dimecres, 17 d’abril de 2019

Joan Margarit a cavall de les memòries i la ficció. Adreçat a Batxillerat


El poeta Joan Margarit ha publicat recentment l’obra «Per tenir casa cal guanyar la guerra» (2018) on es mou com un peix a l’aigua glossant experiències de la seva joventut i amenitzant-les mitjançant la paraula poètica. Margarit, nascut a Sanaüja, 1938, començà a escriure en castellà el 1963. Emperò fou a partir de l’any 1980 en què es decidí a escriure poesia en català. Al llarg dels anys ha rebut els premis Vicent Andrés Estellés de poesia per «Vell malentès» (1981), Premi de la Crítica de Serra d’Or de poesia en tres ocasions: 1982 per l’obra «Cants d’Hekatònim de Tifundis» (1983), el 1988 per «L’obra del navegant» (1987); i encara un altre cop per «Càlcul d’estructures» (2005); el Premi Carles Riba per «Mar d’hivern» (1985); el Premi Nacional de la Crítica Catalana de poesia per l’obra «Casa de misericòrdia» (2007), són una petita mostra dels més de disset premis que ha rebut aquest homenot de les lletres catalanes. Més de vint-i-sis poemaris avalen aquest llarg camí poètic que sembla no tenir fi. D’entre els seus poemaris més llegits hi trobem «Joana» (2002) o «Càlcul d’estructures» (2005). Sense por a equivocar-nos podem dir que és el poeta català viu més popular i llegit.


Sobre la seva darrera obra, Margarit va explanar: «He intentat que no fos una biografia ni unes memòries. No hi soc partidari. Explicar allò que busques i portar-ho a la teva persona». Aquest fet el relaciona com la creació de poemes: «Només puc fer poemes a través del que veig d’aquella persona i llavors, començo a buscar. Cerco allò universal dins meu i que estigui a dins de tothom».

En Margarit és una mena de filòsof, i que és permet la llicència d’opinar sobre qualsevol tema que li interessa, argumentant els pros i els contres. Per ell, seria un primer fracàs que allò que expliques en un llibre no interessa a ningú. Posteriorment, allò que a hom li balla pel cap, cal transformar-ho en paraules, polir-ho. També ho fas amb un quadre o peça musical.

Margarit no s’amaga en el procés creatiu, ell reconeix sincerament: «Als meus poemes sempre hi ha elements biogràfics. D’aquí que tardi quatre anys a escriure un llibre, perquè primer vaig cap a dins i després cap a fora». La seva àvia i la seva filla Joana, ja traspassada el van marcar. D’un home que tan sols va anar dos anys a escola i que quan li pregunten sobre l’ensenyament, molt crític afirma: «No crec que mai ningú m’hagi explicat res. Tu has de reconèixer la cosa. Això és un mestre, qui t’ensenya les coses. Jo he hagut de reconèixer les coses pel meu compte. Les coses que m’arribaven eren en castellà». Estiguem més de la seva banda o menys, en Joan Margarit sempre té respostes per a tot, deconstrueix arguments.


El lloc on s’ha sentit més ben acollit ha estat a les illes canàries, i ho clama ben alt, més que a la seva pròpia terra. A més, afirmà que no tenia cap intenció de tornar-hi perquè volia recordar-la com la tenia en ment, amb aquella visió de l’illa idealitzada i que no se li trenqués el record de l’any 1954. En Joan Margarit anava a estudiar arquitectura a Barcelona en un vaixell de línia o mercant, i malbaratava entres dotze i quinze dies de viatge, atès que, l’avió tardava tot un dia a realitzar el trajecte. Fou en aquests viatges on començà a sentir-se emmirallat per les lletres i a escriure. S’inicià amb el sil·logisme de Bàrbara, (A,A,A). Ell sense temor explana que té poca cultura per això, escrivia en castellà al principi. En aquesta llengua estan redactats els quatre primers llibres, que segons el propi autor, no van funcionar bé. Fou a l’edat de divuit anys, s’inicià en el món de l’escriptura amb poemes en castellà. Quan s’apropava als quaranta anys, conegué i es cartejà amb en Miquel Martí i Pol, que li comentà que havia passat la carta per llegir a la seva filla. Aquesta li comentà que qui havia escrit aquella carta ho podia haver fet en català. Llavors, s’inicià en l’escriptura en català i s’enamorà dels clàssics. Sobre això glossà: «No hi ha cap gran poeta que no escrigui en llengua materna». Curiosament, Margarit va ésser el traductor de l’obra «Estimada Marta» al castellà, cosa que el fa sentir-se orgullós, i escolia: «Franco em va donar una llengua, l’únic que li he d’agrair».

Els primers vuit llibres que va escriure en català els va haver de llençar, atès que, no el satisfeien, no els trobava reeixits, i això que van guanyar premis, però sobre guanyar premis o no, aclarí que això no significava res per a un autor, que era un engany. Únicament et donaven un excés d’entusiasme en un moment determinat de la vida. Més endavant, i per amor propi, va decidir resumir els primers dotze llibres en un de sol, més reeixit, i que podem trobar inclòs dins de les seves obres completes.

Com he parafrasejat anteriorment, en Margarit és un pensador, i filosofa sobre qualsevol tema sense mossegar-se les paraules: «La cultura no és un adorn. Mínimament et salva de les agressions de fora i del món. Jo no vaig anar a l’escola. Tenia solitud en l’aprenentatge. Feia campana cada dia a l’escola perquè no aprenia res a l’institut. L’aprenentatge autèntic no passa per les escoles. Sinó que és veure el que fa el de la vora de model». Anés a l’escola o no, Margarit ha demostrat el seu talent tant en el camp de l’arquitectura com en el de la poesia, essent un dels tòtems de les nostres lletres.
La vellesa com és evident, també fa acte de presència al llibre «Per tenir casa cal guanyar la guerra»: «La vida passa a tota velocitat i quan t’adones, els pares ja no hi són». Això ho lligà amb el misteri de la tassa de porcellana anglesa que hi havia a casa seva. Una de les preguntes sense resposta i que li hagués agradat que el seu pare li hagués pogut respondre, símbol de les preguntes incomplexes que diu ell. Sempre s’havia preguntat d’on provenia aquella tassa i ja de gran ho va preguntar a la seva mare, atès que el seu pare ja havia traspassat. Ella que no en sabia res al respecte.


Al llarg de l’obra que transcorre entre les seves vivències i la ficció, trobem moments ben emotius i plens de sentiment, com quan en morir la seva germana, s’adreçà a la seva mare i li digué: «No ploris que encara em tens a mi».

Si mai heu decidit aturar-vos en la poesia, no serà endebades aturar-se en algunes de les nombroses pàgines poètiques que ha escrit en Joan Margarit, i que sentirem tan propers, com si fossin nostres, atès que, ens parlen sobretot de moments quotidians i que coneixem molt bé. D’una poètica on sempre hi retrobarem elements arquitectònics, perquè com a tot constructor, l’obra, l’empremta, constantment queda. Ara, ens parla sobre les seves vivències, focalitzant en allò que l’ha omplert i que pot interessar, emperò, no gaire lluny de la poesia que tant la humanitzat, sinó, que postil·la allò que vol dir-nos, amb la paraula, amb el mot ben cuidat, ple d’adornaments i no fruit de l’atzar. És aquesta sentència la que resumeix el treball d’en Margarit, un constructor de paraules, un poeta del mot, i que escrigui el gènere que escrigui, ens parla d’instants, que estima, l’emocionen i que l’han marcat, i és precisament això el que trobarem en l’obra «Per tenir casa cal guanyar la guerra», els fet viscuts per l’autor i que vol compartir amb nosaltres, sense ànsia de cansar, perquè com diu ell, unes memòries no interessen a ningú, sinó únicament a la persona que les ha viscut, per a recordar els fets. Margarit ja no és tan innocent com el jove que era i que podem visionar que es repenja a la barana de casa seva amb Girona com a teló de fons en la portada del darrer llibre, ara ja passada la vuitantena, sap molt bé allò que vol comunicar i com, si és necessari, en les presentacions, fins i tot, es posa dempeus i s’explica, tanmateix, senzill, amb l’ànima de la proximitat de la gent del seu petit poble, i de la qual mai s’escapoleix, segueix indubtablement al cimadal de la poètica catalana. Us deixo amb «Brindis».

Josep Maria Corretger Olivart
Abril del 2019


BRINDIS

Més junts del que ningú no sabrà mai,
alcem les dues copes.
Veiem la nostra llum, cadascú als ulls de l’altre.
Un home i una dona, en un instant,
poden equivocar-se.
Però l’instant no tornarà mai més.

(Dins «Es perd el senyal», 2012)



(Imatge de portada del llibre: editorial Proa)

(Crèdits fotogràfics: Josep Maria Corretger)



EXERCICIS:

1. Imagina't que t'ha tocat presentar Joan Margarit durant una presentació d'un del seus llibres. Presenta la seva vida i obra en format digital.

2. Entra a la següent pàgina web del poeta Joan Margarit, escull i escolta un poema que t'agradi recitat per ell i comenta'l.

http://www.joanmargarit.com/poemes-per-llegir-i-escoltar/

3. Com s'ha de recitar un poema? Esmenta'n els passos.

4. Cerca un poema de Joan Margarit, recita'l en veu alta i enregistra'l en mòbil.

5. Fòrum: si has llegit algun llibre de poesia de Joan Margarit o d'algun altre gènere comenta què t'ha semblat.

Cap comentari:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger... { /* Bordes redondeados */ border-radius: 15px;