"Moby Dick", de Herman Melville (2). Adreçat a tothom

 

41. MOBY DICK

Jo, Ismael, era un d’aquella tripulació. Els meus crits s’havien elevat amb els crits de tots els altres. El meu jurament s’havia mesclat amb els seus. I més fort cridava, i martellejava i colpejava el meu jurament perquè tenia el terror en l’ànima. En mi hi havia un sentiment salvatge, místic, de simpatia: la contesa sense treva d’Ahab semblava meva. Amb l’oïda delerosa em vaig assabentar de la història d’aquell monstre assassí contra el qual jo i els altres havíem fet els nostres juraments de violència i venjança.

Feia un temps que, només a intervals, la Balena Blanca, solitària, allunyada, rondava per les mars incivilitzades més freqüentades pels pescadors de catxalots. Però no tots en coneixien l’existència; només uns quants, pocs, l’havien vista de segur, i encara era més reduït el nombre dels qui, de cert i a consciència, li havien presentat batalla. Car, atès el gran nombre de vaixells baleners i la forma desordenada en què estaven escampats per tota la circumferència aquàtica -alguns d’ells allargaven la seva recerca fins a latituds solitàries, de manera que clares vegades o mai, en tot un any o més d’una tirada, no trobaven ni un sol vaixell de qualsevol mena que els donés notícies-; atesa la durada extrema de cada viatge i la irregularitat de les èpoques en què salpaven del port; tot això, a més d’altres circumstàncies directes i indirectes, havia impedit la difusió, entre la flota balenera escampada per tot el món, de les notícies sobre les peculiaritats individuals de Moby Dick.

Era difícil dubtar que diverses embarcacions havien informat que havien trobat, en aquesta o en aquella època, en aquest o en aquell meridià, un catxalot de magnituds i malignitats fora del comú, el qual cetaci, després de causar greus danys als seus atacants, se’ls havia escapat completament. I per a alguns no era presumpció de mala fe, dic, que la balena en qüestió no podia ser altra que Moby Dick. Tot i això, atès que la pesca del catxalot darrerament havia estat marcada, en diversos i no infreqüents casos, per la gran ferotgia, astúcia i malícia del monstre atacat, en resultava, per tant, que els qui per casualitat presentaven ignorantment batalla a Moby Dick, potser la majoria atribuïen el terror especial que causava als perills en general de la pesca del catxalot i no pas a una causa individual. I així havia estat considerat per la majoria l’encontre desastrós entre el capità Ahab i la balena.

I s’esdevingué que els qui, no havent sentit parlar prèviament de la Balena Blanca, l’afinaren per casualitat, al començament de l’afer, tots o gairebé tots havien arriat els bots tan agosaradament i tan sense por com per a qualsevol altra balena. Però a la llarga es produïren tantes calamitats en aquests assalts -calamitats no restringides a canells i a turmells trets de lloc, membres trencats o amputacions voraces, sinó fatals fins al darrer grau de fatalitat-, i es repetiren tant els fracassos desastrosos, acumulant i estibant terrors sobre Moby Dick, que aquestes coses havien arribat a fer vacil·lar la fortalesa de molts caçadors braus, als quals finalment havia arribat la història de la Balena Blanca.

I no acabaren els rumors de tota mena que exageraven sense fi i convertiren en més horrorífiques les històries veritables d’aquests encontres mortals. Car, no sols creixen naturalment els rumors fabulosos del cos veritable de tots els esdeveniments sorprenents i terribles -així com l’arbre podrit dona bolets-, sinó que, molt més en la vida marítima que no pas en terra ferma, abunden els rumors sense fre onsevulla que hi hagi una realitat adequada per donar-los naixement. I així com la mar sobrepassa la terra en aquesta qüestió, així en la pesca de la balena se sobrepassa qualsevol altra mena de vida marítima pel que fa al prodigi i al terror dels rumors que hi circulen a vegades. Perquè els baleners en conjunt no solament no estan lliures de la ignorància i de la superstició que és hereditària en tots els mariners, sinó que, de tots els mariners, els baleners són, en tots els sentits, els qui entren més directament en contacte amb allò que hi ha de més sorprenent i aclaparador en la mar: no sols contemplen cara a cara les meravelles més grans de la mar, sinó que, mà contra mandíbula, els presenten batalla. Tots sols en aigües tan remotes que encara que naveguin mil milles i passin per mil costes no trobaran cap pedra de llar tallada ni res d’hospitalari sota aquesta capa de sol; tots sols en aquestes latituds i longitud, exercint un ofici com el seu, els baleners són embolcallats per influències que tendeixen a prenyar la seva fantasia amb molts embrions fabulosos i portentosos.

No és estrany, doncs, que els rumors inflats sobre la Balena Blanca, a base d’augmentar de volum en el trànsit dels vastos espais marins, acabessin incorporant tota mena d’insinuacions morboses, de suggeriments fatals mig esvaïts de poders sobrenaturals, que finalment investiren Moby Dick amb terrors nous que no provenien de res que fos visible. Així és que en molts casos va arribar a provocar tant de pànic que ben pocs dels qui finalment havien sentit aquests rumors sobre la Balena Blanca estaven disposats a enfrontar-se voluntàriament als perills de la seva mandíbula.

Però encara hi havia unes altres influències vitals més pràctiques en joc. Avui dia encara no s’ha esvaït de la ment dels baleners com a corporació el prestigi original del catxalot, temorosament distingit de totes les altres espècies del leviatan. Actualment hi ha baleners que, tot i que són intel·ligents i coratjosos per presentar balla a la balena de Groenlàndia o balena franca, potser refusarien -ja sigui per inexperiència professional, per incompetència o per timidesa – un enfrontament amb el catxalot.

Sigui com sigui, hi ha un munt de baleners, especialment entre les nacions baleneres que no naveguen sota pavelló americà, que mai no s’han trobat en lluita amb el catxalot, i que el seu coneixement del leviatan es limita al monstre innoble perseguit primitivament al Nord. Asseguts als quarters d’escotilla, aquests homes escoltaran, amb un interès infantil de la vora del foc i amb terror, els relats estranys i salvatges del baleneig del Sud. I la immensitat terrible del gran catxalot no és capida amb més sentiment a cap altre lloc com a bord d’aquestes rodes de proa que l’envesteixen. I com si la realitat de la seva força ara comprovada hagués projectat ombra davant d’ell en llegendaris temps passats, ens trobem alguns naturalistes llibrescs -Olassen i Povelson- que declaren que el catxalot no sols és la consternació de totes les altres criatures marines, sinó que és tan increïblement ferotge que contínuament està assedegat de sang humana.

Impressions aquestes, o gairebé similars, que no s’havien esborrat ni tan sols en temps tan recents com el de Cuvier. En la seva Història natural, el mateix baró afirma que tots els peixos, taurons inclosos, en veure el catxalot, són “aclaparats amb els terrors més vius” i “sovint, en la seva fugida precipitada, s’estavellen contra les roques amb tal violència que el xoc els causa immediatament la mort”. I encara que les experiències generals de la pesca poden esmenar informes com aquest, en les ments dels caçadors de balenes hi reviu, durant algunes vicissituds del seu ofici, la creença supersticiosa amb tot el seu terror, àdhuc en el punt de la set de sang de Povelson.

Així és que, esborronats pels rumors i els prodigis que l’envoltaven, no pocs pescadors recordaven, pel que feia a Moby Dick, els dies primitius de la pesca del catxalot, quan sovint es feia difícil convèncer els caçadors experts de la balena franca perquè s’embarquessin en els perills d’aquella lluita novella i agosarada. Aquests homes objectaven que, si bé altres leviatans podien ser perseguits amb esperança de caçar-los, en canvi encallar i disparar llances davant una aparició com aquella del catxalot no era afer d’homes mortals. I que intentar-ho significaria inevitablement ser esqueixat i enviat ràpidament a l’eternitat. En aquest sentit existeixen alguns documents remarcables que poden ser consultats.

Malgrat tot això, n’hi havia alguns que, encarats a aquestes coses, estaven disposats a donar caça a Moby Ducj; i encara n’hi havia un nombre més elevat que, havent-ne sentit parlar només de lluny i vagament, sense els detalls específics d’una calamitat certa i sense acompanyaments supersticiosos, eren prou agosarats per no fugir de la batalla que el catxalot oferia.

Un dels suggeriments exagerats que també s’arrengleraren finalment al costat de la Balena Blanca en la ment dels inclinats a les supersticions era la convicció sobrenatural que Moby Dick era ubic. Que, de fet, se l’havia vist en latituds oposades alhora, en el mateix instant del temps.

El cert és que, per molt crèdules que fossin aquestes ments, la idea no era del tot mancada d’algun besllum esborradís de possibilitats supersticioses. Car, així com els secrets dels corrents marins encara no han estat mai divulgats, ni tan sols per les recerques més erudites, així els camins ocults del catxalot sota la superfície de la mar romanen encara, en gran part, inconeguts pels seus seguidors. I de tant en tant han originat les especulacions més curioses i contradictòries, sobretot pel que fa als sistemes misteriosos que utilitza, després de sondejar a grans profunditats, per traslladar-se amb una rapidesa tan extraordinària a punts tan àmpliament distants.

És prou sabut tant pels baleners americans com pels anglesos, i també és un fet establert en els informes de gran autoritat que feu fa temps Scoresby, que aquestes balenes han estat capturades molt al nord del Pacífic, i en els seus cossos s’hi ha trobat les llengüetes d’arpons disparats a les mars de Groenlàndia. I no es pot contradir el fet, que en alguns d’aquests casos ha estat confirmat, que l’interval de temps entre els dos assalts no excedia a gaires dies. D’aquí per inducció, alguns baleners han cregut que el pas del Nord-Oest, un problema tan antic per a l’home, no ho ha estat mai per a la balena. De manera que aquí, en les experiències reals viscudes per homes vius, els prodigis relatats en temps antics sobre la muntanya de l’Estrella de Portugal, terra endins (prop del cim de la qual es deia que hi havia un llac on les restes de vaixells suraven a la superfície), i sobre l’encara més meravellosa història de la font d’Aretusa, prop de Siracusa (les aigües de la qual es creia que venien de Terra Santa per un pas subterrani), aquests relats fabulosos, doncs, són gairebé igualats per les realitats dels baleners.

Obligats a familiaritzar-se amb prodigis com aquests, i assabentats que, després d’escomeses repetides i intrèpides, la Balena Blanca n’havia escapat amb vida, no pot sorprendre gens ni mica que alguns baleners encara anessis més lluny en les seves supersticions. Declaren Moby Dick no solament ubic, sinó també immortal. La immortalitat no és sinó la ubiqüitat en el temps. I que encara que se li clavessin boscos de llances als flancs, continuaria nedant sa i estalvi. O que si alguna vegada se li fes vessar sang negra, una visió com aquella no seria altra cosa que un engany fantasmal, car de bell nou, en onades sense envermellir, centenars de llegües lluny, hom veuria un cop més el seu broll impol·lut.

I encara despullat d’aquestes conjectures sobrenaturals, n’hi havia prou amb el caràcter terrenal i incontestable del monstre per fer trontollar la imaginació amb una energia inusitada. Car, no era tant la seva tossa descomunal allò que més el distingia dels altres catxalots, sinó, com s’ha comentat en un altre lloc, un front curiosament esblanqueït i arrugat, i un gep blanc en forma de piràmide. Aquestes eren els seus trets principals, els signes pels quals, àdhuc en les mars sense límits i sense mapes, de lluny estant revelava la seva identitat als qui ja el coneixien.

La resta del seu cos era tan bigarrat, tan jaspiat amb el mateix to de mortalla que, a la fi, s’havia guanyat l’apel·lació distintiva de la Balena Blanca. Un nom, en efecte, literalment justificat pel seu aspecte vívid, quan era vista lliscar a punt de migdia enmig d’una mar color blau fosc, deixant una via làctia d’escuma cremosa esquitxada d’espurneigs daurats.

Tampoc no era la seva magnitud insòlita, ni el matís remarcable del seu color, ni tampoc la mandíbula jussana deformada, allò que investia la balena d’un terror tot natural, ans la intel·ligent malignitat sense parió que, d’acord amb els informes més detallats, havia demostrat una vegada i una altra en les seves envestides. Sobretot les seves retirades traïdores eren allò que causava més espant que qualsevol altra cosa. Car, quan nedava davant els seus perseguidors exultants amb tots els símptomes aparents d’alarma, se sabia que diverses vegades tot d’un plegat s’havia girat en rodó i, carregant contra ells, els havia esfondrat els bots fets estelles o els havia empès cap al vaixell enmig de gran consternació.

Diverses fatalitats s’havien esdevingut en el seu percaçament. Però tot i que uns desastres similars, per poc que fossin divulgats en terra, no eren en absolut poc usuals en l’ofici del baleneig, en canvi, semblava tal la premeditació infernal de la ferotgia de la Balena Blanca que cada mutilació o mort que causava no era contemplada com a infligida per un agent sense intel·ligència.

Jutgeu, doncs a quins graus de fúria inflamada i pertorbadora eren empeses les ments dels seus caçadors més desesperats, quan, entre les estelles dels bots trinxats i els membres de companys destrossats que s’enfonsaven, aconseguien allunyar-se nedant dels blancs coàguls de la còlera horrenda de la balena cap a la llum del sol, serena i exasperant, que somreia com si estiguessin en un bateig o en unes noces.

Amb els tres bots esfondrats al seu voltant, i els rems i els homes giravoltant en els remolins, un capità havia agafat el ganivet de cabestrera de la roda de proa destrossada i s’havia precipitat contra la balena com un duelista d’Arkansas contra el seu enemic, intentant cegament arribar, amb una fulla de sis polzades, a les fondàries insondables de la vida de la balena. Aquest capità era Ahab. I fou llavors quan, passant-li sobtadament per sota la mandíbula jussana en forma de dalla, Moby Dick havia segat la cama d’Ahab, com un dallador talla un bri d’herba al prat. Cap turc enturbantat, cap venecià o malai llogats no l’haurien castigat amb més malícia. Així doncs, hi havia pocs motius per dubtar que, d’ençà d’aquell encontre gairebé fatal, Ahab havia acaronat un afany salvatge de venjança contra la balena, oi més quan va acabar identificant-hi, en la seva morbositat frenètica, no solament els seus patiments corporals, sinó totes les seves exasperacions intel·lectuals i espirituals.

La Balena Blanca nedava davant d’ell com si fos l’encarnació monomaníaca de tots els elements malignes que alguns homes profunds senten que els devoren, fins que acaben vivint mig cor i mig pulmó. Aquesta malignitat intangible ha existit des dels orígens, i fins i tot els cristians modern li atribueixen el domini de mig món; aquesta malignitat, que era reverenciada pels antics ofites d’Orient en forma d’estàtua diabòlica, no era adorada per Ahab com per ells, sinó que, transferint en el seu desvari la seva idea de l’execrada Balena Blanca, s’esperonà, mutilat com estava, a lluitar contra ella. Tota la follia i tots els turments, tot allò que remou l’escollim de les coses, tota la veritat com continguts de malícia, tot allò que destrueix la vigoria i esquerda el cervell, tots els demonismes subtils de la vida i del pensament, tots els mals eren, per al dement Ahab, personificats visiblement en Moby Dick i en ell eren assolibles a la pràctica. Acumulava damunt el gep blanc de la balena la suma de tota la ràbia i l’odi general que havia sentit la seva raça d’ençà d’Àdam. I aleshores, com si el seu pit fos un morter, li disparava la granada ardent del seu cor.

No és probable que aquesta monomania sorgís en ell sobtadament, en l’instant just de la seva mutilació corporal. En precipitar-se contra el monstre, ganivet en mà, només s’havia lliurat a una animositat corporal sobtada i apassionada. I quan va rebre el cop que el va esqueixar, probablement no és va sentir l’agònica laceració física i res més.

En canvi, quan es va veure obligat a retornar a casa per culpa d’aquella col·lisió, i quan durant llargs mesos i setmanes Ahab i la seva angoixa varen jeure plegats al mateix coi, tombant en ple hivern aquell cap terrible i udolant de la Patagònia, fou llavors quan el seu cos esqueixat i la seva ànima ferida varen sagnar l’un dins l’altra i, en aquesta fusió, el tornaren boig. Fou llavors, i només llavors, en el viatge de retorn després de l’encontre, que la monomania final s’ensenyorí d’ell; i això sembla cert a partir del fet que, a intervals durant la travessia, va tenir moments de desvarieig llunàtic i que, tot i mancat d’una cama, encara li quedava tanta força vital en el seu pit egipci, força intensificada pel diliri, que els oficials es varen veure obligats a fermar-lo, mentre navegava, desvariejant al seu coi. En la seva camisa de força es gronxava al bressoleig foll de les galernes.

I quan el vaixell va arribar a unes latituds més suportables, amb les ales esteses plàcidament, surant a través dels tròpics tranquils, segons totes les aparences la follia del vell va semblar allunyar-se i quedar endarrere amb les onades del cap d’Hornos; va sortir del seu cau fosc i va pujar a l’aire a la llum beneïda: però fins i tot aleshores, en presentar el seu rostre ferm i concentrat encara que pàl·lid, i en tornar a donar de bell nou i tranquil·lament les ordres, mentre els oficials agraïen a Déu que ja hagués passat la follia terrible, fins i tot aleshores, en el seu interior ocult, Ahab continuava desvariejant. La follia humana és sovint una cosa astuta i felina. Quan penseu que ha fugit, pot tornar transfigurada en una forma encara més subtil. La bogeria total d’Ahab no solament subsistia, sinó que s’havia concentrat i aprofundit, com l’invencible Hudson, quan aquest noble nòrdic flueix engorgat però infatigable cap a la boca de Highland. Aquella monomania comprimida no havia perdut ni un punt de la vasta follia d’Ahab; així com la vasta follia no havia perdut ni un punt del gran intel·lecte natural d’Ahab. La intel·ligència, abans agent viu, s’havia convertit en instrument viu. Si una retòrica tan dement es pot mantenir, direm que la seva follia especial havia assaltat i envaït el seu seny general, i l’havia vençut i havia girat tots els canons i els havia concentrat vers el seu propi blanc foll, de manera que no sols no havia perdut Ahab el seu vigor, sinó que ara posseïa mil vegades més potència, concentrada en un objectiu únic, que la que havia dirigit mai assenyadament vers un objectiu raonable.

Això és molt, i en canvi, la part més extensa, més fosca i més profunda d’Ahab no en resulta ni insinuada. Però es va popularitzar profunditats i tota veritat és profunda. Serpentegeu des del cor d’aquest envitricollat d’Hotel de Cluny on hem estat fins ara; sortiu-ne, per molt magnífic i meravellós que sigui, i seguiu el vostre camí, ànimes nobles i tristes, vers les immenses sales romanes de Thermes, on, allà lluny, sota les torres fantàstiques de la terra superior de l’home, la seva rel de grandesa, la seva essència total i terrible, s’assenta en majestat barbada: l’antigor sepultada sota antiguitats i entronitzada damunt torsos! Així, amb un tron romput, els grans déus es burlen del rei captiu, i ell, com una cariàtide, seu pacient, aguantat sobre el seu front gelat els entaulaments acumulats de les edats. Baixeu fins aquí, ànimes orgulloses i tristes! Qüestioneu aquest rei orgullós i trist. Semblança de família! Sí, ell us va engendrar, reialeses joves exiliades, i només del vostre progenitor sorrut sorgirà el vell secret d’Estat.

Ara, en el seu cor, Ahab tenia algun besllum de tot això i rumiava: tots els meus mitjans són assenyats, els meus motius i el meu objectiu són folls. Però sense poder per matar o per canviar, o per esquivar el fet, també sabia que havia fingit molt de temps de cara a la humanitat; en certa manera encara fingia. Però el fet del seu fingiment era només visible a la seva percepció i no a la seva voluntat determinada. Malgrat tot, va tenir tant d’èxit en els seu fingiment que quan va baixar a terra finalment, amb la cama d’ivori, cap nantuckès no va pensar en ell sinó com a home ferit en l’ànima per la casualitat terrible que li havia caigut a sobre.

La notícia del seu desvarieig innegable en mar també fou atribuïda popularment a una causa semblant. I això manteix va passar amb la melancolia que de llavors ençà, fins al mateix dia de salpar el Pequod per al viatge present, feia niu en el seu front. I és ben probable que, en lloc de desconfiar de la seva capacitat per a un altre viatge balener a causa d’aquests símptomes ombrívols, la gent calculadora d’aquella illa prudent s’inclinés a considerar que, precisament per aquells motius, era la persona més qualificada i més preparada per a una persecució tan plena de ràbia i salvatgia com la caça sagnant de la balena.

Rosegat per dins i escorxat per fora per les urpes inexorables d’alguna idea inguarible, un home així, si es podia trobar, semblaria l’home perfecte per disparar el seu ferro i aixecar la llança contra el més esborronador de tots els animals. I si per algun motiu era considerat físicament incapacitat per fer-ho, un home així semblaria competent en grau superlatiu per animar i esperonar els seus subordinats a l’atac.

Fos com fos, el cert és que, amb el secret foll de la seva fúria sense treva tancat amb pany i clau, Ahab havia embarcat en aquest viatge amb l’objectiu únic i absorbent de caçar la Balena Blanca. I si alguns dels seus vells coneguts de terra s’haguessin només mig imaginat allò que Ahab amagava, ben aviat les seves ànimes justes i horroritzades haurien arrabassat el vaixell de les mans d’un home tan pervers. La gent era inclinada a travessies profitoses, el benefici de les quals es pogués comptar en dòlars de la casa de la moneda. En canvi ell es dedicava a una revenja audaç i sobrenatural, una revenja que no es podia mitigar.

Heus ací, doncs, aquell vell impietós, de cabell gris, encalçant al voltant del món i amb malediccions una balena de Job, al capdavant d’una tripulació, feta en la seva majoria, de mestissos renegats, de proscrits i de caníbals. Una tripulació que també estava moralment afeblida per la incompetència de la mera virtut o rectitud de pensaments sense més de Starbuck, per l’alegria indiferent i invulnerable i per la descurança de Stubb, i per la mediocritat saturadora de Flask. Una tripulació així, amb aquests oficials, semblava triada i embarcada especialment per alguna fatalitat infernal per tal d’ajudar Ahab en la seva revenja ederiada. Com era que tots respongueren abundantment a la ira del vell? Quina màgia perversa posseïa les seves ànimes, que a vegades l’odi d’Ahab semblava gairebé el seu propi odi, i la Balena Blanca semblava que era tant l’enemic avorrit de tots ells com el d’Ahab? Com podia ser allò? Què significava per a ells la Balena Blanca? O, com era possible que a la seva comprensió inconscient, d’una manera insospitada i en penombra, els pogués haver sembrat el gran dimoni fugaç de les mars de la vida? Explicar tot això seria excavar més fondo d’allà on pot arribar Ismael.

Qui pot explicar mitjançant el so canviant i sord del seu pic a quina fondària arriba el pou d’aquest miner subterrani que treballa en tots nosaltres? Qui no sent que l’arrossega el braç invisible? Quin quif remolcat per un setanta-quatre pot romandre immòbil? Pel que fa a mi, jo em vaig retre a l’abandonament del temps i del lloc, però mentre em precipitava a l’encontre de la balena, no podia veure en aquell animal res que no fos el més mortal dels mals.

 

Nota de l’autor:

El nom de Moby Dick és una derivació de Mocha Dick, una cèlebre Balena Blanca vista l’any 1810 prop de les costes de l’illa de Chiloa, Xile. Molts anys després encara era vista i perseguida, i destrossava baleners a dojo.

[MELVILLE, Herman (2008). Moby Dick, La Butxaca, Edicions 62, Barcelona]

[Il·lustració: extreta de La Vanguardia. De domini públic]

 

EXERCICIS:

1. La novel·la Moby Dick és pura ficció o bé s’inspira en motius reals? En cas que responguis que sí, esmenta en què es va inspirar l’autor. Raona la teva resposta.

2. Explana el significat de sis paraules assenyalades en color lila que desconeguis.

3. Com es descriu la Balena Blanca en aquest fragment? Exemplifica-ho.

4. Aporta característiques tan físiques com psíquiques d’Ahab.

5. Com era la tripulació?

6. Quin nom porta el balener que persegueix Moby Dick?

7. Crea un booktuber sobre Moby Dick.

8. Realitza una petita presentació en format digital sobre la vida i obra de Herman Melville.

La màgia de l'Art de frontera. Adreçat a tothom

Art de frontera és el nom que rep una magnífica exposició a càrrec del filòleg Jordi Prenafeta i Pàmpols, que s’exposarà en zones limítrofes de la franja de Ponent. Mitjançant la present exhibició, l’artista juga amb la quotidianitat dels nostres dies, amb la imatge i les lletres, fruit de la influència de la poesia visual rebuda al llarg dels anys de Joan Brossa o del mateix J.V. Foix, emperò també dels seus propis pensaments per a desenvolupar unes obres úniques, que plasma amb mestratge a sobre del paper amb la tècnica d’impressió digital pigmentada sobre un paper artesà. Prenafeta primerament va adquirir unes imatges vectorials per a posteriorment, fer-se-les ben seves i realitzar allò que pretenia transmetre al visitant. L’eix vertebrador d’aquestes obres són els signes de més (+) i menys (-), perquè com clamà en Prenafeta, arreu podem trobar aquests límits, aquestes fronteres que a la vegada ens cohibeixen i fan dels humans més febles, uns confins que poden ésser de diverses maneres: terrenals, mentals, físiques, emperò, que ens separen, que són un mur difícil de franquejar si no hi posem de la nostra part, tanmateix, l’artista ens convida a creuar-les, a desafiar-les, perquè hem d’eliminar aquestes parets bloquejadores. Si no ho fem, aquestes fronteres ens empresonen, ens perjudiquen.

Prenafeta escull el format poètic que millor li va en aquell moment determinat per tal de transmetre allò que desitja. És per aquest motiu, que ha creat trenta-una peces visuals, i que també acompanya amb uns àudios on diversos artistes musiquen alguns dels seus poemes. En la presentació de l’exposició, el terra ja ens rebia amb els signes de + i de -, una mena de frontera intimidadora. Després de visionar aquesta lloable exposició artística, em ve una cosa a la ment, quines fronteres hi ha al meu entorn? Està a les nostres mans bandejar-les, perquè com cantava la Patti Smith, la gent té el poder, ho recordeu?

Josep Maria Corretger 

["Fugitius"]

["Contraban"]

["L'emigrant"]

[Obra pictòrica: Jordi Prenafeta Pàmpols]

EXERCICIS:

1. Si has vist aquesta exposició sobre frontera expressa què t’han suggerit alguns dels quadres.

2. Quin estil poètic segueixen les pintures?

3. Opinió: veus necessàries avui dia les fronteres? Per què? Raona la teva resposta.

4. Crea una obra artística vinculada a la frontera.

"El marge". Prosa de Salvador Espriu (5). Adreçat a tothom

He passat la tarda sota els pins, assegut al marge, de cara al mar. Les abelles han fiblat el ginestell, el romaní, la farigola. Les papallones s’han perseguit fins a defallir, embogides de sol. Un gripau saltirona monstruosament i es llança a creuar, menyspreador de l’enfarfec de la pols, la carretera. El meu peu esclafa a mig camí de rebel·lia. Dos formiguers s’han declarat ara la guerra. M’erigeixo en àrbitre i caic de seguida en parcialitat. Furgo amb un branquilló el cau enemic i enfonso el graner, tot de galeries subterrànies, el refugi de les larves. Els vençuts s’escampen per arreu. La mà implacable els abasta i l’ungla rebenta una a una les fugitives. Atanso després, benèvol, el palmell al reialme protegit. La meva carn és mossegada amb odi per mil victoriosos, però no els arruïnaré. Perquè sec al marge, dominador del mar, sota els pins. Perquè el vent ha fregat el fonoll, la despulla del gripau, la nit propera. Perquè soc parcial.

[ESPRIU, Salvador (1984). Petites proses blanques, Lectures Moby Dick, La Gaya Ciència SA, Barcelona]

[Imatge extreta de: Passos de Mallorca. Fotografia: Chamorro]

 

EXERCICIS:

1. De què ens parla en Salvador Espriu en aquest text en prosa?

2. Hi veus algun paral·lelisme a l’actualitat dels nostres dies?

3. Cerca i explica el significat de quatre paraules de color lila que desconeguis.

4. Què és un marge?

5. Proposa un altre títol per a aquest fragment literari.

6. Esmenta els animals i les plantes que apareixen al text.

Animals:

Plantes:

7. A què es refereix Espriu quan parla “del reialme protegit”?

8. Què significa aquesta expressió?

El meu peu esclafa a mig camí de rebel·lia.

Revisitem exercicis per a l'examen. Adreçat a 2n d'ESO

 

Us aporto una sèrie d’activitats com les que heu realitzat a l’aula i que us ajudaran a enfocar la prova escrita amb més precisió. Recomanable realitzar-les. Recordeu que alguna possiblement sortirà similar o igual. Si no heu treballat cada dia la matèria l’examen us costarà una mica.

[Crèdit fotogràfic: esneca]

 

EXERCICIS:

1. Quin sintagma amaguen els següents oracions? Esmenta també quin és el nucli.

A) Corre molt ràpid.

B) Pinta lentament.

C) Massa estret.

D) La gallina.

E) [...] amb ella.

2. Anomena quin tipus d’aposició hi ha en cada oració: explicativa o especificativa.

A) Lleida és la capital de la boira.

B) El cotxe vell, del meu pare, estava avariat.

C) El riu Segre passa per Lleida.

D) El president del Barça va assistir a l’acte.

3. Digues si són certes o falses les següents afirmacions.

A) Un pronom pot exercir de sintagma nominal.

B) Un sintagma nominal mai pot portar especificadors.

C) Un especificador concorda en gènere i persona amb el nom.

D) Un sintagma únicament pot tenir un especificador.

4. Esmenta el nucli del sintagma verbal en cada oració i assenyala’n el sintagma que el governa.

A) La mare està a la cuina.

B) Balla molt bé.

C) En Joan llegeix cada tarda.

D) Ell dormia sense adonar-se’n.

E) Es desperta per la matinada.

5. Quina és l’estructura adverbial correcta i per què?

A) Amablement i sorpresa.

B) Amable i sorprenentment.

6. Corregeix les errades que trobis a cada oració vinculades a les contraccions.

A) Va veure a la seva àvia per el camí.

B) De el tema de la llibreta del banc no en sabia res.

C) Van anar a sopar a ca en Pau.

D) És a Ca el Nicolau on celebrarem l’aniversari.

7. Escriu una oració de cadascuna de les següents tipologies.

-Enunciativa:

-Dubitativa:

8. Digues si són certes o falses les següents afirmacions.

A) Les oracions imperatives expressen ordre.

B) Una oració interrogativa total no respon a Sí o No.

D) L’atribut és obligatori en oracions amb verbs no copulatius.

E) El subjecte sempre el trobarem encapçalant l’oració.

G) Una oració pot no tenir un verb.

9. En una exposició oral es pot expressar una opinió personal? Per què?

10. Qui explana la següent afirmació i per què?

[...] va contemplar en silenci, fixament, el retrat de la Flor Huanaco.

-És mig quilo, tio -va dir finalment-. I per mig quilo jo trobaria fins i tot el fantasma de Napoleó.

Fragment de Joan Barril. Comprensió lectora. Adreçat a tothom

 

Fa temps que estic engabiat en una caixa blanca i uns fils que em sostenen les articulacions de titella, però avui he sentit la lenta agonia del nàugraf a qui s’acaben les forces. Disposo d’un petit aparell de disc compacte connectat a uns auriculars. El puc fer anar endavant i endarrere amb la pressió d’un sol dit. El meu fill va venir a veure’m i va decidir subministrar-me discos. “Aquí tens John Lennon. És de la teva època”, em va dir amb complicitat de col·lega. I jo, col·lega de Lennon i col·lega del meu fill, passo alguns matins fent ballar estómac, fetge i budells amb la música i la veu de Lennon fins que avui les piles han començat a fer figa i he sentit la tristesa de Lennon com si el tingués en braços mortalment ferit davant l’edifici Dakota i cantés per a mi la seva última cançó:

God is a concept

By which we measure our pain

I say it again, I say it again:

I el pobre Lennon, marejat al carrusel del tocadiscos, ha anat insistint, amb la veu ennassada d’unes bateries cansades, en tot allò en què ja he deixat de creure:

I don’t believe in mantra

I don’t believe in yoga

I don’t believe in Buddah

I don’t belive in Jesus

I don’t believe in Elvis

I don’t believe in Kennedy

I don’t believe in Keats

I don’t believe in Zimmermann

I don’t believe in Beatles.

I just believe in me.

Yoko and me and that’s reality.

Dream is over.

Tots els somnis es van acabant. L’hagiografia moderna demana sants imperfectes que substitueixen els antics camins de perfecció. En lloc dels sants Domingo Savio o Maria Goretti, ara caldrà trobar nous personatges en el santoral de la nova fe dels mitjans de comunicació: santa Janis Joplin, el beat Jimi Hendrix, l’apòstol Bob Marley, la preciosíssima sang de Jim Morrison i, sobretot, aquest gran pare de totes les esglésies que va ser en Lennon. Abans el vam gaudir i divuit anys després toca plorar-lo. En el record col·lectiu sempre hi ha un taller de reparacions que acaba fent el trucatge per tornar l’home al mico o la imatge a l’imaginari. El mateix ens va passar amb Ernesto Guevara, el mateix que amb Antonio Machado. L’abús necrofílic dels sants laics és el paradigma d’aquests temps orfes en què per sobreviure cal aplicar-se constantment la fórmula “abans sí, ara molt pitjor”. En la latria constant l’“abans” es condensa la necessitat d’un temps viscut en les contradiccions del directe i l’angoixa d’haver de dependre de la suposada llarga vida de les piles. Cada dia hi ha algun aniversari per tornar a sembrar el jardí del passat. Tornarem a exhumar el cadàver de Lennon tantes vegades com convingui. I després arribà l’aniversari del sergent Peppers. I la commemoració de la primera menstruació de Yoko. Vam creure viure un temps irrepetible i ens ha tocat gronxar-nos en un vídeo sense fi d’autohomenatges que volen reflectir la imatge de la nostra joventut suposadament heroica. També nosaltres acabarem  morint algun dia, potser de vells o potser d’avorriment. Però ho farem, això, això sí, amb les piles ben posades.

 

[BARRIL, Joan, 2010. Parada obligatòria, Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull 1998, Barcelona, Planeta]

[Imatge extreta de: Todocolección]

 

EXERCICIS:

1. De què ens parla Joan Barril en aquest fragment literari?

2. Esmenta quatre referències que apareixen dins d’aquest text.

3. Què significa el mot latria?

4. El text fa menció a una cançó de John Lennon. Com s’intitula i què ens vol transmetre el cantant amb aquesta lletra.

5. Explana el sentit d’aquesta expressió del fragment literari.

Aquest gran pare de totes les esglésies que va ser en Lennon.

6. Explica el significat de les paraules assenyalades de color lila.

7. Esmenta una metàfora que aparegui al text.

8. Què pretén dir-nos l'autor amb la següent afirmació?

He sentit l'agonia del nàufrag a qui s'acaben les forces.

Tècniques d'estudi (1). Com estudiar i preparar una prova escrita. Adreçat a tothom

 

En els nostres dies i amb tanta distracció a l’abast, posar-se a estudiar per a preparar una prova escrita cada cop és més difícil. Els motius són diversos, en primer lloc, els elements electrònics ens hi posen molts impediments, per què? Perquè hi trobem esbarjo, distensió, coses que ens fascinen i que emplenen i copen el nostre temps: el mòbil, l’ordinador, la tablet... Tota aquesta dispersió d’elements enemics fan complicada la tasca d’aturar-se uns minuts per a concentrar-se en l’estudi d’una matèria, atès que, la nostra ment, enganyada, ja ens dirigeix a visitar aquest armament contrincant. D’aquí que, una vegada més, et proposem unes estratègies per tal de no deixar-se vèncer per aquests proveïments electrònics que donen immediatesa i ens roben la capacitat de centrar-nos en la lectura i en l’estudi.

Molts alumnes sofreixen dèficit d’atenció i són incapaços d’atendre quan explanes quelcom més de cinc o deu minuts. Això ens ho ha portat l’era d’Internet. Es distrauen fent altres matèries, mirant webs que desitgen, o fins i tot, entrant en xats o jugant o videojocs.

Ningú ens ha ensenyat a estudiar, a treballar cada dia, jo ho vaig patir a la meva època. Però l’estudiant, com el pagès o el pastisser, ha de treballar cada dia. Guanyar-se el pa i la seva tasca és aquesta, aprendre i superar l’examen.

*******

CONSELLS PER A L’ÈXIT EN L’ESTUDI

.A les sessions de cada matèria, durant les explicacions, estigues amatent, pren anotacions a la llibreta d’allò essencial a recordar, si cal, subratlla del text del llibre. Essencial no distraure’s a l’aula i menys mentre s’explica, perquè et perdràs conceptes fonamentals que et poden sortir a la prova escrita.

.Anota’t els deures de cada matèria per a la següent sessió a l’agenda personal per saber què hauràs de lliurar en la propera sessió d’aquella matèria.

.En arribar a casa i després de dinar, revisa durant 30 minuts la teoria que t’han explicat de cada matèria aquell dia, per a veure si ho has assumit i ho sabries explicar a un altre company. Realitza els exercicis i apunta’t els dubtes per a preguntar al teu professor/a en la següent classe. Durant el repàs de tarda, entre matèries, realitza un descans de 20 minuts. Porta a terme coses que t’encantin: fer esport, llegir, mirar una sèrie de televisió o altres.

.Executa si és necessari activitats voluntàries sobre aquell ítem tractat en aquella matèria per a veure si realment ho has entès i per a què t’ho tingui en compte el docent pertinent.

.Fes esquemes sobre la teoria essencial que t’han explanat aquell dia de cada matèria. Classifica-ho per temes i assignatures. Pensa que et serviran per a repassar ràpidament els dies previs a la prova escrita.

.Llegeix i entén els conceptes que estàs tractant, sense memoritzar-los.

.Quan repassis, subratlla allò destacat de la informació que estàs llegint, tant si és del llibre de la matèria com d’una novel·la, i si és aquesta darrera, pren anotacions per facilitat la memòria i allunyar l’oblit, o bé, resumeix el que succeeix en cada capítol.

.Abans de l’examen repassa les faltes ortogràfiques que has realitzat a les anteriors proves escrites, dictats, redaccions i similars, per tal de no repetir-les altra vegada.

.Crea una graella amb les faltes que més acostumes a produir, per tenir ben clara la seva correcció.

.Al teu espai d’estudi desconnecta els aparells electrònics i defuig altres elements o bé aparells que puguin alterar el teu temps d’estudi.

.Tingues eines de consulta a l’abast i a prop per quan siguin necessàries: connexió a Internet, diccionaris en format físic o digital, enciclopèdia digital, llibre de la matèria.

.Estudia cada dia, és la teva feina. No deixis per al darrer jorn l’estudi del tema o temes per a l’examen, perquè serà inabastable, et posaràs neguitós, perdràs memòria i no podràs preguntar els dubtes al professor.

.Llegeix diàriament temes que et fascinin, això millorarà el teu raonament, escriptura i sobretot, adquiriràs vocabulari.

.Organitza’t bé. És la clau de tot. Avui faré això, després realitzaré els deures de ciències naturals, en acabar, la redacció de català... sinó fracassaràs, i deixaràs matèries pel camí, o executaràs aquestes tasques a classe en una altra matèria, si no t’enxampen clar.

.Classifica bé els continguts de cada matèria: numera les pàgines i arxiva els documents en una carpeta o portafolis, en finalitzar el trimestre realitzar un dossier i lliura’l al teu professor de cada matèria. Aquí rau una de les errades de molts alumnes, emmagatzemar els documents barrejats amb d’altres matèries i sense numerar.

.Si estàs llegint una novel·la, assenyala on t’has quedat amb un punt de llibre, per no equivocar-te i tornar a llegir aquella pàgina.

.Revisió de l’examen realitzat: anota’t les preguntes que havies fet malament, amb la resposta correcta.

(Imatge extreta de: La mente es maravillosa)

 

EXERCICIS:

1. Explica’ns com estudies. Com prepares la matèria de català per exemple?

2. Esmenta quines coses de les esmentades en la present fitxa vinculades a l’estudi portes a terme correctament.

3. Què pots fer per tal de millorar en l’estudi i en les qualificacions de cada matèria?

4. Comenta què fas a l’aula quan el professor explica. Atens? Et distraus? Prens anotacions? Realitzes d’altres tasques que no toquen? Destorbes els companys? Parles?

5. En acabar l’explicació i encomanar la tasca, preguntes els dubtes que et sorgeixen? Et fa tall? Ho portes a terme l’endemà? Què fas si a casa no entens quelcom, com ho resols?

La formació de paraules: la derivació. Adreçat a tothom

Quan generem nous mots mitjançant processos morfològics estem parlant de la derivació i de la composició.

.Com podem crear paraules noves per derivació

La derivació és un procés morfològic que consisteix en crear una nou mot mitjançant una base lèxica, generalment adjuntant un morfema que s’anomena afix derivatiu.

La base lèxic o el lexema és la part del mot que aporta el significat base i a la qual s’afegeixen els afixos:

Ex: gris, grisor, grisenc, agrisar.

Segons  la posició que ocupa l’afix dins de la base lèxic diferenciarem entre sufixació i prefixació.

.Els sufixos -or i -et s’adjunten a la dreta de les bases lèxiques fresc i calent, per a formar els mots: frescor, calentet.

.Els prefixos des- i re- s’adjunten, a l’esquerra de les bases lèxiques ordre i fer, per a generar els mots desordre i refer.

Mitjançant la conversió es poden formar nous mots a partir de les bases lèxiques o lexemes que existeixen com a mots independents modificant la seva categoria.

Ex: el verb retratar prové de la base nominal retrat.

La derivació pot ésser per sufixació: amb afixos.

Ecologia – ecologista

Per prefixació: amb afixos.

Fer – refer

O per conversió: sense afixos derivatius.

Desert: pot ser adjectiu o nom segons la posició que ocupa.

Per tant, el nou mot, si ens fixem en el lexema, aporta un significat diferent i pot tenir unes propietats sintàctiques diferents.

Ex:

Descans – descansar

Alegre – alegrar

Somni – somiar.

.Què és un afix derivatiu?

És un morfema que s’uneix a la dreta o a l’esquerra d’una base lèxica o lexema per tal de formar un mot. Segons la seva posició els afixos poden ser:

-Prefix: quan se situa al davant de la base lèxica.

-Infix: quan se situa al mig. Entre la base lèxica i el sufix.

-Sufix: quan va al darrere de la base lèxica.

Els afixos són un llistat tancat que es poden adherir a la base lèxica i que no van sols.

 

PREFIXOS

Són els afixos que se situen davant d’una base lèxica o lexema per a formar mots derivats.

Molts prefixos emprats en català tenen una preposició o un adverbi llatins. La majoria dels prefixos no varia la categoria gramatical de la paraula davant de la qual se situa, sinó que només en modifica el significat.

Ex:

Dir – desdir, redir.

Per tant, el prefix s’uneix al lexema formant un tot i sense cap marca gràfica que els separi. Moltes vegades, alhora s’empra un prefix i un sufix, sobretot en la formació d’alguns verbs.

Ex:

A+llarg+assar (allargassar)

També podem trobar casos en què s’afegeix una seqüència de sons entre una base lèxica i un sufix, és a dir, un infix. Aquest element no aporta cap significació nova o en tot cas, únicament és de tipus valoratiu.

Ex: -ol – cas-ol-à (derivat de casa)

Característiques principals de la prefixació

.Base lèxica

En termes generals, la base lèxica o lexema d’un prefix és nominal:

Ex: títol – subtítol

adjectival:

Ex: feliç – infeliç

Verbal:

Ex: unir – reunir

.Categoria gramatical

Principalment, els prefixos s’adjunten a la base lèxica sense modificar la categoria gramàtica d’aquesta base ni modificar-ne l’accent.

Ex: ordre – desordre (es manté la mateixa síl·laba tònica).

D’altra banda, podem trobar algunes paraules amb prefix que mostren una categoria diferent a la categoria de la base lèxica.

Ex: fort (adjectiu) – enfortir (derivat verbal).

.Contacte fonètic

El contacte entre el prefix i el lexema es resol semblant a les vocals en contacte de dos mots successius.

-Les dues vocals se solen pronunciar com una de sola quan són idèntiques:

Antiimperialisme, contraatac, sobreentendre.

-Formen un diftong quan la segona és i / u:

Contraindicació, infrautilitzar.

-Es mantenen les dues vocals en hiat:

Antiàcid, semieix.

.Significat i prefixos

Com succeeix en la sufixació, un significat es pot expressar amb diferents prefixos. I a la vegada, un prefix pot tenir diferents significats.

Ex:

El prefix re- pot significar:

-Repetició: refer, replantejar.

-Intensificació: recompensar, ressonar.

Tanmateix, aquest darrer significat pot ser compartit per prefixos com:

Super: superposar, supervivent...

Hiper: hiperactiu, hipermercat...

Arxi: arxiduc, arxicanceller...

Alguns dels prefixos més concorreguts són:

Bi-: dos, doble

In-: negació de

Pro-: a favor de

Pre-: abans

Trans-: enllà de, a través de

Inter-: entre, reciprocitat

Fora-: a la part exterior

Hemi-: mig, meitat

Neo-: nou

Pluri-: amb molts de

Co-: amb, en companyia de

Circum-: al voltant

Mono-: un

Sub-: sota

Pseudo-: fals

Auto-: un mateix

.Remarques ortogràfiques:

-Els prefixos con- i in- canvien la ena per una ema (n à m) quan van seguits de les consonants m, p o b:

Commoure, compenetrar-se, combinar...

-Els prefixos con- i in- presenten les variants col- i il- quan s’uneixen a bases lèxiques que comencen per ela:

Col·leccionista, il·legal...

I les variants co- i i- (escrites cor- i ir-) quan s’agrupen a les bases lèxiques que comencen per erra:

Corrompre, irreal...

-La forma co- s’empra en lexemes que comencen per vocal:

Coautor, coedició...

I alterna amb con- davant d’altres consonants:

Copilot, condeixeble...

SUFIXOS

Són els afixos que s’adhereixen al final d’una base lèxica o lexema per tal d’originar un nou mot. Els sufixos poden produir tres canvis en un vocable:

-Es desplaça l’accent de la base lèxica cap a la síl·laba del sufix:

Net + et à netet; verd + or à verdor          

-Poden modificar la categoria de la paraula a la qual s’agrupen:

Llar (adjectiu) + ària (sufix) à llargària (nom).

Mandra (nom) + ejar / ós (sufix) à mandrejar (verb) / mandrós (adjectiu)

-Modifiquen el significat del lexema:

Néixer + ment à naixement (-ment: acció o efecte de).

Caçar + -dor à caçador (-dor: que fa l’acció).

Hi ha un enorme llistat de sufixos, aportem alguns dels més habituals:

-à, -ana, -enc, -í, -ina: gentilicis (valencià, lleidatana, pollencí).

-atge, -eria, -am, -ada, -at: noms col·lectius (fullatge, llibreria, paperam).

-er, -era, -aire, -ista, -dor, -dora, -ant, -ent: professions o activitats.

(cambrer, botiguera, pianista, titellaire, aprenent).

-ada, -ança, -ància, -eria, -etat, -esa, -ia, -ícia, -ció, -itat, -itud, -or, -altat, -ura: qualitat abstracta.

(llargada, esperança, bogeria, inseguretat).

-all, -ant, -ants, -ar, -at, -dor, -er, -eria: lloc.

(amagatall, voltant, solar).

-ada, -atge, -ció, -ment: acció o efecte.

(xerrada, aterratge)

-able, -ible: possibilitat.

(salvable, discutible).

-aire, -ís, -issa, -ós: propensió.

(rondinaire, malaltís, encomanadissa).

Els sufixos es poden classificar en lèxics i valoratius:

-Els lèxics modifiquen el significat de la base lèxica i altrament, en poden variar la categoria.

-Els valoratius també modifiquen el significat del lexema, emperò, indiquen valors subjectius com la grandària (augmentatius) o la petitesa (diminutius).

.Augmentatius: amb els sufixos -às (-assa), -ot (-ota), -arro (-arra), -íssim (-ís, -íssima):

Grandàs, ocellot, veuarra, petitíssima, boníssim...

.Diminutius: -et (-eta), -o (-ona), -í (-ina), -im, -ell (-ella), -ol (-ola):

Niuet, casona, rajolí, polsim, bestiola...

Quan afegim un sufix en la base lèxica per formar una paraula sovint es produeixen diverses modificacions: canvis ortogràfics, canvis de sons, addició de sons i supressió de sons.

.Canvis ortogràfics:

C à QU: ric à riquíssim

Ç à C: caça → cacera

G → GU: botiga →  botiguera

GU → GÜ: aigua → aigüera

J → G: taronja → taronger

S → SS: arròs → arrossar

IG → G/J: boig, bogeria, bojament

U → V: blau → blavós

.Addició de sons:

-t-: cafè, cafeter

-d-: gran, grandíssim

-n-: jove, jovenet

.Canvis de sons (i ortogràfics):

p → b: llop → llobató

t → d: prat → praderia

c → g: encàrrec → encarregar

.Supressió de sons:

-a: ila, illot

-e: salvatge, salvatgina

-o: porxo, porxada.

En els casos d’addició de sons, trobem que en la base lèxica apareixen sons o no en funció de la forma del mot.

[Font: DIVERSOS (2023). Situacions. Llengua Catalana i Literatura 2. Llibre de consulta, Vicens Vives, Barcelona]

[Imatge extreta de: correccioencatala.cat]

 

EXERCICIS:

1. Què és la derivació? Com podem crear una paraula?

 

2. Què és la base lèxica o lexema d’un mot?

 

3. Completa les següents afirmacions:

A) El prefix és un __________ que se situa _________ de la / o _________.

B) El mot agrisar té el lexema ______.

C) El prefix bi- significa ___________.

D) El prefix mono- significa ___________.

E) El prefix pseudo- significa __________.

F) En el mot verdor el _____ és _________.

G) El sufix apareix al _______ del_________.

H) Quan ______ es col·loca a la part central del _______ s’anomena _________.

 

4. Pensa i escriu un derivat de:

llop:

porxo:

taronja:

blau:

 

5. Assenyala els sufixos de cada mot.

Bogeria, xerrada, discutible, paperam, mandrós, verdor, grandíssim, inseguretat.

 

6. Escriu el mot origen de:

bojament:

polsim:

titellaire:

aprenent:

praderia:

 

7. Relaciona el sufix de cada paraula amb el seu significat.

Mots: absurditat, pensament, paperam, manassa, barceloní, rentadora, cotitzar, brillantor.

Significats: augmentatiu, gentilici, verb, qualitat posseïda, objecte o instrument, nom abstracte, conjunt de, efecte expressat per un verb.

 

8. Pensa i aporta el sufix adequat per a cada mot.

A) Al poble els dissabtes es reuneix tota la (jove).

B) Va anar d’excursió amb el Club (muntanya) de Lleida.

C) En aquella sala hi ha un (ventilar) molt potent.

D) Al cel hi ha una (núvol) que amenaça tronada.

E) La (suau) del matalàs garanteix una agradable dormida.

 

9. Explica el significat dels següents prefixos:

re-:

arxi-:

neo-:

inter-:

sots-:

 

10. Forma una paraula amb els prefixos següents:

hiper-:

semi-:

trans-:

pre-:

 

11. Escriu un derivat que expressi el contrari de:

creïble:

real:

menjable:

controlat:

oferta:

noble:

 

12. Assenyala els prefixos dels següents mots:

internacional, apàtrida, biplaça, semivocal, transnacional, supermercat, posposar, antisèptic.

 

13. Què és un gentilici? Escriu dos exemples de gentilicis, ara bé, un ha de ser el del teu poble o ciutat.

 

14. Aporta cinc paraules que portin un infix i subratlla’l.

 

15. Autoavalua’t: aporta els dubtes que t’hagin sorgit després del treball en aquesta fitxa.