Josep Pla: l'escriptor viatger. Adreçat als de literatura

Josep Pla, l’escriptor viatger, neix a Palafrugell un 8 de març del 1897, a la casa número 49 del carrer Nou. És la llar on els seus pares, Antoni Pla i Maria Casadevall, viuen de manera provisional i de lloguer mentre els construeixen una casa al carrer del Sol. El 1904 la família es trasllada a viure a la casa nova, la del carrer del Sol, actualment, número 56 del carrer de Torres i Jonama. Josep Pla realitza els estudis de primària als Maristes de Palafrugell, allí es veuen les seves dots apassionades per la lectura d’autors com Montaigne, Stendhal, Joaquim Ruyra o Eugeni d’Ors. Sobresortí per la seva memòria i el seu caràcter d’inconformista. Cinc anys després, el 1909 estudia el Batxillerat a l’Institut de Girona i està internat al Col·legi dels Maristes. 

El darrer curs hagué d’examinar-se de manera lliure atès que fou expulsat de l’internat. Josep Pla va ésser internat a Girona per estudiar Batxillerat, allí fou quan començà a realitzar els primers escrits i a participar en diverses revistes locals. Pla s’enamorà de la ciutat de Girona. En la seva etapa d’estudiant i vivint en diverses pensions o cases de lloguer, Pla es dedicà a la lectura i al passeig. Sense deixar de banda les seves amistats de Palafrugell, a poc a poc, Pla es va anar introduint dins de l’ambient cultural barcelonès. Aviat descobreix l’Ateneu Barcelonès, lloc on s’hi està força estona diàriament llegint la premsa europea. A l’Ateneu coneix una sèrie d’intel·lectuals que marcaran els seus inicis literaris i periodístics: Joaquim Barralleras, Joan Estelrich, Alexandre Plana, Josep Maria de Sagarra, Enric Jardí, entre d’altres.El 1913 Pla inicià els estudis de Ciències a la Universitat de Barcelona, emperò, a mesura que el curs avançava, notà que l’atreien més les lletres i decidí canviar-se. Així doncs, Pla estudià la carrera de Dret. El 1917 és un any important, ja que, Josep Pla comença a publicar les primeres proses literàries en diversos mitjans: Ofrena, Cenacle, Diario de Gerona, L’Instant. Al cap de poc temps, el 1918 començà a anar a l’Ateneu Barcelonès. Allí conegué Alexandre Plana, el que esdevindria el seu mentor literari. Pla, inquiet, aviat participa a Baix Empordà i edita proses literàries a Alt Empordà de Figueres, i El Camí, de Barcelona. El 1919 ja llicenciat en Dret, treballa a Las Noticias i a La Publicidad. Pla també es preocupà que els seus fills tinguessin cultura i estudiessin: Josep, Pere, Maria i Rosa. En els darrers anys dels estudis de Dret, Pla encetà l’escriptura en prosa poètica, amb un estil senzill i forçat. En aquests primers escrits es podien veure els temes que protagonitzarien les seves obres futures: descripció de la realitat, subjectivisme poètic, fugir de la imaginació, ironia suau, i la tergiversació de fets i de personatges reals. Pla col·laborà breument amb el diari Las Noticias, entra a formar part de la redacció del diari La Publicidad l'abril del 1920 a París. Gràcies a aquestes petites col·laboracions, el seu estil literari es va definint a poc a poc. El juliol d'aquell mateix any fou acomiadat per haver plagiat un article, emperò, dos mesos després fou readmès gràcies a l'èxit dels seus escrits.

Pla destaca per ser el primer autor modern que escriu llibres de viatges en català. Va adquirint protagonisme com a corresponsal de premsa en diaris com La Veu de Catalunya i El Sol de Madrid. Pla va fer del llibre de viatges el seu full de ruta durant gairebé vint anys, això va comportar que n’escrivís una bona pila, entre els quals trobem reculls de cròniques viatgeres. Com a tants d’altres escriptors de la talla de Josep Carner o Josep Maria de Sagarra, treballa com a corresponsal per tot Europa. Pla es veu obligat a passar llargs períodes en algunes capitals europees i això fa que tingui interès per conèixer la situació política de cada país. Tot sense oblidar-se de la seva Catalunya. Sempre ho fa observant la realitat amb minuciositat, de conversar amb aquell individu que es topa amb ell i sobretot de saber escoltar. Sobretot, ho porta a terme sense deixar de banda el seu interès i amor per la lectura. Mai falta un llibre en els seus trajectes. El talent literari de Josep Pla ja aparegué en els seus dos primers llibres, molt ben rebuts per la gent, atès que, tingueren una tirada de dos mil exemplars per a cadascuna de les tres edicions publicades. Un autor que mai detura la seva escriptura i que sempre podrem trobar una que altra col·laboració en alguna revista literària o bé cultural. També, al cap de poc temps, Pla és reconegut com a un dels escriptors més destacats i avalat pels crítics literaris. Les seves obres són traduïdes a diverses llengües font d’aquesta qualitat literària. El 1921 Pla és escollit com a diputat de la Mancomunitat de Catalunya per la Lliga Regionalista del Baix Empordà. Enceta una secció anomenada “Pall-Mall”. Al mes de febrer Pla se’n va a Mallorca i des d’allí publicarà les seves cròniques en format de dietari. Li encomanen la tasca de corresponsal a Madrid. També aprofita per viatjar per Portugal. El seu pare pateix dificultats econòmiques i ha de viure com pot en cases de lloguer barcelonines. Al cap d’un any, envien Pla a terres italianes, emperò continua col·laborant en publicacions com La Publicidad, La Veu, El Sol de Madrid i a la revista D’Ací i d’Allà. El 1923 Pla viatjà per diverses poblacions com Ruhr, Lausana, Renània, Baviera, Turíngia i Saxònia, per a establir-se de manera definitiva a Berlín. Allí es troba amb Eugeni Xammar. 

Ja en temps de la dictadura de Primo de Rivera, el 1924 Pla fou processat per un article publicat a El Día, de Mallorca, en què era crític amb l’exèrcit espanyol. Pla hagué d’exiliar-se, tanmateix, continuava tenint contacte amb persones que lluitaven contra la dictadura, com ara, Francesc Macià. Pla no posa fi a les seves ànsies per viatjar. Ara es mou per Europa altre cop i festeja amb una noruega que nasqué a Barcelona, Adi Enberg. És el 1925 quan apareix l’obra Coses vistes. A pesar d’escriure de manera prolífica, continua sense pausa els seus viatges, ara per París, Rússia i Anglaterra. És en aquests anys, en què Pla anuncia a la seva família que s’havia casat amb Adi Enberg, amb qui viatjà a l’illa de Còrsega.

El 1927, Pla pogué retornà a Catalunya, deixa La Publicitat, ara amb la capçalera catalana, i obté tot el protagonisme dins de La Veu de Catalunya, diari de la Lliga Regionalista, que està sota la tutela de Francesc Cambó. De manera simultània, continuen apareixent les seves col·laboracions en diferents mitjans de comunicació escrits com La Nau, La Nova Revista, L’Opinió. La República és proclamada i Pla ara esdevé corresponsal parlamentari a Madrid pel diari La Veu de Catalunya, de totes maneres, una vegada més, segueix viatjant per Europa. És amenaçat de mort com a tots els periodistes que treballaven sota els ideals de la Lliga Regionalista. Pla decideix fugir de Catalunya el setembre del 1936. Quan esclata la Guerra Civil espanyola, Pla fuig cap a França i Itàlia amb la seva esposa, Adi Enberg, que treballava als serveis d’informació i de propaganda franquista a l’estranger.. Francesc Cambó encomana a Pla la Historia de la Segunda República Española.

És en aquest lapse de temps que veuen la llum obres com Llanterna màgica, Relacions, Cartes de lluny, Cartes meridionals, Madrid, un dietari, Madrid (L’adveniment de la República). També enceta la col·laboració a la revista S’Agaró. Ara viurà refugiat a Marsella, juntament, amb la seva dona. El 1938, Pla i Adi regressen a Espanya per Sant Sebastià, i col·labora a El Diario Vasco. El 1939, Pla retorna a Barcelona i al cap de poc temps se’n va a viure a l’Empordà i diversos indrets de la Costa Brava com Fornells, L’Escala, Cadaqués, colpit pels esdeveniments polítics que ja formen part del passat i per la guerra que pateix Europa. Aquest estat d’atuïment, condueixen a Pla a una reflexió sobre la seva pròpia existència, on el paisatge català esdevé un refugi en aquest exili interior. És així, com Pla decideix aïllar-se de manera voluntària, però sense foragitar les arrels. Ara sent atracció per la gent propera i senzilla dels pobles petits, que tenen els oficis més tradicionals: els artesans, els pagesos, els pescadors, i aquest fet influirà en la seva literatura. Com si fos en Josep Coromines, Joan Alcover, Santiago Rusiñol o Jacint Verdaguer, se’l veu viatjar per totes les contrades catalanes amb els mitjans de transport que té a l’abast, i quan no és així, a peu. Esdevé emmirallat pel paisatge català i fruit d’aquest entusiame, en les seves properes obres plasmarà la realitat i el redescobriment del paisatge a través de les vistes, o el mar, en un camí cap a l’adquisició de la maduresa com a escriptor. En finalitzar la guerra, esdevé un dels directors provisionals del diari La Vanguardia, entre gener i abril. Se separa d’Adi Enberg.

El 1940 Pla inicia una nova participació periodística, ara dins el setmanari Destino. Al cap de poc temps n’esdevindrà un dels principals impulsors i ideòlegs. El talent d’en Josep Pla semblava no tenir fi. Tot i que segueix col·laborant amb el nou règim, Pla pot continuar vivint gràcies a la literatura i el periodisme, els seus únics ingressos. A la vegada, aprofita per editar diversos llibres en castellà per encàrrec de temàtiques diferents: biografies, guies de viatges i similars. Entre 1940 i 1946 veuen la llum: Historia de la Segunda República Española, Costa Brava (Guía general y verídica), Las ciudades del mar, Viaje en autobús, Rusiñol y su tiempo, Humor honesto y vago, El pintor Joaquín Mir, La huida del tiempo, Un señor de Barcelona i Vida de Manolo.

En aquesta etapa de meditació i d’autocrítica, que Pla refuta ésser un escriptor en llengua castellana. És a través de la columna que escriu a Destino, que a poc a poc es retroba amb els seus lectors catalans, alhora que també renovella els seus contactes amb els sectors culturals catalans. Col·laboració que dura fins al 1976. Viu a l’Escala. Enceta una relació amb Aurora. És en el moment en què la censura esdevé més flonja, que Pla torna a publicar llibres en català, la llengua de concepció dels seus llibres. El 1943 inicia la seva participació setmanal a Diario de Barcelona. Un any després mor el seu pare. El 1946 viu a Cadaqués i festeja amb Consuelo. Durant el període 1946-1947, Pla retorna a l’escriptura en català amb obres com Cartes de lluny, Viatge a Catalunya i Cadaqués. El 1947 viu a cavall de l’Escala i el seu mas de Llofriu, lloc on justament un any després, s’hi instal·larà de manera definitiva. Durant una sèrie d’anys, Pla pateix dificultats econòmiques i es reclou a l’Empordà, on esdevé propietari rural. Ara, ja no tornarà a viure a la ciutat comtal. A través de la revista Destino, que li encarregarà una sèrie de reportatges. Pla recupera el viatge com a element narratiu, a través de diferents països: França, Israel, Nova York, Orient Mitjà, Amèrica del Sud, Rússia, entre d’altres. Pla ja no viatjarà com a corresponsal, sinó com a periodista que observa i que mostra atracció per l’evolució política i social del món. Com a curiositat, Pla decideix viatjar en petroliers, atès que, la seva lentitud, faciliten la seva escriptura i reelaboració de l’obra completa. També aprofita per a preparar algunes edicions de bibliòfil. Entre 1950 i 1956, els seus llibres en llengua catalana comencen a publicar-se a l’Editorial Selecta, de la mà de Josep Maria Cruzet, que també serà l’encarregat d’editar el primer projecte d’obres completes, amb vint-i-nou volums, entre novel·les, llibres de viatges, narracions, llibres de records, el 1956. Pla se’n va a Itàlia i Grècia. A Selecta veuen la llum alguns dels seus llibres més coneguts com ara: El carrer estret, Girona, un llibre de records, Cartes d’Itàlia. Pla donarà més importància a la memòria en aquesta etapa literària. Així doncs, trobem que tractarà temes que són propis de la nostra terra i cultura: el paisatge, la cuina, els oficis, els catalans destacats del segle, i els posarà al servei de la literatura memorialística, amb l’únic afany de recuperar de l’oblit una Catalunya que veu desaparèixer. El 1953 Pla viatja a Portugal, Cuba i també a València i a Madrid. Un any més tard, se’n va fins a Nova York. Any en què abandona la col·laboració a Diario de Barcelona. El 1955 visita a Josep Tarradellas, president de la Generalitat de Catalunya que es troba exiliat a París, i també es mou per Anglaterra. El 1957 viatja a Israel i Amèrica del Sud. Guanya el Premi Lletra d’Or gràcies a l’exempar Barcelona (papers d’un estudiant). Un any més tard, se’n va al Brasil. Arranca la sèrie Homenots, sèrie dedicada a seixanta personatges il·lustres catalans i edita Israel en los presentes días. Pla no posa fi als seus viatges. El 1959, recorre el Mar Roig, el golf Pèrsic, l’Oceà Índic, l’Atlàntic, i el Carib. El 1960 viatja a Amèrica, i comença a escriure per a El Correo Catalán, col·laboració que perdurarà fins al 1965. El 1962 clou la col·laboració amb l’Editorial Selecta. Aquest projecte literari va ésser fallit. Pla es queda uns anys sense editor. Al cap d’un any, roda pels Estats Units. Pla esmerça qualsevol moment que té del seu temps per a moure’s, veure món i inspirar-se, ara arriba el torn de Puerto Rico, Brasil, i Argentina. El 1965 mor la seva mare, i un temps després, va a Mallorca amb Baltasar Porcel. El 1966 inicia una nova etapa contractual amb l’editorial Destino, que dirigeix Josep Vergés, i dediquen esforços en una nova edició de l’obra completa. Inicien amb la publicació d’un llibre inèdit El quadern gris, que a més, sintetitza perfectament tota l’obra planiana. També reelaborarà llibres de viatges i publicarà narracions autobiogràfiques o reculls d’articles, entre d’altres. Pla tenia una gran multitud de lectors de diferents generacions, de diferents ideologies, d’arreu dels països catalans i que havien seguit la seva carrera al llarg dels anys. L’edició de la seva nova obra completa fou un èxit de publicació immediat, cosa que també s’acompanyà d’una aclamada crítica. Alguns posicionaments polítics adoptats durant els darrers anys del franquisme, acompanyats d’alguna que altra actitud provocativa, van allunyar el nostre escriptor dels sectors més catalanistes i progressistes de la cultura catalana, atès que, no acabaven d’entendre l’actitud d’hesitació que mostrava davant de la transició democràtica i el restabliment de l’autonomia de Catalunya. Pla va deixar-nos un llegat trenta mil pàgines en prosa que el fan ésser l’autor més prolífic de la literatura catalana contemporània.

El 1966 se’n va de visita a Les Canàries i Sud-amèrica, també a Holanda, Alemanya, França i Suïssa, Sueca, Xàtiva i retorna a Buenos Aires. Pla continua movent-se d’un lloc a un altre, incessantment, sense posar fi a aquesta dèria, són els seus anhels per saber i conèixer món, d’on li prové gran part de la seva inspiració. El 1967 realitza viatges més breus, però se’n va a Mallorca i a Atenes. Aquest mateix any rep la Medalla d’Or de la Diputació de Girona, i el Premi de la crítica Serra d’Or per El quadern gris, la qual se la considera una de les obres fonamentals dins de la literatura universal. El 1968 va a Leipzig. El 1969 Pla s’acosta a Moscou i al Nord d’Europa, emperò també es belluga pel Cantàbric, País Basc i Portugal. Òmnium Cultural crea el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, emperò, es desconeix el motiu pel qual el jurat any rere refutà que Pla fos qui rebés aquest guardó. La polèmica perdurarà fins i tot post mortem. Durant el mes d’agost del 1972 Pla pateix un lleu infart de miocardi. Per sort, es recupera ràpidament. La seva popularitat i admiració segueix en augment. El 1973 Pla llega la majoria de la seva biblioteca i crea la fundació que porta el seu nom. Aquest mateix any rep el Premi de la Crítica Serra d’Or per l’obra El que hem menjat. L’any 1975 els prínceps d’aleshores, Joan Carles i Sofia visiten Pla al seu mas. L’autor és mereixedor de la Medalla d’Or de la província de la Diputació de Barcelona. L’any 1976 Pla decideix cloure ldefinitivament a col·laboració a la revista Destino. Un any després, el 1977, rebé el Premi de la crítica Serra d’Or per l’obra Articles amb cua. El 1979 li atorguen el Premi Ciutat de Barcelona per Notes del capvesprol. El diputat de Convergència Democràtica Ramon Sala promogué una campanya per homenatjar l’obra literària de Pla que generà una nova polèmica. El 1980 el president Josep Tarradellas li imposà la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya. El filòleg Joan Coromines vindica la figura de Pla. L’obra Notes del capvesprol rep un altre premi, el de la Crítica Serra d’Or. El dia de sant Jordi del 1981, Pla mor a l’edat de vuitanta-quatre anys, però abans de morir deixa trenta-vuit volums de l’obra completa i diversos inèdits que aniran apareixent posteriorment. El 1997 es va celebrar l’Any Pla per a commemorar el centenari de l’autor. Curiosament, no va escriure teatre, però va inspirar diverses obres de dramàtica com per exemple: Ara que els ametllers ja estan batuts (1990), protagonitzada per en Josep Maria Flotats i amb un reguitzell de textos planians que donaven a conèixer l’individu; La increïble història de Dr Floït i Mr Pla (1997), on Els Joglars van recrear personatges d’en Robert Louis Stevenson, juntament amb Pla; o El quadern gris, de Joan Ollé. La rellevància d’en Josep Pla rau en diverses raons: la primera fou crear una prosa catalana moderna, és a dir, va desvinvular la llengua del to més acadèmic per a mostrar un estil més planer, proper a la gent, precís, emprant els adjectius adequats. En segon lloc, ésser un pou de memòria de l’epoca: una obra completa que abasta quaranta-set volums, on exerceix de cronista no tan sols dels fets que s’esdevenen políticament, sinó també socials i humans. Així doncs, retrata la vida rural que veu a l’Empordà i les seves vivències com a corresponsal europeu. Ésser un dominador del dietari i de la no-ficció: va posar al nivell de qualsevol obra literària gèneres com el llibre de viatges, la biografia i el dietari. Altrament, la conservació del lèxic: gràcies al seu mestratge va rescabal·lar moltes paraules de l’oblit, i que tan sols s’empraven a nivell col·loquial o en d’altres àmbits com el mariner, el pagès, el gastronòmic, i enriquint així el català. Pla sempre va mostrar-se reticent a rebre premis, emperò, fruit del seu talent, en va rebre nombrosos. Així doncs, si voleu conèixer coses del món i passar una hora de lectura satisfàctoria, els volums del senyor Josep Pla mai seran una pèrdua de temps, atès que, plasmava la realitat tal i com la fitaven els seus ulls, un ulls amb una memòria fotogràfica impressionant. Xavier Pla va relatar la vida d’aquest homenot al llibre Un cor furtiu (2024), escrivint un total de mil cinc-centes trenta-sis pàgines, que com era evident, sintetitzar la vida de l’autor devia ésser una empresa ben difícil, perquè sempre estava en moviment.

Autoretrat

“Jo, com a persona posada a treballar, no donava per més i penso que fet i fet he escrit la meitat de la meva obra per als diaris i les revistes, i l’altra meitat són tipus humans que he tractat de conèixer, com és l’enrevessat món dels pagesos i dels mariners o bé el senyor Cambó, o l’escultor Manolo, o Santiago Rusiñol, posem per cas. Aquests quaranta volums, als quals fatalment arribarem, són la meva modesta aportació a dues coses que estimo: la meva llengua i el país on he nascut.”

Josep Pla. Per passar l'estona, Ediciones Destino, 1979

Josep Maria Corretger Olivart

Gener del 2022 – octubre del 2026

 

Webgrafia:

Fundació Josep Pla, Vikipèdia, Gemini, lletres.net

Fotografies extretes de:

Fundació Josep Pla, Amazon, Llibreria Caselles, Diputats Mancomunitat

EXERCICIS:

1. Defineix amb les teves paraules qui era Josep Pla.

2. Per què se’l considera un dels màxims exponents de la literatura catalana contemporània?

3.Quines foren les principals aportacions de Josep Pla al panorama literari català?

4. Escull una obra d’en Josep Pla i explica de què tracta.

5. Comenta el present fragment de l’obra El carrer estret (1951).

HE ANAT –NO TENINT RES MÉS URGENT A FER– A DONAR UNA ULLADA AL CARRER ESTRET.

Quan Torrelles tenia muralles, una de les portes del recinte s'obria a ponent. Encara és visible un vestigi de torre que constata el fet. En aquesta porta s'iniciava un camí que després de giragonsejar sobre la part més plana i rica del terme fa cap a les masies escalonades sobre la carena. A partir de la braga de la muralla, a banda i banda d'aquest camí, s'hi alçaren unes cases que formaren l'actual carrer Estret. Gairebé totes elles són del segle XVIII i responen, més que al gust refinat del segle, a una concepció una mica ventruda de la solidesa. Posteriorment, però, han sofert tantes reformes i tantes modificacions, que exteriorment són impossibles de reconèixer. Els queda només la cornisa, l'orella baixa del teulat, que o sembla feta expressa perquè, a sota, hi facin el niu les falcies i les orenetes.

Avui, el carrer Estret queda diluït a dins de l'eixamplament que ha tingut Torrelles. Comença a la carretera i acaba a la placeta de l'Om, però des d'aquesta placeta hi ha encara diferents carrers, de manera que es pot dir que el carrer és dels més cèntrics. A la placeta de l'Om –que és vagament triangular i molt petita– he tractat de veure si trobava l'om que sens dubte donà nom a la placeta; però, d'arbre, no n'hi he vist pas cap, i d'om encara menys.

El camí carretal que anava a les masies i s'iniciava en aquesta placeta és avui una petita carretera provincial. Com que sospito que aquesta serà la meva carretera, l'he seguida fins als afores del poble i, encara que plena de pols, m'ha semblat bonica.

El carrer Estret pròpiament dit deu tenir una llargada com a màxim d'uns cent trenta metres. Té forma curvilínia –la mateixa forma que agafa la part central d'una serp en arrossegar-se per terra. He utilitzat la forma de la serp per comoditat i per fer-me entendre. També hauria pogut dir que el seu traçat s'assembla a la forma que agafen les ales d'un ocell quan les té horitzontals i tibants i al màxim de teses; és a dir, quan l'ocell planeja. Aquesta forma fa que de l'entrada del carrer no es vegi la sortida –malgrat ésser un carrer tan curt– i que de la sortida no es vegi l'entrada. Fa encara que des del centre del carrer no es vegi ni l'entrada ni la sortida.

El carrer, en el qual no he vist, malgrat els meus esforços i les meves bones disposicions, cap element de sublimitat ni de pintoresc, té una nota d'una obvietat indiscutible : és realment estret. Sobre els seus costats hi ha una vorera de pedra en el qual pot circular un ésser humà amb una facilitat evident. De tota manera, si aquesta persona fos molt voluminosa, com aquells homes tan grassos que abans es veien de tant en tant en el país i que semblen haver-se'n anat a l'altre món per delicadesa, silenciosament; els marxapeus del carrer serien insuficients. Pel centre del carrer –que és empedrat amb llambordes d'ull de serp–, hi pot passar un carro o una tartana folgadament. S'entén un carro embalumat fins dalt de tot de palla o d'userda. En aquest cas, les voreres li donen un suplement d'espai que li permet transitar amb una justesa perfecta. És a dir: el càlcul que serví per a construir el carrer fou fet a base de servir de pas a un carro de pagès carregat a seny. Mentre el transport es feu a base d'aquests carros, el càlcul fou perfecte. Avui resulta anacrònic i notòriament insuficient. Quan un camió modern s'atreveix a enfilar el carrer, ha de col·locar tot el joc lateral de les seves rodes sobre la vorera, cosa que no és pas senzilla i que sempre provoca les protestes airades dels ciutadans del carrer i les dels transeünts abocats a un perill cert, naturalment. El carrer Estret, doncs, ha entrat en un període més o menys llarg d'agonia. La seva duració dependrà dels diners que es tinguin per a crear una via de més ample i còmode accés. El motor d'explosió en tot cas desplaçarà el carrer a les golfes dels trastos vells. Arribarà un moment en què aquesta giragonsa urbana serà un indret silenciós, recollit i quiet. Els nostres fills –amb seguretat, els nostres nets– veuran créixer l'herba –una mica de filet verd– pels intersticis de l'empedrat. Mentrestant és l'esca de tota mena de petits conflictes entre el trànsit rodat, la ciutadania que hi és establerta i el transeünt modest. Hom hi sent una estranya sensació de perill: tot sembla col·laborar-hi activament en la producció d'una gran desgràcia: veure com un camió aparatós aixafa sobre el mur del carrer un home o una dona o potser una nena d'ulls negres o de cabells rossos. Llavors les coses s'arreglaran ràpidament i de seguida començarà a créixer l'herba entre les pedres del carrer.