EL CAMÍ QUE NO DUIA ENLLOC
De la sortida del poble, n’eixien
tres camins: l’un anava cap a mar, el segon cap a ciutat i el tercer no anava
enlloc. En Martí ho sabia perquè ho havia preguntat a tothom, i de tothom havia
rebut la mateixa resposta:
-Aquest camí? No porta enlloc. És
inútil anar-hi.
-I fins on arriba?
-No arriba enlloc.
-Però aleshores per què l’han fet?
-No l’ha fet ningú, sempre hi ha
estat.
-Però ningú no ha anat mai a veure
on mena?
-Ets una mica massa caparrut: si et
diem que no hi ha res a veure...
-No ho podeu saber, si no hi heu
estat mai.
Era tan obstinat que van començar a
anomenar-lo Martí Caparrut, però ell no s’empipava i continuava pensant en el
camí que no duia enlloc.
Quan va ser prou gran per travessar
el carrer sense donar la mà a l’avi, un matí es va aixecar d’hora, va sortir
del poble i sense pensar-s’ho gens va enfilar el camí misteriós i va caminar
sempre endavant. El terra era ple de forats i d’herbotes, però per sort feia
temps que no plovia, de manera que no hi havia bassals. A dreta i esquerra hi
havia unes mates, però ben aviat van començar els boscos. Les branques dels
arbres s’entrecreuaven per sobre del camí i formaven un túnel fosc i fresc en
el qual penetrava només de tant en tant un raig de sol com si fos un fanal.
Camina que caminaràs, el túnel no s’acabava
mai, el camí no s’acabava mai i a en Martí li feien mal els peus, i ja
començava a pensar que hauria fet bé de tornar-se’n enrere quan va veure un
gos.
“On hi ha un gos, hi ha una casa
-es va dir en Martí-, o almenys un home.”
El gos el va anar a trobar remenant
la cua i li va llepar les mans; després va seguir pel camí i es girava a cada
pas per veure si en Martí encara el seguia.
-Ja vinc, ja vinc! -deia en Martí,
picat per la curiositat.
Finalment, el bosc va començar a
esclarissar-se; a dalt de tot va reaparèixer el cel i el camí va acabar a la
llinda d’una gran reixa de ferro.
A través dels barrots, en Martí va
veure un castell amb totes les portes i les finestres esbatanades, i el fum
sortia de totes les xemeneies, i des d’un balcó una bellíssima senyora saludava
amb la mà i cridava alegrement:
-Endavant, endavant, Martí
Caparrut!
-Veus -es va felicitar en Martí-,
jo no sabia que havia d’arribar aquí, però ella sí.
Va empènyer la reixa, va travessar
el parc i va entrar a la sala del castell just a temps per fer una reverència a
la bella senyora que baixava l’escalinata. Era bonica i duia un vestit millor i
tot que el de les fades i les princeses, i a més a més era molt alegre i reia:
-Aleshores, no t’ho has cregut?
-Què és el que no m’he cregut?
-La història d’un camí que no duia
enlloc.
-Era massa estúpida. I a mi em
sembla que hi ha més llocs que no pas camins per anar-hi.
-Certament, només cal tenir ganes
de moure’s. Ara vine, que t’ensenyaré el castell.
Hi havia més de cent sales,
curulles de tresors de tota mena, com en aquells castells de contes on dormen
les belles encantades o en què els ogres amunteguen les seves riqueses. Hi
havia diamants, pedres precioses, or, argent, i a cada moment la bella senyora
deia:
-Agafa, agafa tot el que vulguis.
Ja et deixaré un carro per dur el pes.
Imagineu-vos si es va fer pregar
gaire, en Martí! El carro era ben ple quan se’n va anar. En el pescant, s’hi va
asseure el gos, que era un gos ensinistrat i sabia subjectar les regnes dels
cavalls quan s’endormiscaven i sortien del camí.
Al poble, on ja l’havien donat per
mort, en Martí Caparrut va ser rebut amb molta sorpresa. El gos va descarregar
al mig de la plaça tots els tresors, va remenar dues vegades la cua per dir
adeu, es va tornar a enfilar al pescant d’un bot, i au, enllà, enmig d’un núvol
de pols. En Martí va fer grans regals a tothom, amics i enemics, i va haver d’explicar
cent vegades la seva aventura, i cada vegada que acabava, algú corria cap a
casa a agafar una carreta i un cavall i s’afanyava a enfilar el camí que no
duia enlloc.
Però aquell mateix vespre van
tornar l’un darrera l’altre, amb una cara així de llarga per la ràbia: el camí,
segons ells, acabava al mig del bosc, contra una espessíssima paret d’arbres,
entre un mar de bardisses.
No hi havia ni reixa, ni castell,
ni bella senyora. Perquè alguns tresors només existeixen per a qui segueix el primer
un camí nou, i el primer havia estat en Martí Caparrut.
[RODARI, Gianni, Contes per telèfon,
Joventut, Barcelona, 2000]
[Fotografia: Lluís Mont]
EXERCICIS:
1. Què hi havia a la sortida de la
vila?
2. Qui va construir el camí que no
portava enlloc?
3. Per què l’anomenen Martí
Caparrut?
4. Qui s’obstina amb el camí i per
què?
5. Quina dificultat hi ha al camí?
6. Què es va trobar en Martí al
camí?
7. A en Martí, anant pel camí li
sorgeix una frase feta. Quina és? Per què?
8. Què significa l’expressió “picat
per la curiositat”?
9. Finalment, on acaba el camí?
10. Qui clama la següent afirmació
i per quin motiu?
“Agafa, agafa tot el que vulguis”.
11. Quina destresa té el gos?
12. Quina acció porta en Martí en
arribar al poble?
13. Cerca i explica el significat
dels següents mots del conte:
Enlloc:
Obstinat:
Bassals:
Esclarrissar-se:
Llinda:
Esbatanades:
Curulles:
Bardisses:
14. Expressa la teva opinió sobre
aquest conte de Gianni Rodari.
