L’autor
de Mequinensa, i creador d’un entorn mític arran d’aquesta ciutat, Jesús
Moncada, ens va deixar el 13 de juny del 2005 a l’edat de seixanta-tres anys, a
conseqüència d’un càncer de pulmó. Emperò, en els darrers anys de vida
continuava escrivint de manera silenciada, amb la pretensió de crear la gran
novel·la de Barcelona, una obra que pretenia repassar la història de la ciutat
comtal des de mitjan del segle XIX fins al present, a través dels alts i baixos
d’una casa editorial que s’inspirava en l’empresa on va treballar des del 1963
fins al 1981, any del seu tancament i on va coincidir amb Pere Calders, la
Montaner i Simón, que s’ubicava a l’actual seu de la Fundació Tàpies. Moncada
tot just acabava d’arribar a la ciutat i desitjava ésser un pintor, com deia la
seva germana Rosa Maria, en Jesús mai va deixar de dibuixar des de ben petit.
Ara bé, sí que fou de caire tardana la seva afecció per la fotografia, sobretot
dels paratges de la seva estimada Mequinensa. En tancar l’empresa editorial,
Moncada va haver de guanyar-se la vida traduint obres al català de tota mena de
gèneres, des de novel·la eròtica, on signava sota un pseudònim, fins a clàssics
universals.
En els darrers anys, Rosa Maria va descobrir uns documents a la casa familiar. Tot un reguitzell de notes i anotacions als marges, com ara: “refondre”, “això és important”, “ull”. En d’altres ocasions, deixava espais buits amb la finalitat de poder completar dades. Era la idea d’una novel·la. Cada personatge es corresponia amb algú real. Moncada rumiava si en finalitzar l’obra donaria a conèixer els personatges font d’inspiració mantenint els noms reals o no. Dins d’aquells documents hi havia capítols finalitzats i d’altres en estat de gestació. Moncada abans de morir va deixar escrit que si trobaven notes seves escrites que les cremessin, perquè eren idees no finalitzades. Moncada era molt perfeccionista i rumiava molt les coses abans de traslladar-les al paper. De fet, la novel·la “Dante S.A.” la tenia al cervell, ben pensada i tan sols li calia escriure-la, però a conseqüència de la malaltia no tingué suficient temps per a portar-ho a terme. La seva germana no va voler desfer-se d’aquests documents, eren com un petit tresor i tot i que va afirmar que és una novel·la que no es podia editar miraria la manera de donar-la a conèixer d’alguna manera o altra. Des de la Fundació Tàpies, l’any 2014 es va realitzar una petita representació teatral d’un fragment de l’obra i més recentment la revista Sàpiens en el número 216 publicà tres capítols d’aquesta interessant novel·la moncadiana que ens quedarem amb les ganes de llegir en la seva totalitat, i que deixa entreveure moltes de les claus de l’autor de Mequinensa, així doncs, hi podem reconèixer aspectes claus en la seva biografia i pensaments que el preocupaven en aquella època. L’obra rep la inspiració del seu nom gràcies al bust de Dant que es troba a la façana de la Montaner Simón. A la vegada, s’estructura com “La divina comèdia”. Moncada anhelava desitjar crear un món llegendari amb els personatges de la editorial. A la vegada, retrataria la vida política i cultural de la ciutat comtal i del país.
***
En
Jesús Moncada va organitzar la novel·la de la següent manera:
Un
prefaci, un frontispici que tractarem tot seguit. Posteriorment, establiria sis
parts dins de la seva novel·la inacabada: “Paleontologia Dantiana”, “La
senyoreta Genoveva Rius accedeix per últim cop al Paradís”, “Epístola
ultramarina”, “Un visitant es descuida el barret”, “La batalla de l’Atlàntic” i
finalment, “La fornícula buida”. Clouria l’obra amb l’epíleg intitulat “La
mirada de Dante”.
L’obra
“Dante S.A.” està protagonitzada per Calixte Sansa, que podria ben bé ésser
l’alter ego de l’autor. Atès que, en Calixte abandona la carrera de pintor per
entrar a treballar en una editorial. El primer capítol que s’inclou en la
revista Sàpiens ens glossa en format carta i escrita a Florència l’1 de
desembre del 2003, adreçada al seu amic Palau, explicant que vivia en un pis de
l’Eixample que pertanyia a la senyora Leocàdia Sales. Allí hi habitaven una
família d’immigrants de Sevilla, un poeta líric i un pintor de la vora de
l’Ebre, de Mequinensa. Anteriorment, residia al pis d’Agàtocles, un treballador
del món editorial. El pis era petit però això sí, tenia unes vistes panoràmiques
a la serra de Collserola i al Tibidabo. Un pis que estava minat de llibres. En
Calixte n’era un apassionat. Allí, gràcies al seu amic Agàtocles, hi viuria de
franc. Ell desitjava donar a conèixer la seva pintura al públic barceloní en
aquells sis mesos i poder viure de l’art. Un dia, la propietària del pis on
s’estançava darrerament se li aparegué en somnis, el despertà i li cantà el
miserere. Calixte es refé del malson. Però es trobava a l’hospital Clínic a conseqüència
de la fam que patia. Joana, la portera de la casa, una manxega de pura soca-rel,
realitzava la neteja de l’estudi on treballava. Calixte rebé el tractament
d’alimentar-se bé. Fins a tal punt, que com explanava ell, només feia que menjar
i dormir. A mesura que anava recuperant forces, agafà de nou el pinzell i pintà
un quadre. Agàtocles el batejà amb el nom de “La venus de l’entrepà”, serà
precisament a ell a qui regalarà la pintura. Calixte, gràcies al seu amic entrà
a treballar a Dante S.A. com a encarregat de l’arxiu d’il·lustracions al llarg
de deu anys.
***
En
el següent capítol que s’hi presenta apareixen alguns dels treballadors de la
editorial. Soler Vidal, un vell revolucionari comunista que patia sordesa i que
hagué d’exiliar-se a Mèxic a conseqüència de la Guerra Civil Espanyola durant
prop de trenta anys. Patí un malson sobre un succés real. Tot havia succeït
quan treballava de viatjant de vetes i fils. Vestia fosc i amb un llaç negre al
coll. L’havien pres per un capellà. Les persones que l’envoltaven li demanaven
que els donés la benedicció. I per a més inri, al somni s’equivocava de
moviment de la mà quan la realitzava i unes veus l’acusaren d’impostor.
Llavors, fugí i pujà al primer autocar que trobà i aquest no arrencava perquè
havien descobert que els havia enganyat i els que ho sabien des de l’exterior,
trencaven els vidres de la finestra a cops de pedra. Soler Vidal patia i fins i
tot, gemegava durant el somni, i encomanava que se’l despertés quan es trobava
en aquest estat de letargia. D’altres personatges que hi apareixen són en
Garcia, del qual, l’única cosa que coneixem és que era un veí sorollós que
malbaratava el son d’en Soler Vidal. En Pasqual, un mosso de magatzem. Havia
rodat mig món provant sort sense èxit de cantant, compositor i guitarrista en
una orquestra. L’Àlex, un fotògraf. No es movia del laboratori. Treballant a
les fosques i tancat amb pany i clau. No s’assabentava de res del que passava
fora del seu regne. O en Quim, el corrector de les proves d’escriptura. El seu
món eren les lletres de tota mena, majúscules, minúscules, cursiva... també els
signes de puntuació.
***
En
el tercer capítol que es coneix de l’obra es relata el daltabaix que sofreix la
editorial durant l’organització d’un viatge de deu dies a la Costa Blava
francesa i per gran part d’Itàlia. Tot comença quan Mallafré passejava a diari
per davant de l’agència de viatges Dofí, i s’hi interessà. D’aquí que enviés a
un treballador, en Pasqual a recollir informació per a la realització del
viatge, com a expert que era i dissimulant la seva saviesa viatgera, i la seva
funció en l’empresa com a mosso de magatzem. Feta la indagació informativa, al
cap d’uns dies, en Mallafré es dirigiria a l’agència a Viatges Dofí per a
reservar dues places per al viatge. Quan disposava d’una estona de temps
lliure, esmerçava el temps revisant edicions milaneses per a realitzar un
dossier i traure el màxim de profit al viatge. Al cap d’uns dies, l’agència els
atorga els seients amb els números 7 i 9, que segons la dona de Mallafré eren
nefastos. Pasqual és enviat a l’agència amb l’exigència que els canviïn els
seients. Tres dies abans de la partença, Mallafré no té clar que el viatge es
porti a terme i envia de nou a Pasqual amb una nova missió. Aquesta vegada rebrà
les instruccions de controlar amb prismàtics que l’agència estigui oberta i que
els organitzadors del viatge no fugin a l’estranger amb l’import dels bitllets.
Al cap de poc, uns operaris comencen a obrir escletxes al terra, just davant de
l’agència i per on havia d’aturar-se l’autocar, amb la finalitat de fer arribar
a totes les llars dels voltants els conductes del gas. En Mallafré i en
Pasqual, ara amagats sota identitats diverses, no paraven de telefonar a
l’agència per esbrinar si finalment es portaria a terme el viatge. La tarda
abans de la partida de l’autocar, Mallafré convoca a Agàtocles al despatx, i el
posa al corrent del departament i de les tasques que s’estaven realitzant, en
el moment, que li lliura un sobre lacrat amb instruccions per si li passés
quelcom durant el periple, perquè com deia ell, el destí era imprevisible.
Mallafré va protegir les coses de més valor de l’empresa: el televisor
portàtil, els transistors, la col·lecció de màquines fotogràfiques i fins i
tot, l’espantosa gerra de fusta d’olivera on ocultava on elixir recentment
descobert i que havia de resoldre els problemes de la humanitat. I encara va
donar unes darreres instruccions a tothom per si de cas. Una hora abans de la
partida del viatge, ja es trobaven a prop de l’agència, Mallafré i “el jo” de
l’autor. La Rosa s’hi presentarà a darrera hora. Arriba la gent amb maletes i
la sorpresa sorgeix quan no veuen que l’autocar es troba in situ. Els nostres
protagonistes pensaven si havien estat estafats. Al darrer moment, quan les
agulles del rellotge assenyalaven l’hora exacta, s’obriren els llums de
l’agència Viatges Dofí, arriba l’autocar i la Rosa baixa d’un taxi. L’endemà de
la sortida del viatge, Agàtocles estava temptat per obrir un sobre sense que
fos malinterpretada la seva intenció: el que en Mallafré li havia deixat escrit,
per obrir en cas de desgràcia i el que Virgo Fidelis havia pujat dos dies
després.
***
De
l’obra només podem imaginar el que podia haver estat, una obra protagonitzada
per uns personatges, alguns d’ells, amb uns noms ben peculiars com Agàtocles o
Ull de Perdiu. Una obra on un bust de Dante cobrava cert protagonisme i
suportava molta càrrega simbòlica.
El
llegat d’en Jesús Moncada abasta un total de set obres que varen deixar
empremta. Anem a realitzar un petit passeig per la seva obra:
.”Històries
de la mà esquerra” (1981): dins del seu debut literari, podem trobar un recull
de setze contes escrits al llarg de la dècada dels anys setanta. D’aquests,
onze relats estan ambientats en la Mequinensa que tant estimava, i que de
vegades, anomena Cantalaigua.
.”El
cafè de la Granota” (1985): volum de catorze contes més ben aconseguit. Una de
les seves obres més conegudes. Tot els contes tenen l’acció a la Mequinensa que
va de 1958 als primers anys seixanta. Són glossats en primera persona, a mode
de soliloqui o una crònica.
.”Camí
de sirga” (1988): és l’obra que l’encimbellarà a ésser un autor reconegut. La
novel·la retrata la vida de la població de Mequinensa entre 1914 i 1971, any en
què és enderrocada la darrera casa. És considerada una de les obres cabdals de
la literatura catalana.
.”La
galeria de les estàtues” (1992): on un estudiant mequinensà que realitza el
Magisteri a Torrelloba, possiblement Saragossa, i fill d’una nissaga que ha
sofert diversos drames amb vincle a la guerra civil i el desastre d’Ifni.
.”Estremida
memòria” (1997): la seva acció transcorre a Mequinensa. Recupera un fet tràgic
ocorregut el 1877, on un assalt de bandolers a un recaptador d’impostos copsa
cert protagonisme, i el record inesborrable que en guarda el poble d’aquest
fet.
.”Calaveres
atònites” (1999): és un recull de catorze contes, i que alhora pot ésser llegit
com una novel·la, atès que, en Moncada hi col·loca un pròleg i un epíleg, on un
advocat barceloní esdevé destinat a Mequinensa i que juntament amb les accions
que viu el jutge de la vila s’entrellacen les trames.
Epíleg
El
29 d’abril del 2014 al Born Centre Cultural de Barcelona, la germana de
l’autor, Rosa Maria Moncada, el filòleg Xavier Iglesias i l’autor Eduard
Muntada van fer publicitat breument de “Dante S.A.”, convidant a una lectura
dramatitzada d’un fragment de la creació que es realitzaria properament.
Moncada en el seu testament va fer constar la voluntat que es cremessin tots
els seus escrits inacabats. Però al cap d’un temps, Rosa Maria en un calaix de
la casa de l’autor trobar uns documents: plànols i croquis del projecte,
versions alternatives de fragments de l’obra, on s’hi glossaven diferents
etapes de gestació, també notes i comentaris, o espais esperant la seva
compleció. El filòleg Xavier Iglesias va ésser l’encarregat de donar un sentit
a aquest material existent. El que sí que s’ha pogut determinar és que l’obra
consta d’un fort component autobiogràfic, el joc entre la ficció i la memòria,
entre la invenció i la realitat, altrament, en la nota inicial de l’obra,
Moncada explanava que tot el que s’hi explicava era fictici. L’obra dificulta
veure amb facilitat la seva trama argumental, perquè hi ha abundants analepsis
i prolepsis dins la narració, i de fet, tret característic de Moncada. També
queda evidenciat que els textos que estan pràcticament enllestits gaudeixen
d’una gran qualitat literària fruit del seu treball continuat amb el llenguatge.
Al llarg de les seves pàgines hi trobarem que hi passegen la ironia càustica,
l’humor hiperbòlic, els jocs de memòria, la preocupació pel decés i sobretot,
una ficció vestida de molta realitat. En la novel·la s’hi pot veure una crítica
àvida i juganera als nous temps: el rellotge registrador de les entrades i
sortides dels treballadors de l’empresa, per exemple. Segons Rosa Maria
Moncada, a cada planta de l’edifici li corresponia un estament. Així doncs, a la
planta baixa li corresponia l’infern. Lloc on les màquines d’imprimir no
aturaven la seva feina i també la dels magatzems atapeïts de llibres per a
distribuir. La primera planta de la editorial se la coneixia com “el més
enllà”. Era el purgatori, on s’hi podien trobar els diferents despatxos, emperò
també, la del paradís, amb la redacció.
Malauradament, l’obra no s’editarà perquè aquesta no era la voluntat de l’autor, i perquè es trobava en el seu estat de gestació, tot i que, avançat. Per llegir Moncada cal ésser un lector atent, i ser un gran coneixedor del llenguatge, perquè l’autor rebuscava en les paraules que hi posaria, com un arquitecte de la paraula, i no perdre el fil de tota una sèrie de fets que succeeixen detingudament i un rere l’altre.
Josep
Maria Corretger Olivart
Setembre
del 2020
Material consultat:
-Sàpiens,
n.216, “Mai no som només el present. Jesús Moncada”, març del 2020.
-Marzal,
Xavier, (2014). “Dante S.A. La novel·la inacabada de Moncada?”, dins Núvol.com,
20 d’abril.
-Presentació
de l’obra “Dante S.A. Una novel·la inacabada”, Fundació Tàpies, Barcelona,
primavera del 2012.
(Crèdits fotogràfics: diari Segre, Twitter, Fons Jesús Moncada)
EXERCICIS:
1. Realitza una petita presentació digital de la vida i obra de Jesús Moncada.
2. Ara treballes per una editorial i t’encomanen que realitzis una ressenya per a la reedició d’un dels seus llibres.
3. Descriu l’estil literari de Jesús Moncada.
4. Realitza una portada alternativa per a un dels seus llibres.
5. Fòrum: has llegit algun llibre d’en Jesús Moncada? Quin t’ha fascinat més i per què? Què t’atreia de la seva escriptura?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada