dijous, 31 de maig del 2018

L'home del sac. Conte d'arreu del món. Adreçat a tothom


L’HOME DEL SAC
Basat en el conte tradicional d’Espanya

Una vegada hi havia tres noies molt desobedients, a pesar dels continus advertiments dels seus pares. Però un dia marxaren, sense permís, a una font. Quan estigueren allí, aparegué un home sinistre amb un sac. Les tres començaren a córrer emperò la petita es quedà endarrere i l’home l’atrapà, la posà dins el sarró i li digué:

-»Quan doni un cop al sac, cantaràs».

Llavors, anaren a un poble i l’home digué:

-»Canta, sac»...

En aquell moment la dolça veu de la noia deixà a tot el món extasiat i el malvat guanyà moltes monedes.

Al dia següent anaren al llogaret de la noia, però l’home no ho sabia. I quan el sac començà a cantar, els pares i les germanes reconeixeren la veu de la petita. Però no digueren res. Quan acabà l’actuació, els pares de la noia varen oferir sopar i allotjament al malvat. I quan estava adormit, rescataren a la petita i a dins del sac posaren un gos i un gat.

Un dia després, el malvat marxà a un altre poble a realitzar la seva actuació però per més que digués:

-»Sac, canta!».

D’allí només sortien lladrucs i miols. La gent del poble se sentí tan estafada que les emprengueren a cops de bastó a l’home del sac. I les noies sempre foren obedients i felices.


(Traduït per Josep Maria Corretger. Extret de Cuentos del mundo, n.126 de Sofía Sánchez, dins 20 Minutos)

(Imatge extreta de: ca.wikipedia.org)


!!EXERCICIS:

1. Realitza un resum d’aquest conte d’arreu del món.

2. Explica el significat de: advertiments, sinistre, sarró, extasiat, llogaret.

3. Cerca sis verbs del conte i esmenta el seu temps verbal. Si cal ajuda’t d’Internet.

4. Busca i anota cinc referències temporals que apareixen al conte.

5. Esmenta el nom d’altres personatges del món de la literatura que s’hagin dedicat a espantar a les persones.

6. Aquest conte ha derivat en una frase popular que s’empra quan algun infant no es porta bé, pots esmentar-la?

7. Pensa un altre títol per a aquest conte d’arreu del món i justifica el perquè.

8. Quina moralitat o ensenyament per als nostres dies pots extraure d’aquest conte tan conegut?






dimarts, 29 de maig del 2018

El gènere de l'adjectiu. Adreçat a tothom


Els adjectius són les paraules que ens donen informació sobre alguna característica del nom, el qualifiquen. D’aquesta manera, els adjectius concorden amb el nom en gènere i nombre.
Ex:
taula ampla, cos estret, samarreta vermella, cotxe luxós.

Si ens endinsem en el gènere trobarem que els adjectius poden ser d’una o de dues terminacions.

.Els adjectius de dues terminacions:
Són els que tenen una forma per al masculí i una altra per al femení. La majoria dels adjectius que existeixen tenen dues terminacions.

-En termes generals, els adjectius femenins es formen afegint una -a al masculí:

MASCULÍ + A= FEMENÍ
Ex:
gos / gossa; sonor / sonora; professor / professora...

Aquesta regla pot generar els mateixos canvis ortogràfics que apareixien en el cas dels substantius:
bo---bona; pobre---pobra; flonjo---flonja; europeu---europea; tou---tova; mut---muda; poruc---poruga; anàleg---anàloga; rus---russa; nul---nul·la; ranci---rància; genuí---genuïna;

-També canvis de -ig per -j- o -tj-; c per qu: boig---boja; roig---roja; lleig---lletja...

-D’adjectius de dues terminacions són:
trist / trista; roí / roïna; comú / comuna; covard / covarda; cortès / cortesa; verd / verda; gris / grisa;

.Els adjectius d’una terminació:
Són els adjectius que tenen una sola forma i la mateixa per al masculí i per al femení. Aquests adjectius acaben amb les terminacions:

-e
jove, alegre, feble...

-a
belga, persa...

-ble
amable, lloable, feble...

-al, -el, -il
lleial, rebel, fàcil...
Excepte:
mal/mala;
anòmal/anòmala;
paral·lel/paral·lela;
tranquil/ tranquil·la.

-ar, -or
regular, menor...
Excepte:
car/cara; avar/avara;
rar/rara; sonor/sonora...
-aire
xerraire, cantaire...

-ista
pessimista, egoista...

-ant, -ent
Amargant, prudent...
Excepte:
sant/santa; atent/atenta;
content/contenta;
Els finalitzats en -lent:
lent/lenta; calent/calenta;
dolent/dolenta...

.També podem trobar un altre cas d’adjectius finalitzats en -aç, -iç, oç que tenen una terminació en singular, però dues terminacions en plural. Per exemple:

un home capaç ---------- una dona capaç----------uns homes capaços------------unes dones capaces
un dia feliç--------------- una tarda feliç------------uns dies feliços----------------unes tardes felices
un nen precoç------------ una nena precoç---------uns nens precoços-------------unes nenes precoces

.Molts adjectius que acaben amb -e àtona fan el femení canviant la -e per la -a. 
Per exemple:
ample/ampla; pobre/pobra;
Tanmateix, en podem trobar d’altres d’invariables com: rude, ferotge.

!Podeu ampliar informació en el següent enllaç:




(Adaptació: Diversos, (2008). Llengua catalana i literatura, 2n ESO, Editorial Teide, Barcelona)
(Imatge extreta de: Aula de català)

!!EXERCICIS:
1. Classifica els següents adjectius segons siguin d’una terminació o de dues.
Estret, poruc, nul, lleig, cantaire, feliç, fàcil, fracàs.

2. Explica la diferència que hi ha entre els adjectius d’una i de dues terminacions. Esmenta exemples.

3. Escriu el femení dels següents mots:
rondinaire, ros, pessimista, amable, belga, llarg, anàleg, genuí, covard, simpàtic.

4. Redacta vuit oracions amb adjectius d’aquesta fitxa.

5. Autoavalua’t: amb quines dificultats t’has trobat i per què? Sabries explicar el gènere de l’adjectiu a un company que aquell dia no ha pogut assistir? Com ho faries?


dijous, 17 de maig del 2018

La meva paraula preferida (68): "Pruïja". Adreçat a tothom


.Pruïja:

1. [F] Picor intensa, viva.

Ex:

-A causa de la conjuntivitis em va venir una pruïja intensa a l'ull.
-Després de practicar esport tinc una pruïja al cos.
-La pilositat em provoca pruïja de manera sovintejada.



2. Moltes ganes de fer una cosa.

Ex:

-Té la pruïja de jugar a futbol.
-A la classe de ciències no tenia pruïja per res.
-Segons el dia tinc més o menys pruïja a l'hora de fer les tasques de la llar.


.Justificació:

Paraula interessant d'emprar-la i a més, correctament. Recordar que és una paraula femenina, i que per tant, no la podem emprar en masculí. Té una sonoritat una pèl lletja i et pot costar emprar-la, tanmateix, també pot tenir una significació positiva.


(Material de consulta: GDLC)

(Imatge extreta de: lonit.ru)



!!EXERCICIS:

1. Redacta vuit oracions on aparegui la paraula pruïja.

2. Aporta la teva paraula preferida d'aquest més. Pot ser coneguda o bé desconeguda. Recomano que sigui una paraula que no coneixies. Llavors, aporta el seu significat i justifica el perquè de la teva elecció.

3. Escriu el significat de quatre mots que hagis après aquest darrer mes.

4. Fòrum: com aprens vocabulari nou? Com enriqueixes la teva expressió oral i escrita? Quines són les teves estratègies? Penses que els mitjans de comunicació són facilitadors de l'aprenentatge de vocabulari nou?



dilluns, 14 de maig del 2018

Llista de prefixos. Adreçat a tothom




Són els afixos que van situats al davant de la paraula, d'aquí que s'anomeni prefix. Són les partícules que s'afegeixen a l'arrel o lexema del mot. Entenem per arrel, la forma de la paraula que no canvia mai.

Ex:

auto (prefix)--------mòb- (lexema)-------il (sufix)

Les paraules que s'originen mitjançant la prefixació són derivades de la primera forma. Els prefixos no apareixen tan sovint com els sufixos. La majoria dels prefixos que provenen del llatí i són adverbis o preposicions. Per un altre costat, gran part d'aquests prefixos no modifiquen la categoria de la paraula, tanmateix n'afegeixen un matís.

Ex:

didàctic----autodidàctic

atacar------contraatacar


PrefixÈtimSignificatExempleObservacions
a-1prep. aabaixar, aclarir; acostumar, apedaçar;
allunyar, apropar
forma verbs a partir d'adjectius,
noms i adverbis
a-2llatí ad-acord, adduir, aportaraltres formes: ad-
a-3grec an-oposició, privat deaconfessional, anaeròbic, apolíticvariant contextual: amb mots començats per vocal
s'utilitza an-
ab-1llatí ab-allunyament, separacióabdicar, abducció, abscís, absènciaaltres formes: abs-
ab-2prefix d'unitats electromagnètiquesabampere, abcoulomb, abvolt
amfi-grec amfi-ambdósamfibi, amfibologia
ana-grec ana-a través de, sobre, de nou, enrere, contraanatomia, anagrama, analogia
ante-llatí ante-anteriorantebraç, antediluvià, antepenúltim, anteposar, antesalasin.: avant-; ant.: post-
anti-grec anti-oposatantibiòtic, antiaeri, antidemocràticsin.: contra-
apo-grec apóapartat de, destacat, independent, mancat deapostasia, apòcope, apoenzim
avant-llatí abante-a l'interior deavantbraç, avantposarsin.: ante-; ant.: post-
arxi-grec archi-que mana, que precedeixarxiduc, arxifonema; arquebisbe, arquitectevariants: arque-arqui-
ben-llatí bene-bendir, benviure; benefactor, beneplàcitvariant: bene-, ant.: mal-
auto-grec autós-un mateixautodidàctic, automòbil
bes-1llatí bisdues vegadesbesavisin.:* bi-
bes-2llatí bis, "dues vegades"valor pejoratiubescanviar, bescomptar
bi-llatí bi-dos, dues voltesbicicleta, biennal, biplaçaaltres formes: bes-1bin- en binaural,
binocular, i bis- en bisanualdi-
circum-llatí circumal voltantcircumferència, circumvolució;
circumloqui, circumstància
co-prep. cumamb, en companyia decol·laborar, coincidir, consogre, coparticipant, comportars'usa co- davant vocal; col- davant l (geminació de la l), cor- davant rcom- davant m i pcon- davant les altres consonants.
cat(a)-grec cata-sotacataclisme, càtode
contra-llatí contra-nocions d'oposició, complementarietat, neutralització, equilibri; duplicació;contraatacar, contradir, contraporta, contraobertura; contraalmirall, contramestre;ant.: pro-sots-vice
de-prep. deseparació, abaixamentdeflagració, degradació, deportar
des-prep. enseparació; acció contrària; negaciódesfer, desforestar, deslligar, descansar, desordre;
difusió, disposar
variants.: di-dis-; antònim de des-re-
di(a)-grec dia-a travésdiàfan, diagrama
en-prep. enposar, convertirempobrir, ennegrir; emboçar, enllustrar;
endarrerir, endinsar
actua com a-1;
davant bm i p la n s'escriu m
en-llatí inde-punt de partida en l'espai o el tempsendur-se, enfilar-se, emportar-se (verbs de moviment)altres formes: em davant p
endo-grec endo-dintre, a l'interiorendogàmia
eso-grec eso-dins deesotèric, estropia
ex-llatí ex-cap a fora, des deelaborar, emanar, eradicar, exonerar, expropiar, estirar, eixorellaraltres formes: e-es- (aquest també amb el valor de fer tornar X), eix-; antònim: in-
ex(o)-grec exo-fora, a l'exteriorexotèrmic, exocèntric, exoenzimant.: endo-
extra-llatí extra-fora de; sense, llevat de; moltextramurs, extraordinari, extrapolació
eu-grec eu-boeufemisme, eufòria
hemi-grec hemi-mig, meitathemiplegia, hemisferi
hiper-grec hipér-excés, preeminènciahipercrític, hipertensiósin.: ultra-; ant.: hipo-
hipo-grec hipo-inferioritat, subordinació, proximitathipòcrita, hipogàstri, hipoglucèmia, hipòtesisin.: ante-; ant.: hiper-
fora-llatí foras-a la part exteriorforagitar, forassenyat, foravial
in-1llatí in-privació, absènciainhumà, il·legal, innecessarialtres formes per assimilació: il·im-ir-
in-2llatí in-dins, que començaimposar, inherent, injeccióaltres formes per assimilació: il·im-ir-
infra-llatí infra-sota, situat fora deinfrasònic, infrahumàantònim: supra-
inter-llatí inter-entre, reciprocitatintercel·lular, intercanviar, entremigvariant: entre-
intro-llatí intra-intro-a l'interior deintromissió, intramuscularvariant: intra-
macro-grec makrós-gros, granmacroeconomia, macrojudici
mal-llatí male-malamentmalagraït, malformat, malpensarant: ben-
mega-grec mega-granmegacòlon, megaconcert
met(a)-grec meta-canvi de, més enllà demetabolisme, metallenguatge, metapsíquic
micro-grec mikrós-petitmicrocircuit, microcirurgia, microprocessador
menys-llatí minus-disminuciómenysprear, menystenir, menysvalorar; minusvàlidsin.: minus-; ant.: supra-hiper-
mono-grec monosunmonosíl·lab, monòcromsin.: uni-; i altres numerals
multi-llatí multus-amb molts demultiforme, multimèdia, multinacionalsin.: pluri-; ant.: mono-
no-[1][2]llatí non-el contrari deno-beligerància, no-intervenciósin.: contra-
pan-grec pan-totspancromàtic, panteisme
par(a)-grec parà-prop de, cap a, contraparadigma, paradoxa, paramilitarvariant contextual: par- davant vocal
pen-llatí pen-quasipenínsula, penombracorr.: quasi-
per-llatí per-prepro-a través de, durant, superlatiu;pervenir, perborat; perjudici, perllongar
peri-grec peri-al voltantperiartritis, periflebitis
pluri-llatí plus-amb molts depluriocupació, plurilingüesin.: multi-; ant.: mono-
poli-grec poli-amb molts depolíclínica, poligàmiasin.: pluri-multi-
post-llatí post-després, darrerepostdata, postoperatoriant.: ante-pre
prellatí preabanspreàmbul, preconcebut, premoniciósin.: ante-; ant.: post-
pro-llatí pro-abans, davant, a favor de; en representació deprooxidant, procomunista; procònsolant.: anti-
pro-grec pro-a favor deproenzim, progàmeta
prop-llatí prope-pròximpropdit, propparent, propvinent
proto-grec 'proto-primer, principalprotozou, protohistòria
pseudo-grec pseudo-falspseudònim, pseudoproblema
quasi-llatí quasi-com si fos, en certa maneraquasicontracte, quasidelicte
re-llatí re-de noureconstruir, redefinir, rehabilitació
retro-llatí retro-intro-darrere, endarrere, enrereretrovenda, retroprojector, rereguarda, reüllvariants: rere-re- (grafia abandonada: rera-); ant.: pro-
semi-llatí -semimigsemicercle, semidesnatat
sin-grec sin-juntssíl·laba, sinalefa, simpatia, endogàmiavar. contextuals: sil-sim-
sota-llatí subtus-davall, a sota desotavent, sotabosc, sotsarrendador, sotsdirectorvariant: sots-; sin.: vice- i variants, sub-
sub-llatí sub-sotasubdesenvolupat, subestació, subsector; suportar, suspendre, succeir, suscitar, suggerir; socórrer, sostreurevariants per assimilació: su- i sus davant psuc- i sus davant c (llatí [k]), sug- davant g; variants per evolució: so-sos-; sin.: sots-
super-llatí super-més enllà, en abundànciasobrecàrrega, sobreviure, sobreabundància, sobredosi, superabundància, supermercatvariant per evolució: sobre-; sin. ocasional: supra-
supra-llatí supra-sobresuprarenal, supraconductorsin.: ocasional: sobre
sus-llatí sursum-amunt, cap a daltdessusdit, susdit, suara, suallà, suaquívariant: dessus-su-
trans-llatí trans-tra-enllà de, a través de, canvitransatlàntic, transportar, trametre, transmetre; traspassar, traslluir,; travessar, trabucarvariant contextual: tras- davant [v], [m], [p], [k], [t] i lateral palatal; tra-davant consonant sonora; ant.: cis-
ultra-llatí ultra-més enllà de, en grau extremultrapassar, ultraviolat, ultrasònic; ultraconservador, ultralleugersin.: super-supra-
uni-llatí unus-format per ununifamiliar, unidimensionalsin.: mono-; ant.: multi-pluri-
vice-llatí uicequi ocupa un càrrec en absència del detentorvicerector, visrei, virrei, vescomtevariants: vis-vi-ves-
(Quadre extret de: ca.wikipedia.org)

(Imatge extreta de: PinsDaddy)



!!EXERCICIS:

1. Explica què és un prefix i quina és la seva funció.

2. Escriu vuit paraules que s'hagin format per prefixació.

3. Destria el prefix del lexema en els següents mots:

vicerector, ultralleuger, subsector, penombra, desforestar, exonerar, metallenguatge, enllustrar.

4. Explica el significat del prefix en els mots de l'exercici 3.

5. Cerca sis paraules que desconeguis d'aquesta taula de prefixació i escriu el seu significat.

6. Autoavalua't: amb quines dificultats t'has trobat mentre has treballat aquesta fitxa? Com les has solventat? Què has après dels prefixos i que et servirà pel dia de demà?

dijous, 10 de maig del 2018

Vicent Andrés Estellés: el poeta senzill. Adreçat a tothom


Vicent Andrés Estellés va destacar per ser un poeta proper, era un individu més del seu poble. Un autor inspirat per obres de Carles Riba o el mateix Josep Pla. Com molt bé explanava ell mateix en una entrevista, començà a escriure versos a l’entrada dels milicians durant la guerra civil, de molt jovenet, ara bé, la seva producció poètica es publicà durant la postguerra. Al llarg de la seva vida, Estellés havia patit una sèrie de fets que l’havien afectat a nivell personal i que d’una manera o altra apareixeran en els seus versos: quan tenia un any, al seu avi el va assassinar d’un tret d’escopeta un germanastre enfadat per una qüestió d’una herència quan feia de mitjancer en un plet entre germans. Uns anys després, perdé un oncle per culpa d’una tuberculosi. La guerra, juntament amb la mort de diversos familiars marcaren la seva poètica posterior, així com també un altre fet transcendental a nivell personal tingué repercussions en la seva escriptura: perdé una filla de ben petita, amb tan sols quatre mesos de vida. La tristesa d’aquest fet, el d’un pare que veu morir una filla, fet contradictori des del punt de vista de l’evolució de l’espècie, queda reflectida en els poemes: «La nit» i «Primera soledad». Heus aquí una mostra d’aquest poemari:

Encima de esta mesa donde estuvo tendida […] / y se me van los dedos y se me van las manos, / y toco esta madera y acaricio esta mesa, / y siento un gran deseo de llorar, y no puedo, […] / y tengo un gran deseo de dulzura, de paz […].

Fins a l’arribada de Vicent Andrés, com un dia va deixar anar: «València capital encara no havia produït el gran poeta». Davant d’això, el nostre poeta es motivà per escriure sense pausa, a més, de sobretot fer-ho perquè estava freturós de diners: «La necessitat em va fer escriure molt. Hi ha llibres millors i d’altres pitjors». Vicent Andrés era un home senzill, un poeta que es definia com a proletari, i que sense ser un tot terreny cultivà diversos gèneres literaris. Un periodista amb dots poètiques i que va saber recollir millor que ningú la veu del poble.

Nascut a Burjassot el 4 de setembre del 1924, era fill d’una família de flequers, allí hi va transcorre la seva infantesa. Fou a l’edat de dotze anys quan esclatà la guerra, i Estellés ja no la deixarà de banda, en serà un dels temes recurrents. En obres com «L’ofici de demà» o «Coral romput» on recordarà morts familiars dels seus primers anys de vida. És durant aquests temps de joventut que aprèn diversos oficis, com ara el de forner, orfebre o també mecanografia, eina que li facilitarà l’escriptura. Visqué la joventut a la ciutat de València, allí i de manera autodidacta s’afeccionà a la literatura. Llegí autors com Baudelaire, Pablo Neruda, Eluard, Pavesse, Walt Whitman, Jacint Verdaguer, Josep Carner, Carles Riba, Santiago Rusiñol, Ausiàs March, Màrius Torres, Joan Salvat-Papasseit o Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Aviat treballà com a periodista i és a l’edat de divuit anys que veu la llum el seu primer escrit, un article al diari Jornada. Arran d’això, Estellés s’animà i anà a estudiar a l’Escola Oficial de Periodisme a Madrid, mentre cursava els estudis treballava com a becari. El 1945 realitzà el servei militar a Navarra. És al 1948 quan retorna a València per treballar com a periodista dins del diari Las Provincias, on realitzava reportatges de tota mena. És en aquesta publicació que coneix a l’escriptor Joan Fuster i al filòleg Manel Sanchis Guarner. Al voltant dels cenacles literaris coneix Xavier Casp, poeta i activista polític, fundador de la editorial La torre. També coneix a la seva muller, Isabel, que influenciarà en l’obra literària. El 1955 Vicent Andrés es casà amb Isabel, amb la qual tingué una filla que traspassà als quatre mesos. D’aquesta manera, es diu que la mort ja no va separar-se de la seva obra, plasmada en obres com «Coral romput», «La Primera Soledad», «La nit». Posteriorment, arribaren dos fills més, Carme i Vicent. L’experiència dins de Las Provincias fa que el 1958 esdevingui cap del periòdic fins al 1978, any en què com explanà Estellés: «Fou arbitràriament substituït sense la menor delicadesa». Aquest fet va marcar-lo profundament. Altrament, va fer que es pogués dedicar amb cos i ànima a la seva obra, així com participar en activitats culturals. És en aquest mateix any que Vicent Andrés rep el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Durant uns anys decideix anar a viure a Benimodo (La Ribera alta) acceptant el convit de les autoritats. Període en què el nostre poeta combina l’escriptura de la poesia amb la prosa. El 1982 rebé la Creu de Sant Jordi. El 1984 obté el Premi de les Lletres Valencianes. El 1990 li atorguen el premi de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent. Morí amb tan sols 68 anys, el 27 de març del 1993. L’adéu a un dels poetes més grans, propers i originals.

En el moment de la seva mort deixà una nombrosa obra inèdita. Estellés, generalment, és conegut com a un gran poeta, emperò, no escrigué únicament poesia, també va experimentar amb la novel·la, la dramatúrgia, el guió cinematogràfic i les memòries. Els temes més recurrents al llarg de la seva obra són la mort, l’amor, el sexe, la pàtria, tots des d’una vessant quotidiana, propera, senzilla, directa i sovint vulgar. Els estudiosos es troben amb dificultats per catalogar la seva extensa producció, atès que, Estellés reelaborava obres a partir de llibres com «Manuscrits de Burjassot», «Cançoner» o «Mural del Poble Valencià», dels quals només n’editava els fragments que el deixaven més convençut.


Si donem una ràpida visió a la seva trajectòria trobarem obres de la següent tipologia:
trenta-sis poemaris publicats en vida i entre els anys 1953 i 1993: d’entre els quals trobem: «Ciutat a cau d’orella» (1953), «La nit» (1956), «L’amant de tota la vida» (1956); «Coral romput» (1957), «Donzell amarg» (1958), «L’amant de tota la vida» (1966); amb el temps va cercar referents culturals dins de la seva poesia, que segons ell calia traspassar a les altres generacions i fins i tot, actualitzar: «Primer llibre d’èglogues» (1953-58), «Horacianes» (1963-70), «Les acaballes de Catul». L’entrada als anys setanta el portà a editar de manera habitual i a poc a poc li anaren arribant els guardons literaris, esdevingué un símbol: «Lletres de canvi» (1970), «Primera audició» (1971), «L’inventari clement» (1971), «L’ofici de demà» (1971), i «La clau que obri tots els panys» (1971), que inclou «Coral romput» i del mateix any és «Llibre de meravelles». Aquestes dues darreres estan d’entre el més destacat de la seva producció. El 1972 es comença a publicar la seva obra completa, formada per deu volums. Posteriorment, arribaren els poemaris «Boix, Heras, Armengol» (1972), «Recomane tenebres» (1972), «Hotel París» (1973), «Hamburg» (1974), amb «Antibes», «Les pedres de l’àmfora» (1974), «El gran foc dels garbons» (1975), «Tancat a l’Alter» (1975), «Manual de conformitats» (1975), «Antibes» (1976), «Balanç de mar» (1978), «El procés» (1978), «Festes llunyanes» (1978), «Lletra al pintor Josep Renau» (1978), «Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset que fou afusellat a Paterna el 24 de maig del 1941» (1979), «Document de Morella» (1979), «El corb» (1979), «Les cançons d’Ariadna» (1979), «Manuscrits de Burjassot: Llibre de meravelles» (1979), «Cant temporal» (1980), «Les homilies d’Organyà» (1981), que tornava a incloure «Coral romput», o d’altres obres que anaven arribant: «Poemes preliminars» (1983), «Versos per a Jackeley» (1983), «Vaixell de vidre» (1984), «Cant a València» (1984), «Cançoneret de Ripoll» (1985), «Ram diürn» (1986), «El forn del sol» (1986), «La lluna de colors» (1986), «Primera Soledad» (1988), «Odes temporals: La casa de música vora el mar» (1989), «Puig Antich» (1989) i «Sonata d’Isabel» (1990), «Mare de terra» (1992), «Testar» (1993), «Mural del País Valencià» (1996) o les pòstumes «L’inventari clement de Gandia» (2012) i «Antoni Miró» (2014). Totes aquestes eren obres poètiques. També era un clar exponent de l’erotisme, un erotisme emprat sense embuts, així com també cantà a cada racó de la seva comunitat. «Hotel París» (1973) i «Hamburg» (1974) són obres de poesia eròtica que sovint s’han llegit en clau pornogràfica, on l’autor parteix de la passió per arribar al súmmum, a la passió més extrema, al sexe. Aquests elements més primaris, fins i tot vulgars, naveguen per gran part dels seus llibres i sobretot, de la seva poètica. Estellés com a observador del món, l’admira, el jutja, l’analitza amb detall, atès que en forma part.

L’amor que trobem en Estellés és degradat i vulgar que apuntava Parcerisas. La temàtica eròtica i sexual abunda en la seva poesia. El sexe com a mercaderia. Per tant, dins de la poesia estellesiana trobem que etapes en què ens parla de l’amor, del sexe, del cos, del coit, de la masturbació. I els vincles amb l’estimada, l’amor per tota la vida, el sexe, l’amant passatger, la prostituta, les parts del cos, i sovint s’acosta a la vulgaritat: la visió més pornogràfica, els objectes vinculats al sexe, el semen, els condons, calces. Apareixen dins les poesies més passionals d’Estellés. L’amor platònic, ideal, impossible gairebé no apareix en la seva poètica.

Per un altre costat, dins de l’obra prosística sobresurten la novel·la «El coixinet» (1988), l’obra teatral, «L’oratori del nostre temps» (1978), o les seves memòries: «Tractat de les maduixes» (1985), «Quadern de Bonaire» (1985), «La parra boja» (1988) o «Animal de records» (2013) pòstuma. En els darrers anys, gràcies a l’editor Eliseu Climent s’ha lograt reunir complet «Mural del País Valencià» (1996).


Dins de l’obra literària de Vicent Andrés destaquen dues obres per sobre de tota la resta: «Llibre de meravelles» (1971), on realitza un recorregut per la València del seu temps, la de la guerra i la de la postguerra. Estellés relata la València que ha conegut amb els espais i personatges, perquè té la finalitat d’acostar-se al poble, de ser un d’ells. D’aquí que dins la seva poesia hi apareguin descrits des dels espais més universals als més secrets. Una altra de les seves obres magnificents és «Mural del País Valencià» (1996), un conjunt de seixanta llibres on el poeta evoca personatges i fets històrics, la geografia, la natura, els rius, els productes, de les terres valencianes. En aquesta Estellés canta a tots els pobles de València. Una altra obra interessant és «L’inventari clement de Gandia» (2012), que rebé el premi Ausiàs March de poesia el 1966, emperò tot i editar-se el 1971, no era la versió inicial presentada per l’autor. No fou fins trenta-nou anys després que n’aparegué la versió original; més endavant vingueren un llibre de poesia infantil i juvenil: «La vida contada a un nen del veïnat» (2012), editada pòstumament, on a través d’aquests poemes presenta de nou els temes que apareixen un i altre cop en la seva poètica: cants a la gent, a la terra, als pobles, a la llengua; la novel·la eròtica a «El coixinet» (1988); les obres de dramatúrgia: «Oratoris del nostre temps» (1978), llibre on dedica oratoris a Marilyn Monrou, per la mort de Víctor Jara, entre d’altres i on la mort fa acte de presència un i altre cop i «Dos drames i una farsa» (2002); un volum de contes adreçat al públic infantil i juvenil: «Aventura d’un dia de mercat» (1987); els llibres de memòries a: «Tractat de les maduixes» (1985), «Quadern de Bonaire» (1988), «La parra boja» (1988) i finalment, «Animal de records» (2013). Vicent Andrés Estellés ha estat traduït a dotze llengües i es manté com un dels poetes més musicats. Cantautors com Ovidi Montllor, Celdoni Fonoll, Paco Muñoz, Maria del Mar Bonet, Santi Arisa, Bertomeu, Marquet & Marc Egea, Remigi Palmero, Dropo, Vicent Torrent, Lluís Miquel, Els Pavesos, Lluís el Sifoner, Feliu Ventura, VerdCel, Miquel Gil, Andreu Valor, Joan Americ, Obrint Pas, Esteve Ferre, Entre Soques i Rebrotins, Carles Barranco, Pau Alabajos, Borja Penalba, Al Tall, Soul Atac, n’han fet arribar els seus poemes a través de la seva veu. Foren Joan Fuster i Eliseu Climent els que s’encarregaren de divulgar la seva poesia i arribés a les grans masses. Una poesia on sovintejaven els dialectalismes, o els topònims.

La seva obra és caracteritza per vindicar la llengua i el poble. Totes dues actituds donen sentit a la seva vida, queda plasmat en la utilització d’un registre directe i personal, fins i tot, quan aspira al cultisme, glossa allò viscut a través de la literatura, veure tot el que envolta el món amb dignitat, passió per la terra, l’obsessió per l’amor, pel cos, i ens ho explana tendrament i sense tabús. Una obra que ens relatava com des del realisme com veia la postguerra. Amb això s’acosta a Josep Pla, amb la pretensió de fer perviure allò viscut entre les noves generacions. Tal i com apuntava Francesc Parcerisas en un article de fa uns anys.

"He tingut des de sempre la voluntat d'arribar a tothom: al conductor del tramvia, al treballador de la cantonada, a la dona del supermercat. Vull arribar a tothom; pense que és el que cal. Potser serà molt efímer el que faig, però jo sempre m'he proposat això i he cregut en les coses que feia. Encara que siga retòrica o puga estar mal mirat, tinc una idea que predomina en mi secretament: em sent valencià, i valencià de poble.»

(Xavier Febrés, "Mural del País Valencià", Serra d'Or, febrer, 1980)

La mort és un dels altres temes que no flaqueja dins la poètica estellesiana, atès que, en alguns poemes fins i tot, s’atreveix a preveure la seva mateixa. Un home que com explanava la seva filla Carmina: «Va assumir els patiments col·lectius, el franquisme, la fam, la censura i també els sofriments personals». Va ser un renovador de la poesia catalana contemporània. D’ell es va dir que era el poeta valencià més important després d’Ausiàs March i Joan Roís de Corella. Estellés, un esplèndid cronista de la realitat del nostre temps, d’un poeta que parlava com la veu del poble, de fet, n’era la veu, i no hi ha millor exemple que el monument al seu poble natal on Estellés està esculpit a sobre d’un banc de pedra, i et pots asseure al seu costat per compartir uns moments simbòlics a la vora del poeta. La d’un home compromès amb la llengua, també políticament, que mai abandonà ni l'humor ni la ironia, un poeta senzill i cantat per infinitat de cantautors, que n’avalen el seu prestigi. Estellés tingué una vida productiva i dedicada amb cos i ànima al gènere que tant estimava, el poètic. En Estellés, la poesia cercava la poesia.

Josep Maria Corretger Olivart
Alcarràs, abril - Terrassa, maig del 2018






*Tast poètic:

ASSUMIRÀS LA VEU D’UN POBLE

Assumiràs la veu d'un poble
i serà la teua veu
i seràs per a sempre poble
i patiràs i esperaràs.

I aniràs sempre entre la pols
i et seguirà una polseguera
i tindràs fam i tindràs set
i callaràs tota la nit.

Paraula viva tu seràs,
la paraula viva i amarga.
Tot deixarà, doncs, d’existir,
en la llarga nit del poble.

No t’han parit per a dormir,
a tu et pariren per vetllar
en la llarga nit del teu poble
que avui s’està despertant.
Seràs un poble caminant,
entre una amarga polseguera.
Vida amunt, nacions amunt!
La llibertat t’està esperant.

No tot serà, però, silenci,
car diràs allò que vols
i no ho faràs volent lloances,
car la diràs honestament.

Iradament, sense pensar,
què allò que val és la consciència,
de no ser res si no s’és poble,
comencem a caminar!

No t’han parit per a dormir,
a tu et pariren per vetllar
en la llarga nit del teu poble
que avui s’està despertant.
Seràs un poble caminant,
entre una amarga polseguera.
Vida amunt, nacions amunt!
La llibertat t’està esperant.

No t’han parit per a dormir,
a tu et pariren per vetllar
en la llarga nit del teu poble
que avui s’està despertant.
Seràs un poble caminant,
entre una amarga polseguera.
Vida amunt, nacions amunt!
La llibertat t’està esperant


(Dins «Llibre de meravelles», 1952)



ELS AMANTS
    La carn vol carn
    AUSIÀS MARCH
No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Que voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.”


(Dins «Llibre de meravelles», 1952)



TESTAMENT MURAL

...de la mellor que mai vestís camisa.
Jordi de Sant Jordi.
El teu nom i el meu nom, escrits en la paret,
en aquella paret plena de cors i rúbriques,
en aquella paret de voluntats darreres,
mentre s'agonitzava de l'amor o la pena;
en aquella paret de la fosca escaleta,
entre paraules tendres i paraules obscenes,
paraules que parlaven d'un amor invencible,
paraules que parlaven d'un record de carn viva,
paraules que evocaven les nits de gaudi i pètals,
i la pornografia delirant d'uns dibuixos,
en una convivència que m'agrada pensar.
En aquella paret suada dels amants,
amarada d'amors com un dur matalàs,
en aquella paret de friccions ardentes.
El teu nom i el meu nom feroçment enllaçats
quan també s'enllaçaven les nostres cames, fosca
escaleta que evoque i que no diré on és,
encara que em torturen, encara que em degollen.
El teu nom i el meu nom, ardents, en un arrap
sobre els algeps suats de la paret aquella.
El teu nom i el meu nom arrapats amb les ungles,
arrapats en la bruta paret de l'escaleta,
amb una voluntat de viure, de perviure,
amb una agonitzant cal.ligrafia dura,
entre coses obscenes i coses delicades,
exclamacions brutals d'un sexe poderós,
notacions ingènues de quadern escolar,
notes sobre la marxa dels esdeveniments,
aquell luxe d'autògrafs autèntics i primaris.
El teu nom i el meu nom, més que escrits, arrapats,
aquell amor, l'amor, amor d'ungles i dents.


(Dins «Llibre de meravelles», 1952)



No puc dir el teu nom. O el dic negligentment.
No puc dir el teu nom. Certs dies, certes nits,
em passen certes coses. Tinc el desig de tu.
Esdevens, aleshores, la meua sola pàtria.
No puc dir el teu nom. Esvelta, tendra, càlida.
Terriblement esvelta, dempeus, com una pàtria.
No puc dir el teu nom. Car, si el dic, l'he de dir
amb certa negligència. No puc dir el teu nom.
No és un desig tan sols sexual, conjugal.
És el desig del riu, i el llençol, i la brossa.
És un instint de pàtria. És el desig de l'arbre,
i del cel, i del cànter, i el pitxer, i l'argila.
De ser i ser del tot, plenament: tenir pàtria.
I una pàtria lliure, i lluminosa, i alta.

(Dins «Llibre d’exilis», 1971)



CANÇÓ DE LA ROSA DE PAPER

Ella tenia una rosa,
una rosa de paper,
d’un paper vell de diari,
d’un diari groc del temps.

Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.

Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i vent.

I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l’enterraren després.

Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.

I circulava la rosa,
però molt secretament.
I de mà en mà s’hi passaven
una rosa de paper.

El poble creia altra volta
i ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.

Fins que un dia d’aquells dies
va manar l’ajuntament
que fos cremada la rosa,
perquè allò ja estava bé.

Varen regirar les cases:
la rosa no aparegué.
Va haver interrogatoris;
ningú no en sabia res.
Però com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper.

(Primer poema, d’Estellés)



CANÇÓ DE BRESSOL

Jo tinc una Mort petita,
meua i ben meua només.
Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.
Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.
Jo tinc una Mort petita,
i és, d’allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se’n ve.
És la meua ama, i és l’ama
del corral i del carrer
de la llimera i la parra
i la flor del taronger.



TEORIA I PRÀCTICA DE LA FLOR NATURAL

Un entre tants com esperen i callen.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen, treballen.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen, badallen.
Un entre tants.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen, gemeguen.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen, s’ofeguen.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen i preguen.
Un entre tants.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen, barallen.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen i tallen.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen i callen.
Un entre tants.
Un entre tants.




FONTS CONSULTADES:

-escriptors.cat

-lletra.uoc.edu

-PARCERISAS, FRANCESC, (1993), «La poesia de Vicent Andrés Estellés», article de premsa.

-PARCERISAS, FRANCESC, (1983), «Un aspecte de la poesia de Vicent Andrés Estellés», dins revista Reduccions: revista de poesia, n. 18.

-MARTÍN, DANIEL; JUANICO, NÚRIA, (2018), «25 anys sense el poeta. Vicent Andrés Estellés vist pels amics», dins el diari Ara, 27 de març.


!!Enllaços recomanables:




(Imatges extretes de: Amazon.es, Todocoleccion.net, El diario)



!!EXERCICIS:

1. Realitza un powerpoint d'un màxim de vuit pàgines on resumeixes els principals trets biogràfics i estil literari i obres destacades de Vicent Andrés Estellés.

2. Escull un poema de Vicent Andrés Estellés que t'agradi i comenta'n els versos.

3. Quina és l'aportació literària que fa Vicent Andrés Estellés a la literatura catalana?

4. Esmenta els temes principals que apareixen en l'escriptura de Vicent Andrés.

5. Opinió: penses que és un dels grans poetes de la nostra literatura? Per què? Raona la teva resposta.



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger... { /* Bordes redondeados */ border-radius: 15px;