CALIDOSCOPI
El primer impacte va deixar anar la nau com si fos un gegantí obrellaunes.
Els homes van ser llançats a l'espai, retorçant-se com una dotzena de peixos fulgurants. Es van disseminar en un mar fosc mentre la nau,
convertida en un milió de fragments, prosseguia la ruta semblant un eixam de
meteorits a la recerca d'un sol perdut.
-Barkley, Barkley, on ets?
Veus terroritzades, nens perduts en una nit freda.
-Woode, Woode!
-Capità!
-Hollis, Hollis, aquí Stone.
-Stone, soc Hollis. On ets?
-¿Com ho sabré? A dalt, a baix… Estic caient. Déu meu, estic caient!
Queien. Queien, en la maduresa de les seves vides, com còdols diminuts i
platejats. Es disseminaven com a pedres llançades per una catapulta monstruosa.
I ara en comptes d'homes només eren veus.
Veus de tot tipus, incorpòries i desapassionades, amb diferents
tons de terror i resignació.
-Ens allunyem els uns dels altres.
Era cert. Hollis, rodant sobre si mateix, sabia que ho era i, d'alguna
manera, ho va acceptar. S'allunyaven per recórrer diferents camins i res no els
podria reunir de nou. Vestien els seus vestits espacials, hermèticament tancats, els seus pàl·lids rostres ocults darrere les plaques facials. No
havien tingut temps d'acoblar-se les unitats energètiques. Amb
elles, haurien estat petits bots salvavides flotant a l'espai. S'haurien
salvat, haurien salvat els altres, haurien trobat tothom fins a unir-se per formar
una illa d'homes i pensar en alguna sortida. Però ara, sense les unitats
energètiques acoblades a les espatlles, eren meteorits esbojarrats
encaminant-se cap a destinacions diverses i inevitables.
Van passar deu minuts. El terror inicial es va apagar, donant pas a una
calma metàl·lica. Les veus estranyes van començar a entrellaçar-se a l'espai,
un teler immens i fosc, creuant-se i tornant-se a creuar fins a formar el
teixit final.
-Stone Hollis. Quant de temps podrem parlar per ràdio?
-Depèn de la teva velocitat i la meva.
-Una hora, suposo.
-Una cosa així -va dir Hollis, pensatiu i tranquil.
-¿Què va passar? -va preguntar Hollis al cap d'un minut.
-El coet va esclatar, això és tot. Els coets esclaten, saps?
-¿Cap on caus?
-Crec que m'estavellaré al Sol.
-Jo a la Terra. De tornada a la mare Terra a quinze mil quilòmetres per
hora, cremaré com un llumí.
Hollis hi va pensar amb una sorprenent serenitat. Li semblava estar separat
del seu cos, veient-lo caure i caure a l'espai, amb la mateixa tranquil·litat
amb què havia vist caure els primers flocs de neu d'un hivern molt llunyà.
Els altres guardaven silenci. Pensaven en el destí que els havia portat a
això, a caure i caure sense poder fer res per evitar-ho. Fins i tot el capità
callava, perquè no hi havia ordre o pla que ho pogués arreglar tot.
-Oh, això és interminable! Interminable, interminable! -va exclamar una
veu. No vull morir, no vull morir! Això és interminable!
-Qui parla?
-No ho sé.
-Crec que és Stimson. Stimson, ets tu?
-Això és interminable i no m'agrada. Déu meu, no m'agrada res!
-Stimson, aquí Hollis. Stimson, em sents?
Una pausa. Seguien separant-se els uns dels altres.
-¿Stimson?
-Sí -va replicar per fi.
-Stimson, tranquil·litza't. Tots tenim el mateix problema.
-No vull ser aquí. M'agradaria ser a qualsevol altre lloc.
-Hi ha una possibilitat que ens trobin.
-Si, sí, segur -va dir Stimson-. No crec en això, no crec que estigui
succeint realment.
-És un malson -va dir algú.
-Calla't! -va ordenar Hollis.
-Vine i fes-me callar -va contestar la veu. Era Applegate. Reia amb tota
tranquil·litat, sense histèria-. Vine i fes-me callar.
Per primera vegada, Hollis va sentir la seva impotència. La còlera se'n va
apoderar perquè en aquell moment desitjava, més que cap altra cosa, ferir
Applegate. Havia esperat molts anys per poder-ho fer…, i ara era massa tard.
Applegate era únicament una veu radiofònica.
I seguien caient i caient!
Dos dels homes es van posar a cridar, de cop i volta, com si acabessin de
descobrir l'horror de la seva situació. Hollis va veure un d'ells, en un
malson, flotant molt a prop seu, cridant i cridant.
-Prou!
L'home estava gairebé a l'abast de la mà. Cridava embogit. Mai no callaria.
Seguiria cridant durant un milió de quilòmetres, mentre es trobés al camp
d'acció de la ràdio. Fastiguejaria a tots els altres i impediria que parlessin
entre si.
Hollis va allargar la mà. Era millor així. Va fer un darrer esforç i va
tocar l'home. Es va agafar al turmell i va anar desplaçant la mà fins arribar
al cap. L'home va cridar i es va recargolar com si s'estigués ofegant. Els
crits van omplir l'univers.
"Tant se val -va pensar Hollis-. El Sol, la Terra o els meteors el
mataran igualment. Per què no ara?"
Hollis va aixafar la placa facial de l'home amb el puny metàl·lic. Els
crits van cessar. Es va apartar del cadàver i el va deixar allunyar-se seguint
el seu curs, caient i caient.
Hollis i els altres seguien caient sense parar a l'espai, a l'interminable
remolí d'un terror silenciós.
-Hollis, segueixes aquí?
Hollis no va contestar. Una onada de calor va inundar la cara.
-Aquí Applegate una altra vegada.
-Què hi ha, Applegate?
-Parlem. No podem fer res més.
El capità va intervenir.
-Ja n'hi ha prou. Hem de trobar una solució.
-Capità, ¿per què no calla?
-Què?
-Ja m'ha sentit, capità. No pretengui imposar-me el seu rang, perquè ens
separen quinze mil quilòmetres i no ens hem d'enganyar. Tal com va dir Stimson,
la caiguda és interminable.
-Comporteu-vos, Applegate!
-No vull. Això és un motí d'un de sol. No tinc una maleïda cosa a perdre.
La seva nau era dolenta, vostè un mal capità, i espero que rosti quan arribi al
Sol.
-Li ordeno que calli!
-Endavant, torneu a ordenar-ho. -Applegate va somriure a quinze mil
quilòmetres de distància. El capità no va dir res més-. On érem, Hollis? Ah,
sí, ja recordo. També t'odio a tu. Però tu ja ho saps. Fa molt de temps que ho
saps.
Hollis, desesperat, va tancar els punys.
-Vull confessar-te alguna cosa -va continuar Applegate-. Cosa que et farà
feliç. Vaig ser un dels que van votar contra tu a la Rocket Company, fa cinc
anys.
Un meteorit va solcar l’espai. Hollis va mirar cap avall i va veure que no
tenia mà esquerra. La sang brollava a dolls. De sobte, va advertir la manca
d'aire al vestit. L'oxigen que conservava als pulmons li va permetre, però, fer
un nus a l'alçada del colze esquerre, prement la juntura i tancant la fuita. La
rapidesa del succés no va tenir temps de sorprendre's. Cap cosa no podia
sorprendre'l en aquell moment. Un cop tancat l'esvoranc, l'aire va tornar a omplir el
vestit en un instant. I la sang, que havia brotat amb tanta facilitat, va quedar
comprimida quan Hollis va estrènyer encara més el nus, fins a convertir-lo en
un torniquet.
Tot això havia passat enmig d'un terrible silenci per part de Hollis. Els
altres homes conversaven. Un d'ells, Lespere, parlava sense parar de la dona de
Mart, de la dona venusiana, de la dona de Júpiter, dels diners, els bons temps,
les borratxeres, l'afició al joc, la felicitat… Parlava i parlava, mentre tots
queien. Lespere, feliç, recordava el passat mentre es precipitava la mort.
Tot era tan estrany! Espai, milers de quilòmetres d'espai, i veus vibrant
al centre. Cap home a l'abast de la vista, només les ones de ràdio s'agitaven
intentant emocionar altres homes.
-Estàs enfadat, Hollis?
-No.
I no ho estava. Havia recuperat la serenitat. Era una massa insensible,
caient per sempre enlloc.
-Durant tota la teva vida vas voler arribar al cim, Hollis. I jo ho vaig
impedir. Sempre vas voler saber què havia passat. Bé, vaig votar contra tu
abans que m'acomiadessin a mi també.
-No té importància.
I no en tenia. Tot havia acabat. Quan la vida arriba al final és com una
intensa resplendor. Un instant en què tots els prejudicis i passions es
condensen i s'il·luminen a l'espai, abans que es pugui dir una sola paraula. Hi
va haver un dia feliç i un altre desgraciat, hi va haver una cara perversa i
una altra bondadosa… La resplendor s'apaga i es fa la foscor.
Hollis va pensar en el seu passat. A la vora de la mort, una sola cosa el
turmentava i per ella, únicament per ella, desitjava continuar vivint.
Sentirien el mateix els companys d'agonia? Tindrien aquella sensació de no
haver viscut mai? Pensarien, com ell, que la vida sorgeix i mor abans de poder
respirar una vegada? Els semblaria a tots tan abrupta i impossible, o només a
ell, aquí, ara, amb poques hores per meditar?
Una de les altres espatlles estava parlant.
-Bé, jo vaig viure bé. Vaig tenir una dona a Mart, una altra a Venus i una
altra a Júpiter. Totes tenien diners i es van portar molt bé amb mi. Va ser
meravellós. M'emborratxava, i fins i tot una vegada vaig guanyar vint mil
dòlars en el joc.
"Però ara ets aquí -va pensar Hollis-. Jo no vaig tenir res d'això.
Tenia gelosia de tu, Lespere. En plena feina envejava les teves dones i les
teves gresques. Les dones m'espantaven i fugia a l'espai, sempre desitjant-les,
sempre gelós de tu per tenir-les, pels teus diners, per tota la felicitat que
podies aconseguir amb aquella vida. gelosia de tu. És el meu final i el teu i
tot sembla no haver succeït mai.”
Hollis va aixecar el rostre i va cridar per la ràdio:
-Tot s'ha acabat, Lespere!
Silenci.
-Com si mai no hagués passat, Lespere!
-Qui parla? -va preguntar Lespere tremolosament.
-Soc Hollis.
Es va sentir miserable. Era la mesquinesa, l'absurda mesquinesa de la mort.
Applegate l’ havia ferit i ell, Hollis, volia ferir-ne un altre. Applegate i l’espai
l’havien ferit.
-Ara ets aquí, Lespere. Tot s'ha acabat, com si mai no hagués passat, no és
cert?
-No.
-Quan arriba el final, tot sembla no haver passat mai. És millor la teva
vida que la meva, ara? Abans, sí, i ara? El present és el que compta. És
millor? Ho és?
-Sí, és millor!
-¿Per què?
-Perquè conservo els meus pensaments, perquè recordo! -va cridar Lespere,
molt lluny, indignat, prement els records al seu pit amb les dues mans.
I tenia raó. Hollis ho va comprendre mentre una sensació freda com el gel
fluïa per tot el seu cos. Hi havia diferències entre els records i els somnis.
A ell només li quedaven els somnis de les coses que havia desitjat fer, però
Lespere recordava coses fetes, consumades. Aquest pensament va començar a
esquinçar Hollis amb una precisió lenta, tremolosa.
-¿I per què et serveix això? -va cridar a Lespere-. De què et serveix ara?
El que arriba al final ja no serveix per a res. No ets millor que jo.
-Estic tranquil -va contestar Lespere-. Vaig tenir la meva oportunitat. I
ara no em torno pervers, com tu.
-¿Pervers?
Hollis va meditar. Mai, en tota la vida, havia estat pervers. Mai no
s'havia atrevit a ser-ho. Durant molts anys devia haver estat guardant la seva
perversitat per a una ocasió com l'actual. “Pervers”. La paraula va martellejar
a la seva ment. Se li van saltar les llàgrimes i van relliscar per la cara.
-Calma't, Hollis.
Algú havia sentit la seva veu sufocada.
Era completament ridícul. Només un moment abans, havia estat aconsellant
als altres, a Stimson… Havia sentit coratge i cregut que era autèntic. Però ara
ho comprenia, no es tractava més que de commoció, i de la “serenitat”, que la
pot acompanyar. I ara intentava condensar tota una vida d’emocions reprimides
en un interval de minuts.
-Sé el que sents, Hollis -va dir Lespere, ja a trenta mil quilòmetres de
distància, amb una veu cada cop més apagada-. No m'has ofès.
"Però, no som iguals? -es va preguntar un atordit Hollis-. Lespere i jo? Aquí, ara?
Si alguna cosa ha acabat, ja està fet. Què té de bo, llavors? Tots dos morirem,
d'una forma o d'una altra."
Però Hollis sabia que tot allò era pur raciocini. Era com intentar explicar la
diferència entre un home viu i un cadàver: un posseïa una espurna, una aura, un
element misteriós, i l'altre no.
I el mateix passava amb Lespere i ell. Lespere havia viscut completament, i
això el convertia ara en un home diferent. I ell, Hollis, havia estat mort
durant molts anys. S'acostaven a la mort seguint camins diferents i, amb tota
probabilitat, si existissin diversos tipus de morts, el de Lespere i el seu
serien tan diferents com la nit i el dia. La qualitat de la mort, com la de la
vida, ha de ser una varietat infinita. I si un ja ha mort una vegada, per què
preocupar-se de morir per sempre, tal com estava morint ell ara?
Un moment després va descobrir que el peu dret havia desaparegut. Va estar
a punt de riure. L'aire havia escapat per segona vegada del seu vestit. Es va
inclinar ràpidament i va veure sortir la sang. El meteorit havia tallat la carn
i el vestit fins al turmell. Oh, la mort a l'espai era humorística: et trosseja
a poc a poc, com tètric i invisible carnisser. Hollis va prémer la vàlvula del
genoll. Sentia dolor i mareig. Va lluitar per no perdre la consciència, va
estrènyer més la vàlvula i va contenir la sang, conservant l'aire que li
quedava. Es va redreçar i va continuar la caiguda. No podia fer res més.
-¿Hollis?
Hollis va respondre cansadament, fart d'esperar la mort.
-Aquí Applegate de nou -va dir la veu.
-Sí.
-He estat pensant, i escoltant-te. Això no va bé. Ens converteix en
perversos. És una forma de morir molt dolenta, ens treu tota la maldat que
portem a dins. Hollis, m'escoltes?
-Sí
-Et vaig mentir. Fa un moment. Et vaig mentir. No vaig votar contra tu. No
sé per què ho vaig dir. Crec que volia fer-te mal. Semblaves el més indicat.
Sempre ens hem barallat, Hollis. Crec que m'estic fent vell de sobte,
penedint-me. Quan vaig sentir que tu eres un pervers em vaig avergonyir. És
igual, vull que sàpigues que jo també vaig ser un idiota. No hi ha ni mica de
debò en tot el que vaig dir. I ves-te'n a l'infern.
Hollis va sentir que el seu cor tornava a bategar. Havia estat aturat
durant cinc minuts. Ara, tots els membres van recuperar la calor. La commoció
havia acabat, i els successius atacs de còlera, terror i solitud anaven dissipant-se. Era un home acabat de sortir
d'una dutxa freda matutina, llest per esmorzar i enfrontar-se a un nou dia.
-Gràcies, Applegate.
-No hi ha de què. I anima't, babau.
-¿On és Stimson? Com es troba?
-¿Stimson?
Tots escoltaven atentament:
-Deu haver mort.
-No ho crec. Stimson!
Van tornar a escoltar.
I van sentir una respiració dificultosa, llunyana, lenta…
-És ell. Escolteu.
-Stimson!
Ningú va respondre.
Només podien sentir una respiració lenta i bronca.
-No contestarà.
-Ha perdut el coneixement. Déu ho ajudi.
-És ell, escoltin.
Una respiració amb prou feines audible, el silenci.
-Està tancat com una cloïssa. Tancat en si mateix, fent una perla.
Considerin-ho així, tot té la seva poesia. Ell és més feliç que nosaltres.
Stimson flotava a la llunyania. Totes ho van escoltar.
-Eh! -va dir Stone.
-Què?
Hollis havia contestat amb tota la força. Stone, més que cap altre, era un
bon amic.
-Estic entre un eixam de meteorits, petits asteroides.
-¿Meteorits?
-Crec que és el grup de Mirmidón, que es desplaça entre Mart i la Terra i
triga cent anys a recórrer la seva òrbita. Em trobo just al mig. És com un calidoscopi
gegant. Hi ha colors, formes i
mides de tot tipus. Déu meu, que bonic és tot això!
Silenci.
-Me'n vaig amb ells -va prosseguir Stone-. Em porten amb ells. Estic
condemnat. -I va riure de bona gana.
Hollis va intentar veure alguna cosa, però sense aconseguir-ho. Allí només
hi havia les grans joies de l'espai, els diamants, els safirs, les boires de
maragdes i les tintes de vellut de l'espai, i la veu de Déu confonent-se entre
les resplendors cristal·lines. Era una cosa increïble i meravellosa pensar en
Stone acompanyant l'eixam de meteorits. Aniria més enllà de Mart i tornaria a
la Terra cada cinc anys. Entraria i sortiria de les òrbites dels planetes
durant els milers i milers d'anys següents. Stone i l'eixam de Mirmidón, eterns
i infinits, girarien i es modelarien com els colors del calidoscopi d'un nen
quan aixeca el tub cap al sol i el va girant.
-Adeu, Hollis. -La veu de Stone, ja molt afeblida-. Adeu.
-Bona sort -va cridar Hollis, a cinquanta mil quilòmetres de distància.
-No et facis el graciós -va dir Stone.
Silenci. Les estrelles s'unien més i més entre elles.
Totes les veus s'anaven apagant. Totes i cadascuna seguien la seva pròpia
ruta; unes cap al Sol, altres cap a l’espai remot. Com el mateix Hollis. Va
mirar cap avall. Ell, i només ell, tornava solitari a la Terra.
-Adeu.
-Pren-t'ho amb calma.
-Adeu, Hollis -va dir Applegate.
Adeus innombrables, comiats breus. El gran cervell, extraviat, es
desintegrava. Els components d'aquell cervell, que havien treballat amb
eficiència i perfecció dins la caixa cranial de la nau espacial, quan encara solcava
l'espai, morien un per un. Tot el
significat de les seves vides saltava fet miques. Igual que el cos mor quan el
cervell deixa de funcionar, l'esperit de la nau, tot el temps que havien passat
junts, cosa que els uns significaven pels altres, tot això moria. Applegate ja
no era més que un dit arrencat del cos patern, ja mai més seria motiu de
menyspreu o intrigues. El cervell havia esclatat i els seus fragments inútils,
mancats de missió per complir, s'escampaven. Les veus van desaparèixer i
l?espai va quedar en silenci. Hollis estava sol, caient.
Tots estaven sols. Les seves veus s'havien esvaït com els ecos de paraules
divines vibrant al cel estavellat. El capità marxava cap al Sol. Stone
s'allunyava entre el núvol de meteorits, i Stimson, tancat en si mateix.
Applegate anava cap a Plutó. Smith, Turner, Underwood… Les restes del
calidoscopi, les peces del que en altre temps va ser una mica coherent,
s'escampaven per l'espai.
"I jo? -va pensar Hollis-. Què puc fer?. Puc fer alguna cosa per
compensar una vida terrible i buida? Si pogués fer alguna cosa per reparar la
mesquinesa de tots aquests anys, l'absurd del qual ni tan sols m'adonava...
Però no hi ha ningú aquí. Estic sol. Com fer que alguna cosa valgui la pena
quan estàs sol? És impossible. Demà per la nit m’estimbaré
contra l’atmosfera de la Terra. M’encendré,
i les meves cendres s'escamparan per tots els continents. Seré útil. Només una
mica, però les cendres són les cendres i es mesclaran am la terra.
Queia ràpidament, com una bala, com un còdol, com un pes metàl·lic. Serè,
ni trist ni feliç… L'únic que desitjava, quan tots els altres se n'havien anat,
era fer una cosa vàlida, una cosa que només ell sabria.
“Quan entri a l'atmosfera, cremaré com un meteor.”
-Em pregunto si algú em veurà –va dir en veu alta.
Des d'un camí, un nen va alçar la vista cap al cel.
-Mira, mama! Mira! -va cridar-. Una estrella fugaç!
L'estrella blanca, resplendent, queia al polsós cel d'Illinois.
-Demana un desig -va dir la mare del nen-. Demana un desig.
(Un conte de Ray Bradbury, publicat a la revista Thrilling wonder stories el 1949 i posteriorment dins L'home il·lustrat, 1951)
[Imatge extreta de: Lecturia]
EXERCICIS:
1. Realitza un resum d’aquest conte de Ray Bradbury.
2. On transcorre l’acció del conte? Mostra’n alguna evidència.
3. Cerca al diccionari i explica el significat de quatre mots de color blau
que desconeguis.
4. Què els succeeix als protagonistes?
5. Què fa Hollis i per què?
6. En quina forma està escrit aquest conte. Raona la teva resposta.
7. Com actuen els protagonistes entre ells?
8. Aquest conte toca alguns temes cabdals. Esmenta’n un, reflexiona-hi i
explana’l.
9. Per què aquest conte s’intitula Calidoscopi? Li posaries algun altre títol?
Quin? Raona la teva resposta.
10. Al conte apareix la següent afirmació, què ens vol dir el protagonista?
Quan arriba el final, tot sembla no haver passat mai.
