divendres, 29 d’abril del 2016

Rafel Nadal i La maledicció dels Palmisano. Adreçat a tothom

L’arxiconegut periodista, exdirector de El Periódico de Catalunya i des dels darrers anys, escriptor, s’ha consolidat dins el panorama literari català amb la darrera obra, La maledicció dels Palmisano (2015). Aquest llibre el va posar en un repte després d’escriure una obra on retratava diversos polítics a Els mandarins (2011) i dues novel·les que tractaven sobre la seva família: Quan érem feliços (2012), on glossa el seu temps d’infantesa, i Quan en dèiem xampany (2013), aquest darrer versa sobre el seu besavi i el negoci familiar. La maledicció dels Palmisano és una obra que ha assolit l’èxit i ja ha estat traduïda a onze llengües, essent l’obra escrita en català amb més traduccions durant el 2015 i això que va editar-se al setembre.

Rafel Nadal va crear una novel·la senzilla de llegir, amb capítols curts per tal de donar més agilitat a la lectura, perquè avui dia, com ell explicà, es llegeix en moments determinats, sobretot al vespre i al llit, just abans d’anar a dormir, per això va creure convenient escriure capítols abreujats on sempre passés alguna cosa, per tal que així fossin també recordats. Segons l’escriptor gironí, la barreja entre realitat i ficció dóna molt de joc: “Quan escrius un llibre, de vegades en neix un altre. Em vaig preguntar pel lloc on neixes, el destí i visitant un cementiri alemany de la Primera Guerra Mundial a la Xampanya francesa, davant de vint-i-cinc mil creus, vaig arribar al centre del cementiri i vaig veure una creu de David. Allí hi havia centenars de joves morts per Alemanya. Això em va fer pensar sobre els límits de la pròpia llibertat individual, si ets esclau del destí, si hi pots lluitar o no”.



Posteriorment, Nadal va viatjar al sud d’Itàlia amb la seva dona, per fugir de la calor i reposar, a Locorotondo, un poble ubicat al taló de la bota d’Itàlia, a la regió de la Pulla, al qual ell ha anomenat, Bellorotondo, població que es troba a dalt d’un turó. Així neix la gènesi de l’obra. Durant el passeig es trobà que feia trenta-nou graus i no es veia ningú pel carrer, tan sols escoltà el clic d’un termòmetre digital que arribà a quaranta graus i dos gossos estirats de potes obertes i que semblaven petrificats. Uns minuts més tard, féu cap a una plaça on es topà amb un monument de la Primera Guerra Mundial on s’esmentaven els caiguts entre els anys 1915 i 1918. Vint-i-un portaven el mateix cognom, Palmisano. Després, un home que havia vist abans, de prop de noranta anys, i que estava fent la migdiada, en veure’l que es trobava davant del monòlit digué: “Vint-i-un són vint-i-un la maledicció dels Palmisano”. Llavors, donà amb una làpida dedicada als caiguts de la Segona Guerra Mundial on hi havia molts traspassats de la família Convertini. Els Palmisano moriren a la 1a Guerra Mundial i els Convertini a la 2a. Els Palmisano provenien d’una família d’humils pagesos, en canvi, els Convertini eren fills de rics i no anaven a la guerra. Les primeres pàgines de la novel·la són carn del gènere negre, vint-i-una persones que porten el cognom Palmisano són assassinades.     
               
Al cap i a la fi, dues dones quedaren vídues, Francesca, d’Antonio Convertini i Donata, de Vito Oronzo Palmisano, que curiosament era el darrer de la nissaga familiar. Casualment, dóna la coincidència que totes dues dones estaven embarassades. Mentre que la Francesca, estava satisfeta per aquest fet, per contra, la Donata ho vivia amb temor, perquè el fill podia caure en la maledicció dels Palmisano, atès que era el que feia vint-i-u, i també esdevingués exterminat. Totes dues dones arribaran a un acord per tal d’alliberar aquest fill, que de fet el faran passar per un Convertini.

Curiosament, el fill del primer Convertini es va fer amic de l’últim Palmisano i tots dos moren a l’Almirtini. Les dues morts arriben fora de termini i ambdues vídues es consolen juntes, emperò tingueren un fill cadascuna.



“No puc tenir un noi Palmisano, el salves i que sigui un Convertini”.

«M’has de prometre que, si és nen, faràs veure que és teu i el criaràs com un Convertini. Li posarem Vitantonio. Només tu i jo sabrem que és en honor del meu Vito Oronzo, que l’haurà engendrat, i del teu Antonio, que li haurà donat el nom i l’oportunitat de sobreviure a la maledicció dels Palmisano».

Donata, mare del darrer Palmisano convenç a Francesca, vídua d’un Convertini, que aquesta faci veure que el fill es seu, s’anomenarà Vitantonio, i que el pugi amb la nena que té, la Giovanna, fent-lo passar per bessons, i per tant, sota el cognom Convertini.
L’escriptor va decidir centrar-se en els dos fills i emmarcar la novel·la en la Vall d’Ítria, una zona on la terra és vermella:



“El llibre relata la història dels dos nens, així causaria més impacte, explicaria com lluiten a la guerra. És una obra de passions, sentiments, emocions, odis, amor, traïció. La guerra treu el bo i el millor de cadascú, així com porta a l’extrem els sentiments i les emocions”.

Mitjançant la vida dels dos infants, la joventut, les relacions amb les amistats, els fets socials que s’esdevenen, arribem al punt que en Vitantonio no vol allistar-se a l’exèrcit italià i això el porta a amagar-se. Donata, la mare, per temor a què es compleixi de nou la maledicció dels Palmisano, vol que s’hi allisti. No ho aconsegueix. Més endavant ha de decidir en quin bàndol està davant la guerra, si de la banda de Mussolini i de la banda dels aliats, escull aquests darrers i se’n va a combatre els alemanys. Un temps més tard, es descobreix la seva veritable identitat i una vegada més esdevé amenaçat per la imprecació d’ésser el darrer Palmisano.



Nadal confirmà que hagué de realitzar un gran esforç de documentació a l’hora d’escriure aquesta obra i sobretot, no introduir com diu ell el “tros Vikipèdia”. També glossà que la novel·la no és històrica, no era la seva pretensió, sinó de personatges i de la seva evolució.

La novel·la també vol ésser un petit homenatge a les flors. Rafel Nadal comentà que apareixen sempre a les seves obres en homenatge al crític literari Josep Maria Castellet perquè un dia li va dir: “Ets l’únic home que escriu sobre flors”.

Girona, com sempre, és una de les protagonistes en les seves obres. A la novel·la s’explica una episodi en boca d’un soldat que per cert, a Quan en dèiem xampany era explanat en boca de la seva mare, emperò que l’autor aprofità per redactar la nova història.

A La maledicció dels Palmisano relata l’episodi del bombardeig de Bari, que va succeir el 2 de desembre del 1943, un dels episodis més desconeguts de la Segona Guerra Mundial. Aquest bombardeig es va amagar per tal que no se sabés que els americans tenien armes químiques, atès que, amb l’atac dels aliats enfonsaren el vaixell John Harvey, per tal que no es descobrís i aquest fet va provocar moltes morts vinculades a les armes químiques en aquella zona, a conseqüència del gas mostassa que s’alliberà. El general Eisenhower des de la llunyania va engegar una operació per soterrar la realitat, que s’havia fet esclatar un vaixell carregat de gas mostassa, i d’aquesta manera no haver de retirar aquesta tipologia d’armament, perquè Hitler i els seus en tenien en el seu poder i podia passar qualsevol cosa.



Alguns lectors li estan demanant una segona part de l’obra, ell de fet, comentà que si algun personatge mereix una novel·la sobre aquest tema, aquest seria el doctor Ricardi.

Una de les claus a l’hora d’escriure una obra, tal i com Nadal explanà, és descriure de manera aprofundida allò que et trobes a la vida real per tal de fer reviure la història que es llegirà.

Tot i la irrupció tardana de Rafel Nadal al panorama literari, ell sempre havia escrit novel·la policíaca, teatre i poesia, emperò ho feia com a afeccionat. Després de deixar la direcció de El Periódico de Catalunya, ha tingut més temps per dedicar-se a l’escriptura, allò que més li agrada, a la vegada, això li permet treballar en d’altres projectes de novel·les, algunes, ancorades en els nostres marcs històrics i el que és més interessant per a nosaltres, redescobrir un nou i interessant autor.

Josep Maria Corretger Olivart
Abril del 2016


.Aquí podeu llegir un capítol de la novel·la:



(Imatges extretes de: Cerdanyola.info, casadellibro.com, europapress.es, google.es)


!!EXERCICIS:

1. Realitza una petita ressenya biogràfica d'en Rafel Nadal.

2. Destaca quatre aspectes que t'hagin cridat l'atenció d'aquest article.

3. Fòrum: has llegit alguna de les seves obres? Quina? T'ha agradat i en recomanaries la lectura? Per què?

dimecres, 27 d’abril del 2016

Participis i gerundis irregulars. Adreçat a tot l'alumnat

En català existeix un gran nombre de verbs, la majoria pertanyen a la segona conjugació verbals, que realitzen el participi i el gerundi d’una manera ben peculiar, és a dir, no segueixen els verbs models de les tres conjugacions: cantar, córrer, dormir, per tant, tenen irregularitats en les seves formes.








(Imatges extretes de: catalaadultsigualadas2.wikispaces.com)



!!EXERCICIS:

1.      Completa les següents oracions amb la forma de participi adequada.

.S’ha ____________ (aprendre) la lliçó d’una revolada.

.Ha _____________ (romandre) neguitós durant tota la classe.

.L’infermer l’ha _________ (atendre) molt malament.

.Havia _________ (resoldre) l’exercici amb èxit.

.Havien ___________ (establir) les noves normes de futbol.

.L’han __________ (absoldre) de l’acció que havia _________ (cometre).

.Ha___________ (comparèixer) tard a la reunió i no ha __________ (complir) la seva paraula.

.El gelat s’ha __________ (fondre) de seguida.

.Ha __________ (sofrir) la pèrdua d’una amiga propera.

.No ha _________ (suplir) aquell punt de l’ordre del dia.


2.      Escriu una oració amb cadascun dels següents gerundis:

Fonent, imprimint, molent, resolent, romanent, plaent, ponent, ometent.


3.      Subratlla la forma correcta de les següents parelles de participis i gerundis:

Imprès/imprimit       pretengut/pretès        resol/resolt      traient/traguent

Resolguent/resolent    plaent/plaguent      encenent/encenguent   

pertanyut/pertangut    suspenent/suspenguent    sofrint/sofrint


4.      Inventa un exercici amb oracions per tal de treballar els gerundis i els participis irregulars.


5.      Autoavaluació: com t’han anat els exercicis de la present fitxa? Què t’ha costat més i què menys? Com pots resoldre els errors d’escriptura o en l’oralitat amb els participis i gerundis irregulars?

dissabte, 23 d’abril del 2016

Caterina Albert: una dona coneguda com a Víctor Català. Adreçat a Batxillerat


Fou una escriptora nascuda a l’Escala (Alt Empordà) l’11 de setembre de l’any 1869 que es caracteritzà per un estil peculiar. Filla d’una casa benestant de propietaris rurals va estar sempre lligada i vivint a la seva terra. L’ambient familiar li desvetllà l’interès per l’art, i aviat començà a llegir i a comprar-se infinitud de llibres. Llegia qualsevol llibre que li arribés a les mans. Això li va permetre portar una vida solitària i dedicada a allò que més estimava, les arts, gràcies a l’esperonament del seu pare: el pintar, el dibuixar, esculpir, i l’escriure, van començar a formar part de la seva vida diària, ara bé, sempre de manera autodidacta. Se subscrigué a la revista La Renaixença i a diverses publicacions satíriques de l’època. A la vegada, participà en d’altres revistes com Joventut, del 1900 al 1906, on es donà a conèixer al públic amb els primers drames rurals, però també en d’altres com a Matheu, Il·lustració catalana (1913-17), Catalana, entre el 1918 i 1920, en totes elles hi apareixeran narracions menys dramàtiques i alguns poemes.


Amb la mort del seu pare hagué de fer-se càrrec de l’administració de les propietats agrícoles familiars, activitat que combinà amb l’escriptura. Els seus primers escrits aparegueren a L’Almanach de l’Esquella de la Torratxa signats amb el pseudònim de Virgili Alacseal. Ben aviat, el 1898 va decidir presentar-se als Jocs Florals d’Olot, allí foren premiades dues de les seves obres: la poesia El llibre nou i una segona, La infanticida. El poema s’edità de manera imminent, en canvi, arran del seu relat, decidí censurar-se i no editar-se ni representar-se fins que s’hagués esdevingut la seva mort. L’obra fou dramatitzada el 1967, al Palau de la Música Catalana com a un homenatge pòstum a l’autora. La infanticida relata la història de Nela des d’un centre psiquiàtric en forma de monòleg interior teatral via flash-back, una noia que viu al camp amb el pare i el germà. S’enamora de Reiner, es veuen d’amagat i ella queda embarassada. Quan Reiner se n’assabenta decideix abandonar-la. Nela té por del rebuig tant per part del marit com de la gent que l’envolta, prova d’avortar emperò no se’n surt. Dissimula l’embaràs i quan té la criatura l’amaga. Finalment, llença l’infant a la mola del molí. En descobrir-se envien Nela al manicomi.

L’obra fou controvertida, atès que, fou presentada a un premi literari i el jurat s’escandalitzà en saber que allò era escrit per una dona. No podien entendre com una escriptora de casa bona havia escrit un relat que glossava com una mare havia matat el seu fill i explicava el perquè. S’inicià una polèmica per a l’escriptora. El jurat va decidir no premiar l’obra perquè atacava la moral de l’època i perquè a més era una dona qui relatava aquells fets, tot i que, de fet, n’era l’obra guanyadora. Arran d’aquell petit incident i de veure que la seva obra no es publicava, Caterina Albert va decidir adoptar el pseudònim de Víctor Català per a la resta de les seves obres, així es deia el protagonista d’una novel·la seva inacabada, d’aquesta manera aconseguiria més llibertat d’acció, independència tant moral com social, i poder escriure allò que volia.

Si hem de ressaltar Víctor Català en algun gènere literari, aquest és en el camp de la narrativa. És aquí on l’autora gironina deixa veure el seu talent. Pocs d’anys després de participar als Jocs Florals, veien la llum Drames rurals (1902), un conjunt de dotze narracions que tenien un mateix eix vertebrador, uns personatges desafavorits, d’altres emmarcats per un entorn negre, o per fets negatius: incendis, assassinats, crims, revenges, i similars, sempre en un entorn rural i pessimista. S’acompanyaven d’il·lustracions realitzades per ella mateixa. L’autora tenia l’objectiu de mostrar la fatalitat en la vida humana. Aquesta obra amb uns relats impactats van quallar en el públic i això feren que esdevinguessin un gènere literari, quan s’escrivia sobre temàtica rural amenitzada de violència. De totes maneres, en el seu pròleg, l’autora ja advertia que l’obra no agradaria a tothom:



“...perdona’m, oh tu, damisel·la ciutadana!, si per encert cau en tes mans de nacre, anèmiques i gràcils, aquest llibrot feixuc; perdona’m i deixa’l de seguida, puix no s’és fet per tu: s’és fet per a altres mans més coratjoses i per gustos més rúfols. Per tu els colors que té són massa crusos, les ratlles massa negres: hi manquen mitges tintes, matisos esblaimats i corbes gracioses com espirals de fum d’un pebeter”.

Després de la publicació de Drames rurals, mantingué correspondència amb Joan Maragall que li retreia la visió negativa que tenia de l’existència humana. Ella sempre es mantingué fidel a la seva postura. Sempre diferenciava a l’escriptor, Víctor Català, de la dona de casa bona afeccionada a la literatura, Caterina Albert. De totes maneres, Joan Maragall admirava l’obra de l’autora. També es cartejà amb d’altres figures de l’època com Narcís Oller, amb qui comentà que escriuria amb pseudònim després de saber-se que ella va escriure Drames rurals, per defensar els seus ideals i tenir màxima llibertat, Prudenci Bertrana o Àngel Guimerà. Joaquim Folch i Torres, que la promocionà.

D’altra banda, i dins l’àmbit narratiu, també trobem una autora seduïda pel món contístic. Ens llegà diversos reculls de contes: Ombrívoles (1904), Caires vius (1907), Giselda (1917), El calvari d’en Mitus (1917), La Mare Balena (1920), on plasma una evolució literària; Nostramo (1923), El carcanyol (1924), Els centaures (1924), Marines (1928), antologia de contes; Contrallums (1930) o durant la postguerra: Retablo (1944), conjunt de narracions en català; Encunys (1946), recull de contes que segueix inèdit, Vida mòlta (1950), una tercera part dels drames rurals, i Jubileu (1951).

L’autora aviat entrà a formar part de l’Acadèmia de la Llengua Catalana el 1915 i a partir del 1923 a l’Acadèmia de les Bones Lletres.

Víctor Català tanmateix era una apassionada del teatre, però la seva obra dramatitzada era força desconeguda. Era considerava un gènere menor dins de la seva producció. Ella escrivia monòlegs narratius en vers i prosa. D’entre les seves obres teatrals destacaven: Quatre monòlegs en vers (1902) i Teatre inèdit (1967).

Tampoc podem oblidar-nos de la Víctor Català poetessa. D’entre els anys 1900 i 1904 veu la llum gairebé la totalitat de la vessant poètica de l’autora de l’Escala. Apareixen les obres El cant dels mesos (1901), primera obra editada gràcies a un matrimoni que li veié la vocació literària, Miquel Sitjar i Josepa Carcassó i l’ajudaren a editar-lo a L’Avenç; i Llibre blanc, policromi, tríptic (1905) i Poesies i “La tieta” (1920). Encara avui hi ha molts poemes que resten inèdits, ja que, Víctor Català n’escrigué molts. Aquests poemes estaven marcats pel monòleg de temàtica tràgica i de tocs romàntics.

El 1905 apareix Solitud, la seva obra mestra i primera de les dues novel·les que publicarà. Com explanava Manuel Montoliu i recollia Joan Fuster en la seva història de la literatura catalana:

“Víctor Català és un autor unius libri, d’un sol llibre, Solitud”.

Solitud aparegué originàriament en forma de fulletó a la revista Joventut el 1905, precisament en aquesta revista es donà conèixer literàriament. La tercera edició i definitiva de l’obra el 1909 obtingué el Premi Fastenrath. La novel·la relata una mena de drames rurals a l’entorn d’un personatge, la Mila, una dona que representa molts trets del Modernisme. L’obra descriu un univers mític i ple de simbolisme al voltant del realisme. La Mila lluita contra unes forces que li fan la vida impossible i que apareixen en forma de natura, representada per l’Ànima. En canvi, el pastor representa el bé, a l’artista modernista. La protagonista no aconsegueix adaptar-se a un medi que li és hostil, el de la muntanya. Així doncs, viurà com diu el títol de l’obra en solitud, menyspreada per la resta de personatges, tot i que intentarà no canviar la seva manera de ser.



L’autora mostra el paisatge rural com a pessimista, atès que, és un espai habitat per persones primàries i malèfiques. Això provoca una crisi espiritual a la Mila. No obstant, ella continua a la recerca individualitat, característica omnipresent en totes les narracions modernistes. Solitud consagrà l’autora i prova d’això és que es traduí a set llengües, fins i tot, es féu una versió cinematogràfica durant la postguerra i una altra de més actual. Així com també una versió teatral a l’any 1954.

D’altra banda, va ser una novel·la per encàrrec i que a causa d’una malaltia de la seva mare al moment de lliurar-la encara l’havia de començar, així que l’escrigué sense aturar-se, ni tan sols rellegir els que havia escrit, únicament ho va fer en el moment de la traducció a d’altres llengües, així durant dos anys i a mesura que enllestia els capítols els lliurava a impremta. Amb aquesta obra va cercar la individualitat de la dona i desvincular-se de l’home. És el camí iniciàtic de la Mila amb la pujada i baixada de la muntanya.

Finalment, veu la llum Un film (3000 metres) (1926), segona i darrera novel·la. Obra que primerament aparegué a la Revista Catalana entre 1918 i 1921. Descrivia els baixos fons de la ciutat de Barcelona, a través de Nonat (“no nascut”) Ventura que després de sortir d’un hospici en el qual ha estat abandonat, deixa de banda l’ofici de serraller que ha après per convertir-se en un lladre reconegut de ciutat. Una obra que no aportà res de nou a l’autora tot i tenir tocs d’habilitat d’escriptura, ésser explicada com si fos un llargmetratge. Amb aquesta novel·la va intentar entronitzar amb la nova narrativa que imperava, emperò no hi va connectar tot i l’originalitat de l’obra. L’autora adreçà un escrit al lector aconsellant-lo sobre la lectura del llibre:

"Caríssim llegidor, si traspasses la llinda d’aquest llibre i et poses a seguir l’argument que en les seves planes es descabdella, no te llames a engaño, no et queixis, després, pel que hi trobis, no m’exigeixis que et doni més del que t’he promès, car jo no t’he promès, avui per avui, més que una pel·lícula, amb tota la simplicitat, amb tot el garbuix, amb totes les arbitrarietats, amb totes les desmesures... és a dir, amb totes les llibertats que el gènere comporta. (...) Com la pinta del rústec, així la ploma del novel·lista ha tractat, avui, d’obrir una clenxa llisa i ben vistent a través dels espessaments de selva verge —sempre de selva verge!— de la vida; de les facècies, espesses com els cabells al cap, dels homes i les dones que pul·lulen per la terra."



El 1946 ens llegà les seves memòries a Mosaic (III). Impressions literàries sobre temes domèstics, que es dividia en tres parts, les dues primeres sota el títol “Intimitats”, inclouen vint-i-quatre relats autobiogràfics sobre la seva infantesa i vida a l’Escala; clou el volum “Girades”, on hi ha quatre traduccions d’autors poc coneguts però que interessen a l’autor pels temes sobre els quals escriuen.

L’any 1951 la editorial Selecta va publicar les Obres completes. Aquesta obra no aportaria cap altre misteri que el de recollir totes les obres i fins i tot, alguna inèdita, emperò, en l’edició de 1972 aparegué un interessant pròleg intitulat “Els silencis de Caterina Albert” a càrrec de Maria Aurèlia Capmany. L’escriptora explanava que calia entendre els silencis que hi havia entre les obres de l’autora, els anys 1907 i 1926, només entretallats per La Mare Balena (1920), faria que entenguéssim millor com era la narradora de l’Escala. Els dos principals silencis que trobem dins de la narrativa de l’escriptora són: el primer silenci durant l’eclosió del noucentisme i un segon silenci, durant la Guerra Civil. En aquells dos períodes creu que no té res a dir.



Molts autors de l’època n’envejaven el seu talent, ja que, sense viure les coses se les inventava i se’n sortia la mar de bé, tenia un do. Tanmateix, ella va posar molta dedicació en l’art d’escriure i l’èxit no li arribà de la nit al dia. Capmany veié que Víctor Català també va ser “maltractada” per la història de la literatura catalana, perquè molts autors en les seves obres compilatòries l’enllestien en poques pàgines i per sota d’autors com Joaquim Ruyra o Eugeni d’Ors, així ho féu per exemple en Joan Fuster. Per enveja, odi, o per quin motiu?

L’objectiu de Víctor Català era plasmar les tensions entre la subjectivitat de l’artista i l’entorn que l’envoltava. D’aquí que sortís una actitud agressiva i que alhora glossava aspectes propers al realisme. Ara bé, els seus personatges no estaven influïts pel determinisme, sinó que estaven condemnats pel fet de ser homes. Les emocions i la sensibilitat a l’hora d’escriure fan que l’amor, el dolor, la solidaritat es veiessin com a vies de salvació per als seus personatges. L’autora mai defugia els temes femenins, perquè li interessava mostrar la situació de la dona i sobretot la marginació que patia per raons de sexe. Per tant, en tota la seva obra trobarem temes que envolten a la dona: el desig femení, una crítica ferrenya al matrimoni, el vincle entre dones, la solitud, la maternitat, la vellesa. De fet, als pròlegs dels seus llibres ja s’aventura a advertir al lector que potser allò que llegirà no el satisfarà.

Per Víctor Català l’únic món que existia era el de les dones, l’únic vertader. Elles eren la consciència moral, les guionistes de les convencions socials i familiars. En fi, com ella pensava, les que amansien els homes.

Quan esclatà el noucentisme Víctor Català es quedà fora de lloc. Els autors del nou moviment que imperava la marginaren, tot i això, ella seguí escrivint, sobretot en el gènere contístic.

Al llarg de la seva carrera com a escriptora estigué influïda pel Naturalisme, i sobretot pel Modernisme, present en tota la producció. D’altres influències en la seva trajectòria literària foren la Renaixença i Àngel Guimerà. Destacà en teatre i poesia, sobretot per la seva narrativa, aquesta darrera és una de les més sobresortints de la literatura catalana contemporània. En les seves obres s’hi plasma l’emotivitat i la subjectivitat del lector, tal i com un dia explanà el filòleg Jordi Castellanos.

L’any 1955 es va fer una exposició sobre les seves altres facetes artístiques desvinculades de l’escriptura al centre artístic de Sant Lluc.



Víctor Català tenia una gran memòria visual i això l’ajudava a descriure aquells paratges que més li interessaven a les seves obres, tanmateix, sempre va dir que escrivia tal com rajava i que anava fent, així li ho glossà en una entrevista a Baltasar Porcel per a la revista Serra d’Or el 1965. Va viatjar poc, sempre va voler estar-se al costat de la seva família, pares i germans, i quan la seva germana va anar a estudiar a Barcelona ja no va voler moure’s de la seva terra, d’aquí que la seva formació fos autodidacta. Ella sempre explicava que havia escrit sobre la mar i la muntanya sense saber-ne res. Una altra de les seves passions eren les romanalles, en recollí tant de gregues com de romanes, per tant, aquí tenim una Víctor Català folklorista i investigadora. D’aquí una habilitat més que tenia. L’autora ens deixà a l’edat de 96 anys el 27 de gener del 1966. Una escriptora que literàriament mereix millor sort, i que cal conèixer més enllà de les dues obres per les quals és coneguda: Solitud i Drames rurals, i que cal aïllar de tota mena de prejudicis. Víctor Català no era una autora d’un sol llibre, com ha quedat clar. Ho podeu comprovar.


Josep Maria Corretger Olivart
Abril del 2016


BIBLIOGRAFIA I WEBGRAFIA

-DIVERSOS, (2006). Temari de llengua catalana i literatura vol.IV, Mad, Sevilla.

-RIQUER, M. de; COMAS, A.; MOLAS, J., (1986). Història de la literatura catalana,vol. VIII, Ariel, Barcelona.









(Imatges extretes de: escriptors.cat, Club Editor, Edicions 62, Arola Edicions)


!!EXERCICIS:

1. Realitza una petita ressenya de la vida i obra de Víctor Català.

2. Escull una obra de Víctor Català que hagis llegit i realitza'n un petit resum.

3. Opinió: què en penses de la valentia de Víctor Català a l'hora de defensar a les dones? Creus que la van perjudicar com a escriptora? Raona la teva resposta.

4. Quines són les característiques de l'estil literari de Víctor Català?










dimecres, 20 d’abril del 2016

Un Sant Jordi més. Adreçat a tothom


(Imatge extreta de: editorial Bromera. Dibuix: Romo)


Arriba una nova diada carregada de llibres, petons i roses per a tothom, tant pels enamorats com per als desenamorats. De fet, ja fa temps que es considera la diada com el nostre dia de la parella. L'important és llegir, emperò, no únicament per sant Jordi, sinó al llarg de l'any. Escull el llibre que més t'agradi de temàtica i som-hi, a llegir, que la literatura està per això, per entretenir!


Ens aturem a recordar la llegenda, així la va recollir Joan Amades al "Costumari català" (1950-1956)



Sant Jordi, màrtir d'una llegenda

Sant Jordi, cavaller i màrtir, és l'heroi d'una gran gesta cavalleresca, que la veu popular universal situa a les terres allunyades i llegendàries de la Capadòcia, però que la tradició catalana creu esdevinguda als voltants de la vila de Montblanc.

Diuen que assolava els voltants de Montblanc un monstre ferotge i terrible, que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar, i tenia l'alè pudent, fins el punt que des de molt lluny, amb les seves alenades envierinava l'aire, i produïa la mort de tots els qui el respiraven. Era l'estrall dels remats i de les gents i per tota aquella contrada regnava el terror més profund.

Les gents van pensar donar-li cada dia una persona que li serviria de presa, i així no faria estrall a tort i a dret. Van assejar el sistema i va donar bon resultat; el cas difícil fou trobar qui es sentís prou avorrit per deixar-se menjar voluntàriament pel monstre ferotge. Tot el veinat va concloure fer cada dia un sorteig entre tots els veïns de la vila, i aquell que destinés la sort seria lliurat a la fera. I així es va fer durant molt de temps, i el monstre se'n deiuria sentor satisfet, car va deixar de fer els estralls i malvestats que havia fer abans.  

            Heus ací que un dia la sort va voler que fos la filla del rei la destinada a ser presa del monstre. La princesa era jove, gentil i gallarda com cap altra, i feia molt dol haver-la de donar a la bèstia. Ciutadans hi hagué que es van oferir a substituir-la, però el rei fou sever i inexorable, i amb el cor ple de dol va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits. Així, el rei va avenir-se a que la princesa fos sacrificada.

La donzella va sortir de la ciutat tota sola i espantada, i va començar a caminar cap al cau del monstre. Mentre, tot el veinat, desconsolat i alicaigut, mirava des de la muralla com la princesa anava al sacrifici.      
    
            Quan portava una estona caminant se li va presentar un jove cavaller, cavalcat en un cavall blanc, i amb una armadura tota daurada i lluent. La donzella, esborronada, li digué que fugís de pressa, puix que per allí rondava una fera que així que el veiés en faria xixina. El cavaller li digué que no temés, que no li havia de passar res, ni a ell ni a ella, per tal com ell havia vingut expressament per combatre el monstre, per matar-lo i alliberar del sacrifici a la princesa, com també a la ciutat de Montblanc del flagell que li representava el veïnatge d'aquell monstre.

Entre aquestes, la fera va presentar-se, amb gran horror de la donzella i amb gran goig del cavaller, que la va escometre i d'una llançada la va malferir. El cavaller, que era Sant Jordi, lligà la bèstia pel coll i la donà a la donzella perquè ella mateixa la portés a la ciutat. El monstre va seguir tot manso i estemordit a la princesa. Tot el poble de Montblanc, que havia presenciat la baralla des de les muralles ja esperava amb el braços oberts la donzella i el cavaller, i enmig de la plaça va esbravar el seu odi contra la fera, de la qual aviat no restà bocí.  


El rei volia casar la seva filla amb el forcívol cavaller, però Sant Jordi va replicar que no la mereixia; va dir que havia tingut una revelació divina sobre la necessitat urgent d'anar a combatre el drac ferotge i alliberar la donzella, i amb ella la ciutat de Montblanc. I així ho havia fet amb la protecció divina i per manament diví. Per tant, ell no havia fet res per ell mateix i no mereixia cap premi.
Aleshores, Sant Jordi desaparegué misteriosament, talment com havia aparegut.



.La llegenda per a l'aula d'acollida:



.La llegenda en versió teatral:



            
(Imatge extreta de: wikimedia.org)



!!EXERCICIS:

1. Escull un fragment d'una obra en català que t'agradi pel motiu que sigui i adjunta'l aquí. No t'oblidis d'esmentar el títol de l'obra d'on l'has extret i del seu autor.

2. Opinió: què fas per la diada de sant Jordi, et compres llibres, regales roses? Com vius la diada en general? Penses que és un dia amb finalitats comercials? 

3. Quin és el darrer llibre que t'has comprar i per què? En recomanaries la seva lectura?

4. Redacta un petit microrelat de cinc línies.

5. Comença una narració de cinc a vuit línies i un altre participant l'haurà de continuar amb un fragment de cinc a vuit línies.

6. Explica les diferències que hi ha entre la versió recollida per Joan Amades i la que s'explica avui dia.

7. Cerca informació sobre sant Jordi i realitza una petita ressenya sobre el personatge.



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger... { /* Bordes redondeados */ border-radius: 15px;