El conegut periodista i escriptor Enric Calpena (Barcelona, 1960), un dels primers presentadors del telenotícies de Televisió de Catalunya, també presentador de documentals d’història al Canal 33, professor de Comunicació de la Universitat Ramon Llull De Barcelona i recentment, col·laborador de la revista “Sapiens” o presentador del programa de Catalunya Ràdio “En guàrdia!”, des del 2001, ens presenta la seva darrera novel·la “El primer capità” (2020). A través d’aquesta, ens recrea la vida del fundador, capità, entrenador, i primer president del Futbol Club Barcelona, i no solament això, sinó que alhora, recrea l’ambient que vivia la Catalunya de les acaballes del segle XIX i primeries del segle XX, fins als anys trenta. D’aquí, que al llarg de l’obra es vegi com l’eixample de Barcelona, ideat per Ildefons Cerdà i amb els carrers batejats amb noms de territoris de la Corona d’Aragó, d’institucions catalanes o de personatges il·lustres de la mà de Víctor Balaguer, es vagi expandint; també s’hi veuen les tensions que van aflorar entre el Noucentisme i el Modernisme.
En una entrevista recent en la qual
presentava el llibre, Calpena clamava a viva veu que no seguia els partits de
futbol des de feia molt de temps, atès que se li feien pesats, ara bé, amb
aquesta nova obra no pretenia parlar únicament de futbol, sinó que era el
pretex per endinsar-se en els canvis que pateix en la seva pell la Catalunya
del tombant de segle. Per Calpena, l’esport és una clau per a parlar del segle
XX, i va decidir fer-ho mitjançant la figura de Joan Gamper, perquè mentre
indagava en la seva vida, va descobrir que era molt novel·lesca. De fet, Gamper
un suís amb formació comercial va venir de casualitat a Barcelona, s’hi havia
d’establir poc temps, en un període d’entre sis mesos i un any, amb la
finalitat d’aprendre espanyol, perquè havia d’anar a Guinea Equatorial a muntar
una empresa d’explotació de cacau i d’altres productes tropicals. Sortosament,
en quedar-se a Catalunya, va catalanitzar-se el nom canviant el Hans per un
Joan, i va interessar-se
pel futbol, perquè a Suïssa i a Lió ja hi havia jugat. Com a fet curiós, Gamper
havia portat els colors de l’equipació del Basilea, fundat sis anys abans, al
F.C. Barcelona. Retornant, a la qüestió, a Catalunya pràcticament no s’hi
jugava. Segons Calpena, els equips es muntaven per interessos comuns,
nacionalitats, professions, i malauradament, no de gent que hi volia jugar.
Així doncs, juntament amb un amic suís, decidí muntar un equip amb la idea que
hi pogués jugar tothom. En aquella època es jugava de manera molt seriosa, però
tots els que practicaven aquest esport a Barcelona eren estrangers, sobretot
suïsos i britànics. Així que Gamper, que també era un virtuós en d’altres
esports com el rugbi, la natació o el ciclisme, va organitzar un equip de
futbol pensar en el divertiment, en la idea de relaxar-se practicant esport i
no en el concepte de produir gaudi veient-lo jugar. Al
principi fracassà, ja que volien crear dos equips per a exercitar-se entre ells
i només s’hi interessaren una desena d’individus. Al cap de poc temps, això
canvià i fins i tot, en Gamper formava part de l’equip, amb el qual ho feia de
meravella i la gent els anava a veure. Fou ell qui introduí a Catalunya el
sistema tàctic de l’equip per primera vegada, que consistia en fer un estil de
joc plaent i que, tot i alguns alts i baixos, ha perdurat fins avui dia, unes
vegades més vistós que en d’altres. En veure que molts preferien veure com
practicaven, fou un xoc. Segons Calpena, a Gamper tampoc li va fer cap mena de
gràcia que a partir del 1920 comencessin a escoltar-se les paraules “Barça” en
referència a l’equip que havia fundat, que de fet, era un mot que abreviava i
no res a veure amb el sentit d’esbarzer. El molestava. El Barça sempre havia
estat lligat a la història del moment, defensant la llengua i el país català.
El malnom “culé” amb el qual es coneixen els afeccionats del F.C. Barcelona
provenia de quan jugaven a futbol en el camp petit anomenat “l’Escopidora”, primer
camp que tingué en possessió l’equip i on hi jugà entre els anys 1909 i 1922, situat
entre els carrers Indústria (en el carrer París actual), Urgell, Villarroel, i
Londres, on quan es jugava un partit de futbol, la munió de gent asseguda que
seguia el matx treia el cul penjant per la tanca.
La vida de Gamper no fou tota plena de flors i violes, va haver de viure quatre anys força complicats esportivament parlant, i com no, també plens de conflictes interns per fer front a les lluites per aconseguir el poder que es posicionaven a dins del club. Així doncs, el 1908 el F.C. Barcelona tenia trenta-dos socis reunits per a cloure el club. Gamper donà un cop de puny a la taula, i per evitar la seva desaparició, decidí presentar-se com a president, càrrec que exercí fins al juny del 1925, moment en què el Camp Nou esdevé clausurat durant tres mesos, tot i que en un principi, es volia ordenar tancar-lo per sempre. El motiu fou perquè hi hagué una xiulada a l’himne espanyol cantat pels anglesos convidats a l’estadi. La cosa succeí de la següent manera: havia finalitzat el campionat del moment, tot i que encara no existia el campionat de lliga, recordem que aquest es va crear el 1929. Es va realitzar un partit entre els equips que van quedar primers al campionat espanyol i els primers de segona divisió, que eren el F.C. Barcelona i el Júpiter. Un antic fundador del club, Ernest Witty aprofità que tenia dos vaixells anglesos que havien arribat a Barcelona i oferí una banda de música formada per mariners com a regal. Aquests mariners interpretaren la marxa reial, l’himne espanyol, davant la sorpresa de tothom. El públic assistent va començar a xiular. Els anglesos van canviar i posar-se a tocar després la marxa anglesa, “God save the King”, i llavors, el públic britànic es posà a aplaudir deliberadament. Val a dir, que la música només tenia la pretensió d’entretenir. Aquest fet, provocà l’expulsió de Joan Gamper d’Espanya durant quatre llargs anys i l’obligatorietat a l’abandonament definitiu del càrrec de president. Durant aquest període, ocuparen les regnes de la directiva del club persones properes a la dictadura del president del govern Primo de Rivera. De fet, al Barça sempre se li havia exigit que tingués una implicació ciutadana, ara, n’havia fet una demostració, però havia de pagar un preu elevat. Molts individus culpaven a Gamper del tancament del club, quan de fet, no era culpa seva. Això entristirà el nostre protagonista, que aviat haurà d’exiliar-se a Suïssa. Allí va tenir un nou soci en els seus negocis. Aquest li proposà invertí en borsa, emperò ningú s’esperava que l’octubre del 1929 hi hagués aquella fallida econòmica a Wall Street, a la borsa de Nova York. Gamper perdé les seves inversions i la fortuna que havia forjat, i afligit per no poder estar a prop de l’equip que tant estimava, patí una forta depressió. Primer va llevar-se la vida el seu soci conseller, Joan Frey i l’endemà mateix, Gamper va convenir posar fi també a la seva vida en el seu domicili del carrer Girona, a la ciutat comtal. Era un 30 de juliol del 1930 i amb tan sols cinquanta-dos anys. Val a dir, que aquest fet es va silenciar per part de la premsa, així ho recordà Calpena, i tan sols un diari va comentar la causa de la seva mort, fou el “Diario de Segovia”. La seva defunció fou un impacte per a la societat catalana de l’època i sobretot per a la massa barcelonista. Tot el barcelonisme sortí a retre-li homenatge el dia del sepeli i els jugadors del Barça, com no podia ser menys, transportaren el seu fèretre. Com a anècdota, Calpena glossà que Gamper era protestant i que la seva dona era catòlica. Se’l va decidir enterrar a la zona protestant del cementiri de Montjuïc, tanmateix, el bisbe va beneir el bocí de terra on l’enterraven perquè fos cristiana.
Calpena
ha elucubrat un llarg treball d’investigació per a armar aquesta novel·la al
llarg de dos anys, de la qual aportà que el noranta-cinc per cent del que s’hi
explana és verídic i està documentat, llavors, el percentatge restant, com diu
ell, forma part de la tasca de l’escriptor per tal de quadrar la novel·la.
D’aquí, sorgeix Aurora, el primer amor de Gamper, que si bé no va existir, ho
podia haver fet perfectament, perquè Gamper se sàpigui o no, també es devia
enamorar.
Si sou uns apassionats de la història del Barça, aquesta és la vostra novel·la. Una creació ben travada, i on es veu l’evolució de Barcelona i de la societat del seu temps, amb els seus carrers emblemàtics, dels ambients que s’hi gestaven, dels moviments culturals que hi emergien, tot a través d’un personatge rellevant de l’època, Joan Gamper, que presidí el club en diferents etapes i que gràcies a la seva contribució, es construïren els camps del carrer Indústria i de Les Corts, persona que en un moment cabdal de la història aturà la desaparició del F.C. Barcelona posant-se al davant del club i del qual no pogué restituir-se la seva figura fins ben entrats els anys seixanta, altrament, se li feu justícia. També fou fallit l’intent del president Miró-Sans de batejar el Camp Nou l’any 1957 com a estadi Joan Gamper, per culpa de les autoritats.
Un obra escrita per un autor experimentat en el camp de
la història, també del periodisme d’investigació, Enric Calpena, que ja havíem
conegut gràcies a les exitoses “Germans de sang” (2014), “Barcelona, una
biografia” (2015), i “El dia que Barcelona va morir” (2018). Una novel·la que
serà de les importants d’aquest any, esperem que també sigui una bona etapa, en
blau i grana.
Josep Maria Corretger Olivart
Agost del 2020
(Crèdits fotogràfics: Edicions 62, Enric Calpena, El
Mundo Deportivo)
N.B. Pots endinsar-se en
algunes pàgines del llibre en el següent enllaç:
EXERCICIS:
1. Imagina’t
que t’encomanen que realitzis la presentació de l’autor durant una xerrada
sobre el llibre “El primer capità” a la biblioteca del teu poble. Prepara el
que diràs en aquell moment.
2.
Realitza un anunci promocional en format de vídeo i que duri un minut sobre
aquest llibre.
3.
D’acord amb la lectura del present article sobre el llibre, esmenta quins són
els elements que poden atraure els/les lectors/es per introduir-se en la
lectura d’aquest.
4.
El departament d’edició de l’Editorial 62 et demana que recreïs una altra
possibilitat de portada i llavors ja s’escollirà la definitiva. Realitza-la en
format digital.
5.
Fòrum: si has llegit el llibre “El primer capità”, d’Enric Calpena, expressa
què t’ha semblat i el que més t’ha fascinat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada