"Tirant lo Blanc". El text teatral. Comprensió lectora. Adreçat a 3r d'ESO

 

El text que llegiràs a continuació correspon a tres fragments adaptats de l’obra “Tirant lo Blanc”, de Joanot Martorell, en la versió teatral que han realitzat Roger Cònsul i Pere Planella.

TIRANT LO BLANC

(versió de Roger Cònsul i Pere Planella)

PLAERDEMAVIDA: Escolteu. Jo dormia a la meva cambra, quan Estefania va venir amb una espelma per veure si dormia. Caminava molt suaument per no fer remor. Després va anar a trobar el meu senyor Tirant i el Conestable Diafebus que l’esperaven fora, i els va fer entrar dins la vostra cambra. Vostra Altesa anava ben perfumada i Tirant us tenia als seus braços i us besava molt sovint... I la Vostra Altesa li deia:

CARMESINA: «Deixa’m, Tirant, deixa’m».

PLAERDEMAVIDA: I us posava sobre el llit. Ai, llit! Qui us ha vist i qui us veu ara, tot sol! On és aquell que estava aquí quan jo somiava? I em va semblar que m’aixecava, que m’hi acostava i mirava tot el que fèieu.

CARMESINA (Rient tota l’estona): I no heu somiat res més?

PLAERDEMAVIDA: Sí, Santa Maria! Vós agafàveu un llibre d’oracions i dèieu:

CARMESINA: «Tirant, jo t’he deixat venir aquí per donar-te una mica de descans. Si m’estimes, m’has de prometre que no haig de tenir por de tu. La meva castedat és molt lloable. I ara he de resar les meves oracions...»

TIRANT: «Doncs sereu condemnada per tots els que estimen, ja que em voleu fer patir tant, però estaré content de fer tot el que la vostra majestat vulgui».

PLAERDEMAVIDA: Llavors vaig tenir la visió de com ell us desfeia la peça dels pits i amb pressa us els besava, i us volia posar la mà sota la faldilla per buscar-vos les pessigolles, i vós no l’hi volíeu permetre, perquè em temo que si l’hi haguéssiu permès, el vostre jurament hauria perillat. Després vaig veure, somiant, que Estefania estava sobre el llit amb Diafebus i em sembla que li veia blanquejar les cames, i deia sovint:

***

ESTEFANIA: «Ai senyor, que em feu mal! Tingueu-me una mica de llàstima i no em vulgueu matar del tot!»

PLAERDEMAVIDA: I veient els crits que feia, agafava un llençol, se’l posava a la boca, i amb les dents l’estrenyia ben fort per no cridar. Però no se’n va poder estar que al cap de poc no fes un crit:

ESTEFANIA: «Ai! Ai!»

PLAERDEMAVIDA: I el Conestable li va tancar la boca. I la meva ànima, sentint aquell plany saborós, em feia complànyer la desgràcia meva de no ser la tercera amb el meu Hipòlit. I Estefania continuava cridant, però ara amb un altre to:

ESTEFANIA: «Ai! Trista de mi! Què faré? Vés-te’n, cruel amb poc amor, que no tens pietat de mi!»

NARRADOR: Estefania se’n dolia, d’aquestes bodes sordes...

ESTEFANIA: A les meves bodes no han vingut els cortesans, ni cap capellà s’ha vestit per dir missa; no hi ha vingut ma mare ni més parents; no han tingut la feina de despullar-me la roba i vestir-me la camisa nupcial; no m’han fet pujar per força al llit perquè jo hi he sabut pujar sola; no han tingut feina els músics de tocar ni de cantar, que hi ha hagut bodes sordes.

NARRADOR: I quan es féu de dia i tothom s’hagué vestit, l’Emperador va marxar cap a Constantinoble. I diuen que després d’acomiadar-se de l’Emperador, Tirant s’acostà a la princesa. Ella s’aixecà el vel i amb llàgrimes als ulls no va poder dir altra cosa que:

CARMESINA: «Serà!»

NARRADOR: I ningú no recorda que mai hagi succeït a cap cavaller un cas semblant: fora de si, Tirant caigué del cavall.

CARMESINA: Capità! Com és que heu caigut?

TIRANT: Senyora, no és estrany que un home caigui: un cavall té quatre peus i cau. Com no ha de caure un home, que només en té dos? (Carmesina surt.)

Entra Tirant, coix i amb una crossa.

TIRANT: Senyora, com es troba la dama que jo més estimo?

PLAERDEMAVIDA: Ai, beneit! Si haguéssiu vingut més aviat, l’hauríeu trobada al llit. I si l’haguéssiu vista com jo, la vostra ànima tindria glòria eterna. Com que sé que teniu moltes ganes de la cosa desitjada, us ajudaré. Passeu. I per què no ve amb vós el meu Hipòlit?

***

Tirant i Plaerdemavida entren a la cambra de Carmesina. Estefania l’està pentinant.

CARMESINA: Qui us ha donat permís per entrar aquí? Ni és convenient, ni tens el dret d’entrar-hi sense el meu permís. Et prego que te’n vagis, que si l’Emperador ho sap... Per molt que Carmesina digui, Tirant no li fa cas: se li acosta, l’agafa pels braços, la besa a les mans, a la boca, als pits... És com un joc. Tirant li vol posar les mans sota la faldilla. Plaerdemavida i Estefania ajuden Carmesina tot rient. Tot d’una entra l’Emperadriu anunciada per un herald.

ESTEFANIA: Ai, que ve la senyora Emperadriu! Tots s’espanten. Tirant es llença a terra i les donzelles li llencen roba a sobre. Carmesina s’asseu sobre l’embolic de roba, i es continua pentinant com si res. L’Emperadriu s’asseu al costat de la seva filla...

NARRADOR: Va anar de poc que l’Emperadriu no s’assegués sobre el cap de Tirant. L’Emperadriu s’aixeca per anar a resar al fons de l’estança. Les donzelles la segueixen per poder tapar la fugida de Tirant que s’aixeca de sota la roba, li fa un darrer petó a Carmesina i se’n va, però de seguida torna a entrar.

ESTEFANIA: Ai, que ve l’Emperador!

CARMESINA: Ai, pobra de mi!

TIRANT: Com em podeu salvar, senyora?

CARMESINA: Sempre veniu a hores indispostes, vós! Carmesina comença a tapar Tirant amb la mateixa roba, i les donzelles l’ajuden. Corredisses. Finalment, Carmesina torna a asseure’s sobre la roba on hi ha Tirant.

NARRADOR: I l’Emperador va trobar-se la filla arreglant-se el cap.

EMPERADOR: Senyora Emperadriu, anem?

EMPERADRIU: Ja vinc.

EMPERADOR: Princesa... Carmesina s’aixeca, deixa passar la seva mare, i tots comencen a sortir.

CARMESINA: Oh! M’he deixat els guants.

ESTEFANIA: Us els aniré a buscar jo mateixa, Princesa.

CARMESINA: No! Que els he guardat en un lloc que cap de vosaltres sap. L’Emperador i l’Emperadriu se’n van. La Princesa tira enrere i va a buscar Tirant sota la roba. Ell fa un gran salt i agafa Carmesina pels braços, ballant per la cambra i besant-la.

TIRANT: Quanta bellesa! Tanta perfecció no l’havia vista mai en cap donzella!

CARMESINA: Jo et donaré glòria, honor i fama, Tirant, però ara deixa’m anar. Tirant no la deixa, sinó que reprèn els jocs amorosos. Les dues donzelles corren a ajudar Carmesina i agafen els braços de Tirant perquè no la pugui desvestir.

NARRADOR: I quan veié que ella se n’anava i que no la podia tocar amb les mans, allargà la cama, l’hi posà sota les faldilles, i amb la sabata tocà el lloc prohibit! Carmesina i les dames se’n van, rient. Tirant es treu la sabata i la mitja amb què ha tocat el lloc prohibit i se’n va.

NARRADOR: Aquella mitja i aquella sabata que havien tocat sota la faldilla de la princesa, al lloc prohibit, les va fer brodar amb perles, robins i diamants que es valoraren amb més de vint-i-cinc mil ducats.

***

N.B. Ara pots ampliar o reforçar la informació en el següent enllaç:

http://www.aldeaglobal.net/josepvicenspascual/T2.pdf

(Il·lustració de: Marzal Canós)

 

EXERCICIS:

1. Escull una de les tres escenes i comenta que s’hi esdevé.

2. Cerca un exemple d’acotació en el fragment teatral i justifica per què ho és.

3. Tria un dels tres fragments teatrals que apareixen més amunt i passa’l a text explicatiu i sense diàlegs.

4. Llegeix el present conte de Mercè Rodoreda intitulat “El bitllet de mil” i reescriu-lo com si es tractés d’un text teatral. Pensa en les intervencions dels personatges i les acotacions. Suprimeix les intervencions del narrador i les descripcions.

EL BITLLET DE MIL

“Ja n’estic tipa, de tanta misèria!”

Es va posar l’abric, vell i tronat, i va obrir la porta d’una revolada. A l’altra banda del replà la veïna escampava cera pel parquet de l’entrada. Quan se’n va adonar l’altra ja l’havia vista.

-Quin goig que fas... t’has pintat els ulls i tot...

-s’havia redreçat damunt dels genolls i se la mirava embadalida-...i t’has arrissat... si jo tingués els teus cabells... trigaràs molt?

-No ho sé. Me’n vaig a veure la meva amiga, la Isabel, que esta molt malalta.

-Va dir tot tancant la porta amb dos volts de clau. La claror del carrer va sobtar-la tot i que la tarda anava cap a l’acabament. De cop va sentir una mena de feblesa a les cames com si la voluntat anés a abandonar-la... però estava ben decidida. Res no l’aturaria. El primer home que li va passar pel costat va fer un xiulet i es va quedar palplantat mirant-la. “M’he pintat massa els ulls. Dec semblar... exactament el que vull semblar!”

En aquella hora passava poca gent pel boulevard Rochechouart. A la cantonada del carrer Dunkerke hi havia, com sempre, Zuzanne amb el carretó de les flors: embolicava clavells amb paper transparent. “Que no em vegi, tan pintada. Tot just ho havia acabat de pensar que Zuzanne aixecà el cap.

-Bon dia. No vol cap flor, avui?

S’hauria endut totes les del carretó. Els clavells devien ser acabats de collir i els poms rodons de les violetes de Parma semblava que esperessin senyores vestides de gris amb vels al capell perquè se les enduguessin a morir en gerros de cristall a dintre de cambres polides amb claror dolça i butaques de vellut.

-Després, quan tornaré a passar.

Va estrènyer el portamonedes buit contra del pit. La seguia algú. En un vidre d’aparador va veure l’home que feia un moment havia xiulat i s’havia girat a mirar-la. Va esperar trobar-se davant d’un altre aparador per veure’l més bé. S’hi atura. El cor li batia i no sabia com fer-ho per mirar-se’l. Era com si els ulls li fessin nosa. Se’ls havia pintats massa.

-Puc invitar-la a prendre alguna cosa?

Havia pogut veure, malgrat l’angúnia que li feia, que era jove, prim. Duia una gavardina i un feltre verd botella. Sense contestar-li torna a caminar. Quan va arribar a la plaça Pigalle travessa cap al centre, mira una estona les revistes d’un quiosc de diaris i es va dirigir cap al baixador del metro. Es va aturar i va repenjar l’esquena a la barana. Tot d’una, quan ja creia que havia perdut l’home que havia xiulat, el va veure que travessava el carrer. Tot els homes se la miraven. D’un gest enèrgic es va espolsar els cabells... i va sentir una veu càlida ran d’orella.

-Vols venir?

Se’l mira fit a fit, calcula i digué baixet però decidida: “Cinc-cents;”

Una esgarrifança de fred li va resseguir el cos. No veia res. Un muscle de la cama li palpitava sense parar i el cap li feia mal. Ell la va agafar pel braç i amb una veu fosca va murmurar:

-Vals el doble. Mil!...

5. Esmenta els elements que podem trobar en un text teatral i descriu-los en una frase.

6. Imagina’t que ets un locutor/a de ràdio i amb una altra persona et toca realitzar la dramatització d’una escena teatral. Prepara-la i enregistra-la.

7. Caracteritza amb un adjectiu cadascun dels personatges que apareixen en l’adaptació teatral de la novel·la “Tirant lo Blanc”.

8. Autoavalua’t: reflexiona sobre com t’han sortit les activitats relatives al text teatral. Amb quines dificultats t’has trobat i per què? Què has après durant el treball d’aquest tema?

 

 

El text teatral. Adreçat a l'ESO

 És una tipologia de text fonamentat en el diàleg. Aquest es crea mitjançant les intervencions que s’atribueixen als personatges. El text s’organitza en actes i escenes. D’aquí que en una obra teatral no hi hagi cap narrador que glossi la història. Serà a partir de les intervencions dels personatges que es planteja el conflicte de l’obra. L’autor del text, a través de les acotacions, detalla aspectes relacionats amb la interpretació escènica, per tant, ens explica si un personatge vesteix d’una determinada manera, si riu o plora, si s’enfada, i similars.

Les peces teatrals estan formades pels elements següents:

1. Els actes:

Són les diferents parts en què s’organitza un obra, serien els capítols de les novel·les. Responen a la unitat d’acció i de temps de l’obra. En canvi, a les escenes, trobem les entrades i les sortides dels personatges de l’acció.

2. El text:

On apareix el que diuen els personatges en lletra versaleta. El seu nom apareix seguit de dos punts i de les seves intervencions.

3. Les acotacions:

Explicacions que apareixen al text entre parèntesi i amb una lletra diferent, generalment en cursiva, de la lletra del text teatral. Són els comentaris referents a l’ambientació escènica, el to de veu amb què s’ha de dir el text, les entrades i les sortides dels personatges, el moviment a escena, els efectes sonors, els decorats, entre d’altres, i que l’autor/a de la dramatització incorpora en el text amb la finalitat de representar-lo com cal. Veiem un exemple d’acotació:

(Enmig de l’escena hi ha una guitarra trencada. Al fons, un escenari mal il·luminat i s’escolta el brogit de la gent que espera que apareguin els músics).

.El diàleg i el monòleg

El text teatral, com que no disposa de narrador, fa que el diàleg adopti el paper principal per tal de conèixer el desenvolupament de l’obra. Dins del diàleg hi podem trobar l’alternança d’intervencions dels personatges, com si fos una conversa amb preguntes i respostes, les reaccions, i els comentaris que genera cada intervenció d’un personatge que apareix a escena.

També hi podem trobar el monòleg, és a dir, la intervenció d’un sol personatge davant del públic. Alhora, és un altre recurs teatral que empra l’autor per a donar a conèixer els pensaments i la caracterització dels diferents personatges.

.Els personatges

L’autor/a d’un text teatral, a més de crear els personatges, n’idea els seus comportaments gestuals i verbals. Llavors, seran els actors i les actrius els qui donaran vida als següents personatges en un escenari, assumint-ne el paper que ha caracteritzat el seu autor/a. Els personatges segons el protagonisme que tenen dins de l’obra poden ser principals o secundaris, en funció de si les seves intervencions són més o menys destacades. També hi podem trobar els figurants, que són personatges que no tenen cap intervenció parlada dins de l’obra, emperò, en formen part.

.L’estructura

Dins d’un text teatral, tal i com succeïa en els textos narratius, hi podem trobar com a estructura interna les tres parts principals: la introducció, el nus i el desenllaç. Dins de la introducció s’hi planteja el conflicte; en el nus es desenvolupa l’acció fins a aconseguir el moment de l’esclat de la tensió, i en el desenllaç se soluciona el conflicte.

N.B. Revisa continguts en el present enllaç:

https://prezi.com/0vp4nwafbxdz/el-genere-teatral/

(Material adaptat de: DIVERSOS, Llengua catalana i literatura. 3^r ESO, Editorial Teide, Barcelona, 2007) 

(Imatge extreta de: Freepik)

EXERCICIS:

1. Explica la diferència que hi ha entre un acte i una escena.

2. Què és una acotació? Escriu-ne un exemple.

3. En un monòleg teatral qui intervé i quina és la finalitat d’aquesta acció?

4. Cerca un petit fragment teatral en format paper o bé digital i argumenta per què és un text d’aquesta tipologia d’acord amb el que has après a la present fitxa.

5. Inventa una petita escena teatral on intervenguin dos o més personatges.

6. Digues si són certes o falses les següents afirmacions:

a) Les acotacions fan referència a l’escenografia de l’obra.

b) Els figurants són personatges que intervenen a l’obra.

c) El text teatral està escrit en forma dialogada.

d) Una obra teatral planteja les tres parts bàsiques: plantejament, desenvolupament i tornada a l’inici.

7. Corregeix les afirmacions falses de l’activitat 6 i escriu-les de nou correctament.

8. Fòrum: t’agrada llegir obres teatrals? Per què? O bé prefereixes més anar al teatre? Raona les teves respostes.

9. Prepara una petita escena teatral d’una obra que t’atregui i representa-la a l’aula.

10. Autoavalua’t: reflexiona sobre com t’han anat les activitats sobre el text teatral. Què t’ha costat més i per què?

Aprèn els diftongs, els triftongs i els hiats d'una manera senzilla. Adreçat a tothom

 

A qui alguna vegada no li ha ballat el cap estudiant i memoritzant els diftongs? Perquè llavors ja sabria separar les lletres com toca i a final de línia si és el cas. Jo mateix. Doncs bé, donant una llambregada a aquest esquema ja te’ls sabràs per sempre. Els hi donem una ullada.

DIFTONGS
DECREIXENTS	VOCAL + i
	VOCAL + U
CREIXENTS	i  + VOCAL
	U + VOCAL
TRIFTONGS
DIFTONG CREIXENT + DIFTONG DECREIXENT
HIATS
CONSONANT + U + VOCAL
CONSONANT +  i  + VOCAL

 

D’entrada recordar, que un diftong són dues vocals que es pronuncien en un mateix cop de veu. Ex: Pau, peu.

Els diftongs decreixents ja surten sols posant una VOCAL + i / U.

Ex: ai, ei, ii, oi, ui; au, eu, iu, ou, uu.

El mateix succeeix amb els diftongs creixents, emperò se’ns remarcava U + VOCAL: gua, güe, güi, guo; qua, qüe, qüi, quo.

I es deixa en oblit l’altra tipologia: i + VOCAL.

Ex: no-ies.

Pel que fa als triftongs, són la combinació d’un diftong creixent i un de decreixent, veiem exemples:

creueu, guaitar.

N.B. Fixa’t que la construcció dels diftongs decreixents és justament la contrària dels diftongs creixents. Els decreixents porten la vocal (i / u) al darrere i els creixents la porten al davant (i / u). Fàcil de recordar, oi?

Per un altre costat, un hiat és justament el contrari d’un diftong. Són dues vocals que es pronuncien de manera separada. Si el mot porta un accent o bé una dièresi, encara és més senzill localitzar-los, atès que, ja te’ls indiquen aquestes marques gràfiques.

Ex: dia, teatre, país, veïna.

L’estructura principal és:

Consonant + i / u + vocal

emperò, no és l’únic, hi ha quatre casos més, mira la imatge i els exemples.

 

 

 (Imatges extretes de: Mestre a casa, Pinterest, Aprende con Sandra, CPNL)

 

EXERCICIS:

1. Explica amb exemples la diferència que hi ha entre un diftong i un hiat.

2. A sota hi ha dos mots, quin és el diftong i quin és el hiat i per què? Raona les teves respostes.

graella, viu.

3. Sense mirar els apunts, escriu tres mots que continguin un diftongs i tres més que tinguin un hiat.

4. Realitza un esquema d’aquesta fitxa sobre els diftongs i els hiats i que t’ajudi a recordar-los.

5. Per a què serveixen els diftongs i els hiats?

6. Inventa una gamificació per tal de treballar els diftongs, triftongs i els hiats a l’aula.

7. Fòrum: com t’ha anat l’aprenentatge amb els diftongs, triftongs i hiats? Què t’ha costat més i per què? Quina estratègia has emprat per a recorder els diftongs, els triftongs i els hiats?

 

 

 

 

"El nostre llibre de cuina" (3). Les receptes de l'aula d'acollida

Avui us presento una nova proposta per si algú vol fer la seva aportació culinària típica del seu país. Començo amb una de ben nostra, a base de caragols.

CARAGOLS A LA VINAGRETA

INGREDIENTS:

-Caragols de vinya.

-Aigua.

-Sal.

-Herbes aromàtiques: romer, llorer, farigola, fonoll, bitxo.

-Pebre negre granulat.

-Salsa vinagreta: oli d’oliva verge extra, sal, orenga, pebre negre molt, vinagre, ceba.

 

PASSOS:

Primer de tot, es deixen els caragols en dejuni quatre dies.

Es dipositen els caragols en una olla amb aigua, sal i vinagre, per tal que, vagin expulsant la baba, que a la vegada, podem traure amb una escumadora. Es netegen bé, canviant l’aigua diverses vegades, i fregant-los amb les mans.

Posteriorment, es posen a bullir amb molta aigua, sal, granets de pebre i les herbes aromàtiques a foc lent. Quan vegis que els caragols comencen a traure les antenes, llavors, és el moment d’augmentar el foc fins que esdevinguin cuits. Curosament, es trau l’escuma amb una espàtula. Després, els passarem per un colador.

Es prepara la salsa anomenada vinagreta amb els ingredients següents: oli d’oliva verge extra, sal, orenga, pebre negre molt, vinagre, ceba. Tots ben mesclats.

Finalment, se serveixen els caragols en un plat gran i en una tassa per a cada persona es posa la vinagreta. Es degusten extraient el caragol i remullant-lo a la salsa. Veure què bons!!

(Josep Maria, professor)

(Imatge extreta de: Tripadvisor)

EXERCICIS:

1. Explica un recepta típica del teu país, segueix el model de dalt de la fitxa: posa un títol, afegeix la bandera, escriu els ingredients, com es prepara i a sota, el teu nom i el curs.

2. Quin tipus de text trobem en una recepta culinària? Aporta les principals característiques d’aquest tipus de text.

3. Fòrum: t’agrada cuinar? Per què? Alguna vegada has preparat quelcom per a menjar? El què? Vas tenir èxit?

"La casa de foc", la gran novel·la de Francesc Serés. Adreçat a tothom

Al llarg dels darrers vint anys, l’autor Francesc Serés (Saidí, 1972) ha anat obrint-se camí dins del panorama literari català, fins arribar a consolidar-lo. Aquesta empresa l’ha aconseguida gràcies a l’escriptura d’obres com “Els ventres de la terra” (2000), finalista del Premi Pere Calders i Premi Pedro Saputo de las Letras Aragonesas; “L’arbre sense tronc” (2001), Premi Ciutat de Badalona; “Una llengua de plom” (2002), “De fems i de marbres” (2003), “La força de la gravetat” (2006), Premi de la Crítica Serra d’Or de narrativa i Nacional de Cultura de literatura; “La matèria prima” (2007), “Contes russos” (2009), Premi de la Crítica Catalana i Ciutat de Barcelona; “Mossegar la poma” (2012) i “La pell de frontera” (2014), Premi de la Crítica Serra d’Or de narració.

Serés, originari d’una família de pagesos, es va llicenciar en Belles Arts i en Antropologia social i cultural. A la vegada, compagina l’escriptura amb la investigació i la docència. Precisament, en aquest darrer àmbit dirigeix la Residència Faber de Creació  a Olot i també treballa com a director de l’Àrea de Creació de l’Institut Ramon Llull de Barcelona. Col·laborador de mitjans escrits com el diari “Ara” o “El País”. Ara bé, curiosament, va iniciar-se en el camp creatiu amb disciplines ben allunyades de l’escriptura, com ho són la pintura i la fotografia, tot i que, s’hi interrelacionen. Ha fonamentat la seva carrera literària sobretot en tres gèneres: la novel·la, el relat curt i el teatre. La majoria dels seus llibres els trobareu en una mateixa editorial, Quaderns Crema.

Fa poc ha retornat amb un as sota la màniga, “La casa de foc” (2020), una novel·la llarga i treballada, de sis-centes pàgines, que inclou diversitat d’històries i que l’han avalat com a vencedor del Premi Proa de novel·la, a més de ser molt ben rebuda tant per la crítica com pel gran públic. Aquest ha estat el seu refugi durant els darrers anys, en un esforç unànime per a culminar una obra brillant.

Si ens endinsem en “La casa de foc”, Serés glossà que el narrador de la novel·la, que podria ésser perfectament un alter ego de l’autor, tot i que no ho és, es quedà a viure a Sallent, i allí conegué un micromón durant sis anys, curiosament, els mateixos que l’autor tardà a redactar l’obra, perquè va patir inseguretats, a més d’haver-ho de compaginar amb la Residència Faber de Creació i l’Institut Ramon Llull. Així doncs, un desconegut arriba a un lloc i es converteix en un arquetipus. Emperò, els altres també no són coneguts. Allí van esdevenint-se fets i a poc a poc, en el dia a dia, van establint coneixença. És aquí com explanà l’escriptor que el temps, l’espai i les persones fan la resta. Tant l’autor com el lector van apropiant-se d’elles. Ells són els principals coneixedors de les relacions que s’estableixen entre ells, les voluntats, les inseguretats. Llavors, cal ésser hàbil per a emprar una narrativa efectiva per tal que ajudi a recordar-los. La principal trama de la novel·la depèn de tantes altres que hi tenen un vincle, com si fos un llibre dins d’altres llibres.

En obres com “La pell de la frontera” (2014) i “Mossegar-se la poma” (2012), aquesta darrera escrita per encàrrec editorial, hi apareix el món de la parella, atès que, Serés va viure una separació. Tot hi influeix, com explicà: “Quan tens un conflicte propi l’acabes explicant. De la necessitat en farem virtut”. També es va trobar que ningú havia emmarcat cap obra literària a Sallent, perquè com deia ell: “És un lloc complicat des del punt de vista narratiu. I vaig pensar, què en quedaria dels anys que vaig viure allí? Tinc milers de fotografies d’aquell temps. El perdràs? Per què no li dones una forma. És narcicista estar en el centre del món”.

“La casa de foc” és una novel·la circular. Comença pel final. A mesura que l’escrivia, li anava arribant la inspiració sense aturador: “Em venien al cap els personatges com si fossin màgia, com el saurí que cerca aigua”. Emperò les vivències que un mateix ha presenciat també hi són ben presents, en paraules de Serés: “Tot el que escric em passa ben a prop. Pot connectar-se amb un altre llibre, però te n’allunyes per a no repetir-te. Si introdueixes un element que no està vist, com un superheroi, serà l’atracció”. No serà l’única, perquè com glossà l’autor: “Els dolents agraden”, com succeeix amb en Jordi de Can Sol de la novel·la, un personatge construït a partir de les contradiccions. Ell coneix el món contemporani i intenta preparar a la seva neta. Pren decisions i se’n fa responsable. A més, seran els altres protagonistes de la novel·la els que el faran actuar.

Serés és un lletrat intel·ligent i que domina a la perfecció els processos que formen part de la creació de la novel·la. D’aquí, que com deia ell, cal dossificar la informació. El narrador no sap res dels fets que s’aniran esdevenint. Així doncs, no pot avançar de pressa, perquè aniria en detriment de la novel·la. Dins de les pàgines de “La casa de foc” hi trobem un món complex, un relat de profunditat, on es parla de parts ocultes, on entra en joc la interpretació, el saber què li passa a l’altre. Segons Serés, això ho hem après de la ciència, dels relats que hem escoltat i és interessant veure com s’explana dins del llibre: “El novel·lista no s’ho pot estalviar. És com el periodista, que trau una cosa oculta. L’escriptor també ho fa, basteix aquest món. Sap la quantitat d’informació que dona a cada pàgina, perquè el lector la pugui digerir”.

L’obra també mostra una noció de versemblança. Hi apareix la influència rebuda en els anys d’escriptura quan fa ús de la descripció. És llavors, quan vas trobant el paisatge: “Podem fer una aportació a les altres cultures. Aquest passat passat. Digues cap a on vas, poses un tempo, i indiques a quin lloc concret”.

L’escriptor de Saidí, afincat a Olot, troba que al món hi ha narratives molt igualades a causa d’aquest món tan globalitzat, com passa amb la semblança de les ciutats. Segons ell, cada ciutat ha de trobar la seva identitat, tot s’ha de reconvertir, forma part de la contemporaneïtat. Alhora, es troba en deute amb l’articulisme d’opinió, gènere del qual encara participa i el fascina. Gràcies a aquest fet, moltes obres seves estan hiperconnectades, amb el món rural com a rerefons, això fa que el corpus creatiu  esdevingui un tot, com feia el mateix Salvador Espriu.

Sobre el fet de l’elaboració de l’obra, glossà que sempre parteix d’una elaboració prèvia. Posteriorment, realitza una planificació i cerca una part de sorpresa i de llibertat dels personatges. Posa uns nuclis centrals ben marcats i part de la història que relatarà. Durant aquest procés creatiu també va veient els fragments que va eliminant, i que el deixen tocat, preferiria no haver de fer-ho. Tanmateix, ho troba magnífic, perquè al cap i a la fi veu que “s’ha enrotllat massa”.

Una vegada en una biblioteca vaig llegir en un fulletó els seus autors imprescindibles i on al mateix temps, n’assenyalava una obra que l’havia captivat, entre alguns d’aquests autors i obres de capçalera que han influït en la seva narrativa hi ha William Faulkner “Absalom, Absalom”, Mikhaïl Bulgàkov “El mestre i Margarida”, Marcel Proust amb “A la recerca del temps perdut”, Josep Pla “El quadern gris”, Mercè Rodoreda “Viatges i flors”, Joan Sales “Incerta glòria”, Nadejda Mandelstam “Contra tota esperança”, Louis-Ferdiand Céline “Semmelweis”, Camilo José Cela “Cristo versus Arizona”, Fernando Pesoa “Poemes d’Álvaro de Campos”.

Amb la novel·la “La casa de foc”, Serés ha realitzat un esforç incommensurable, majúscul, una obra que ben aviat es farà un lloc dins de les lletres catalanes, on els autors/es que venen més exemplars són els coneguts pel gran públic, alguns d’ells repetint fórmules i tot, o que ja tenen un públic fidel a les seves espatlles. Això no ho trobarem en l’escriptura d’en Francesc, un autor que cerca l’originalitat, regenerar-se un i altre cop, com si fos una àloe vera, innovar en el camp narratiu, és de tancar etapes passades, de cercar nous aires, si es vol, perspectives, d’un altruisme literari que mai torna enrere, per tal de llegar amb el temps, una narrativa de referència i de la qual en quedi constància, que no se l’emporti el vent i que perduri en el record. “La casa de foc” és l’obra a la qual ha dedicat més energies i una de les que més satisfaccions li donarà. Novel·la que cavalca amb moltes concomitances amb “Solitud”, de Víctor Català, perquè l’acció succeeix en un paisatge rural, feréstec, on els protagonistes passen per diversos estadis emocionals, l’espai físic es correspon amb l’entorn mental, i on la muntanya n’és un personatge destacat. “La casa de foc”, es posiciona com una de les seves obres cabdals i que seduirà a milers de lectors/es.

Josep Maria Corretger 

Febrer del 2021

(Crèdit fotogràfic: Proa, Francesc Serés)

EXERCICIS:

1. Realitza un booktuber que no superi els noranta segons sobre “La casa de foc” de Francesc Serés.

2. Serés és un dels autors més destacats de la nostra literatura. Has llegit alguna de les seves obres? Què et va semblar? Raona les teves respostes.

3. Crea un anunci publicitari en format àudio, vídeo o en paper per a la novel·la “La casa de foc”.

Vocabulari visual (7): Vehicles terrestres. Adreçat a l'Aula d'acollida i a l'ESO

Donem una llambregada a les parts d’aquests dos coneguts mitjans de transport terrestres. És fonamental que us fixeu bé en la fletxa que assenyala cada element i que porta el nom. Alguns d’aquests elements que formen part tant de la bicicleta com de l’automòbil no es diuen de manera correcta en català. Ho veureu en algunes activitats que et proposem a sota de la fitxa. Si hi poses atenció, sempre els anomenaràs correctament.

 

 [Clica a sobre de la imatge per a ampliar-la]

(Imatge extreta de: DIVERSOS, Món. Llengua i interculturalitat, materials per a l’alumnat nouvingut, Usuari independent B1. Nivell llindar, Barcelona, 2007)

 

EXERCICIS:

1. Visualitza la imatge de la bicicleta durant vint segons i intenta recordar el nom d’alguns dels elements que la formen.

2. Ídem de l’activitat anterior, emperò, amb el cotxe.

3. Subratlla la forma/es correcta/es de les següents parts de la bicicleta i del cotxe.

freno / fre;       manillar / manillarg;   selló / seient / asiento;  pinyo / pinyó;

parabrisa / palabrisa;  faro / fars;  tub d’escapament / tubo de escape;

guardabarros / parafang;

4. Amplia el vocabulari d’aquesta fitxa amb més parts que manquen, tant de la bicicleta com del vehicle.

5. Explica la diferència entre aquests tres mots que s’interrelacionen.

Roda:

Càmera:

Pneumàtic:

6. Quina diferència hi ha entre el pany i la maneta de la porta?

7. Esmenta quins elements de la bicicleta i del cotxe diem malament? Per què?

8. La paraula amagada…

Automòbil:

-Part del cotxe que s’empra per a visualitzar els conductors que venen pel darrera:

-Planxa metàl·lica que protegeix el motor d’un vehicle:

-Llum que alerta de les direccions cap on es desviarà el cotxe:

-Espai on es dipositen les maletes o les compres:

-Element que protegeix el cotxe dels escatxics del fang:

9. Relaciona cada part de la bicicleta amb la seva definició.

plat, quadre, raig, cadena, pinyó, pneumàtic.

-Estructura central de la bicicleta de forma triangular:

-Cercle de goma que protegeix la roda:

-Tren de dents que unides i fent rotació fan que la bicicleta es mogui:

-Element situat a la roda del darrere i que dirigeix les marxes de la bicicleta:

-Element dentat per on passa la cadena:

-Dona estabilitat a la roda i el seu nom es deu a la similitud amb els “braços” del sol:

10. Autoavalua’t: reflexiona sobre com t’han anat les activitats de la present fitxa. Comenta les dificultats que t’han sorgit, com les has resoltes i si el treball d’aquest vocabulari proposat t’ha ajudat a millorar i a corregir errades.