Bastits per la senzillesa que sempre els caracteritza, la companyia Mea Culpa ha tornat a emplenar les sales de teatre d’arreu de Catalunya amb l’adaptació de l’obra “Mirall trencat” de Mercè Rodoreda, sota la direcció de Xisco Segura. Amb tan sols tres actors en escena i que en determinats moments alternaven amb d’altres papers dels personatges de la novel·la, se n’han sortit altre cop amb excel·lència. Emprant elements bàsics per a fer entendre l’obra, com una cortina, els jocs d’imatges, l’escenografia austera creada per Sara Bernardy i Antonio Largo, amenitzada a través del tècnic de llums, Miquel Àngel Raió, que projecta en certs moments diferents situacions a l’escenari, com els sons, accions que hi succeeixen, i que originen que a més de ser un personatge més i extern de l’obra, jugui un paper fonamental per a la seva entesa. Tot plegat, produeix que s’extregui el màxim de profit dels seus protagonistes: Sílvia Forns, M. Àngels Largo i Eduard Mauri. Com es nota que gaudeixen de la feina i s’ho passen bé a sobre dels escenaris! I ens ho transmeten a la perfecció.
L’obra escrita per Mercè Rodoreda recorre la vida de tres generacions de la família Valldaura-Farriols que s’hostatgen en una torre situada al barri de sant Gervasi, que no es troba aliena al pas del temps, a la Barcelona de primeries del segle passat. Mitjançant les seves vivències, entraran en joc una sèrie d’elements simbòlics, i com no, germen de les obres de Rodoreda. En aquest cas, hi podem trobar: les flors, les joies, el mirall, la infantesa, el jardí, entre d’altres i que a través d’aquests, l’autora pretendrà transmetre’ns coses que ella delera. Serà a partir dels personatges femenins, que Rodoreda joguinejarà tant amb la tristesa com amb la por, ingredients principals d’aquesta dramatització. I a la vegada, amb ells hi jugarà emocionalment, no sempre de tristesa, sinó que també dels somnis que desitgen complir, si més no, un fer volar coloms. L’adaptació teatral focalitza els fets cabdals que s’esdevenen al llarg de l’obra, amb les figures principals, dels diversos elements que hi apareixen: l’alegria, representada per les treballadores de la casa, Sofia, i Armanda, la minyona, com també, la dels infants, en termes generals, que es contraposen a la tragèdia que viuran els senyors propietaris. Emperò, també hi trobarem d’altres personatges com la Teresa Valldaura, els infants, Ramon, Maria, Jaume, que són representats sense aparèixer-hi, només amb veus en off, imatges, i alguna petita i insignificant incursió d’algun actor que ni el fa notar. No podem oblidar-nos de la casa i del jardí, on ocorren principalment els fets destacats de l’obra.
Això, sense descuidar-nos de l’amor, i de les relacions que l’envolten que en Rodoreda acostumen a fracassar, sobretot, per culpa de les relacions extramatrimonials, i de l’inexorable pas del temps que les fa caduques i irreversibles, possiblement, traient pit de la seva pròpia experiència personal, el casament fallit amb l’oncle Joan Gurguí, a qui tenia idealitzat, i que era catorze anys més gran. Aquest casament també necessità permís papal a causa del grau de consanguinitat, un matrimoni que no arribà a bon port tot i donar com a fruit un fill, Jordi.
L’obra va finalitzar amb els actors interactuant durant uns minuts amb el públic assistent encuriosit per les dificultats sobre l’adaptació de la novel·la de Mercè Rodoreda a l’escena, a l’entorn de la dramatització i la motivació per la interpretació.
En alguns instants, i així m’ho va semblar, la dramatització fou un híbrid entre una filmació i una obra teatral, esplèndidament aconseguida per l’equip de l’associació teatral, Mea Culpa, una companyia que sempre està de gira constant pels territoris catalans, que ha esdevingut fins i tot internacional, de la mà de l’Institut Ramon Llull, gràcies a la representació de “La plaça del Diamant” i que representa i dona a conèixer clàssics de la nostra literatura. Una representació amb una durada de setanta minuts, tot un repte, emperò, molt intensa i atractiva, amb pocs elements teatrals, emblema de la corporació, tanmateix, magníficament portada a escena, amb incitació a la participació dels assistents, una obra per a tot tipus de públic. Al final de l’obra, els bocins trencats de les escenes que conformen aquest mirall trencat de la novel·la rodorediana, talment, donaran forma a una brillant adaptació teatral.
Josep Maria Corretger Olivart
Agost del 2020
(Crèdits fotogràfics: Companyia Mea Culpa)
EXERCICIS:
1. Comenta les principals diferències que has vist entre l’adaptació teatral i la novel·la de Mercè Rodoreda.
2. Esmenta característiques que podem trobar en una obra teatral.
3. Escull un símbol que apareix en l’obra teatral “Mirall trencat” i explica quina és la seva funció.
4. Fòrum: explana les sensacions que has tingut després de visionar l’obra “Mirall trencat” per part de la companyia Mea Culpa. Quina escena de l’obra t’ha agradat més i per què?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada