Durant la guerra civil, com ha comentat diverses vegades
la seva filla Adelais s’emportà el llibre més gruixut que tenia a casa, “La Bíblia”, tot i que l’autor
era ateu. Allí escriví la primera novel·la que finalment es perdé. Acabada la
guerra, Pedrolo sofrí una depressió, amenitzada per la mort del seu germà en
combat. Posteriorment, li toca anar a realitzar el servei militar a Valladolid,
lloc on aprofita per a escriure un text que mai es trobà. Retorna a Tàrrega, sense oblidar Barcelona, ciutat on anava
per veure l’estimada. El pare el volia col·locar en un despatx però ell ho
refusà. Al cap de poc temps es casa amb la
barcelonina Josefina Fabregat, a la qual els seus pares no veien amb bons ulls
perquè no era de casa bona, sinó que provenia d’obrers i neix la seva única
filla, Adelais.
Després
d’anys d’estada a Tàrrega, la parella es desplaça a Barcelona, al carrer Calvet
número 9. A la ciutat provà diferents oficis, com per exemple, fa
d’investigador privat, d’agent informador, no amb la idea que tenim, sinó que
investigava la gent conflictiva o bé si col·laborava amb els sindicats.
Estableix amistat amb l’escriptor i editor Ferran Canyameres que li facilita
treballar com a model per a portades de novel·les, entre altres feines dins la editorial
Albor no reconegudes, com ara traduccions sense citar el seu nom o escrits per
encàrrec signades amb pseudònim. Pedrolo es dedica a traduir obres estrangeres,
tasca que combina amb l’escriptura i en la qual esdevé molt prolífic.
La labor de traductor l’omple d’orgull atès que introdueix a Catalunya autors
com John Steinbeck, John Dos Passos, William Faulkner, Jean-Paul Sartre, Albert
Camus, Ernest Hemingway, James Joyce, Comte de Lautréamont, entre d’altres. En
total va traduir més de quaranta obres. És curiós, emperò Pedrolo aprengué anglès
tot sol, comprant una gramàtica, tot i que, no el sabia parlar. També se sentí
atret per la novel·la negra americana i gràcies a la seva tasca d’informador
literari per Edicions 62, aquesta mateixa editorial el nomena director de la
col·lecció “La Cua de Palla”, entre 1963 i 1970, la primera col·lecció de
novel·la negra catalana. Pedrolo selecciona acuradament els títols i esperona
els autors catalans a escriure en aquest gènere i col·lecció. Ell mateix
n’edità alguns títols quan no tenia obres d’autors catalans per publicar.
Malauradament, la col·lecció desaparegué perquè no acabà de funcionar, tot i
que en anys posteriors es reprengué amb el títol de “Seleccions de la Cua de
palla”.
“Sorprenia que un home tan formal i caute
publiqués aquelles novel·les”.
(Lluís
Trepat, pintor i amic de Pedrolo)
A mesura que
passaren els anys, Pedrolo se sentí fascinat pels autors estrangers. Sovint
aprofitava el temps lliure per amagar-se a la biblioteca familiar i remenar
llibres. El seu pare li pagà “Ésser en el món” (1949), el seu primer llibre de
poemes, una de les seves primeres publicacions, al qual, més tard li seguiren
dos llibres més: “Simplement sobre la terra” (1950) i “Arreu on valguin les
paraules, els homes” (1975). Val a dir que era una poesia existencial,
complicada, de vegades angoixant, eròtica i de denúncia humana.
És en
aquesta època, a mitjan dels cinquanta, en què l’autor comença a sentir-se
atret per les obres teatrals. Molts erudits ubicaven a Pedrolo dins del teatre
de l’absurd, atès que, emprava un punt de vista objectiu i alhora diferents
visions d’una mateixa història. Pedrolo esdevé conegut per la seva dramatúrgia,
marcada pel teatre de l’absurd proper a Samuel Beckett, de caire simbòlic i un
trencament amb les modes que imperaven fins aleshores. L’autor no acceptà que
les seves obres estiguessin sota el mantell de teatre de l’absurd, sinó de
“l’abstracte del teatre”, com deia ell. Es caracteritzava per emprar un llenguatge
amb símbols per a no ésser censurat. Pedrolo escrivia teatre per arribar a
poble i una mostra n’és “Homes i no” (1959). En total foren setze les obres de
drama que escrigué fins que se’n cansà. De fet, Pedrolo mai s’havia considerat
un autor teatral. Com a anècdota, la
seva primera obra que es representà hagué de baixar el teló perquè els actors
no s’aclaraven i s’allargava fins a un dia natural. Finalment, decidí abandonar
el gènere perquè els lectors no l’acabaven d’entendre i perquè segons ell, era un
gènere buit. Dins de la vessant teatral de Pedrolo trobem obres com: “La nostra
mort de cada dia” (1958), “Tècnica de cambra” (1964), “Darrera versió, per ara”
(1971), “Aquesta nit tanquem” (1978), “Els hereus de la cadira” (1980) o “D’ara
o demà: comèdia en un acte” (1982). L’eix transversal de totes aquestes obres
era l’existència humana.
“Se m’acusa de què escric massa. No he
escrit massa, ni poc, sinó el que portava a dins”. (Manuel de
Pedrolo)
En Pedrolo seguia escrivint sense pausa i ben aviat es va
convertir en l’autor més censurat d’entre els anys cinquanta i setanta. Un
fuster amic seu fins i tot l’ajudava a preservar algun original i a la seva
casa de Tàrrega, en unes escales de fusta que donaven a un safareig, també
amagava obres inèdites a l’espera de tenir una oportunitat d’edició. Un fuster
de Sabadell afeccionat a la literatura també li preservava obres conflictives. Algunes
obres de Pedrolo aparegueren vint, trenta i quaranta anys més tard d’haver
estar escrites per culpa de la censura. Pensem per exemple en l’obra “Totes les
bèsties de càrrega” (1967), que s’escrigué el 1965 i glossava amb metàfores una
crítica al genocidi d’Espanya contra Catalunya, aquesta sortosament aparegué
aviat evitant els censuradors; en canvi, “Cendra per Martina” (1982) s’escrigué
el 1965. Aquesta discontinuïtat temporal en la seva obra dificultaven el
seguiment de la crítica.
L’abril del
1970 apareix la novel·la “Un amor fora ciutat” que tenia com a protagonistes
una parella d’homosexuals. Les autoritats van prohibir la seva venda, emperò
fou distribuït de sota mà. La censura no arribà a temps, tanmateix, Pedrolo
hagué de pagar una multa. Ben aviat, l’escriptor targarí va començar a
sentir-se aïllat i decideix no anar a actes públics, tot pel seu acanissament
contra els polítics, i començà marcar distància amb els companys de professió, ara
bé, sortia a passejar pels carrers de Barcelona, cosa que li anava d’allò més
bé, perquè patia espondiloartrosi i li impedia alçar pesos, i per les tardes
escrivia. De totes maneres, això no va percudir en la seva escriptura, ja que,
tot i el distanciament amb els companys de professió, els editors sempre li
demanaven llibres. Pedrolo era un autor incòmode, perquè no seguia els models
literaris que marcava l’època, però val a dir, que l’escriptor targarí estava
per sobre d’altres autors catalans de la seva generació i una mostra d’això és
que, era guardonat amb molts premis per davant d’autors com Salvador Espriu o
Mercè Rodoreda. Aquesta darrera estava ressentida amb Pedrolo perquè ella no
guanyava premis. D’altres autors estaven gelosos de Pedrolo perquè aquest
darrer estava per sobre d’ells quan escrivia. Era molt superior als autors de
la seva generació.
“Va posar-se amb les persones i les
institucions. S’enterrà en vida”.
(Adelais
de Pedrolo)
Alguns dels
ingredients del corpus literari de Manuel de Pedrolo, que conreà gairebé tots
els gèneres que existeixen són el sexe, l’erotisme, el misteri, la brutalitat,
la política. Sobretot escrigué literatura existencialista, sempre dins d’una
manca de llibertat de l’home i rodejat per la censura franquista.
El 25 de
maig del 1979 rebé el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i en una acció
d’orgull cedeix els diners del premi a l’Associació d’Escriptors en Llengua
Catalana.
El 1983 va
aparèixer per primera i única vegada a la televisió, Manuel de Pedrolo accedí a
anar-hi a canvi de poder expressar tot allò que i com volia. El 1985 TV3 va
crear la seva primera sèrie de producció pròpia intitulada “Mecanoscrit del
segon origen”, en sis capítols d’uns vint-i-sis minuts aproximadament, una
sèrie que tingué èxit gràcies a ésser protagonitzada per adolescents, haver-hi
amor, un fill, un entorn de ciència-ficció. El film “Segon origen” (2015) no és tan fidel
al text escrit com la sèrie homònima de Televisió de Catalunya. Malgrat l’èxit,
Pedrolo mai se sentí satisfet amb l’obra “Mecanoscrit del segon origen”. L’origen
de l’obra versa que l’autor tenia pensada una novel·la de ciència-ficció i que
l’editor Josep Maria Castellet li va fer adreçar al públic més jove, d’aquí,
que posteriorment s’adaptés per a la ràdio i televisió. Els protagonistes
serien en Dídac i l’Alba com si fossin dos nàufrags que lluiten per
sobreviure en un món on no hi ha altri.
El 1968 inicia el cicle novel·lesc inacabat “Temps obert”
amb una sèrie de novel·les envoltades per una idea ben original a través de la
qual es relatava la crònica social de la Catalunya de postguerra, i a la vegada
era una literatura experimental amb la qual Pedrolo volia crear la que havia de
ser la seva novel·la total. L’obra relatava la vida d’un personatge, Daniel
Bastida que viu en diferents èpoques i s’explica des de tres perspectives
diferents. Posteriorment a l’escriptura de les seves novel·les, l’autor
confeccionava fitxes sobre els personatges, que li havien de servir per bastir
la genealogia de les novel·les que aniria creant. Segons la seva filla Adelais,
és el primer gran intent de novel·la catalana i l’autor estava tan capficat en
aquest projecte que molts no l’acabaren d’entendre. El cicle “Temps obert”
estava format per nou novel·les més dues més, fent un total d’onze novel·les.
D’entre els títols que formaven aquest tòtum literari hi ha: “Cartes a Jones
Street” (1978), “Conjectures” de Daniel Bastida (1980), “Des d’uns ulls de
dona” (1971), “Falgueres informa” (1964), “L’ordenació dels maons” (1974),
“Pols nova de runes velles” (1977), “S’alcen veus del soterrani” (1976), “Se’n
va un estrany” (1968), “Situació analítica” (1971), “Un camí amb Eva” (1968).
Era un cicle que Pedrolo volia allargar fins al final dels seus dies amb una
estructura complexa i de la qual de cada novel·la n’havien de sortir tres més
com si fossin branques d’un mateix arbre. Com comentà l’Adelais de Pedrolo un
dia va pensar-se de finalitzar el cicle “Temps obert” amb d’altres autors,
emperò ja no seria el mateix. Joaquim Molas al documental “Pedrolo, trencant
l’oblit” (2015) comentà: “Les obres d’investigació són obres minoritàries”, en
referència a aquesta obra.
“«Temps Obert» era una possibilitat magnífica d’anar presentant parcel·les
de la realitat social, i cada novel·la té la seva validesa a aquest nivell. […] Les novel·les de «Temps Obert» no s’afegeixen
l’una a l’altra, ja que es condemnen entre elles, procedeixen a una destrucció
que no tan sols afecta la realitat com l’entenem, sinó, més encara, és clar, un
concepte de novel·la. […] El realisme de cada part desemboca en el, diguem-ne,
irrealisme, d’un total impossible.”
Manuel de Pedrolo a Jordi Coca, Pedrolo
perillós? (1973)
Algunes de
les hipòtesis que planen de per què l’escriptor de l’Aranyó ha estat una mica
relegat a l’oblit són per declarar-se independentista català i anar contra la
submissió de la transició, atès que, quan escrivia s’imposava el realisme
històric, i també per tenir molta obra publicada, emperò sense un ordre
cronològic per culpa de la censura franquista, alguna obra fins i tot arriba a
veure la llum seixanta anys més tard de la seva escriptura i els cànons
d’escriptura literària ja havien canviat i havia de llegir-se de manera
desordenada. La seva filla Adelais des de la Fundació Pedrolo és l’encarregada
de vindicar la la figura del seu pare. Pedrolo sempre escrigué amb la idea de
llibertat, de pretendre expressar allò que li vagarejava per la ment, sense
callar-ho. La tasca de l’escriptor és escriure i precisament això és el que
feia Pedrolo, escriure ni més ni menys.
“Jo
havia nascut per escriure. Calia que escrivís”.
(Manuel de Pedrolo)
Sempre va
pensar que amb l’escriptura podia canviar el món. Això es va anar veient a la
seva obra que esdevenia més complexa i perdia acollida. El seu pensament també
reflectia aquesta feixuguesa. Es declarà independentista català a les pàgines
del diari Avui i a la revista Serra d’Or sense embuts. Accedí a no realitzar
cap entrevista si no parlava de la independència de Catalunya. Durant els anys
vuitanta va arribar a molestar amb l’escriptura dels seus articles, moltes
vegades, atacava a persones i a les institucions. Arribem a l’any 1985, any en
què va decidir que no escriuria cap més novel·la: “Em repetiré. Ja ho tinc tot
fet i això no s’ho mereixen els lectors”. A partir d’aquí comença a escriure
les seves reflexions en dietaris on també hi aporta poemes i fragments
literaris.
Catalanisme obert i catalanisme tancat
Avui, 26 de maig de 1983
“Si ens tapàvem les orelles a les
declaracions i proclames dels “nostres” grans partits i obríem més els ulls a
la realitat dels fets, potser veuríem que, ara, ser catalanista és una manera
de renunciar a la nostra terra, els Països Catalans. No és un atzar que, entre
els defensors de la independència del nostre poble, de “catalanistes” no n’hi
hagi.”
“Pedrolo s’avançava quinze dies
políticament als altres”.
(Antoni Munné-Jordà)
El 1989 li
diagnosticaren un càncer i això s’anà veient en allò que escrivia en els seus
dietaris, fins que malauradament el 26 de juny del 1990 morí a Barcelona amb
tan sols setanta-dos anys i en la més estricta intimitat. Les seves despulles
descansen al cementiri de Montjuïc.
Pedrolo fou un escriptor completista, un tot
terreny de les nostres lletres, va conrear tots els gèneres que van existir, cavalcà
per la poesia, poesia eròtica, ell en deia: “Realitzacions desintoxicades”,
teatre, contes, narracions, novel·la, dietaris, articulista, epistolar, crítica
literària, assaig, traducció... i que va apropar les lletres catalanes a les
grans lletres del món.
Sense cap
mena de descàrrec, queda evidenciat que Pedrolo era un autor transgressor, que
plantava cara al sistema, que tenia un afany per innovar dins de la seva
escriptura i renovar les lletres catalanes de la segona meitat del segle XX. És
evident que a Pedrolo molts lectors el coneixen pel “Mecanoscrit del segon
origen”, però no és la seva obra més important. El fet que hagi estat tan
coneguda també rau en què l’obra es fa llegir a les escoles des de la seva
aparició i la sèrie que va realitzar TV3. Per tant, com explana sempre
l’Adelais, filla de l’autor: “La novel·la va quallar als anys setanta en el món
educatiu, però és injust que només sigui conegut pel Mecanoscrit”, i això que
planteja diversos temes controvertits: sexe amb un negre, racisme, tenir un
fill amb una menor. De totes maneres, jo no ho veig així, penso que Pedrolo té
obres que m’han agradat més que l’esmentada: “Obres púbiques” (1991) o “Joc brut” (1965)
estan entre les meves predilectes.
“Era
el primer escriptor català que feia coses diferents”.
(Pep Albanell)
L’autor
targarí també va deixar alguns articles inèdits perquè eren il·legibles, tenien
mala lletra. D’altres decidiren treure-se’l de sobre perquè era d’idees
comprometedores i com que la idea de Pedrolo no era guardar en un calaix allò
que volia expressar va decidir no escriure més articles, atès que, segons ell,
l’article era un gènere de l’actualitat, per a ésser consumit al moment de ser
publicat. Molts dels seus articles encara són d’idees vigents tot i el pas dels
anys. La finalitat de l’escriptura de Manuel de Pedrolo era cercar la condició
humana i la lluita constant per l’alliberament de la dona, una dona que en les
primeres obres estarà sotmesa a l’home perquè són víctimes de l’ambient social
de l’època. La Fundació Pedrolo que dirigeix l’Adelais aviat tindrà
digitalitzades totes les obres per poder-se consultar, també per al 2018, any
del centenari del naixement de l’autor, hi haurà reedicions d’una selecció de
les seves obres més sobresortints. Un home que si hagués volgut hagués estat el
primer escriptor de novel·la negra en llengua catalana. Si no hagués estat per
aquell talentós autor targarí, no hauria passat res. O potser sí. Però hauria
passat a algú altre... Gràcies Pedrolo, et seguirem llegint!
“És bo trobar-se en un llibre o trobar-hi l’altre”.
(Manuel
de Pedrolo)
Alcova literària
Recentment,
l’autor de Palma Sebastià Bennasar ha realitzat una tria d’obres de Manuel de
Pedrolo que cal conèixer abans de morir, a més de l’arxiconegut “Mecanoscrit
del segon origen” (1974) destacà: “Els elefants són contagiosos” (1974), un
conjunt d’articles que segueixen plenament vigents; “Vint-i-vuit contes” (2009),
recull compilatori d’alguns contes; “Avui es parla de mi” (1953), novel·la autobiogràfica
fragmentada on el passat i el present apareixen en diferents espais; “Balanç
fins a la matinada” (1963), que reconstrueix els fets anant endarrera. Fou
premi Sant Jordi el 1962; “Tocats pel foc” (1977), és la seva obra més
política. Influïda per les nouvelles d’estil francès; “Estat d’excepció” (1975),
que s’havia de titular
“Acte de violència”, rebé el premi Prudenci Bertrana.
Pedrolo canviava els títols per evitar la censura, emperò no canviava l’obra i
per això quan se n’adonaven els censors li retornaven; “M’enterro en els
fonaments” (1967), tracta de les relacions pare i fill en la postguerra dels
anys seixanta; “Totes les bèsties de càrrega” (1967), és una obra complicada,
carregada de simbolisme, molt al·legòrica; “Hem posat les mans a la crònica”
(1977); “Crucifeminació” (1986), carregada de símbols i marcada per ser molt
feminista; com a apèndix a aquesta selecció de deu obres, convé no oblidar-se
de: “A cavall de dos cavalls” (1967), on dos padrins fan propaganda del règim;
“Temps obert” (1968-1980), cau una bomba a Gràcia i segons on caigui la bomba
determinarà el cicle de vida dels personatges. És una novel·la infinita i el
seu primer cicle abarca nou novel·les, fins arribar a les divuit que tenia
projectades; “La terra prohibida” (1957 ), quatre llibres; “Anònims” (1978 i 1981) tres llibres, “Anònim I”,
“Anònim II”, “Anònim III”; “Apòcrifs” (1982-1985), quatre llibres, “Apòcrif u.
Oriol”, “Apòcrif dos. Tina”, “Apòcrif tres. Verònica”, “Apòcrif quatre. Tilly”,
són obres que fraccionava per tenir més sortides editorials; i les novel·les
negres: “Joc brut” (1965), “Doble o
res” (1997), que fou escrita el 1950 i
que romangué amagada a Alcalà de Henares perquè tan sols va enviar una única
obra; “L’inspector fa tard” (1960); “Mossegar-se la cua” (1968).
“Mai no sabem si falten pàgines o en sobren”.
(Manuel
de Pedrolo)
Fragment de dietari:
«…Però m'importa d'afegir que si en el
futur he de ser recordat, m'agradaria ésser-ho no com un simple creador de mons
imaginaris, de ficcions, sinó, per damunt de tot, com un català que en un
moment de la història del seu país, aquell que li tocà de viure, un moment tan
difícil i propici a tots els abandons, va restar fidel a la seva terra i a la
seva llengua i que com que no podia servir-la d'altra manera ni tenia altres
facultats, li donà unes dotzenes o uns centenars de criatures que eren, que
són, també d'aquí, i que, fent això, contribuí a la continuïtat d'un fer
cultural, a la prolongació d'un projecte que ens és propi i a donar fe d'una
manera d'ésser i d'existir prou forta, prou plena de vitalitat, fins i tot prou
exuberant per a permetre en el seu si la presència dels inconformistes que, com
jo, voldrien revisar conceptes i estructures, no per vici ni afany de novetat,
ans perquè l'home els fa mal i els fa mal la pàtria, i voldrien que uns i altra
fossin millors, però ells mateixos, sense pèrdua de personalitat, al contrari,
amb una personalitat acrescuda, prou poderosa per a imposar-se més que per la
força o l'habilitat de maniobra, per la seva integritat i el valor indiscutible
dels principis que tots hauríem de professar: llibertat i justícia en un món
que ara per ara només manipula aquestes paraules que han deixat d'ésser, si ho
foren algun cop, carn de la seva carn i sang de la seva sang.
En la nostra condició
de catalans, de poble tan repetidament maltractat pels atzars de la història,
tots sabem que només hi ha una manera d'ésser lliure i d'ésser just: ser
conscients de nosaltres mateixos i no permetre que mai se'ns arrabassi aquesta
consciència, perquè l'home que es renega ja no és ningú per a decidir i les
seves obres ja no li pertanyen: ha perdut tot sentit de la responsabilitat. Per
això sóc i vull seguir essent un escriptor català, i en aquest concepte poso
tot el meu orgull. Vull ésser responsable i que la meva obra, constructiva o
destructora, respongui per mi.
Res més.»
Manuel de Pedrolo, 1962.
(Reproduït de: vilaweb.cat)
Fragment literari:
“Si no hagués estat per les seves cames, no
hauria passat res. O potser sí. Però hauria passat a algú altre. Jo ho hauria
llegit al diari.
S’havia assegut al banc
de davant la parada de l’autobús i, amb una cama sobre l’altra, s’espolsava una
sabata on devia haver-li entrat una mica de sorra de l’avinguda. Mai no havia
vist unes cames tan meravelloses. Ni uns genolls tan bonics.
Després, quan va
aixecar-se, vaig comprovar que no m’havia equivocat. Duia una faldilla curta,
més aviat cenyida, i el cos era digne de les extremitats que mostrava tan
generosament. El ventre era llis, d’adolescent, i això posava més de relleu les
anques arrodonides que, després de perllongar unes cuixes que s’endevinaven
llargues i nervioses, morien en una cintura breu. Més amunt, les sines inflaven
la brusa blanca que contrastava amb el seu rostre bru, il·luminat per uns ulls
immensos i maliciosos”.
(Pedrolo,
Manuel de, (1965). Joc brut, La Cua de Palla, Barcelona)
Josep Maria
Corretger Olivart
Desembre del 2015
.Webgrafia:
-“Pedrolo, trencant l’oblit” (2015), documental.
-“El
testament vital de Manuel de Pedrolo”, Vilaweb.cat
-Espaipedrolo.cat
-Fundaciopedrolo.cat
(Crèdits
fotogràfics: escriptors.cat, ara.cat, fundaciopedrolo.cat, llibertat.cat,
grup62.cat)