dilluns, 19 de juliol de 2021

"Hachiko. El gos que esperava", de Lluís Prats. Adreçat a l'ESO

 

Sempre s’ha dit que el gos és l’animal més fidel al seu amo. Recordo ara fa uns anys que vaig poder llegir en la premsa una notícia impactant, que un home havia anat a viure a l’altra banda d’Anglaterra i que el seu gos perdut li va anar seguint el rastre fent quilòmetres i més quilòmetres fins a retrobar-se amb ell. La història que ens aporta Lluís Prats són els fets tal i com van donar-se, amb el gos Akita Hachiko com a principal protagonista i esperant el seu estimat amo que mai més tornaria.

 


 

Estació de Shibuya, Tòquio

Abril del 1934

L’abril de l’any mil nou-cents trenta-quatre els jardins bullien d’abelles que somreien als ametllers i de papallones que pintaven de colors el blau puríssim de Tòquio. Els cirerers florits competien per brillar més que els matolls de roses fresques.

Aquell dia es va inaugurar solemnement l’estàtua de l’Hachiko, mentre ell escoltava els parlaments sense saber exactament què era tot aquell rebombori de músiques, xiulets, cants i la munió de gent que s’havia aplegat a la plaça. Aquella mateixa tarda, quan va acabar la cerimònia i el rellotge de l’estació va marcar dos quarts menys cinc de sis, l’Hachiko es va posar dret i va començar a remenar la cua, però tampoc aquella vegada el professor Ueno va baixar del vagó i el gos va tornar capcot a ajeure’s sota el pedestal de la seva pròpia estàtua.

-Paciència, Hachiko -li va dir la senyora Shuto llançant-li un pastisset-. En aquesta vida cal tenir-ne moltíssima.

Llavors va passar una cosa que ni l’Ibuki ni el cap d’estació no s’haurien imaginat mai. Va aparèixer al vestíbul una de les darreres viatgeres, que anava vestida amb un seriós quimono de color blau. Va avançar a poc a poc com si li costés donar aquelles passes i es va apropar a la taquilla on despatxava el senyor Sato.

-Quina sorpresa! -es va alçar l’home amb una reverència-. No l’esperàvem pas per aquí, senyora Ueno. Quants anys fa que va marxar de Shibuya?

-Vuit anys gairebé -li va respondre.

La veu de la senyora Yaeko estava rovellada i trista. Certament, la vídua Ueno havia canviat poc. Havien passat vuit anys des de la mort del professor i, a part d’uns quants cabells blancs i unes bossetes a sota els ulls, el seu aspecte era el mateix de sempre. La senyora Yaeko va veure sorpresa un gos Akita estirat a la gespa de la plaeceta mirant cap allà, i se’l va quedar observant. Llavors es va acostar al venedor de diaris que tenia un grapat del Yomiuri Shimbun sota el braç i li va preguntar:

-És l’Hachiko?

-Sí, senyora Ueno, el mateix -li va respondre ell amb molt de respecte.

-I fa molt que corre per aquí? El feia a Hisai-Shi.

-Molt, senyora Ueno. Fa anys.

-Anys? -es va estranyar ella.

-No ha de deixat de venir cap dia per esperar el professor. Per cert, vostè ho deu saber això. L’altre dia en parlàvem amb la senyora Atari i el seu marit. Quant temps té?

-El professor el va portar quan tenia unes quantres setmanes -va fer ella-, i d’això en fa nou anys.

-Ho recordo i des de llavors no ha fallat ni un sol dia, senyora Yaeko -va afegir el venedor de diaris-. Tothom el coneix i l’alimentem entre tots i, ja veu, aquest matí s’ha inaugurat l’escultura.

-I on dorm? -va voler saber la vídua del professor Eisaburo mentre admirava l’escultura de bronze que hi havia al mig de la placeta.

-No ho sabem, però no gaire lluny perquè quan surt el sol, ja està muntant guàrdia i esperant. Havien passat nou anys de de l’última vegada que l’havia vist i l’Hachiko s’havia fet vell.

-Me l’enduré -va fer ella decidida en veure que caminava mig coix i que semblava que no hi veia gaire bé.

-No crec que vulgui marxar d’aquí, senyora Yaeko. Esperarà el professor fins al dia que...

-Quina pena -el va interrompre ella-. Quina pena més gran.

La senyora Yaeko va anar cap on l’Hachiko estava ajagut, es va plantar davant d’ell i se’l va quedar observant una estona. Al principi, el gos no se la va mirar sinó que va seguir amb els ulls fixos en la porta de l’estació, però després va olorar la fragància de flor de lotus, que el va retornar a un temps feliç de menjar calent a la vora del foc, d’unes menys suaus que l’acariciaven, i va aixecar els ulls.

La senyora Yaeko es va adonar de seguida que l’Hachiko estava més prim, descuidat i brut. El seu pèl fort i aspre li queia a manyocs i al cap hi tenia una vella ferida ja cicatritzada. El llavi inferior li penjava i havia perdut algunes dents, segurament a causa d’una alimentació insuficient. A més, semblava que ja no pogués alçar l’orella esquerra, que li queia desmaiada sobre el cap. Amb tot, els ulls eren els seus i en reconèixer-la es va alçar pesadament com si carregués al seu lloc tots els problemes del Japó i se li va acostar.

-Hola Hachiko -va fer ella passant-li la mà pel cap-. Encara l’esperes?

El gos va bordar i li va llepar la mà. Era la persona que recordava, la que convivia amb ell i el professor Eisaburo Ueno en aquella caseta amb un jardí ple de crisantems i pimpinelles, al costat de la casa de te de la senyora Kokona, la que tenia un fanalet blau penjat a la porta i on el seu amo anava a sentir xafarderies.

-Au, va! -va fer la senyora Yaeko amb posat llastimós donant-li un pastisset-. Que avui encara no deus haver menjat.

El gos es va ajeure al seu costat i la senyora Yaeko li va acariciar el llom.

-Avui em quedaré a esperar-lo amb tu. Et sembla bé?

L’Hachiko va començar a rosegar l’os que li havia deixat el senyor Matsumoto quan havia anat a recollir les seves filles a l’estació, i durant el parell d’hores que la senyora Yaeko es va estar asseguda a la plaça veient com els homes de negocis, els venedors de te i les geishes arribaven a l’estació de Shibuya, va poder presenciar com la llum blavosa dels fanals anava tenyint les parets de l’estació mentre la remor dels trens s’anava fent cada cop més distant.

Durant aquell temps molts passatgers es van acostar a l’Hachiko i li grataven el cap o li somreien, però ell seguia amb ells ulls fixos en la porta que s’obria i es tancava amb un sorollet metàl·lic cada vegada que algú la traspassava, esperant escoltar la fressa del bastó del professor Eisaburo Ueno.

Un dia li havia dit que els que aconsegueixen sobreeixir en l’art de l’ikebana tenen una cosa en comú i tot el que veuen és una flor i tot el que somien és la lluna. I el professor, com tothom sabia, mai no s’equivocava. I l’Hachiko, encara que no tenia la paciència per fer ikebanes, somiava en la lluna.

A quarts de set, quan el vell Hachiko es va adormir amb el cap damunt la gespa, la senyora Yaeko es va aixecar amb dificultat i va entrar a l’estació per tornar a casa de la Chizuko a Bunkyo sense girar el cap, perquè sabia que no ho suportaria.

N.B. Curiositat: L’any 2015 a la Universitat de Tòquio va erigir-se una segona estàtua en honor a Hachiko i en la qual es retrobava amb el seu amo. Precisament, en aquella universitat va morir el professor víctima d’un vessament cerebral.


[Capítol extret de: PRATS, Lluís, (2014). “Hachiko. El gos que esperava”, La Galera, Barcelona]

(Imatge extreta de: Vikipèdia, Casa del llibre)

 

EXERCICIS:

1. Llegeix aquest capítol del llibre “Hachiko. El gos que esperava” i comenta’l.

2. Dues pel·lícules relaten al món del cel·luloide la història de Hachiko. Realitza una cerca, esmenta com s’intitulen i en quin any van estrenar-se.

3. Busca una imatge de Hachiko i descriu-lo com te l’imagines.

4. Anomena els protagonistes que apareixen en aquest capítol i digues qui són.

5. El cas explicat en aquest brillant novel·la no és l’únic on un gos mostra la seva fidelitat. Explica’n un de real que coneguis o bé, realitza una cerca per la xarxa per a comentar-ne un.

6. Localitza una imatge de l’estació de Shibuya, Tòquio, lloc on s’esdevé la història i explica com és.

7. Realitza un Booktuber sobre el llibre “Hachiko. El gos que esperava”.

8. Fòrum: què t’ha semblat la història d’amor i de fidelitat entre el professor Eisaburo i en Hachiko? Expressa la teva opinió. Estàs d’acord en què el gos és l’animal més fidel al seu amo? Per què? Trobes adequat que s’hagi erigit una estàtua a un animal? Raona la teva resposta. Anomena altres obres on el protagonista sigui un animal. No t’oblidis d’esmentar el nom del seu autor/a.

 

 

 

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger... { /* Bordes redondeados */ border-radius: 15px;