dissabte, 24 de febrer del 2018

La Mancomunitat de Catalunya i l'origen de les biblioteques. Adreçat a tothom



L’abril del 1914 fou el tret de sortida de la Mancomunitat de Catalunya. Organisme que funcionà fins al setembre del 1923 moment del cop d’estat de Primo de Rivera. Que féu disminuir la seva activitat, fins a desaparèixer el 1925.

La Mancomunitat estava constituïda per una federació voluntària de les quatre diputacions de Catalunya. Dugué una destacada tasca a nivell administratiu i sota el mandat, primer d’Enric Prat de la Riba, i posteriorment amb Josep Puig i Cadafalch. L’objectiu de la Mancomunitat era crear una sèrie d’infraestructures que pretenien modernitzar Catalunya, parlem de la xarxa telefònica, les carreteres, però també vetllava per l’ensenyament, les biblioteques, així com de la sanitat.

Pel que fa al vessant cultural, la Mancomunitat engegà la maquinària per crear un sistema de biblioteques articulat, el primer de l’Estat, amb biblioteques distribuïdes arreu del territori. L’encarregat de redactar el projecte de creació de la xarxa de biblioteques fou Eugeni d’Ors, intel·lectual, polític, escriptor, i membre del Consell d’Investigació Pedagògica. La Mancomunitat aprovà el projecte el maig del 1915. Aquesta empresa posava les bases del que és el sistema de biblioteques d’avui dia, organitzades a través d’una biblioteca central i des d’unes biblioteques que n’eren dependents, per entendre-ho millor. Com si parléssim d’un àtom i d’uns electrons que l’envolten. Estaven capitanejades per la Biblioteca de Catalunya, que a la vegada fou biblioteca de l’Institut d’Estudis Catalans, el 1907.

Fou Eugeni d’Ors qui en un discurs eloqüent proposava com havia d’organitzar-se el sistema de lectura pública del país, on establia una biblioteca moderna i que tindria personal format al seu càrrec. Altrament, Ors no fa més que adaptar el sistema de biblioteca pública anglosaxona i se’l fa ben seu: amb seccions infantils, serveis de préstec, entre d’altres.

De la ment d’Ors surt la idea de l’Escola de Bibliotecàries, de qui hi podrà accedir i de les matèries que rebran per dedicar-se a l’estudi. En el seu discurs argumentà perquè les biblioteques no s’havien pogut crear abans i que per posar-les en funcionament s’havia creat primer la Biblioteca de Catalunya, que comandarà la resta de biblioteques populars. El 1907 s’havia debatut la creació d’una biblioteca nacional i de les biblioteques populars, en entorns polítics i intel·lectuals. Debatien la tipologia de biblioteca que necessitava la ciutat comtal: una biblioteca d’estudi o públiques. Aquest debat adquirí força el 1910 amb Eugeni d’Ors i Lluís Zulueta. Les biblioteques tant d’estudi com les públiques eren una millora per a la població, així ho glossaven en els seus escrits. Mentre que Ors reclamava una biblioteca de caire científic, Zulueta apostava per les populars i d’aquesta manera facilitar als obrers l’accés als llibres i cultura, perquè segons ell, mancaven llibres especialitzats per als investigadors.

La polèmica afluixà quan es creà la biblioteca de l’IEC, la llavor del que seria la Biblioteca de Catalunya. Ors redactà «el projecte» el 1915 on explanava que la biblioteca nacional era la condició prèvia a l’organització de les biblioteques populars. Les biblioteques populars tindran la funció de realitzar justícia social, és a dir, donar coneixements als que s’hi troben alienats, però seran tant de cultura com d’erudició. Es dirigiran principalment a la població mitjana que sap llegir i estima la lectura, així com també a les persones cultivades i erudites dedicades al treball intel·lectual, però que no poden accedir ni a les novetats de caire científic ni a les fonts d’informació.

Per als primers s’oferirà una sala de lectura i préstec de llibres, per als segons, un servei de préstec amb la Biblioteca de Catalunya. Constituiran una xarxa d’institucions dedicades a la lectura i difusió de la cultura. Es dividiran en tres categories o graus segons la importància de la densitat de la població i les localitats on s’instal·lin. Segons el grau rebran un nombre de llibres i pressupost per a adquirir-ne de nous. Totes les biblioteques depenien de la Mancomunitat. Es crearan patronals locals per ajudar a integrar les biblioteques dins el seu entorn. Les biblioteques s’anaren desplegant pel territori català com fitxes d’un tauler d’escacs.

Avui dia, les biblioteques realitzen una gran tasca de divulgació del món de la cultura amb tota mena d’activitats: promoció de la lectura, presentació de llibres, exposicions, llegir la premsa, és una manera per tal que tothom hi pugui tenir accés. Què faríem si avui dia no existissin les biblioteques? Hom ho havia pensat? D’aquí rau la lloable tasca de la Mancomunitat endinsant-se en un camí conegut.

La Mancomunitat de Catalunya a l’hora d’engegar el seu model de biblioteques, s’inspirarà en el model de planificació urbà de les biblioteques de les grans ciutats angleses i nord-americanes, emperò, tindran com a base Catalunya i no únicament una ciutat.

El 1920 Eugeni d’Ors es veié obligat a dimitir i Jordi Rubió esdevindrà el nou director de la Biblioteca de Catalunya, i crearà una Central Tècnica per reforçar el sistema de biblioteques en xarxa: que comprarà i distribuirà els llibres, elaborarà un catàleg únic, recollirà estadístiques, i s’encarregarà de la publicació d’anuaris, amb les memòries i els resultats de cadascuna de les biblioteques.


Les biblioteques segons Ors s’havien d’instal·lar en edificis propis i construïts de nou. Així doncs, les biblioteques disposaran d’espais per als diferents públics: infants i adults, també per als diferents usos: sala de revistes, sala de lectura, dipòsit de llibres, despatx de la bibliotecària, etc. Ara, els lectors podran agafar els llibres lliurement dels armaris, ja que, les biblioteques que existien disposaven d’armaris amb els llibres tancats en clau o en un magatzem i calia demanar-los al responsable.

Un dels instruments que facilità la gestió de les biblioteques i dels seus usuaris fou el sistema de Classificació Decimal Universal (CDU). És un sistema de classificació bibliogràfica que inclou totes les disciplines del coneixement humà, així com la seva producció. Aquest sistema fou desenvolupat a les acaballes del segle XIX per dos juristes belgues, Paul Otlet i Henri La Fontaine, que a la vegada eren els fundadors de l’Institut Internacional de Bibliografia, tenint en compte la Classificació Decimal de Melvil Dewey. A partir de l’any 1905 aquesta classificació s’ha anat retocant, ampliant i actualitzant-se. En l’àmbit català, des de l’Institut d’Estudis Catalans es va adoptar la classificació decimal de llibres dins de la Biblioteca de Catalunya, i a la vegada, va ésser la primera gran biblioteca de l’Estat Espanyol que va adoptar aquest sistema. Més tard, Jordi Rubió i Balaguer, el 1920 va adaptar el sistema de classificació decimal i el 1938, en una segona ocasió. En anys posteriors, el seu fill, Jordi Rubió i Lois, en modernitzà la classificació dues vegades, el 1976 i el 1982. El sistema de classificació decimal va permetre ordenar els volums per temàtiques i que els lectors localitzessin els llibres de manera autònoma.

Ors demanava que les biblioteques tinguessin una sala per fer conferències i per realitzar activitats culturals. Ho veia com una alternativa als casinos i mals hàbits de l’època. Havien de ser edificis independents, nets, blancs, clars, decorats i amb bon aspecte estètic. Calia emplaçar-les lluny i aïllar-les d’altres edificacions, només envoltades d’aire i de vegetació. Així doncs, les primeres biblioteques construïdes sota la direcció d’Ors s’ubicaven fora de la població, en passejos o camins que portaven a ermites i santuaris. Per Ors les biblioteques eren un temple de cultura, de saviesa i on calia peregrinar per adquirir saber. Anys després, això fou qüestionat per les mateixes bibliotecàries que hi treballaven, ja que, dificultaven l’accés a les treballadores i al públic en dies de fred, pluja o foscor.

Les primeres biblioteques sota el mandat d’Ors es caracteritzaven per un marcat estil neoclàssic, obra de Lluís Planas, arquitecte de la Mancomunitat. Incorporaven elements d’arquitectura grega i romana: columnes, escalinata d’accés, el frontis sobre la porxada d’entrada, i dos templets circulars de fines columnes als dos extrems de la façana. D’aquesta manera, hom identificava l’edifici dins una població, i d’aquí que hagués d’ésser una edificació diferent a la resta.

Segons Ors: «El catàleg d’una Biblioteca Popular és un acte pedagògic, és un instrument per educar i formar els lectors», per això, calia escollir bé els llibres, els millors de cada especialitat i sense errors. Volien elevar el nivell cultural de la població: s’escollien majoritàriament autors clàssics, sobretot de la cultura catalana, poca novel·la -per desconfiança- i feien censura d’alguns èxits del moment.

Per Ors les biblioteques tan sols podien acceptar donacions en metàl·lic i no en espècies, no volia llibres desinteressats de particulars i que tan sols acumulessin pols en els prestatges. Calia que els llibres fossin en diferents llengües i per a diferents públics: en català i castellà, o en francès, llengua poc coneguda pel públic en aquell moment. Amenitzades amb diccionaris i gramàtiques del major nombre de llengües, secció de premsa i revistes femenines de moda. A partir del 1920 s’incorporaren els llibres per a infants amb les millors obres que hi havia al mercat. També es podia accedir als llibres especialitzats mitjançant la Biblioteca de Catalunya.


D’Ors proposà l’Escola de Bibliotecàries per tenir personal especialitzat que es responsabilitzés d’aquesta tasca. Només volia personal femení per raons econòmiques i estètiques, perquè les dones eren atractives, amables, netes, seductores i economitzadores. Fins al 1976 no s’hi pogueren matricular alumnes masculins. Les dones serien preparades en humanitat, cultura i espiritualitat. Calia una edat mínima de disset anys i superar un examen d’ingrés de coneixements generals. Els estudis duraven tres anys. L’alumnat cursava assignatures d’humanitats, i assignatures tècniques que combinaven teoria i pràctica. Es pretenia que les dones tinguessin feines dignes.

Alhora, es proposava formació contínua, reunint les bibliotecàries a les vacances de Nadal un cop a l’any per posar-se al dia dins de l’Escola de Bibliotecàries. Allí s’hi impartien conferències, debatien qüestions tècniques, es visitaven altres centres bibliotecaris i arxius, per facilitar el contacte humà entre elles. Entre el 1918 i el 1924 es realitzà una reunió anual. El 1918 sortí la primera promoció de bibliotecàries.

A partir del juliol del 1915, es realitzà el primer concurs per a la concessió de biblioteques. Llavors, el 1916 i 1917 continuaren. El darrer fou el 1922. Es concediran vint-i-dues biblioteques fins a la dissolució de la Mancomunitat, de les quals se’n construïren vuit: Valls, Olot, Sallent, i les Borges Blanques (1918), Canet de Mar (1919), El Vendrell (1920), Pineda, i Figueres (1922). Les bases del concurs per ésser concedida una biblioteca exigien la cessió d’un solar per part de l’ajuntament de la localitat de la la petició, si s’acceptava, la Mancomunitat s’encarregava de la construcció de l’edifici, dels fons de llibres i del personal. L’ajuntament s’havia d’ocupar del manteniment i del personal no bibliotecari. Aquest criteri, amb algunes modificacions segueix encara vigent. Llavors, hi hauria uns patronats locals amb representants polítics i culturals que també vetllarien per la seva preservació.


Segons Dolors Saumell, directora de la Biblioteca Pública de Tarragona, en una conferència del 23 de maig del 2014 explanà que Enric Prat de la Riba hi posà les idees i l’entusiame. Ors creà el sistema amb el model de l’obra ben feta importat del Noucentisme, i Jordi Rubió i Balaguer l’eficiència i la perdurabilitat del projecte.

Per tant, seguint els criteris del Noucentisme: ordre, disciplina, objectivitat, sentit pràctic es posaren les bases de les primeres biblioteques, com clamà Antoni Dalmau, expresident de la Diputació de Barcelona entre 1982 i 1987.

El procés culturalitzador comportà l’obertura del procés de normalització lingüística i la publicació de les normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans el 1913. Com a dada, el 1920 a Catalunya hi havia tres-cents trenta-un municipis on només es podia arribar en carro o mula, això dificultava que hi s’hi construïssin biblioteques.

El 1900 el govern espanyol dedicava una partida ridícula a l’ensenyament i a la cultura. El personal estava més dedicat a la conservació dels volums que a la promoció de la cultura.

Les biblioteques angleses i nord-americanes iniciaren la seva camada al segle XIX, a tall d’exemple, Manchester al 1852, Birmingham al 1865, Boston al 1854, i Chicago al 1873. Tenien amplis horaris d’obertura, per atendre millor al públic, les necessitats educatives i de lectura de la comunitat, també uns espais propicis per a infants i adults, oferiment d’activitats culturals formatives i de promoció lectora, adquisició de tota mena de publicacions periòdiques, organització de col·leccions, préstec individual, i sobretot llibre accés als prestatges. Model que també inspirà el govern espanyol, però que no prosperà per inestabilitat econòmica i manca de calaix. Les biblioteques s’utilitzaven com a símbol nacionalista. Els municipis i la societat civil reberen amb entusiasme la creació de les biblioteques, i d’això ja en fa més de cent anys. Les inauguracions estaven carregades de simbolisme, nacionalitat, on hi participaven representants dels organismes i estaments polítics i civils, així com del segon president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch, on també es lliurava una bandera catalana a les bibliotecàries.


Els intel·lectuals jugaven un paper important en el programa de la Mancomunitat. A Catalunya els intel·lectuals s’implicaren en tasques polítiques i institucionals vint-i-cinc anys abans que els espanyols. Era una generació de pensadors que defensaven que la política s’havia de fer des de les institucions: ajuntaments, diputacions, Mancomunitat. D’Ors els anomenà «generació noucentista». D’aquests destacà Josep Pijoan fins al 1910. Ell criticava el raquitisme de la política cultural espanyola, coneixia els esforços de la societat catalana a través dels ateneus, casals, associacions i proposava catalanitzar les institucions polítiques, sobretot els ajuntaments i les diputacions. Ell promourà el Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) i fou l’inspirador de l’Institut d’Estudis Catalans (1907), de la Junta de Museus de Barcelona i del primer projecte de la Biblioteca Nacional de Catalunya.

Ors decidí el fons d’obres inicial de les biblioteques i la decoració amb pintures i ceràmiques de referents clàssics, ornada amb detalls femenins i completada amb la col·locació d’una peixera. Posteriorment, en la formació de les futures bibliotecàries hi jugà un paper important el professorat que començà a realitzar classes. Entre els formadors hi havia Lluís Nicolau d’Olwer, Carles Riba, Eugeni D’Ors, Jordi Rubió, tots ells ensenyaven formació tècnica i pràctica sobre les biblioteques.

L’agost del 1917 traspassà Enric Prat de la Riba, i D’Ors perdé així el seu principal valedor. Començaren les males relacions amb Josep Puig i Cadafalch, que desembocaren al gener del 1920 amb la dimissió d’Eugeni D’Ors de tots els càrrecs. Tasca que s’encomanà a Jordi Rubió i Balaguer, que dirigí les biblioteques populars i amb ell es creà la Central Tècnica i la redacció de les normes estàndards de funcionament.

Jordi Rubió i Balaguer mantindrà la gestió encetada per la Mancomunitat de Catalunya en temps de la dictadura de Primo de Rivera, quan es desmembren les vuit biblioteques que configuraven la xarxa. Llavors, cada Diputació havia d’administrar les seves. Segons Jordi Rubió i Balaguer, les biblioteques eren: «Pensades més per al públic que per als llibres». Oferien lectura i cultura gratuïta, amb accés per a tothom, un espai acollidor, horaris amplis i adequats, atenent matins, tardes i festius, locals pulcres, bonics, amb lavabos, calefacció, i mobiliari fet pel mateix patró. El públic era de classes populars i treballadors, majoritàriament homes, ja que no estava ben vist que les dones passessin l’estona llegint, d’aquí que elles empressin més el préstec bibliotecari.

L’accés a les places de biblioteques populars es realitzava a partir d’un examen selectiu en acabar els tres cursos a l’Escola de Bibliotecàries. D’Ors anomenà les bibliotecàries com a «les missioneres de l’obra de la civilitat a Catalunya». Les primeres bibliotecàries foren dones voluntarioses, que es desplaçaven a poblacions allunyades de la capital, mal comunicades, i que sobretot hi posaven gran dedicació.

Fins al 1938 s`havien creat vint-i-dues biblioteques. Amb la irrupció del règim franquista el treball en xarxa s’acabà. Jordi Rubió i Balaguer perdé tot els càrrecs i les biblioteques passaren a dependre de les diputacions provincials. Durant el període de la dictadura franquista també s’anaren obrint biblioteques, així el 1964 la Diputació de Barcelona inaugurà la número quaranta i no fou fins als anys vuitanta que s’obrí la número cent. En els nostres dies, podem trobar dues-centes setze biblioteques a la Diputació de Barcelona i cent seixanta-dues a la resta de províncies. Fent un total de prop de quatre-centes biblioteques públiques amb qualitat, gran nombre de visites, i amb diversificació d’activitats i serveis.

Entre 1918 i el 1925 Catalunya fou modèlic amb el servei bibliotecari. Les bibliotecàries exercien una tasca callada, desapercebuda durant la dictadura, treballant en locals mancats de condicions idònies. Als anys seixanta, reprengueren la tasca de difusió de la cultura catalana, amb nombroses activitats culturals. Actualment, amb formació permanent, activitats de promoció de la lectura, clubs de lectura, presentacions de llibres recent sortits al mercat. La Biblioteca de Catalunya s`ha convertit en la Biblioteca Nacional de Catalunya, que s’encarrega de recollir el testimoni de la història, la cultura i la creació a Catalunya.

Són infinitat de persones les que visiten les nostres biblioteques per deixondir-se una bona estona envoltats de llibres i de paraules. Les biblioteques són les benzineres del saber, de l’aprenentatge de les paraules, de la cultura, de la civilitat, de la sociabilitat. Algú ha pensat on aniríem si la Mancomunitat de Catalunya no hagués posat el gra per a la seva creació. Segurament viuríem en un món més injust, on únicament podrien llegir els adinerats, que no vol dir els més intel·ligents, ara bé, algú, com s’ha fet en els darrers anys, hagués ideat altres esplèndides iniciatives per a complaure a tothom: rellegir i compartir llibres, el bookcrossing, i similars. Ara, al cap de molt de temps després de la creació de les primeres biblioteques a Catalunya, les homenatgem i ens congratulem que segueixin instruint i construint el saber de les persones.

Josep Maria Corretger Olivart
Desembre-gener del 2018

(Fotografies extretes de: Google imatges)

Bibliografia:

-MAÑÀ, Teresa (2014). Les biblioteques, un projecte d’èxit? Una mirada 100 anys després, Barcelona.

-MAÑÀ, Teresa (2005). Les biblioteques populars de la Mancomunitat de Catalunya, Pagès Editors, Lleida.

-SAN SEGUNDO, Manuel, (adap.) (2016). Classificació Decimal Abreviada, Aenor.


!!EXERCICIS:
1. Qui crea les primeres biblioteques a Catalunya? Quan i per què?

2. Què era la Mancomunitat de Catalunya i quines tasques va portar a terme? Han tingut repercussió en els nostres dies?

3. Què era l'Escola de Bibliotecàries? Per què portava aquest nom?

4. Qui va realitzar el projecte de les biblioteques? Quins propòsits tenia?

5. D'on van treure la inspiració per crear un model de biblioteques que funcionés a Catalunya?

6. Esmenta tres persones fonamentals dins la tasca de les biblioteques en els seus orígens a les terres catalanes. Què va portar a terme cadascú?

7. Descriu com era una biblioteca de fa cent anys a Catalunya.

8. Proposta: realitza un treball d'investigació sobre les biblioteques i el seu origen.

dimecres, 21 de febrer del 2018

Faltes habituals a les proves de Competències Bàsiques de català. Adreçat a 4t d'ESO

Després d’haver estat corrector per segon cop de les proves de 4t d’ESO de les Competències Bàsiques (2015 i 2018), he realitzat un top de faltes amb les més corrents i usuals que he visualitzat als textos i que espero que no es repeteixin i que us ajudin en el redactat de textos.

     FALTA ------------------------------------------------CORRECCIÓ


És menjaran ---------------------------es menjaran (= «se» castellà, per tant, no s’accentua)


faràn-------------------------------------faran (no s’accentua perquè és aguda i acaba en -an)


podriem---------------------------------podríem (hi ha un hiat. Revisa els temps verbals)


tinc que / tinc de-----------------------he de / d’


extranya---------------------------------estranya (confusió amb la llengua castellana)


per el-------------------------------------pel (cal per la contracció. I no «por el...» castellà)


perquè?----------------------------------per què? (interrogatiu)


per que-----------------------------------perquè (resposta i explicació)


lo que------------------------------------el que


(«Lo que» és una construcció no normativa. S’admet en àmbits informals)


en el que---------------------------------en el qual (construcció correcta)


fagis--------------------------------------facis («fagis» és incorrecte, emperò s’usa a nivell col·loquial)


de que------------------------------------de què (sempre que no puguis escriure únicament «que»)


peró---------------------------------------però (sempre amb accent obert)


aixó---------------------------------------això (sempre amb accent obert)


demés-------------------------------------els altres («demés» és un castellanisme)


tú------------------------------------------tu (en català no s’accentua)


molt millor-------------------------------millor (ja indica que no és paupèrrim, sobra el «molt»)


hi han--------------------------------------hi ha (sempre en singular. No existeix «hi han» en català)


una altre persona-------------------------una altra persona (han de concordar els tres mots)


per un altre banda------------------------per una altra banda (han de concordar els tres mots)


a la que--------------------------------------a la qual («a la que» no és una construcció vàlida)


es sent----------------------------------------se sent (cal evitar la cacofonia de la essa. Mal so)


a qué / en que--------------------------------a què / en què (preposició + què, el «què» amb accent)



!!Aquestes faltes han estat extretes de les proves de competències bàsiques i han estat les més sovintejades.


                                                       (Fotografia: Josep Maria Corretger)


!!EXERCICIS:
1. Recull i aporta aquí les faltes que has realitzat a la darrera redacció de català i escriu en una columna a l’esquerra cada falta i a la dreta la seva correcció, com apareix a la fitxa.

2. Explica les normes d’accentuació amb exemples.

3. Cerca els verbs «cantar», «córrer», «dormir», «estudiar» i «canviar». Subratlla amb color roig les formes accentuades, amb groc les formes amb dièresi, amb color verd les formes amb doble essa i amb blau les formes amb ve baixa.

4. Clica a l’enllaç:
que tracta sobre la morfologia dels pronoms relatius i realitza un petit resum d’allò que cal que tinguis present a l’hora de redactar.

5. Revisa les 15 paraules de l’accent diacrític i anota les que més et fan equivocar.

6. Opinió: per què realitzes faltes ortogràfiques? Coneixes les normes ortogràfiques? Quines faltes a costumes a fer més sovint i per què?


dimarts, 13 de febrer del 2018

La meva paraula preferida (67): "Exonerar". Adreçat a tothom

.Exonerar:
Alliberar algú d’alguna cosa. Eximir-lo d’una càrrega, d’un obligació, d’un compromís.
Ex:
-Aquells alumnes han estat exonerats de lliurar el treball al setembre.
-El patró de l’empresa m’ha exonerat de viatjar a Barcelona.

.Són sinònims:
dispensar, rellevar, eximir, alliberar, absoldre, exemptar.


!Justificació:
Paraula interessant de conèixer, d’utilitzar i de divulgar-la. No apareix molt sovint. Per cert, la darrera vegada que la vaig poder escoltar va ésser a TV3.



(Imatge extreta de: vitruvicentre)


!!EXERCICIS:
1. Redacta cinc oracions amb la paraula «exonerar».
2. Aporta la teva paraula preferida d’aquest mes i justifica’n la teva elecció.
3.Cerca sinònims de la teva paraula preferida, t’ajudarà en els redactats i a enriquir el teu vocabulari.
4. Anomena quatre paraules que hagis après aquest darrer mes i explana’n el seu significat.
5. Crea una sopa de lletres on apareguin deu paraules que t’agradin.
6. Explica les teves estratègies per a adquirir nou vocabulari.
7. Fòrum: coneixies el significat de la paraula «exonerar»? Com la vas conèixer per primer cop?



dissabte, 10 de febrer del 2018

"Scaramouche": el nou musical de Dagoll Dagom. Adreçat a tothom


«Scaramouche» és el nou musical sorgit de la factoria de Dagoll Dagom. Ha estat un musical molt pensat i treballat per escenificar després del ja mític «Marc i cel». Qui vagi a veure’l in situ, ho podrà verificar: grans decorats imitant els antics palaus de l’època, cases amb petites plataformes que permeten moure a Scaramouche amb més agilitat i similars. Tot molt ben cuidat, fins al mínim detall i plasmat amb perfecció, tanta, que els decorats semblen reals, i sinó, fixeu-vos amb les parets del palau. A més, de tot això, cal sumar la magnífica i entretinguda interpretació dels personatges, que han hagut d’exercitar-se com uns bons professionals de l’esgrima i del cant. Visualitzar l’obra ha estat un fet grandiloqüent, excel·lent, ple de divertiment, de les accions i reaccions de l’emperador i de l’espadatxí Scaramouche. Aquest darrer es mou per l’escenari com si fos una serp, una espècie de joglar, ara defuig el seu antagonista deixant-se baixar per una plataforma de la planta d’una casa, o d’alguna altra manera, i sempre acompanyant-se d’alguns diàlegs que cerquen la comèdia.


L’acció de la trama se situa l’any 1789, en el primer any dels deu que durà la Revolució Francesa. El marquès de l’Echalonne practica esgrima i els revolucionaris, via Louis es burlen d’ell fent-li arribar una escarapel·la (insígnia en forma de disc que es posava a la part més visible del capell) i el desafien. Els pares d’Olympia deuen mil lluïsos al marquès i aquests li lliuraran la filla per tal que s’hi casi i així sufragar els deutes. El marquès exhibeix Olympia com si fos un trofeu, però ella no el desitja, el seu matrimoni només serà un document. Mentrestant, condemnen a mort un camperol per matar un faisà. Louis explana a Olympia que va ser separat del seu germà bessó en néixer i empresonaren el seu pare, Dégeon, filòsof del poble. Mai més en va saber res. Louis i Olympia estan enamorats. El país segueix en la misèria. Mentre el marquès de l’Echalonne rep la notícia que qui ha mort turmentat no ha estat el camperol, sinó el guardabosc. Li fan arribar la nova que per obra de Scaramouche, el guardabosc ha estat alliberat i intercanviat per un membre de la cort. En saber-ho, el marquès esclata d’enuig i posa preu al cap de Scaramouche després de rebre dos atacs en un dia, cinquanta lluïsos d’or. El marquès es pregunta qui és Scaramouche, el personatge de la Commedia dell’arte, reencarnat en un personatge de carn i ossos que defensa el poble. Els mateixos personatges de la comèdia de l’art: Brighella, Zanni, Colombina, Puccinella entre d’altres, prenen el protagonisme parlant de la màscara i del seu paper dins de l’obra. Convé que ens aturem un moment a la comèdia de l’art per entendre millor l’obra.

La Commedia dell’arte o comèdia de l’art italiana era un tipus de teatre popular que nasqué a mitjan del segle XVI a Itàlia i que es conservà fins a principis del segle XIX. Es caracteritzava per emprar elements del teatre literari del Renaixement italià i el mesclava amb tradicions carnavalesques: màscares, vestuari, així com també, recursos mímics i petites habilitats acrobàtiques. Aquestes obres tenien un argument molt senzill i acostumaven a relatar aventures i vivències de parelles d’enamorats davant de l’oposició familiar. Les intrigues, mims i acrobàcies corrien a càrrec dels «zanni» (criats), representats per personatges com els arlequins, la seva xicota Colombina, l’astut Brighella, el maldestre Polichinela o el rústic Truffaldino. Alguns d’aquests personatges apareixen representats a «Scaramouche», distraient el públic amb alegria i bromes contínues, per donar més joc a la trama que en aquell moment es manté en espera. La comèdia de l’art (Commedia dell’arte) fou emprada per autors clàssics com Shakespeare, Lope de Vega, Molière, entre d’altres. Aquest gènere teatral desaparegué al segle XIX, emperò tingué una mica més de continuïtat amb la pantomina, una espècie de teatre de mim, on els actors i actrius no s’expressaven mitjançant paraules, sinó fent gestos i moviments de la cara i el cos. També el podem trobar en el melodrama d’estereotips i els pallassos.

L’obra segueix amb una noia de tretze anys que és venuda pel seu propietari a un capellà per tal que l’eduqui i aquest pretén aprofitar-se d’ella sexualment, tanmateix, per sort, Scaramouche la deslliura del mal. Temps en què les dones pateixen un destí fatal: dedicar-se a tenir fills, a ésser monges o a exercir de dona pública.


El poble de França pateix gana i és castigat per una noblesa ferma que actua de manera autoritària i injusta. Mentre el marquès s’atipa al seu palau, d’altres moren de fam. Us sona d’alguna cosa la cançó? Els ciutadans del poble comencen a instigar un inici de revolta. El musical «Scaramouche» focalitza la trama en la història dels dos germans bessons separats des de ben petits: René i Louis. El René és un jove amb talent que viu en una companyia de teatre de comèdia de l’art, i a la vegada és amant de Camila, una jove actriu, molt atractiva i sensible. Per un altre costat, apareix Louis, que ha estat adoptat pel Marquès de l’Echalonne, s’encarrega de la biblioteca del palau i està enamorat d’Olympia, que de fet és la promesa del marquès, dona fascinada pels llibres. Personatge que sempre defensa els drets de la dona, inspirat en Olympe de Gouges.

És a París on confluiran els nostres protagonistes. Olympia es casarà a Versalles amb el marquès, així els seus pares pagaran els deutes amb ell; René actuarà amb la seva companyia teatral i en darrera instància, el poble aconseguirà la llibertat, la igualtat i la fraternitat, lema de la Revolució francesa, desitjada quan es faci amb la Bastilla. Dins d’aquest context, apareixerà Scaramouche, una mena d’Anonymous, personatge emmascarat que lluitarà en favor del poble, desafiarà el marquès i s’enfrontarà als aristòcrates.

Camila, actriu de la companyia de comèdia teatral vol treure suc del marquès i així li faciliti el seu camí a la fama i actuació en un gran teatre, al Petit Palais, però el marquès pretén fer-se amb els seus favors. Scaramouche l’allibera i desperta el còlera del marquès. En una de les escenes més divertides gràcies als efectes sonors. El marquès combat a espases amb Scaramouche, el fereix i li treu la màscara, es pensa que és en Louis i és traït, quan de fet, és el seu germà bessó René. Scaramouche després d’ésser ferit pel marquès, s’amaga dins d’una companyia de comèdia teatral. Aquests darrers, durant segles havien estat enterrats fora dels cementiris amb els que se suïcidaven. No eren considerats d’església. La noia de tretze anys explica a Camila perquè René (Louis) ja no l’estima, de fet, és el seu germà bessó, cosa que no sap.

Camila veu que Louis i Olympia estan enamorats. Els germans René i Louis es troben en la tragèdia. René està ferit de mort pel marquès i clama venjança al seu germà bessó, que a més ha de preservar el secret de qui era Scaramouche. Finalment, René mor i Louis rep l’herència de la màscara. Scaramouche i el seu mestre d’esgrima planegen un assalt per alliberar Olympia del casament.


El segon acte s’inicia amb l’ultimàtum que llança el marquès d’Echalonne sobre Olympia, que res impedirà l’enllaç, a més de deixar-la sense els llibres de la biblioteca que li han aixafat el cap. Posteriorment, la futura parella assisteixen al teatre a la representació d’una obra teatral supervisada pel marquès abans del seu casament amb Olympia a Versalles, però aquesta representació és aturada per Scaramouche, l’home emmascarat. Aquest confessa el secret al seu pare Dégeon. El marquès és vençut i empresonat. El poble aconsegueix la somiada llibertat.

La gènesi de l’obra rau en la insistència d’Albert Guinovart, pianista i compositor que era un apassionat pels films i novel·les de capa i espasa, així que convencé a Anna Rosa Cisquella i a Joan Lluís Bozzo, ànimes de la companyia Dagoll Dagom per continuar amb l’obra que havia d’agafar el relleu de l’exitós «Mar i Cel», dramatització que ha tingut un milió i mig d’espectadors al llarg de les seves quatre temporades al llarg de 26 anys. «Scaramouche» és una obra que s’inspira com hem explanat en la Commedia dell’arte, però també en la comèdia dels errors de William Shakespeare. Ara, tot s’amaga sota el poder de la màscara, com passa als nostres dies amb l’Anonymous.

La principal missió que té el nostre protagonista, Scaramouche, és restituir les petites empreses que porta a terme l’emperador, com per exemple, forçar a una noia de la cort a casar-se amb ell quan realment no l’estima i a donar suport als desvalguts, una mena de precedent de superheroi. Emperò, qui és realment Scaramouche i d’on prové?

El nom deriva del francès, però el terme originari dimana de l’italià Scaramuccia. Scaramouche és un personatge de ficció que ha estat sorgit de la Commedia dell’arte. El significat del mot vol dir ‘petita i ràpida lluita’. S’inspira en el capità, «il capitano», que en castellà seria «el capità Matamoros» de la comèdia de l’art, d’aquí que vesteixi tot negre, atès que, que aquest era el color de l’uniforme de palau dels espanyols que estaven a Nàpols.

Rafael Sabatini (1875-1950) escrigué la novel·la «Scaramouche» (1921), obra que marcà la seva carrera com a escriptor. D’aquí que al seu epitafi hi podem trobar la primera frase que apareix en la coneguda novel·la: «Va néixer amb el talent de fer riure i comprenent que el món estava boig».

Una de les frases més interessants sorgides d’un personatge de l’obra i que resumeix el que patia el poble durant la Revolució Francesa, que a la vegada, no trobava solució a les dificultats viscudes és:
«Els que estem a baix sempre serem esclaus. Val més que ens hi anem acostumant».

Així és «Scaramouche», una obra fascinant al llarg de dues hores i vint-i-dos minuts, on s’entrellacen petits diàlegs cantats que no carreguen gens ni mica, sinó que n’exalcen l’obra i són senzills de seguir. Un dramatització on sobresurt l’habilitat dels tramoistes en cada canvi d’escena, que es produeix a l’instant, amb imminència, determinada per la gràcia dels personatges, així com també s’enalteix el treball de l’orquestra que ratlla l’excel·lència. «Scaramouche» és la nova meravella de la companyia Dagoll Dagom, la nova joia, una producció ben encertada, magnificent, una representació apta per a tots els públics i on passareu una abellidora estona. Per Scaramouche!

Josep Maria Corretger Olivart
Gener del 2018

(Crèdits fotogràfics: Dagoll Dagom)


Fitxa teatral:

Any: 2016

Llibret i direcció: Joan Lluís Bozzo

Lletres i cançons: Joan Lluís Bozzo, David Pintó i Joan Vives

Repartiment: Toni Viñals, Ana San Martín, Mireia Mambo, Ivan Labanda, Jordi Coromina, Clara Moraleda, Albert Mora, Frank Capdet, Pitu Manubens, Anna Alborch, Josep Ferrer, Jan Forrellat, Eduard Mauri, Lucía Torres, Cristina Murillo, Mireia Dolç, Neus Pàmies, Marcel Clement.

Música i orquestració: Albert Guinovart. 20 músics.

Direcció musical: Joan Vives

Producció executiva i gerència: Anna Rosa Cisquella

Data d’estrena: 29 de setembre del 2016


Lloc: Teatre Victòria, Barcelona






!!EXERCICIS:

1. Qui és Scaramouche? Quins són els seus propòsits?

2. D'on prové aquest personatge?

3. El personatge Scaramouche et recorda a d'altres personatges de ficció o reals? Quins?

4. Què és la Commedia dell'arte?

5. Esmenta una obra teatral on dos bessons siguin els protagonistes. Si cal ajuda't de la xarxa.

6. Opinió 1: has vist l'obra teatral "Scaramouche"? Què t'ha semblat?

7. Opinió 2: alguna vegada has anat al teatre a veure un musical? Quin? Et va agradar o penses que són complicats de seguir?

8. Opinió 3: vas al teatre? T'agrada o prefereixes el cinema? Què en penses? 

9.Opinió 4: has vist alguna obra de la companyia Dagoll Dagom? Quina? Et va agradar? Raona les teves respostes.

10. Esmenta el nom de la darrera obra teatral que has vist i comenta de què tractava.




dimecres, 7 de febrer del 2018

La sopa de pedra. Conte d'arreu del món. Adreçat a tothom


LA SOPA DE PEDRA
Basat en un conte tradicional de Portugal
Un frare que realitzava una col·lecta arribà esgotat i afamat a casa d’uns camperols. El frare els demanà quelcom, però els camperols no li donaren res i ni tan sols el convidaren a menjar. Llavors el frare els digué que es prepararia una sopa de pedra. Els camperols es burlaren d’ell, però el frare, que era molt astut, els contestà que aquella sopa era una menja exquisita.
Agafà una gran pedra i preguntà:
-“Podeu deixar-me una olla?”
-“És clar”, respongueren.
El frare hi posà bastant aigua, posà la pedra al fons i preguntà:
-“Puc posar l’olla al foc?”
Els camperols accediren. Al cap d’una estona el frare destapà la cassola i posà cara d’espantat. Els camperols li preguntaren que què passava i aquest els contestà:
-“Aquesta sopa no té gust, necessita un cabdell d’hortalissa i una mica de sal”.
Els camperols li donaren tot. Emperò al poc temps el frare tornà a provar la sopa i digué que li faltava xoriço. Els camperols li donaren i el frare el posà dins de l’olla. Fins que deixà anar:
-“Ja està llesta!”.
I es menjà el calder en un obrir i tancar d’ulls.
-“Però què farà amb la pedra?”, li preguntaren els camperols, una mica preocupats.
-“Encara li queda substància així és que la guardaré per a la propera sopa”, respongué el frare.


(Traduït per Josep Maria Corretger. Extret de Cuentos del mundo, n.114 de Sofía Sánchez, dins 20 Minutos)
(Imatge extreta de: folkore.pt)

!!EXERCICIS:
  1. Realitza un resum d’aquest conte d’arreu del món.
  2. Aquest conte d’arreu del món amaga un aprenentatge per a la vida quotidiana. Podries esmentar-lo?
  3. Dins del conte hi apareixen paraules vinculades al camp semàntic culinari. Cerca-les i digues quines són?
  4. Explica el significat de la frase feta “en un obrir i tancar d’ulls”.
  5. Busca quatre adjectius que apareguin al conte.
  6. El conte empra alguns mots repetits com: camperols, frare, digué, preguntà, contestà. Empra el diccionari i cerca un sinònim per a cadascuna.
  7. Com haguessis actuat si haguessis estat un camperol? I el frare? Raona les teves respostes.
  8. Opinió: creus que la imaginació ens ajuda en les coses que fem? Per què?







Related Posts Plugin for WordPress, Blogger... { /* Bordes redondeados */ border-radius: 15px;