"Tirant lo Blanc". El text teatral. Comprensió lectora. Adreçat a 3r d'ESO

 

El text que llegiràs a continuació correspon a tres fragments adaptats de l’obra “Tirant lo Blanc”, de Joanot Martorell, en la versió teatral que han realitzat Roger Cònsul i Pere Planella.

TIRANT LO BLANC

(versió de Roger Cònsul i Pere Planella)

PLAERDEMAVIDA: Escolteu. Jo dormia a la meva cambra, quan Estefania va venir amb una espelma per veure si dormia. Caminava molt suaument per no fer remor. Després va anar a trobar el meu senyor Tirant i el Conestable Diafebus que l’esperaven fora, i els va fer entrar dins la vostra cambra. Vostra Altesa anava ben perfumada i Tirant us tenia als seus braços i us besava molt sovint... I la Vostra Altesa li deia:

CARMESINA: «Deixa’m, Tirant, deixa’m».

PLAERDEMAVIDA: I us posava sobre el llit. Ai, llit! Qui us ha vist i qui us veu ara, tot sol! On és aquell que estava aquí quan jo somiava? I em va semblar que m’aixecava, que m’hi acostava i mirava tot el que fèieu.

CARMESINA (Rient tota l’estona): I no heu somiat res més?

PLAERDEMAVIDA: Sí, Santa Maria! Vós agafàveu un llibre d’oracions i dèieu:

CARMESINA: «Tirant, jo t’he deixat venir aquí per donar-te una mica de descans. Si m’estimes, m’has de prometre que no haig de tenir por de tu. La meva castedat és molt lloable. I ara he de resar les meves oracions...»

TIRANT: «Doncs sereu condemnada per tots els que estimen, ja que em voleu fer patir tant, però estaré content de fer tot el que la vostra majestat vulgui».

PLAERDEMAVIDA: Llavors vaig tenir la visió de com ell us desfeia la peça dels pits i amb pressa us els besava, i us volia posar la mà sota la faldilla per buscar-vos les pessigolles, i vós no l’hi volíeu permetre, perquè em temo que si l’hi haguéssiu permès, el vostre jurament hauria perillat. Després vaig veure, somiant, que Estefania estava sobre el llit amb Diafebus i em sembla que li veia blanquejar les cames, i deia sovint:

***

ESTEFANIA: «Ai senyor, que em feu mal! Tingueu-me una mica de llàstima i no em vulgueu matar del tot!»

PLAERDEMAVIDA: I veient els crits que feia, agafava un llençol, se’l posava a la boca, i amb les dents l’estrenyia ben fort per no cridar. Però no se’n va poder estar que al cap de poc no fes un crit:

ESTEFANIA: «Ai! Ai!»

PLAERDEMAVIDA: I el Conestable li va tancar la boca. I la meva ànima, sentint aquell plany saborós, em feia complànyer la desgràcia meva de no ser la tercera amb el meu Hipòlit. I Estefania continuava cridant, però ara amb un altre to:

ESTEFANIA: «Ai! Trista de mi! Què faré? Vés-te’n, cruel amb poc amor, que no tens pietat de mi!»

NARRADOR: Estefania se’n dolia, d’aquestes bodes sordes...

ESTEFANIA: A les meves bodes no han vingut els cortesans, ni cap capellà s’ha vestit per dir missa; no hi ha vingut ma mare ni més parents; no han tingut la feina de despullar-me la roba i vestir-me la camisa nupcial; no m’han fet pujar per força al llit perquè jo hi he sabut pujar sola; no han tingut feina els músics de tocar ni de cantar, que hi ha hagut bodes sordes.

NARRADOR: I quan es féu de dia i tothom s’hagué vestit, l’Emperador va marxar cap a Constantinoble. I diuen que després d’acomiadar-se de l’Emperador, Tirant s’acostà a la princesa. Ella s’aixecà el vel i amb llàgrimes als ulls no va poder dir altra cosa que:

CARMESINA: «Serà!»

NARRADOR: I ningú no recorda que mai hagi succeït a cap cavaller un cas semblant: fora de si, Tirant caigué del cavall.

CARMESINA: Capità! Com és que heu caigut?

TIRANT: Senyora, no és estrany que un home caigui: un cavall té quatre peus i cau. Com no ha de caure un home, que només en té dos? (Carmesina surt.)

Entra Tirant, coix i amb una crossa.

TIRANT: Senyora, com es troba la dama que jo més estimo?

PLAERDEMAVIDA: Ai, beneit! Si haguéssiu vingut més aviat, l’hauríeu trobada al llit. I si l’haguéssiu vista com jo, la vostra ànima tindria glòria eterna. Com que sé que teniu moltes ganes de la cosa desitjada, us ajudaré. Passeu. I per què no ve amb vós el meu Hipòlit?

***

Tirant i Plaerdemavida entren a la cambra de Carmesina. Estefania l’està pentinant.

CARMESINA: Qui us ha donat permís per entrar aquí? Ni és convenient, ni tens el dret d’entrar-hi sense el meu permís. Et prego que te’n vagis, que si l’Emperador ho sap... Per molt que Carmesina digui, Tirant no li fa cas: se li acosta, l’agafa pels braços, la besa a les mans, a la boca, als pits... És com un joc. Tirant li vol posar les mans sota la faldilla. Plaerdemavida i Estefania ajuden Carmesina tot rient. Tot d’una entra l’Emperadriu anunciada per un herald.

ESTEFANIA: Ai, que ve la senyora Emperadriu! Tots s’espanten. Tirant es llença a terra i les donzelles li llencen roba a sobre. Carmesina s’asseu sobre l’embolic de roba, i es continua pentinant com si res. L’Emperadriu s’asseu al costat de la seva filla...

NARRADOR: Va anar de poc que l’Emperadriu no s’assegués sobre el cap de Tirant. L’Emperadriu s’aixeca per anar a resar al fons de l’estança. Les donzelles la segueixen per poder tapar la fugida de Tirant que s’aixeca de sota la roba, li fa un darrer petó a Carmesina i se’n va, però de seguida torna a entrar.

ESTEFANIA: Ai, que ve l’Emperador!

CARMESINA: Ai, pobra de mi!

TIRANT: Com em podeu salvar, senyora?

CARMESINA: Sempre veniu a hores indispostes, vós! Carmesina comença a tapar Tirant amb la mateixa roba, i les donzelles l’ajuden. Corredisses. Finalment, Carmesina torna a asseure’s sobre la roba on hi ha Tirant.

NARRADOR: I l’Emperador va trobar-se la filla arreglant-se el cap.

EMPERADOR: Senyora Emperadriu, anem?

EMPERADRIU: Ja vinc.

EMPERADOR: Princesa... Carmesina s’aixeca, deixa passar la seva mare, i tots comencen a sortir.

CARMESINA: Oh! M’he deixat els guants.

ESTEFANIA: Us els aniré a buscar jo mateixa, Princesa.

CARMESINA: No! Que els he guardat en un lloc que cap de vosaltres sap. L’Emperador i l’Emperadriu se’n van. La Princesa tira enrere i va a buscar Tirant sota la roba. Ell fa un gran salt i agafa Carmesina pels braços, ballant per la cambra i besant-la.

TIRANT: Quanta bellesa! Tanta perfecció no l’havia vista mai en cap donzella!

CARMESINA: Jo et donaré glòria, honor i fama, Tirant, però ara deixa’m anar. Tirant no la deixa, sinó que reprèn els jocs amorosos. Les dues donzelles corren a ajudar Carmesina i agafen els braços de Tirant perquè no la pugui desvestir.

NARRADOR: I quan veié que ella se n’anava i que no la podia tocar amb les mans, allargà la cama, l’hi posà sota les faldilles, i amb la sabata tocà el lloc prohibit! Carmesina i les dames se’n van, rient. Tirant es treu la sabata i la mitja amb què ha tocat el lloc prohibit i se’n va.

NARRADOR: Aquella mitja i aquella sabata que havien tocat sota la faldilla de la princesa, al lloc prohibit, les va fer brodar amb perles, robins i diamants que es valoraren amb més de vint-i-cinc mil ducats.

***

N.B. Ara pots ampliar o reforçar la informació en el següent enllaç:

http://www.aldeaglobal.net/josepvicenspascual/T2.pdf

(Il·lustració de: Marzal Canós)

 

EXERCICIS:

1. Escull una de les tres escenes i comenta que s’hi esdevé.

2. Cerca un exemple d’acotació en el fragment teatral i justifica per què ho és.

3. Tria un dels tres fragments teatrals que apareixen més amunt i passa’l a text explicatiu i sense diàlegs.

4. Llegeix el present conte de Mercè Rodoreda intitulat “El bitllet de mil” i reescriu-lo com si es tractés d’un text teatral. Pensa en les intervencions dels personatges i les acotacions. Suprimeix les intervencions del narrador i les descripcions.

EL BITLLET DE MIL

“Ja n’estic tipa, de tanta misèria!”

Es va posar l’abric, vell i tronat, i va obrir la porta d’una revolada. A l’altra banda del replà la veïna escampava cera pel parquet de l’entrada. Quan se’n va adonar l’altra ja l’havia vista.

-Quin goig que fas... t’has pintat els ulls i tot...

-s’havia redreçat damunt dels genolls i se la mirava embadalida-...i t’has arrissat... si jo tingués els teus cabells... trigaràs molt?

-No ho sé. Me’n vaig a veure la meva amiga, la Isabel, que esta molt malalta.

-Va dir tot tancant la porta amb dos volts de clau. La claror del carrer va sobtar-la tot i que la tarda anava cap a l’acabament. De cop va sentir una mena de feblesa a les cames com si la voluntat anés a abandonar-la... però estava ben decidida. Res no l’aturaria. El primer home que li va passar pel costat va fer un xiulet i es va quedar palplantat mirant-la. “M’he pintat massa els ulls. Dec semblar... exactament el que vull semblar!”

En aquella hora passava poca gent pel boulevard Rochechouart. A la cantonada del carrer Dunkerke hi havia, com sempre, Zuzanne amb el carretó de les flors: embolicava clavells amb paper transparent. “Que no em vegi, tan pintada. Tot just ho havia acabat de pensar que Zuzanne aixecà el cap.

-Bon dia. No vol cap flor, avui?

S’hauria endut totes les del carretó. Els clavells devien ser acabats de collir i els poms rodons de les violetes de Parma semblava que esperessin senyores vestides de gris amb vels al capell perquè se les enduguessin a morir en gerros de cristall a dintre de cambres polides amb claror dolça i butaques de vellut.

-Després, quan tornaré a passar.

Va estrènyer el portamonedes buit contra del pit. La seguia algú. En un vidre d’aparador va veure l’home que feia un moment havia xiulat i s’havia girat a mirar-la. Va esperar trobar-se davant d’un altre aparador per veure’l més bé. S’hi atura. El cor li batia i no sabia com fer-ho per mirar-se’l. Era com si els ulls li fessin nosa. Se’ls havia pintats massa.

-Puc invitar-la a prendre alguna cosa?

Havia pogut veure, malgrat l’angúnia que li feia, que era jove, prim. Duia una gavardina i un feltre verd botella. Sense contestar-li torna a caminar. Quan va arribar a la plaça Pigalle travessa cap al centre, mira una estona les revistes d’un quiosc de diaris i es va dirigir cap al baixador del metro. Es va aturar i va repenjar l’esquena a la barana. Tot d’una, quan ja creia que havia perdut l’home que havia xiulat, el va veure que travessava el carrer. Tot els homes se la miraven. D’un gest enèrgic es va espolsar els cabells... i va sentir una veu càlida ran d’orella.

-Vols venir?

Se’l mira fit a fit, calcula i digué baixet però decidida: “Cinc-cents;”

Una esgarrifança de fred li va resseguir el cos. No veia res. Un muscle de la cama li palpitava sense parar i el cap li feia mal. Ell la va agafar pel braç i amb una veu fosca va murmurar:

-Vals el doble. Mil!...

5. Esmenta els elements que podem trobar en un text teatral i descriu-los en una frase.

6. Imagina’t que ets un locutor/a de ràdio i amb una altra persona et toca realitzar la dramatització d’una escena teatral. Prepara-la i enregistra-la.

7. Caracteritza amb un adjectiu cadascun dels personatges que apareixen en l’adaptació teatral de la novel·la “Tirant lo Blanc”.

8. Autoavalua’t: reflexiona sobre com t’han sortit les activitats relatives al text teatral. Amb quines dificultats t’has trobat i per què? Què has après durant el treball d’aquest tema?