dijous, 28 de febrer del 2019

"El vampir", de Joan Perucho. Adreçat a tothom


Aquest capítol, tot i semblar un conte, pertany a l’obra «Les històries naturals» (1960), escrita per Joan Perucho. La novel·la glossa l’aventura d’Antoni de Montpalau a la recerca d’ Onofre de Dip, un cavaller convertit en un vampir, arreu de les contrades catalanes. És una de les obres de capçalera de Joan Perucho (1920-2003).

EL VAMPIR
El castell de Pratdip era una reduïda construcció en part romànica i en part gòtica. De difícil accés, situat en el punt més alt del poble, dominava un extens territori. Abandonat des del segle XVI, les seves torres i muralles encara donaven, mig derruïdes, una estranya impressió de força i de poder. En l’actualitat, la naturalesa havia fet usurpació del domini del castell, i rares arbustacions creixien entre les pedres centenàries; nius d’esparvers i altres ocells de presa sorgien a la mirada atenta i sentimental del viatger, entre merlets escantonats i claus de volta esfondrades. Una malenconia immensa es desprenia d’aquelles naus silencioses, abandonades a la devastació lenta, però inexorable, del temps. A la nit, sota la llum de la lluna, el castell tenia un aspecte fantàstic.

El pare Villanueva se sentia, en gran manera, preocupat pel castell. Amb prou feines si sortia de la biblioteca dels Urpí, cercant dades del passat històric de la vila i dels seus antics senyors, els habitants del castell. Tenia la convicció que, en bona part, trobaria una explicació complementària a les investigacions científiques del nostre protagonista. Amb l’auxili de la paleografia desxifrava torbadors documents i dreçava complicadíssims arbres genealògics. A vegades, li semblava descobrir una llum fosforescent, entre la documentació ratada, i es llançava àvid, a la percaça d’una pista, podríem dir-ne, diabòlica.

Montpalau, mentrestant, havia preparat el parany, on havia de caure el vampir, amb una perfecta precisió. Cap detall no hi fou oblidat, deixat a l’atzar. La cambra d’Agnès fou, en certa manera, enxiquida , car necessitant Montpalau un espai per a moure’s amb els seus ajudants, dividí la peça en dues per mitjà d’unes llargues cortines que queien des del sostre. Col·locaren el llit de la donzella contra aquestes cortines, de cara al balcó obert, i així guanyaren l’espai necessari en forma de recambra oculta. En ella, naturalment, vetllarien Montpalau i els ajudants. Aquests foren dividits en dos grups: Novau i Amadeu, que, junt amb Montpalau, romandrien a la recambra; el batlle Magí Peuderrata, el carter i el sereno i quatre homes més, coneixedors del país, que amb fanals encesos estarien a l’aguait en el portal fermat del casal, a punt per a sortir en persecució del vampir.

Arribà l’hora fatídica. Agnès abraçà la seva mare amb gran enteresa. Montpalau li besà la mà i li assegurà que estaria al capçal del llit, separat només per la cortina. Si era possible, que dormís; i que, en tot cas, ho fes veure. El vampir, del balcó estant, havia de contemplar un cos adormir, respirant regularment.

A darrera hora encara col·locaren a la paret un enorme mirall de marc daurat, perfectament visible des de la recambra. Tothom estava nerviós, excepte Agnès i Montpalau, els dos protagonistes principals de l’aventura.

Tocaren les dotze. Agnès s’allità. Tot seguit, Montpalau, el seu cosí i Amadeu entraren a la recambra i s’assegueren en uns tamborets esguardant, cada un d’ells, amb púdic ull, la cambra d’Agnès per unes escletxes fetes ex professo. Damunt dels genolls, i amb una mà a la tapadora, Novau i Amadeu hi tenien una olla plena d’alls pelats, tancada hermèticament. Montpalau havia comprovat que, una vegada destapades, la ferum de les olles era suficient per a desmaiar, almenys, una dotzena de vampir plegats.

Les hores transcorregueren lentes. Un clar de lluna entrava fins al mig de l’estança il·luminant-la amb una aparença irreal, fantasmagòrica. Hi havia un silenci dens, anguniós, de mal averant. Agnès reposava tranquil·la, com si estigués profundament adormida. Montpalau i els seus companys no es movien ni per respirar. Amadeu reprimí un badall sota la mirada furibunda de Montpalau, que, tal com havia dit, romania tocant al capçal del llit.

Se sentí un corc rosegant la fusta d’algun moble. Alguns instants després, sense fer el més lleu soroll, una ombra es projectà contra el balcó, tapant, en part, la claror de la lluna. L’ombra oscil·lava, com les ales d’una monstruosa ratapinyada. Aleshores, hom veié, dreta en el balcó, l’alta figura d’un home cobert amb una llarga capa. Restà, un moment, immòbil. Les mans dels nostres amics es crispaven damunt la tapadora de les olles, el cos amatent a saltar a través de la cortina. La figura avançà de vers el llit, com si llisqués, rígida, molt lentament. Passà davant del mirall, que, com era d’esperar, no reflectí la imatge. De sobte, la claror de la lluna banyà la faç cadavèrica del vampir, la mateixa, però com si sortís sepultada de segles de pols, que la del frustrat assassí del nostre protagonista, allà, en la llunyana vila de Gràcia. Una faç blanca, dolorosament estirada cap a unes orelles punxegudes de boc.
S’inclinà damunt la son reposada d’Agnès. Llavors, simultàniament, els tres emboscats penetraren a l’estança amb les olles destapades, mentre Agnès cridava histèricament. Montpalau enarborava un crucifix.

El vampir retrocedí, ràpid. En sentir la nauseabunda pudor dels alls, la seva cara es contragué d’horrible dolor i, cosa insòlita, el seu cos es tornava fosforescent. Tot fou rapidíssim. L’ombra es densificà i acollí el vampir en estat de fosforescència, el qual, des del balcó, intentà volar per damunt de les teulades. L’all, però l’havia intoxicat i alguna cosa fallava en el seu organisme, car, tentinejant per l’aire, descendí al carrer i emprengué la fugida.

De seguida, però, Magí Peuderrata i els seus homes sortiren, amb els fanals encesos, en persecució desenfrenada. L’odi concentrat durant tant de temps tenia ara fàcil eixida. Montpalau, després d’assegurar el balcó amb el corresponent antídot, seguit pels seus companys, s’uní a la tropa de Magí Peuderrata i seguiren plegats la pista del vampir, clarament observable per la fosforescència que llançava. Travessaren sembrats, saltaren per marges abruptes, s’internaren per boscos insondables. Era una cursa desesperada. El vampir descriví un ample semicercle entorn del poble, com si no pogués ultrapassar un límit imaginari; després, tornà a atansar-se, de manera inexplicable, al punt de partida. Començava a clarejar. Llavors, davant de l’estupefacció general, emprengué el camí del castell, que apareixia retallat contra la claror de l’alba. Seguit de prop pels seus perseguidors, el vampir s’internà en el vell clos fortificat.

Els perseguidors irromperen dins el castell. Montpalau, com si sabés de cert on havia anat a raure el vampir, cercà les escales que conduïen a la cripta. En efecte, les trobaren prop de la torre de l’homenatge, i tota la tropa descendí en tumult. S’introduïren a la cripta, curulla de tombes sepulcrals i d’immenses teranyines. Un estol de rates furgava pels racons.

Enmig de la cripta, en un esclat fosforescent, contemplaren, amb horror, una tomba oberta. S’hi atansaren. A dintre, però, no hi havia ningú. Només la capa i les sabates del vampir que lluïen esmorteïdament.

Una fosca riallada, satànica i burlesca, retrunyí per la cripta. Ensems, un fresseig d’ales els féu alçar el cap. A través d’una ampla lluerna, des del sostre, una gran àguila acabava d’emprendre el vol.

-Hem fet tard -exclamà Montpalau-. Però la victòria és nostra. Hem descobert la tomba del dip, i ara mai més no podrà retornar per aquests paratges. Pratdip és lliure. Abans, però, cal cloure el sortilegi.

Dient això, Montpalau es tragué de la butxaca de la levita un gran cor rutilant de cristall de roca. Ajupint-se el col·locà damunt de la capa, en el mateix lloc que hagués ocupat el cor veritable del vampir. Llavors, Amadeu i Novau hi abocaren el contingut de les olles i tancaren la tomba.

Era el final de l’esclavatge de Pratdip. Dolçament flotava, en l’aire, el perfum de les liliàcies.




(Capítol extret de: PERUCHO, Joan, (1997). Les històries naturals, El Cangur, Edicions 62, Barcelona)

(Imatge extreta de: Lleixes blog i Editorial Meteora)


!!EXERCICIS:
1. Realitza un petit resum del que succeeix en aquest conte.

2. Aquesta és una de les primeres històries que versa sobre vampirs en la literatura catalana. Cerca algun conte en català que pertanyi a la narrativa de tema fantàstic i comenta’l.

3. Explana el significat de quatre paraules que desconeguis del capítol «El vampir».

4. Esmenta cinc verbs, cinc noms, cinc adjectius i cinc adverbis que apareguin a «El vampir».

5. Quins són els elements que ha de tenir una narració per formar part del tema fantàstic?

6. Crea una narració que contingui fets extraordinaris i enganxa-la aquí.

7. Cerca informació sobre la vida i obra de Joan Perucho i realitza una petita presentació en format digital.


8. Opinió: si has llegit l’obra «Les històries naturals» expressa les sensacions que t’ha transmès la seva lectura.

9. Fòrum 1: quin tipus de novel·les o de narracions t’agrada llegir? Per què? Raona la teva resposta.

10. Realitza una il·lustració en blanc i negre que resumeixi una escena d’aquest capítol.

11. Crea un punt de llibre sobre l’obra «Les històries naturals» de Joan Perucho.

12. Fòrum 2: Per què estan tant de moda avui dia les històries o novel·les sobre vampirisme? Raona la teva resposta.

dilluns, 25 de febrer del 2019

El complement de règim verbal o preposicional i el complement circumstancial. Adreçat a tothom


.El complement de règim verbal o preposicional

El complement de règim verbal (CRV) és un complement preposicional que s’introdueix per una preposició que el verb exigeix o que permet que l’acompanyi.

Les preposicions que s’agrupen amb el complement de règim verbal són quatre: a, de, en, amb.
Ex:
-Sempre renuncia a tot.
-Mai pensa en treballar.
-S’ha oblidat del llibre.
-Compta amb la meva germana.

Tal i com es veu als exemples, cada verb exigeix un complement que a la vegada, s’encapçala per una preposició per tal de completar el seu significat. Aquest complement s’anomena complement de règim verbal, atès que, que va regit pel verb, és a dir, aquell verb requereix un complement amb una preposició específica.

Alguns verbs d’ús corrent que van regits per les preposicions: a, de, en, amb, i que alhora, s’acompanyaran d’un complement de règim verbal o preposicional.

Preposició
Verbs
a
accedir a, acostumar-se a, arriscar-se a, atrevir-se a, dedicar-se a, renunciar a, negar-se a...
de
adonar-se de, dubtar de, oblidar-se de, parlar de, queixar-se de, recordar-se de, refiar-se de...
en
col·laborar en, confiar en, consistir en, entossudir-se en, pensar en...
amb
anar amb compte amb, avenir-se amb, comptar amb, conformar-se amb...

.La substitució pronominal
El complement de règim verbal se substitueix amb el pronom hi.
Ex:
-Mai no s’acostuma a menjar. → Mai s’hi acostuma.
-Sempre somia en la Martina. → Sempre hi somia.
-El pare es conforma amb l’aprovat a català. → El pare s’hi conforma.

D’altra banda, si el CRV s’acompanya de la preposició de el pronom feble que el substituirà serà en.
Ex:
-Avui parlava de tu. → Avui en parlava.


.El complement circumstancial
El complement circumstancial representat (CC) és un complement verbal que pot indicar diferents circumstàncies:

.Temps:
Ex:
-La mare viatjarà aquesta tarda.

.Lloc:
Ex:
-Em van robar al carrer.

.Manera o mode:
Ex:
-Finalment, l’examen l’has realitzat d’una manera notable.

.Quantitat:
Ex:
-No m’importava gaire què penses la gent.

.Instrument:
Ex:
-Van extraure-li l’element metàl·lic amb un bisturí.

.Companyia:
Ex:
-Aniré a comprar amb la meva amiga.

.Causa:
Ex:
-Ens vàrem perdre el concert per la seva culpa.

.Condició:
Ex:
-Fer els deures serà condició sine qua non per superar el curs.

.Finalitat:
Ex:
-He comprar aquest regal per al seu aniversari.

.Conseqüència:
Ex:
-Ha caigut a conseqüència de l’esvoranc.

El complement circumstancial pot aparèixer en qualsevol lloc de l’oració, així com també, dins d’una oració en pot aparèixer més d’un, fet que no succeïa amb la resta de complements del verb.
Ex:
-Aquest vespre estudiarem i després anirem a casa amb autobús.

Aquest vespre / després: CCT
a casa: CCLL
amb autobús: CCM


Per un altre costat, hi ha tres categories que poden exercir de complement circumstancial:

1. L’adverbi o el sintagma adverbial
Ex:
-Ho va dir nerviosament. CCM
-Pintaré aquí. CCLL

2. El sintagma preposicional
Ex:
-Portava pantalons amb corretja. CCI
-Se’n va del cinema. CCLL

3. El sintagma nominal
Ex:
-Mirarem la sèrie la propera setmana. CCT
-Avui m’he llevat més trist. CCT

Cal tenir en compte que l’adjectiu mai pot ser un complement circumstancial. Per tant, quan en una oració hi aparegui un adjectiu que complementi el verb, aquest realitzarà la funció de predicatiu i si el verb és copulatiu, la funció d’atribut.
Ex:
-La Júlia va venir satisfeta. (Complement predicatiu)
-En Joan sembla alegre. (Complement atribut)




Adaptat de:
(DIVERSOS, 2010. Llengua catalana i literatura 2n ESO, Editorial Teide, Barcelona)


Ampliació:
Josep Maria Corretger

(Quadre realitzat per: Joan Brossa)


!!EXERCICIS:
1. Explica què és un complement de règim verbal a partir de dos exemples.

2. Quines són les quatre preposicions que regeixen un complement de règim verbal? Escriu un exemple on el verb regeixi cada preposició.

3. Defineix què és un complement circumstancial i comenta’n dos tipus amb exemples.

4. Comenta per què un adjectiu no pot formar part d’un complement circumstancial.

5. Esmenta de quin tipus són els complements circumstancials subratllats.
-La Marta ha pintat en un poble de Lleida.
-Cada any lloguen un apartament a Cambrils.
-Vull sopar amb la Joana.
-Ha anat a l’escola amb el llibre de ciències.
-En Ramon ho ha fet a propòsit.

6. Completa els buits amb la preposició adequada.
-Jo no em conformo ___ realitzar un màster.
-No vàrem poder accedir ___ la vostra petició.
-Ha dedicat molt de temps ___ a guardar entrevistes.
-S’ha entossudit ____ no fer els deures.
-Quan pot pensa ___ les seves amigues.

7. Esmenta si els complements subratllats són complements circumstancials, complements predicatius o predicatius.
-Soc amable.
-Continuava trista.
-Passejava joiosament.
-Superar l’examen de B2 d’anglès sembla complicat.
-Pinta amb moltes dificultats.
-L’exercici de matemàtiques t’ha sortit ?
-Es deixa els cabells arrissats.

8. Completa les oracions amb un complement de règim verbal.
-Els meus pares parlen...
-No s’aventura ...
-La Quima es conforma...
-Ma germana confia...
-De vegades m’atreveixo...
-La gata s’avé...

9. Indica si els complements subratllats són CRV o CC.
-S’ha acostumat a dormir la migdiada.
-Es lleva a tres quarts de set.
-El gat miola per les tardes.
-El jugador confia en el seu entrenador.
-Guarda això al calaix de l’escriptori.
-M’he recordat de telefonar-te.

10. Crea una gamificació per treballar els continguts de la present fitxa.

11. Resumeix els continguts de la present fitxa mitjançant un esquema.

12. Autoavalua’t: explica quines dificultats t’han sorgit durant el treball d’aquest fitxa i com les has solucionat. Què t’ha resultat més complicat i per què? Què és allò fonamental que has de recordar del CRV i del CC i que et servirà per a l’escriptura?


divendres, 22 de febrer del 2019

Els barbarismes. Adreçat a tothom


S’anomena barbarisme als mots o expressions que no són adequats en la llengua, atès que, tenen el seu origen en una altra llengua, i a més, s’empren al lloc del mot o expressió correcta.
Ex:
Emplear (incorrecte): usar, emprar, fer servir (formes correctes)

En termes generals, la majoria de barbarismes tenen el seu origen en la llengua castellana, fonamentats pel contacte constant entre ambdues llengües. Moltes vegades, els barbarismes venen adaptats per l’ortografia i la pronúncia de la llengua catalana, d’aquesta manera, costa una mica més detectar-los.
Ex:
Fiambrera (incorrecte): carmanyola, portaviandes (correctes)

Per un altre costat, podem trobar barbarismes que s’escriuen de la mateixa manera al mot en castellà, cosa que, ens facilita detectar-los com a incorrectes.
Ex:
Acera (incorrecte): vorera, voravia (correctes)

Finalment, en català també podem trobar barbarismes que provenen d’altres llengües, com per exemple l’anglès, a causa de la seva influència sobretot en el terreny tècnic, científic, social, informàtic.
Ex:
Pin (incorrecte): codi, número d’identificació personal (correctes)

!Sempre que es pugui emprar un mot en llengua catalana evitarem el mot anglès.
Ex:
Container (incorrecte) ---- contenidor (correcte)


!!Quin barbarisme s’amaga a la fotografia? Quina és la paraula correcta en català?


!Aquí pots consultar tot un seguit de barbarismes:



Adaptat de:
(DIVERSOS, 2010. Llengua catalana i literatura 2n ESO, Editorial Teide, Barcelona)

Ampliació:
Josep Maria Corretger

(Fotografia de: Josep Sort)


!!EXERCICIS:
1. Defineix amb les teves paraules què és un barbarisme i per què els hem d’evitar.

2. Cerca la paraula correcta per als següents barbarismes. Si cal ajuda’t d’un diccionari en línia.
Bulto, busson, butano, casco, càscara, cartutxo, carretilla, cantera, carga, cansanci, calvo, calderilla, camilla, carinyo.

3. Subratlla el mot correcte de cada parella.
Averiguació / aclariment
estruç / avestruç
bahia / badia
baixon / davallada
frontissa / bissagra
handbol / balonmano
bàndol / bando
barandilla / barana
babero / bata
balena / ballena

4. Ídem de l’anterior activitat.
El pedido / la comanda
la juerga / la gresca
la maneta / la manivela
la gola / la gula
l’ordinador / l’ordenador
la grieta / l’esquerda
la noguera / el nogal
està gordo / està gras
és un pesat / és un plasta
estic agotada / estic esgotada

5. Crea una gamificació en la qual apareguin els següents barbarismes.
Tabic, jaqueques, calentador, tendonitis, infiel, tiburons, berberetxos, almeges, rodillos, tuberies, mercancies.

6. Cerca la forma genuïna catalana per als verbs:
reanudar, apurar, arrepentir-se, arriesgar, assombrar, assustar, atarear, aterrissar, despedir, adelantar, enchufar.

7. Esmenta la paraula prohibida, és a dir, incorrecta en cada grup de mots:
a) parrilla, graella, reixa, embornal
b) bolso, bossa, motxilla, estoig
c) garrí, porc, truja, tocino
d) esquerp, eixut, soso, esquiu
e) comanda, pedido, encàrrec, petició
f) bissagra, frontissa, xarnera, juntura
g) fallida, quiebra, insolvència, suspensió de pagaments

8. Cerca la paraula correcta per als mots següents:
Mechero:
Columpio:
Sacacorchos: 
Bocadillo:
Panyals: 
Busson:

9. Digues si són vertaderes o falses les afirmacions següents.
-Un barbarisme és un mot o expressió que no és adequat en una llengua.
-El català té únicament barbarismes que provenen del castellà.
-Els barbarismes s’originen per motius d’interferència lingüística.
-Els barbarismes no tenen cap semblança amb el mot substituït.
-Un barbarisme desplaça un mot o expressió inexistent d’una llengua.
-Un barbarisme de vegades, pot ser difícil de localitzar.

10. Reescriu les afirmacions falses de l’activitat anterior de tal manera que siguin correctes.

11. Escriu el teu top cinc de barbarismes emprats en català.

12. Autoavalua’t: reflexiona sobre com t’han sortit les activitats d’aquesta fitxa. Amb quines dificultats t’has trobat i per què?


dilluns, 18 de febrer del 2019

Naveguem fins a l'illa del tresor. Adreçat a tothom


Aquest és un capítol que pertany a l’arxiconeguda novel·la «L’illa del tresor» (1883), obra de Robert Louis Stevenson (1850-1884). Primerament s’edità en format de fulletó dins de la revista infantil Young Folks, entre els anys 1881 i 1882, un any més tard, finalment, s’edità en llibre. És una de les millors novel·les d’aventures que mai s’han escrit.



CAPÍTOL III. EL SENYAL NEGRE

Cap al migdia vaig anar a l’habitació del capità a dur-li un refresc i unes medicines. El vaig trobar gairebé en la mateixa posició en què l’havíem deixat, una mica més incorporat i semblava dèbil i excitat al mateix temps.

-Jim- em va dir-. Ets l’únic en qui puc confiar. Sempre m’he portat bé amb tu. Ni un sol mes m’he oblidat de donar-te els teus quatre penics de plata. Ja ho veus, amic, em sento molt malament i estic sol. Jim, porta’m un gotet de rom, va, ho faràs company?

-El doctor... -vaig començar a dir.

Però ell va maleir el docgtor, amb veu dèbil tot i que enèrgica.

-Els metges són una colla de bocamolls -va dir-, i el vostre metge, què en sap, de mariners? He estat en indrets abrusadors i he vist caure els companys a causa de la febre groga i també com s’aixecava la terra sacsejada com el mar per culpa dels terratrèmols... Què sap el doctor de tot això?--- He viscut gràcies al rom, t’ho ben asseguro. Per a mi ha estat com el menjar i el beure, el marit i la muller. I si ara no puc tenir rom sóc com un vell casc a recer d’una platja i la meva sang caurà sobre teu Jim, i sobre el farsant del doctor. I va seguir maleint durant una estona.

-Mira, Jim, com em tremolen els dits -va continuar suplicant-. No puc parar de tremolar. No he begut ni una gota en tot el sant dia. Aquest metge està boig, t’ho dic jo. Si no bec rom, Jim, començaran els horrors. Abans ja he tingut malsons. He vist al vell Flint en aquell racó, rere teu. Com si fos un gravat. I si comencen els malsons, amb la vida tan atzarosa que he dut, puc ressuscitar el mateix Caïm. Fins i tot el doctor ha dit que un gotet no em faria mal. Et donaré una guinea si em duus un gotet, Jim.

S’esvalotava cada cop més i jo estava amoïnat pel meu pare, que aquell dia estava molt dèbil i necessitava tranquil·litat. A més a més, estava convençut de les paraules del doctor, les quals ara em recordava, i em sentia ofès per l’oferiment d’un suborn.

-No vull els vostres diners -vaig dir-, sinó el que deveu al meu pare. Vaig a buscar-vos un got, ni un més.

Quan l’hi vaig donar, el va agafar amb avidesa i se’l va beure.

-Oh, oh! -va dir-. Això està millor, molt millor. Ara, amic, quan temps va dir aquest metge que m’havia d’estar al llit?

-Almenys una setmana -vaig contestar.

-Llamps! -va cridar-. Una setmana! No puc. Llavors ja m’hauran marcat amb el Senyal Negre. Aquests mariners d’aigua dolça ja deuen estar a l’aguait; són uns brètols que no han sabut guardar el que tenien i volen apoderar-se del que és d’altri. Penses que és un comportament adient per a uns homes de mar? Jo sóc estalviador. Mai no he malbaratat els meus diners ni els he perdut. I tornaré a enganyar-los. No em fan por. Esquivaré un altre escull, amic, i els tornaré a fer el salt.

Mentre parlava, es va aixecar del llit amb moltes dificultats, engrapant tan fort la meva espatlla que gairebé em feia plorar perquè movia les cames com un pes mort. Les seves paraules, que expressaven tanta força, contrastaven tristament amb la debilitat de la veu que les pronunciava. Va fer una pausa en aconseguir seure a la vora del llit.

-Aquest metge m’ha matat -va mormolar-. Em xiulen les orelles. Torna estirar-me.

Abans que pogués ajudar-lo havia caigut al llit on va quedar-se una estona en silenci.

-Jim -va dir finalment-, has vist el mariner d’avui?

-Gos Negre? -vaig preguntar-

-Ah! Gos Negre! -va dir-. És una mala peça, però els qui l’han enviat, encara són pitjors. Si no puc anar-me’n i em marquen amb el Senyal Negre, vés amb compte, busquen el meu vell bagul. Agafa un cavall. Saps muntar, oi? Bé, munta en un cavall i vés-te’n a... Sí, és clar!..., a buscar a aquest etern bocamoll de doctor i demana-li que els reuneixi a tots..., magistrats i tota la pesca..., i els enxamparà a bord de L’Almirall Benbow..., a tota la tripulació de Flint, a tots els que queden. Jo era el segon de bord, això era, el segon del vell Flint i sóc l’únic que coneix el lloc. M’ho va donar a Savannah quan s’estava morint, com em passa a mi ara, ja ho veus. Però no diràs res fins que no em marquin amb el Senyal Negre o fins que tornis a veure Gos Negre o bé a un mariner amb una sola cama, Jim..., aquest sobretot.

-Però, què és el Senyal Negre, capità? -vaig preguntar.

-És un avís, amic. T’ho diré si ho aconsegueixen. Mantén els ulls oberts, Jim, i farem parts iguals. Et dono la meva paraula.

Va divagar encara una estona amb la veu cada vegada més dèbil. Després de donar-li la medecina, que va prendre com un infant, va remarcar:

-Si un mariner no ha hagut de menester mai drogues, aquest soc jo -i va caure finalment en un son pesat.

No sé què hauria fet si tot hagués sortit bé. Probablement hauria contat tota la història al doctor perquè em feia por que el capità es repenedís de les seves confessions i intentés acabar amb mi. Però, el meu pobre pare va morir sobtadament aquella mateixa nit i aquesta circumstància va apartar de la meva ment totes les altres coses. La nostra pena, les visites dels veïns, les disposicions per al funeral i la feina que mentrestant hi havia a l’hostal em van mantenir tan ocupat que gairebé no vaig tenir temps de pensar en el capità i encara menys a tenir-li por.

Va baixar l’endemà al matí i va fer els seus àpats com de costum, tot i que va menjar poc i em sembla que va beure més rom del que solia, ja que es va servir ell mateix al bar, amenaçant i esbufegant de tal manera que ningú no s’atrevia a dur-li la contrària. La nit abans del funeral estava borratxo com sempre; era xocant sentir-li cantar aquella horrible cançó en una casa on es vetllava un difunt. Però estava tan dèbil que temíem per la seva vida i, més encara quan el doctor va haver d’absentar-se d’imprevist per atendre un cas a unes quantes milles de distància i ja no va tornar a aparèixer per casa nostra després de la mort del meu pare.

He dit que el capità estava dèbil i semblava defallir més que no pas recuperar forces. Pujava i baixava les escales i anava i venia de la sala al bar. Alguns cops, treia el nas per la porta a ensumar el mar, recolzant-se en les portes, respirant amb dificultat com un home que escala una muntanya alta. No em deia res i estic convençut que havia oblidat les seves confidències, però el seu caràcter era més variable i, a causa de la debilitat física, més violent que mai. Quan estava begut tenia l’alarmant costum de desembeinar el seu alfange i deixar-lo davant seu a la taula. Però, malgrat tot, es fixava menys en la gent, semblava abstret, gairebé delirant. Una vegada, per exemple, sorprenent a tothom, va entonar una melodia diferent, una mena de cançó d’amor del camp que segurament havia après en la seva joventut abans d’embarcar i fer-se mariner.

El dia després del funeral, cap a les tres d’una tarda trista, de boira i fred gelats, jo estava dempeus davant la porta, ple de pensaments amargs sobre el meu pare, quan vaig veure que s’acostava algú caminant a poc a poc pel camí. Era un home completament cec perquè temptejava el camí amb un bastó i duia un gran pedaç verd sobre els ulls i el nas; caminava encorbat, per l’edat o bé pel cansament, i duia un enorme i malgirbat capot de mariner amb una caputxa que el feia semblar deforme. Mai en ma vida no havia vist una figura amb un aspecte tan sinistre. Es va aturar davant l’hostal i, alçant la veu en una estranya salmòdia, va adreçar-se a l’aire...

-Alguna ànima pietosa pot dir-li a un pobre cec, el qual ha perdut el meravellós do de la vista en defensa de la seva pàtria, Anglaterra, que Déu beneeixi el rei Jordi, en quin indret o en quina part del país es troba?

-Sou a L’Almirall Benbow, a la cala del Turó Negre, bon home -vaig dir.

-Sento una veu -va dir-, una veu jove. Pots donar-me la mà, amable jove, i acompanyar-me a dins?

Vaig allargar-li la mà i aquella criatura horrible, cega, de veu suau, la va engrapar al moment com un torniquet. Em va sobtar tant que vaig provar de deslliurar-me’n, però el cec em va arrossegar cap a ell subjectant-me amb un sol braç.

-Ara, noi -va dir-, porta’m fins al capità.

-Senyor -vaig contestar-, m’és impossible.

-Ah! -va dir amb menyspreu-, a què juguem! Porta-m’hi de seguida o et trenco el braç!

I, mentre parlava, va estirar-me violentament el braç fins fer-me caure les llàgrimes.

-Senyor -vaig replicar-, ho dic per vós. El capità no és el que acostumava a ser. Té un alfange desembeinat. Un altre cavaller...

-Vinga, endavant -em va interrompre.

Mai no havia sentit una veu tan cruel, tallant i esgarrifosa com la del cec. Em va acovardir més que no pas el dolor i vaig començar a obeir-lo de seguida, conduint-lo directament cap a l’interior, cap a la sala on el nostre vell pirata malalt estava assegut, endormiscat pel rom. El cec s’havia enganxat a mi, subjectant-me amb el seu puny de ferro i recolzant el seu pes sobre meu.

-Porta’ m fins al seu costat i quan siguem a la vora digues: «Aquí hi ha el vostre amic, Bill». Si no ho fas, et faré això -i em va tòrcer el braç fins gairebé fer-me desmaiar.

Entre unes coses i unes altres m’havia espantat tant el vell pidolaire que vaig oblidar-me de la por al capità i, en obrir la porta de la sala, vaig repetir les paraules que m’havia ordenat amb veu tremolosa.
El pobre capità va aixecar la vista i la borratxera va desaparèixer de cop. La seva expressió era d’inquietut més que no pas de por. Va provar d’aixecar-se, però em sembla que el seu cos havia perdut l’energia.

-No et moguis, Bill! -va dir el captaire-. Encara que no hi puc veure, puc sentir el frec d’un dit. Anem al gra. Estén la mà esquerra. Noi, agafa la seva mà esquerre pel canell i acosta-la a la meva dreta.

Ambdós vam obeir a l’instant i vaig veure que passava alguna cosa del forat de la mà que subjectava el bastó al palmell del capità, que es va tancar immediatament.

-Ja està! -va dir el cec.

I havent pronunciat aquestes paraules, em va deixar anar i, amb una seguretat i agilitat increïbles va sortir de la sala cap al camí d’on, mentre jo encara romania immòbil, se sentia el toc-toc-toc del bastó que s’allunyava.

Va passar una estona abans que tant jo com el capità no reaccionéssim, però al final i gairebé a l’uníson, jo vaig deixar anar el canell que encara subjectava i ell va enretirar la mà i va observar el palmell.

-A les deu! -va cridar-. Sis hores! Encara podem aconseguir-ho! -i es va aixecar d’un salt.

En fer-ho, va vacil·lar, va dur-se la mà al coll, va tentinejar-se un moment i, després, amb un so estrany, va caure a terra de bocaterrosa.

Vaig córrer cap a ell cridant a la mare, però tot va ser inútil. El capità havia caigut fulminat per una apoplexia. Potser es fa difícil d’entendre que, tot i que l’home no m’havia agradat mai, encara que últimament em feia llàstima, tan bon punt el vaig veure mort vaig esclafir en un mar de llàgrimes. Era la segona mort que presenciava i el dolor de la primera encara era fresc en el meu cor.


!Aquí tens una petita gamificació sobre "L'illa del tresor":
http://www.edu365.cat/eso/muds/catala/lectures/illa/index.htm


(Capítol extret de: STEVENSON, Robert L. (1999). L’illa del tresor, Nòmades del temps, Edebé, Barcelona)

(Imatges extretes de: Editorial Cruïlla, XTEC, Nación de piratas, Look and Learn)


!!EXERCICIS:
1. Realitza un petit resum d’aquest capítol de l’obra «L’illa del tresor» (1883).

2. Escriu el nom dels protagonistes del capítol «El Senyal Negre» i descriu-los com te’ls imagines.

3. Cerca informació sobre l’autor Robert Louis Stevenson i realitza una petita presentació digital sobre la seva vida i obra.

4. Assenyala dos fragments d’estil directe que apareixen al text.

5. Crea una gamificació amb un seguit de preguntes i que donin pistes per a trobar el tresor que s’amagarà on desitgis en aquest mapa.



6. Cacera del tresor: realitza una cerca cinematogràfica i esmenta les diferents versions amb el seu any d’edició de «L’illa del tresor».

7. Realitza un dibuix sobre una escena de la novel·la i escriu-ne el peu de la imatge.

8. Comenta el capítol que més t’ha fascinat de l’obra i justifica el perquè.

9. Ara ets un periodista, i disposes d’un minut per presentar via vídeo el llibre «L’illa del tresor» com a novetat literària, atès que, acaba d’editar-se una magnífica edició. Presenta alguns aspectes de l’obra acompanyant-te d’un exemplar i en format digital.

10. Què significa l’expressió de boca terrosa?

11. Esmenta 5 noms, 5 verbs, 5 adjectius i 5 adverbis que apareguin en aquest capítol de l’obra de Stevenson.


12. L’obra «L’illa del tresor» es publicà primerament en format de fulletó. Podries explicar en què consistia?

13. Opinió: creus que en l’època en què visqué Robert Louis Stevenson era millor editar una novel·la en format fulletonesc o editar-se completa com una novel·la? Per què?

14. Quin és el teu personatge preferit de l’obra i per què?

15. Descriu i dibuixa un dels pirates més dolents que existeixen, John Long Silver.

16. Fòrum: segurament has llegit la novel·la «L’illa del tresor», què t’ha semblat la novel·la? Penses que és la millor novel·la de pirates que existeix fins a l’actualitat? Per què?




Related Posts Plugin for WordPress, Blogger... { /* Bordes redondeados */ border-radius: 15px;