A la recerca del temps perdut és un cicle novel·lístic
escrit per l’autor francès Marcel Proust (1871-1922). Està amanerat per un
conjunt de set obres literàries concebudes entre 1913 i 1927: “Pel cantó de
Swann” (1913), “A l’ombra de les noies en flor” (1919), “El cantó de
Guermantes” (1921), “Sodoma i Gomorra” (1922), “La presonera” (1923), “La
fugitiva Albertine desapareguda” (1925), “El temps retrobat” (1927). Les tres
darreres aparegudes pòstumament. A través d’aquestes novel·les hi podem veure l’evolució
dels personatges en forma seriada i on el temps esdevé un dels protagonistes, a
través dels records del narrador. Però principalment, també hi apareixen l’amor i la gelosia,
en la relació Swann i Odette, o la del narrador amb Albertina; l’art en les
seves diferents formes: pintura, música, literatura, teatre, arquitectura,
escultura; la condició existencial i la subjectivitat; el vincle entre el temps
i la memòria; les diferents esferes socials i àmbits, com per exemple, la
família i els amics, la ciutat i el poble, els salons burgesos i els
aristocràtics; l’homosexualitat a través dels personatges Robert de Saint-Loup,
el Baró de Charlus i Carles Morel.
Veiem un fragment d’aquesta
gran obra de la literatura universal.
(Imatge extreta de: Muy interesante, Amazon)
***
La magdalena
Feia molts anys que, de Combray, tot el que no fos el teatre i el drama d’anar-me’n al llit, ja no existia per a mi, quan, un dia d’hivern en tornar a casa, la mare, en veure que jo tenia fred, em va proposar que prengués, contra el meu costum, una tassa de té. De primer vaig refusar, però llavors, no sé per què, vaig canviar d’opinió. La mare va fer anar a buscar un d’aquells pastissets rodanxons anomenats «petites magdalenes» que semblen haver estat fets amb el motllo corrugat d’una petxina de pelegrí. I, tot seguit, maquinalment, afeixugat per aquell dia tan gris i per la perspectiva d’un trist endemà, em vaig dur als llavis una cullerada del té on havia deixat estovar un tros de magdalena. Però, tan bon punt el glop barrejat de molles de pastisset va tocar el meu paladar, em vaig estremir, atent a allò extraordinari que m’estava passant. Un plaer deliciós m’havia envaït, m’havia aïllat, sense saber per què. Un plaer que de seguida va fer que les vicissituds de la vida em fossin indiferents, els seus desastres inofensius, la seva brevetat il·lusòria, i, de la mateixa manera que actua l’amor, em va omplir d’una preciosa essència. O bé, més aviat, aquesta essència no era en mi, era jo. Havia deixat de sentir-me mediocre, contingent, mortal. ¿D’on m’havia pogut venir aquella joia totpoderosa? M’adonava que estava lligada al gust del te i del pastisset, però l’ultrapassava infinitament, no podia ser de la seva mateixa natura. ¿D’on venia? ¿Què significava? ¿Com podia copsar-la i entendrela? Faig un segon glop i no hi trobo res més que al primer, i un tercer glop m’aporta menys que el segon. És hora que m’aturi, l’efecte del beuratge sembla disminuir. És ben clar que la veritat que busco no es troba en el te, sinó en mi mateix. L’ha despertat, però no la coneix i tan sols pot repetir indefinidament, cada cop amb menys força, aquest mateix testimoniatge que no sé interpretar i que, almenys, vull poder tornar-li a demanar i tornar-lo a trobar després intacte a la meva disposició, per aclarir-ho definitivament. Deixo la tassa i em giro cap al meu enteniment. A ell li correspon trobar la veritat. ¿Però com? Gran incertesa quan l’enteniment se sent, ell mateix, ultrapassat; quan ell, el qui l’ha de buscar, és al mateix temps el fosc país on ha de buscar i on tot el seu equipament no li servirà de res. ¿Buscar? No solament això: crear. Es troba davant d’alguna cosa que encara no existeix i que només ell pot realitzar i després il·luminar-ho amb la seva llum. I torno a començar a preguntar-me quin pot ser aquest estat desconegut que no aporta cap prova lògica, tret de l’evidència de la seva felicitat, de la seva realitat davant la qual les altres realitats s’esvaeixen. Provaré de fer-la reaparèixer. Retrocedeixo de pensament al moment en què he pres la primera cullerada de te. Hi trobo la mateixa sensació, sense cap nova claredat. Demano al meu esperit un altre esforç, que em torni altra vegada la impressió fugissera. I, perquè res no entorpeixi l’impuls amb el qual provarà d’aferrar-la de nou, aparto tots els obstacles, totes les idees alienes a la sensació, em tapo les orelles i protegeixo la meva atenció contra els sorolls de la sala del costat. Però, en sentir que l’enteniment es cansa sense aconseguir-ho, l’obligo a fer el contrari, a prendre’s aquella distracció que li negava, a pensar en una altra cosa, a refer-se abans d’una temptativa suprema. Després, una segona vegada, li faig el buit al davant, li torno a posar el gust encara recent d’aquell primer glop i sento que dintre meu alguna cosa que s’estremeix, que es remou, que voldria aixecar el vol, alguna cosa que hauria esta desancorada a una gran profunditat; no sé què és, però puja lentament; noto la resistència i sento la remor de les distàncies que ha travessat. És veritat, això que batega d’aquesta manera al fons de la meva ànima deu ser la imatge, el record visual que, lligat a aquest sabor, tracta de seguir-lo fins a arribar a mi. Però es debat massa lluny, massa confusament; a penes en percebo el reflex neutre on es barreja l’inabastable remolí dels colors remoguts, però no puc distingir-ne la forma, demanar-li, com demanaria a l’únic intèrpret possible, que em transmeti el testimoniatge del seu contemporani, del seu inseparable company, el sabor, demanar-li que m’expliqui de quina circumstància particular, de quina època del passat, es tracta. Aquest record, aquest antic instant que l’atracció d’un instant idèntic ha vingut de tan lluny a sol·licitar, a commoure, a desvetllar al fons del meu jo, ¿arribarà fins a la superfície de la meva consciència clara? No ho sé. Ara ja no sento res, s’ha aturat, potser se n’ha tornat al fons, qui sap si mai tornarà a sortir de la seva nit! Deu vegades he hagut de tornar a començar, a estirar-me cap a ell per veure’l. I, cada vegada, la covardia que ens aparta de tota empresa difícil, de tota obra important, m’ha aconsellat que ho deixés estar, que em begués el te tot pensant senzillament en les preocupacions del present, els desitjos del demà, que es deixen rumiar sense problemes. I, de cop i volta, el record ha emergit. El sabor era el d’un trosset de la magdalena que a Combray, el diumenge al matí (perquè aquest dia jo no sortia abans de l’hora d’anar a missa), quan anava a l’habitació de la tia Léonie a dir-li bon dia, m’oferia després d’haver-lo sucat a la seva infusió de te o til·la. La vista de la petita magdalena no m’havia recordat res abans de tastar-la, potser perquè, com que després ja n’havia vist molt sovint, sense menjar-ne, als prestatges de les pastisseries, la seva imatge havia abandonat aquells dies de Combray per unir-se a d’altres més recents; potser perquè, d’aquells records que la memòria havia deixat de banda tant de temps, no en sobrevivia cap, tot s’havia disgregat; les formes —i també la de la petxina de pastisseria, tan grassament sensual sota els plecs severs i devots— havien quedat abolides, o bé, endormiscades, havien perdut la força expansiva que els hauria permès arribar a la consciència. Però, quan, després de la mort dels éssers, després de la destrucció de les coses, no subsisteix res d’un passat remot, l’olor i el sabor sols, més fràgils, però més vius, més immaterials, més persistents, més fidels, continuen encara molt de temps, com ànimes, remembrant, esperant, indefallents, damunt les ruïnes de tota la resta, portant sense doblegar-se, damunt del seu granet gairebé impalpable, l’edifici immens del record.
[Proust, Marcel, (1990). “Pel cantó de Swann”, A la recerca del temps perdut I, Columna,
Barcelona]
EXERCICIS:
1. Llegeix el present
fragment que forma part de l’obra “Pel
cantó de Swann”, inclòs en l’obra A la
recerca del temps perdut i comenta’l.
2. Realitza una cerca sobre
Marcel Proust i crea una presentació en format digital sobre la vida i obra
d’aquest autor.
3. Crea un booktuber donant
algunes pistes sobre aquesta obra de Marcel Proust.
4. Escull un dels fragments de sota i explica què et suggereix el fragment de sota.
Homosexualitat: "Raça sobre la qual pesa una maledicció i ha de viure en la mentida i el perjuri perquè sap que es considera punible i vergonyós, inconfessable, aquest desig seu, això que constitueix per a totes les criatures la magna dolçor de viure; que ha de renegar del seu Déu, ja que, per molt cristians que siguin, quan compareixen davant d'un tribunal com acusats, no els queda més remei, en presència de Crist i en nom seu, que defensar-se, com si d'una calúmnia es tractés, d'això que constitueix la seva vida mateixa; fills sense mare, aquesta mare a qui han de passar-se la vida mentint, fins i tot arribada l'hora de tancar-li els ulls; amics sense amistats, malgrat totes les persones a qui inspira amistat aquest encant seu que sovint es els reconeix [...]. Amants, en fi, [...] que tenen gairebé tancada la possibilitat d'aquest amor l'esperança els dóna forces per suportar tants riscos i soledats ". (Vol. IV)
Felicitat "El que ens fa tan feliços és la presència al cor d'alguna cosa inestable que ens en sortim contínuament perquè duri i del que no som ja gairebé conscients fins que no es mogui de el lloc". (Vol. II)
Música "La música, molt diferent en això del tracte amb Albertine, m'ajudava a embadalir-me i a descobrir coses noves en mi: aquesta varietat que havia buscat en va en la vida, en el viatge, la nostàlgia em feia sentir no obstant això aquella marea sonora i les seves ones banyades de sol que venien a morir al meu costat ". (Vol. V)
Metamorfosi "Quan hem passat ja de certa edat, l'ànima d'aquest nen que vam ser i l'ànima dels morts dels quals procedim van a tirar-nos a cabassos seves riqueses i els seus maleficis i exigeixen tenir art i part en els nous sentiments que notem i en què, esborrant la seva antiga efígie, tornem a fondre en una creació original. És així com tot el meu passat, des dels meus anys més remots, i, encara més enllà, el passat dels meus pares, barrejaven amb el meu amor impur per Albertine la dolçor d'un afecte filial i maternal a el temps. Hora arriba en què hem d'acollir a tots els nostres avantpassats, que vénen de tan lluny i es reuneixen al voltant nostre". (vol. V)
[Fragments de l’obra: “A la recerca del temps perdut”, de Marcel Proust]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada