Naveguem fins a l'illa del tresor. Adreçat a tothom

Aquest és un capítol que pertany a l’arxiconeguda novel·la «L’illa del tresor» (1883), obra de Robert Louis Stevenson (1850-1884). Primerament s’edità en format de fulletó dins de la revista infantil Young Folks, entre els anys 1881 i 1882, un any més tard, finalment, s’edità en llibre. És una de les millors novel·les d’aventures que mai s’han escrit.

CAPÍTOL III. EL SENYAL NEGRE

Cap al migdia vaig anar a l’habitació del capità a dur-li un refresc i unes medicines. El vaig trobar gairebé en la mateixa posició en què l’havíem deixat, una mica més incorporat i semblava dèbil i excitat al mateix temps.

-Jim- em va dir-. Ets l’únic en qui puc confiar. Sempre m’he portat bé amb tu. Ni un sol mes m’he oblidat de donar-te els teus quatre penics de plata. Ja ho veus, amic, em sento molt malament i estic sol. Jim, porta’m un gotet de rom, va, ho faràs company?

-El doctor... -vaig començar a dir.

Però ell va maleir el docgtor, amb veu dèbil tot i que enèrgica.

-Els metges són una colla de bocamolls -va dir-, i el vostre metge, què en sap, de mariners? He estat en indrets abrusadors i he vist caure els companys a causa de la febre groga i també com s’aixecava la terra sacsejada com el mar per culpa dels terratrèmols... Què sap el doctor de tot això?--- He viscut gràcies al rom, t’ho ben asseguro. Per a mi ha estat com el menjar i el beure, el marit i la muller. I si ara no puc tenir rom sóc com un vell casc a recer d’una platja i la meva sang caurà sobre teu Jim, i sobre el farsant del doctor. I va seguir maleint durant una estona.

-Mira, Jim, com em tremolen els dits -va continuar suplicant-. No puc parar de tremolar. No he begut ni una gota en tot el sant dia. Aquest metge està boig, t’ho dic jo. Si no bec rom, Jim, començaran els horrors. Abans ja he tingut malsons. He vist al vell Flint en aquell racó, rere teu. Com si fos un gravat. I si comencen els malsons, amb la vida tan atzarosa que he dut, puc ressuscitar el mateix Caïm. Fins i tot el doctor ha dit que un gotet no em faria mal. Et donaré una guinea si em duus un gotet, Jim.

S’esvalotava cada cop més i jo estava amoïnat pel meu pare, que aquell dia estava molt dèbil i necessitava tranquil·litat. A més a més, estava convençut de les paraules del doctor, les quals ara em recordava, i em sentia ofès per l’oferiment d’un suborn.

-No vull els vostres diners -vaig dir-, sinó el que deveu al meu pare. Vaig a buscar-vos un got, ni un més.

Quan l’hi vaig donar, el va agafar amb avidesa i se’l va beure.

-Oh, oh! -va dir-. Això està millor, molt millor. Ara, amic, quan temps va dir aquest metge que m’havia d’estar al llit?

-Almenys una setmana -vaig contestar.

-Llamps! -va cridar-. Una setmana! No puc. Llavors ja m’hauran marcat amb el Senyal Negre. Aquests mariners d’aigua dolça ja deuen estar a l’aguait; són uns brètols que no han sabut guardar el que tenien i volen apoderar-se del que és d’altri. Penses que és un comportament adient per a uns homes de mar? Jo sóc estalviador. Mai no he malbaratat els meus diners ni els he perdut. I tornaré a enganyar-los. No em fan por. Esquivaré un altre escull, amic, i els tornaré a fer el salt.

Mentre parlava, es va aixecar del llit amb moltes dificultats, engrapant tan fort la meva espatlla que gairebé em feia plorar perquè movia les cames com un pes mort. Les seves paraules, que expressaven tanta força, contrastaven tristament amb la debilitat de la veu que les pronunciava. Va fer una pausa en aconseguir seure a la vora del llit.

-Aquest metge m’ha matat -va mormolar-. Em xiulen les orelles. Torna estirar-me.

Abans que pogués ajudar-lo havia caigut al llit on va quedar-se una estona en silenci.

-Jim -va dir finalment-, has vist el mariner d’avui?

-Gos Negre? -vaig preguntar-

-Ah! Gos Negre! -va dir-. És una mala peça, però els qui l’han enviat, encara són pitjors. Si no puc anar-me’n i em marquen amb el Senyal Negre, vés amb compte, busquen el meu vell bagul. Agafa un cavall. Saps muntar, oi? Bé, munta en un cavall i vés-te’n a... Sí, és clar!..., a buscar a aquest etern bocamoll de doctor i demana-li que els reuneixi a tots..., magistrats i tota la pesca..., i els enxamparà a bord de L’Almirall Benbow..., a tota la tripulació de Flint, a tots els que queden. Jo era el segon de bord, això era, el segon del vell Flint i sóc l’únic que coneix el lloc. M’ho va donar a Savannah quan s’estava morint, com em passa a mi ara, ja ho veus. Però no diràs res fins que no em marquin amb el Senyal Negre o fins que tornis a veure Gos Negre o bé a un mariner amb una sola cama, Jim..., aquest sobretot.

-Però, què és el Senyal Negre, capità? -vaig preguntar.

-És un avís, amic. T’ho diré si ho aconsegueixen. Mantén els ulls oberts, Jim, i farem parts iguals. Et dono la meva paraula.

Va divagar encara una estona amb la veu cada vegada més dèbil. Després de donar-li la medecina, que va prendre com un infant, va remarcar:

-Si un mariner no ha hagut de menester mai drogues, aquest soc jo -i va caure finalment en un son pesat.

No sé què hauria fet si tot hagués sortit bé. Probablement hauria contat tota la història al doctor perquè em feia por que el capità es repenedís de les seves confessions i intentés acabar amb mi. Però, el meu pobre pare va morir sobtadament aquella mateixa nit i aquesta circumstància va apartar de la meva ment totes les altres coses. La nostra pena, les visites dels veïns, les disposicions per al funeral i la feina que mentrestant hi havia a l’hostal em van mantenir tan ocupat que gairebé no vaig tenir temps de pensar en el capità i encara menys a tenir-li por.

Va baixar l’endemà al matí i va fer els seus àpats com de costum, tot i que va menjar poc i em sembla que va beure més rom del que solia, ja que es va servir ell mateix al bar, amenaçant i esbufegant de tal manera que ningú no s’atrevia a dur-li la contrària. La nit abans del funeral estava borratxo com sempre; era xocant sentir-li cantar aquella horrible cançó en una casa on es vetllava un difunt. Però estava tan dèbil que temíem per la seva vida i, més encara quan el doctor va haver d’absentar-se d’imprevist per atendre un cas a unes quantes milles de distància i ja no va tornar a aparèixer per casa nostra després de la mort del meu pare.

He dit que el capità estava dèbil i semblava defallir més que no pas recuperar forces. Pujava i baixava les escales i anava i venia de la sala al bar. Alguns cops, treia el nas per la porta a ensumar el mar, recolzant-se en les portes, respirant amb dificultat com un home que escala una muntanya alta. No em deia res i estic convençut que havia oblidat les seves confidències, però el seu caràcter era més variable i, a causa de la debilitat física, més violent que mai. Quan estava begut tenia l’alarmant costum de desembeinar el seu alfange i deixar-lo davant seu a la taula. Però, malgrat tot, es fixava menys en la gent, semblava abstret, gairebé delirant. Una vegada, per exemple, sorprenent a tothom, va entonar una melodia diferent, una mena de cançó d’amor del camp que segurament havia après en la seva joventut abans d’embarcar i fer-se mariner.

El dia després del funeral, cap a les tres d’una tarda trista, de boira i fred gelats, jo estava dempeus davant la porta, ple de pensaments amargs sobre el meu pare, quan vaig veure que s’acostava algú caminant a poc a poc pel camí. Era un home completament cec perquè temptejava el camí amb un bastó i duia un gran pedaç verd sobre els ulls i el nas; caminava encorbat, per l’edat o bé pel cansament, i duia un enorme i malgirbat capot de mariner amb una caputxa que el feia semblar deforme. Mai en ma vida no havia vist una figura amb un aspecte tan sinistre. Es va aturar davant l’hostal i, alçant la veu en una estranya salmòdia, va adreçar-se a l’aire...

-Alguna ànima pietosa pot dir-li a un pobre cec, el qual ha perdut el meravellós do de la vista en defensa de la seva pàtria, Anglaterra, que Déu beneeixi el rei Jordi, en quin indret o en quina part del país es troba?

-Sou a L’Almirall Benbow, a la cala del Turó Negre, bon home -vaig dir.

-Sento una veu -va dir-, una veu jove. Pots donar-me la mà, amable jove, i acompanyar-me a dins?

Vaig allargar-li la mà i aquella criatura horrible, cega, de veu suau, la va engrapar al moment com un torniquet. Em va sobtar tant que vaig provar de deslliurar-me’n, però el cec em va arrossegar cap a ell subjectant-me amb un sol braç.

-Ara, noi -va dir-, porta’m fins al capità.

-Senyor -vaig contestar-, m’és impossible.

-Ah! -va dir amb menyspreu-, a què juguem! Porta-m’hi de seguida o et trenco el braç!

I, mentre parlava, va estirar-me violentament el braç fins fer-me caure les llàgrimes.

-Senyor -vaig replicar-, ho dic per vós. El capità no és el que acostumava a ser. Té un alfange desembeinat. Un altre cavaller...

-Vinga, endavant -em va interrompre.

Mai no havia sentit una veu tan cruel, tallant i esgarrifosa com la del cec. Em va acovardir més que no pas el dolor i vaig començar a obeir-lo de seguida, conduint-lo directament cap a l’interior, cap a la sala on el nostre vell pirata malalt estava assegut, endormiscat pel rom. El cec s’havia enganxat a mi, subjectant-me amb el seu puny de ferro i recolzant el seu pes sobre meu.

-Porta’ m fins al seu costat i quan siguem a la vora digues: «Aquí hi ha el vostre amic, Bill». Si no ho fas, et faré això -i em va tòrcer el braç fins gairebé fer-me desmaiar.

Entre unes coses i unes altres m’havia espantat tant el vell pidolaire que vaig oblidar-me de la por al capità i, en obrir la porta de la sala, vaig repetir les paraules que m’havia ordenat amb veu tremolosa.

El pobre capità va aixecar la vista i la borratxera va desaparèixer de cop. La seva expressió era d’inquietut més que no pas de por. Va provar d’aixecar-se, però em sembla que el seu cos havia perdut l’energia.

-No et moguis, Bill! -va dir el captaire-. Encara que no hi puc veure, puc sentir el frec d’un dit. Anem al gra. Estén la mà esquerra. Noi, agafa la seva mà esquerre pel canell i acosta-la a la meva dreta.

Ambdós vam obeir a l’instant i vaig veure que passava alguna cosa del forat de la mà que subjectava el bastó al palmell del capità, que es va tancar immediatament.

-Ja està! -va dir el cec.

I havent pronunciat aquestes paraules, em va deixar anar i, amb una seguretat i agilitat increïbles va sortir de la sala cap al camí d’on, mentre jo encara romania immòbil, se sentia el toc-toc-toc del bastó que s’allunyava.

Va passar una estona abans que tant jo com el capità no reaccionéssim, però al final i gairebé a l’uníson, jo vaig deixar anar el canell que encara subjectava i ell va enretirar la mà i va observar el palmell.

-A les deu! -va cridar-. Sis hores! Encara podem aconseguir-ho! -i es va aixecar d’un salt.

En fer-ho, va vacil·lar, va dur-se la mà al coll, va tentinejar-se un moment i, després, amb un so estrany, va caure a terra de bocaterrosa.

Vaig córrer cap a ell cridant a la mare, però tot va ser inútil. El capità havia caigut fulminat per una apoplexia. Potser es fa difícil d’entendre que, tot i que l’home no m’havia agradat mai, encara que últimament em feia llàstima, tan bon punt el vaig veure mort vaig esclafir en un mar de llàgrimes. Era la segona mort que presenciava i el dolor de la primera encara era fresc en el meu cor.

!Aquí tens una petita gamificació sobre "L'illa del tresor":
http://www.edu365.cat/eso/muds/catala/lectures/illa/index.htm


(Capítol extret de: STEVENSON, Robert L. (1999). L’illa del tresor, Nòmades del temps, Edebé, Barcelona)

(Imatges extretes de: Editorial Cruïlla, XTEC, Nación de piratas, Look and Learn)

!!EXERCICIS:

1. Realitza un petit resum d’aquest capítol de l’obra «L’illa del tresor» (1883).

2. Escriu el nom dels protagonistes del capítol «El Senyal Negre» i descriu-los com te’ls imagines.

3. Cerca informació sobre l’autor Robert Louis Stevenson i realitza una petita presentació digital sobre la seva vida i obra.

4. Assenyala dos fragments d’estil directe que apareixen al text.

5. Crea una gamificació amb un seguit de preguntes i que donin pistes per a trobar el tresor que s’amagarà on desitgis en aquest mapa.

6. Cacera del tresor: realitza una cerca cinematogràfica i esmenta les diferents versions amb el seu any d’edició de «L’illa del tresor».

7. Realitza un dibuix sobre una escena de la novel·la i escriu-ne el peu de la imatge.

8. Comenta el capítol que més t’ha fascinat de l’obra i justifica el perquè.

9. Ara ets un periodista, i disposes d’un minut per presentar via vídeo el llibre «L’illa del tresor» com a novetat literària, atès que, acaba d’editar-se una magnífica edició. Presenta alguns aspectes de l’obra acompanyant-te d’un exemplar i en format digital.

10. Què significa l’expressió de boca terrosa?

11. Esmenta 5 noms, 5 verbs, 5 adjectius i 5 adverbis que apareguin en aquest capítol de l’obra de Stevenson.

12. L’obra «L’illa del tresor» es publicà primerament en format de fulletó. Podries explicar en què consistia?

13. Opinió: creus que en l’època en què visqué Robert Louis Stevenson era millor editar una novel·la en format fulletonesc o editar-se completa com una novel·la? Per què?

14. Quin és el teu personatge preferit de l’obra i per què?

15. Descriu i dibuixa un dels pirates més dolents que existeixen, John Long Silver.

16. Fòrum: segurament has llegit la novel·la «L’illa del tresor», què t’ha semblat la novel·la? Penses que és la millor novel·la de pirates que existeix fins a l’actualitat? Per què?