dissabte, 31 de juliol del 2021

"Sempre que torno a Mequinensa", de Jesús Moncada. Comprensió lectora. Adreçat a l'ESO i Batxillerat


Aquest és un fragment narratiu del llibre d’articles “Cabòries estivals i altres proses volanderes” (2003), de Jesús Moncada, on ens relata amb una mirada ben descriptiva espais emblemàtics a l’entorn de la seva Mequinensa natal, com ara el castell, emperò, també altres paratges que l’envolten, com ara el monestir de Santa Maria d’Escarp, l’aiguabarreig, la serra de la Picarda, entre altres.

******

Sempre que torno a Mequinensa, pujo al castell. La visita a la fortalesa, on el cerç comença a tintar-se de blaus mediterranis, vivifica. Una mirada circular en el sentit de les manetes del rellotge, iniciada i closa al vessant de Monegre, permet abastar un panorama espectacular.

Enllà de la Mequinensa nova i del paradís ornitològic de l’Aiguabarreig, el convent d’Escarp assenyala la unió del Cinca amb el Segre. De la verdor de la vegetació de ribera i dels bancals d’arbres fruiters, tallada d’una manera implacable al mateix límit de l’horta per la frontera del secaner, sorgeixen la Granja d’Escarp, Torrent de Cinca, Massalcoreig, Fraga… En dies diàfans, més amunt de Lleida, també visible aleshores en la llunyania, unes taques blanquinoses molt tènues anuncien els Pirineus.

A l’altra banda dels turons que arreceren la Granja d’Escarp, apareix la silueta solitària de Montmaneu, observatori republicà quan la guerra civil amb el qual va acarnissar-se l’artilleria franquista. Les masses grisenques dels terraplens de les mines de lignit trenquen cap a l’est la monotonia dels ocres enlluernadors dels turons, que s’agrumollen de nou enfront mateix de Mequinensa, a la serra de la Picarda.

                                                                            Montmaneu

Més avall del pont del Segre, la fortalesa projecta la seva imatge sobre la confluència d’aquest amb l’Ebre. A l’altra banda de la serra, les muralles s’avien vessant avall i abracen el record de la Mequinensa desapareguda. Un extrem del mur que la defensava de les fúries de l’Ebre i l’obria alhora al tràfec dels molls emergeix de l’aigua a prop del pont, reconstruït sobre les pilastres del que van volar els republicans l’any 1938, en un intent inútil d’entorpir l’ofensiva de les tropes rebels quan va caure el front d’Aragó. L’antiga ruta dels navegants, que pujaven fins a Saragossa o baixaven al delta amb els llaüts, és avui un camí tallat, una immensa plana d’aigua embassada per la presa de Riba-roja.

Castell de Mequinensa

A l’altra vora, la carretera que surt de la vila per aquella banda es bifurca. A l’esquerra, inicia la pujada de la tortuosa costa de Faió. Un cop a dalt, als Aguts o Aüts –topònim que un cartògraf, tan imperial com ignorant, va convertir en Alto de los Autos en un atles dels anys cinquanta–, deixa a una banda el monument en memòria dels morts de la guerra civil, a prop de l’indret on va tenir lloc el primer combat de la que seria la batalla més sagnant i decisiva del conflicte, i s’endinsa en terres del Matarranya. Paral·lela a l’Ebre, de la superfície del qual sobresurten capçades d’arbres de les antigues hortes ara negades, la carretera de la dreta puja pel vessant de la vall, passa a frec de l’enorme paret del pantà de Mequinensa i es dirigeix a Casp. Des del mur de la presa, la vista, en el seu recorregut circular, torna al començament, al vessant de l’altiplà de Monegre.

Vagarejo fins al tardet per les fortificacions exteriors, la barbacana i el polvorí, ara sense teulada, entre les parets del qual creix una figuera silvestre. M’agrada seguir una estona el traçat ja gairebé invisible de l’evocadora senda dels Contrabandistes, que puja de l’Ebre i es perd al terme de Fraga. Quan el crepuscle esfuma el paisatge i començo a baixar sense pressa cap a la vila, penso sovint en la teranyina artificial de fronteres administratives que cobreix el territori que acabo d’albirar i el de la resta de la Franja –de ponent per a Catalunya, oriental des de la perspectiva aragonesa–, i en qui les empra i manipula ara i adés amb histèria inquisitorial per falsejar allò que constitueix les nostres senyes d’identitat, començant per la llengua.

[Una estampa del segle XVIII, dins Cabòries estivals, 88-91]

(Fragment extret de la web: Jesús Moncada. Espais literaris i Vikipèdia)

(Crèdit fotogràfic: Jesús Moncada)

 

EXERCICIS:

1. Esmenta els paratges que anomena en el seu passeig Jesús Moncada.

2. Acompanya amb fotografies cercades a la xarxa els llocs de referència que esmenta l’autor.

3. Llegint textos de Jesús Moncada s’enriqueix moltíssim el corpus lèxic de cadascú. Escull quatre paraules assenyalades en blau que desconeguis i explica el seu significat.

4. Aporta un fragment descriptiu del text de Jesús Moncada.

5. Defineix l’estructura d’aquest fragment narratiu. Digues quins fragments formen part de la introducció, quins del desenvolupament i finalment, els que són de la conclusió.

6. Fòrum: has llegit alguna obra de Jesús Moncada? Quina? Explana què és el que més et va agradar i per què.

dijous, 29 de juliol del 2021

Conte amb valors: "Amb el corrent". Adreçat a tothom

 

En certa ocasió, un ancià caigué accidentalment en els ràpids d’un cabalós riu, dirigint-se irremeiablement a una alta i perillosa cascada. Diverses persones observaren l’accident, emperò no pogueren fer res per a socórre’l, ja que l’aigua tenia massa bravesa, així que temeren el pitjor dels desenllaços, més encara tractant-se d’un home d’avançada edat. Tanmateix, de sobte, de forma miraculosa i per a sorpresa de tothom, l’ancià aparegué viu i il·lès a sota, al fons de la cascada.

En aconseguir sortir del riu, la gent, esbalaïda, se li apropà i preguntà:

-Bon home, quina proesa! Com ho ha fet per a sortir viu d’allí?

-Què com ho he fet? Doncs simplement he decidit no lluitar contra l’aigua, sinó que m’he acomodat en ella. M’he deixat portar sense oposar resistència. Deixar fluir, d’aquesta manera és com he sobreviscut.

Com succeeix en aquesta història, algunes vegades no depèn de nosaltres el que ens té preparant el destí, però sí la forma en la qual ho afrontem. D’aquí que sigui important adaptar-se a les circumstàncies i no intentar nadar a contracorrent.


(Conte traduït de la revista «Pronto»)

(Traducció: Josep Maria Corretger)

(Imatge extreta de: Enciclopèdia.cat)


EXERCICIS:

1. Realitza un resum d’aquest conte amb valors.

2. Explica el significat de quatre paraules assenyalades en color lila.

3. Cerca un sinònim per a cadascun dels mots següents:

Cabalós:                                                               il·lès:

Esbalaïda:                                                             fluir:

4. Aporta cinc adjectius que apareguin al conte.

5. Opinió: l’home adopta una bona opció deixant-se emportar pel corrent? Per què?

6. Subratlla el mot correcte de les següents parelles:

Irremeiablement / irremeiablement;                          cabalós / caudalós;  

fruir / fluir (sentit del conte)                                      a contra corrent / a contracorrent

la corrent / el corrent                                                  totom / tothom

7. Descriu com t’imagines el lloc on transcorre l’acció narrativa.

8. Racó literari: canvia el final d’aquest conte.

9. Quin ensenyament ens aporta aquest conte per al nostre dia a dia? Comenta’l.

10. Debat: expressa la treva opinió sobre el fet de banyar-se en zones com canals, rius, pantans... penses que són perillosos? Alguna vegada t’hi has banyat? Són moltes les persones que han perdut la vida o bé l’han posada en perill, atès que, hi ha terra fangosa, corrents subterrànies, desconeixement de la profunditat, pous xucladors... haurien de prohibir el bany en aquestes zones i cercar la seguretat de les piscines? Per què?

dilluns, 26 de juliol del 2021

La narració: personatges, temps i espai. Adreçat a l'ESO


Dins de les narracions, ni que siguin més breus, hi predomina l’acció. D’aquí que se’ns expliqui detalls sobre els personatges, el temps, l’espai o l’ambient, ja que, aquests van plegats amb els fets, de les accions, de la història. En les narracions breus hi apareix l’anècdota, un acudit, o un esquetx, és a dir, una escena curta, generalment, còmica intercalada dins de la narració i que pretén explica l’essència de la història.



.ELS PERSONATGES

Els personatges són els actors mitjançant els quals es narra una història. Segons el paper que exerceixen dins de l’obra poden ésser principals o secundaris.

Els personatges principals són els que tenen més protagonisme dins de la narració, és a dir, la història que s’hi explica gira a l’entorn d’ells/es. Aquí també hi podem trobar l’antagonista, que és un personatge destacat, principal, emperò, oposat al protagonista. El coneixem com al “dolent”.

Els personatges secundaris no tenen un paper tan destacat. Depenen de les accions i les vivències del protagonista. Poden ser de dos tipus: aliats o oponents, segons si actuen a favor o en contra del protagonista.


.EL TEMPS

L’acció transcorre en un temps determinat. Podem trobar dos tipus de temps: el temps històric, època història en què transcorren els fets, i el temps del discurs, el temps verbal en què són narrats.

Entre el temps històric i el temps discursiu s’hi poden distingir la durada: el temps real en el qual transcorre la narració, i l’encadenament dels fets. Així doncs, es pot parlar de l’ordre cronològic quan els fets es relaten amb un ordre temporal.

Dins de qualsevol narració trobem una sèrie de tècniques que serveixen per a presentar els fets:

-La retrospecció o flashback:

Significa que mira endarrere en el temps o que es refereix a coses del passat. Els fets ocorreguts es relaten amb anterioritat a l’acció que es narra. Aquesta tècnica narrativa s’utilitza per a completar una informació, per a donar noves explicacions al relat, per matisar-lo o per a fer evidents uns fets que ja han succeït.

-L’anticipació o premonició:

Consisteix en avançar el relat d’uns fets o bé avançar uns esdeveniments que encara no s’han esdevingut.


.L’ESPAI

És el lloc on transcorren els fets. Dins d’un text narratiu podem trobar referències a l’espai de diferent tipologia: un poble o ciutat, un paisatge, una habitació... qualsevol espai on passa l’acció. Els llocs que apareixen en la narració poden ésser reals, és a dir, que poden ésser localitzats de manera geogràfica, o ficticis, que han esdevingut producte de la imaginació de l’autor/a. L’espai està interrelacionat amb el temps, atès que, perquè plegats configuren l’ambient on es desenvolupa l’acció.

 

(Material adaptat de: DIVERSOS, Llengua catalana i literatura. 3r ESO, Editorial Teide, Barcelona, 2007)

(Imatge extreta de: dinamitzaciolocallh)

 

EXERCICIS:

1. Explica amb les teves paraules què és una narració.

2. Quina és la diferència entre un/a protagonista i un/a antagonista? I entre un/a protagonista i un/a secundari/ària?

3. Dins d’una narració podem trobar una tècnica narrativa anomenada retrospecció. Comenta en què consisteix, cerca un exemple en un text i aporta’l aquí.

4. L’anticipació o premonició és una tècnica dins de la narració totalment contrària a la retrospecció i que ens anticipa fets que vindran. Investiga i busca un exemple en una narració i enganxa-la aquí a sota.

5. Què és l’espai real i què és l’espai fictici dins d’una narració. Explana-ho mitjançant dos exemples.

6. Classifica els següents enllaços oracionals segons indiquin espai o temps.

A continuació, a dalt, a l’esquerra, abans, finalment, al costat, al mig, aleshores, al mig, aleshores, aquí, avui, davant, després, dins, en un extrem, enmig, fora, llavors, mentre, quan, sovint.

Espai:

Temps:

[Activitat extreta del llibre referenciat més amunt]

7. Agafa un fragment narratiu dins d’un llibre o de la xarxa. Esmenta de quin llibre o pàgina web l’has extret, esmenta’n l’autor/a i assenyala totes les referencies espacials que hi trobis.

8. Digues si són certes o falses les següents afirmacions.

A) El personatge antagonista és un protagonista principal.

B) Els personatges secundaris també són actors principals.

C) El flashback és un recurs que anticipa fets de la narració.

D) El temps del discurs és el període de temps en el qual succeeix l’acció.

E) En una narració sempre hi trobem una anècdota.

9. Escull un fragment narratiu i enumera els fets que es relaten cronològicament.

10. Autoavalua’t: reflexiona sobre com t’han anat les activitats de la present fitxa. Quines activitats t’han sorgit i com les has resolt.

dijous, 22 de juliol del 2021

El nombre del substantiu: el singular i el plural. Adreçat a l'aula d'acollida i a l'ESO


Dins del nombre podem trobar:

.El singular: fa referència a una cosa.

Exemples:

La casa, un cotxe, el llibre, l’estoig, un retolador...

 

.El plural: es refereix a una o més coses.

Exemples:

Les cases, uns cotxes, els llibres, els estoigs, uns retoladors...


En termes generals, per a realitzar el plural s’afegeix una -S al singular, i quan el singular finalitza en -A, el plural serà amb -ES.

Formació del plural

Singular

+ S     à cotxe – cotxes; llibre – llibres...

Singular + A

+ ES   à casa – cases; taula - taules...


Normalment els noms femenins acaben amb la lletra -A. Amb el plural s’indica que hi ha més d’una persona, animal, objecte. Podem trobar diferents acabaments de plural.

Acabaments de plural

S

NS

ES

OS

 

 Peus, fulls, pares, llits, ulls, calendaris, llavis, anys, tigres, ritus...

 

 Nens, marroquins, frens, eslovens, cinturons, catalans, balcons, jardins, mitjons...

 

 Taules, espatlles, llibres, oques, ungles, places, sabates, taronges, cames, rellotges, amigues...

 (S’afegeix OS als substantius masculins acabats en: -s, -ç, -x, -ix, -tx)

 Braços, peixos, llaços, calaixos, pisos, dibuixos, cartutxos...


.Per un altre costat, els mots que finalitzen en -SC, -ST, -XT, -IG tenen dues possibilitats de formació de plural: + S / + OS. Es pot optar tant per una opció com per una altra, tot i que, per tal de facilitar la pronunciació, s’empra més la finalitzada en +OS, ja que, amb +S sona més forçat.

Ex:

Disc: discs / discos

Disgust: disgusts / disgustos

Text: texts / textos

Roig: roigs / rojos

.Finalment, podem trobar una sèrie de substantius que són invariables, és a dir, que tenen es denominen de la mateixa manera tant per al singular com per al plural.

Exemples:

Els dies de la setmana:

El / els dilluns, el / els dimarts, el / els dimecres, el / els dijous, el / els divendres, el /els dissabtes, el / els diumenges.

Els mots que finalitzen en -us, provinents del llatí:

El / els cactus, el / els globus, el / els virus, el / els corpus, el / els fetus, el / els porus,

el / els focus...

Els mots amb el sufix grec -itis: (generalment, vinculats a malalties)

Rinitis, hepatitis, flebitis...

Els noms compostos amb l’últim element flexionat en plural:

El / els comptagotes, L’obrellaunes, el / els paracaigudes, el / els penja-robes, el / els rentaplats, el / els somiatruites, el / els trencaclosques...

Altres mots:

El / els fons, el / els temps, el / els llapis... també: pelvis, càries, tos, pols, albatros, cosmos...

Alguns adjectius:

L’isòsceles, llepafils, norris (que descuida el seu aspecte o interessos)...

N.B. La formació del plural en català pot generar alguns canvis en les grafies. Mira el següent quadre amb detall:

(Imatges extretes de: Greelane, Liveworksheets)

(Material consultat: Optimot, Món. Llengua i interculturalitat)

 

EXERCICIS:

1. Sintetitza breument què cal tenir en compte per a formar els plurals en català.

2. Escriu el plural dels següents substantius:

Compàs:                                                          pinzell:

Goma:                                                             llibre:

Bolígraf:                                                          maquineta:

Pissarra:                                                           regles:

Taula:                                                               llapis:

Llibreta:                                                            lupa:

3. Què és un mot invariable? Explica-ho a través d’un parell d’exemples.

4. Pensa i escriu les dues possibilitats de plural per als mots següents:

Assaig:

Boig:

Desig:

Risc:

5. Cerca al diccionari i explica el significat de quatre mots que desconeguis d’aquesta fitxa.

6. Crea una gamificació per tal de treballar el singular i el plural a l’aula.

7. Esmenta si són singular o plural els mots següents. Compte amb els paranys!

Comptagotes:                                                             cactus:

Dimecres:                                                                   text:

Conjuntives:                                                               llaç:

El fetus:                                                                      En Màrius:

8. Realiza un pòster sobre el singular i el plural amb imatges i mots per a enganxar a l’aula.

9. Pensa i escriu com explicaries la formació del plural a un/a company/a que no hagi pogut assistir a classe.

10. Autoavalua’t: comenta quins dubtes t’han sorgit durant el treball del singular i del plural.

dilluns, 19 de juliol del 2021

"Hachiko. El gos que esperava", de Lluís Prats. Adreçat a l'ESO

 

Sempre s’ha dit que el gos és l’animal més fidel al seu amo. Recordo ara fa uns anys que vaig poder llegir en la premsa una notícia impactant, que un home havia anat a viure a l’altra banda d’Anglaterra i que el seu gos perdut li va anar seguint el rastre fent quilòmetres i més quilòmetres fins a retrobar-se amb ell. La història que ens aporta Lluís Prats són els fets tal i com van donar-se, amb el gos Akita Hachiko com a principal protagonista i esperant el seu estimat amo que mai més tornaria.

 


 

Estació de Shibuya, Tòquio

Abril del 1934

L’abril de l’any mil nou-cents trenta-quatre els jardins bullien d’abelles que somreien als ametllers i de papallones que pintaven de colors el blau puríssim de Tòquio. Els cirerers florits competien per brillar més que els matolls de roses fresques.

Aquell dia es va inaugurar solemnement l’estàtua de l’Hachiko, mentre ell escoltava els parlaments sense saber exactament què era tot aquell rebombori de músiques, xiulets, cants i la munió de gent que s’havia aplegat a la plaça. Aquella mateixa tarda, quan va acabar la cerimònia i el rellotge de l’estació va marcar dos quarts menys cinc de sis, l’Hachiko es va posar dret i va començar a remenar la cua, però tampoc aquella vegada el professor Ueno va baixar del vagó i el gos va tornar capcot a ajeure’s sota el pedestal de la seva pròpia estàtua.

-Paciència, Hachiko -li va dir la senyora Shuto llançant-li un pastisset-. En aquesta vida cal tenir-ne moltíssima.

Llavors va passar una cosa que ni l’Ibuki ni el cap d’estació no s’haurien imaginat mai. Va aparèixer al vestíbul una de les darreres viatgeres, que anava vestida amb un seriós quimono de color blau. Va avançar a poc a poc com si li costés donar aquelles passes i es va apropar a la taquilla on despatxava el senyor Sato.

-Quina sorpresa! -es va alçar l’home amb una reverència-. No l’esperàvem pas per aquí, senyora Ueno. Quants anys fa que va marxar de Shibuya?

-Vuit anys gairebé -li va respondre.

La veu de la senyora Yaeko estava rovellada i trista. Certament, la vídua Ueno havia canviat poc. Havien passat vuit anys des de la mort del professor i, a part d’uns quants cabells blancs i unes bossetes a sota els ulls, el seu aspecte era el mateix de sempre. La senyora Yaeko va veure sorpresa un gos Akita estirat a la gespa de la plaeceta mirant cap allà, i se’l va quedar observant. Llavors es va acostar al venedor de diaris que tenia un grapat del Yomiuri Shimbun sota el braç i li va preguntar:

-És l’Hachiko?

-Sí, senyora Ueno, el mateix -li va respondre ell amb molt de respecte.

-I fa molt que corre per aquí? El feia a Hisai-Shi.

-Molt, senyora Ueno. Fa anys.

-Anys? -es va estranyar ella.

-No ha de deixat de venir cap dia per esperar el professor. Per cert, vostè ho deu saber això. L’altre dia en parlàvem amb la senyora Atari i el seu marit. Quant temps té?

-El professor el va portar quan tenia unes quantres setmanes -va fer ella-, i d’això en fa nou anys.

-Ho recordo i des de llavors no ha fallat ni un sol dia, senyora Yaeko -va afegir el venedor de diaris-. Tothom el coneix i l’alimentem entre tots i, ja veu, aquest matí s’ha inaugurat l’escultura.

-I on dorm? -va voler saber la vídua del professor Eisaburo mentre admirava l’escultura de bronze que hi havia al mig de la placeta.

-No ho sabem, però no gaire lluny perquè quan surt el sol, ja està muntant guàrdia i esperant. Havien passat nou anys de de l’última vegada que l’havia vist i l’Hachiko s’havia fet vell.

-Me l’enduré -va fer ella decidida en veure que caminava mig coix i que semblava que no hi veia gaire bé.

-No crec que vulgui marxar d’aquí, senyora Yaeko. Esperarà el professor fins al dia que...

-Quina pena -el va interrompre ella-. Quina pena més gran.

La senyora Yaeko va anar cap on l’Hachiko estava ajagut, es va plantar davant d’ell i se’l va quedar observant una estona. Al principi, el gos no se la va mirar sinó que va seguir amb els ulls fixos en la porta de l’estació, però després va olorar la fragància de flor de lotus, que el va retornar a un temps feliç de menjar calent a la vora del foc, d’unes menys suaus que l’acariciaven, i va aixecar els ulls.

La senyora Yaeko es va adonar de seguida que l’Hachiko estava més prim, descuidat i brut. El seu pèl fort i aspre li queia a manyocs i al cap hi tenia una vella ferida ja cicatritzada. El llavi inferior li penjava i havia perdut algunes dents, segurament a causa d’una alimentació insuficient. A més, semblava que ja no pogués alçar l’orella esquerra, que li queia desmaiada sobre el cap. Amb tot, els ulls eren els seus i en reconèixer-la es va alçar pesadament com si carregués al seu lloc tots els problemes del Japó i se li va acostar.

-Hola Hachiko -va fer ella passant-li la mà pel cap-. Encara l’esperes?

El gos va bordar i li va llepar la mà. Era la persona que recordava, la que convivia amb ell i el professor Eisaburo Ueno en aquella caseta amb un jardí ple de crisantems i pimpinelles, al costat de la casa de te de la senyora Kokona, la que tenia un fanalet blau penjat a la porta i on el seu amo anava a sentir xafarderies.

-Au, va! -va fer la senyora Yaeko amb posat llastimós donant-li un pastisset-. Que avui encara no deus haver menjat.

El gos es va ajeure al seu costat i la senyora Yaeko li va acariciar el llom.

-Avui em quedaré a esperar-lo amb tu. Et sembla bé?

L’Hachiko va començar a rosegar l’os que li havia deixat el senyor Matsumoto quan havia anat a recollir les seves filles a l’estació, i durant el parell d’hores que la senyora Yaeko es va estar asseguda a la plaça veient com els homes de negocis, els venedors de te i les geishes arribaven a l’estació de Shibuya, va poder presenciar com la llum blavosa dels fanals anava tenyint les parets de l’estació mentre la remor dels trens s’anava fent cada cop més distant.

Durant aquell temps molts passatgers es van acostar a l’Hachiko i li grataven el cap o li somreien, però ell seguia amb ells ulls fixos en la porta que s’obria i es tancava amb un sorollet metàl·lic cada vegada que algú la traspassava, esperant escoltar la fressa del bastó del professor Eisaburo Ueno.

Un dia li havia dit que els que aconsegueixen sobreeixir en l’art de l’ikebana tenen una cosa en comú i tot el que veuen és una flor i tot el que somien és la lluna. I el professor, com tothom sabia, mai no s’equivocava. I l’Hachiko, encara que no tenia la paciència per fer ikebanes, somiava en la lluna.

A quarts de set, quan el vell Hachiko es va adormir amb el cap damunt la gespa, la senyora Yaeko es va aixecar amb dificultat i va entrar a l’estació per tornar a casa de la Chizuko a Bunkyo sense girar el cap, perquè sabia que no ho suportaria.

N.B. Curiositat: L’any 2015 a la Universitat de Tòquio va erigir-se una segona estàtua en honor a Hachiko i en la qual es retrobava amb el seu amo. Precisament, en aquella universitat va morir el professor víctima d’un vessament cerebral.


[Capítol extret de: PRATS, Lluís, (2014). “Hachiko. El gos que esperava”, La Galera, Barcelona]

(Imatge extreta de: Vikipèdia, Casa del llibre)

 

EXERCICIS:

1. Llegeix aquest capítol del llibre “Hachiko. El gos que esperava” i comenta’l.

2. Dues pel·lícules relaten al món del cel·luloide la història de Hachiko. Realitza una cerca, esmenta com s’intitulen i en quin any van estrenar-se.

3. Busca una imatge de Hachiko i descriu-lo com te l’imagines.

4. Anomena els protagonistes que apareixen en aquest capítol i digues qui són.

5. El cas explicat en aquest brillant novel·la no és l’únic on un gos mostra la seva fidelitat. Explica’n un de real que coneguis o bé, realitza una cerca per la xarxa per a comentar-ne un.

6. Localitza una imatge de l’estació de Shibuya, Tòquio, lloc on s’esdevé la història i explica com és.

7. Realitza un Booktuber sobre el llibre “Hachiko. El gos que esperava”.

8. Fòrum: què t’ha semblat la història d’amor i de fidelitat entre el professor Eisaburo i en Hachiko? Expressa la teva opinió. Estàs d’acord en què el gos és l’animal més fidel al seu amo? Per què? Trobes adequat que s’hagi erigit una estàtua a un animal? Raona la teva resposta. Anomena altres obres on el protagonista sigui un animal. No t’oblidis d’esmentar el nom del seu autor/a.

 

 

 

divendres, 16 de juliol del 2021

Marcel Proust "A la recerca del temps perdut". Adreçat als de literatura

 


A la recerca del temps perdut és un cicle novel·lístic escrit per l’autor francès Marcel Proust (1871-1922). Està amanerat per un conjunt de set obres literàries concebudes entre 1913 i 1927: “Pel cantó de Swann” (1913), “A l’ombra de les noies en flor” (1919), “El cantó de Guermantes” (1921), “Sodoma i Gomorra” (1922), “La presonera” (1923), “La fugitiva Albertine desapareguda” (1925), “El temps retrobat” (1927). Les tres darreres aparegudes pòstumament. A través d’aquestes novel·les hi podem veure l’evolució dels personatges en forma seriada i on el temps esdevé un dels protagonistes, a través dels records del narrador. Però principalment, també hi apareixen l’amor i la gelosia, en la relació Swann i Odette, o la del narrador amb Albertina; l’art en les seves diferents formes: pintura, música, literatura, teatre, arquitectura, escultura; la condició existencial i la subjectivitat; el vincle entre el temps i la memòria; les diferents esferes socials i àmbits, com per exemple, la família i els amics, la ciutat i el poble, els salons burgesos i els aristocràtics; l’homosexualitat a través dels personatges Robert de Saint-Loup, el Baró de Charlus i Carles Morel.

Veiem un fragment d’aquesta gran obra de la literatura universal.

(Imatge extreta de: Muy interesante, Amazon)

***

La magdalena

Feia molts anys que, de Combray, tot el que no fos el teatre i el drama d’anar-me’n al llit, ja no existia per a mi, quan, un dia d’hivern en tornar a casa, la mare, en veure que jo tenia fred, em va proposar que prengués, contra el meu costum, una tassa de té. De primer vaig refusar, però llavors, no sé per què, vaig canviar d’opinió. La mare va fer anar a buscar un d’aquells pastissets rodanxons anomenats «petites magdalenes» que semblen haver estat fets amb el motllo corrugat d’una petxina de pelegrí. I, tot seguit, maquinalment, afeixugat per aquell dia tan gris i per la perspectiva d’un trist endemà, em vaig dur als llavis una cullerada del té on havia deixat estovar un tros de magdalena. Però, tan bon punt el glop barrejat de molles de pastisset va tocar el meu paladar, em vaig estremir, atent a allò extraordinari que m’estava passant. Un plaer deliciós m’havia envaït, m’havia aïllat, sense saber per què. Un plaer que de seguida va fer que les vicissituds de la vida em fossin indiferents, els seus desastres inofensius, la seva brevetat il·lusòria, i, de la mateixa manera que actua l’amor, em va omplir d’una preciosa essència. O bé, més aviat, aquesta essència no era en mi, era jo. Havia deixat de sentir-me mediocre, contingent, mortal. ¿D’on m’havia pogut venir aquella joia totpoderosa? M’adonava que estava lligada al gust del te i del pastisset, però l’ultrapassava infinitament, no podia ser de la seva mateixa natura. ¿D’on venia? ¿Què significava? ¿Com podia copsar-la i entendrela? Faig un segon glop i no hi trobo res més que al primer, i un tercer glop m’aporta menys que el segon. És hora que m’aturi, l’efecte del beuratge sembla disminuir. És ben clar que la veritat que busco no es troba en el te, sinó en mi mateix. L’ha despertat, però no la coneix i tan sols pot repetir indefinidament, cada cop amb menys força, aquest mateix testimoniatge que no sé interpretar i que, almenys, vull poder tornar-li a demanar i tornar-lo a trobar després intacte a la meva disposició, per aclarir-ho definitivament. Deixo la tassa i em giro cap al meu enteniment. A ell li correspon trobar la veritat. ¿Però com? Gran incertesa quan l’enteniment se sent, ell mateix, ultrapassat; quan ell, el qui l’ha de buscar, és al mateix temps el fosc país on ha de buscar i on tot el seu equipament no li servirà de res. ¿Buscar? No solament això: crear. Es troba davant d’alguna cosa que encara no existeix i que només ell pot realitzar i després il·luminar-ho amb la seva llum. I torno a començar a preguntar-me quin pot ser aquest estat desconegut que no aporta cap prova lògica, tret de l’evidència de la seva felicitat, de la seva realitat davant la qual les altres realitats s’esvaeixen. Provaré de fer-la reaparèixer. Retrocedeixo de pensament al moment en què he pres la primera cullerada de te. Hi trobo la mateixa sensació, sense cap nova claredat. Demano al meu esperit un altre esforç, que em torni altra vegada la impressió fugissera. I, perquè res no entorpeixi l’impuls amb el qual provarà d’aferrar-la de nou, aparto tots els obstacles, totes les idees alienes a la sensació, em tapo les orelles i protegeixo la meva atenció contra els sorolls de la sala del costat. Però, en sentir que l’enteniment es cansa sense aconseguir-ho, l’obligo a fer el contrari, a prendre’s aquella distracció que li negava, a pensar en una altra cosa, a refer-se abans d’una temptativa suprema. Després, una segona vegada, li faig el buit al davant, li torno a posar el gust encara recent d’aquell primer glop i sento que dintre meu alguna cosa que s’estremeix, que es remou, que voldria aixecar el vol, alguna cosa que hauria esta desancorada a una gran profunditat; no sé què és, però puja lentament; noto la resistència i sento la remor de les distàncies que ha travessat. És veritat, això que batega d’aquesta manera al fons de la meva ànima deu ser la imatge, el record visual que, lligat a aquest sabor, tracta de seguir-lo fins a arribar a mi. Però es debat massa lluny, massa confusament; a penes en percebo el reflex neutre on es barreja l’inabastable remolí dels colors remoguts, però no puc distingir-ne la forma, demanar-li, com demanaria a l’únic intèrpret possible, que em transmeti el testimoniatge del seu contemporani, del seu inseparable company, el sabor, demanar-li que m’expliqui de quina circumstància particular, de quina època del passat, es tracta. Aquest record, aquest antic instant que l’atracció d’un instant idèntic ha vingut de tan lluny a sol·licitar, a commoure, a desvetllar al fons del meu jo, ¿arribarà fins a la superfície de la meva consciència clara? No ho sé. Ara ja no sento res, s’ha aturat, potser se n’ha tornat al fons, qui sap si mai tornarà a sortir de la seva nit! Deu vegades he hagut de tornar a començar, a estirar-me cap a ell per veure’l. I, cada vegada, la covardia que ens aparta de tota empresa difícil, de tota obra important, m’ha aconsellat que ho deixés estar, que em begués el te tot pensant senzillament en les preocupacions del present, els desitjos del demà, que es deixen rumiar sense problemes. I, de cop i volta, el record ha emergit. El sabor era el d’un trosset de la magdalena que a Combray, el diumenge al matí (perquè aquest dia jo no sortia abans de l’hora d’anar a missa), quan anava a l’habitació de la tia Léonie a dir-li bon dia, m’oferia després d’haver-lo sucat a la seva infusió de te o til·la. La vista de la petita magdalena no m’havia recordat res abans de tastar-la, potser perquè, com que després ja n’havia vist molt sovint, sense menjar-ne, als prestatges de les pastisseries, la seva imatge havia abandonat aquells dies de Combray per unir-se a d’altres més recents; potser perquè, d’aquells records que la memòria havia deixat de banda tant de temps, no en sobrevivia cap, tot s’havia disgregat; les formes —i també la de la petxina de pastisseria, tan grassament sensual sota els plecs severs i devots— havien quedat abolides, o bé, endormiscades, havien perdut la força expansiva que els hauria permès arribar a la consciència. Però, quan, després de la mort dels éssers, després de la destrucció de les coses, no subsisteix res d’un passat remot, l’olor i el sabor sols, més fràgils, però més vius, més immaterials, més persistents, més fidels, continuen encara molt de temps, com ànimes, remembrant, esperant, indefallents, damunt les ruïnes de tota la resta, portant sense doblegar-se, damunt del seu granet gairebé impalpable, l’edifici immens del record.

[Proust, Marcel, (1990). “Pel cantó de Swann”, A la recerca del temps perdut I, Columna, Barcelona]

 

EXERCICIS:

1. Llegeix el present fragment  que forma part de l’obra “Pel cantó de Swann”, inclòs en l’obra A la recerca del temps perdut i comenta’l.

2. Realitza una cerca sobre Marcel Proust i crea una presentació en format digital sobre la vida i obra d’aquest autor.

3. Crea un booktuber donant algunes pistes sobre aquesta obra de Marcel Proust.

4. Escull un dels fragments de sota i explica què et suggereix el fragment de sota.

Homosexualitat: "Raça sobre la qual pesa una maledicció i ha de viure en la mentida i el perjuri perquè sap que es considera punible i vergonyós, inconfessable, aquest desig seu, això que constitueix per a totes les criatures la magna dolçor de viure; que ha de renegar del seu Déu, ja que, per molt cristians que siguin, quan compareixen davant d'un tribunal com acusats, no els queda més remei, en presència de Crist i en nom seu, que defensar-se, com si d'una calúmnia es tractés, d'això que constitueix la seva vida mateixa; fills sense mare, aquesta mare a qui han de passar-se la vida mentint, fins i tot arribada l'hora de tancar-li els ulls; amics sense amistats, malgrat totes les persones a qui inspira amistat aquest encant seu que sovint es els reconeix [...]. Amants, en fi, [...] que tenen gairebé tancada la possibilitat d'aquest amor l'esperança els dóna forces per suportar tants riscos i soledats ". (Vol. IV)

Felicitat "El que ens fa tan feliços és la presència al cor d'alguna cosa inestable que ens en sortim contínuament perquè duri i del que no som ja gairebé conscients fins que no es mogui de el lloc". (Vol. II)

Música "La música, molt diferent en això del tracte amb Albertine, m'ajudava a embadalir-me i a descobrir coses noves en mi: aquesta varietat que havia buscat en va en la vida, en el viatge, la nostàlgia em feia sentir no obstant això aquella marea sonora i les seves ones banyades de sol que venien a morir al meu costat ". (Vol. V)

Metamorfosi "Quan hem passat ja de certa edat, l'ànima d'aquest nen que vam ser i l'ànima dels morts dels quals procedim van a tirar-nos a cabassos seves riqueses i els seus maleficis i exigeixen tenir art i part en els nous sentiments que notem i en què, esborrant la seva antiga efígie, tornem a fondre en una creació original. És així com tot el meu passat, des dels meus anys més remots, i, encara més enllà, el passat dels meus pares, barrejaven amb el meu amor impur per Albertine la dolçor d'un afecte filial i maternal a el temps. Hora arriba en què hem d'acollir a tots els nostres avantpassats, que vénen de tan lluny i es reuneixen al voltant nostre". (vol. V)

[Fragments de l’obra: “A la recerca del temps perdut”, de Marcel Proust]

 5. Esmenta els aspectes de la vida personal d’en Marcel Proust que hagin pogut influir dins del seu univers literari.

 

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger... { /* Bordes redondeados */ border-radius: 15px;