El matí del 22 d’octubre ens vàrem llevar amb una trista notícia i inesperada. En obrir el transistor i sintonitzar l’emissora per escoltar les notícies vaig assabentar-me que havia traspassat als setanta-nou anys en Jaume Pont. Ell havia estat durant molts anys, més de quaranta, docent de Filologia Hispània a la Universitat de Lleida, universitat que estimava molt i on fins i tot, va instigar a amics a treballar-hi, com el també professor i poeta Pere Rovira. Tot i no haver-lo tingut en cap matèria, atès que jo vaig estudiar Filologia Catalana, i haver de realitzar algunes assignatures de castellà, no vaig tenir la sort de tenir-lo com a professor, emperò, el coneixia perfectament, perquè l’ombra que projectava era ben allargada. Era un dels professors més destacats de l’època dins de la seva especialitat, la literatura i també desenvolupant la expertesa com a crític literari, que també va plasmar en la revista sorgida de la seva ploma Quaderns de Ponent, el 1979, i que perdurà fins al 1983, editada per Facultat de Filologia de l’Estudi General de Lleida. Amb el temps va esdevenir catedràtic de Literatura espanyola moderna i contemporània. Va formar part de diverses associacions com l’AELC (Associació d’Escriptors en Llengua Catalana), l’Associació Internacional d’Hispanistes, o el PEN català, entitat que vetlla per la llibertat d’expressió, i pels drets literaris i lingüístics del català a l’exterior. Al llarg dels anys en Jaume també va col·laborar en nombroses publicacions escrites: Avui, Destino, Ínsula, Cuadernos Hispanoamericanos, Serra d’Or, Lletra de Canvi, Cuadernos del Norte, La Vanguardia, Ampit, Cairell, o al suplement literari DIS, encartat de manera setmanal els dissabtes dins del diari Segre, engegat conjuntament amb el periodista i escriptor Juan Cal. El seu interès anava molt més enllà, sí, la poesia n’era el centre.
El 1976 va publicar el primer recull de poemes intitulat Límit(s). En aquest poemari parteix del surrealisme fins als poemes més expressius. Però en vingueren deu més en una trajectòria poètica que abastava prop de cinquanta anys: Els vels de l’eclipsi (1980), Jardí bàrbar (1981). En aquests dos poemaris reflexiona sobre l’amor i la mort. Divan (1982), rep el premi Vicent Andrés Estellés; Raó d’atzar. Poesia (1974-1989) (1990), que fou mereixedor del premi Crítica Serra d’Or el 1991; Vol de cendres (1996), sorgit després del traspàs del seu pare, i que va guanyar el premi Crítica Serra d’Or el 1997; Llibre de la frontera: de Musa Ibn-Al-Tubbi (2000), antologia inventada i original de poetes àrabs de Lleida cercant el motiu poètic de Josep Piera. Volum guardonat amb el premi Nacional de la Crítica el 2001. Com a anècdota, en alguns registres de biblioteca van confondre l’autor fictici de l’obra, Musa, amb el de l’autor real, a qui posaven com a traductor; Enlloc (2007), venç el premi Carles Riba 2006; L’altra llum (2014), Càntic d’ombres (Renga) (2017), Mirall de negra nit (2020), que conté un homenatge a la seva esposa i guanyà el premi Mallarmé el 2023 per la seva traducció al francès. Finalment, Estuari de focs (Eros i Tànatos 1976-2020)(2025), una antologia seleccionada de poemes dels exemplars editats. La seva obra poètica s’ha traduït a dotze llengües. La vessant poètica li sorgí durant els anys setanta quan escrivia crítiques literàries de novetats poètiques en diferents revistes especialitzades, així com també a la premsa.
Per un altre costat, també trobem treballs
d’aprofundiment literari, com La nova poesia catalana: estudi i antologia
(1980), juntament amb Joaquim Marco; El corrent G. V.: l’obra poètica de
Guillem Viladot (1986); El Postismo: un movimiento estético-literario de
vanguardia. Estudio y textos (1987); una antologia sobre Carlos Edmundo d’Ory, Música de lobo. Antología poética
(1941-2001) (2003), un dels
poetes més originals en castellà; i el volum Narrativa fantástica en el
siglo en el siglo XIX (1997), Antonio Ros de Olano. Relatos (2008).
Tota aquesta etapa literària la va combinar
exercint de professor de literatura en diverses universitats: Poitiers, Nàpols,
Mar de Plata, Illinois, i Littoral-Côte
d'Opale. Fet que li va valer el
premi Virgile de Poésie (2012), i el de la Trajectòria Literària de
l’Ajuntament de Cadaqués (2022). El llibre Una mirada escrita. En honor de
Jaume Pont (2023), fou l’homenatge que li dedicaren els seus companys de
professió a la Universitat de Lleida. Pont va ser un especialista en la
literatura dels segles XIX i XX. També fou professor Doctor Honoris Causa per
la Universitat d’Atenes (2018), reconeixent la seva trajectòria literària i
acadèmica.
Com a curiositat, recentment vaig saber que
tenia una casa de pedra a Sunyer, atès que la seva dona era d’allí i la seva
mare era originària d’Alcarràs. A Sunyer, en la seva casa de pedra hi passava
llargues estones encalmades escrivint i cercant la inspiració. Molts estius
durant la infantesa també els va passar a Vilanova de Bellpuig.
Dins de la seva poesia hi trobem temes tan
recurrents com el pas del temps, l’amor, la mort en el binomi Eros i Tànatos,
és a dir, l’amor i la mort, com a un dels principals puntals, atès què, tant
l’amor i el desig apareixen com a elements transformadors, però relacionats amb
la mort, la pèrdua, l’oblit i la fragilitat de la condició humana; la
sensualitat i l’erotisme, rebut per influència del barroc i el surrealisme,
sobretot de la poesia andalusina. Sempre hi apareix de manera efusiva; el
dolor, el buit, la pèrdua: a mesura que passen els anys, s’accentua, són una
constant, perquè se’n van anant gent propera i aimada; el llenguatge i el límit
de la paraula: Pont reflexiona sobre la manera d’escriure; la boira i el
paisatge interior: sempre presents en els seus poemes de diferents maneres.
Així doncs, trobarem elements com la boira, la nit, el riu, el canal, tant com
a elements que abillen els poemes i on esdevenen símbols de l’aïllament, el
misteri, el pas del temps.
En Jaume Pont fou un dels poetes més
destacats en llengua catalana, a l’alçada de qualsevol altre nom exorbitant que vulgueu afegir, i amb uns poemes que s’embolcallen
de pragmatisme i senzillesa, d’una senzillesa que em recorda la d’en Miquel
Martí i Pol. Fins a sempre Jaume. Ara que ja no ens delectaràs amb nous versos,
els que han pervingut escrits cobraran més vida.
Josep Maria Corretger Olivart
Octubre del 2026
Tast poètic:
PREMONICIÓ
Passeja el verd fins a dissoldre's
entre les randes humides
de la boira.
Plegats bevem
d'aquesta nit al peu de l'arbre
que un dia ens va plantar.
Tan agres com el vi, fruites i
oratge.
Fila mort el vent.
I cada cop
que al cel el cos de l'horitzó
trontolla
al lluny es tensa encara més
la soga blava del canal.
[Els
vels de l’eclipsi, 1980]
BOCAEIXAM
Llesques
molles pel vi
i l’amarga dolçor
del record
La
teva boca és un eixam
d’abelles
[Divan,
1982]
DIC
Dic mar i desert.
Dic tinta i veig la mort.
Dic silenci i tot em parla.
[Mirall
de negra nit, 2020]
LA PEDRA
Sobre aquella pedra erma que no és pedra
aixecaré demà la meva casa.
No hi ha bri d’herba que ella no conegui
ni anella d’aigua on no cremi la perla
del seu collar.
El fosc silenci dels ocells i els peixos
ens ensenya ullcluc com fer-la nostra.
Sovint pren l’aparença d’una forma
menyspreable.
D’ella brolla la font que no mor mai.
[Enlloc,
2007]
AMB
DOS AMORS
T’estimo amb dos amors:
un amor on regna la passió
i l’altre que verament mereixes.
Amb l’alta passió
t’evoco i em recordo que no vull
vora meu a ningú més.
Amb l’altre et llevo els vels
i em falta massa nit per contemplar-te.
Ni per l’un ni per l’altre
mereixo cap lloança.
Que la lloança es teva
i paga per tots dos.
[Llibre de frontera: de Musa Ibn-Al-Tubbi , 2000]
[Fonts consultades:
Vikipèdia, Gèmini, Segre, La Mañana, Núvol, AELC, Poeteca]
[Crèdits fotogràfics: Mercè Gili, Amazon]
