dissabte, 24 de febrer de 2018

La Mancomunitat de Catalunya i l'origen de les biblioteques. Adreçat a tothom



L’abril del 1914 fou el tret de sortida de la Mancomunitat de Catalunya. Organisme que funcionà fins al setembre del 1923 moment del cop d’estat de Primo de Rivera. Que féu disminuir la seva activitat, fins a desaparèixer el 1925.

La Mancomunitat estava constituïda per una federació voluntària de les quatre diputacions de Catalunya. Dugué una destacada tasca a nivell administratiu i sota el mandat, primer d’Enric Prat de la Riba, i posteriorment amb Josep Puig i Cadafalch. L’objectiu de la Mancomunitat era crear una sèrie d’infraestructures que pretenien modernitzar Catalunya, parlem de la xarxa telefònica, les carreteres, però també vetllava per l’ensenyament, les biblioteques, així com de la sanitat.

Pel que fa al vessant cultural, la Mancomunitat engegà la maquinària per crear un sistema de biblioteques articulat, el primer de l’Estat, amb biblioteques distribuïdes arreu del territori. L’encarregat de redactar el projecte de creació de la xarxa de biblioteques fou Eugeni d’Ors, intel·lectual, polític, escriptor, i membre del Consell d’Investigació Pedagògica. La Mancomunitat aprovà el projecte el maig del 1915. Aquesta empresa posava les bases del que és el sistema de biblioteques d’avui dia, organitzades a través d’una biblioteca central i des d’unes biblioteques que n’eren dependents, per entendre-ho millor. Com si parléssim d’un àtom i d’uns electrons que l’envolten. Estaven capitanejades per la Biblioteca de Catalunya, que a la vegada fou biblioteca de l’Institut d’Estudis Catalans, el 1907.

Fou Eugeni d’Ors qui en un discurs eloqüent proposava com havia d’organitzar-se el sistema de lectura pública del país, on establia una biblioteca moderna i que tindria personal format al seu càrrec. Altrament, Ors no fa més que adaptar el sistema de biblioteca pública anglosaxona i se’l fa ben seu: amb seccions infantils, serveis de préstec, entre d’altres.

De la ment d’Ors surt la idea de l’Escola de Bibliotecàries, de qui hi podrà accedir i de les matèries que rebran per dedicar-se a l’estudi. En el seu discurs argumentà perquè les biblioteques no s’havien pogut crear abans i que per posar-les en funcionament s’havia creat primer la Biblioteca de Catalunya, que comandarà la resta de biblioteques populars. El 1907 s’havia debatut la creació d’una biblioteca nacional i de les biblioteques populars, en entorns polítics i intel·lectuals. Debatien la tipologia de biblioteca que necessitava la ciutat comtal: una biblioteca d’estudi o públiques. Aquest debat adquirí força el 1910 amb Eugeni d’Ors i Lluís Zulueta. Les biblioteques tant d’estudi com les públiques eren una millora per a la població, així ho glossaven en els seus escrits. Mentre que Ors reclamava una biblioteca de caire científic, Zulueta apostava per les populars i d’aquesta manera facilitar als obrers l’accés als llibres i cultura, perquè segons ell, mancaven llibres especialitzats per als investigadors.

La polèmica afluixà quan es creà la biblioteca de l’IEC, la llavor del que seria la Biblioteca de Catalunya. Ors redactà «el projecte» el 1915 on explanava que la biblioteca nacional era la condició prèvia a l’organització de les biblioteques populars. Les biblioteques populars tindran la funció de realitzar justícia social, és a dir, donar coneixements als que s’hi troben alienats, però seran tant de cultura com d’erudició. Es dirigiran principalment a la població mitjana que sap llegir i estima la lectura, així com també a les persones cultivades i erudites dedicades al treball intel·lectual, però que no poden accedir ni a les novetats de caire científic ni a les fonts d’informació.

Per als primers s’oferirà una sala de lectura i préstec de llibres, per als segons, un servei de préstec amb la Biblioteca de Catalunya. Constituiran una xarxa d’institucions dedicades a la lectura i difusió de la cultura. Es dividiran en tres categories o graus segons la importància de la densitat de la població i les localitats on s’instal·lin. Segons el grau rebran un nombre de llibres i pressupost per a adquirir-ne de nous. Totes les biblioteques depenien de la Mancomunitat. Es crearan patronals locals per ajudar a integrar les biblioteques dins el seu entorn. Les biblioteques s’anaren desplegant pel territori català com fitxes d’un tauler d’escacs.

Avui dia, les biblioteques realitzen una gran tasca de divulgació del món de la cultura amb tota mena d’activitats: promoció de la lectura, presentació de llibres, exposicions, llegir la premsa, és una manera per tal que tothom hi pugui tenir accés. Què faríem si avui dia no existissin les biblioteques? Hom ho havia pensat? D’aquí rau la lloable tasca de la Mancomunitat endinsant-se en un camí conegut.

La Mancomunitat de Catalunya a l’hora d’engegar el seu model de biblioteques, s’inspirarà en el model de planificació urbà de les biblioteques de les grans ciutats angleses i nord-americanes, emperò, tindran com a base Catalunya i no únicament una ciutat.

El 1920 Eugeni d’Ors es veié obligat a dimitir i Jordi Rubió esdevindrà el nou director de la Biblioteca de Catalunya, i crearà una Central Tècnica per reforçar el sistema de biblioteques en xarxa: que comprarà i distribuirà els llibres, elaborarà un catàleg únic, recollirà estadístiques, i s’encarregarà de la publicació d’anuaris, amb les memòries i els resultats de cadascuna de les biblioteques.


Les biblioteques segons Ors s’havien d’instal·lar en edificis propis i construïts de nou. Així doncs, les biblioteques disposaran d’espais per als diferents públics: infants i adults, també per als diferents usos: sala de revistes, sala de lectura, dipòsit de llibres, despatx de la bibliotecària, etc. Ara, els lectors podran agafar els llibres lliurement dels armaris, ja que, les biblioteques que existien disposaven d’armaris amb els llibres tancats en clau o en un magatzem i calia demanar-los al responsable.

Un dels instruments que facilità la gestió de les biblioteques i dels seus usuaris fou el sistema de Classificació Decimal Universal (CDU). És un sistema de classificació bibliogràfica que inclou totes les disciplines del coneixement humà, així com la seva producció. Aquest sistema fou desenvolupat a les acaballes del segle XIX per dos juristes belgues, Paul Otlet i Henri La Fontaine, que a la vegada eren els fundadors de l’Institut Internacional de Bibliografia, tenint en compte la Classificació Decimal de Melvil Dewey. A partir de l’any 1905 aquesta classificació s’ha anat retocant, ampliant i actualitzant-se. En l’àmbit català, des de l’Institut d’Estudis Catalans es va adoptar la classificació decimal de llibres dins de la Biblioteca de Catalunya, i a la vegada, va ésser la primera gran biblioteca de l’Estat Espanyol que va adoptar aquest sistema. Més tard, Jordi Rubió i Balaguer, el 1920 va adaptar el sistema de classificació decimal i el 1938, en una segona ocasió. En anys posteriors, el seu fill, Jordi Rubió i Lois, en modernitzà la classificació dues vegades, el 1976 i el 1982. El sistema de classificació decimal va permetre ordenar els volums per temàtiques i que els lectors localitzessin els llibres de manera autònoma.

Ors demanava que les biblioteques tinguessin una sala per fer conferències i per realitzar activitats culturals. Ho veia com una alternativa als casinos i mals hàbits de l’època. Havien de ser edificis independents, nets, blancs, clars, decorats i amb bon aspecte estètic. Calia emplaçar-les lluny i aïllar-les d’altres edificacions, només envoltades d’aire i de vegetació. Així doncs, les primeres biblioteques construïdes sota la direcció d’Ors s’ubicaven fora de la població, en passejos o camins que portaven a ermites i santuaris. Per Ors les biblioteques eren un temple de cultura, de saviesa i on calia peregrinar per adquirir saber. Anys després, això fou qüestionat per les mateixes bibliotecàries que hi treballaven, ja que, dificultaven l’accés a les treballadores i al públic en dies de fred, pluja o foscor.

Les primeres biblioteques sota el mandat d’Ors es caracteritzaven per un marcat estil neoclàssic, obra de Lluís Planas, arquitecte de la Mancomunitat. Incorporaven elements d’arquitectura grega i romana: columnes, escalinata d’accés, el frontis sobre la porxada d’entrada, i dos templets circulars de fines columnes als dos extrems de la façana. D’aquesta manera, hom identificava l’edifici dins una població, i d’aquí que hagués d’ésser una edificació diferent a la resta.

Segons Ors: «El catàleg d’una Biblioteca Popular és un acte pedagògic, és un instrument per educar i formar els lectors», per això, calia escollir bé els llibres, els millors de cada especialitat i sense errors. Volien elevar el nivell cultural de la població: s’escollien majoritàriament autors clàssics, sobretot de la cultura catalana, poca novel·la -per desconfiança- i feien censura d’alguns èxits del moment.

Per Ors les biblioteques tan sols podien acceptar donacions en metàl·lic i no en espècies, no volia llibres desinteressats de particulars i que tan sols acumulessin pols en els prestatges. Calia que els llibres fossin en diferents llengües i per a diferents públics: en català i castellà, o en francès, llengua poc coneguda pel públic en aquell moment. Amenitzades amb diccionaris i gramàtiques del major nombre de llengües, secció de premsa i revistes femenines de moda. A partir del 1920 s’incorporaren els llibres per a infants amb les millors obres que hi havia al mercat. També es podia accedir als llibres especialitzats mitjançant la Biblioteca de Catalunya.


D’Ors proposà l’Escola de Bibliotecàries per tenir personal especialitzat que es responsabilitzés d’aquesta tasca. Només volia personal femení per raons econòmiques i estètiques, perquè les dones eren atractives, amables, netes, seductores i economitzadores. Fins al 1976 no s’hi pogueren matricular alumnes masculins. Les dones serien preparades en humanitat, cultura i espiritualitat. Calia una edat mínima de disset anys i superar un examen d’ingrés de coneixements generals. Els estudis duraven tres anys. L’alumnat cursava assignatures d’humanitats, i assignatures tècniques que combinaven teoria i pràctica. Es pretenia que les dones tinguessin feines dignes.

Alhora, es proposava formació contínua, reunint les bibliotecàries a les vacances de Nadal un cop a l’any per posar-se al dia dins de l’Escola de Bibliotecàries. Allí s’hi impartien conferències, debatien qüestions tècniques, es visitaven altres centres bibliotecaris i arxius, per facilitar el contacte humà entre elles. Entre el 1918 i el 1924 es realitzà una reunió anual. El 1918 sortí la primera promoció de bibliotecàries.

A partir del juliol del 1915, es realitzà el primer concurs per a la concessió de biblioteques. Llavors, el 1916 i 1917 continuaren. El darrer fou el 1922. Es concediran vint-i-dues biblioteques fins a la dissolució de la Mancomunitat, de les quals se’n construïren vuit: Valls, Olot, Sallent, i les Borges Blanques (1918), Canet de Mar (1919), El Vendrell (1920), Pineda, i Figueres (1922). Les bases del concurs per ésser concedida una biblioteca exigien la cessió d’un solar per part de l’ajuntament de la localitat de la la petició, si s’acceptava, la Mancomunitat s’encarregava de la construcció de l’edifici, dels fons de llibres i del personal. L’ajuntament s’havia d’ocupar del manteniment i del personal no bibliotecari. Aquest criteri, amb algunes modificacions segueix encara vigent. Llavors, hi hauria uns patronats locals amb representants polítics i culturals que també vetllarien per la seva preservació.


Segons Dolors Saumell, directora de la Biblioteca Pública de Tarragona, en una conferència del 23 de maig del 2014 explanà que Enric Prat de la Riba hi posà les idees i l’entusiame. Ors creà el sistema amb el model de l’obra ben feta importat del Noucentisme, i Jordi Rubió i Balaguer l’eficiència i la perdurabilitat del projecte.

Per tant, seguint els criteris del Noucentisme: ordre, disciplina, objectivitat, sentit pràctic es posaren les bases de les primeres biblioteques, com clamà Antoni Dalmau, expresident de la Diputació de Barcelona entre 1982 i 1987.

El procés culturalitzador comportà l’obertura del procés de normalització lingüística i la publicació de les normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans el 1913. Com a dada, el 1920 a Catalunya hi havia tres-cents trenta-un municipis on només es podia arribar en carro o mula, això dificultava que hi s’hi construïssin biblioteques.

El 1900 el govern espanyol dedicava una partida ridícula a l’ensenyament i a la cultura. El personal estava més dedicat a la conservació dels volums que a la promoció de la cultura.

Les biblioteques angleses i nord-americanes iniciaren la seva camada al segle XIX, a tall d’exemple, Manchester al 1852, Birmingham al 1865, Boston al 1854, i Chicago al 1873. Tenien amplis horaris d’obertura, per atendre millor al públic, les necessitats educatives i de lectura de la comunitat, també uns espais propicis per a infants i adults, oferiment d’activitats culturals formatives i de promoció lectora, adquisició de tota mena de publicacions periòdiques, organització de col·leccions, préstec individual, i sobretot llibre accés als prestatges. Model que també inspirà el govern espanyol, però que no prosperà per inestabilitat econòmica i manca de calaix. Les biblioteques s’utilitzaven com a símbol nacionalista. Els municipis i la societat civil reberen amb entusiasme la creació de les biblioteques, i d’això ja en fa més de cent anys. Les inauguracions estaven carregades de simbolisme, nacionalitat, on hi participaven representants dels organismes i estaments polítics i civils, així com del segon president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch, on també es lliurava una bandera catalana a les bibliotecàries.


Els intel·lectuals jugaven un paper important en el programa de la Mancomunitat. A Catalunya els intel·lectuals s’implicaren en tasques polítiques i institucionals vint-i-cinc anys abans que els espanyols. Era una generació de pensadors que defensaven que la política s’havia de fer des de les institucions: ajuntaments, diputacions, Mancomunitat. D’Ors els anomenà «generació noucentista». D’aquests destacà Josep Pijoan fins al 1910. Ell criticava el raquitisme de la política cultural espanyola, coneixia els esforços de la societat catalana a través dels ateneus, casals, associacions i proposava catalanitzar les institucions polítiques, sobretot els ajuntaments i les diputacions. Ell promourà el Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) i fou l’inspirador de l’Institut d’Estudis Catalans (1907), de la Junta de Museus de Barcelona i del primer projecte de la Biblioteca Nacional de Catalunya.

Ors decidí el fons d’obres inicial de les biblioteques i la decoració amb pintures i ceràmiques de referents clàssics, ornada amb detalls femenins i completada amb la col·locació d’una peixera. Posteriorment, en la formació de les futures bibliotecàries hi jugà un paper important el professorat que començà a realitzar classes. Entre els formadors hi havia Lluís Nicolau d’Olwer, Carles Riba, Eugeni D’Ors, Jordi Rubió, tots ells ensenyaven formació tècnica i pràctica sobre les biblioteques.

L’agost del 1917 traspassà Enric Prat de la Riba, i D’Ors perdé així el seu principal valedor. Començaren les males relacions amb Josep Puig i Cadafalch, que desembocaren al gener del 1920 amb la dimissió d’Eugeni D’Ors de tots els càrrecs. Tasca que s’encomanà a Jordi Rubió i Balaguer, que dirigí les biblioteques populars i amb ell es creà la Central Tècnica i la redacció de les normes estàndards de funcionament.

Jordi Rubió i Balaguer mantindrà la gestió encetada per la Mancomunitat de Catalunya en temps de la dictadura de Primo de Rivera, quan es desmembren les vuit biblioteques que configuraven la xarxa. Llavors, cada Diputació havia d’administrar les seves. Segons Jordi Rubió i Balaguer, les biblioteques eren: «Pensades més per al públic que per als llibres». Oferien lectura i cultura gratuïta, amb accés per a tothom, un espai acollidor, horaris amplis i adequats, atenent matins, tardes i festius, locals pulcres, bonics, amb lavabos, calefacció, i mobiliari fet pel mateix patró. El públic era de classes populars i treballadors, majoritàriament homes, ja que no estava ben vist que les dones passessin l’estona llegint, d’aquí que elles empressin més el préstec bibliotecari.

L’accés a les places de biblioteques populars es realitzava a partir d’un examen selectiu en acabar els tres cursos a l’Escola de Bibliotecàries. D’Ors anomenà les bibliotecàries com a «les missioneres de l’obra de la civilitat a Catalunya». Les primeres bibliotecàries foren dones voluntarioses, que es desplaçaven a poblacions allunyades de la capital, mal comunicades, i que sobretot hi posaven gran dedicació.

Fins al 1938 s`havien creat vint-i-dues biblioteques. Amb la irrupció del règim franquista el treball en xarxa s’acabà. Jordi Rubió i Balaguer perdé tot els càrrecs i les biblioteques passaren a dependre de les diputacions provincials. Durant el període de la dictadura franquista també s’anaren obrint biblioteques, així el 1964 la Diputació de Barcelona inaugurà la número quaranta i no fou fins als anys vuitanta que s’obrí la número cent. En els nostres dies, podem trobar dues-centes setze biblioteques a la Diputació de Barcelona i cent seixanta-dues a la resta de províncies. Fent un total de prop de quatre-centes biblioteques públiques amb qualitat, gran nombre de visites, i amb diversificació d’activitats i serveis.

Entre 1918 i el 1925 Catalunya fou modèlic amb el servei bibliotecari. Les bibliotecàries exercien una tasca callada, desapercebuda durant la dictadura, treballant en locals mancats de condicions idònies. Als anys seixanta, reprengueren la tasca de difusió de la cultura catalana, amb nombroses activitats culturals. Actualment, amb formació permanent, activitats de promoció de la lectura, clubs de lectura, presentacions de llibres recent sortits al mercat. La Biblioteca de Catalunya s`ha convertit en la Biblioteca Nacional de Catalunya, que s’encarrega de recollir el testimoni de la història, la cultura i la creació a Catalunya.

Són infinitat de persones les que visiten les nostres biblioteques per deixondir-se una bona estona envoltats de llibres i de paraules. Les biblioteques són les benzineres del saber, de l’aprenentatge de les paraules, de la cultura, de la civilitat, de la sociabilitat. Algú ha pensat on aniríem si la Mancomunitat de Catalunya no hagués posat el gra per a la seva creació. Segurament viuríem en un món més injust, on únicament podrien llegir els adinerats, que no vol dir els més intel·ligents, ara bé, algú, com s’ha fet en els darrers anys, hagués ideat altres esplèndides iniciatives per a complaure a tothom: rellegir i compartir llibres, el bookcrossing, i similars. Ara, al cap de molt de temps després de la creació de les primeres biblioteques a Catalunya, les homenatgem i ens congratulem que segueixin instruint i construint el saber de les persones.

Josep Maria Corretger Olivart
Desembre-gener del 2018

(Fotografies extretes de: Google imatges)

Bibliografia:

-MAÑÀ, Teresa (2014). Les biblioteques, un projecte d’èxit? Una mirada 100 anys després, Barcelona.

-MAÑÀ, Teresa (2005). Les biblioteques populars de la Mancomunitat de Catalunya, Pagès Editors, Lleida.

-SAN SEGUNDO, Manuel, (adap.) (2016). Classificació Decimal Abreviada, Aenor.


!!EXERCICIS:
1. Qui crea les primeres biblioteques a Catalunya? Quan i per què?

2. Què era la Mancomunitat de Catalunya i quines tasques va portar a terme? Han tingut repercussió en els nostres dies?

3. Què era l'Escola de Bibliotecàries? Per què portava aquest nom?

4. Qui va realitzar el projecte de les biblioteques? Quins propòsits tenia?

5. D'on van treure la inspiració per crear un model de biblioteques que funcionés a Catalunya?

6. Esmenta tres persones fonamentals dins la tasca de les biblioteques en els seus orígens a les terres catalanes. Què va portar a terme cadascú?

7. Descriu com era una biblioteca de fa cent anys a Catalunya.

8. Proposta: realitza un treball d'investigació sobre les biblioteques i el seu origen.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger... { /* Bordes redondeados */ border-radius: 15px;