTIC

Amb aquest nom s’ha batejat l’exposició conmemorativa del primer centenari de la desaparició d’aquest colós de les aigües marines. És una magnífica exposició que ens refrigera una de les pitjors tragèdies marines, s’hi perderen 1514 vides humanes de les 2223 que hi anaven a bord, justament, quatre dies després del seu viatge inaugural, en una ruta que anava de Southampton (Regne Unit) a Nova York, i que realitzà dues escales, una a Cherburg (França) i l'altra a Queenstown (actualment Cobh, Irlanda) fins que naufragià sis-cents quilòmetres al sud de l'illa de Terranova dues hores i quaranta minuts després del seu impacte. A les 2:20 de la matinada d'aquell 15 d'abril del 1912 començava la llegenda del Titànic, un dels transatlàntics més espectaculars del moment.

Al vaixell s’hi embarcaren molts passatgers, alguns per luxe i d’altres per trobar una millor vida a nord-Amèrica. El Titànic tardà a construir-se tres anys (del 31 de març del 1909 al 31 de maig del 1912) al port de les drassanes Harland and Wolff de Belfast i formava part de la companyia naviliera White Star Line. Tenia 269 metres d’eslora, una mànega de 28 metres, podia transportar 46.328 tonelades de pes, i amb una alçada de més de divuit metres. Tres enormes hèlixs de bronze s’encarregaven de posar en funcionament aquest monstre dels mars, juntament amb 29 calderes, pascudes per 159 forns de carbó que li donaven una velocitat màxima de 23 nusos, equivalent a 43 km/h. Amb això, només tres de les quatre ximeneies del vaixell eren operatives, l’altra, la quarta era per donar més grandiositat, i només servia per ventilació, purament decorativa.





Convé destacar que a pesar de les estances luxoses, distribuïdes en sis cobertes s'hi podia gaudir de: gimnàs, d'una impressionant cúpula de vidre, d'una sala de lectura, de la sala de fumadors, d'un Cafè Parisien, d''un hospital, terrasses i d'una piscina entre d'altres serveis; el vaixell tenia un petit inconvenient, portava pocs bots salvavides, en total 20. L'1 i el 2 podien transportar quaranta persones cadascun, del 3 al 16 hi havia capacitat per a seixanta-cinc passatgers més per bot i finalment, els bots A, B, C i D, eren de la marca Englehardt i tenien els costats de tela, podien ser ocupats per quaranta-set passatgers cadascun. Tot era a causa de les normes obsoletes de seguretat d’aquella època, que únicament tenien en compte el tonelatge del vaixell, i per això només transportava barques per a poc més de la meitat dels passatgers, 1178, quan la nova llei demanava embarcacions de salvament per a tot el passatge.

L’exposició, d’entrada ofereix a tots els passatgers el mateix tractament, tant als burgesos que viatjaven en primera classe com als que ho feien en segona o tercera i amb menys luxe, els proletaris. Val la pena destacar-ho perquè en la història d’aquell fugisser 15 d’abril del 1912 no fou així. Primer arriaren els bots per a les dones i els nens -ordres estrictes del capità-, després per als passatgers de primera classe i en darrer lloc anaven la resta, molts dels quals es llençaren al mar i moriren sota les gèlides temperatures de l’oceà Atlàntic nord. El govern americà va expressar importants queixes després de la tragèdia perquè havien traspassat destacats empresaris.

L’exhibició et dóna la benvinguda amb una noia vestida de membre de la tripulació de la White Star Line i et convida a gaudir d'un bon viatge pel túnel del temps mentre et fa una fotografia. L'exposició fa un recorregut mitjançant els objectes trobats al fons del mar, indiferent de l’estatus quo que tingués el viatger, i ens explica la història d’aquell navegant i del seu objecte: així doncs, hi podem visualitzar rellotges de polsera, anells, sabates de nenes, cartes manuscrites emeses durant el viatge, insígnies de la tripulació, làmpades del vaixell, el timó, el velocímetre, ximeneixes petites de ventilació, mostres d’habitacions de primera i tercera classe, maletes dels viatgers, fragments de carbó, plats i estris de la vaixella amb el detall de la White Star Line, així com també mobles originals, cadires dels salons, de la terrassa, llibres de pregàries, partitura d'alguna cançó, joies, la sala de telefonia des d’on es transmeté la mala notícia, rèpliques dels passadissos del vaixell, entre d’altres objectes, com per exemple, una còpia pictòria de l'entrada a un saló de primera classe, que enganya a la vista i que sembla que s'hi pugui pujar o d'una hèlix a meitat d'escala real, així com també una maqueta del Titànic mentre navegava tot feliç per les aigües nòrdiques, o una altra mostrant el seu estat actual, el casc de proa encara reconegut al fons del mar, però amb un deteriorament cada cop més evident a causa de les corrents marines de Lorelei que habiten aquella zona o també un iceberg a temperatura real per a què els visitants puguin comprovar la temperatura a la qual s’exposaren els qui es llençaren directament al mar per intentar salvar la seva vida. L'exposició conté una explicació en format mp4 que pots adaptar al teu ritme i a l'idioma que vulguis.






Durant la presentació de la mostra també s'explica que en aquell període no existia la soldadura i que les làmines d'acer estaven solapades unes sobre les altres i unides amb una mena de reblons. És curiosa l'anècdota d'un pesquer gallec que entre les xarxes recuperà un plat de la vaixella del Titànic amb el logo de la White Star Line a principis dels anys vuitanta, i que un mariner obsequià al seu fill sense donar-li importància, que el tingué durant vint anys i jugava amb ell, fins que durant la mostra itinerant per Galícia s'adonaren que tenien un plat del llegendari vaixell i el donaren per exhibir-lo. Aquests tresors han estat salvaguardats durant les diverses expedicions que s'han fet per preservar el passat i per mantenir ben viva l'epopeia del vaixell, però no ens enganyem, tot i que ens fa feliços poder observar, estar a escasos centímetres d'alguns d'aquests objectes o si més no, acaronar-nos, són la memòria d'un trist record, d'un temps en què hi havia moltes desigualtats socials, on els rics eren tractats de manera molt diferent als pobres que esperaven una oportunitat durant el viatge d'aquell vaixell. Convé destacar que en arribar al final de l’exposició hi podem trobar tots els passatgers que transportà el mític vaixell, els de primera classe, segona i tercera i una especial menció a la vintena d’espanyols que hi viatjaren, d'aquests, dos de Sant Adrià (Lleida), alguns amb millor fortuna que d’altres. En sortir, es pot adquirir memorabília de tota mena: llibres, pastilles de sabó amb la litografia del Titànic, postals... alguns d'aquests fetitxes fan que potser sigui un pèl exagerat, tot plegat, intentar fer negoci d’un fet tan trist, tot i que sí que cal mantenir el record i lluitar per a què no es repeteixi de nou.






Es podia haver evitat aquest infortuni? A quinze quilòmetres de distància s'hi trobava un buc, fins i tot, podien veure la presència del Titànic, era l'SS Californian que si hagués acudit en rebre els primers avisos de socors, primer en sistema CQD i després combinats amb SOS, s'haguessin pogut salvar gairebé tots els passatgers, però no deixa de ser una hipòtesi. A causa d'un mal tracte al telegrafista Jack Philips, aquest decidí desconnectar l'aparell inalàmbric de comunicació deu minuts abans que el Titànic topés amb el mur de gel i d'aquesta manera no arribaren els senyals d'auxili del transatlàntic. Aquest vaixell estava capitanejat per Stanley Lord, que ignorant, també desestimà les diverses senyals lluminoses que li enviava la tripulació del Titànic. L'SS Californian formà part del rescat de manera molt tardana, ubicant els supervivents en allotjaments segons la seva condició humana i quan el Carpathia ja havia salvaguardat a set-cents sis passatgers.

Val a dir que en primera instància aquests auxilis no van arribar a bon port, no s'acabaven de creure que el vaixell més luxós d'aquell moment estigués lluitant per sobreviure dins les aigües de l'Atlàntic nord i l'ajuda, no arribà a temps fins que el Carpathia féu acte de presència unes hores després, exactament quatre, atès que es trobava a 58 milles del lloc, mentre ja flotaven alguns cadàvers a causa dels símptomes d'hipodèrmia.
El capità Smith havia tingut entre 45 i 60 segons per ingeniar un miracle, però fou un temps insuficient. Havien engegat una maniobra de viatge per evitar el xoc frontal, que segons experts marítims hagués mantingut el vaixell en flotació, però l’estratègia fou equivocada, portada a terme per l’oficial William Murdoch que estava de guàrdia, ordenà girar a babor i fer marxa enrere. Es comenta que si no s'haguessin oblidat els prismàtics a Southampton haguessin visualitzat l'icebergs un quilòmetre abans en lloc de cinc-cents metres abans de la col·lisió i s'hagués pogut evitar el xoc. Mr. Smith alterà un pèl la ruta del viatge per evitar els icebergs i consultà a J. Bruce Ismay -vicepresident de la companyia White Star Line- si podia reduir la velocitat per precaució, però aquest darrer s'hi negà, adduí que volia fer un bon temps en el viatge inaugural. Llavors el capità decidí augmentar la vigilància des dels mastelers. Les aigües tranquil·les a la nit, actuaven com un mirall que dificultaven l'avistament d'aquest gegant de gel de trenta metres d'alçada. La tragèdia fou inevitable, eren les 23:40. El capità Smith davant de la innegable desgràcia, sabia que només hi havia embarcacions per a la meitat dels viatgers, llençà: “el capità s'enfonsa amb el vaixell”. En canvi, Bruce Ismay que estava al capdavant de la companyia White Star Line, s'espavilà i sobrevisqué al naufragi, però fou martiritzat fins a la fi dels seus dies, reclòs en la seva llar.

Actualment, el Titànic es troba a 3784 metres sota el mar, i les seves restes no es descobriren fins l'1 de setembre del 1985 per Robert Ballard, a la una del migdia, se sorprengueren de veure que s'havia partit en dos durant l'enfonsament. Diu la llegenda, que l’excèntric capità John Edward Smith, en un moment d’eufòria abans d’emprendre el seu viatge etzibà: “Ni Déu podrà amb ell!”, i com si es tractés d'un càstig diví, el Titànic se sumergí sota les aigües. Una de les poques històries meravelloses d’aquesta tràgica notícia fou quan l’orquestra del Titànic tocà per al saló de primera classe, i més endavant pujaren a la coberta de popa per a seguir amb el ritus i tocar per a la resta de passatgers que esperaven el torn per a pujar als 16 bots salvavides, fins als seus últims instants de vida per tal de calmar els viatgers i foren tractats com a uns veritables herois després de la tragèdia, per la serenitat que van mostrar. S'explica que la darrera peça que tocaren fou una versió del “Nearer, my God, to thee”. Com a anècdota macabra, la companyia White Star Line cobrà a la família de Wallace Hartley, director de l'orquestra, la pèrdua del seu vestit. Fins i tot, Juaquín Sabina i Joan Manuel Serrat han volgut homenatjar-los intitulant el seu darrer disc amb el seu nom, “La orquesta del Titànic”.
Més de quinze milions de persones s'han rendit als encants d'aquesta exposició titànica en record al vaixell més mític de tots, fins a convertir-se en l'exposició més vista d'arreu del món i que segueix mantenint un gran nivell de quòrum en una mostra itinerant per diferents ciutats del món i que sedueix amb molta facilitat tant a afeccionats dels vaixells com dels individus que estigueren colpits per la història real del naufragi. Què ens atrau tant del Titànic? La seva trista història com a rerefons, el destí catastròfic per a un excés de luxe, els plans de futur que no van arribar a complir-se, la desaparació d'una infinitat de vides humanes, el cúmul de circumstàncies i casualitats que van fer que no hi hagués un salvament efectiu, la seva llegenda...

Finalment, gràcies a la infinitat de pel·lícules i documentals, que ja aparegueren tot just després del famós enfonsament, ha esdevingut un centre de masses, sobretot després de la versió de James Cameron, “Titànic” (1997) i protagonitzada per Leonardo DiCaprio i Kate Winslet. Però, actualment, ja no queda ningú que sobrevisqués al Titànic, la darrera supervivient, Millvina Dean, que tan sols tenia deu setmanes quan es produí el naufragi, ens deixa el 31 de maig del 2009. Aquesta vella història del Titànic va servir per posar els fonaments d'una millora de la seguretat nàutica que arriba fins als nostres dies.

Josep Maria Corretger
2 de juliol del 2012

(Font consultada: Vikipèdia.org per compleció de dades i Titànic. The exhibition -exposició)

(Fotografies extretes de: cubanitoencuba.blogspot.com, diariodelviajero.com, andeque.wordpress.com)


!!EXERCICIS:

-Després d'haver llegit aquest article cultural, cerca en català com es diuen els principals elements que té un vaixell. Pots utilitzar un diccionari visual o ideològic per fer-ho més senzill. Pista: masteler, botavara, proa...

-Comprensió lectora:

1. Per què el Titànic tenia pocs bots?

2. Quin vaixell va arribar tard a l'hora del rescat i ni tan sols feia cas dels senyals lluminosos?

3. Quina sentència va llençar el capità que va fer escola dins la marina fins a esdevenir una regla de valor?

4. Com es podia haver evitat aquest naufragi? Aporta alguna de les teories en funció de la lectura de l'article.
5. Redacta un text de cent paraules sobre que t'ha fascinat més del mite del Titànic. Pots enfocar-ho com vulguis, però recorda que el text ha de contenir un títol, una introducció, dos o tres paràgrafs d'idees i una conclusió.
6. Inventa una narració en la qual apareguis tu com a protagonista i facis un viatge en Ferry.
7. Cerca vint paraules que apareguin dins el camp semàtic del mar.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger... { /* Bordes redondeados */ border-radius: 15px;