Pete Seeger, el poder transformador de la cançó. Adreçat a tothom

Amb aquest nom es batejava una magnífica exposició que es va poder visionar durant un mes a la Casa dels Gegants de l’Ajuntament de Lleida. Organitzada per l’Associació d’Amics de Pete Seeger recorre tots els pals de la baralla que va tocar el cantautor i activista nord-americà i que traspassà el 2014 a l’edat de noranta-quatre anys. La pretensió d’aquesta proposta és fer arribar la seva vida i accions als més joves, atès que, les generacions adultes ja el coneixen.

De jovenet, en la dècada dels anys quaranta, ja va formar part de grups com The Almanac Singers (1940-1942), amb Woody Guthrie, al qual admirava com a en Leadbelly; o The Weavers (1948-1964).

Algunes de les seves cançons han estat himnes de lluita i vindicació des de fa molt de temps: The hammer song (If I had a hammer), We shall overcome, Goodnight Irene, Where have all the flowers gone?, Little boxes, Turn, turn, turn, Which side are you on?, Dink’s song, Round and Round Hitler’s Grave, John Henry, We shall not be moved, Michael row the boat ashore, Red river valley. La seva música va estar en auge a partir dels anys seixanta gràcies a la qualitat de les seves composicions i del pacifisme del moviment hippie. Època en què a Mèxic popularitzà Guantanamera i s’oposà fermament contra la guerra del Vietnam, amb el tema I feel I’m fixing to die rag. El 1963 feu fortuna amb We shall overcome.

Pete Seeger (1919-2014) va actuar quatre vegades a Catalunya, tres a la ciutat comtal:

El 15 de febrer del 1971 en un concert clandestí i improvisat al Bar Llopart, al barri de Sants. Tot fou perquè les autoritats franquistes varen vetar el recital que s’havia de realitzar a l’Escola d’Enginyers. Uns dies abans, l’1 del mateix mes realitzà un concert a Terrassa. El 10 de març del 1978, ho feu al Palau d’Esports de Barcelona. El concert fou organitzat per en Raimon. El 1980 participà en la Festa del Treball del PSUC. El 23 d’abril del 1993, va ésser convidat d’honor en la celebració dels trenta anys de la cançó Al vent, de Raimon al Palau Sant Jordi, on Paco Ibáñez el presentà com “el gran trobador”.

La música d’en Pete Seeger va sembrar llavor en músics catalans com en Xesco Boix, Jaume Arnella, i sobretot, el Grup de Folk. Als anys vuitanta, Àngel Daban, Lluís M. Panyella, Toni Giménez, Noè Rivas, s’encarregaren de difondre la música del cantautor nord-americà a les aules i que ha perviscut fins als nostres dies. El 1994 va rebre la Medalla de les Arts als Estats Units.

L’any 2005 Springsteen va ajudar a encimbellar encara més amunt la figura de Seeger quan va editar el disc We shall overcome. The Seeger sessions, dedicat exclusivament a la seva música i que va generar que alguns poséssim autoria a les cançons que alguna vegada havíem escoltat de joves.

L’any 2018 a Sabadell es va crear l’Associació d’Amics de Peter Seeger amb l’objectiu de fer arribar els seus valors i música. Cada 3 de maig commemoren el naixement del músic amb actes festius sobretot a Tortosa i Benifallet, on baixen amb barca per l’Ebre interpretant les seves cançons.

Seeger ens va deixar moments per a la història del rock, quan al Festival de Newport del 1965 s’encoleritzà en veure Bob Dylan agafar la guitarra elèctrica i va tallar els fils elèctrics amb una destral. Clamava que havia traït als amants del folk; o bé, un dels fets més destacats en la seva trajectòria fou quan amb noranta anys actuà el gener del 2009 durant la Cerimònia d’Assumpció Presidencial de Barack Obama, al Lincoln Memorial de Washington D.C. juntament amb Bruce Springsteen i d’altres artistes. Enregistrà més de setanta discos.

El vell banjo d’en Pete Seeger amb les lletres “aquesta màquina encercla l’odi i l’obliga a rendir-se”, continuarà sonant i ben fort, perquè era un activista, ecologista, tenia compromís social i defensava els drets humans, fet que li comportà diversos problemes al seu país, com ara un any de presó i censura als mitjans de comunicació, emperò, la força de les seves composicions han pogut més que les oposicions sofertes pels governs, i ha estat molt vindicat després de la seva mort. Si esteu en alguna manifestació, de ben segur que escoltareu alguna tonada coneguda, si no heu tingut la sort de fer-ho de joves als campaments, i aquestes notes, ja sabreu de qui són.

Josep Maria Corretger Olivart

Juny del 2026

Bé, tenia un martell

i també una campana

i una cançó per cantar

per tota aquesta terra.

És el martell de la justícia,

és la campana de la llibertat,

és la cançó de l'amor entre

els meus germans i germanes

per tota aquesta terra.

[La cançó del martell, Pete Seeger]

[Crèdits fotogràfics: Reuters, Canal Terrassa]

[Material consultat: Materials de L'Escola Folk de Pirineu, Vikipèdia]

Per a saber-ne una mica més...

.Vida i obra de Pete Seeger:

https://materialsescolafolk.tradicionarius.cat/inici/pete-seeger

.Algunes cançons de Pete Seeger en català:

https://es.scribd.com/document/460778905/Canc-oner-x-imprimir-Pete-Seeger

.Dossier sobre Pete Seeger:

chrome-extension://efaidnbmnnnibpcajpcglclefindmkaj/https://zonavideo.upc.edu/uploads/material/6262795d6748321b04718562/Pete-Seeger-Barcelona-1971-dossier-premsa.pdf

"Després de ploure". Prosa de Salvador Espriu (5). Adreçat a tothom

 

 DESPRÉS DE PLOURE

Dinah, la gata, ha corregut, delerosa de cacera, entre els avets i el blat, indiferent a la pluja. Ha passejat amunt i avall per les avingudes de rosers, sota les dàlies i els baladres, sota la pluja. La sorra ha xerricat sota les urpes. Els caragols s’amagaven, en sentir el trepig, entre la menta. Dinah ha vingut un moment a refregar contra el meu peu la malícia del llom i ha fugit de seguida a renovar la caça de pardals, pels senders del blat, arran dels arbres. Els ulls de la gata embruixen una pila d’ocells. El morro regalima de sang, d’ossets, de plomatge. La pluja reprova el sacrifici i allunya els seus dards. Dinah parpelleja ara amb calma, de cara al sol camí de joc. No sent la mullena. S’arrossega per la sorra i és vençuda per la son sota els rosers. Tot de roses s’han esfullat després de ploure i cobreixen lentament el cos de la gata. Dinah somnia la cacera de demà i s’esgarrifa de crueltat, abrigada pel mantell de pètals caiguts després de ploure.

[ESPRIU, Salvador (1984). Petites proses blanques, Lectures Moby Dick, La Gaya Ciència SA, Barcelona]

[Crèdit fotogràfic: Maria Rosa Corretgé]

EXERCICIS:

1. Realitza un resum d’aquesta prosa literària d’en Salvador Espriu.

2. Cerca al diccionari i explica el significat de les paraules assenyalades en color lila.

3. Sota el camp semàntic de la vegetació, anomenada els mots que apareguin al text.

4. Què pretén dir l’autor amb l’expressió: la sorra ha xerricat sota les urpes. Quina figura literària empra?

5. Explica el sentit d’aquesta afirmació dins del text:

Els ulls de la gata embruixen una pila d’ocells.

6. Pensa un altre títol per a aquest fragment literari. Argumenta la teva elecció.

7. Opinió: expressa que t’ha transmès la lectura d’aquesta prosa espriuana.

 

 

 

"L'última feina del senyor Luna". Epíleg. Adreçat a 2n d'ESO

 

EPÍLEG

Quin és el futur dels joves que apareixen en aquesta història? Com es clou tot plegat? A qui tens les preguntes que t’ajudaran a descobrir-ho.

[Crèdit fotogràfic: Fnac] 

1. Quin és el futur dels següents personatges...

Pablo:

Doña Flor:

Gabriel Ventura:

Laura Sandoval:

Pablo:

2. Glossa el significat d’aquestes dues frases fetes.

.Esborrar-lo de la faç de la terra:

.Es va convertir en un formiguer:

3. Qui va redactar aquesta postal? Per quin motiu?

Es tractava d’una postal, procedent d’algun lloc de Sud-amèrica, sense remitent i sense text. No obstant això, sí que hi havia alguna cosa en el revers d’aquelles misterioses targetes, i sempre era el mateix. El senzill dibuix d’una flor amb els pètals oberts.

4. Com es venja el càrtel de Cali d’Aurelio Coronado? Quin és el destí final d’aquest darrer?

5. La guerra entre les bandes, com acaba i qui la venç?

6. Que sabem del parador del senyor Luna?

7. Què fa en Víctor Muñoz actualment?

8. Fòrum: creus que el llibre pot tenir una segona part? Per què?

9. La novel·la té un final obert o tancat? Justifica la teva resposta.

10. Pensa i proposa un altre títol possible per a aquesta obra. Raona el perquè de la teva tria.

11. Opinió: què t’ha semblat la novel·la. Què t’ha encantat més i què menys?

12. Què és una epíleg? Quina funció realitza en una obra literària?

 

 

 

 

Text sobre els escacs. Comprensió lectora. Adreçat a 4t d'ESO i Batxillerat

 

En aquesta narració d’Edgar Allan Poe, a mode d’introducció del conte que s’esdevindrà després, reflexiona sobre la metodologia d’anàlisi i ho fa mitjançant el joc dels escacs, les dames i el whist. Llegeix-lo atentament, medita sobre què ens pretén dir l’autor, i aprèn vocabulari.

*******

Les facultats mentals definides com a analítiques, són, en elles mateixes, ben poc susceptibles d’anàlisi. Les apreciem només en llurs efectes. En sabem, entre altres coses, que són sempre, per a qui les posseeix en un grau extraordinari, una font del gaudi més viu. Talment com l’home fort exulta en la seva aptitud física, adelitant-se en els exercicis que provoquen els seus músculs a l’acció, així l’analista es glòria d’aquella activitat moral que desembulla. Deriva plaer fins de les més trivials ocupacions que posin en joc el seu talent. És afectat a enigmes, a endevinalles, a jeroglífics; exhibint en cadascuna de les seves solucions en grau d’agudesa que, a l’opinió vulgar, apareix com una cosa sobrenatural. Els seus resultats, deduïts per l’ànima mateixa i l’essència del mètode, tenen, realment, tot l’aire d’una intuïció.

Aquesta facultat de resolució és potser molt enrobustida per l’estudi de la matemàtica, i especialment per aquella altíssima branca seva que, injustament, i únicament per raó de les seves operacions retrògrades, ha estat anomenada, com per excel·lència, anàlisi. I amb tot, calcular no és, en si mateix, analitzar. Un jugador d’escacs, per exemple, fa l’una cosa sense maldar gens en l’altra. Se’n segueix que el joc d’escacs, en els seus efectes sobre la natura mental, és força mal entès. No estic ara escrivint un tractat, sinó senzillament un prefaci a una narració una mica singular amb unes quantes observacions molt a la ventura. Aprofito, doncs aquesta avinentesa per a afirmar que les altíssimes potències de l’enteniment reflexiu són més decididament i més útilment espletades pel modest joc de dames que no pas per tota la complicada frivolitat del escacs. En aquest darrer joc, en el qual les peces tenen moviments diversos i rars, amb valors vàries i variables, allò que és només complex és malprès (error no poc comú) com una profunditat. L’atenció és cridada aquí poderosament a joc. Si flaqueja un instant, es comet un descuit, i en resulta una pèrdua o la derrota. Com que els moviments possibles són, no solament múltiples, sinó complicats, els atzars d’aquests descuits es multipliquen; i de deu casos, nou, el jugador que guanya és el més concentrat i no el més destre. En les dames, en canvi, en què els moviments són únics i no sofreixen sinó poquíssima variació, les probabilitats d’inadvertència minven, i la mera atenció essent deixada relativament sense emprar, els avantatges que l’una i l’altra part obtenen són obtinguts per una acuïtat superior. Per a ésser menys abstractes, suposem un joc de dames en el qual les peces siguin reduïdes a quatre dames, i en el qual, per tant, no es pot esperar cap descuit. És obvi que en aquest cas la victòria només pot ésser decidida (estant com estan els jugadors iguals) per algun moviment recercat, resultat d’algun esforç poderós de la intel·ligència. Privat dels recursos ordinaris, l’anàlisi penetra dins l’esperit del seu adversari, s’hi identifica, i no escasses vegades veu així, d’un cop d’ull, els únics mètodes (de vegades, ben segur, absurdament senzills) pels quals el pot induir a un error o acuitar-lo a un mal càlcul.

El whist s’ha citat molt de temps per la seva influència en el que se’n diu la facultat de càlcul; i s’han conegut persones d’un altíssim ordre d’intel·ligència que hi prenien un plaer en aparença inexplicable, mentre defugien els escacs com un joc fútil. Sens dubte no hi ha cap joc anàleg que faci treballar tant la facultat d’anàlisi. El millor jugador d’escacs de la cristiandat pot no ésser gaire més que el millor jugador d’escacs; però la perícia en el whist implica una capacitat d’èxit en totes aquelles empreses més importants en què esperit lluita amb esperit. Quan dic perícia, vull dir aquella perfecció en el joc que inclou la intel·ligència de totes les fonts d’on es pugui derivar un avantatge legítim. Aquestes són, no solament múltiples, sinó uniformes, i nien tot sovint en recers del pensament absolutament inaccessibles per a una intel·ligència ordinària. Observar atentament és recordar distintament, i, fins aquí, el jugador d’escacs capaç d’una gran concentració jugarà molt bé al whist; mentre que les regles de Hoyle (basades a llur torn en el simple mecanisme del joc) són fàcilment i generalment comprensibles. Així, tenir una memòria fidel i procedir segons el llibre, són punts vulgarment considerats com del jugar bé. Però és en casos més enllà dels límits de la mera regla que es palesa l’enginy de l’analista. Ell fa, en silenci, una munió d’observacions i deduccions. Igual, per ventura, fan els restants jugadors; i la diferència en l’extensió de les clarícies obtingudes està, no pas tant en la validesa de la deducció com en la qualitat de l’observació. El que és necessari de conèixer és allò que cal observar. El nostre jugador no es confina pas dins el seu joc; ni, perquè aquest jo sigui l’objecte, no rebutja pas les deduccions nades de coses externes al joc. Examina la fesomia del seu company, comparant-la acuradament amb la de cadascun dels seus adversaris. Considera el mode de distribuir les cartes en cada mà; comptant tot sovint atot per atot i honor per honor, a través de les ullades que regalen els posseïdors satisfets. Nota cada variació de cara a mesura que el joc avança, i arreplega un capital de pensaments en les expressions diverses de certitud, de sorpresa, de triomf o de mal humor. Per la manera de recollir una basa jutja si la persona que se l’enduu en pot fer una altra tot seguit. Reconeix el que és jugat per dissimular, per l’aire amb què és tirat damunt la taula. Un mot casual o involuntari; una carta caiguda o girada accidentalment, amb l’ansietat o el descuit que acompanyen el moviment d’amagar-la; el compte de les bases, amb l’ordre de llur arranjament; la perplexitat, la vacil·lació, l’avidesa, l’estremiment, tot forneix, per a la seva percepció en aparença intuïtiva, indicacions del veritable estat de coses. Un cop jugades les dues o tres primeres voltes, poseeix a fons el joc que cada mà conté i, per consegüent, tira la seva carta amb una precisió de resultat tan absoluta com si els altres de la partida tinguessin les seves cartes girades de cara a ell.

La facultat analítica no ha d’ésser confosa amb el simple enginy; perquè, mentre que l’analista és necessàriament enginyós, l’home enginyós és sovint remarcablement incapaç d’anàlisi. La facultat constructiva o combinatòria, per la qual se sol manifestar l’enginy, i a la qual els frenòlegs (jo crec que erròniament) han assignat un òrgan separat, suposant-la una facultat primordial, ha estat amb tanta freqüència vista en gent d’una intel·ligència partionera altrament amb la idiotesa, que fins ha atret l’atenció general dels escriptors psicologistes. Entre l’enginy i l’aptitud analítica existeix una diferència molt més gran, en efecte, que entre la fantasia i la imaginació, però d’un caràcter molt estrictament anàleg. Es trobarà, en suma, que els enginyosos són sempre dotats de fantasia, i que els verament imaginatius no són altra cosa que analistes.

[Els assassinats del carrer de la Morgue, dins POE, Edgar Allan (2003). Narracions extraordinàries, Quaderns Crema, Barcelona]

[Imatge extreta de: Escac i mat]

 

EXERCICIS:

1. Explana el següent fragment de la narració.

L’atenció és cridada aquí poderosament a joc. Si flaqueja un instant, es comet un descuit, i en resulta una pèrdua o la derrota. Com que els moviments possibles són, no solament múltiples, sinó complicats, els atzars d’aquests descuits es multipliquen; i de deu casos, nou, el jugador que guanya és el més concentrat i no el més destre.

2. Llegeix aquesta afirmació i comenta-la.

La facultat analítica no ha d’ésser confosa amb el simple enginy; perquè, mentre que l’analista és necessàriament enginyós, l’home enginyós és sovint remarcablement incapaç d’anàlisi.

3. Aporta el significat de cinc paraules que desconeguis d’aquest fragment.

4. Esmenta quin tipus de registre lingüístic és aquest text. Aporta proves que ho argumentin.

5. Segons Edgar Allan Poe, a quin joc juga el millor analista i per què?

6. Fòrum: què en penses del missatge que ens transmet aquest fragment literari. Hi estàs d’acord? Per què?

7. Opinió: t’encanta algun dels tres jocs citats al text? Per què?

"Lúltima feina del senyor Luna". Capítol 10. Adreçat a 2n d'ESO

 

CAPÍTOL 10. NO PERMETIS QUE ELS ALTRES DECIDEIXIN PER TU

Com finalitza l’enfrontament amb els homes de Don Aurelio Coronado? Com decideix actuar el senyor Luna? Finalment, assoliran la llibertat Flor Huanaco i Samara? Arribarà a temps la policia? La droga arribarà al seu destí final?

[Crèdit fotogràfic: Fnac]

*****

1. Després dels esdeveniments finals, què li succeeix al Pablo? Amb què inesperadament haurà de batallar sense esperar-s’ho?

2. S’estableix una conversa amb en Benito. Qui hi parla i sobre quin tema?

3. A qui estima realment Laura Sandoval?

4. Per què en Pablo omet l’explicació del canvi de bàndol a la comissaria i el seu pla per simular les morts de Flor i Samara?

5. Comenta el següent fragment. Qui ho diu i per què.

Al capdavall, tornar al col·legi no va ser tan dolent com esperava. És veritat que pràcticament no hi va haver ni un sol alumne del centre que no li preguntés sobre la seva aventura amb els narcotraficants, i que fins i tot els professors van mostrar una irresistible curiositat per l’assumpte. També és veritat que el doctor Mendizábal va parlar amb ell en to paternal, i que es va oferir a donar-li tota l’ajuda que necessités per superar, segons les seves pròpies paraules, “el terrible trauma que havia sofert”.+

6. “L’insult és l’últim recurs de l’imcompetent”. Qui realitza la següent afirmació i en relació a què. Estàs d’acord amb aquesta frase? Per què?

7. Explana el present fragment de la novel·la.

-Dels altres. De la resta de “la República dels Savis -es va arronsar d’espatlles-. Ells estan contents de ser com són, però tu no. I jo tampoc, per això..., bé, ja saps què vaig fer, oi? Em sentia molt malament, com si estigués buit, com si em trobés en una gàbia a la vista de tothom, i vaig pensar que no podia canviar les coses; per això vaig fer aquella bestiesa -va respirar fondo-. Després em vaig adonar que estava equivocat, que tot es pot canviar si t’ho proposes, i la mort no és una sortida.

8. Quins són els dos protagonistes d’aquestes línies. Què succeeix?

-On vas...? -va dir en to sec. Després es va encarar amb en Pablo i va adoptar una expressió sarcàstica-. Què tal, heroi? Que vas a fer un tomb amb els amiguets de “la República”... dels malparits?

9. Explana qui parla i sobre què. Com en Víctor va aconseguir aquell reguitzell de diners?

Segur que últimament et van bé les coses. Posaria la mà al foc que fas córrer pasta en abundància. I d’on han sortit aquests diners? Algú te’ls ha donat, oi? A canvi de la vida d’una persona.

-Però de què parles, cretí... -va mussitar en Víctor.

-Dels teus diners; d’això parlo. Només vas haver de vendre una pobra dona per aconseguir-los. Molt senzill.

-Aquest mocós s’ha guillat... -va riure nerviosament en Víctor, mirant a un costat i a l’altre.

10. Qui aprofita la situació del moment per apropar-se a la Patrícia? Com ho fa i per què?

11. Qui parla i a qui es dirigeix? Per què?

Doncs et diré una cosa: un sol cabell de la Flor Huanaco val mil vegades més que tots els fantasmes repugnants com tu que hi pugui haver en el món. Perquè si aquí hi ha cap monstre, aquest ets tu -va moure el cap-. No, ni tan sols hi arribes. En realitat ets una merda i prou.

La narrativa de terror. Adreçat a tothom

 

Són un tipus d’històries que provoquen en el lector, mitjançant el misteri i el suspens, por, terror, per allò desconegut, incomprès, irresolt. Tot i transmetre una vivència desagradable, és una narrativa que causa atracció en el lector.

Un dels principals autors del gènere és el nord-americà Edgar Allan Poe (1809-1849), que traspassà amb tan sols quaranta anys i amb una mort envoltada de misteri. Conegut pels seus contes de terror i fantasia, en els quals recrea ambients terrorífics i esgarrifosos.  Va conrear la poesia, una mica de la novel·la i els relats curts. Alguns d’aquesta tipologia són: La caiguda de la Casa Usher, Enterrament prematur, El gat negre, El misteri de Marie Roget, El cor delator, La màscara de la mort roja, El pou i el pèndol, El barril d’amontillado.

Per un altre costat, una altra de les figures més recurrents de sempre és el vampir, un espectre que actua de nit i que es nodreix de sang humana. El més conegut fou el comte Dràcula, creat a les acaballes del segle XIX per Bram Stoker.  En els darrers anys, els vampirs han continuat de moda gràcies a les novel·les de la nord-americana Stephanie Meyer i al món del cinema. D’altres escriptors del gènere coneguts a nivell internacional: Stephen King, William Petter Blatty, Shirley Jackson, Thomas Ligotti, John Ajvide, Horacio Quiroga, Samanta Schweblin, Mariana Enríquez, Ryu Murakami.

Alguns autors:

Bram Stoker

De jove començà a escriure relats de terror. Com que va esdevenir noctàmbul, escrivia sempre per les nits. De jove escrivia crítiques teatrals per a la premsa. Treballà com a assistent de l’actor Henry Irving i va exercir de gerent del Lyceum Theatre de Londres. Gràcies als seus viatges a la ciutat costera de Cruden Bay, trobà inspiració per a la seva gran obra, Dràcula (1897).

Stephanie Meyer

Escriptora i productora de cinema que va crear la saga de llibres que versa sobre el món dels vampirs i que ja abasta cinc novel·les: Crepuscle (2005), Lluna nova (2006), Eclipsi (2007), A trenc d’alba (2008), Sol de mitjanit (2020). És una sèrie de novel·les que ha atrapat a les generacions més joves i que també s’ha traslladat al món del setè art.

Stephen King

Famós per les seves novel·les de terror, ficció sobrenatural, misteri, ciència-ficció, i literatura fantàstica. Ha venut més de cinc-cents milions de llibres arreu del món. La majoria de les seves obres han estat portades a la gran pantalla. Sovint se l’ha acusat d’autor comercial o per emprar un estil poc literari. D’entre la seva llarga carrera sobresurten: Carrie, Cujo, Christine, Misery, It.

Pel que fa en la literatura catalana, trobem autors/es com: Joan Perucho, Manuel de Pedrolo, Josep Maria Francès, Marc Pastor, Irene Solà, Inés Mcpherson, Irene Pujadas, Elisenda Solsona. El col·lectiu Ofèlia Dracs, sota el qual hi havia diversos autors/es edità l’antologia Lovecraft, lovecraft! (1981) que incloïa narracions per aquests autors.

 *****

La narrativa de terror busca generar por, angoixa i tensió psicològica en el lector. No es tracta només d'explicar fets lineals, sinó de capgirar la realitat per fer-la perillosa, desconeguda o amenaçadora. Aquestes són les característiques principals que defineixen aquest gènere:

Elements atmosfèrics i espacials

.Espais opressius: Utilitza llocs tancats com soterranis, cases velles o castells enrunats.

.Entorns aïllats: L'acció sol passar a boscos foscos, illes desertes o pobles abandonats.

.Atmosfera densa: La boira, la pluja, la foscor i els sorolls estranys són constants.

.El factor temporal: La nit, la matinada o els eclipsis augmenten la sensació de perill.

Gestió de la ment i els personatges

.Protagonistes vulnerables: Personatges normals que es veuen superats per les circumstàncies de la trama.

.Inestabilitat mental: Obsessions, deliris, paranoies o pèrdua progressiva de la bogeria de l'afectat.

.Aïllament moral: El personatge principal sovint es troba sol i ningú creu els seus avisos.

.L'antagonista amenaçador: Pot ser un monstre físic, un assassí, un esperit o una presència abstracta.

Tècniques narratives i estil

.Ritme calculat: S'utilitza el suspens creixent de forma lenta per retardar el clímax final.

.Detalls sensorials: Descripcions visuals desagradables, olors pudents o sons estridents que impacten el lector.

.Finals oberts: Sovint la història acaba sense resoldre el misteri o suggerint que el mal continua viu.

.Narrador poc fiable: En molts relats en primera persona, el lector dubta de si el que s'explica és real.

Tipus de pors explorades

.Por al desconegut: El perill prové d'allò que la ciència humana no pot explicar.

.Por a la mort: L'amenaça constant de perdre la vida o de patir dolor físic intens.

.Por al canvi físic: La transformació del propi cos, mutacions o la pèrdua del control motor.

[Imatges extretes de: Fundación Mediterráneo,Vikipèdia, Librújula,Quaderns Crema, Casa del Llibre]

[Adaptació: DIVERSOS (2023). Situacions 2. Llengua Catalana i Literatura 2. Vicens Vives, Barcelona]

[Fonts consultades: vikipèdia, IA]

 

EXERCICIS:

1. Esmenta dos elements que apareguin a les històries de terror i explica’ls.

2. La literatura de terror per què creus que està tan de moda? Raona la teva resposta.

3. Escull un autor del gènere i realitza’n una petita presentació biogràfica.

4. Les històries de terror acostumen a tenir un final tancat? Per què?

5. Quins són els principals ambients que apareixen en les històries de terror?

6. Escriu un petit fragment literari que formi part del gènere de terror. Tingues presents les seves principals característiques.

7. Esmenta personatges que formin part del gènere de terror i que hagin sorgit de la literatura.

8. Llegeix el present fragment d’una narració d’Edgar Allan Poe i comenta’l.

Fou especialment una nit, la setena o vuitena després que havíem deixat Lady Madelina dins el càrcer, que, en retirar-me força tard al llit, vaig experimentar tot el poder d’aquestes sensacions. El son no es volia acostar al meu jaç, mentre les hores anaven caient, caient una per una. M’esforçava a raonar l’agitació nerviosa que em dominava. Basquejava per creure que molta cosa, si no tot allò que sentia, era deguda a la influència contorbadora del malencònic parament de la cambra, de les fosques draperies esfilagarsades que, turmentades pel buf d’un tempesta naixent, vacil·laven d’ací i d’allà sobre els murs, com presa d’un accés, i brogien fatigosament entorn dels ornaments del llit. Però els meus esforços foren inútils. Un indomable tremolor penetrà gradualment tot el meu ésser; i a la llarga l’íncube d’una angoixa sense motiu se’m vingué a asseure damunt mateix del cor. Amb una espiració violenta i un esforç el vaig esbatre lluny de mi; i redreçant-me sobre els coixins i sotjant anguniosament dins la intensa foscor de la cambra, vaig donar orella -no sé per què, si no és que m’hi empenyia un esperit instintiu- a certs sons baixos i indefinits que venien no sé d’on, a llargs intervals, a través de les pauses de la tempesta. Vençut per una sensació intensa d’horror, inexplicable però incomportable em vaig vestir a corre-cuita (perquè sentia que ja no dormiria en tota la nit) i em vaig esforçar, passejant-me d’ací i d’allà ràpidament per la cambra, a aixecar-me del deplorable estat en què havia caigut.

A penes havia fet alguns tombs així, quan un pas lleuger en una escola veïna fixà la meva atenció. Vaig reconèixer tot seguit que era el pas d’Usher. Un instant després, ell tustava gentilment a la meva porta i entrava, amb una llàntia a la mà. La seva fesomia era, com de costum, d’una pal·lidesa cadavèrica, però, a més, hi havia una mena d’hilaritat boja en els seus ulls, una histèria evidentment reprimida en tot el seu capteniment. El seu aire m’esglaià, però qualsevol cosa era preferible a la solitud que jo havia sofert durant tanta estona, i fins vaig acollir la seva presència com un alleujament.

-I vós no ho heu vist? -digué bruscament, després d’haver guaitat fit i en silencia al seu entorn alguns instants-. Vós, doncs, no ho heu vist? Però espereu! Ho veureu!- Tot parlant així, i havent curosament protegit la seva llàntia, es precipità cap a una de les finestres i l’obrí de bat a bat a la tempesta.

La impetuosa fúria de la ratxa que entrà va aixecar-nos gairebé de terra. Era, en veritat, una nit de tempesta paorosament bella, una nit única i estranya en el seu horror i en la seva bellesa. Un terbolí havia probablement congriat la seva força en el nostre veïnatge, perquè hi havia canvis freqüents i violents en la direcció del vent, i l’excessiva densitat dels núvols (tan baixos que pesaven damunt les torrelles del castell) no ens privava d’apreciar la velocitat vivent amb què acudien l’un contra l’altre de tots cantons en comptes de perdre’s cap a la llunyania.

[La caiguda de la Casa Usher, dins POE, Edgar Allan, (2003). Narracions extraordinàries, Quaderns Crema, Barcelona.

9. Aporta el significat de quatre paraules que desconeguis de la narració d’Edgar Allan Poe.

10. Llegeix el present fragment adaptat de la novel·la Dràcula i comenta’l.

Diari de Jonathan Harker

5 de maig

Amb un accent molt peculiar, em va fer passar. Em va allargar la mà. La tenia freda com un mort, però em va estrènyer la meva amb tanta força que em va fer mal.

-Vostè és el comte Dràcula, oi? -li vaig preguntar.

-Sí, benvingut a casa meva- em va dir agafant-me la maleta.

Vaig protestar, però em va dir que els criats dormien i que ell mateix m’havia preparat el sopar. El comte tenia el nas aquilí, celles molt poblades i una boca fina i cruel. Els llavis, però, eren estranyament vermells, i tenia les dents molt blanques i esmolades.

Quan em va oferir un cigar, vaig adonar-me que tenia pèls al palmell de les mans, i les ungles llargues i primes. El seu alè era tan pudent que em vaig marejar. Ell se’n va adonar i es va apartar. Ens vam quedar en silenci una bona estona, sentint udolar els llops. Em va dir que li encantava la música d’aquests animals a la nit. Quan ja es feia de dia, per fi va marxar i jo vaig poder anar a dormir.

8 de maig

Me’n vaig anar a dormir, però no agafava el son. Em vaig llevar i vaig penjar el meu mirallet de mà a la finestra, per afaitar-me. Tot d’una, vaig notar una mà a l’espatlla. I vaig sentir la veu del comte que em deia bon dia. Com és que no el vaig sentir entrar ni el vaig veure reflectit al mirall? Amb el sobresalt, em vaig tallar a la galta. Vaig tornar a mirar dins el mirall. No eren imaginacions meves: la seva imatge no s’hi veia.

Quan el comte em va veure la cara, els ulls li van brillar de ràbia i de sobte em va agafar pel coll. Per casualitat, va fregar amb la mà la creu que jo portava al coll, i l’expressió li va canviar. Llavors, va agafar el meu mirall i el va tirar per la finestra, enrabiat. Quin home tan estrany, vaig pensar mentre esmorzava, tot sol. A ell encara no l’havia vist menjar ni beure.

Després d’esmorzar, vaig explorar el castell. Només hi vaig trobar portes i més portes, totes tancades amb clau. Tret de les finestres sobre el precipici, no hi havia sortides. El castell era una autèntica presó, i jo n’era el presoner!

[STOKER, Bram. (2010). Dràcula, Educaula, Barcelona, adaptació]

11. Stephanie Meyer va escriure la saga Crepuscle. Llegeix aquest fragment d’una de les seves novel·les i realitza’n un resum.

 

Les tardes eren la pitjor part del dia, per a mi. Des que el meu antic i millor amic, en Jacob Black, l’home llop, havia xerrat que estava anant en moto d’amagat, una traïció que havia ideat per aconseguir que el meu pare no em deixés sortir amb el meu xicot, l’Edward Cullen, el vampir, només em permetien veure l’Edward des de les set fins a dos quarts de deu de la nit, sota la supervisora mirada rondinaire del meu pare.

Li vaig agafar la mà i, quan els seus dits freds van trobar-se amb els meus, vaig sospirar. El seu tacte em duia un alleujament estrany.

-Ei -vaig somriure una mica per compensar-lo d’aquesta rebuda tan freda. Ell va alçar els nostres dits enllaçats per acariciar-me la galta amb el dors de la mà.

-Com ha anat la tarda?

-Lenta.

Em va alçar el canell fins al seu sostre, amb les nostres mans encara unides. Va tancar els ulls mentre em resseguia la pell amb el nas, i va somriure dolçament sense obrir-los. Com havia comentat alguna vegada, gaudint de l’aroma, però sense tastar el vi.

Sabia que l’olor de la meva sang, més dolça per a ell que la de qualsevol altra persona, era realment com si a un alcohòlic se li oferís vi en comptes d’aigua, i li causava un dolor real per la set ardent que li provocava.

[MEYER, Stephanie, (2012). Crepuscle 3. Eclipsi, Alfaguara, Barcelona, adaptació]

12. Realitza una breu presentació d’una novel·la de terror que hagis llegit.

13. Digues si són certes o falses les següents afirmacions.

A) El gènere de terror cerca espais tranquils per ambientar les històries.

B) El dia és una de les parts on es poden ambientar aquestes obres.

C) Joan Perucho va escriure històries de vampirs en català.

D) El personatge principal sovint afronta els perills sol perquè no se’l creuen.

E) L’opressió sorgeix en llocs tancats.

14. Il·lustra la portada per a un llibre de terror.

15. Realitza aquesta sopa de lletres sobre autors/es d’aquest gènere.