dilluns, 31 d’agost del 2020

Conte amb valors: "Les mares". Adreçat a tothom

 Dues amigues estaven prenent un cafè quan una digué, amb to de queixa:

-“La meva mare em telefona sovint per a què vagi a veure-la. Hi vaig poc, perquè m’esgota. Ja saps com són les persones grans, expliquen les mateixes coses una i altra vegada. A més, sempre tinc compromisos”.

La seva amiga, en canvi, li comentà que ella parlava molt amb la seva mare i que, si estava trista o se sentia sola acudia a ella.

-“I sempre em sento millor”, afegí. 

-“Ets millor filla que jo”, concluí l’altra. 

-“No et pensis. Mira, visito a la meva mare al cementiri. Va morir fa temps, emperò mentre va estar amb mi, jo pensava com a tu. I, ara, no saps quant la trobo a faltar i quanta falta em fa. Pren nota de la meva experiència i fes-me cas: valora la seva presència, fixa’t en les seves virtuts i fes com qui no ho veu”.

Aquella conversa va fer que la seva amiga medités de camí a l’oficina. En arribar, li digué a la seva secretària:

-“No em passis trucades, he de parlar amb la meva mare. I canvia tota la meva agenda, perquè avui li dedicaré tot el dia”.

I és que, gràcies a la conversa que havia establert, s’adonà que moltes vegades no donem valor a l’estima que les altres persones ens ofereixen i acabem perdent-les per no comprendre l’importants que són per a la nostra vida. Així que aprenguem a valorar als nostres éssers estimats abans que sigui massa tard.



(Conte traduït de la revista «Pronto»)

(Traducció: Josep Maria Corretger)


(Crèdit fotogràfic: CCO)



EXERCICIS:

1. Realitza un resum d’aquest conte amb valors.

2. Pensa i escriu un sinònim dels següents mots en taronja:

m’esgota:                                                   compromisos:

concluí:                                                      l’importants:

3. La paraula amagada: dins del conte podem trobar una paraula molt de moda en els nostres, atès que, la podem escoltar contínuament si parem bé l’orella, i que és equivalent a expertesa. Quina és?

4. Cerca la frase feta adequada per a l’expressió: “Fes com qui no ho veu”.

5. Quina és la forma correcta: mentres / mentre i per què?

6. Què indica el quant assenyalat en roig?

7. Escriu la forma catalana equivalent per a la incorrecta: “darse cuenta”.

8. Cerca marques de temps que apareguin al conte “Les mares”.

9. Fòrum: avui dia valorem tot el que fan les nostres mares i pares per nosaltres? Els hi retornem quan més ens necessiten a mesura que es fan grans? Com ho veus? 

10. Opinió: què t’ha semblat aquest conte amb valors? T’ha agradat la lliçó que dona per al nostre dia a dia? Quina és? I estàs d’acord? Per què? Raona les teves respostes.


divendres, 28 d’agost del 2020

La meva paraula preferida (83): "Forfollar". Adreçada a tothom

 Forfollar:

1. Remenar amb la mà un conjunt de coses per apreciar-ne el nombre, agafar-ne, triar-ne alguna o algunes.

Ex:

-No forfollis la bossa de bombons per escollir el millor.

-Estàs forfollant l’armari amb coses de la teva mare?


2. Moure una clau, un ferro, dins un pany, un mecanisme, per obrir-lo i fer-lo anar.

Ex:

-Va intentar forfollejar la clau, emperò no va poder obrir la porta.

-A la que poden, els lladres aprofiten per a forfollejar algun pany.


.Són sinònims:

Forfollejar, grapejar, tocar, graponejar, gratar, palpar, manejar, manuclar, palpinyar, manuclejar.


.Justificació:

Paraula molt rebuscada, que no està a l’abast de tothom i que es passeja per ambients literaris. Per tant, si no llegeixes força o textos de qualitat, és possible que no te la trobis pel teu camí. Dona lloc a una sèrie de sinònims força interessants.





(Fonts: diccionari.cat, diccionaris.cat)

(Crèdit fotogràfic: Pere Jaume)








EXERCICIS:

1. Redacta cinc oracions amb la paraula forfollar.

2. Crea una sopa de lletres amb sinònims del mot forfollar.

3. Escull la teva paraula preferida d’aquest mes i justifica el perquè.

4. Fòrum: creus que hi ha mots oblidats? Paraules que amb el temps o l’època s’utilitzen menys? El llenguatge és una cosa de modes? Per què? Raona les teves respostes.




dimarts, 25 d’agost del 2020

La polisèmia i l'homonímia. Adreçat a tothom

 

.LA POLISÈMIA

És la propietat que rep la paraula que té més d’un significat. La majoria de paraules, amb el temps, han anat ampliant el seu significat, o fins i tot, modificant-los. Així doncs, si prenem com a exemple, el mot gall veurem que:

1. Mascle de diverses espècies d’ocells.

2. Persona que vol manar-ho tot.

3. Categoria determinada pel pes de l’atleta pròpia d’alguns esports.

4. Peix.

5. Nota falsa produïda per un cantant.

6. Tres planxes de suro superposades amb un forat.

Els diferents significats que aporta una mateixa paraula s’interelacionen entre ells, tot i que, en alguns casos costin de deduir, atès que, poden perdre un sentit figurat, com passa en les frases fetes o les locucions. Si observem la paraula peu, veurem que té diversos significats que es relacionen entre ells per similitud física, emperò, si ens fixem en la frase feta no tenir cap ni peus té un sentit més abstracte, que s’allunya de la semblança apreciable a través dels sentits.

El fet que una paraula pugui absorbir diferents significats suposa un gran estalvi per a la nostra memòria, emperò pot provocar algun cas d’ambigüitat que el context hauria d’acabar d’esclarir.

El fenomen contrari a la polisèmia és la monosèmia, que es dona quan un mot té un únic significat, per exemple:

otitis: inflamació de l’orella.

La monosèmia és més habitual en el registre cientificotècnic, on s’intenta evitar qualsevol tipus d’ambigüitat que pugui portar confusions.

 


.L’HOMONÍMIA

És la relació que s’estableix entre dues o més paraules que originàriament tenien significats i significants diferents, emperò que al llarg de la seva evolució han coincidit en la forma. Si premen per exemple la paraula deu, observarem que els mots llatins decem, debet i duce –que tenen significats i significants diferents- han evolucionat a favor de la forma deu, que a la vegada, conserva la diferència de significats.

Ex: deu:

1. Numeral.

2. Forma del verb deure.

3. Font.

Podem trobar tres tipus de mots homònims:

.Els homònims totals:

S’escriuen i es pronuncien igual.

Ex: set

1. Nombre.

2. Ganes de beure.

.Els homòfons:

Coincideixen gairebé en la manera de pronunciar-se, però no s’escriuen exactament igual.

Ex:

Vuit: Nombre.

Buit: No haver-hi res.

.Els homògrafs:

Coincideixen en l’escriptura, però tenen algun so diferent.

Ex: seu

1. Església, catedral.

2. Possessiu.

Gràcies a l’homonímia podem fer jocs de paraules, com ara embarbussaments, acudits, crear ambigüitats, o donar origen a figures retòriques, com la paranomàsia: un joc de paraules que consisteix en incorporar dins de la mateixa frase un mot amb els seus homònims.

Ex:

-Beure és pronuncia diferent a veure.

Podem diferenciar un mot polisèmic d’un mot homònim amb el diccionari. Si la paraula és polisémica, apareixeran els diferents significats dins de la mateixa entrada i numerats o separats per dues barres inclinades. En canvi, si és homónima, tindrà entrades diferents.

Ex:

.desmai 1 m PAT Pèrdua dels sentits de durada breu, acompanyada a vegades de convulsions. 2 BOT / JARD Arbre de la família de les salicàcies (Salix babylonica), d’escorça clivellada, de branques penjants i de fulles de color verd pàl·lid.

.Grill1 m ENTOM  Nom donat a diverses species d’ortòpters de la família dels gríl·lids, de cos curt I de color negre rogenc, que produeixen un carrisqueig amb la fricció dels èlitres.

.Grill2 1 m BOT Brot d’un tubercle o d’un bulb. 2. Cadascuna de les parts separades per membranes de què constens certs fruits, com la taronja o la nou.

Per un altre costat, també podem trobar paraules que tenen la mateixa forma, emperò canvien el seu significat segons el gènere.

Ex:

-El paleta (persona que treballa a la construcción)

-La paleta (pala petita)


N.B. Per tal de desfer una ambigüitat en una oració cal afegir més informació i evitar el doble sentit de significació.

(Material adaptat de: DIVERSOS, Llengua catalana i literatura. 3r ESO, Editorial Teide, Barcelona, 2007)

(Imatge extreta de: Martí Bou)

 

EXERCICIS:

1. En què consisteix la polisèmia? Explica-ho a partir d’un exemple.

2. Per què la polisèmia és positiva per a una llengua?

3. Què és la monosèmia? Escriu un exemple.

4. On acostumem a trobar més paraules monosèmiques?

5. Explica el doble significat de les següents expressions:

-No pinta res.

-Té les dents afilades.

-Feia els ulls grossos.

-Té la llengua molt llarga.

6. Comenta com desmuntaries l’ambigüitat que conté la següent oració i la faries gramatical. Pensa en el significat final que vols donar-li.

-La Marta li va donar una bona carbassa.

7. Explica breument els diferents significats de la paraula pinya.

8. Esmenta quines paraules són polisèmiques, monosèmiques o homònimes.

avern, àtic, pota, antena, illa, xop.

9. Realitza un esquema amb exemples dels diferents tipus d’homonímia que existeixen.

10. Aporta diferents significats als mots següents:

serra:

fulla:

banc:

11. Digues si són certes o falses les següents afirmacions i per què.

A) Els diversos significats dels mots polisèmics de vegades guarden alguna relació entre ells.

B) Els mots homònims tenen al diccionari una entrada amb una sola accepció.

C) Els mots monosèmics els trobem sovint en el registre literari.

D) Una paronomasia és un joc de paraules que en una mateixa frase introdueix el mot i els seus homònims.

12. Autoavalua’t: reflexiona sobre com t’han anat les activitats del present subapartat. Comenta les dificultats que t’han sorgit i com les has resoltes.

 

 


dissabte, 22 d’agost del 2020

Conte amb valors: "La velleta de la platja". Adreçat a tothom


Un dia d’estiu hi havia una família gaudint d’una refrescant jornada de platja a la costa. Mentrestant els pares descansaven a les seves hamaques, els nens es posaren a construir castells d’arena devora de l’aigua. De sobte, en la llunyania, aparegué la figura d’una anciana, amb robes esparracades i una llarga cabellera recollida en una trossa, que anava mussitant quelcom en veu molt baixa mentre recollia objectes que trobava a prop de la ribera i els dipositava en una bossa. Sorpresos per l’actitud d’aquella dona estranya, els pares alertaren als seus tres fills i els apressaren per tal que s’allunyessin de la riba i regressessin al seu costat. Una mica espaordits, els petits així ho feren. Quan la dona va passar propera a ells, inclinant-se una i altra vegada per a recollir el que trobava, dirigí un somriure a la família. Emperò ni els pares ni els nens li retornaren la salutació. 

Dies més tard, s’assabentaren que aquella senyora era una veïna del poble que portava tota la seva vida netejant la platja de plàstics i de vidres, per a què la quitxalla no es malmetés els peus. Els pares es quedaren de pedra i se sentiren malament. Però aprengueren una cosa, que mai s’ha de jutjar a la gent pel seu aspecte, perquè l’ànima i la generositat d’una persona no depenen de la roba que porti posada.

(Conte traduït de la revista «Pronto»)

(Imatge extreta de: Freepick)

(Traducció: Josep Maria Corretger)


EXERCICIS:

1. Realitza un resum d’aquest conte amb valors.

2. Cerca i explica el significat de quatre paraules assenyalades en color lila.

3. Recull totes les paraules que apareguin en aquest conte i doblin la essa.

4. Pensa i escriu un sinònim dels mots:

mussitant:                                                  apressaren:

5. Posa un altre títol per a aquest conte amb valors.

6. Recull tres adjectius i tres substantius que surtin al conte.

7. Realitza una il·lustració o cerca a la xarxa una imatge que pugui representar aquest conte.

8. Busca i recull alguns adverbis que trobis en aquest conte. Posteriorment, tipifica’ls.

9. Opinió: què en penses de l’acció que porta a terme l’anciana? Tu faries quelcom així? Per què?

10. Fòrum: què t’ha semblat aquest conte? Penses que es negatiu jutjar a algú per la roba que porta? Per què?

 

 

 

 

dimecres, 19 d’agost del 2020

Faltes d'escriptura habitual (12): algún o algun? Adreçat a tothom

 

Algun és un quantificador indefinit nominal que actua com a un pronom o un especificador nominal. És una partícula que s’acostuma a accentua per culpa de no saber-se correctament les normes d’accentuació i perquè a més, en llengua castellana s’accentua. Anem a revisar com podem evitar aquest error. Ben senzill:

.Quan s’accentuen les paraules agudes?

Són les que tenen la síl·laba tònica a la darrera síl·laba i s’accentuen quan acaben en:

vocal, vocal + s, -en, -in.

Per tant, algun té la síl·laba tònica a –gun, i com no finalitza ni en –en, ni en –in, no s’accentua.

En resum:

En català: algun no s’accentua perquè és un mot agut.

En castellà: algún s’accentua perquè finalitza en –n o –s.

Un cosa semblant succeiria per exemple amb el nom Ramon.

En català: Ramon no s’accentua perquè és un mot agut que no acaba ni en –en, ni en –in.

En castellà: Ramón s’accentua perquè és un mot agut que finalitza en –n o –s.

N.B. Per tant, la norma d’accentuació per a les paraules agudes i planes, en català, és més restrictiva que en la llengua castellana, on és més generalista. Per tant, revisa bé les normes d’accentuació i no realitzaràs aquest error.


(Imatge extreta de: Ok diario)

 

EXERCICIS:

1. El mot algun s’accentua en català? Per què? I en castellà? Per què?

2. Redacta cinc oracions on aparegui el mot algun.

3. Accentua els següents mots quan sigui necessari:

Sidamon, Berlin, Camerun, nan, desfan, cadascun, ban.

4. Escriu la norma ortogràfica que afecta a les paraules agudes i escriu exemples de paraules agudes que s’accentuen i d’agudes que no porten accent.

5. Crea una sopa de lletres amb paraules agudes que accentuem indegudament. Ja te’n proposo dues: algun, Ramon.

6. Fòrum: has accentuat erròniament alguna vegada algun? Has resolt actualment aquest problema? Com ho has fet? Reflexiona sobre com has corregit aquesta falta ortogràfica.

 

 

 

 

 

 

diumenge, 16 d’agost del 2020

L' oració. Adreçat a tot l'alumnat

 

.CONCEPTE D’ORACIÓ

És un conjunt de mots que es troben disposats en un ordre determinat que transmeten un sentit lògic i complet. Per tal que hi hagi oració, és necessari un verb. Tota oració està formada per:

.Un subjecte o SN, que diu qui parla o de què. Té com a nucli el nom.

.Un predicat o SV, que explana quelcom sobre el subjecte. Té com a nucli el verb.

Ex:

-Els seus amics comenten el final de l’obra de teatre.

        subjecte                    Predicat

Les oracions que només tenen un verb en forma personal són oracions simples. Quan en una oració hi apareix més d’un verb, parlem d’oracions compostes.

Ex:

-L’amiga de la meva mare és simpática (oració simple).

-L’índex de continguts del treball és correcte, emperò la informació que s’hi explica cal contrastar-la (oració composta).


.EL SUBJECTE

Per tal que una oració estigui ben construïda i d’aquesta manera es formi un lligam entre ambdues parts, el subjecte i el predicat han de concordar en nombre i persona. Gràcies a la prova de la concordança, podem localitzar el subjecte d’una oració:

.Hem de canviar el nombre del verb i comprovar si el subjecte també canvia de nombre.

Ex:

-El camió del xofer      ha arribat.

subjecte (singular)        verb (singular)

 

-Els camions dels xofers     han arribat.

subjecte (plural)                  verb (plural)

Quan en una oració hi ha un subjecte que no hi apareix, atès que, se sobreentén s’anomena subjecte el·líptic i pot adoptar diferents estructures equivalents a un SN:

1.     Pronoms tònics (nosaltres, algú, aquell…)

Ex:

-Aquests (pronom) són els més ràpids per a realitzar curses atlètiques.

-Aquests esportius (SN) són els més ràpids per a realitzar curses atlètiques.

 

2.     Mot substantivat: una paraula que actua com a substantiu quan abans no ho era.

Ex:

-El ballar és una activitat molt saludable. = El fet de ballar (SN)

 

3.     Oració subordinada: una oració que depèn d’una altra.

Ex:

-Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era.

 

.TIPUS D’ORACIONS. MODALITAT ORACIONAL

Tot i l’entonació normal que té cada parlant, que alhora, és lliure i diversificada, dins d’una llengua podem trobar unes formes d’entonació amb un significat precís, on es veu el principi i el final de l’oració i l’actitud que té el/la parlant en aquell moment. Són les modalitats oracionals, que poden ésser afirmatives o negatives. Pel que fa a les negatives, es formen afegint l’adverbi no al davant del verb, però també, poden portar alguna partícula com pas, mai, gens.

.Oracions enunciatives, declaratives o asseveratives:

Es limiten a enunciar un missatge sense portar cap marca morfológica que la caracteritzi ni cap signe gràfic que les distingeixi. Es basen en informar d’un fet.

Pel que fa a l’entonació, podem distingir-se tres fases:

una d’ascendent (el to puja normalment fins a la primera síl·laba); una fase de manteniment, la més llarga, i una de descendent, on la veu baixa de to a partir de la darrera tònica.

Ex:

-Ningú confia que el Barça guanyi la Champions jugant així.


 

 

 


.Oracions interrogatives:

Formulen una pregunta que pot ésser directa (si acaba amb un signe d’interrogació al final) o indirecta (si són oracions subordinades a un verb interrogatiu que realitza una pregunta.

Les oracions interrogatives directes es classifiquen en quatre tipus:

1. Interrogatives generals:

Es poden contestar amb un sí o un no.

Ex:

-Aniràs a comprar el pa?

2. Interrogatives parcials:

No es poden contestar ni afirmativament ni negativament.

Ex:

-Per què em mires?

3. Interrogatives eco:

Insisteixen en una pregunta anterior.

Ex:

-Que si vull que vinguis?

4. Interrogatives retòriques:

Són les que no pretenen obtenir cap resposta perquè aquesta ja se sap.

Ex:

-Arribarà algun dia la prohibició del tabac arreu del món?

 

Les oracions interrogatives indirectes poden ser totals o parcials:

.Totals:

Introduïdes per la conjunció si.

Ex:

-No sabia si li farien cas

.Parcials:

1. S’introdueixen amb un interrogatiu nominal.

Ex:

-No sabia qui vindria a l’hora.

2. S’introdueixen amb un interrogatiu adverbial.

Ex:

-No sabia quan vindria.

Altres partícules que introdueixen les oracions interrogatives indirectes parcials són:

qui, què, quin, quant (quantitat), on, com, quan (temps).

.Oracions exclamatives:

Indiquen sorpresa, alegria, entusiasme, rebuig, fàstic. Acaben amb un signe d’amiració (!) i poden anar precedides de partícules d’intensitat com: que, qui, quin, quina, quant.

Ex:

-Que espavilat que ets!

 

.Oracions imperatives o exhortatives:

S’empren quan donem ordres, consells, recomanacions, instruccions. Les utilitzem quan desitgem que el/la receptor/a del missatge actuï d’una manera determinada. De vegades, poden portar un símbol d’admiració al final. Si són afirmatives, els verbs estan en mode imperatiu, i quan són negatives, s’utilitza el subjuntiu.

Ex:

-Pinta! No pintis!


.L’ORACIÓ PASSIVA

És l’oració en la qual el subjecte gramatical no realitza l’acció expressada pel verb. No porta cap entonació ni signe gràfic. Sorgeix a partir de les modificacions sintàctiques de l’oració activa, aquesta sí que té un subjecte gramatical que realitza l’acció del verb.

Ex:

A partir d’una oració activa…

-Sopa de Cabra ha encetat la gira del nou disc “La gran onada”.

------subjecte---------verb---------------complement directe--------


formem l’oració passiva següent…

-La gira del nou disc “La gran onadaha estat encetada per Sopa de Cabra.

-------------------subjecte--------------------------verb---------complement agent---


En la transformació de l’oració activa a la passiva s’han donat els següents canvis:

1. El complement directe de l’oració activa esdevindrà el subjecte de l’oració passiva.

2. El subjecte de l’oració activa es converteix en un complement agent. Aquest complement només apareix a les oracións passives. Representa a la/les persona/es que ha/han dut a terme l’acció. Generalment, s’introdueix amb la preposició per.

3. Es produeixen canvis en els formes verbals. El verb de l’oració passiva es forma amb el verb ser + participi.

Així com en la llengua anglesa són construccions habituals i que demostren un bon domini de l’idiona, en català, es recomana no abusar de les oracions passives, atès que, són estructures artificioses, mancades de naturalitat, i poc àgils.


.L’ESTIL DIRECTE I L’ESTIL INDIRECTE

Les oracions poden patir d’altres canvis formals que afectaran el tipus de discurs. Així doncs, els fets es poden narrar en estil directe o en estil indirecte. El pas d’un estil a un altre implica un canvi en l’entonació, persona, temps verbals i l’ús de mots com aquí, ara, aquest…

.L’estil directe reprodueix amb exactitud les paraules tal i com les ha pronunciades l’emissor. Sovint, aquestes paraules s’introdueixen amb dos punts i s’escriuen entre comentes. Si és una novel·la, s’empren guions per indicar les intervencions dels personatges i les acotacions del narrador.

Ex:

Aleshores, la Maite va dir: -“No entenc com es va produir aquell fenomen”.

.L’estil indirecte no reprodueix les paraules del l’emissor de manera literal, sinó que van precedides de verbs que serveixen al narrador per introduir-les i de la conjunció que.

Ex:

Aleshores, la Maite va comentar que no entenia com s’havia produït aquell fenomen”.


 

 

(Material adaptat de: DIVERSOS, Llengua catalana i literatura. 3r ESO, Editorial Teide, Barcelona, 2007)

(Material consultat: Glossari de termes gramaticals)

(Imatge extreta de: XTEC)


EXERCICIS:

1. Destria el subjecte del predicat en cadascuna de les següents oracions.

-La llibreta de ciències socials estava realment trencada.

-M’encanta que em diguin simpàtica.

-Van convertir-se en un ídol de masses.

-Són totes dues noies.

2. Indica la modalitat de cadascuna de les següents oracions.

-Què significa agramatical?

-Millor que no fumis.

-Marta, corre, vine!

-T’ho van comentar que era ella la que va guanyar?

-Ha guanyat molts diners jugant a tenis.

3. Reescriu el següent fragment en estil indirecte.

-Ostres! Jo no sabia que aquesta tarda plouria.Va dir en Miquel.

-Doncs, ja ens impossible arribar a l’hora a l’estadi. Féu en Martí.

-Cert, però podem anar-hi tot i que el partit ja hagi començat. Continuà en Miquel.

-Sí, segur que valdrà la pena, sobretot si estem fins en defensa! Exclamà en Martí.

-Som-hi doncs! Digué en Martí.

4. Converteix les següents prohibicions en ordres:

-Beveu-vos el medicament.

-Ves a comprar el pa.

-Seieu allí.

-Reduïu les despeses.

-Escriu-los un correu electrònic.

5. Redacta quatre oracions que estiguin en veu passiva.

6. Explica la diferència que hi ha entre una oració asseverativa i una exhortativa. Escriu un exemple de cadascuna.

7. Realitza un esquema de les oracions interrogatives.

8. Quines són les marques que podem trobar en un fragment d’estil directe?

9. Crea una gamificació per tal de treballar l’oració a l’aula.

10. Autoavalua’t: reflexiona sobre com t’han sortit les activitats de l’oració. Comenta les dificultats que t’han sorgit i per què. Com les has resoltes? Raona les teves respostes.

 

 

 

 

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger... { /* Bordes redondeados */ border-radius: 15px;