dilluns, 22 d’abril del 2024

T'ajudem a reduir faltes d'ortografia (10). La cacofonia. Adreçat a 2n cicle d'ESO i Batxillerat




Què és una cacofonia?

És un so desagradable, especialment el que resulta de la combinació d’uns sons determinats en un mot o en un enunciat. N’hi ha de diferents tipologies:

A) Repetició de sons

La conformitat de la realitat.

Enormement malament.

B) Repetició de mots idèntics o variants morfològiques

Es sent.

Es sap.

C) Repeticions de mots que comparteixen la mateixa arrel

Ex:

Fum perfumat.

Vivifiquen la vida.

Abusen de l’ús.

La que és considerada una falta ortogràfica és la B, per repetició de mots idèntics que es troben en contacte, ja que, fan que el sintagma soni malament. Es resolt canviant una grafia i d’aquesta manera ja sona bé.

Ex:

Es sent à se sent

Es sap à se sap

 

N.B. Pots ampliar o reforçar continguts a l’entorn de la cacofonia en el següent enllaç:

https://llenguanacional.cat/pdf/LN78_19.pdf


[Material consultat: DIEC2, Cacofonies, repeticions i redundància, Josep Ruaix]

[Imatge extreta de: Getty imatges]

 

EXERCICIS:

1. Explica què és una cacofonia amb les teves paraules.

2. Cerca a Internet sintagmes o expressions que continguin errades de cacafonia i digues de quina tipologia són.

3. Fòrum: tens presents les cacofonies a l’hora de realitzar un escrit? Per què?

dimarts, 16 d’abril del 2024

Conte en valors: "La mostela i el graner". Adreçat a tothom


Una mostela molt afamada deambulava pel camp fins que trobà un graner, en el qual aconseguí colar-se a través d’un petit forat. Dins del graner hi havia tan menjar que la mostela decidí instal·lar-se allí durant diversos dies per a tenir la gran menjada. Ja saciat el seu apetit, al quart dia volgué sortir del graner pel mateix forat per on havia entrat, però, en intentar-ho, s’adonà que ja no cabia per aquell orifici. Una petita rata que habitava al graner, en veure-la tan desesperada, li digué:

-Creus que aconseguiràs sortir per aquesta perforació?

La mostela respongué:

-Jo crec que sí. Fa uns dies vaig arribar aquí per aquesta mateixa obertura.

-És clar! -exclamà la rateta-. Quan vas entrar et mories de fam i estaves esprimatxada, emperò ara estàs saludable, grassa i pot ser que, per això, et vegis obligada a quedar-te aquí dins amb mi.

Aquesta faula ens mostra el perill que pot ser portar una vida on tot és senzill i no hem de realitzar cap esforç per a aconseguir el nostre aliment. Com clama la dita: “Una vida regalada no porta res de bo”.

(Extret de la revista “Pronto”. Traducció: Josep Maria Corretger)

[Fotografia de: Graham Carey]


EXERCICIS:

1. Realitza un resum d’aquest conte en valors.

2. Explica el significat de les paraules assenyalades en color lila.

3. Esmenta altres paraules equivalents a forat.

4. Escriu la forma correcta per a l’expressió tenim que.

5. Subratlla la forma correcta:

Donar-se compte / adonar-se            aconseguir / conseguir           esclar / és clar

Instalar-se / instal·lar-se                    bó / bo                                   colar-se / col·lar-se

6. Què li retrau la rata a la mostela?

7. Trobes adequada l’actitud de la mostela?

8. Com haguessis actuat tu al lloc de la mostela?

9. Cerca informació de la mostela. Adjunta una imatge, descriu-la. Esmenta el seu hàbitat i de què s’alimenta.

10. Comenta la present afirmació:

“Una vida regalada no porta res de bo”.

dissabte, 13 d’abril del 2024

Revisem els 15 mots de l'accent diacrític. Adreçat a tot l'alumnat

 

L’octubre del 2017 va veure la llum Ortografia catalana de l’Institut d’Estudis Catalans. Però la decisió estava acordada des del novembre del 2016. Un dels principals canvis que va introduir va ser la reducció dels mots de l’accent diacrític. Van passar de 33 a 15. No va ésser una acció positiva, atès que, els que ja els teníem interioritzats recordàvem els que s’accentuaven i els que no. Ara, amb la simplificació, fa que els més grans hàgim de revisar contínuament el llistat per no confondre’ns amb els que ja han estat suprimits. Sí, nosaltres tenim el dia crític. Tanmateix, els membres de l’IEC no van escoltar els cants de sirena que llençàvem els docents. En tot, cas, aquesta simplificació es podia haver realitzat fa quaranta anys enrere. Per tant, para compte, que ara no s’accentuen...

dona, vens, mora, os, que són alguns dels més habituals.

Anem a revisar altra vegada el llistat de mots de l’accent diacrític que han quedat simplificats:



[Imatge extreta de: CNL]


EXERCICIS:

1. Escull dues parelles de mots del llistat de l’accent diacrític i redacta una oració amb cadascun.

2. Crea una regla mnemotècnica per a recordar els 15 mots de l’accent diacrític que s’accentuen.

3. Subratlla els mots que formen part del llistat de l’accent diacrític dels que no, segons la nova norma ortogràfica.

Dóna, Déu, véns, móra, sí, ós, món, sòl, són, pórca, pèl, ròssa, mòlt.

4. Crea un cartell atractiu per a difondre els 15 accents diacrítics que avui dia s’accentuen.

5. Quins són els mots del llistat de l’accent diacrític que et provoquen més errades ortogràfiques? A què és deguda aquesta equivocació?

6. Fòrum: estàs a favor o en contra de la reducció del llistat de l’accent diacrític? Per què? Raona la teva resposta.


dimecres, 10 d’abril del 2024

Àngel Guimerà, el mestre de la dramatització. Adreçat a Batxillerat

 


Àngel Guimerà, nasqué el 6 de maig del 1845 a Santa Cruz de Tenerife com aquell qui diu per casualitat. Agustí Guimerà, el seu pare, era català, fill del Vendrell i la seva mare, Margarita Jorge era canària i filla d’uns botiguers benestants. Agustí Guimerà s’havia instal·lat allí, perquè havia anat a ajudar el seu oncle que tenia un negoci de vins i això va canviar el lloc del naixement del seu fill Àngel. Com a fet curiós, els seus pares encara no estaven casats i en el llibre de registre de naixement anotaren fill de pares desconeguts, fet que marcà l’autor. El 1849 i gràcies a la naixença del segon fill de la parella, Julio, Àngel pogué estar inscrit com a fill natural. D’aquí que Guimerà acostumés a mentir sobre la data de la seva naixença. Per si no n’hi hagués prou, el seu pare no va posar interès en regularitzar la situació familiar fins al 1854, any en què liquida el negoci i també de retorn a Catalunya. Entre 1959 i 1862 Guimerà estudia al Col·legi de Sant Antoni de Barcelona, on aprèn a versificar en castellà. Regressa al Vendrell on els germans Ramon i Vidales li transmeten la passió per la Renaixença. L’autor no s’ho rumia dues vegades i s’hi vincula.

De fet, aquesta condició va repercutir en la seva obra, així doncs ens apareixen sovint personatges il·legítims, orfes, el mestissatge, és a dir, hom a cavall de dues cultures. Aquest darrer aspecte el trobarem en diverses dramatitzacions: Gal·la placídia (1879), la seva primera tragèdia; Mar i cel (1888); La filla del mar (1900); L’ànima meva (1920).

Amb tan sols set anys, Àngel Guimerà anà a viure a Catalunya. Ben aviat va iniciar la seva carrera literària com a poeta. Guimerà deixà d’emprar la llengua castellana, que usava en l’àmbit familiar i la canvià pel català. A Madrid, les seves obres teatrals van començar a tenir èxit i més d’un li va retraure la seva dualitat lingüística.

Per un altre costat, Guimerà va esdevenir fadrí, mai es va casar. Vivia a casa de la família Aldavert en perdre a la seva mare. Tanmateix, la seva poesia amorosa està inspirada amb una relació que va tenir amb Maria Rubió, una noia del Vendrell. Sovint anava acompanyat d’un dels seus deixebles, Lluís Nogueras, aquest fet va donar peu a diverses especulacions sobre la seva orientació sexual fins ben arribats els nostres dies, a la qual fins i tot, Salvador Dalí va fer menció en una conferència a l’Ateneu Barcelonés el 1930.


La seva carrera literària va encetar-se com a autor de poemes i a més, en castellà, emperò, no fou fins a la insistència del seu amic Jaume Ramon Vidales que va posar-se a escriure poesia en català pels volts del 1869. Aviat entrà en contacte amb un grup d’amics que formaven La jove Catalunya i encetà les publicacions a La Gramalla, una revista que mantenia un estret vincle amb joves catalanistes i on veurà la llum la seva primera poesia El rei i el conseller. Allí mateix, va començar a recitar els seus primers poemes, com per exemple, La conquista de València, del 1870. Guimerà no defuig la seva passió d’escriure, per això, col·laborarà de manera regular en diverses publicacions: La Rondalla (1874), el Calendari Català (1874-1977) o la Revista de Gerona (1879). La cosa no es deturava aquí. També es presentà en diferents certàmens literaris com ara els Jocs Florals de Barcelona i prompte arribaren els primers guardons: el 1975 guanyà el primer accèssit amb Indíbil i Mandoni; el 1876 la Flor Natural amb Cleopatra; i la Flor Natural amb L’any mil; l’Englantina amb Lo darrer plant d’en Claris; i la Viola i argent amb Romiatge, aquestes tres el 1877, fet que li comportà esdevenir Mestre en Gai Saber, títol honorífic que rebien els poetes guanyadors dels tres premis ordinaris citats.

Tanmateix, Guimerà no solament va sobresortir com a autor teatral, sinó que també va escriure dos volums de poesia intitulats: Poesies (1887), que compilava la seva producció poètica fins aleshores i Segon llibre de poesies (1920), on s’hi plasmaren elements de modernitat, tant pel que fa a la seva temàtica com a la seva forma, versos que van influir en autors com Josep Maria de Sagarra o Ventura Gassol. Altrament, deixà de banda la participació en els Jocs Florals, tanmateix, no hi va perdre el vincle. Les seves amistats no van deixar de demanar-li que continués escrivint poesies, i així veié la llum un nou recull en vers. En aquest s’hi explana la diversitat temàtica, sensualitat, reflexió existencial, o plantejaments catalanistes, així com s’hi mesclen peces de circumstàncies i poesies que es desvinculen de les fórmules emprades al primer volum, de tipus més romàntic. Poesia que a la vegada va quedar soterrada per l’aparició d’un dels grans poetes catalans, en Jacint Verdaguer (1845-1902), portaveu de la Renaixença, compartint protagonisme amb el mateix Guimerà, que també en fou un dels seus màxims exponents. Els dos volums de poesia o millor dit, reculls, apleguen tots els seus poemes fins aleshores.

Altre cop, fou per la perseverança de les seves amistats que finalment, decidís apostar pel gènere teatral dramàtic, temps en què l’autor Víctor Balaguer l’havia posat de moda. Les obres dramàtiques anaren arribant... en total sis: Gal·la Placídia (1879), Judith de Welp (1883), Lo fill del rei (1886), Mar i cel (1888), Rei i monjo (1890), La boja (1890), que es presenta en vers. Produccions realistes sense oblidar la tradició romàntica influenciada per Víctor Hugo i que tendeix a l’universalisme i del drama històric català contemporani que aviat superarà. Ho veiem en aquestes primeres obres que fan referència a la història passada, llunyanes geografies, i on va innovar: la substitució del metre heptasíl·lab pel decasíl·lab, per a dotar-se d’un estil personal i de major llibertat. Estaríem parlant d’una primera etapa de creació d’art escènic,on ja es veu com avança temàtiques que aniran reiterant-se al llarg de la seva producció. Hi apareixen personatges aristocràtics extrets de les fonts bíbliques, antigues i medievals. No cal dir que l’obra fonamental d’aquest període fou Mar i cel i que li donà reconeixement tant en català com en castellà i fou traduïda a vuit idiomes. Així mateix, també s’inicia una rivalització amb Frederic Soler, Pitarra (1839-1895) que fins aleshores havia estat el gran dominador de l’escena teatral amb infinitat de representacions al Teatre Romea, la seva residència. Gràcies al talent d’en Guimerà el teatre va evolucionar del sainet i del teatre breu cap a un teatre més realista, de comèdia i de drames costumistes. De fet, Guimerà va excel·lir per introduir el gènere dramàtic al teatre català. Escrigué prop d’una quarantena d’obres dramàtiques en prosa.

El 1889 Guimerà fou nomenat president dels Jocs Florals de Barcelona i de la Lliga de Catalunya, partit polític català i després de l’escissió d’un altre partit, Centre Català de Valentí Almirall. També participà en el Memorial de Greuges. A mesura que el dramaturg es consolidava com a autor tant de teatre com de poesia, el seu posicionament catalanista s’anà accentuant. A partir del 1885 va evolucionant com a autor més realista i naturalista. És en aquest període de temps que retrobem les seves obres més conegudes i ja comença a presentar-les en format de prosa i amb una temàtica de component més social i realista consta de catorze obres on sobretot l’impuls tràgic i romàntic es mou dins dels personatges: La filla del mar (1900), que focalitza en la persona rebutjada pel seu origen; En Pólvora (1893), que tracta el tema de l’obrerisme; Maria Rosa (1894), protagonitzada per la muller d’un obrer acusat d’homicidi que és pres i mor en un penal; La festa del blat (1896), on condemna l’ús de la violència; Terra baixa (1897), l’obra més coneguda d’aquest període, on s’hi plasma la transició entre l’estètica romàntica cap als pressupostos del modernisme, a través d’un home crescut en el món natural i que s’enfronta a una societat egoista. Totes tenen un final vinculat a la mort, normal ment, un homicidi. Consolida el pas del vers a la prosa. Introdueix elements costumistes i satírics i en alguns moments s’apropa a la farsa. Algunes obres fins i tot, van escandalitzar en l’escena. 

La seva estima i col·laboració amb l’actriu madrilenya Maria Guerrero, que juntament amb el seu marit, Fernando Díaz de Mendoza, formaren una companyia d’art dramàtic que portaria obres d’en Guimerà arreu del món. A més, Guerrero també li donaria consells i l’animaria en dirigir obres realistes. Aquest vincle va romandre fins al 1920, moment en què l’actriu retirà de la cartellera L’Ànima és meva, per una polèmica que generà Guimerà en un discurs dels Jocs Florals, en el qual on anhelava la unió de les dues Catalunyes:

"vindrá un altre dia que'l Rosselló torni á ser de nosaltres e nosaltres del Rosselló qui ho sap". "Y lo que dihem nosaltres de Catalunya y dels nostres germans de Valencia y Mallorca, lo dihem del Rosselló ab veu mes alta si es posible per tenir enguany entre nosaltres aquet catala gloria de la civilització de tota la terra. Per que tant catalans som los d'assi baix com los que talejan el Canigó."

Les autoritats espanyoles abandonaren la sala. En acabar l’acte es produïren disturbis entre la policia i els manifestants.

La participació amb la companyia de María Guerrero feu que de manera sovintejada les obres s’haguessin d’estrenar primerament en castellà i després en català, cosa que no satisfeia a molts. Des de Catalunya varen retraure-li que no era lògic que fos catalanista i que les seves obres fossin ben rebudes pel públic espanyol. I des de Madrid, succeïa justament el contrari, que no podia ésser un catalanista sever i representar obres en castellà. En l’obra Cants a la Pàtria (1906), va recollir els discursos amb contingut catalanista que li donaren cert prestigi. Per si no n’hi hagués prou, les obres d’en Guimerà foren traduïdes a infinitat d’idiomes, cosa que no era gens pragmàtica per a un autor en català. Algunes de les seves creacions també arribaren al món cinema i de l’òpera.

L’ombra que projectava Àngel Guimerà com a autor tenia tanta força, que fins i tot, va ésser candidat al Premi Nobel en diverses ocasions, i d’aquesta manera aprofitar l’avinentesa per vindicar la literatura catalana i deixar-ne clara la seva importància, però malauradament, aquest guardó mai va arribar. De fet, fou l’autor de dramatúrgia que va gaudir de més projecció a nivell universal.

Encetat el segle XX, Guimerà gaudia d’un prestigi internacional, a la vegada, reconegut per tant actors com actrius. Prova d’això és que en un període de tres anys, entre 1913 i 1915 tenia tres obres en versió cinematogràfica: Terra baixa, La festa del blat, Maria Rosa. Actualment, una vintena d’obres s’han portat al cinema.

 D’aquesta manera, l’actriu i directora teatral Itàlia Vitaliani estrenà abans l’obra Arran de terra (1901), en italià que en català. Però Guimerà provà diverses línies teatrals. Estem en la tercera etapa del seu teatre. On cerca nous camins a partir d’influències italianes i franceses: Henri Becque i Marco Praga. Assolí sintetitzar el Realisme i el Romanticisme, però començava a trontollar, perquè tenia afany per complaure la demanda de drames fora de les nostres fronteres. Es mantenia en obres versemblants com Sol solet (1905), retorn al drama rural realista; L’Eloi (1906), L’Aranya (1908), crònica d’un conflicte familiar, emperò, també feia provatures d’un teatre més al·legòric i de caire simbòlic en d’altres com La reina vella (1908), La Santa Espina (1907), plena d’elements llegendaris i amb acompanyament musical, o Titània (1912), ambdues amb música d’Enric Morera. O la del drama burgès en obres com Arran de terra (1901), Aigua que corre (1902), La Miralta (1905). Tragèdies en vers com ara El camí del sol (1904), Andrònica (1905), on defensava el poble Anatoli davant Bizanci. Entre el 1911 i el 1917 no estrenà cap obra. Arribà Indíbil i Mandoni (1917). I al·legories amb rerefons polític i situades en llocs ficticis: La reina jove (1911), Jesús que torna (1917),  on condemna la guerra sense motiu just; Al cor de la nit (1918), o més catalanistes, Joan Dalla (1921). L’autor pretén reviure l’estil i l’èxit que tingué en la primera etapa. Per tant, Guimerà havia creat una obra uniforme, que incloïa diversitat de propostes dins del seu teatre i unes temàtiques recurrents en les seves obres, tant dramàtiques com en vers. Vist també en les següents creacions: Rosa de Lima (1917), novel·la; El gos de casa (1889), narració infantil i juvenil; El nen jueu (1889). La seva darrera producció fou Per dret diví, inacabada, que completà Lluís Via i s’estrenà el 1926.

En conseqüència, com hem dit, en la seva producció trobarem contínuament el tema del desplaçat, el marginat, ésser víctima de l’orfenesa, o d’un col·lectiu diferent al que impera. Aquest, lligat a les relacions de poder i a la destrucció del desig. El fet de reconèixer la pròpia identitat es veu comminat per un desig irrealitzable a causa de les relacions de poder. Tot i això, continua seduint el gran públic, atès que, encara és capaç d’emocionar-lo i de fer-lo patir veient que moltes vegades no podem enfrontar-nos als que tenen el poder. Com a principals característiques dins de la seva obra hi veurem el fons religiós, de tipus catòlic i la idealització del món rural, alhora essent un mirall de catalanitat. Des del punt de vista narratiu respecta la linealitat clàssica i els seus personatges són senzills, i no tenen profunditat psicològica. Pel que fa al punt de vista lingüístic, integra el llenguatge col·loquial dins del literari, i evita els arcaismes, cultismes, neologismes. Tampoc accepta la codificació ortogràfica de L’Avenç.

La dimensió d’Àngel Guimerà va encara més enllà de l’autor dramàtic i del poeta. Així doncs, el trobem exercint d’activista cultural en diverses actuacions, com ara dirigint la revista La Renaixença, amb el seu amic Pere Aldavert. També podem veure mostres d’aquest activisme en el Memorial de Greuges (1885) o en Les Bases de Manresa (1892), o en el discurs que va realitzar a la Presidència de l’Ateneu Barcelonés (1895), que com a fet curiós va esdevenir el primer que es va fer en català per part de l’entitat. Per Guimerà la identitat era escollida per cadascú, d’acord amb això, només era necessari que cada persona forània aprengués la llengua i l’emprés.

En els darrers anys de vida, Guimerà veient la mort propera, passejà per diverses viles i ciutats de Catalunya fent-se estimar, perquè ell havia estat el dramaturg per excel·lència del teatre català del segle XIX i de principis del XX. El 29 de juliol del 1920 Guimerà visità la vila de Juneda. L’autor ja estava gairebé cec. Se sap que ja gran, tothom volia retre-li un homenatge. i no fou l’única població a la qual anà durant aquells dies. Me l’imagino al carrer Major, a dalt del balcó de l’ajuntament regalant als qui l’escoltaven alguna de les seves proclames catalanistes i recitant algun dels seus versos. El cor d’en Guimerà deixà de bategar a Barcelona, el 18 de juliol del 1924 al seu domicili del carrer Petritxol. L’autor desapareixia, però no la seva obra. Segueix ben viva i representada. L’autor ja s’havia convertit en un símbol intel·lectual de Catalunya. Uns anys després, Juneda li retornà aquest agraïment amb la composició popular catalana que sempre interpreta la Massa Coral Els Cantaires de Juneda, La sardana d’en Guimerà.

Josep Maria Corretger Olivart

Abril del 2024


Fonts consultades: Any Guimerà Gencat; Vikipèdia; Escriptors.cat]

[Crèdits de les imatges: escriptors.cat, Vikipèdia, El Nacional.cat, La Fura del Penedés, Gencat]


 



EXERCICIS:

1. Realitza una petita presentació en suport digital sobre Àngel Guimerà.

2. Guimerà es considerava més una autor de teatre o de poesia? Per què?

3. A què es devia la dualitat d’escriure en català i en castellà?

4. Per què el discurs dels Jocs Florals de Barcelona va ser polèmic?

5. Quins són els principals eixos temàtics que apareixen en les seves dramatitzacions?

6. A què es deu la universitat d’Àngel Guimerà?

7. Crea un Booktuber sobre un dels seus llibres.

dissabte, 6 d’abril del 2024

Arriba el Capità Alkarràs! Adreçat a tothom


Sorprenentment, durant la pandèmia va cobrar vida un nou superheroi, el Capità Alcarràs, creat pel debutant dibuixant de còmics Joan Saló. Encara se’n recorda quan de jovenet dibuixava d’amagat algun gargot a les taules de l’institut. Als nou anys ja era un lector dels còmics de Marvel, els creadors de Spider-Man, Hulk, Capità Amèrica, Els Quatre Fantàstics, Els vengadors, Iron Man, i tants d’altres. Als tretze el va marcar el còmic Spawn de Todd McFarlane, i que el va portar a voler ésser definitivament un dibuixant de còmics. L’origen del Capità Alkarràs va sortir d’un esbós que havia realitzat on un heroi portava el símbol del poble estampat al pit, l’alzina, al llarg de dotze pàgines. De fet, té aquell toc d’algun dels herois de la Marvel, el Capità Amèrica. Els dibuixos tenien el seu atractiu i es compartien mitjançant la pàgina web Webtoons l’any 2020. Se’l va esperonar a realitzar-ne més perquè fascinaven, i així va anar prenent forma un nou superheroi, que vetllava pel bé a la vila d’Alcarràs i que ha vingut per a quedar-se. Així doncs, ja tenim el primer volum a les nostres mans, gràcies a la editorial Bronca i que conté els següents episodis:

Capità Alkarràs contra l’assassí de gallines, Capità Alkarràs: por i fàstic a Lleida, Capità Alkarràs vs F, Capità Alkarràs: crims futurs. Alkarràs passat.

En un primer còmic de dotze pàgines s’enfrontava contra la Nectarina mutant, en al·lusió a la Nectarina Atlètica, que posa nom a la cursa del poble que es realitza a mig juliol. Però aquest no era l’únic enemic que se li va posar pel davant, també hi trobarem el Pagès aràcnid, l’Alfa-raas, un ninot científic, el Sr Bidrulo o més conegut com a President d’Alkarràs, i els clons malvats de l’Indíbil i el Mandoni. També, convé dir, que no es troba sol, apareix un personatge carismàtic, la padrina Pepita, que l’ajuda en allò que pot, encén espelmes quan convé, li cus l’escut...  perquè el Capità Alkarràs no sap cosir. Però la senyora Pepita també requereix les accions del superheroi, el necessita.

Dins del còmic del Capità Alkarràs hi trobarem la quotidianitat, un còmic proper, pel que fa als personatges, i a les ubicacions o problemàtiques; enginy per a acabar amb els enemics; senzillesa, la de la gent de poble; i com no, no faltarà un toc d’humor. Tampoc hi podem oblidar les situacions on s’esdevenen els fets: Plaça de la vila, les escoles velles de baix de l’Escola Comtes de Torregrossa, Plaça Arrabaleta, situades a Alcarràs, o l’Aeroport d’Alguaire, un carrer de l’eix comercial de Lleida. Altrament, hi trobarem referències a personalitats, dites, esdeveniments que ens resultaran familiars. El Capità Alkarràs és un personatge que va evolucionant al llarg de les quatre historietes, i en la darrera apareix més humà, rejovenit i amb capa, també menys musculós, però igual de fibrat, proper a Superman i amb abundant cabell, desmarcant-se del look a l’estil de L’últim dels mohicans o del personatge M.A. Baracus, de la sèrie El equipo A.

D’entre els referents de l’autor hi podem trobar Frank Kirby. Quan estava treballant l’estil del còmic, es va inspirar amb el mag de l’esmentat autor, que portava cresta i patilles, per al seu personatge estrella, però al Capità Alkarràs les patilles no li quedaven bé, i d’aquí que va decidir deixar-li cresta. Per si no n’hi hagués prou, a Instagram va realitzar una enquesta sobre l’abillament del seu heroi, i tothom hi podia dir la seva. Després d’haver pogut editar el primer volum de la sèrie, en el qual hi ha treballat gairebé quatre anys afirma: “És una sensació increïble crear alguna cosa, si podeu feu-ho!”. Va engendrar una cinquantena de pàgines amb idees diferents i finalment, es van compartir en un volum de còmic molt proper als còmics Manga, pel que fa al seu format. Sobre el fet de crear, Joan Saló afirmà que: “Dibuixar pàgines de còmic costa”. Sempre realitza un primer esbós a mà, però ben aviat es posa a treballar en l’ordinador, atès que, ell va estudiar Art digital a Terrassa. Confirmà que algunes de les quatre històries que conté el volum li van costar més de crear que d’altres. La presentació fou un èxit i no cal dir, que aquest còmic farà que molts joves llegeixin una mica més, i que alguns adults retornin al món del còmic. Ja ens pica la curiositat sobre com seran les avenidores aventures del personatge, si sorgiran dificultats més reals i no tan fictícies, si s’enamorarà d’algú, si encara hi haurà més situacions divertides, si hi haurà encara més protagonisme de l’Alcarràs real com si fos la Metropolis de Superman... veurem cap a on Joan Saló condueix el seu personatge. A la vida real, també en necessitem i molts de Capitans Alkarràs, perquè de nequícia, n’hi ha i molta. Segur que en alguna frase feta, algú del poble el mencionarà en pla alegre. Ara em ve a la memòria aquella famosa frase... fer com el capità Aranya, quan algú posa en risc els altres, mentre ell procura eludir-ho. Fent al·lusió a un capità de cognom Aranya que actuava així. Tanmateix, el nostre Capità Alkarràs, per sort, és justament el contrari. Al poble estem d’enhorabona. Continuarà...

Josep Maria Corretger 

Abril del 2024

 

[Crèdits de les imatges: Bronca, Josep Maria Corretger, Joan Saló]


EXERCICIS:

1. Si has llegit el volum sobre el Capità Alkarràs, opina sobre el personatge i posteriorment, del còmic.

2. Llegeixes còmics? Per què?

3. Quins són els teus còmics preferits i per què?

4. Opinió: estàs a favor o en contra d’aquesta afirmació:

“Llegir còmics és cosa de joves”.

5. Pensa unes preguntes que faries a l’autor Joan Saló sobre el còmic Capità Alkarràs i aporta-les aquí. 


dimecres, 3 d’abril del 2024

Tirant lo Blanc: Capítol 163. "El somni que va tenir Plaerdemavida". Adreçat a Batxillerat

 

Dins de la literatura medieval trobem tal i com explanà la professora Antònia Carré tres temes cabdals: l’amor, la guerra, i la rialla. Com no, un dels millors exemples el trobem en el Tirant lo Blanc. Plaerdemavida explica el somni que ha tingut on apareix Tirant lo Blanc i la princesa. Aquest fet que estimi encara més Hipòlit, però aquest desitja l’emperadriu.

 

Joanot Martorell, Tirant lo Blanc (1460-1464), cap. 163

EL SOMNI QUE VA TENIR PLAERDEMAVIDA

—Diré a la vostra majestat tot el que he somiat. Quan jo dormia en una de les cambres principals en companyia de quatre donzelles, vaig veure que Estefania venia amb un estadal1 encès, per no portar gaire llum, i que venia al nostre llit i mirava si dormíem. I ens veié que totes dormíem, però jo estava alienada, que no sé si dormia o si vetllava. I vaig veure en somni com Estefania obrí la porta de la cambra molt silenciosament, perquè no fes soroll, i com trobà el meu senyor Tirant i el conestable, que ja s'estaven esperant. I anaven en gipons,2 amb capes i espases, i calçaven peücs de llana perquè no fessin soroll en passejar. Quan ells entraren, ella apagà el llum i es posà la primera, amb el conestable de la mà; després venia el virtuós. I ella, que en aquella situació semblava un mosso de cec, els portà a la vostra cambra. I vostra altesa estava ben perfumada i algaliada,3 i no mal endreçada, vestida i no pas despullada. Tirant us tenia en els seus braços i us portava per la cambra besant-vos molt sovint. I vostra altesa que li deia: "Deixa'm, Tirant, deixa'm!" I ell us posava sobre el llit de repòs.4

I Plaerdemavida s'acosta al llit, i digué: "Ai! En llit! I qui us ha vist i qui us veu ara, que esteu sol, desacompanyat, sense cap mena de profit! On és aquell qui ací estava quan jo somiava?" I em semblà que em llevava del llit en camisa —i vaig anar en aquell forat de la porta— i que mirava tot el que fèieu.

Digué la princesa:

—Has somiat res més?

I amb moltes rialles i amb gran plaer que li ho deia.

—Sí, santa Maria! —digué Plaerdemavida—. Jo us ho acabaré de contar tot. Vós, senyora, agafàveu un llibre d'hores5 i dèieu: "Tirant, jo t'he deixat venir ací per satisfer-te una mica, pel gran amor que sento per tu." Però Tirant dubtava si fer el que l'altesa vostra li deia. I vós dèieu: "Si tu m'estimes, per res no et deus estar d'assegurar-me dels temors futurs. I és que aquest compromís que jo he adquirit pel teu amor, no s'avé amb una donzella de tan elevada posició com jo sóc. No em deneguis el que et demano, car la meva castedat, en la qual jo he viscut, lliure de pecat, és lloable. És a precs d'Estefania que has obtingut aquesta amorosa gràcia, que m'ha deixat cremada per amor digne. Per la qual cosa et prego que et vulguis acontentar amb la gràcia que has aconseguit sota la responsabilitat i la culpa d'Estefania." "Per l'extrema i desaforada angoixa -deia Tirant- que veig que passa la majestat vostra, sereu condemnada per tots aquells qui senten l'amor, ja que us armeu, amb ofensa, contra vós mateixa. Però, amb tot, no vull que desconfieu del fet que jo falti a la meva paraula. I, amb tota confiança, jo creia que vós consentiríeu a la meva voluntat sense témer els perills futurs. Però, ja que a vostra altesa això no li plau i em voleu defraudar tant, jo em dono per content de fer tot allò que plaurà a la vostra majestat." "Calla, Tirant -deia l'altesa vostra-, i no t'angoixis per res, car la meva noblesa jau sota el teu amor." I li fèieu jurar que no us enutjaria contra la vostra voluntat: "I posat cas que ho volguessis cometre, no seria poc el dany i l'angoixa que tu em daries; i seria tanta que de tu em lamentaria la resta de la meva vida, car la virginitat, un cop perduda, no es pot reparar." I he somiat totes aquestes coses, que vós dèieu a ell i ell a vós.

Després, en visió, vaig veure com ell us besava molt sovint, us desféu la clotxeta dels pits, 6 i com us besava amb molta pressa les mamelles. I quan us hagué ben besada, us volia posar la mà davall la falda per cercar-vos les puces. I vós, la meva bona senyora, no ho volíeu consentir; i no dubto que, si ho haguéssiu consentit, el jurament no hagués perillat. I vostra altesa li deia: "Temps vindrà que el que tant desitges estarà a la teva disposició, i la virginitat que jo conservo serà per a tu." Després posà la seva cara sobre la vostra, i tenint els braços sobre el vostre coll i els vostres en el seu, lligats com els sarments en els arbres, us robava amorosos besos.

Després vaig veure, somiant, que Estefania, que estava sobre aquell llit amb les cames que, al meu parer, li blanquejaven, deia sovint: "Ai, senyor, que em feu mal! Compadiu-vos una mica de mi i no em vulgueu matar del tot." I Tirant que li deia: "Germana Estefania, per què voleu incriminar la vostra honor amb aquests crits? No sabeu que moltes vegades les parets tenen orelles?" I ella prenia el llençol i se'l posava a la boca i l'estrenyia fort amb les dents per no cridar. I no es pogué estar, al cap d'una estona, de fer un crit: "Trista, què faré? El dolor em força a cridar i, segons que veig, haveu decidit de matar-me." Llavors el conestable li tancà la boca. I la meva ànima, quan sentia aquell saborós lament, es planyia de la meva desventura, com jo no era la tercera amb el meu Hipòlit. Encara que jo sigui grossera en les coses de l'amor, el meu esperit comprengué que aquí devia trobar-se el final de l'amor. La meva ànima experimentà alguns sentiments d'amor que ignorava, i es doblà la passió pel meu Hipòlit, perquè jo no participava en aquells besos, així com ho feien Tirant amb la princesa i el conestable amb Estefania. I com més hi pensava, més dolor sentia, i em semblà que vaig agafar una mica d'aigua i que em vaig rentar el cor, els pits i el ventre per posar remei al meu dolor. I al cap d'un instant, el meu esperit, que continuava mirant pel forat, va veure que Estefania estenia els braços, abandonant-se i retent les armes, però digué: "Vés-te'n, cruel amb poca amor, que no tens pietat ni misericòrdia de les donzelles fins que els has violat la castedat. Oh sens fe! De quina pena seràs digne, si jo no et vull perdonar? I, com més em planyo de tu, més fort t'estimo. On és la fe, que tu m'has trencat? On és la teva mà dreta, ajustada amb la meva? On són els sants que feien de testimoni, els quals ahir foren anomenats per la teva falsa boca, que em prometeres que no em faries mal ni m'enganyaries? Quina gosadia la teva que, a consciència, hagis volgut robar la despulla de la meva virginitat, essent tu un home de tanta consideració, i perquè la veritat de la meva querella sigui més ben coneguda...!", cridà la princesa i Tirant, i els mostrà la camisa, i digué: "Aquesta sang meva, per força, l'amor l'haurà de reparar." I deia tot això amb llàgrimes als ulls. Després digué: "Qui s'agradarà de mi, ni qui es fiarà de mi, que no m'he sabut guardar a mi mateixa? Com guardaré una altra donzella que em sigui encomanada? Solament trobo consol en una cosa: que no he fet res que perjudiqui l'honor del meu marit, al contrari, he fet la seva voluntat, encara que a desgrat meu. A les meves bodes no hi han vingut els cortesans, ni el capellà no s'ha vestit per dir missa. No hi ha vingut la meva mare ni les meves parentes. No han tingut feina a despullar-me ni a vestir-me la camisa nupcial. No m'han pujat al llit per força, car jo sola hi he sabut pujar. No han tingut feina els ministrils a tocar ni a cantar, ni els cavallers cortesans a dansar, que han estat unes bodes sordes 7. Però tot el que he fet ha estat per a la satisfacció del meu marit." De coses com aquestes, Estefania en deia moltes.

Després de tot això, quan el dia ja s'acostava, la majestat vostra i Tirant la conhortàveu tan bé com podíeu. Al cop d'una bona estona, quan els galls tornaren a cantar, l'altesa vostra pregava humilment Tirant que se'n volguessin anar perquè no els veiés ningú del castell. I Tirant suplicava l'altesa vostra que li concedíssiu la gràcia d'alliberar-lo del jurament, perquè pogués obtenir el triomf victoriós que desitjava, així com l'havia obtingut el seu cosí. Però la vostra excel·lència no ho volgué i sortíreu victoriosa de la batalla. I quan ells se n'hagueren anat, em vaig despertar i no vaig veure res, ni Hipòlit ni ningú. Però vaig començar a pensar si no devia ser veritat, perquè em vaig trobar els pits i el ventre mullats per l'aigua. El dolor m'augmentà tant que donava tombs pel llit com fa el malalt que està al pas de morir i no troba el camí. Per la qual cosa vaig decidir d'estimar Hipòlit amb cor vertader. I, així, passaré la meva entristida vida com Estefania. Estaré amb els ulls tancats i ningú no hi posarà remei? L'amor m'ha torbat tant els sentiments, que ja sóc morta si Hipòlit no m'ajuda. Almenys que passés la meva vida dormint! Per cert, que dolorós és despertar quan se somia un bon somni.

______________________________

1 estadal = espelma prima i llarga.

2 gipó = peça de vestir, amb mànegues, ajustada i cenyida al cos, que cobreix el tronc des de la cintura fins als muscles.

3 algaliada = perfumada amb algàlia (substància que segrega la civeta o gat d’algàlia)

4 llit de repòs = llit més petit i menys guarnit que el destinat a passar-hi la nit.

5 llibre d’hores = llibre d’oracions.

6 clotxeta dels pits = peça de roba interior femenina per cobrir i sostenir els pits.

7 bodes sordes = relacions sexuals abans del matrimoni.

[Imatge extreta de: Edicions 62]

EXERCICIS:

1. Realitza un resum d’aquest capítol del Tirant lo Blanc.

2. Cerca dues paraules que desconeguis del capítol i explica el seu significat.

3. Esmenta els personatges que hi intervenen i com actuen.

4. Què preocupa realment a la princesa?

5. Com actua Plaerdemavida davant el que veu al somni? Per què?

6. El consideres un fragment eròtic? Per què? Raona la teva resposta.

7. A les acaballes del capítol, Plaerdemavida què pensa sobre l’amor?

8. Comenta la frase final del capítol i que deixa anar Plaerdemavida:

Per cert, que dolorós és despertar quan se somia un bon somni.

dilluns, 1 d’abril del 2024

Conte en valors: "Els quatre pelegrins". Adreçat a tothom.


Hi havia una vegada quatre homes devots de diversos països que estaven portant a terme una pelegrinació. Vivien de la caritat pública i, amb una mica de diners que els donà una persona pietosa, decidiren comprar alguna cosa per a menjar.

El persa va apressar-se a dir:

-Comprarem angur per a tots.

L’àrab digué:

-Ni pensar-ho. Amb aquests diners comprarem inab.

El turc replicà:

-Ni parlar-ne, jo vull üzüm.

El grec, indignat, digué:

-Deixeu d’argüir. Anem a comprar stafyli.

Després de moltes polèmiques i baralles sobre què comprar, passà per allí un home que entenia diferents llengües i els clamà:

-Doneu-me els diners per a anar a comprar el que tots desitgeu.

Al cap d’una estona, l’home retornà amb raïm, que, en realitat, era el que cadascun d’ells havia sol·licitat en la seva respectiva llengua.

Aquesta història ens alliçona que els éssers humans som més semblants del que ens pensem. La llengua mai hauria de ser un obstacle per a què ens entenguem.


N.B. No hem de confondre pelegrí amb peregrí:

Pelegrí: té dos significats.

1. Peix.

2. Persona que realitza un viatge per devoció a un santuari.

Peregrí: rarament vist.


(Extret de la revista “Pronto”. Traducció: Josep Maria Corretger)

[Imatge extreta de: Bíblia de Sant Pere de Rodes]

 

EXERCICIS:

1. Realitza un resum d’aquest conte en valors.

2. Explica el significat de les paraules assenyalades en color lila.

3. Pensa i escriu un sinònim de:

Devots:                                                                    apressar-se:

Replicà:                                                                   indignat:

Argüir:

4. Aquest conte entronitza amb una coneguda llegenda sobre l’origen de les llengües, com s’anomenava? Explica-la.

5. En el conte trobem que cada individu segons el seu origen defensa la seva pròpia llengua, cosa que està molt bé, però no sempre és positiu. Per què?

6. Per què un home que passava per allí decideix intervenir en el conflicte?

7. Al conte Els quatre pelegrins s’esdevé una problemàtica concreta, de quin tipus?

8. Crea un camp semàntic amb paraules que aportin un sentit negatiu i que apareguin al conte.

9. Contextualitza aquesta afirmació segons el conte:

“La llengua mai hauria de ser un obstacle per a què ens entenguem”.

10. Opinió: què t’ha semblat aquest conte en valors? Raona la teva resposta.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger... { /* Bordes redondeados */ border-radius: 15px;