El
text que llegiràs a continuació correspon a tres fragments adaptats de l’obra
“Tirant lo Blanc”, de Joanot Martorell, en la versió teatral que han realitzat
Roger Cònsul i Pere Planella.
TIRANT LO BLANC
(versió
de Roger Cònsul i Pere Planella)
PLAERDEMAVIDA:
Escolteu. Jo dormia a la meva cambra, quan Estefania va venir amb una espelma
per veure si dormia. Caminava molt suaument per no fer remor. Després va anar a
trobar el meu senyor Tirant i el Conestable Diafebus que l’esperaven fora, i
els va fer entrar dins la vostra cambra. Vostra Altesa anava ben perfumada i
Tirant us tenia als seus braços i us besava molt sovint... I la Vostra Altesa
li deia:
CARMESINA:
«Deixa’m, Tirant, deixa’m».
PLAERDEMAVIDA:
I us posava sobre el llit. Ai, llit! Qui us ha vist i qui us veu ara, tot sol!
On és aquell que estava aquí quan jo somiava? I em va semblar que m’aixecava,
que m’hi acostava i mirava tot el que fèieu.
CARMESINA
(Rient
tota l’estona): I no heu somiat res més?
PLAERDEMAVIDA:
Sí, Santa Maria! Vós agafàveu un llibre d’oracions i dèieu:
CARMESINA:
«Tirant, jo t’he deixat venir aquí per donar-te una mica de descans. Si m’estimes,
m’has de prometre que no haig de tenir por de tu. La meva castedat és molt
lloable. I ara he de resar les meves oracions...»
TIRANT:
«Doncs sereu condemnada per tots els que estimen, ja que em voleu fer patir tant,
però estaré content de fer tot el que la vostra majestat vulgui».
PLAERDEMAVIDA:
Llavors vaig tenir la visió de com ell us desfeia la peça dels pits i amb
pressa us els besava, i us volia posar la mà sota la faldilla per buscar-vos les
pessigolles, i vós no l’hi volíeu permetre, perquè em temo que si l’hi haguéssiu
permès, el vostre jurament hauria perillat. Després vaig veure, somiant, que
Estefania estava sobre el llit amb Diafebus i em sembla que li veia blanquejar
les cames, i deia sovint:
***
ESTEFANIA:
«Ai senyor, que em feu mal! Tingueu-me una mica de llàstima i no em vulgueu
matar del tot!»
PLAERDEMAVIDA:
I veient els crits que feia, agafava un llençol, se’l posava a la boca, i amb
les dents l’estrenyia ben fort per no cridar. Però no se’n va poder estar que al
cap de poc no fes un crit:
ESTEFANIA:
«Ai! Ai!»
PLAERDEMAVIDA:
I el Conestable li va tancar la boca. I la meva ànima, sentint aquell plany
saborós, em feia complànyer la desgràcia meva de no ser la tercera amb el meu
Hipòlit. I Estefania continuava cridant, però ara amb un altre to:
ESTEFANIA:
«Ai! Trista de mi! Què faré? Vés-te’n, cruel amb poc amor, que no tens pietat
de mi!»
NARRADOR:
Estefania se’n dolia, d’aquestes bodes sordes...
ESTEFANIA:
A les meves bodes no han vingut els cortesans, ni cap capellà s’ha vestit per
dir missa; no hi ha vingut ma mare ni més parents; no han tingut la feina de despullar-me
la roba i vestir-me la camisa nupcial; no m’han fet pujar per força al llit
perquè jo hi he sabut pujar sola; no han tingut feina els músics de tocar ni de
cantar, que hi ha hagut bodes sordes.
NARRADOR:
I quan es féu de dia i tothom s’hagué vestit, l’Emperador va marxar cap a
Constantinoble. I diuen que després d’acomiadar-se de l’Emperador, Tirant s’acostà
a la princesa. Ella s’aixecà el vel i amb llàgrimes als ulls no va poder dir altra
cosa que:
CARMESINA:
«Serà!»
NARRADOR:
I ningú no recorda que mai hagi succeït a cap cavaller un cas semblant: fora de
si, Tirant caigué del cavall.
CARMESINA:
Capità! Com és que heu caigut?
TIRANT:
Senyora, no és estrany que un home caigui: un cavall té quatre peus i cau. Com
no ha de caure un home, que només en té dos? (Carmesina surt.)
Entra
Tirant, coix i amb una crossa.
TIRANT:
Senyora, com es troba la dama que jo més estimo?
PLAERDEMAVIDA:
Ai, beneit! Si haguéssiu vingut més aviat, l’hauríeu trobada al llit. I si
l’haguéssiu vista com jo, la vostra ànima tindria glòria eterna. Com que sé que
teniu moltes ganes de la cosa desitjada, us ajudaré. Passeu. I per què no ve
amb vós el meu Hipòlit?
***
Tirant
i Plaerdemavida entren a la cambra de Carmesina. Estefania l’està pentinant.
CARMESINA:
Qui us ha donat permís per entrar aquí? Ni és convenient, ni tens el dret d’entrar-hi
sense el meu permís. Et prego que te’n vagis, que si l’Emperador ho sap... Per
molt que Carmesina digui, Tirant no li fa cas: se li acosta, l’agafa pels braços,
la besa a les mans, a la boca, als pits... És com un joc. Tirant li vol posar
les mans sota la faldilla. Plaerdemavida i Estefania ajuden Carmesina tot rient.
Tot d’una entra l’Emperadriu anunciada per un herald.
ESTEFANIA:
Ai, que ve la senyora Emperadriu! Tots s’espanten. Tirant es llença a terra i
les donzelles li llencen roba a sobre. Carmesina s’asseu sobre l’embolic de roba,
i es continua pentinant com si res. L’Emperadriu s’asseu al costat de la seva
filla...
NARRADOR:
Va anar de poc que l’Emperadriu no s’assegués sobre el cap de Tirant. L’Emperadriu
s’aixeca per anar a resar al fons de l’estança. Les donzelles la segueixen per
poder tapar la fugida de Tirant que s’aixeca de sota la roba, li fa un darrer
petó a Carmesina i se’n va, però de seguida torna a entrar.
ESTEFANIA:
Ai, que ve l’Emperador!
CARMESINA:
Ai, pobra de mi!
TIRANT:
Com em podeu salvar, senyora?
CARMESINA:
Sempre veniu a hores indispostes, vós! Carmesina comença a tapar Tirant amb la
mateixa roba, i les donzelles l’ajuden. Corredisses. Finalment, Carmesina torna
a asseure’s sobre la roba on hi ha Tirant.
NARRADOR:
I l’Emperador va trobar-se la filla arreglant-se el cap.
EMPERADOR:
Senyora Emperadriu, anem?
EMPERADRIU:
Ja vinc.
EMPERADOR:
Princesa... Carmesina s’aixeca, deixa passar la seva mare, i tots comencen a
sortir.
CARMESINA:
Oh! M’he deixat els guants.
ESTEFANIA:
Us els aniré a buscar jo mateixa, Princesa.
CARMESINA:
No! Que els he guardat en un lloc que cap de vosaltres sap. L’Emperador i
l’Emperadriu se’n van. La Princesa tira enrere i va a buscar Tirant sota la
roba. Ell fa un gran salt i agafa Carmesina pels braços, ballant per la cambra
i besant-la.
TIRANT:
Quanta bellesa! Tanta perfecció no l’havia vista mai en cap donzella!
CARMESINA:
Jo et donaré glòria, honor i fama, Tirant, però ara deixa’m anar. Tirant no la
deixa, sinó que reprèn els jocs amorosos. Les dues donzelles corren a ajudar
Carmesina i agafen els braços de Tirant perquè no la pugui desvestir.
NARRADOR:
I quan veié que ella se n’anava i que no la podia tocar amb les mans, allargà
la cama, l’hi posà sota les faldilles, i amb la sabata tocà el lloc prohibit! Carmesina
i les dames se’n van, rient. Tirant es treu la sabata i la mitja amb què ha
tocat el lloc prohibit i se’n va.
NARRADOR:
Aquella mitja i aquella sabata que havien tocat sota la faldilla de la princesa,
al lloc prohibit, les va fer brodar amb perles, robins i diamants que es valoraren
amb més de vint-i-cinc mil ducats.
***
N.B. Ara pots ampliar o
reforçar la informació en el següent enllaç:
http://www.aldeaglobal.net/josepvicenspascual/T2.pdf
(Il·lustració
de: Marzal Canós)
EXERCICIS:
1.
Escull una de les tres escenes i comenta que s’hi esdevé.
2.
Cerca un exemple d’acotació en el fragment teatral i justifica per què ho és.
3.
Tria un dels tres fragments teatrals que apareixen més amunt i passa’l a text
explicatiu i sense diàlegs.
4.
Llegeix el present conte de Mercè Rodoreda intitulat “El bitllet de mil” i
reescriu-lo com si es tractés d’un text teatral. Pensa en les intervencions
dels personatges i les acotacions. Suprimeix les intervencions del narrador i
les descripcions.
EL BITLLET DE MIL
“Ja
n’estic tipa, de tanta misèria!”
Es
va posar l’abric, vell i tronat, i va obrir la porta d’una revolada. A l’altra
banda del replà la veïna escampava cera pel parquet de l’entrada. Quan se’n va
adonar l’altra ja l’havia vista.
-Quin
goig que fas... t’has pintat els ulls i tot...
-s’havia
redreçat damunt dels genolls i se la mirava embadalida-...i t’has arrissat...
si jo tingués els teus cabells... trigaràs molt?
-No
ho sé. Me’n vaig a veure la meva amiga, la Isabel, que esta molt malalta.
-Va
dir tot tancant la porta amb dos volts de clau. La claror del carrer va
sobtar-la tot i que la tarda anava cap a l’acabament. De cop va sentir una mena
de feblesa a les cames com si la voluntat anés a abandonar-la... però estava
ben decidida. Res no l’aturaria. El primer home que li va passar pel costat va
fer un xiulet i es va quedar palplantat mirant-la. “M’he pintat massa els ulls.
Dec semblar... exactament el que vull semblar!”
En
aquella hora passava poca gent pel boulevard Rochechouart. A la cantonada del
carrer Dunkerke hi havia, com sempre, Zuzanne amb el carretó de les flors:
embolicava clavells amb paper transparent. “Que no em vegi, tan pintada. Tot
just ho havia acabat de pensar que Zuzanne aixecà el cap.
-Bon
dia. No vol cap flor, avui?
S’hauria
endut totes les del carretó. Els clavells devien ser acabats de collir i els
poms rodons de les violetes de Parma semblava que esperessin senyores vestides
de gris amb vels al capell perquè se les enduguessin a morir en gerros de
cristall a dintre de cambres polides amb claror dolça i butaques de vellut.
-Després,
quan tornaré a passar.
Va
estrènyer el portamonedes buit contra del pit. La seguia algú. En un vidre
d’aparador va veure l’home que feia un moment havia xiulat i s’havia girat a
mirar-la. Va esperar trobar-se davant d’un altre aparador per veure’l més bé.
S’hi atura. El cor li batia i no sabia com fer-ho per mirar-se’l. Era com si
els ulls li fessin nosa. Se’ls havia pintats massa.
-Puc
invitar-la a prendre alguna cosa?
Havia
pogut veure, malgrat l’angúnia que li feia, que era jove, prim. Duia una
gavardina i un feltre verd botella. Sense contestar-li torna a caminar. Quan va
arribar a la plaça Pigalle travessa cap al centre, mira una estona les revistes
d’un quiosc de diaris i es va dirigir cap al baixador del metro. Es va aturar i
va repenjar l’esquena a la barana. Tot d’una, quan ja creia que havia perdut
l’home que havia xiulat, el va veure que travessava el carrer. Tot els homes se
la miraven. D’un gest enèrgic es va espolsar els cabells... i va sentir una veu
càlida ran d’orella.
-Vols
venir?
Se’l
mira fit a fit, calcula i digué baixet però decidida: “Cinc-cents;”
Una
esgarrifança de fred li va resseguir el cos. No veia res. Un muscle de la cama
li palpitava sense parar i el cap li feia mal. Ell la va agafar pel braç i amb
una veu fosca va murmurar:
-Vals
el doble. Mil!...
5.
Esmenta els elements que podem trobar en un text teatral i descriu-los en una
frase.
6. Imagina’t que ets un locutor/a de ràdio i amb una altra persona et toca
realitzar la dramatització d’una escena teatral. Prepara-la i enregistra-la.
7.
Caracteritza amb un adjectiu cadascun dels personatges que apareixen en
l’adaptació teatral de la novel·la “Tirant lo Blanc”.
8.
Autoavalua’t: reflexiona sobre com t’han sortit les activitats relatives al
text teatral. Amb quines dificultats t’has trobat i per què? Què has après
durant el treball d’aquest tema?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada