Treballem la llengua i literatura catalanes: "El vampir", de Joan Perucho. Adreçat a tothom

Aquest capítol, tot i semblar un conte, pertany a l’obra «Les històries naturals» (1960), escrita per Joan Perucho. La novel·la glossa l’aventura d’Antoni de Montpalau a la recerca d’ Onofre de Dip, un cavaller convertit en un vampir, arreu de les contrades catalanes. És una de les obres de capçalera de Joan Perucho (1920-2003).

EL VAMPIR

El castell de Pratdip era una reduïda construcció en part romànica i en part gòtica. De difícil accés, situat en el punt més alt del poble, dominava un extens territori. Abandonat des del segle XVI, les seves torres i muralles encara donaven, mig derruïdes, una estranya impressió de força i de poder. En l’actualitat, la naturalesa havia fet usurpació del domini del castell, i rares arbustacions creixien entre les pedres centenàries; nius d’esparvers i altres ocells de presa sorgien a la mirada atenta i sentimental del viatger, entre merlets escantonats i claus de volta esfondrades. Una malenconia immensa es desprenia d’aquelles naus silencioses, abandonades a la devastació lenta, però inexorable, del temps. A la nit, sota la llum de la lluna, el castell tenia un aspecte fantàstic.

El pare Villanueva se sentia, en gran manera, preocupat pel castell. Amb prou feines si sortia de la biblioteca dels Urpí, cercant dades del passat històric de la vila i dels seus antics senyors, els habitants del castell. Tenia la convicció que, en bona part, trobaria una explicació complementària a les investigacions científiques del nostre protagonista. Amb l’auxili de la paleografia desxifrava torbadors documents i dreçava complicadíssims arbres genealògics. A vegades, li semblava descobrir una llum fosforescent, entre la documentació ratada, i es llançava àvid, a la percaça d’una pista, podríem dir-ne, diabòlica.

Montpalau, mentrestant, havia preparat el parany, on havia de caure el vampir, amb una perfecta precisió. Cap detall no hi fou oblidat, deixat a l’atzar. La cambra d’Agnès fou, en certa manera, enxiquida , car necessitant Montpalau un espai per a moure’s amb els seus ajudants, dividí la peça en dues per mitjà d’unes llargues cortines que queien des del sostre. Col·locaren el llit de la donzella contra aquestes cortines, de cara al balcó obert, i així guanyaren l’espai necessari en forma de recambra oculta. En ella, naturalment, vetllarien Montpalau i els ajudants. Aquests foren dividits en dos grups: Novau i Amadeu, que, junt amb Montpalau, romandrien a la recambra; el batlle Magí Peuderrata, el carter i el sereno i quatre homes més, coneixedors del país, que amb fanals encesos estarien a l’aguait en el portal fermat del casal, a punt per a sortir en persecució del vampir.

Arribà l’hora fatídica. Agnès abraçà la seva mare amb gran enteresa. Montpalau li besà la mà i li assegurà que estaria al capçal del llit, separat només per la cortina. Si era possible, que dormís; i que, en tot cas, ho fes veure. El vampir, del balcó estant, havia de contemplar un cos adormir, respirant regularment.

A darrera hora encara col·locaren a la paret un enorme mirall de marc daurat, perfectament visible des de la recambra. Tothom estava nerviós, excepte Agnès i Montpalau, els dos protagonistes principals de l’aventura.

Tocaren les dotze. Agnès s’allità. Tot seguit, Montpalau, el seu cosí i Amadeu entraren a la recambra i s’assegueren en uns tamborets esguardant, cada un d’ells, amb púdic ull, la cambra d’Agnès per unes escletxes fetes ex professo. Damunt dels genolls, i amb una mà a la tapadora, Novau i Amadeu hi tenien una olla plena d’alls pelats, tancada hermèticament. Montpalau havia comprovat que, una vegada destapades, la ferum de les olles era suficient per a desmaiar, almenys, una dotzena de vampir plegats.

Les hores transcorregueren lentes. Un clar de lluna entrava fins al mig de l’estança il·luminant-la amb una aparença irreal, fantasmagòrica. Hi havia un silenci dens, anguniós, de mal averant. Agnès reposava tranquil·la, com si estigués profundament adormida. Montpalau i els seus companys no es movien ni per respirar. Amadeu reprimí un badall sota la mirada furibunda de Montpalau, que, tal com havia dit, romania tocant al capçal del llit.

Se sentí un corc rosegant la fusta d’algun moble. Alguns instants després, sense fer el més lleu soroll, una ombra es projectà contra el balcó, tapant, en part, la claror de la lluna. L’ombra oscil·lava, com les ales d’una monstruosa ratapinyada. Aleshores, hom veié, dreta en el balcó, l’alta figura d’un home cobert amb una llarga capa. Restà, un moment, immòbil. Les mans dels nostres amics es crispaven damunt la tapadora de les olles, el cos amatent a saltar a través de la cortina. La figura avançà de vers el llit, com si llisqués, rígida, molt lentament. Passà davant del mirall, que, com era d’esperar, no reflectí la imatge. De sobte, la claror de la lluna banyà la faç cadavèrica del vampir, la mateixa, però com si sortís sepultada de segles de pols, que la del frustrat assassí del nostre protagonista, allà, en la llunyana vila de Gràcia. Una faç blanca, dolorosament estirada cap a unes orelles punxegudes de boc.

S’inclinà damunt la son reposada d’Agnès. Llavors, simultàniament, els tres emboscats penetraren a l’estança amb les olles destapades, mentre Agnès cridava histèricament. Montpalau enarborava un crucifix.

El vampir retrocedí, ràpid. En sentir la nauseabunda pudor dels alls, la seva cara es contragué d’horrible dolor i, cosa insòlita, el seu cos es tornava fosforescent. Tot fou rapidíssim. L’ombra es densificà i acollí el vampir en estat de fosforescència, el qual, des del balcó, intentà volar per damunt de les teulades. L’all, però l’havia intoxicat i alguna cosa fallava en el seu organisme, car, tentinejant per l’aire, descendí al carrer i emprengué la fugida.

De seguida, però, Magí Peuderrata i els seus homes sortiren, amb els fanals encesos, en persecució desenfrenada. L’odi concentrat durant tant de temps tenia ara fàcil eixida. Montpalau, després d’assegurar el balcó amb el corresponent antídot, seguit pels seus companys, s’uní a la tropa de Magí Peuderrata i seguiren plegats la pista del vampir, clarament observable per la fosforescència que llançava. Travessaren sembrats, saltaren per marges abruptes, s’internaren per boscos insondables. Era una cursa desesperada. El vampir descriví un ample semicercle entorn del poble, com si no pogués ultrapassar un límit imaginari; després, tornà a atansar-se, de manera inexplicable, al punt de partida. Començava a clarejar. Llavors, davant de l’estupefacció general, emprengué el camí del castell, que apareixia retallat contra la claror de l’alba. Seguit de prop pels seus perseguidors, el vampir s’internà en el vell clos fortificat.

Els perseguidors irromperen dins el castell. Montpalau, com si sabés de cert on havia anat a raure el vampir, cercà les escales que conduïen a la cripta. En efecte, les trobaren prop de la torre de l’homenatge, i tota la tropa descendí en tumult. S’introduïren a la cripta, curulla de tombes sepulcrals i d’immenses teranyines. Un estol de rates furgava pels racons.

Enmig de la cripta, en un esclat fosforescent, contemplaren, amb horror, una tomba oberta. S’hi atansaren. A dintre, però, no hi havia ningú. Només la capa i les sabates del vampir que lluïen esmorteïdament.

Una fosca riallada, satànica i burlesca, retrunyí per la cripta. Ensems, un fresseig d’ales els féu alçar el cap. A través d’una ampla lluerna, des del sostre, una gran àguila acabava d’emprendre el vol.

-Hem fet tard -exclamà Montpalau-. Però la victòria és nostra. Hem descobert la tomba del dip, i ara mai més no podrà retornar per aquests paratges. Pratdip és lliure. Abans, però, cal cloure el sortilegi.

Dient això, Montpalau es tragué de la butxaca de la levita un gran cor rutilant de cristall de roca. Ajupint-se el col·locà damunt de la capa, en el mateix lloc que hagués ocupat el cor veritable del vampir. Llavors, Amadeu i Novau hi abocaren el contingut de les olles i tancaren la tomba.

Era el final de l’esclavatge de Pratdip. Dolçament flotava, en l’aire, el perfum de les liliàcies.

(Capítol extret de: PERUCHO, Joan, (1997). Les històries naturals, El Cangur, Edicions 62, Barcelona)

(Imatge extreta de: Lleixes blog i Editorial Meteora)

!!EXERCICIS:

1. Realitza un petit resum del que succeeix en aquest conte.

2. Aquesta és una de les primeres històries que versa sobre vampirs en la literatura catalana. Cerca algun conte en català que pertanyi a la narrativa de tema fantàstic i comenta’l.

3. Explana el significat de quatre paraules que desconeguis del capítol «El vampir».

4. Esmenta cinc verbs, cinc noms, cinc adjectius i cinc adverbis que apareguin a «El vampir».

5. Quins són els elements que ha de tenir una narració per formar part del tema fantàstic?

6. Crea una narració que contingui fets extraordinaris i enganxa-la aquí.

7. Cerca informació sobre la vida i obra de Joan Perucho i realitza una petita presentació en format digital.