Aquesta fou una de les novel·les
més brillants d’en Ray Bradbury, la qual el va consagrar de manera definitiva.
L’obra evolucionà d’un relat curt intitulat El bomber (1951. En ella s’hi
plasmen temes que l’espaordien com el temor a la censura, la crema de llibres d’alguns
règims.
-Què passa, Montag?
Obrí els ulls.
En algun lloc una ràdio murmurava:
“... la guerra pot ser declarada en qualsevol moment. Aquest país està preparat
per defensar els seus”.
La caserna va estremir-se sota el
xiulet sostingut d’una gran esquadrilla de reactors que creuà el cel negre de
la matinada. Montag parpellejà. Beatty se’l mirava com si fos una estàtua de
museu. En qualsevol moment, el Capità s’aixecaria i caminaria cap a ell,
tocant-lo, explorant la seva culpa i la seva consciència. Culpa? Quina culpa?
-Tires tu, Montag.
Montag va mirar-se aquells homes
que tenien les cares emmorenides per mil focs reals i deu mil d’imaginaris, amb
les galtes enceses i els ulls enfebrits a causa del treball. Aquells homes que
miraven fixament el foc del seu llançaflames de platí quan n’encenien els becs
negres. Ells i els seus cabells plens de carbó, les celles ensutjades i les
galtes acabades d’afaitar i ja tacades de cendra blavosa. Se’ls notava
l’heretatge. Montag va dreçar-se i obrí la boca. Havia vist mai un bomber que
no tingués els cabells negres, les celles negres, un rostre ferotge i un
aspecte de deixat fins i tot després d’afaitar-se? Tots aquells homes eren
imatges d’ell mateix! És que hom triava els bombers tant per la seva inclinació
com pel seu aspecte? Sempre aquell color de centra i l’olor de cremat de les
seves pipes. El capità Beatty obrint un paquet de tabac fresc i rebregant la
cel·lofana amb un soroll com de foc.
Montag es mirà les cartes que tenia
a les mans.
-Estava... estava pensant. Pensava
en el foc de la setmana passada. En l’home a qui vam “arreglar” la biblioteca.
Què se’n deu haver fet?
-Se’l van endur entre crits a la
casa de repòs.
-Però no era boig.
Beatty va ordenar les cartes amb
calma.
-Qualsevol persona que pensi que
pot enganyar el govern i enganyar-nos a nosaltres és ben boja.
-Provava d’imaginar-me què
sentiríem -va dir Montag- si vinguessin uns bombers i ens cremessin la nostra
casa i els nostres llibres.
-Nosaltres no tenim llibres.
-Si en tinguéssim.
-Que potser en tens algun?
Beatty parpellejà a poc a poc.
-No.
Montag clavà els ulls, per darrere
els companys, a les llistes amb un milió de llibres prohibits, escrites a
màquina, que hi havia penjades a la paret. Tots aquells noms llançats al foc,
tant de temps fets cendra sota la seva destral i sota aquella mànega que en
comptes d’aigua llançava querosè.
-No.
Però en la seva ment un vent fred
naixia i s’escampava des de la reixa de ventilació de casa seva, suaument,
suaument, un vent que li glaçava el rostre. I va veure’s una altra vegada en un
parc parlant amb un home ja gran, un home molt gran, i el vent del parc també
era fred.
Montag dubtava...
-Sempre... sempre ha estat així, la
nostra feina? La caserna, el que fem? Vull dir si ara fa molts anys, temps era
temps...
-»Temps era temps...» -s’exclamà
Beatty-. D’on has tret aquesta manera de parlar?
«Ets ruc -pensà Montag
interiorment-, t’has delatat». L’últim
incendi, un llibre de contes de fades, n’havia llegit només una línia.
-Vull dir antigament, abans que les
cases fossin a prova de flames... -de cop semblava com si una veu molt més jove
parlés a través d’ell. Va obrir la boca i la Clarisse Mc Clellan preguntà-: Els
bombers no prevenien el foc, en comptes de mantenir-lo i alimentar-lo?
-Que divertit!
Stoneman i Black van treure els
seus manuals, que contenien breus relats sobre els bombers americans, i van
deixar-los a la vista de Montagperquè aquest, encara que ja els coneixia,
pogués llegir-hi:
Establerts el 1790 per cremar els
llibres d’influència anglesa a les Colònies. Primer bomber: Benjamin Franklin.
Regla
1.
Respondre ràpidament a l’alarma.
2.
Començar el foc ràpidament.
3.
Cremar-ho tot.
4.
Retre comptes a la caserna immediatament.
5.
Romandre alerta per a d’altres alarmes.
Tothom es mirava Montag. Ell no va
moure’s. Sonà l’alarma.
La campana del sostre colpejà tota
sola dos-cents cops. De sobte hi va haver quatre cadires buides. Les cartes van
caure com una ràfega de neu. La barra de llautó tremolava. Els altres havien
marxat.
Montag seia a la cadira. A baix, el
drac ataronjat tossia i revivia.
Montag va llançar-se per la barra
com algú dins un somni. El Llebrer feia grans bots dins la gossera, amb els
ulls convertits en flames verdes.
-Montag, t’oblides el casc!
Va engrapar-lo de la paret que
tenia al darrere, es posà a córrer, saltà i ja eren fora, amb el vent nocturn
martellejant al voltant del xiscle de la sirena i el fort estrèpit del metall.
Era un precari edifici de tres
pisos a la part vella de la ciutat. Devia tenir com a mínim un centenar d’anys,
com tots els altres edificis, però feia molts anys que li havien donat una capa
plàstica a prova d’incendis. Aquella closca protectora semblava ser certament
l’única cosa que el mantenia dret.
-Ja hi hem arribat!
El vehicle va aturar-se de cop.
Beatty, Stoneman i Black, de sobte detestables i grassos en els inflats vestits
ininflamables, van córrer voravia amunt. Montag els seguí.
Van trencar la porta principal i
capturaren una dona, encara que ni corria ni pretenia escapar. Només movia el
cos cap a un costat i cap a l’altre tot mirant fixament no se sabia què, a la
paret, com si li haguessin pegat un cop terrible al cap. La llengua se li movia
dins la boca i els ulls diríeu que volien recordar alguna cosa; fins que van
recordar-ho i la llengua va tornar a moure’s:
-«Comporteu-vos com un home, mestre
Ridley; avui, per la gràcia de Déu, encendrem a Anglaterra una flama que crec
que ningú mai no apagarà.»
-Ja n’hi ha prou d’aquest color
-feu Beatty-. On són?
Va bufetejar-la amb una fredor
sorprenent i repetí la pregunta. Els ulls de la vella van fixar-se en el
Capità.
-Ja saben on són, altrament no
haurien vingut -va dir.
Stoneman li mostrà amb un gest
ràpid la targeta d’alarma telefònica amb la denúncia signada darrere la còpia:
«Tinc raons per sospitar de l’àtic.
Elm, 11. Ciutat. EB.»
(BRADBURY, Ray, (2010). Fahrenheit
451, Proa, La Butxaca, Barcelona)
[Imatge extreta de: La Casa del
Llibre]
EXERCICIS:
1. Llegeix el present fragment de l’obra
Fahrenheit 451 i realitza un resum amb les teves paraules.
2. Com actua en Montag?
3. Què succeeix a la caserna?
4. Què troben al manual de bombers?
De quina data és?
5. Quin secret amaga Montag?
6. On es dirigeixen els bombers per
actuar?
7. Què pretenen els bombers
aconseguir de la senyora vella i per què?
8. Fòrum: aporta quelcom que t’hagi
sorprès d’aquest fragment literari.
.jpg)
