diumenge, 31 de desembre del 2023

Conte amb valors. "Els arbrets de Nadal". Adreçat a tothom


Hi havia una vegada una família molt pobre que amb prou feines tenia diners per a celebrar el Nadal. El pare, honrat i treballador, començà a preguntar-se com podia guanyar un extra de diners per a poder comprar un gall dindi i compartir-lo amb els seus. Llavors, se li ocorregué la idea de vendre arbres de Nadal. El dia següent s’aixecà molt aviat i se n’anà a la muntanya a talar avets. En tallà cinc i els carregà a la seva furgoneta per a vendre’ls al mercat. Tanmateix, quan només quedaven dos dies per al Nadal, encara no n’havia venut cap, per la qual cosa, al final, decidí regalar-los a aquelles persones més pobres inclús als quals la seva pròpia família es mostraven enormement agraïts.

I així succeí que, per la nit de Nadal, quan retornà a casa amb les mans buides, l’home rebé una gran sorpresa: damunt de la taula hi havia un exquisit gall dindi i, al seu costat, un arbret petit ple de regals. La seva esposa li explicà que una persona molt bondadosa havia deixat aquells obsequis a la porta. Segurament, algú que s’havia commogut per la bona obra que ell havia realitzat.

Aquest petit conte de Nadal ens demostra que, si fas el bé, aquest et serà retornat.



(Extret de la revista “Pronto”. Traducció: Josep Maria Corretger)

[Imatge extreta de: Associació de Viveristes de Girona]

 

EXERCICIS:

1. Realitza un resum d’aquest conte amb valors.

2. Explica el significat de les paraules assenyalades en color lila.

3. Pensa i escriu un sinònim dels següents mots:

Honrat:                                                    extra:

Talar:                                                       exquisit:

Commogut:

4. Com haguessis actuat al lloc del pare en no vendre cap avet?

5. Pensa i comenta una situació real com la que apareix al conte. Pot ésser que l’hagis viscuda o que l’hagis llegida o escoltada als mitjans de comunicació.

6. A qui fa referència el pronom en cursiva d’aquest fragment del conte?

Tanmateix, quan només quedaven dos dies per al Nadal, encara no n’havia venut cap, per la qual cosa, al final, decidí regalar-los a aquelles persones més pobres [...]

7. Medita i escriu un altre títol per a aquest conte. Posteriorment, justifica el perquè de la teva elecció.

8. Subratlla la forma correcta dels següents mots:

Gall d’indi / gall dindi                  honrat / honrad                     Nochebuena / nit de Nadal

Talar / tal·lar                                 abet / avet                             tammateix / tanmateix

Conmogut / commogut                 succeï / succeí

9. Cerca una imatge a Internet i explica què és un gall dindi. Per què se l’anomena així?

10. Estàs d’acord amb la present afirmació que apareix al conte? Per què?

Aquest petit conte de Nadal ens demostra que, si fas el bé, aquest et serà retornat.

dijous, 28 de desembre del 2023

Joan Oró, un científic lleidatà universal. Adreçat a tothom

 

De ben petit, el meu padrí matern sempre em deia que a Lleida d’home més savi només n’hi havia un, i aquest era un senyor que havia arribat fins als Estats Units per a treballar a la NASA de 1964 al 1994, Administració Nacional d’Aeronàutica i Espai. D’aquelles paraules sempre me n’he recordat, i aquest 2023 encara més, any de celebració del centenari del naixement d’aquest il·lustre científic lleidatà, sí, evidentment, parlem d’en Joan Oró. El seu pare era d’Alcanó i la seva mare de Torrebesses, a més, es van conèixer a Barcelona. La família tenia un forn de pa al carrer Anselm Clavé de Lleida, just al xamfrà amb el carrer Comtes d’Urgell i l’estació de trens, i li van posar de nom La Ràdio, en homenatge a l’avenç científic més destacat i descobert feia no gaires anys. Oró, nascut al barri de La Bordeta un 26 d’octubre del 1923 era l’únic noi dels cinc fills del matrimoni entre Joan Oró i Maria Florensa. Mentre la massa del pa reposava, ell sortia de la pastisseria i li encantava observar les estrelles i veure què passa més amunt. Ja una mica més gran, quan estudiava als Germans Maristes de Lleida, allí s’il·luminà en tenir un professor, Jordi Sirera que li va fer estimar la biologia.

Quan tenia dotze anys, la guerra civil va obligar a la família a refugiar-se a Alcanó per a salvaguardar la seva vida. En finalitzar la contesa, va continuar els estudis de Batxillerat a Lleida i decidí focalitzar-los en Químiques a Barcelona, per a iniciar-se en la seva passió, la química de la vida, atès que, la bioquímica no s’estudiava a l’Estat espanyol. A causa de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), la seva graduació als estudis de Batxillerat es va retardar fins al 1941.

El 1944, amb 21 anys va instal·lar un laboratori a casa després de suspendre la matèria d’Analítica i així poder estudiar amb profunditat. D’aquesta manera, va cursar els estudis de Ciències Químiques a la Universitat de Barcelona i els va finalitzar el 1947. Al cap de poc temps, Oró retornà temporalment a la seva ciutat natal, Lleida, per a treballar com a químic, sense gaire sort. Temps que aprofità per a treballar durant tres anys al forn de pa familiar, i així estalviar diners per aconseguir el seu somni més endavant, ésser químic, i pensar en crear la seva pròpia família. El 1948 es casà amb Francesca Maria Forteza, i fruit d’aquest enllaç nasqueren quatre fills: Maria Elena, Joan, Jaume i David.

El 1951 és un any destacat en la seva vida. Oró assumí el risc d’anar als Estats Units, mitjançant l’Institut d’Estudis Nord-americans de Barcelona. Va llistar més de cinquanta universitats americanes i els va fer arribar cartes demanant informació. Quatre d’aquestes universitats li van respondre i oferir matrícula de manera gratuïta. Es decidí per l’Institut Rice de Houston, Texas.

El 2 d’agost del 1952 encetà el somni americà a la Universitat de Houston amb un escàs coneixement de l’anglès, emperò, això no li seria cap mena d’impediment. Al cap de poc encetà els seus estudis de postgrau en enginyeria química. Allí conegué Donald Rappoport, que era professor de bioquímica al Baylor College of Medicine. Aquest va requerir un estudiant de postgrau que l’ajudés en la seva investigació sobre el metabolisme. Un estudi que pretenia esbrinar característiques de les cèl·lules sanes i comprendre les que eren cancerígenes. Passats quatre anys, el 1956, es va doctorar en Bioquímica en aquest mateix centre. La seva tesi doctoral versava sobre el metabolisme de l’àcid fòrmic en els teixits animals. La va finalitzar un anys abans del límit establert per la universitat. Això va fer que s’endarrerís un any el seu nomenament de Doctor, atès que, de manera legal, no se li podia concedir abans, fet que podia comportar negativitat en relació a aquesta universitat. També, l’honestedat d’Oró, va fer que rebutgés un retribució important per la seva tasca, i quedar-se amb una quantitat segons ell, més justa. Oró va treballar com a professor ajudant entre 1956 i 1958, i professor associat del 1958 al 1963, any en què va esdevenir professor titular de la Universitat de Texas, on exercia cinc matèries, altrament, no acabava de dominar l’anglès. La nit de Nadal del 1959, Oró va realitzar una barreja química que posteriorment va deixar reposar durant la nit. L’endemà, en retornar al laboratori, va poder observar una gran taca negra, que sota la llum ultraviolada va poder confirmar que es tractava de l’Adenina. Aquest descobriment portava a sintetitzar la resta de components dels àcids nucleics. Així doncs, realitzà la seva primera gran aportació a la ciència, mostrant que l’adenina, un compost químic que les cèl·lules utilitzaven per elaborar elements bàsics de l’ADN i ARN, en grans quantitats podia ser sintetitzada a partir de la polimerització d’amoni amb cinc molècules de cianur d’hidrogen (HCN) en dissolució aquosa, la qual cosa tenia implicacions en el debat sobre l’origen de la vida a la Terra, descobriment que va fer després de múltiples experiments al seu laboratori en mesclar àcid cianhídric, una substància letal per a la respiració i que es pot trobar als astres i cometes. Donà amb aquesta conclusió gràcies a les col·lisions dels cometes amb la Terra que augmentaven la quantitat de compostos de carboni i aigua, i promovent les molècules que donarien peu a l’origen de la vida. Oró basà la seva hipòtesi en què els cometes transportaven aigua, metà i amoníac, justament, les mateixes substàncies que ell havia emprat per a sintetitzar l’adenina.

Aquest descobriment va comportar la teoria panspèrmia, que glossava que la vida podia tenir el seu origen a qualsevol lloc de l’Univers i que no era exclusiva de la Terra. D’aquí que Oró explanà que l’origen de la vida a la Terra hauria pogut no ésser al planeta blau, a més de suggerir que els cometes haurien portat l’aigua que hi ha al nostre entorn. Melvin Calvin, Premi Nobel de Química l’any 1961, va ésser un dels pioners en reconèixer el descobriment d’en Joan Oró, i el va convidar a unir-se al seu equip al Lawrence Radiation Laboratory de la Universitat de Califòrnia-Berkeley l’estiu del 1962. Oró decidí continuar a Houston.

L’origen de l’univers i la configuració de la vida al nostre planeta va ser la seva principal recerca. Segons Joan Oró, som “pols d’estrelles”, fruit de la col·lisió de cometes amb la Terra, que haurien augmentat la quantitat de compostos de carboni i d’aigua provocant així la síntesi de les molècules que amb el temps es transformarien en la vida.

Corria l’any 1961, quan Oró va declarar que les col·lisions cometàries amb la Terra podrien haver participat en augmentar els compostos de carboni al planeta. També va afirmar que els cometes havien portat aigua a la Terra.

No serà fins a l’any 1963, en què Oró va anar consagrant-se, i la NASA, mitjançant Freeman Quimby, que presidia el Departament de Ciències de la Vida, li oferí la possibilitat d’unir-se al departament de Ciències de la Vida, d’estudiar la matèria orgànica que el projecte Apol·lo recolliria a la Lluna.

Oró va esdevenir l’investigador principal d’aquell equip que analitzava la química de les mostres lunars que enviaven les missions. Experiment que posteriorment, repetiria a Mart, amb el mateix resultat. Oró i el seu equip d’investigació es van dedicar a la creació d’un espectròmetre de masses portàtil que podria analitzar molècules de baix pes molecular. Aquests instruments van incorporar-se als quatre vehicles de la missió Viking a Mart i van facilitar una primera anàlisi de l’atmosfera i de la superfície del planeta vermell. Com que la recerca de vida i de compostos orgànics a Mart va esdevenir negativa, la NASA va deturar els plans de noves missions tripulades al planeta vermell.

El 1973 va presidir la primera reunió de la Societat Internacional per a l’Estudi de l’Origen de la Vida (ISSOL), esdevingut a Barcelona, i que uns anys més tard en fou el president. Entre 1978 i 1984 el laboratori d’Oró va estudiar i analitzar els components de les membranes cel·lulars, determinant així com es podien haver format les membranes dels organismes vius.

El curs 1976-1977 la comunitat educativa d’un centre de l’entrada de Lleida, que existia de feia quatre anys, però que encara no tenia nom, va decidir batejar-lo com a Institut de Batxillerat Joan Oró, en reconeixement al científic saberut. Centre del qual jo mateix en vaig ésser alumne a principis dels anys noranta.

El 1980 Oró va retornar a Catalunya per col·laborar en els nous plans de desenvolupament energètic i l’estudi de fonts alternatives d’energia, i fins i tot, va ésser diputat del Parlament de CIU per Lleida, i diputat al Parlament de Catalunya durant el primer govern democràtic on assessorava en temes científics el president de la Generalitat (1980-1981), emperò, en veure que es dedicava poc pressupost a la ciència en aquell temps, i que no podia realitzar una recerca de qualitat, va deixar el seu escó i viatjà de nou als Estats Units per a continuar treballant. El 12 de febrer del 1990 va perdre la seva dona Francesca Maria i es va casar amb Antonieta Vilajoliu, vídua d’una amic seu.

Oró va prosseguir unit a la NASA fins a la seva jubilació l’any 1994 immers en el seu estudi de la vida a la Terra. Va formar part del Programa de Cosmioquímica Orgànica de la NASA fins aquell mateix any, focalitzant el seu estudi en la síntesi orgànica en els orígens de la Terra i analitzant mostres de meteorits, roques antigues i fòssils. Llavors, abandonà definitivament Houston per a tornar a definitivament a Catalunya. Oró no s’aturava. Així doncs, també va impulsar el Parc Astronòmic del Montsec, lloc com deia ell, on el cel es veu més clar. Era un dels seus somnis per a aquest nostre país tan petit, que cantava Lluís Llach, que tingués un centre d’astrofísica de primer ordre i que disposés d’un telescopi robotitzat, que a més, porta el seu nom. Com a fet curiós, va donar a aquest mateix parc la maqueta que la NASA va utilitzar el 1967 per estudiar la lluna.

També li quedà temps per a crear la Fundació Joan Oró el 1993, per tal de donar a conèixer el seu llegat, que convé dir que és un dels més extensos d’Europa segons l’Institut d’Història de la Ciència de la UAB. Les caixes i efectes personals del científic han restat resguardades en un magatzem a Gardeny fins a traslladar-se al Museu de l’Aigua cercant un espai definitiu. Fou també un dels impulsors del Centre Mediterrani d’Investigació i Desenvolupament de Blanes, i de la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació. El 23 de juny del 2003 i per Reial Decret rebé el Títol marquesat d’Oró concedit pel rei Joan Carles I, justament, uns mesos abans del seu traspàs i que finalment, heretà la seva filla Maria Elena, amb un escut dissenyat pel mateix Oró i que conté la serra del Montsec, les quatre estrelles de la NASA, el símbol de l’Adenina, un sol amb quatre estrelles, corona i una fórmula química. Fou incinerat a Montjuïc i les cendres traslladades al cementiri de Lleida.

És encomiable recordar que Joan Oró fou pregoner de la Festa Major de Lleida el 5 de maig del 1973, on va dirigir-se als lleidatans per a parlar dels seus orígens, de com els seus pares no van tenir clar d’anar a començar una nova vida a Amèrica, i per això va tenir la sort de néixer a Lleida, però també va deixar anar unes recomanacions per al futur:

“Lleida, continua explotant i desenvolupant les teues fonts d’energia hidroelèctrica, però no destrueixis la bellesa natural de les valls i les muntanyes del nord de la província perquè demà seran una font de riquesa. Continua regant amb l’aigua de les neus les planes i les valls del centre i del sud de la província, però no assequis del tot els rius, ni converteixis les ribes en llocs poc habitables, continua explotant la riquesa agropecuària del teu sol, però modernitza els mètodes i fes-ho de forma racional”.

Oró era un savi, un saberut de l’època i que fins i tot, va contrariar Isaac Newton, en dir que la gravetat no era una força sinó una deformació de l’espai provocada per la massa dels objectes. Per tant, la Terra no atreia la Lluna, sinó que produïa una deformació de l’espai al voltant del planeta.

Va rebre reconeixement arreu de la península ibèrica amb reconeixement en diverses ocasions al llarg de la seva dilatada trajectòria. Rebé diversos premis com la Medalla d’Or de la ciutat de Lleida (1976), la Medalla Narcís Monturiol al Mèrit Científic i Tecnològic (1982), la Creu de l’Orde Civil d’Alfons X (1983), la Gran Creu de l’Orde del Mèrit Aeronàutic (1983), la Medalla Oparin (1986), la Creu de Sant Jordi (1991), el premi Doctor Honoris Causa de la Universitat de Lleida (1999), la Medalla del President Macià (2000), la Medalla d’Or al Mèrit Científic de l’Ajuntament de Barcelona (2002), la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, i el títol de marquès d’Oró, ambdues el 2004, i ja de manera pòstuma.

Va cooperar en la creació de l’Associació d’Amics de Gaspar de Portolà, que establia vincles acadèmics i culturals entre Califòrnia i Catalunya, mitjançant beques. També va fomentar la Fundació Catalana per a la Recerca.

Se’l va qualificar d’un home perseverant, inquiet, obert, curiós, obsessionat, senzill i proper, que mai tenia un no per a ningú i que tenia ganes d’ajudar, amb curiositat per saber cada dia més i més. Amb unes ganes immenses de viure i de descobrir. També sobresortia la seva generositat i les seves idees sinceres i rigoroses. Oró fou un dels primers en connectar les ciències de la vida amb l’exploració espacial. Ha estat el científic més prestigiós de Lleida i ho continua essent.

Segons la seva filla doctora, Maria Elena Oró, el seu pare “Sempre parlava de ciència, fins i tot al sopar. Treballava molt a  la universitat i quan venia a casa a sopar sempre parlàvem de química i de les estrelles. Era una manera d’aprendre. Era científic sempre, mai parava”. Joan Oró sempre portava unes maletes que pesaven molt, atès que, anaven plenes de llibres i de pedres per a investigar. Sabia captar l’atenció amb les paraules a qui l’escoltava. Joan Oró va morir a Barcelona el 2 de Setembre del 2004. Posteriorment, fou incinerat al Cementiri de Montjuïc, i les seves cendres es traslladaren al cementiri de Lleida.

L’exposició que commemora el centenari Oró, intitulada «Joan Oró. El científic de la vida», recull tot un seguit d’objectes del científic lleidatà, perquè com diuen els més propers, era una persona meticulosa, que guardava qualsevol cosa que li podia ser d’utilitat o de valor sentimental. Així doncs, en aquesta magnífica presentació hi podreu trobar llibretes on hi realitzava anotacions d’experiments que va fer per a la tesi doctoral a la Universitat de Houston; objectes de quan estava treballant a la NASA, com per exemple, fotografies de l’època o el globus de la Lluna i Mart. Tanmateix, potser el que crida més l’atenció és el despatx que va comprar a Lleida en finalitzar la carrera i que va acompanyar-los fins a Houston, i en temps de jubilar-se se’l va tornar a emportar cap a Catalunya.

Per un altre costat, hi ha dos fets anecdòtics que encara donen més importància a la seva existència, el primer data abans de la seva naixença: fou el cinquè fill d’entre cinc noies. Això vol dir que si els seus pares no haguessin anat a cercar el noi... ens haguéssim quedat sense Joan Oró. L’altre esdeveniment data abans d’haver fet nou anys. Ell sempre anava a jugar al riu, i vet aquí que un dia, estant pels contorns va caure en un petit pouet amb aigua, dissortadament, el seu amic el va poder rescatar. Són dos fets cabdals que tant si us agraden com no, haguessin canviat el rumb de la història i de ben segur que no estaríem parlant d’aquest gran científic.

Què ens queda d’aquest magnífic científic? Els estudis sobre l’origen de la vida; les seves aportacions: com ara el descobriment de la síntesi de l’adenina, un dels principals components de l’ADN i fonamental per als processos cel·lulars de generació d’energia; el seu assessorament a la NASA en l’anàlisi de mostres lunars de l’Apol·lo i el disseny de les missions Viking a Mart. Els 350 articles científics que va escriure i els 30 capítols en llibres i monografies de l’origen de la vida. Recentment, s’han editat un parell àlbums il·lustrat sobre la seva vida: Joan Oró. Una vida entre estels i Joan Oró i la recerca de la vida, per donar-lo a conèixer a les noves generacions. El seu mestratge perviurà, perquè Oró va ser un dels erudits dins del seu àmbit.

Josep Maria Corretger Olivart

Setembre-desembre del 2023

[Material consultat: “Segre”, 14 de març del 2023; “Vint-i-dos. Una mirada al futur per entendre el present”, n. 31, febrer del 2023; “Si haguéssim fet cas a Oró”, Anna Sáez, 5 de maig del 203; Fundació Joan Oró]

[Fotografies: Any Oró. Gencat, Fundació Joan Oró, Vikipèdia, Galeria científics catalans]


EXERCICIS:

1. Crea una representació digital glossant la figura d’en Joan Oró.

2. Destaca deu fonamentals de la seva vida.

3. Explora la teva vessant artística i crea un punt de llibre sobre Joan Oró.

dilluns, 25 de desembre del 2023

Bon Nadal! Adreçat a tothom


Desitjar a tothom un bon Nadal i moltes gràcies per consultar el blog! Seguim!


Un interessant article sobre la tradició dels betlems:

https://historia.nationalgeographic.com.es/a/belen-tradicion-mas-entranable-navidad_17504


Us deixo amb un bon recull de poemes de Nadal en aquest enllaç:

https://natibergada.cat/recull-de-poemes-de-nadal/


[Fotografia: Josep Maria Corretger]

diumenge, 24 de desembre del 2023

Conte amb valors. "El rellotge sota la serradura". Adreçat a tothom


Un grup de treballadors estava apilant serradures al magatzem d’una fàbrica de gel, quan un d’ells advertí, nerviós, que li havia caigut el rellotge del canell. Immediatament, els seus companys no dubtaren en interrompre el treball per a cercar-lo.

Acabaren prenent-se la cerca com una diversió, llençant-se serradura els uns als altres i armant una gran polseguera per tot el lloc. Però no donaren amb el rellotge. Llavors, decidiren deixar-ho i se n’anaren a prendre un cafè. Un jove, que havia estat observant l’escena, entrà al magatzem i, al cap de poca estona, es presentà davant el grup amb el rellotge a la seva mà.

-On estava? -li preguntaren.

-Doncs al magatzem -contestà el jove.

-No pot ser -respongueren-.

L’hem cercat per tot arreu. Com has aconseguit trobar-lo?

He anat per feina completament en silenci fins que he escoltat el suau tic-tac del rellotge i l’he tret de sota de la serradura.

Aquesta petita història ens professa que, si ens centrem i concentrem en un objectiu particular, tenim moltes més possibilitats d’aconseguir-lo que si ens deixem portar pel soroll i les distraccions.


(Extret de la revista “Pronto”. Traducció: Josep Maria Corretger)

[Imatge extreta de: Brikellbayaruba]


EXERCICIS:

1. Realitza un resum d’aquest conte en valors.

2. Explica el significat de les paraules de color lila.

3. Cerca un sinònim de:

apilant:                                                                             advertí:

canell:                                                                              interrompre:

polseguera:                                                                      professa:

4. Com aconsegueix el jove trobar el rellotge?

5. En català, s’empra de manera incorrecta el mot muñeca. Quina és la forma correcta?

6. Esmenta a qui o què fa referència el pronom en cursiva:

Llavors, decidiren deixar-ho.

7. Pensa un altre títol possible per a aquest conte. Justifica el perquè de la teva tria.

8. Fòrum: creus que les noves tecnologies ens distrauen de portar a terme una tasca? Per què?

9. Què has après amb la lectura d’aquest conte?

10. Crea o cerca una imatge per a il·lustrar aquest conte.


divendres, 22 de desembre del 2023

"Cry Macho", emotivitat de la mà de Clint Eastwood. Adreçat a tothom

 

El film amaga una senzilla història. Mike Milo (Clint Eastwood), una estrella del rodeig i criador de cavalls retirat es veu obligat a acceptar un encàrrec d’un antic amo, Howard Polk. Interpretat pel cantant de country Dwight Yoakam, que en moments personals baixos de la vida de Mike, per la pèrdua de la seva dona i filla en un accident de trànsit, el va rescatar i li va cercar feina als rodejos. Mike es veurà obligat a traslladar-se fins a Mèxic per anar a buscar Rafo, protagonitzat pel jove mexicà Eduardo Minett, i portar-lo fins al seu pare, Howard Polk. Sembla una empresa pragmàtica, però no ho serà. Primer haurà d’apropar-se als entorns per on malviu el jove altiu, allunyat de la vida de la seva mare, que tant defuig i odia. Viu com pot amb el seu gall de lluita, Macho, que li genera alguns diners. Mike i Rafo topen contínuament, emperò, a poc a poc, el primer es va guanyant la confiança del noi, mitjançant la il·lusió de l’existència idíl·lica que li espera amb el seu pare al ranxo. A la vegada, la seva mare Leta (Fernanda Urrejola), que viu una vida envoltada de riquesa, alcohol i de nits boges amb els seus amants, vol evitar la fugida del noi per enfellonir el seu pare.

Aquesta bonica ficció evoca el camí iniciàtic d’un nen, Rafo, que anirà acompanyat per Mike. Recorda una mica les aventures de Don Quijote de la Mancha, de Miguel de Cervantes, on després de la partida d’un lloc amb el seu company, viuen una sèrie d’aventures imprevisibles i amb lleus recessos on el director acostuma a introduir alguna reflexió vital, fins a arribar a un destí final, Texas.

A Cry Macho (2021) ens apareix un Clint Eastwood amb noranta-un anys, tant davant com darrere de la càmera, sí, ja amb una certa edat, i que molts potser ja no desitjarien veure a la gran pantalla, pel seu declivi físic, perquè tots el recordem en els seus magnífics papers del cowboy sense nom, de policia dur a la sèrie Harry el brut o el d’alguns thrillers, però l’Eastwood de la tercera edat ha llegat ja algunes meravelles com a actor principal... Gran Torino (2008), Cop d’efecte (2012), i Mula (2018). Qualsevol de les tres citades semblava el seu adeu com a actor, però no va ser així. Com a director ha continuat filmant en els darrers anys bons films com ara: L’intercanvi (2008), Invictus (2009), Jersey Boys (2014), El franctirador (2014), Sully (2016), 15:17 Tren a París (2018), i Richard Jewell (2019), on precisament en aquestes tres darreres sobresurt la seva obsessió per destacar petits herois del nostre dia a dia. D’entre les més fluixes i ensopides trobem: Més enllà de la vida (2010) i J. Edgar (2011), cosa que se li pot perdonar, perquè podem dir que gairebé tot el que produeix té l’èxit assegurat.

La pel·lícula Cry Macho està basada en la novel·la de Nathan Nash, que porta el mateix nom i que va escriure el 1975. De fet, Eastwood va tenir a les mans aquest guió aquell mateix any, però va rebutjar protagonitzar-la i rodar-la, atès que era massa jove per a interpretar Mike, d’aquí que a aquestes alçades de la seva carrera va decidir de manera encertada recuperar el guió, i sortosament, aparèixer altra vegada en un film, que no serà la darrera, però sí de ben segur, una de les últimes. Al llargmetratge, molt entretingut, al llarg de l’hora i mitja, rodat en paisatges mexicans, amb els immensos deserts fruit de la imatgeria del país, propers a Bernalillo, Nou Mèxic, lloc principal del rodatge i protagonitzat per personatges mexicans autèntics, s’accentua el paper de Marta (Natalia Traven), que tothom acabarà estimant, pel romanticisme que amaga, a causa de les seves accions, que et roben el cor i perquè ajuda a la parella de protagonistes fugits des de la seva petita cantina, Mike i Rafo, sense res a canvi.

Diuen que si un llibre o un film t’ha entretingut, ja ha pagat la pena llegir-lo o veure’l, doncs aquí rau la finalitat del cine d’Eastwood, entretenir i causar interès en el visionat del metratge, és a dir, que anheli anar a les sales de cinema. Veure Cry Macho no serà una pèrdua de temps, justament al contrari, et farà gaudir del setè art de qualitat, on els diàlegs i sobretot els fastuosos paratges mexicans cobren protagonisme sense treva emmarcant una pel·lícula molt recomanable per a veure en família en una tarda encalmada i amb un Clint Eastwood que a pesar dels seus noranta i pocs anys, torna a posar-se un barret de cowboy i a muntar a cavall en darrera ocasió, però aquest cop no per a indagar en cap recompensa o venjança, sinó com si també pretengués fer alhora un homenatge al seu passat cinematogràfic amb una filmació que et toca el cor.

Josep Maria Corretger Olivart

Desembre del 2023

[Imatges extretes de: Filmbook]


EXERCICIS:

1. Això és una crítica de cinema. Una crítica ha de donar unes pistes sobre el que tracta allò que expliques, sense comentar-ho tot, perquè ha de crear un interès en el lector. També explanar sobre si la recomanaries o no i per què. A més, ha de ser el màxim d’objectiva possible. Aquesta crítica cinematogràfica és positiva o negativa? Per què? Justifica-ho amb exemples.

2. Has anat al cinema darrerament? Escriu la teva crítica sobre aquell film que has vist.


dimarts, 19 de desembre del 2023

Què és una crítica? Adreçat a 2n cicle d'ESO i Batxillerat

 

És un escrit que emet un judici de valor de caire personal i subjectiu, que realitza un especialista en la matèria: de tipus artístic, filosòfic, polític, social, i que solen aparèixer a la premsa o bé, en revistes més o menys especialitzades.

Cada especialista pot focalitzar la seva crítica en diferents aspectes, i destacar-ne més uns que uns altres, però aquella crítica no serà tancada, mostrarà la visió de qui l’ha escrit, de la manera més neutral possible. També val a dir, que podem no estar d’acord amb el que ha redactat el crític.

El mot crítica prové del grec κριτικός, kritikós, i que significa ‘el que discerneix’, atès que, deriva de κριτής, krités, és a dir, ‘crític’, persona que emet un raonament, una anàlisi, un judici de valor, interpretació o observació. D’aquí que podem trobar crítics d’art, crítics literaris, crítics musicals, crítics de televisió, crítics de cinema, de teatre, de gastronomia, de caire científic.

[Definició adaptada de Vikipèdia]

[Imatge extreta de: Comunicació 21]


EXERCICIS:

1. Defineix què és la crítica cultural amb les teves paraules.

2. Digues si són certes o falses les següents afirmacions.

A) Un crític es dedica a esmentar les coses negatives d’allò que tracta.

B) Només podem trobar crítics de caire cultural.

C) L’escrit que realitza un crític és de tipologia objectiva.

D) Podem trobar crítiques únicament a les revistes de tipus especialitzat.

E) En algunes revistes podem trobar crítics gastronòmics.

3. Cerca un exemple de crítica de qualsevol tipologia en un diari o revista en format paper, i justifica per què és una crítica i no una crònica o reportatge.

4. T’aportem un escrit. Determina si és o no una crítica. De quina tipologia és? Raona la teva resposta. On la podríem trobar? Esmenta noms de publicacions reals.

THE ROLLING STONES, HACKNEY DIAMONDS

Retorn de la llegendària banda britànica als estudis d’enregistrament amb el seu vint-i-quatrè album. Després de divuit llargs anys d’espera, han facturat un dels seus millors discos, ple de sonoritat moderna gràcies a la producció d’Andrew Watt. Les roqueres Angry, Bite my head off, amb la participació al baix de Paul McCartney, Whole wide world, Mess it up, Live by the sword, amb Elton John al piano. Val a dir, que en aquestes dues darreres peces hi ha Charlie Watts a la bateria, traspassat l’agost del 2021. Balades com Dreams kies, Depending on you, Tell me straight, aquesta amb veu del guitarrista Keith Richards, la coneguda Sweet sounds of heaven a duet amb Lady Gaga i als teclats Stevie Wonder; mig temps com Get close, i amb Elton John al piano altra vegada, Driving me too hard, o el blues marca de la casa Rolling Stone blues versió de Muddy Waters. En total dotze meravelles benvingudes dels Rolling Stones, que enlairaran el teu estat d’ànim. Per si no n’hi hagués prou, tenen preparades disset cançons més per a un altre disc. 

5. Redacta una crítica de qualsevol tipologia i aporta-la aquí.

6. Fòrum: llegeixes crítiques en la premsa o en revistes especialitzades? Et semblen útils per a veure si posteriorment el lector/a que l’ha llegida pot estar influït i anar a veure l’espectable? O bé, et guies pel teu propi coneixement i no et deixes influir pels crítics?


dissabte, 16 de desembre del 2023

T'ajudem a reduir faltes d'ortografia (9). La forma "hi han". Adreçat a tothom

 


Ens aturem en una falta habitual en els escrits, possiblement, per culpa del seu mal ús en l’oralitat, i llavors, com que ens sembla que aquell mot que hem escolta tés correcte, sense revisar-ho en un diccionari, l’emprem en una redacció i hem caigut al parany. T'ho posem fàcil mirant la imatge, per a què et quedi ben clar. L’analitzem!

 

.”Hi han” és una forma correcta?

No. Perquè el verb haver en àmbits formals, tant a nivell oral com escrit no pot emprar-se en plural. Per tant, caldrà canviar la forma “hi han” (incorrecta), per la corresponent “hi ha” (correcta), tot i que la resta de paraules que acompanyen aquesta forma siguin plurals.

Ex:

-Hi han molts assistents al concert (incorrecta).

-Hi ha molts assistents al concert (correcta).

-No entenc perquè no hi han gaires vendes de discos (incorrecta).

-No entenc perquè no hi ha gaires vendes de discos (correcta).

 

.Un cas semblant:

Verb haver + perífrasi verbal.

Ex:

-Intentarem que no hi tornin a haver malentesos (incorrecta).

-Intentarem que no hi torni a haver malentesos (correcta).

 

.Per què es produeix aquest error d’emprar la forma incorrecta “hi ha”?

Perquè en l’oralitat s’empra de manera incorrecta aquesta forma i llavors, en escoltar-la, te la fas seva, et sembla que és correcta i l’escrius en els textos. Davant de qualsevol dubte, cal verificar que aquell mot o forma gramatical és correcta, mai guiar-se per la intuïció.

 

.Apunt gramatical:

La forma haver-hi acompanyat d’un sintagma nominal en plural pot concordar-hi o no. En els dialectes baleàric, nord-occidental i septentrional mai hi ha concordança. En la resta de parlars, acostuma a concordar. Mai pot emprar-se la forma “hi han” en l’ambit formal.

Recorda:

Hi han + sintagma verbal plural (incorrecta).

Hi ha + sintagma verbal plural (correcta).

Van haver-hi + perífrasi verbal (incorrecta).

Va haver-hi + perífrasi verbal (correcta).

En l’ús col·loquial oral es pot emprar la forma “hi han”, però cal que sapigueu que és incorrecta i per exemple, en un examen oral o realitzeu una exposició que s’avaluarà, mai heu d’emprar la forma “hi han”, sinó “hi ha”.

(Material consultat: Optimot)

(Imatge extreta de: Facebook)

 

EXERCICIS:

1. Explica perquè es produeix l’errada gramatical “hi han”.

2. De quin tipus és l’errada que es genera amb la forma del verb haver “hi han”?

3. Redacta quatre oracions amb la forma “hi han” i llavors corregeix l’errada.

4. Corregeix la forma incorrecta en les següents oracions que sigui necessari:

A) Devien haver-hi deu persones a la sala.

B) Hi han dos llibres per a reciclar.

C) Van haver-hi rebaixes abans del dia assenyalat.

D) Al món hi han molts idiomes.

E) No hi van haver gaires intervencions.

5. Autoavalua’t: reflexiona sobre com t’ha anat l’aprenentatge i activitats de la present fitxa.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger... { /* Bordes redondeados */ border-radius: 15px;