dilluns, 29 d’abril del 2019

Adéu o adeu? L'accent diacrític en els compostos. Adreçat a tothom


L’accent diacrític segons les noves normes ortogràfiques aparegudes l’any 2017 varen comportar diversos canvis en l’accent diacrític, fins a reduir-ne el llistat a 15 de fonamentals i ineludibles. Tot fou per afavorir l’aprenentatge de la llengua a l’alumnat nouvingut, així com al castellanoparlant. També va comportar que s’haguessin de consultar més sovint el llistat de mots diacrítics per veure els que es mantenien. Són els següents:
bé / be; déu / deu; és / es; mà / ma; més / mes; món / mon; pèl / pel; què / que; sé / se; sí / si; sòl / sol; són / son; té / te; ús / us; vós / vos.
Els visualitzem per tal que sigui més senzill recordar-los:

Tanmateix, arribem a un altre canvi important, l’accent diacrític no s’aplica en els compostos derivats dels mots:
adeu, adeu-siau, marededeu, pregadeu, redeu, semideu; almon, rodamon; a contrapel, a l’empel, repel; entresol, subsol, vertisol.
En canvi, sí que s’aplica en els mots compostos que s’escriuen amb guionet, atès que els components matenen llur forma gràfica:
déu-vos-guard (salutació), mà-llarg, més-dient, pèl-llarg, pèl-ras, pèl-roig.

(Font: Ortografia catalana, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 2017)
(Imatge extreta de: dival.es)


EXERCICIS:
1. Fem una classe invertida. Investiga el significat de:
vós, deu, pèl, què, sòl, son, ús.
2. Explica si s’accentuen o no els mots següents i per què:
rodamon, adeu, entresol.
3. Per què els mots següents s’accentuen?
Mà-llarg, pèl-llarg, pèl-roig.
4. Crea una gamificació per treballar l’accent diacrític a l’aula.
5. Fòrum 1: els nous canvis t’han comportat algun trencament de cap a l’hora d’escriure algun accent diacrític? Per què?
6. Fòrum 2: què en penses dels nous canvis ortogràfics en l’accent diacrític? Com t’han afectat? Els has acceptat fàcilment? Raona les teves respostes.

divendres, 26 d’abril del 2019

Un camell anomenat Clint Eastwood. Treballem la crítica. Adreçat a tothom


El veterà Clint Eastwood aquest cop es posa en la pell de Earl, un tractant de flors que pateix dificultats econòmiques i que té poca connexió amb la seva dona i filles. És a través de la festa del casament d’una de les seves filles que parla amb un jove de pell negra que troba solució als seus problemes monetaris. Un negoci on tan sols ha de conduir la vella camioneta, la seva gran passió. Aquest accepta sense protestar i amb els diners que li arriben salva l’embargament del negoci de flors, a més d’ajudar els amics amb dicultats de tota mena, així doncs, salva el ball del barri de la seva desaparició i el bar de veterans del barri. Emperò després de realitzar alguns viatges s’adona que està immers en un gran problema, sense saber-ho està fent de “mula” pel cartel mexicà transportant enormes quantitats de droga. Tanmateix, Earl, en veure que el treball està ben pagat decideix fer-se el suec, continuar, portar una vida millor, ajudar els altres i el que és essencial, reforçar els lligams familiars. 

Altrament, la policia amb l’ajuda d’un extraficant va prosperant en la investigació. No tenen pèrdua les visites de “Tata”, caracteritzat per Eastwood, als traficants que s’oculten en un taller de reparacions de cotxes per tal de carregar la mercaderia. El film mostra un Eastwood de vuitanta-vuit anys, un Eastwood intel·ligent i que alhora dirigeix, produeix i interpreta una història basada en fets reals, focalitzada en la figura de Leo Sharp, un home de noranta anys que per evitar la fallida del seu negoci es posà a les ordres del Chapo Guzmán i el cartel de Sinaloa, a Mèxic. Eastwood apareix en una altra de les seves grandiloqüents produccions. Un Eastwood que es resisteix a abandonar el món de la interpretació. Tot i que sorprèn la seva nova aparició en la gran pantalla, ja que, a “Gran Torino” (2008) va clamar a viva veu que aquella interpretació seria la darrera de la seva carrera, encara va fer una petita excepció per a recolzar el projecte d’un director amic seu, Robert Lorenz i així interpretar el paper d’un vistaire de beisbol retirat a “Cop d’efecte” (2012). Per cert, en el que fou, al meu parer, un dels papers més fluixos de la trajectòria de l’actor. Sobre el fet de tornar a actuar, Eastwood ha declarat recentment que mentre tingui memòria per a recordar els papers no es retirarà. I és una sort poder gaudir una vegada més de la interpretació d’aquest gat vell de Hollywood dels seixanta, setanta i vuitanta. Veure l’Eastwood madur de “Mula” (2018) ens trasllada a films com “Poder absolut” (1997), “Execució imminent” (1998), “Space cowboys” (1999), “Million dollar baby” (2004) o el de “Gran Torino” (2008), amb interpretacions brillants i amb poc a demostrar. No sabem si ha retornat a les grans pantalles a la recerca de l’enyorat Òscar com a actor, anhelada estatueta que tant l’evita com a actor, o potser, i com penso jo, que ha retornat pel plaer d’interpretar i retirar-se per la porta gran. De fet, possiblement aquesta podria ser la darrera aparició com a actor en un film. Eastwood, el més dur de Hollywood, un actor que mai ha volgut tenir dobles en les escenes perilloses dels seus films, per ventura no guanyarà mai l’Òscar a la interpretació en aquest film, i qui sap com a director, però se’n surt amb magnificiència. Estem davant d’un film sagaç, ben fet, de qualitat i que serà recordat durant un llarg període, està a l’alçada de qualsevol dels seus grans títols dins la pròpia filmografia. Si encara no heu tingut l’ocasió de visionar aquest film, ja tardeu, serà una bona inversió de minuts. Com diria el mateix Eastwood quan es posa al darrera d’una càmera: “Som-hi, un, dos, tres i acció!”. Gaudireu d’una hora i cinquanta-sis minuts d’intriga continuada. El cognom Eastwood és sinònim d’obra mestra. Durant els anys vuitanta apareixia en films de tipologia comercial per guanyar diners i posteriroment, poder dirigir i interpretar els films que desitjava. En el film “Mula” també hi intervenen actors com Bradley Cooper, com a policia Colin Bates amb interpretacions brillants, Dianne West (Mary, esposa de Earl), Laurence Fishburne com a DEA agent especial i que pressiona al sector policial per obtenir resultats de cara a la ciutat o Andy García com a Latón, cap de la mafia mexicana. Aquest darrer glossà que l’Eastwood director està ple de talent, i és que tan sols roda una o a tot estirar dues preses de cada escena, llavors passa a la següent, i no com a la resta de directors que en graven més de quinze de cada. El rostre d’Eastwood passa pel film sense avergonyiment a pesar de la vellesa, i acompanyat de la bona interpretació. Pel pensament em balla una cosa, si us plau, Clint, no abandonis per res el món del cel·luloide! Si la salut li permet, no tinc cap mena de dubte que de la seva mà seguiran arribant films perspicaços, o el que és el mateix, clàssics que perduraran en el temps.
Josep Maria Corretger Olivart
Abril del 2019


(Imatges extretes de: SensaCine)



EXERCICIS:

1. L’article que has llegit és una crítica sobre cinema. Explica en què consisteix una crítica i quina és la seva finalitat.

2. Es pot escriure una crítica sobre qualsevol cosa: un film, una obra de teatre, un concert, un disc, un llibre, una exposició... normalment està escrita per gent especialitzada en aquell tema. Ara et toca a tu, escriu una crítica sobre un esdeveniment al qual hagis assistit.

3. En una publicació quines creus que són les crítiques més llegides? Ens informen de quelcom important?

4. Cerca una crítica digital o en format paper i analitza-la. Esmenta si és positiva o negativa, els punts forts i febles de l’esdeveniment, i finalment, després d’haver llegit la crítica, què faries tu, és a dir, aniries a veure aquell acte cultural?

5. Fòrum: et deixes influir per les crítiques que llegeixes o les opinions de la gent, abans d’anar a aquell esdeveniment? Per què?

dimarts, 23 d’abril del 2019

Qui era realment Sant Jordi? Adreçat a tothom


Sant Jordi (270-303) va ser un militar romà i originari de Grècia, nascut a Diòspolis, Palestina, que es va convertir al cristianisme i en no voler renunciar a la seva fe fou condemnat a mort. Segons la tradició catòlica, era fill de Geronci, un oficial romà de Capadòcia i que fou destinat a Diòspolis, en l’actualitat, Lod (Israel). Aquest soldat es casà amb la jove Policrònia i d’aquesta unió nasqué Georgios, és a dir, Jordi.

Ja de gran, Jordi s’allistà a l’exèrcit romà, tal i com ho va fer el seu pare. A l’edat de trenta anys, Jordi fou destinat a Nicomèdia per a exercir el càrrec governamental de tribú, a la vegada, també era el guàrdia personal de l’emperador romà Dioclecià.

Arribem a l’any 303, quan l’emperador ordenà perseguí els cristians, i Jordi, que actuava com a tribú, es negà a col·laborarà, i en ésser interrogat es declarà cristià. L’emperador Dioclecià ordenà torturar-lo per traïdor. Així doncs, Jordi fou encadenat a una roda d’espases i posteriorment, fou decapitat. Segons la tradició, es comenta que Alexandra, esposa de l’emperador, i Atanasi, un sacerdot pagà, es convertiren al cristianisme seguint l’exemple de Jordi, emperò, al cap de poc temps foren martiritzats.
El cos del militar Jordi fou traslladat a Diòspolis, uns anys després, Justinià I, aconsellat per Eusebi de Cesarea, va fer edificar una església en homenatge al soldat, que porta per nom església de Sant Jordi, a Lod. El crani de Jordi es pot trobar a la ciutat de San Giorgio in Velabro, una església de Roma, i les relíquies en diferents llocs. Posteriorment, el 494 el soldat Jordi va esdevenir santificat pel papa Gelasi I.

Molt bona diada a tothom de roses i llibres!!!



(Adaptació: Wikipèdia)

(Pintura"Sant Jordi2 de Pere Niçard, segle XV )


EXERCICIS:
1. Qui era realment Sant Jordi i per què fou martiritzat?

2. On podem trobar la seva tomba?

3. Explica breument d’on ve la tradició de la festa de Sant Jordi de regalar un llibre al noi i una rosa per a l’estimada.

4. Crea un punt de llibre vinculat a un/a autor/a catalana.

5. Fòrum: què t’agrada més de la festa de Sant Jordi? Per què? Raona la teva resposta.

6. Recomana’ns un llibre en català per a aquest Sant Jordi i comenta el perquè.

7. Realitza un cartell per tal de publicitar la festivitat.

8. Imagina’t que al teu poble realitzen els premis literaris i que s’han de crear les bases. Pensa i escriu les bases i els premis, i comenta com organitzaries l’acte de lliurament de premis.

9. Anomena alguns pintors o escultors que hagin creat un Sant Jordi, digues el títol de l’obra i a on la podem trobar.

10. Crea la publicitat d’un llibre que t’agradi per tal d’atrapar lectors i augmentin les seves vendes.

dimecres, 17 d’abril del 2019

Joan Margarit a cavall de les memòries i la ficció. Adreçat a Batxillerat


El poeta Joan Margarit ha publicat recentment l’obra «Per tenir casa cal guanyar la guerra» (2018) on es mou com un peix a l’aigua glossant experiències de la seva joventut i amenitzant-les mitjançant la paraula poètica. Margarit, nascut a Sanaüja, 1938, començà a escriure en castellà el 1963. Emperò fou a partir de l’any 1980 en què es decidí a escriure poesia en català. Al llarg dels anys ha rebut els premis Vicent Andrés Estellés de poesia per «Vell malentès» (1981), Premi de la Crítica de Serra d’Or de poesia en tres ocasions: 1982 per l’obra «Cants d’Hekatònim de Tifundis» (1983), el 1988 per «L’obra del navegant» (1987); i encara un altre cop per «Càlcul d’estructures» (2005); el Premi Carles Riba per «Mar d’hivern» (1985); el Premi Nacional de la Crítica Catalana de poesia per l’obra «Casa de misericòrdia» (2007), són una petita mostra dels més de disset premis que ha rebut aquest homenot de les lletres catalanes. Més de vint-i-sis poemaris avalen aquest llarg camí poètic que sembla no tenir fi. D’entre els seus poemaris més llegits hi trobem «Joana» (2002) o «Càlcul d’estructures» (2005). Sense por a equivocar-nos podem dir que és el poeta català viu més popular i llegit.


Sobre la seva darrera obra, Margarit va explanar: «He intentat que no fos una biografia ni unes memòries. No hi soc partidari. Explicar allò que busques i portar-ho a la teva persona». Aquest fet el relaciona com la creació de poemes: «Només puc fer poemes a través del que veig d’aquella persona i llavors, començo a buscar. Cerco allò universal dins meu i que estigui a dins de tothom».

En Margarit és una mena de filòsof, i que és permet la llicència d’opinar sobre qualsevol tema que li interessa, argumentant els pros i els contres. Per ell, seria un primer fracàs que allò que expliques en un llibre no interessa a ningú. Posteriorment, allò que a hom li balla pel cap, cal transformar-ho en paraules, polir-ho. També ho fas amb un quadre o peça musical.

Margarit no s’amaga en el procés creatiu, ell reconeix sincerament: «Als meus poemes sempre hi ha elements biogràfics. D’aquí que tardi quatre anys a escriure un llibre, perquè primer vaig cap a dins i després cap a fora». La seva àvia i la seva filla Joana, ja traspassada el van marcar. D’un home que tan sols va anar dos anys a escola i que quan li pregunten sobre l’ensenyament, molt crític afirma: «No crec que mai ningú m’hagi explicat res. Tu has de reconèixer la cosa. Això és un mestre, qui t’ensenya les coses. Jo he hagut de reconèixer les coses pel meu compte. Les coses que m’arribaven eren en castellà». Estiguem més de la seva banda o menys, en Joan Margarit sempre té respostes per a tot, deconstrueix arguments.


El lloc on s’ha sentit més ben acollit ha estat a les illes canàries, i ho clama ben alt, més que a la seva pròpia terra. A més, afirmà que no tenia cap intenció de tornar-hi perquè volia recordar-la com la tenia en ment, amb aquella visió de l’illa idealitzada i que no se li trenqués el record de l’any 1954. En Joan Margarit anava a estudiar arquitectura a Barcelona en un vaixell de línia o mercant, i malbaratava entres dotze i quinze dies de viatge, atès que, l’avió tardava tot un dia a realitzar el trajecte. Fou en aquests viatges on començà a sentir-se emmirallat per les lletres i a escriure. S’inicià amb el sil·logisme de Bàrbara, (A,A,A). Ell sense temor explana que té poca cultura per això, escrivia en castellà al principi. En aquesta llengua estan redactats els quatre primers llibres, que segons el propi autor, no van funcionar bé. Fou a l’edat de divuit anys, s’inicià en el món de l’escriptura amb poemes en castellà. Quan s’apropava als quaranta anys, conegué i es cartejà amb en Miquel Martí i Pol, que li comentà que havia passat la carta per llegir a la seva filla. Aquesta li comentà que qui havia escrit aquella carta ho podia haver fet en català. Llavors, s’inicià en l’escriptura en català i s’enamorà dels clàssics. Sobre això glossà: «No hi ha cap gran poeta que no escrigui en llengua materna». Curiosament, Margarit va ésser el traductor de l’obra «Estimada Marta» al castellà, cosa que el fa sentir-se orgullós, i escolia: «Franco em va donar una llengua, l’únic que li he d’agrair».

Els primers vuit llibres que va escriure en català els va haver de llençar, atès que, no el satisfeien, no els trobava reeixits, i això que van guanyar premis, però sobre guanyar premis o no, aclarí que això no significava res per a un autor, que era un engany. Únicament et donaven un excés d’entusiasme en un moment determinat de la vida. Més endavant, i per amor propi, va decidir resumir els primers dotze llibres en un de sol, més reeixit, i que podem trobar inclòs dins de les seves obres completes.

Com he parafrasejat anteriorment, en Margarit és un pensador, i filosofa sobre qualsevol tema sense mossegar-se les paraules: «La cultura no és un adorn. Mínimament et salva de les agressions de fora i del món. Jo no vaig anar a l’escola. Tenia solitud en l’aprenentatge. Feia campana cada dia a l’escola perquè no aprenia res a l’institut. L’aprenentatge autèntic no passa per les escoles. Sinó que és veure el que fa el de la vora de model». Anés a l’escola o no, Margarit ha demostrat el seu talent tant en el camp de l’arquitectura com en el de la poesia, essent un dels tòtems de les nostres lletres.
La vellesa com és evident, també fa acte de presència al llibre «Per tenir casa cal guanyar la guerra»: «La vida passa a tota velocitat i quan t’adones, els pares ja no hi són». Això ho lligà amb el misteri de la tassa de porcellana anglesa que hi havia a casa seva. Una de les preguntes sense resposta i que li hagués agradat que el seu pare li hagués pogut respondre, símbol de les preguntes incomplexes que diu ell. Sempre s’havia preguntat d’on provenia aquella tassa i ja de gran ho va preguntar a la seva mare, atès que el seu pare ja havia traspassat. Ella que no en sabia res al respecte.


Al llarg de l’obra que transcorre entre les seves vivències i la ficció, trobem moments ben emotius i plens de sentiment, com quan en morir la seva germana, s’adreçà a la seva mare i li digué: «No ploris que encara em tens a mi».

Si mai heu decidit aturar-vos en la poesia, no serà endebades aturar-se en algunes de les nombroses pàgines poètiques que ha escrit en Joan Margarit, i que sentirem tan propers, com si fossin nostres, atès que, ens parlen sobretot de moments quotidians i que coneixem molt bé. D’una poètica on sempre hi retrobarem elements arquitectònics, perquè com a tot constructor, l’obra, l’empremta, constantment queda. Ara, ens parla sobre les seves vivències, focalitzant en allò que l’ha omplert i que pot interessar, emperò, no gaire lluny de la poesia que tant la humanitzat, sinó, que postil·la allò que vol dir-nos, amb la paraula, amb el mot ben cuidat, ple d’adornaments i no fruit de l’atzar. És aquesta sentència la que resumeix el treball d’en Margarit, un constructor de paraules, un poeta del mot, i que escrigui el gènere que escrigui, ens parla d’instants, que estima, l’emocionen i que l’han marcat, i és precisament això el que trobarem en l’obra «Per tenir casa cal guanyar la guerra», els fet viscuts per l’autor i que vol compartir amb nosaltres, sense ànsia de cansar, perquè com diu ell, unes memòries no interessen a ningú, sinó únicament a la persona que les ha viscut, per a recordar els fets. Margarit ja no és tan innocent com el jove que era i que podem visionar que es repenja a la barana de casa seva amb Girona com a teló de fons en la portada del darrer llibre, ara ja passada la vuitantena, sap molt bé allò que vol comunicar i com, si és necessari, en les presentacions, fins i tot, es posa dempeus i s’explica, tanmateix, senzill, amb l’ànima de la proximitat de la gent del seu petit poble, i de la qual mai s’escapoleix, segueix indubtablement al cimadal de la poètica catalana. Us deixo amb «Brindis».

Josep Maria Corretger Olivart
Abril del 2019


BRINDIS

Més junts del que ningú no sabrà mai,
alcem les dues copes.
Veiem la nostra llum, cadascú als ulls de l’altre.
Un home i una dona, en un instant,
poden equivocar-se.
Però l’instant no tornarà mai més.

(Dins «Es perd el senyal», 2012)



(Imatge de portada del llibre: editorial Proa)

(Crèdits fotogràfics: Josep Maria Corretger)



EXERCICIS:

1. Imagina't que t'ha tocat presentar Joan Margarit durant una presentació d'un del seus llibres. Presenta la seva vida i obra en format digital.

2. Entra a la següent pàgina web del poeta Joan Margarit, escull i escolta un poema que t'agradi recitat per ell i comenta'l.

http://www.joanmargarit.com/poemes-per-llegir-i-escoltar/

3. Com s'ha de recitar un poema? Esmenta'n els passos.

4. Cerca un poema de Joan Margarit, recita'l en veu alta i enregistra'l en mòbil.

5. Fòrum: si has llegit algun llibre de poesia de Joan Margarit o d'algun altre gènere comenta què t'ha semblat.

divendres, 12 d’abril del 2019

Vocabulari visual de la casa. Adreçat a l'aula d'acollida

Avui ens endinsem en el vocabulari de la casa, cal observar cada làmina i posteriorment realitzar algunes activitats de sota.











(Fitxes extretes del blog Aula d'acollida)


EXERCICIS:

1. Escull dues estances de la casa i anota cinc paraules que apareixen en cadascuna.



2. Imagina't que ets a casa teva, dibuixa i descriu el teu lloc d'estudi.

3. Aporta deu paraules que hagis après de vocabulari sobre la casa.

4. Dibuixa el plànol de com és la teva casa.

5. Contesta en un trenta segons les preguntes següents:

.Anomena tres objectes que hi ha en una habitació.
.Com es diu l'objecte on es pengen els abrics i anoracs?
.En entrar de la casa trobem una estança determinada, és el ___________.
.Soc una butaca allargada, em dic s____.
.Serveixo per a penjar la roba a la terrassa, m'anomeno ___________.
.Tinc molt espai i el cotxe hi reposa, soc el ____________.
.Trec tant de fum com un fumador, i estic a la part superior de la casa: ___________.
.Aparec a les terrasses i balcons i vetllo per la seguretat de la gent, començo per b__________.
.M'envolto de molta aigua, de fet en tinc menys que el mar, soc allargada i estic al lavabo, soc la __________.
.Adorno i ajudo al llit. Gràcies a mi, la gent té més escalfor. Em dic _______.

6. Crea una gamificació per a treballar el vocabulari de la casa.





dimarts, 9 d’abril del 2019

La meva paraula preferida (72): "Agomboiar". Adreçat a tothom


Agomboiar:

Ajuntar dues o més persones per a què vagin plegades.

Ex:

-El professor va agomboiar l’alumnat per iniciar la sortida.
-En la sortida de la cursa es van agomboiar els corredors.


Justificació:
És una paraula d’un registre estàndard i que no ens apareixerà així com així, sinó que caldrà fer quelcom més per a retrobar-la, llegir premsa, agafar algun llibre o revista. És interessant conèixer el seu significat i li podem donar la vivesa que mereix.

Són sinònims:
ajuntar-se, aplegar-se, unir-se, acollar-se, amuntegar, aglomerar, apilonar.

Són antònims:
separar-se, apartar, distanciar, allunyar.




(Material consultat: diccionaris.cat i sinònims.iec.cat)

(Imatge extreta de: Upled)


EXERCICIS:
1. Redacta cinc oracions amb el mot agomboiar o formes que en derivin.
2. Aporta una paraula que hagis après aquest mes, escriu el seu significat, raona com la vas trobar i per què la vols compartir o trobes interessant.
3. Cerca quatre paraules que estiguin poc utilitzades en l’oralitat i escriu el seu significat.
4. Quin és el millor camí per aprendre vocabulari nou? Per què?
5. Crea una sopa de lletres amb sinònims i antònims de la paraula agomboiar.


divendres, 5 d’abril del 2019

El col·lectiu Ofèlia Dracs i la literatura de gènere. Adreçat a Batxillerat


El col·lectiu Ofèlia Dracs era un grup d’amics apassionats i engrescat per l’escriptura que va formar-se a mitjan dels anys setanta, el 1976, amb la finalitat de transportar el gaudi per la literatura de gènere a l’àmbit català, que n’estava mancat, en d’altres paraules, pretenien crear una literatura que no existia fins aleshores, cercant quelcom diferent i pretenien que agradés a tothom. En un temps on hi havia més persones que escrivien que no pas que llegien. Hi havia continuïtat en l’activitat creadora, emperò, el franquisme va aconseguir bloquejar els gèneres massius. La novel·la havia esdevingut un gènere de les classes altes, dels burgesos. Tampoc existia un gran públic ni grans empreses editorials que facilitessin les publicacions. Amb tot aquest entorn sorgia Ofèlia Dracs, una agrupació d’escriptors que va saber tractar aventurar-se en el tractament d’uns gèneres literaris que fins aleshores havien estat gairebé inexplorats en la literatura catalana i gairebé inèdits per als lectors de les nostres contrades i nuclis geogràfics. Des d’Ofèlia Dracs es proposaren una sèrie d’objectius primordials: l’esmentat d’apostar pels gèneres universals de la literatura popular, sobretot el gènere negre i de facturació catalana, que únicament es coneixia per algunes obres de Rafael Tassis, Manuel de Pedrolo o de Jaume Fuster. També van tenir l’ideal de construir un públic lector en llengua catalana i ho varen assolir. La majoria d’aquests autors van editar obres sobre el fet narratiu i l’escriptura en algun moment de la seva vida, cosa que ja deixava en evidència les seves pretensions, com per exemple, Jaume Cabré, Isidre Grau. El mateix succeïa quan alguns d’aquests escriptors d’Ofèlia Dracs: Jaume Fuster, Jaume Cabré, Vicenç Villatoro es van associar amb el director de cinema Antoni Verdaguer per tal de realitzar els guions de les pel·lícules: «La teranyina» (1990) i «Havanera 1820» (1993), amb l’objectiu de tractar un tema massiu, el d’aventures, per tal que el públic gaudís i anés al cinema.

Ofèlia Dracs fou iniciat per Miquel Desclot, Carles Reig, Pep Albanell, Jaume Cabré i Joaquim Soler. Aquí rau la justificació de les inicials de Dracs, que recull la primera lletra del cognom dels autors que el posaren en funcionaven. Juntament amb aquests autors hi participaren d’una manera més activa en Jaume Fuster, un dels principals ideòlegs del grup d’autors, la Maria-Antònia Oliver, amb qui es casaria i en Xavier Romeu.

Amb els anys, i als Dracs anomenats s’hi s’afegiren Joan Rendé, Joaquim Carbó, Vicenç Villatoro, Isidre Grau, Maria Antònia Oliver, Jaume Fuster, Josep Maria Illa, Xavier Romeu, Quim Monzó, Josep Lluís Segué, Antoni Serra, Joana Escobedo, Margarida Aritzeta i Assumpció Cantalozella. D’aquests autors hi participaren de manera més esporàdica: Quim Monzó, Josep Maria Illa, Xavier Romeu, Carme Riera, i Joana Escobedo, que només hi romangueren durant els primers anys. Assumpció Cantalozella i Roser Vernet entraren al col·lectiu en la seva darrera etapa.


L’aventura literària d’Ofèlia Dracs començà amb l’obra de caire eròtic «Deu pometes té el pomer» (1980), que portava el títol d’una cançó tradicional catalana i que guanyà el premi de novel·la eròtica Sonrisa Vertical de l’editorial Tusquets el 1979, dotat amb mig milió de pessetes. Aquell jurat format per Luis García Berlanga, Jaime Gil de Biedma, Ricardo Muñoz Suay, Fernando Fernán Gómez, Juan Marsé, Jorge Edward i Beatriz de Moura mai es va pensar que premiava una agrupació d’escriptors. Justificaren el premi pel valor de l’argot barceloní i el tractament de la sexualitat vulgar i urbana de caire humorista en l’obra. Gràcies a la motivació del guardó rebut, Ofèlia Dracs va continuar fent escola. Poc temps després, seguiren amb la publicació d’altres obres i amb el conreu d’altres gèneres com el misteri i el terror a «Lovecraft, lovecraft» (1981), amb un homenatge a Joan Perucho inclòs, l’obra consolidà el grup, que tingué la plena confiança de poder continuar escrivint literatura de gènere sense cap connotació negativa, posteriorment, vingueren la novel·la negra a «Negra i consentida» (1983), on la intriga i el suspens n’eren els protagonistes mitjançant el rerefons d’una tanguista en temps de Franco com a requisit d’escriptura, format per deu escrits de narració curta. Repleta de personatges estereotipats i l’ambient típic d’aquestes novel·les. Un volum que com no, estava dedicat a Manuel de Pedrolo. 

L’originalitat d’Ofèlia Dracs rau en què realitzava contes de gènere negre amb autors de casa, a diferència de Pedrolo, que traduïa les novel·les d’autors nord-americans i les barrejava amb obres seves i algun autor més d’aquí dins de la mítica col·lecció «La cua de palla». A «Ofèlia a les tres», narració dins de «Negra i consentida», Jaume Fuster hi incorpora un personatge femení anomenat Ofèlia Dracs on es permet jugar amb el lector. Alguns títols d’aquest volum remeten a clàssics del gènere. D’altres autors/es en la incorporació d’algun personatge estableixen un vincle amb algun protagonista d’alguna novel·la pròpia passada o fins i tot, futura. La publicació de l’obra «Negra i consentida» va portar a la idea de La Magrana d’editar la col·lecció «La Negra» amb la col·laboració de gran part d’autors d’Ofèlia Dracs, d’altres de catalans i barrejar-ne alguns d’estrangers juntament amb d’altres tendències: novel·la enigmàtica, d’espionatge o psicològica. «La Negra» va arribar a publicar seixanta-dues novel·les d’entre les quals, n’hi havia trenta-nou d’autors catalans. És l’època en què Andreu Martín començà a escriure en català. A mitjan dels anys noranta la col·lecció desaparegué; Ofèlia Dracs retornà amb un volum, ara dedicat a la ciència-ficció intitulat «Essa Efa» (1985), dotze històries curtes sorgides de l’imaginari del col·lectiu donaven pas a la literatura de tema gastronòmic, on s’explicava un àpat amb rerefons bíblic dins de cada narració a «Bocato di cardinali» (1985), l’obra fou finalista del premi La Odisea, i finalment, aparegué la que seria la darrera obra publicada, «Misteri de reina» (1994), una mena de comiat on s’entrellaçaven diversos gèneres i on el tema que més abundava era el de novel·la històrica. 

Amb els anys, Ofèlia Dracs va anar conreant els principals gèneres narratius amb magnificiència i posar la narrativa catalana a l’alçada de la del nivell europeu. «Misteri de reina» arribà després d’uns anys de silenci, i de perdre alguns autors pel camí: Xavier Romeu, només apareix al primer llibre, va morir en accident de cotxe. Llavors, la resta d’autors/es es van anar desanimant i, tot i obrir camí, ho van deixar estar. Els membres del col·lectiu Ofèlia Dracs mai arribaren a pensar en l’èxit que arribaria a tenir la seva iniciativa. A mesura que ja havien fet diversos volums, ja ho trobaven com a un fet monòton i van preferir escriure les obres que volien i pel seu compte, començar a professionalitzar-se com a escriptors.


En Joaquim Carbó en una entrevista per a La Local, Ràdio Tiana en els darrers anys afirmà sobre el col·lectiu Ofèlia Dracs:
«Escrivíem relats curts perquè érem molta gent. Els Dracs inicials van començar a escriure una novel·la, un capítol cadascú. Al segon no li va agradar que va escriure el primer autor, Carles Reig, i va posar els protagonistes en un hotel i va matar-los a tots amb una bomba. Així va començar una nova novel·la. El tercer autor ja no ho va trobar tan coherent. En escriure «Deu pometes té el pomer», es va acordar que cadascú havia d’escriure un relat al seu aire pel seu compte».

En català hi havia d’haver tots els registres literaris, actitud de vindicació de tots els gèneres, on per cert, no eren experts. Va ser un moviment d’escriptors reeixit. Es trobaven, sopaven i es divertien fent literatura. Escrivien articles dins de «El correu català», el «Te de l’Ofèlia» escrit, a «El Noticiero Universal» i també a «La Vanguardia», i a «El País», dins del quadern a «Ofelioteca», crítica de llibres que no existien a costa de fer sorna literària. En Joaquim Carbó era el més gran d’aquesta colla.

La mort d’en Jaume Fuster i la d’en Joaquim Soler va espatllar noves trobades entre aquests escriptors. En tenir tres o quatre baixes, ja no tenia sentit realitzar-ne cap més. Que quedi constància que no van deixar d’escriure per desavinences entre ells, sinó que plegats s’ho passaven d’allò més bé. Com glossà, Joaquim Carbó: «Ara el llibre que hom vol llegir en català el pot trobar en qualsevol llibreteria i no com succeïa en d’altres èpoques». Ofèlia Dracs fou el col·lectiu de més durada en llengua catalana, a pesar d’altres intents.

Altrament, Ofèlia Dracs va ser valent de portar a bon port una aventura d’aquesta magnitud amb atreviment, per tal de posar la literatura catalana en la posició que mereixia. L’origen d’aquesta agrupació d’escriptors es forjà durant el franquisme, on alguns d’ells escrivien articles d’opinió en publicacions com el setmanari «Canigó», on tenien l’objectiu de fer arribar la cultura catalana als lectors. També es trobaven de vegades de manera informal per tractar temes a l’entorn de l’art, música i cultura sota el nom de Trencavel. Dins d’aquest col·lectiu primerenc hi podíem trobar: Jaume Fuster, Pep Albanell, Joaquim Soler, Xavier Romeu, Joan Rendé, Guillem-Jordi Graells, Biel Mesquida i Oriol Pi de Cabanyes. Aquesta agrupació estigué activa entre 1974 i 1976. Seguidament del defalliment de Trencavel, tornaren a la càrrega amb el pseudònim d’Ofèlia Dracs. Segons Joaquim Soler: «Ofèlia Dracs va ser fruit d’un pacte. Tot això ho atribueixo al fet generacional. Sense ser un col·lectiu estructurat, tingué un conjunt de coses en comú, inclús un component sociopolític». El col·lectiu durà catorze anys, i publicà sis llibres de contes enclaustrats per diferents temàtiques i que sorgien després que algú els hagués fet circular per escrit o durant el transcurs d’un sopar, com glossava Joaquim Carbó. Per això s’anà creant una literatura de caire lliure, que a més de ser un repte, cercava com a única pretensió l’entreteniment.

Com treballava aquest grup d’escriptors/es? Segons Maria-Antònia Oliver cada autor/a escrivia un conte que enviava de manera anònima a la coordinadora del col·lectiu, Montserrat Bayà. Llavors, en el proper sopar en què quedaven, llegien els contes en veu alta sense saber qui els havia escrit, tanmateix, de vegades, podien descobrir qui era per la seva manera d’enfocar els fets.

Les obres publicades per Ofèlia Dracs es traduïren al castellà, francès, portuguès i italià. Quedaren dins del tinter noves obres col·lectives de gènere a l’entorn del color rosa o dels trens. Se sap per Vicenç Villatoro que en quedà una d’escrita i inèdita sobre la primera temàtica esmentada. Segons Jaume Fuster, l’atreviment de les obres ragué, en què s’amagaven darrere d’un col·lectiu en lloc de ser un únic autor i llençar-se al buit. La mort de diversos membres del col·lectiu com Xavier Romeu, Jaume Fuster o Joaquim Soler en feren impossible la seva continuació. Ofèlia Dracs havia aconseguit el seu objectiu inicial, crear una literatura de gènere de qualitat, amb autors que pocs anys després serien els abanderats de la literatura catalana contemporània, nascuts a les acaballes dels anys quaranta i cinquanta, i el que potser era més essencial, havien omplert un buit i creat un amor i passió per «aquesta nova literatura que ells havien creat» entre els lectors. Ho havien aconseguit, escriure en català amb naturalitat i sobre temes diversos i que va despertar vocacions. A la vegada fou un camí d’aprenentatge per a alguns escriptors/es i que més endavant destacarien en alguns d’aquests gèneres. 

La iniciativa del col·lectiu Ofèlia Dracs va promoure d’altres iniciatives similars com la dels Germans Miranda, un altre pseudònim sota el qual s’amagaven Pep Bras, Carles Capdevila, Xavier Cassadó, David Cirici, Piti Español, Jordi Galceran, Enric Gomà, Guillem Martínez, Manel Bonany, Gerard Prohias, Jordi Puntí, Jordi Serra, Matthew Tree i també puntualment, Albert Om i Toni Soler. Plegats escrigueren les obres: «Aaaaaahhh... dotze contes eròtics» (1998), «El Barça o la vida» (1999), «Tocats d’amor» (2000), «Contes per a nenes dolentes» (2001), «La vida sexual dels germans M.» (2002) i «Adéu, Pujol! Deu relats d’huor sobre el final d’una època» (2003). Paral·lelament, van sorgir les Germanes Quintana el 1999 amb: Mercè Sàrrias, Eulàlia Carrillo, Carmen Abarca, Adelaida Perillós, Gisela Pou, Jo Alexander, Care Santos, Isabel Núñez, Isabel Olesti, Eva Piquer, Míriam Iscla, Mercè Ubach, van ser els més més coneguts i reeixits. Es vulgui reconèixer més o menys, cal tenir ben present tot el que féu Ofèlia Dracs com a col·lectiu per a la literatura catalana contemporània i per als lectors dels anys vuitanta i noranta, sobretot posant de moda els gèneres literaris en la nostra llengua. Una cosa queda ben clara, ells foren els primers. No els faltaran homenatges.

Josep Maria Corretger Olivart
Març-abril del 2019



WEBGRAFIA:
-Entrevista a Joaquim Carbó, realitzada per Àlex Ramis. Dins La Local. Ràdio Tiana. 18 de gener del 2016.
-Martín Escribà, Àlex, »El col·lectiu Ofèlia Dracs i la novel·la negra», dins revista Catalunya, n.295, 2016.
-ca.wikipedia.org








(Imatges extretes de: El PuntAvui, TodoColección, Edicions 62, Tres i Quatre)


EXERCICIS:

1. Explica qui era Ofèlia Dracs i en què consistia.

2. Quines foren els objectius que es marcà Ofèlia Dracs dins de la literatura catalana? Per què?

3. Quantes obres va editar Ofèlia Dracs i quines?

4. Escull un conte d'algun dels llibres d'Ofèlia Dracs, esmenta el seu títol i comenta de què tracta.

5. Realitza un petit treball d'investigació sobre algun col·lectiu d'escriptors que escrigui sota un pseudònim en la literatura catalana.



dilluns, 1 d’abril del 2019

Amb A de Joan Brossa. Adreçat a l'Aula d'acollida


Avui farem de detectius. El sospitós s’anomena Joan Brossa. Encara no sabeu qui és, emperò, aviat ho sabreu. També us estranyarà que treballem aquest tema i no un altre. Jo us dono unes pistes, però ara us toca a vosaltres esbrinar qui era. A veure qui és el primer o la primera que completa aquesta sèrie de preguntes.

(Poema visual de Joan Brossa)


FEM DE DETECTIUS:
DARRERA LA PISTA DE JOAN BROSSA

1. Qui era Joan Brossa? Presenta’l oralment. En què es basava la seva obra? Esmenta’n alguna i descriu de què tracta. Passa-ho en format paper. Cerca una fotografia seva que t’agradi o fes un dibuix.

2. Què va fer d’important per tal que l’estudiem?

3. Cerca una obra seva i dibuixa-la. Comenta perquè has escollit aquesta imatge i no una altra.

4. Realitza un punt de llibre que tingui un vincle amb la figura de Joan Brossa.

5. Ara l’artista ets tu, realitza un poema visual com els que realitzava en Joan Brossa.

6. Crea una gamificació sobre la figura de Joan Brossa.


7. Exposa a l’aula les creacions que has realitzat sobre el poeta treballat.

8. Enregistra un petit vídeo on presentis en grup qui era Joan Brossa.



      ("Camí de la A a la Z", de _Joan Brossa, carrer València, Barcelona)
(Imatge extreta del blog: Desmadre de madre)

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger... { /* Bordes redondeados */ border-radius: 15px;