Contes de Ray Bradbury (2): "L'home del pis de dalt". Adreçat a tothom

 L'HOME DEL PIS DE DALT

(Un conte de Ray Bradbury)

Recordava amb quina cura i perícia l'àvia acariciava les fredes entranyes del pollastre acabat de destriar i extreia les meravelles que contenien: els humits i lluents bucles d'intestí amb la seva olor de carn, l'embalum musculós del cor, el pedrer amb la seva col·lecció de llavors. Amb quina pulcritud i delicadesa obria l'àvia el pollastre i introduïa la seva grassoneta maneta per despullar-lo de les medalles. Aquestes serien separades, algunes en recipients amb aigua, altres embolicades en paper per després, potser, llençar-les al gos. I després venia el ritual de la taxidèrmia: omplir l'au amb pa humitejat i condimentat, i fer la cirurgia amb una agulla veloç i brillant, puntada rere puntada, ben atapeïda.

Aquest era un dels majors delits en els onze anys de vida de Douglas.

En total, hi havia vint ganivets als diversos calaixos grinyolants d'aquella taula màgica de la cuina, d'on l'àvia, una dona gran de rostre amable i gentil, amb els cabells blancs com una bruixa bondadosa, extreia els artefactes per als seus miracles.

A Douglas se li demanava silenci. Podia quedar-se dempeus a l'altra banda de la taula, davant de l'àvia, amb el nas tret sobre la vora, observant. Però qualsevol expressió del nen podria interferir amb l'encanteri. Era meravellós quan l'àvia tova els salers de plata i ruixava una suposada pluja de pols de mòmia i ossos indis polvoritzats sobre l'au, murmurant versos místics entre les seves genives desdentades.

—Àvia —va dir la Douglas per fi, trencant el silenci—. Jo soc així per dins?

Va assenyalar el pollastre.

—Sí —va dir l'àvia. —Una mica més ordenat i presentable, però més o menys igual.

—I amb més farciment! —va afegir Douglas, orgullós de les entranyes.

—Sí—va dir l'àvia—, amb més farciment.

-L'avi té molt més que jo. Li sobresurt per davant i pot recolzar els colzes.

L'àvia va riure i va negar amb el cap.

Douglas va dir:

—I Lucie Williams, la del carrer de baix, ella…

—Calla, nen! —va exclamar l'àvia.

—Però ella té…

—No t'importa allò que ella tingui! Això és diferent.

—Però per què ella és diferent?

—Un dia vindrà una libèl·lula amb la seva agulla de sargir i et cosirà la boca —va dir l'àvia amb fermesa.

Douglas va esperar, i després va preguntar:

—Com saps que tinc les entranyes així, àvia?

—Va, ves-te'n ja!

Va sonar el timbre de la porta principal.

A través del vidre de la porta, Douglas va veure un barret de palla mentre corria pel passadís. El timbre va repicar una vegada i una altra. Douglas va obrir la porta.

—Bon dia, nen, està la casolana?

Uns freds ulls grisos en un rostre llarg, llis i del color de la nou van escrutar Douglas. L'home era alt, prim, portava una maleta, un portafolis, un paraigua sota el braç doblegat, guants gruixuts i grisos de rica textura als dits fins i lluïa un horrible barret de palla nou.

Douglas va recular.

—Està ocupada.

—Vull llogar l'habitació de dalt, la de l'anunci.

—Ja tenim deu llogaters i aquesta habitació està llogada, vagi's!

—Douglas! —De sobte, l'àvia era darrere seu. —Com està vostè? —va dir a l'estrany. —No feu cas a aquest nen.

Sense somriure, l'home va entrar molt rígid. Douglas els va observar ascendir fins a perdre'ls de vista escales amunt, i va escoltar l'àvia detallar les comoditats de l'habitació superior. Poc després, va baixar pressurosa per agafar llençols de l'armari de la roba blanca i enviar Douglas volant amb ells.

Douglas es va aturar al llindar de l'habitació. La cambra havia canviat de manera estranya simplement perquè el foraster havia estat en ell un moment. El barret de palla jeia trencadís i terrible sobre el llit, i el paraigua es recolzava rígid contra una paret com un ratpenat mort amb les fosques ales plegades.

Douglas va parpellejar i va mirar el paraigua.

L'estrany s'alçava al centre de l'habitació, alt, molt alt.

—Aquí en té!

Douglas va deixar la roba neta sobre el llit.

—Mengem al migdia. Sigui puntual. Si baixa tard, la sopa es refredarà! ¡L'àvia se les arregla perquè sigui així, sempre!»

L'home alt i estrany va comptar deu centaus de coure nous i els va fer dringar a la butxaca de la camisa de Douglas.

—Serem amics —va dir, ombrívol.

Era curiós que l'home no tingués res més que centaus de coure. Molts. Res de plata, ni monedes de deu centaus, ni de vint-i-cinc. Només centaus de coure nous.

Douglas li va donar les gràcies de mala gana.

—Canviaré aquests per una moneda de deu centaus per fer-la fora a la meva guardiola. Ja tinc sis dòlars i cinquanta centaus en monedes de deu, a punt per al meu viatge al campament a l'agost.

—M'he de rentar ara —va dir l'home alt.

En una ocasió, a mitjanit, Douglas s'havia despertat en sentir una tempesta que rugia fora: el vent fred i intens sacsejava la casa i la pluja fuetejava la finestra. De cop i volta, un llamp va caure fora, provocant una explosió silenciosa i terrorífica. Recordava la por que va sentir en veure la seva habitació, estranya i horrible a la llum instantània.

Així era ara en aquesta cambra. Es va quedar mirant l'estrany. La cambra ja no era la mateixa, sinó que havia canviat de manera indefinible perquè aquest home, amb la rapidesa d'un llamp, havia vessat la seva llum per tot arreu. Douglas va retrocedir lentament mentre el desconegut avançava.

La porta es va tancar a la cara.

La forquilla de fusta va pujar amb puré de patates i va baixar buit. El senyor Koberman —doncs aquest era el seu nom— havia portat la forquilla, el ganivet i la cullera de fusta quan l'àvia va anunciar el dinar.

—Senyora Spaulding —va dir en veu baixa—, els meus propis coberts, si us plau, utilitzeu-los. Avui faré el dinar, però a partir de demà, només l'esmorzar i el sopar.

L'àvia entrava i sortia apressada, portant plats de sopa, mongetes i puré de patates per impressionar el seu nou llogater, mentre Douglas s'asseia fent dringar els seus coberts de plata contra el plat, perquè havia descobert que això irritava el senyor Koberman.

—Conec un truc —digué Douglas. —Observeu.

Va prémer una dent de la forquilla amb l'ungla. Va apuntar diversos sectors de la taula com un mag. On sigui que assenyalava, sorgia el so de la dent de la forquilla vibrant, com la veu metàl·lica d'un elf. Era una cosa senzilla, és clar. Pressionava secretament el mànec de la forquilla contra la superfície de la taula. La vibració sorgia de la fusta, com una caixa de ressonància. Semblava completament màgic.

—Allà, allà i allà ! —exclamà Douglas, fent vibrar novament la forquilla. Va assenyalar la sopa del senyor Koberman i el soroll semblà emanar-la.

El rostre color nou del senyor Koberman es va tornar dur, ferm i terrible. Va apartar violentament el bol de sopa, amb els llavis crispats. Es va tirar enrere a la cadira.

Va aparèixer l'àvia.

—Vaja, què passa, senyor Koberman?

—No puc fer aquesta sopa.

—Per què?

—Perquè estic satisfet i no en puc menjar més. Gràcies.

El senyor Koberman va abandonar l'habitació, fulminant-los amb la mirada.

—Què vas fer ara? —va preguntar l'àvia a Douglas amb brusquedat.

—Res. Àvia, per què menja amb culleres de fusta?

—No és assumpte teu! Quan tornes a escola?

—En set setmanes.

—Ai, Déu meu! —va exclamar l'àvia.

El senyor Koberman treballava de nit. Tornava misteriosament cada matí a les vuit, prenia un petit esmorzar i després dormia a la seva habitació, sense fer soroll, durant tot el calorós dia, fins que a la nit sopava amb la resta dels llogaters.

Els hàbits de son del senyor Koberman obligaven Douglas a mantenir-se en silenci. Això era insuportable per a ell, així que, cada cop que l'àvia s'absentava de casa, Douglas pujava i baixava les escales colpejant un tambor, rebotant pilotes de golf o, simplement, cridava durant tres minuts fora de la porta del senyor Koberman o descarregava la cadena del vàter set vegades seguides.

El senyor Koberman mai no es movia. La seva habitació estava en silenci i fosca. No es queixava. No se sentia cap so. Seguia dormint. Era molt estrany.

Douglas va sentir cremar dins seu una flama d'odi d'un blanc pur, amb una bellesa constant i inalterable. Aquella habitació era ara la Terra de Koberman. Antany havia estat lluminosa, un lloc ple de flors, quan la senyoreta Sadlowe hi vivia. Ara era austera, nua, freda, neta, amb tot al seu lloc, aliena i fràgil.

Al quart matí, Douglas va pujar les escales.

A mig camí del segon pis hi havia una gran finestra inundada de sol, emmarcada per vidres de quinze centímetres en tons taronja, porpra, blau, vermell i borgonya. A les encantades hores del matí, quan el sol lliscava pel passamans per colpejar el replà de l'escala, Douglas es quedava fascinat davant d'ella, observant el món a través dels vidres multicolors.

Ara era un món blau, un cel blau, gent blava, tramvies blaves i gossos trotant blaus.

Va canviar de vidre. Ara… un món ambre! Van passar dues dones en to llimona, semblaven les filles de Fu Manchú. Douglas riu. Aquest vidre feia que fins i tot la llum del sol semblés més daurada.

Eren les vuit del matí. A baix, el senyor Koberman va passar caminant de tornada del seu treball nocturn, amb el bastó penjant del braç i el barret de palla enganxat al capdavant amb brillantina.

Douglas va canviar de vidre una altra vegada. El senyor Koberman era un home vermell caminant per un món vermell amb arbres vermells i flors vermelles i… una mica més.

Alguna cosa sobre… el senyor Koberman.

Douglas va tancar els ulls.

El vidre vermell feia coses al senyor Koberman. La cara, el vestit i les mans. La roba semblava esvair-se. Douglas gairebé va creure, per un instant terrible, que podia veure dins del senyor Koberman. I el que va veure el va fer recolzar-se contra el vidre vermell, parpellejant.

En aquell moment, el senyor Koberman va mirar cap amunt, va veure Douglas i va tovar el seu bastó-paraigua amb ira, com si fos a atacar. Va córrer ràpidament a través de la gespa vermella cap a la porta principal.

—Jovet! —va cridar pujant les escales. —Què feies?

—Només mirant —va dir Douglas, atordit.

—Això és tot? —va exclamar el senyor Koberman.

—Sí, senyor. Miro a través de tots els vidres. Tota mena de mons. Blaus, vermells, grocs… Tots diferents.

—Tot tipus de mons, eh! —El senyor Koberman va mirar els petits vidres, amb la cara pàl·lida. Es va recompondre. Es va netejar la cara amb un mocador i va fingir riure.

—Sí, tota mena de mons. Tots diferents.

Va caminar fins a la porta de la seva habitació.

—Endavant, continua jugant —va dir.

La porta es va tancar. El passadís va quedar buit. El senyor Koberman havia entrat.

Douglas va arronsar les espatlles i va trobar un nou vidre.

—Oh, tot és violeta!

Mitja hora més tard, mentre jugava al seu sorral darrere de la casa, Douglas va sentir l'estrèpit de vidres trencats. Es va posar dret d'un salt.

Un moment després, l'àvia va aparèixer al porxo del darrere amb la vella corretja d'esmolar navalles en una mà tremolosa.

—Douglas! T'he dit una vegada i una altra que mai llancis la teva pilota de bàsquet contra la casa! Oh, em fan venir ganes de plorar!

—No m'he mogut aquí —va protestar.

—Vine a veure el que has fet, nen malcriat!

Els vidres de colors jeien destrossats en un caos multicolor al descans de l'escala. La seva pilota de bàsquet reposava entre les ruïnes.

Abans que pogués intentar proclamar la seva innocència, Douglas va rebre una dotzena de cops punxants. On sigui que es tornava, cridant, la corretja tornava a colpejar-lo.

Més tard, Douglas es compadia dels cops rebuts amagant el cap al sorral com un estruç. Sabia qui havia llançat la pilota. Un home amb barret de palla, un paraigua rígid i una habitació freda i grisa. Sí, sí, sí. Les llàgrimes afloraven als ulls. Però espera. Ja veuràs .

Va sentir l'àvia escombrant els vidres trencats. Els va recollir i els va llançar a la galleda de les escombraries. Meteors de vidre blau, rosa i groc van caure brillants.

Quan va marxar, Douglas es va arrossegar, gemegant, per rescatar tres trossos de l'increïble vidre. Al senyor Koberman no li agradaven les finestres de colors. Aquests trossos —els va fer dringar entre els seus dits— valdria la pena guardar-los.

L'avi arribava de la seva oficina al diari poc abans que els altres llogaters, a les cinc en punt. Quan uns passos lents i pesants omplien el vestíbul, i un gruixut bastó de caoba colpejava al paraigüer, Douglas corria a abraçar la gran panxa del seu avi i a seure als genolls mentre aquest llegia el diari vespertí.

—Hola, avi!

—Hola, petit!

—Avui l'àvia va tornar a especejar pollastres. És divertit veure'l —va dir Douglas.

L'avi va continuar llegint.

—És la segona vegada aquesta setmana que talla pollastres. És la dona dels pollastres. T'agrada veure com ho fa, eh? Ets un petit granuet de sang freda! Ja!

—Només soc curiós.

—Ho ets —va murmurar l'avi, arrufant les celles. —Recordes aquell dia quan van matar aquella noia a l'estació de tren? Simplement t'hi vas acostar i la vas mirar, malgrat la sang… —riu— ets una bestiola rara. Continua així. No tinguis por mai de res a la teva vida. Suposo que ho has heretat del teu pare, que era home d'armes. Tu hi estaves molt unit abans de venir a viure aquí, l'any passat.

L'avi va tornar al diari.

Una llarga pausa.

—Avi?

—Sí?

—Què passaria si un home no tingués cor, pulmons ni estómac, però tot i així caminés per aquí, viu?

—Això —va grunyir l'avi— seria un miracle.

—No, no em refereixo a un miracle. Em refereixo que tot fos diferent per dins. No com jo.

—Bé, llavors no seria del tot humà, oi, noi?

—Suposo que no, avi. Avi, tu tens cor i pulmons?

L'avi va riure entre dents.

—Bé, és a dir, no ho sé. No els he vist mai. Mai m'he fet una radiografia, no he anat mai al metge. Potser és sòlid com una patata.

—Jo tinc estómac ?

—És clar que sí! —va cridar l'àvia des de l'entrada de la sala. —Perquè jo l'alimento! I tens pulmons, crides prou fort per despertar els morts. I tens les mans brutes, ves a rentar-te-les! El sopar està a punt. Avi, vaja. Douglas, mou-te!

Si l'avi tenia intenció de continuar interrogant Douglas sobre l'estranya conversa, va perdre la seva oportunitat entre l'allau d'inquilins que baixaven les escales. Si el sopar s'endarreria un instant més, l'àvia i les patates es tornarien insuportables.

Els llogaters, rient i parlant a taula —el senyor Koberman estava esquerp i silenciós entre ells—, van guardar silenci quan l'avi es va aclarir la gola. Va parlar de política uns minuts i després va passar a l'intrigant tema de les morts recents i misterioses ocorregudes a la ciutat.

—És suficient per fer que un vell editor de diari agulli l'orella —va dir, mirant-los tots. —La jove senyoreta Larson, que vivia a l'altra banda del barranc. La van trobar morta fa tres dies sense motiu aparent, només amb una mena de tatuatges estranys per tot el cos i una expressió facial que faria estremir Dante. I aquesta altra jove, com es deia? Whitely? Va desaparèixer i mai va tornar.

—Aquestes coses passen tot el temps —va dir el senyor Britz, el mecànic del garatge, mentre menjava— Han fet una ullada a l'arxiu de l'Oficina de Persones Desaparegudes? És així de llarg —ho va il·lustrar amb un gest—. No s'esbrina mai què li passa a la majoria.

—Algú vol més farcit?

L’àvia servia generoses porcions de l’interior del pollastre. Douglas observava, pensant com aquest pollastre tenia dos tipus d'entranyes: les fetes per Déu i les fetes per l'home.

Bé, i què tal tres tipus d'entranyes?

Eh?

Per què no?

La conversa va continuar sobre la misteriosa mort de tal i qual, i, oh, sí, recorden fa una setmana, Marion Barsumian va morir d'una fallada cardíaca, però potser no està relacionada, o sí? Estàs boig! Oblida'l, per què parlar-ne a taula? En fi.

—No se sap mai —va dir el senyor Britz. —Potser tinguem un vampir a la ciutat.

El senyor Koberman va deixar de menjar.                                                                                                                                                     

—L'any 1927? —va dir l'àvia—. Un vampir? Vaja, no digui ximpleries.

—És clar —va dir el senyor Britz—. Es maten amb bales de plata. Qualsevol cosa de plata, en realitat. Els vampirs odien la plata. Ho vaig llegir en un llibre, no sé on. Sí, ho recordo bé.                           

Douglas va mirar el senyor Koberman, que menjava amb ganivets i forquilles de fusta i només portava centaus de coure nous a la butxaca.

—No és assenyat —va dir l'avi— voler donar un nom a tot. No sabem què és un follet, un vampir o un trol. Podrien ser moltes coses. No se'ls pot ficar en categories, etiquetar-los i dir que actuaran d'una manera o altra. Això és una ximpleria. Són persones. Persones que fan coses. Sí, així és com cal dir-ho: persones que fan coses.

—Disculpeu —va dir el senyor Koberman—, que es va aixecar i va sortir per dirigir-se, com cada nit, a la feina.

Les estrelles, la lluna, el vent, el tic-tac del rellotge, el toc de les hores fins a l'alba, el sol sortint, i heus aquí un altre matí, un altre dia, i el senyor Koberman caminant per la vorera de tornada del seu treball nocturn. Douglas es va mantenir apartat, com un petit mecanisme que treballa i observa amb ulls microscòpics.

Al migdia, l'àvia va anar a la botiga a comprar queviures.

Com sempre que l'àvia no hi era, Douglas va cridar a la porta del senyor Koberman durant tres minuts. Com de costum, no hi va haver resposta. El silenci era horrible.

Va baixar corrents les escales, va agafar la clau mestra, una forquilla de plata i tres trossos del vidre de color que havia guardat de la finestra trencada. Va encaixar la clau al pany i va obrir la porta lentament.

L'habitació estava en penombra, amb les persianes baixades. El senyor Koberman jeia sobre els llençols, amb roba de dormir, respirant suaument, amunt i avall. No es movia. El seu rostre estava immòbil.

—Hola, senyor Koberman!

Les parets incolores feien ressò de la respiració regular de l'home.

—Senyor Koberman, hola!

Douglas va avançar rebotant una pilota de golf. Va cridar. No hi va haver resposta.

—Senyor Koberman!

Inclinant-se, Douglas va recolzar les dents de la forquilla de plata a la cara de l'home adormit.

El senyor Koberman es va estremir. Es va recargolar. Va gemegar amargament.

Respon. Bé. Fantàstic.

Douglas va treure un tros de vidre blau de la butxaca. En mirar a través del fragment de vidre, es va trobar en una habitació blava, en un món blau diferent del món que coneixia. Tan diferent com ho era el món vermell. Mobles blaus, llit blau, sostre i parets blaves, utensilis de fusta blaves sobre la còmoda blava, i el ombrívol blau fosc de la cara i els braços del senyor Koberman, i el seu pit blau pujant i baixant. A més…

Els ulls del senyor Koberman estaven oberts de bat a bat i el miraven amb una foscor famolenca.

Douglas va recular i va apartar el vidre blau dels seus ulls.

Els ulls del senyor Koberman estaven tancats.

Vidre blau de nou: oberts. Vidre blau retirat: tancats. Cristall blau una altra vegada: oberts. Retirat: tancats. Era estrany. Douglas va repetir l'experiment una vegada i una altra, tremolant. A través del vidre, els ulls semblaven mirar-lo àvids i famolencs a través de les parpelles tancades del senyor Koberman. Sense el vidre blau, semblaven fermament tancats.

Però i la resta del cos…?

La roba de dormir s'esvaïa. El vidre blau hi tenia alguna cosa a veure. O potser eren les mateixes robes, simplement per estar sobre ell. Douglas va llançar un crit.

Estava mirant a través de la paret de l'estómac del Senyor Koberman, just dins seu!

El senyor Koberman era sòlid.

O, gairebé sòlid…

Al seu interior hi havia formes de mides estranyes.

Douglas es va quedar atònit durant cinc minuts, pensant en els mons blaus, els mons vermells, els mons grocs, un al costat de l'altre, convivint com els vidres de la gran finestra de l'escala. Un al costat de l’altre, els vidres de colors, els mons diferents; el mateix Senyor Koberman ho havia dit.

Per això s'havia trencat la finestra de colors.

—Senyor Koberman, desperti!

No hi va haver resposta.

—Senyor Koberman, on treballa a la nit? Senyor Koberman, on treballa?

Una lleu brisa va sacsejar la persiana blava de la finestra.

—En un món vermell, verd o groc, senyor Koberman?

Hi havia sobretot un silenci de vidre blau.

—Espereu un moment —va dir Douglas.

Va baixar a la cuina, va obrir el gran calaix grinyolant i va escollir el ganivet més gran i esmolat.

Amb molta calma, va caminar cap al passadís, va pujar de nou les escales, va obrir la porta de l'habitació del senyor Koberman, va entrar i la va tancar, sostenint en una mà l'esmolat ganivet.

L'àvia estava ocupada pastant un pastís quan Douglas va entrar a la cuina i va posar alguna cosa sobre la taula.

—Àvia, què és això?

La dona va aixecar la vista breument per sobre de les ulleres.

—No ho sé.

Era una mica quadrat, com una caixa, i elàstic, de color taronja brillant. Tenia adherits quatre tubs rectangulars de color blau. Feia olor estrany.

—Àvia, havies vist alguna cosa així alguna vegada?

—No.

—Això jo pensava.

Douglas el va deixar allà i va sortir de la cuina. Cinc minuts després, va tornar amb una altra cosa.

—Què et sembla això?

Va dipositar una cadena de color rosa brillant amb un triangle porpra en un extrem.

—No em molestis —va dir l'àvia—, només és una cadena.

La següent vegada va tornar amb les mans plenes. Un anell, un quadrat, un triangle, una piràmide, un rectangle i… Altres formes. Totes eren flexibles i elàstiques, i semblaven estar fetes de gelatina.

—Això no és tot —va dir Douglas, deixant les coses a terra—, n'hi ha més d'on va venir això.

—Sí, sí —va dir l'àvia, amb el to distret d'una persona ocupada.

—T'has equivocat, àvia.

—Sobre què?

—Sobre que totes les persones són iguals per dins.

—Deixa de dir ximpleries.

—On és la meva guardiola?

—A la lleixa, on la vas deixar.

—Gràcies.

Va entrar a la sala i va prendre la seva guardiola.

L’avi va tornar de l’oficina a les cinc.

—Avi, puja amb mi.

—És clar, fill, per què?

—Tinc alguna cosa per mostrar-te. No és agradable però és interessant.

L'avi va riure entre dents i va seguir el seu net fins a l'habitació del senyor Koberman.

—L'àvia no n'ha de saber, no li agradaria —va dir en Douglas i va obrir la porta de bat a bat. —Mira.

L'avi es va quedar bocabadat.

Douglas recordaria les hores següents durant la resta de la seva vida. Dempeus al costat del cos nu del Senyor Koberman, el forense i els seus assistents. L'àvia, a baix, preguntant a algú:

—Què passa allà dalt?

I l'avi dient, tremolós:

—Em portaré a Douglas a unes llargues vacances perquè pugui oblidar tot aquest horrible assumpte. Horrible, horrible assumpte!

—Per què hauria de ser dolent? No hi veig res de dolent —va dir Douglas—. No em sento malament.

El forense es va estremir i va dir:

—Koberman és mort, sens dubte.

El seu assistent suava.

—Va veure aquestes coses a les safates d'aigua i al paper d'embolicar?

—Oh, Déu meu, Déu meu, sí, les vaig veure.

—Crist.

El forense es va tornar a inclinar sobre el cos del senyor Koberman.

—Això és millor que es mantingui en secret, nois. No va ser un assassinat. Va ser una sort que el noi actués. Déu sap què podria haver passat si no ho hagués fet.

—Què era Koberman? Un vampir? Un monstre?

—Potser. No ho sé. Una cosa… no humana.

El forense va moure les mans amb habilitat sobre la sutura.

Douglas estava orgullós de la feina. S'havia pres moltes molèsties. Havia observat atentament l'àvia i no havia oblidat res. Agulla, fil i tota la resta. En general, el senyor Koberman estava tan ben cosit com qualsevol dels pollastres enviats a l'infern per l'àvia.

—Vaig sentir al noi dir que Koberman va continuar viu fins i tot després que li traguessin totes aquestes coses —va dir el forense mirant els triangles, cadenes i piràmides surant a les safates d'aigua. —Va continuar vivint. Déu.

—El noi va dir això?

—Ho va fer.

—Aleshores, què va matar Koberman?

El forense va retirar uns quants fils de la costura.

—Això… —va dir.

La llum del sol va centellejar fredament sobre un tresor a mig revelar: sis dòlars i setanta centaus en monedes de plata de deu centaus dins del pit del Senyor Koberman.

—Crec que Douglas va fer una inversió sàvia —va dir el forense—, tornant a cosir ràpidament la carn sobre el «farcit».

 

(Un conte de Ray Bradbury, publicat a la revista Harper’s Magazine el 1947)

[Imatge extreta de: Lecturia]

EXERCICIS:

1. Realitza un resum d’aquest conte de Ray Bradbury.

2. On transcorre l’acció del conte?

3. Per què l’habitació del senyor Koberman estava en silenci?

4. Al conte s’ementa a Fu Manchú. Qui era?

5. Què fa el senyor Koberman amb els vidres?

6. Quina malifeta comet Douglas?

7. Com actua en Douglas envers el senyor Koberman? Què pensa sobre aquest senyor?

8. Quin consell dona l’avi a en Douglas?

9. Per què en un moment determinat es parla de persones desaparegudes?

10. De sobte, durant l’àpat, sorgeix un tema interessant i fantàstic. Quin és? En relació a què?

11. Què li succeeix al final al senyor Koberman? Se’n sap el motiu? Explica’l.

12. Per què en Douglas explana la següent afirmació?

—T'has equivocat, àvia.

—Sobre què?

—Sobre que totes les persones són iguals per dins.

13. L’àvia diu a en Douglas: “et cosirà la boca”. Què vol dir amb aquesta expressió?

14. Pensa un altre títol possible per a aquest conte i argumenta la teva elecció.

15. Cerca al diccionari i aporta el significat de quatre mots que desconeguis de color lila.

16. Fòrum: què t’ha sembla aquest conte? Expressa la teva opinió.

"El rei que s'havia de morir". De Gianni Rodari. Adreçat a 1r cicle d'ESO i Aula d'Acollida

 EL REI QUE S’HAVIA DE MORIR

Una vegada hi havia un rei que s’havia de morir. Era un rei molt poderós, però estava greument malalt i es desesperava:

-Com és possible que un rei tan poderós s’hagi de morir? Què fan els meus mags? Per què no em salven?

Però els mags havien fugit per por de ser penjats. Només n’havia quedat un, un vell mag del qual ningú no feia cas perquè era més aviat estrafolari i potser una mica guillat. Feia molts anys que el rei no el consultava, però aquesta vegada el va fer cridar.

-Pots salvar-te -va dir el mag-. Però amb una condició: que tu cedeixis el teu tron, per un dia, a l’home que s’assembli a tu més que cap altre. Ell, aleshores, morirà en lloc teu.

Tot seguit es va fer una crida per tot el reialme: “Aquells que s’assemblin al rei, que es presentin a la Cort dintre de vint-i-quatre hores, sota pena de mort”.

Se n’hi van presentar molts: alguns tenien la barba igual que la del rei però tenien el nas un xic més llarg o un xic més curt, i el mag els descartava: d’altres s’assemblaven al rei com una taronja s’assembla a una altra dintre la caixa del verdulaire, però el mag els descartava perquè els faltava una dent o perquè tenien una piga a l’esquena.

-Però tu els descartes tots! -protestava el rei al seu mag-. Deixa’m provar amb un, per començar.

-No et serviria de res -responia el mag.

Un vespre, el rei i el mag passejaven per les muralles de la ciutat i, de cop i volta, el mag va cridar:

-Vet-lo aquí, vet aquí l’home que s’assembla més a tu que cap altre!

I mentre deia això, assenyalava un captaire coix, geperut, mig cec, brut i ple de crostes.

-I ara! No pot ser! – va protestar el rei-. Entre nosaltres dos hi ha un abisme!

-Un rei que s’ha de morir -insistia el mag-, s’assembla només al més pobre, al més desgraciat de tota la ciutat. Cuita, canvia els teus vestits pels seus durant un dia, puja’l al tron i et salvaràs.

Però el rei no va voler admetre de cap de les maneres que s’assemblés al captaire. Va tornar al palau tot empipat i aquella mateixa nit va morir, amb la corona al cap i el ceptre a la mà.

[RODARI, Gianni, Contes per telèfon, Joventut, Barcelona, 2000]

[Imatges extretes de: totapulchra.news. Alfons III, Museo del Prado; Amazon]

 

EXERCICIS:

1. Realitza un resum d’aquest conte de Gianni Rodari.

2. Escriu un sinònim de cadascun dels següents mots:

Poderós:

Desesperava:

Fugit:

Estrafolari:

S’assemblés:

3. Cerca i explica el significat de quatre mots de color lila que desconeguis.

4. Per què el rei que s’havia de morir va a trobar el vell mag?

5. Comenta el sentit d’aquesta afirmació dins del conte.

D’altres s’assemblaven al rei com una taronja s’assembla a una altra dintre la caixa del verdulaire.

6. Ídem de l’anterior. Per què ho explana? En relació a què.

Entre nosaltres dos hi ha un abisme!

7. Per què el rei es resisteix a abandonar el seu tro?

8. Com haguessis actuat si haguessis estat el rei? I el mag?

9. Proposa un altre títol possible per a aquest conte i raona la teva resposta.

10. Opinió: què has après amb la lectura d’aquest conte?

"El molí". Prosa de Salvador Espriu (9). Adreçat a 2n cicle d'ESO i Batxillerat

 

EL MOLÍ

El paisatge del molí suscita al record de l’ull la desfilada de tot un seguit de tòpics: la pau de la caiguda de la tarda, la corrua perseguidora de les oques, el fantasma centenari de l’assassinat al molí. El caminant va trucar a l’alta nit a la falsa porta acollidora, mentre la colla de lladres comptava les unces. Un llum d’oli il·lustra inevitablement l’escena. Els bandolers volien allunyar a crits l’intrús. La visió d’una bossa els detura, però, i oferien ara a l’arribat sostre, sopar, un clot a la palla. Mentre dormia, el capità li tallava en rodó el cap, fent la feina neta. Moria sense sagraments i ric, en tornar de folgar a la fira. Moria ric i damnat, perquè convenia així a la meva llegenda. Podríeu veure encara, a les runes del molí, el bassalot de la sang, si no temíeu el fantasma, l’engruna de basarda de les oques, l’ofec de l’eura, l’entrebanc de la pedra, la pau estesa i llarga del capvespre.

[ESPRIU, Salvador (1984). Petites proses blanques, Lectures Moby Dick, La Gaya Ciència SA, Barcelona]

[El molí baix, Juneda]

[Imatge extreta de: Juneda.cat]

 

EXERCICIS:

1. Realitza un resum d’aquest fragment en prosa d’Espriu.

2. Cerca al diccionari dues paraules de color lila que desconeguis i aporta el seu significat.

3. Pensa i escriu un sinònim de:

Suscita:                                                         

Corrua:

L’intrús:

Folgar:

Basarda:

4. Quina és l’anècdota que explana la prosa?

5. Què era un molí? Per a què s’empraven?

6. Aquest relat mostra elements sobrenaturals? Quins?

7. Espriu es va deixar influir per un autor gòtic, qui era?

8. Rumia un altre títol possible per a aquest relat.

Contes de Ray Bradbury (1): "Calidoscopi". Adreçat a tothom

 CALIDOSCOPI

El primer impacte va deixar anar la nau com si fos un gegantí obrellaunes. Els homes van ser llançats a l'espai, retorçant-se com una dotzena de peixos fulgurants. Es van disseminar en un mar fosc mentre la nau, convertida en un milió de fragments, prosseguia la ruta semblant un eixam de meteorits a la recerca d'un sol perdut.

-Barkley, Barkley, on ets?

Veus terroritzades, nens perduts en una nit freda.

-Woode, Woode!

-Capità!

-Hollis, Hollis, aquí Stone.

-Stone, soc Hollis. On ets?

-¿Com ho sabré? A dalt, a baix… Estic caient. Déu meu, estic caient!

Queien. Queien, en la maduresa de les seves vides, com còdols diminuts i platejats. Es disseminaven com a pedres llançades per una catapulta monstruosa. I ara en comptes d'homes només eren veus.

Veus de tot tipus, incorpòries i desapassionades, amb diferents tons de terror i resignació.

-Ens allunyem els uns dels altres.

Era cert. Hollis, rodant sobre si mateix, sabia que ho era i, d'alguna manera, ho va acceptar. S'allunyaven per recórrer diferents camins i res no els podria reunir de nou. Vestien els seus vestits espacials, hermèticament tancats, els seus pàl·lids rostres ocults darrere les plaques facials. No havien tingut temps d'acoblar-se les unitats energètiques. Amb elles, haurien estat petits bots salvavides flotant a l'espai. S'haurien salvat, haurien salvat els altres, haurien trobat tothom fins a unir-se per formar una illa d'homes i pensar en alguna sortida. Però ara, sense les unitats energètiques acoblades a les espatlles, eren meteorits esbojarrats encaminant-se cap a destinacions diverses i inevitables.

Van passar deu minuts. El terror inicial es va apagar, donant pas a una calma metàl·lica. Les veus estranyes van començar a entrellaçar-se a l'espai, un teler immens i fosc, creuant-se i tornant-se a creuar fins a formar el teixit final.

-Stone Hollis. Quant de temps podrem parlar per ràdio?

-Depèn de la teva velocitat i la meva.

-Una hora, suposo.

-Una cosa així -va dir Hollis, pensatiu i tranquil.

-¿Què va passar? -va preguntar Hollis al cap d'un minut.

-El coet va esclatar, això és tot. Els coets esclaten, saps?

-¿Cap on caus?

-Crec que m'estavellaré al Sol.

-Jo a la Terra. De tornada a la mare Terra a quinze mil quilòmetres per hora, cremaré com un llumí.

Hollis hi va pensar amb una sorprenent serenitat. Li semblava estar separat del seu cos, veient-lo caure i caure a l'espai, amb la mateixa tranquil·litat amb què havia vist caure els primers flocs de neu d'un hivern molt llunyà.

Els altres guardaven silenci. Pensaven en el destí que els havia portat a això, a caure i caure sense poder fer res per evitar-ho. Fins i tot el capità callava, perquè no hi havia ordre o pla que ho pogués arreglar tot.

-Oh, això és interminable! Interminable, interminable! -va exclamar una veu. No vull morir, no vull morir! Això és interminable!

-Qui parla?

-No ho sé.

-Crec que és Stimson. Stimson, ets tu?

-Això és interminable i no m'agrada. Déu meu, no m'agrada res!

-Stimson, aquí Hollis. Stimson, em sents?

Una pausa. Seguien separant-se els uns dels altres.

-¿Stimson?

-Sí -va replicar per fi.

-Stimson, tranquil·litza't. Tots tenim el mateix problema.

-No vull ser aquí. M'agradaria ser a qualsevol altre lloc.

-Hi ha una possibilitat que ens trobin.

-Si, sí, segur -va dir Stimson-. No crec en això, no crec que estigui succeint realment.

-És un malson -va dir algú.

-Calla't! -va ordenar Hollis.

-Vine i fes-me callar -va contestar la veu. Era Applegate. Reia amb tota tranquil·litat, sense histèria-. Vine i fes-me callar.

Per primera vegada, Hollis va sentir la seva impotència. La còlera se'n va apoderar perquè en aquell moment desitjava, més que cap altra cosa, ferir Applegate. Havia esperat molts anys per poder-ho fer…, i ara era massa tard. Applegate era únicament una veu radiofònica.

I seguien caient i caient!

Dos dels homes es van posar a cridar, de cop i volta, com si acabessin de descobrir l'horror de la seva situació. Hollis va veure un d'ells, en un malson, flotant molt a prop seu, cridant i cridant.

-Prou!

L'home estava gairebé a l'abast de la mà. Cridava embogit. Mai no callaria. Seguiria cridant durant un milió de quilòmetres, mentre es trobés al camp d'acció de la ràdio. Fastiguejaria a tots els altres i impediria que parlessin entre si.

Hollis va allargar la mà. Era millor així. Va fer un darrer esforç i va tocar l'home. Es va agafar al turmell i va anar desplaçant la mà fins arribar al cap. L'home va cridar i es va recargolar com si s'estigués ofegant. Els crits van omplir l'univers.

"Tant se val -va pensar Hollis-. El Sol, la Terra o els meteors el mataran igualment. Per què no ara?"

Hollis va aixafar la placa facial de l'home amb el puny metàl·lic. Els crits van cessar. Es va apartar del cadàver i el va deixar allunyar-se seguint el seu curs, caient i caient.

Hollis i els altres seguien caient sense parar a l'espai, a l'interminable remolí d'un terror silenciós.

-Hollis, segueixes aquí?

Hollis no va contestar. Una onada de calor va inundar la cara.

-Aquí Applegate una altra vegada.

-Què hi ha, Applegate?

-Parlem. No podem fer res més.

El capità va intervenir.

-Ja n'hi ha prou. Hem de trobar una solució.

-Capità, ¿per què no calla?

-Què?

-Ja m'ha sentit, capità. No pretengui imposar-me el seu rang, perquè ens separen quinze mil quilòmetres i no ens hem d'enganyar. Tal com va dir Stimson, la caiguda és interminable.

-Comporteu-vos, Applegate!

-No vull. Això és un motí d'un de sol. No tinc una maleïda cosa a perdre. La seva nau era dolenta, vostè un mal capità, i espero que rosti quan arribi al Sol.

-Li ordeno que calli!

-Endavant, torneu a ordenar-ho. -Applegate va somriure a quinze mil quilòmetres de distància. El capità no va dir res més-. On érem, Hollis? Ah, sí, ja recordo. També t'odio a tu. Però tu ja ho saps. Fa molt de temps que ho saps.

Hollis, desesperat, va tancar els punys.

-Vull confessar-te alguna cosa -va continuar Applegate-. Cosa que et farà feliç. Vaig ser un dels que van votar contra tu a la Rocket Company, fa cinc anys.

Un meteorit va solcar l’espai. Hollis va mirar cap avall i va veure que no tenia mà esquerra. La sang brollava a dolls. De sobte, va advertir la manca d'aire al vestit. L'oxigen que conservava als pulmons li va permetre, però, fer un nus a l'alçada del colze esquerre, prement la juntura i tancant la fuita. La rapidesa del succés no va tenir temps de sorprendre's. Cap cosa no podia sorprendre'l en aquell moment. Un cop tancat l'esvoranc, l'aire va tornar a omplir el vestit en un instant. I la sang, que havia brotat amb tanta facilitat, va quedar comprimida quan Hollis va estrènyer encara més el nus, fins a convertir-lo en un torniquet.

Tot això havia passat enmig d'un terrible silenci per part de Hollis. Els altres homes conversaven. Un d'ells, Lespere, parlava sense parar de la dona de Mart, de la dona venusiana, de la dona de Júpiter, dels diners, els bons temps, les borratxeres, l'afició al joc, la felicitat… Parlava i parlava, mentre tots queien. Lespere, feliç, recordava el passat mentre es precipitava la mort.

Tot era tan estrany! Espai, milers de quilòmetres d'espai, i veus vibrant al centre. Cap home a l'abast de la vista, només les ones de ràdio s'agitaven intentant emocionar altres homes.

-Estàs enfadat, Hollis?

-No.

I no ho estava. Havia recuperat la serenitat. Era una massa insensible, caient per sempre enlloc.

-Durant tota la teva vida vas voler arribar al cim, Hollis. I jo ho vaig impedir. Sempre vas voler saber què havia passat. Bé, vaig votar contra tu abans que m'acomiadessin a mi també.

-No té importància.

I no en tenia. Tot havia acabat. Quan la vida arriba al final és com una intensa resplendor. Un instant en què tots els prejudicis i passions es condensen i s'il·luminen a l'espai, abans que es pugui dir una sola paraula. Hi va haver un dia feliç i un altre desgraciat, hi va haver una cara perversa i una altra bondadosa… La resplendor s'apaga i es fa la foscor.

Hollis va pensar en el seu passat. A la vora de la mort, una sola cosa el turmentava i per ella, únicament per ella, desitjava continuar vivint. Sentirien el mateix els companys d'agonia? Tindrien aquella sensació de no haver viscut mai? Pensarien, com ell, que la vida sorgeix i mor abans de poder respirar una vegada? Els semblaria a tots tan abrupta i impossible, o només a ell, aquí, ara, amb poques hores per meditar?

Una de les altres espatlles estava parlant.

-Bé, jo vaig viure bé. Vaig tenir una dona a Mart, una altra a Venus i una altra a Júpiter. Totes tenien diners i es van portar molt bé amb mi. Va ser meravellós. M'emborratxava, i fins i tot una vegada vaig guanyar vint mil dòlars en el joc.

"Però ara ets aquí -va pensar Hollis-. Jo no vaig tenir res d'això. Tenia gelosia de tu, Lespere. En plena feina envejava les teves dones i les teves gresques. Les dones m'espantaven i fugia a l'espai, sempre desitjant-les, sempre gelós de tu per tenir-les, pels teus diners, per tota la felicitat que podies aconseguir amb aquella vida. gelosia de tu. És el meu final i el teu i tot sembla no haver succeït mai.”

Hollis va aixecar el rostre i va cridar per la ràdio:

-Tot s'ha acabat, Lespere!

Silenci.

-Com si mai no hagués passat, Lespere!

-Qui parla? -va preguntar Lespere tremolosament.

-Soc Hollis.

Es va sentir miserable. Era la mesquinesa, l'absurda mesquinesa de la mort. Applegate l’ havia ferit i ell, Hollis, volia ferir-ne un altre. Applegate i l’espai l’havien ferit.

-Ara ets aquí, Lespere. Tot s'ha acabat, com si mai no hagués passat, no és cert?

-No.

-Quan arriba el final, tot sembla no haver passat mai. És millor la teva vida que la meva, ara? Abans, sí, i ara? El present és el que compta. És millor? Ho és?

-Sí, és millor!

-¿Per què?

-Perquè conservo els meus pensaments, perquè recordo! -va cridar Lespere, molt lluny, indignat, prement els records al seu pit amb les dues mans.

I tenia raó. Hollis ho va comprendre mentre una sensació freda com el gel fluïa per tot el seu cos. Hi havia diferències entre els records i els somnis. A ell només li quedaven els somnis de les coses que havia desitjat fer, però Lespere recordava coses fetes, consumades. Aquest pensament va començar a esquinçar Hollis amb una precisió lenta, tremolosa.

-¿I per què et serveix això? -va cridar a Lespere-. De què et serveix ara? El que arriba al final ja no serveix per a res. No ets millor que jo.

-Estic tranquil -va contestar Lespere-. Vaig tenir la meva oportunitat. I ara no em torno pervers, com tu.

-¿Pervers?

Hollis va meditar. Mai, en tota la vida, havia estat pervers. Mai no s'havia atrevit a ser-ho. Durant molts anys devia haver estat guardant la seva perversitat per a una ocasió com l'actual. “Pervers”. La paraula va martellejar a la seva ment. Se li van saltar les llàgrimes i van relliscar per la cara.

-Calma't, Hollis.

Algú havia sentit la seva veu sufocada.

Era completament ridícul. Només un moment abans, havia estat aconsellant als altres, a Stimson… Havia sentit coratge i cregut que era autèntic. Però ara ho comprenia, no es tractava més que de commoció, i de la “serenitat”, que la pot acompanyar. I ara intentava condensar tota una vida d’emocions reprimides en un interval de minuts.

-Sé el que sents, Hollis -va dir Lespere, ja a trenta mil quilòmetres de distància, amb una veu cada cop més apagada-. No m'has ofès.

"Però, no som iguals? -es va preguntar un atordit Hollis-. Lespere i jo? Aquí, ara? Si alguna cosa ha acabat, ja està fet. Què té de bo, llavors? Tots dos morirem, d'una forma o d'una altra."

Però Hollis sabia que tot allò era pur raciocini. Era com intentar explicar la diferència entre un home viu i un cadàver: un posseïa una espurna, una aura, un element misteriós, i l'altre no.

I el mateix passava amb Lespere i ell. Lespere havia viscut completament, i això el convertia ara en un home diferent. I ell, Hollis, havia estat mort durant molts anys. S'acostaven a la mort seguint camins diferents i, amb tota probabilitat, si existissin diversos tipus de morts, el de Lespere i el seu serien tan diferents com la nit i el dia. La qualitat de la mort, com la de la vida, ha de ser una varietat infinita. I si un ja ha mort una vegada, per què preocupar-se de morir per sempre, tal com estava morint ell ara?

Un moment després va descobrir que el peu dret havia desaparegut. Va estar a punt de riure. L'aire havia escapat per segona vegada del seu vestit. Es va inclinar ràpidament i va veure sortir la sang. El meteorit havia tallat la carn i el vestit fins al turmell. Oh, la mort a l'espai era humorística: et trosseja a poc a poc, com tètric i invisible carnisser. Hollis va prémer la vàlvula del genoll. Sentia dolor i mareig. Va lluitar per no perdre la consciència, va estrènyer més la vàlvula i va contenir la sang, conservant l'aire que li quedava. Es va redreçar i va continuar la caiguda. No podia fer res més.

-¿Hollis?

Hollis va respondre cansadament, fart d'esperar la mort.

-Aquí Applegate de nou -va dir la veu.

-Sí.

-He estat pensant, i escoltant-te. Això no va bé. Ens converteix en perversos. És una forma de morir molt dolenta, ens treu tota la maldat que portem a dins. Hollis, m'escoltes?

-Sí

-Et vaig mentir. Fa un moment. Et vaig mentir. No vaig votar contra tu. No sé per què ho vaig dir. Crec que volia fer-te mal. Semblaves el més indicat. Sempre ens hem barallat, Hollis. Crec que m'estic fent vell de sobte, penedint-me. Quan vaig sentir que tu eres un pervers em vaig avergonyir. És igual, vull que sàpigues que jo també vaig ser un idiota. No hi ha ni mica de debò en tot el que vaig dir. I ves-te'n a l'infern.

Hollis va sentir que el seu cor tornava a bategar. Havia estat aturat durant cinc minuts. Ara, tots els membres van recuperar la calor. La commoció havia acabat, i els successius atacs de còlera, terror i solitud anaven dissipant-se. Era un home acabat de sortir d'una dutxa freda matutina, llest per esmorzar i enfrontar-se a un nou dia.

-Gràcies, Applegate.

-No hi ha de què. I anima't, babau.

-¿On és Stimson? Com es troba?

-¿Stimson?

Tots escoltaven atentament:

-Deu haver mort.

-No ho crec. Stimson!

Van tornar a escoltar.

I van sentir una respiració dificultosa, llunyana, lenta…

-És ell. Escolteu.

-Stimson!

Ningú va respondre.

Només podien sentir una respiració lenta i bronca.

-No contestarà.

-Ha perdut el coneixement. Déu ho ajudi.

-És ell, escoltin.

Una respiració amb prou feines audible, el silenci.

-Està tancat com una cloïssa. Tancat en si mateix, fent una perla. Considerin-ho així, tot té la seva poesia. Ell és més feliç que nosaltres.

Stimson flotava a la llunyania. Totes ho van escoltar.

-Eh! -va dir Stone.

-Què?

Hollis havia contestat amb tota la força. Stone, més que cap altre, era un bon amic.

-Estic entre un eixam de meteorits, petits asteroides.

-¿Meteorits?

-Crec que és el grup de Mirmidón, que es desplaça entre Mart i la Terra i triga cent anys a recórrer la seva òrbita. Em trobo just al mig. És com un calidoscopi gegant. Hi ha colors, formes i mides de tot tipus. Déu meu, que bonic és tot això!

Silenci.

-Me'n vaig amb ells -va prosseguir Stone-. Em porten amb ells. Estic condemnat. -I va riure de bona gana.

Hollis va intentar veure alguna cosa, però sense aconseguir-ho. Allí només hi havia les grans joies de l'espai, els diamants, els safirs, les boires de maragdes i les tintes de vellut de l'espai, i la veu de Déu confonent-se entre les resplendors cristal·lines. Era una cosa increïble i meravellosa pensar en Stone acompanyant l'eixam de meteorits. Aniria més enllà de Mart i tornaria a la Terra cada cinc anys. Entraria i sortiria de les òrbites dels planetes durant els milers i milers d'anys següents. Stone i l'eixam de Mirmidón, eterns i infinits, girarien i es modelarien com els colors del calidoscopi d'un nen quan aixeca el tub cap al sol i el va girant.

-Adeu, Hollis. -La veu de Stone, ja molt afeblida-. Adeu.

-Bona sort -va cridar Hollis, a cinquanta mil quilòmetres de distància.

-No et facis el graciós -va dir Stone.

Silenci. Les estrelles s'unien més i més entre elles.

Totes les veus s'anaven apagant. Totes i cadascuna seguien la seva pròpia ruta; unes cap al Sol, altres cap a l’espai remot. Com el mateix Hollis. Va mirar cap avall. Ell, i només ell, tornava solitari a la Terra.

-Adeu.

-Pren-t'ho amb calma.

-Adeu, Hollis -va dir Applegate.

Adeus innombrables, comiats breus. El gran cervell, extraviat, es desintegrava. Els components d'aquell cervell, que havien treballat amb eficiència i perfecció dins la caixa cranial de la nau espacial, quan encara solcava l'espai, morien un per un. Tot el significat de les seves vides saltava fet miques. Igual que el cos mor quan el cervell deixa de funcionar, l'esperit de la nau, tot el temps que havien passat junts, cosa que els uns significaven pels altres, tot això moria. Applegate ja no era més que un dit arrencat del cos patern, ja mai més seria motiu de menyspreu o intrigues. El cervell havia esclatat i els seus fragments inútils, mancats de missió per complir, s'escampaven. Les veus van desaparèixer i l?espai va quedar en silenci. Hollis estava sol, caient.

Tots estaven sols. Les seves veus s'havien esvaït com els ecos de paraules divines vibrant al cel estavellat. El capità marxava cap al Sol. Stone s'allunyava entre el núvol de meteorits, i Stimson, tancat en si mateix. Applegate anava cap a Plutó. Smith, Turner, Underwood… Les restes del calidoscopi, les peces del que en altre temps va ser una mica coherent, s'escampaven per l'espai.

"I jo? -va pensar Hollis-. Què puc fer?. Puc fer alguna cosa per compensar una vida terrible i buida? Si pogués fer alguna cosa per reparar la mesquinesa de tots aquests anys, l'absurd del qual ni tan sols m'adonava... Però no hi ha ningú aquí. Estic sol. Com fer que alguna cosa valgui la pena quan estàs sol? És impossible. Demà per la nit m’estimbaré contra l’atmosfera de la Terra. M’encendré, i les meves cendres s'escamparan per tots els continents. Seré útil. Només una mica, però les cendres són les cendres i es mesclaran am la terra.

Queia ràpidament, com una bala, com un còdol, com un pes metàl·lic. Serè, ni trist ni feliç… L'únic que desitjava, quan tots els altres se n'havien anat, era fer una cosa vàlida, una cosa que només ell sabria.

“Quan entri a l'atmosfera, cremaré com un meteor.”

-Em pregunto si algú em veurà –va dir en veu alta.

Des d'un camí, un nen va alçar la vista cap al cel.

-Mira, mama! Mira! -va cridar-. Una estrella fugaç!

L'estrella blanca, resplendent, queia al polsós cel d'Illinois.

-Demana un desig -va dir la mare del nen-. Demana un desig.

(Un conte de Ray Bradbury, publicat a la revista Thrilling wonder stories el 1949 i posteriorment dins L'home il·lustrat, 1951)

[Imatge extreta de: Lecturia]

 

EXERCICIS:

1. Realitza un resum d’aquest conte de Ray Bradbury.

2. On transcorre l’acció del conte? Mostra’n alguna evidència.

3. Cerca al diccionari i explica el significat de quatre mots de color blau que desconeguis.

4. Què els succeeix als protagonistes?

5. Què fa Hollis i per què?

6. En quina forma està escrit aquest conte. Raona la teva resposta.

7. Com actuen els protagonistes entre ells?

8. Aquest conte toca alguns temes cabdals. Esmenta’n un, reflexiona-hi i explana’l.

9. Per què aquest conte s’intitula Calidoscopi? Li posaries algun altre títol? Quin? Raona la teva resposta.

10. Al conte apareix la següent afirmació, què ens vol dir el protagonista?

Quan arriba el final, tot sembla no haver passat mai.