Treballem la llengua i literatura catalanes: Contes de Ray Bradbury (2): "L'home del pis de dalt". Adreçat a tothom

L'HOME DEL PIS DE DALT

(Un conte de Ray Bradbury)

Recordava amb quina cura i perícia l'àvia acariciava les fredes entranyes del pollastre acabat de destriar i extreia les meravelles que contenien: els humits i lluents bucles d'intestí amb la seva olor de carn, l'embalum musculós del cor, el pedrer amb la seva col·lecció de llavors. Amb quina pulcritud i delicadesa obria l'àvia el pollastre i introduïa la seva grassoneta maneta per despullar-lo de les medalles. Aquestes serien separades, algunes en recipients amb aigua, altres embolicades en paper per després, potser, llençar-les al gos. I després venia el ritual de la taxidèrmia: omplir l'au amb pa humitejat i condimentat, i fer la cirurgia amb una agulla veloç i brillant, puntada rere puntada, ben atapeïda.

Aquest era un dels majors delits en els onze anys de vida de Douglas.

En total, hi havia vint ganivets als diversos calaixos grinyolants d'aquella taula màgica de la cuina, d'on l'àvia, una dona gran de rostre amable i gentil, amb els cabells blancs com una bruixa bondadosa, extreia els artefactes per als seus miracles.

A Douglas se li demanava silenci. Podia quedar-se dempeus a l'altra banda de la taula, davant de l'àvia, amb el nas tret sobre la vora, observant. Però qualsevol expressió del nen podria interferir amb l'encanteri. Era meravellós quan l'àvia tova els salers de plata i ruixava una suposada pluja de pols de mòmia i ossos indis polvoritzats sobre l'au, murmurant versos místics entre les seves genives desdentades.

—Àvia —va dir la Douglas per fi, trencant el silenci—. Jo soc així per dins?

Va assenyalar el pollastre.

—Sí —va dir l'àvia. —Una mica més ordenat i presentable, però més o menys igual.

—I amb més farciment! —va afegir Douglas, orgullós de les entranyes.

—Sí—va dir l'àvia—, amb més farciment.

-L'avi té molt més que jo. Li sobresurt per davant i pot recolzar els colzes.

L'àvia va riure i va negar amb el cap.

Douglas va dir:

—I Lucie Williams, la del carrer de baix, ella…

—Calla, nen! —va exclamar l'àvia.

—Però ella té…

—No t'importa allò que ella tingui! Això és diferent.

—Però per què ella és diferent?

—Un dia vindrà una libèl·lula amb la seva agulla de sargir i et cosirà la boca —va dir l'àvia amb fermesa.

Douglas va esperar, i després va preguntar:

—Com saps que tinc les entranyes així, àvia?

—Va, ves-te'n ja!

Va sonar el timbre de la porta principal.

A través del vidre de la porta, Douglas va veure un barret de palla mentre corria pel passadís. El timbre va repicar una vegada i una altra. Douglas va obrir la porta.

—Bon dia, nen, està la casolana?

Uns freds ulls grisos en un rostre llarg, llis i del color de la nou van escrutar Douglas. L'home era alt, prim, portava una maleta, un portafolis, un paraigua sota el braç doblegat, guants gruixuts i grisos de rica textura als dits fins i lluïa un horrible barret de palla nou.

Douglas va recular.

—Està ocupada.

—Vull llogar l'habitació de dalt, la de l'anunci.

—Ja tenim deu llogaters i aquesta habitació està llogada, vagi's!

—Douglas! —De sobte, l'àvia era darrere seu. —Com està vostè? —va dir a l'estrany. —No feu cas a aquest nen.

Sense somriure, l'home va entrar molt rígid. Douglas els va observar ascendir fins a perdre'ls de vista escales amunt, i va escoltar l'àvia detallar les comoditats de l'habitació superior. Poc després, va baixar pressurosa per agafar llençols de l'armari de la roba blanca i enviar Douglas volant amb ells.

Douglas es va aturar al llindar de l'habitació. La cambra havia canviat de manera estranya simplement perquè el foraster havia estat en ell un moment. El barret de palla jeia trencadís i terrible sobre el llit, i el paraigua es recolzava rígid contra una paret com un ratpenat mort amb les fosques ales plegades.

Douglas va parpellejar i va mirar el paraigua.

L'estrany s'alçava al centre de l'habitació, alt, molt alt.

—Aquí en té!

Douglas va deixar la roba neta sobre el llit.

—Mengem al migdia. Sigui puntual. Si baixa tard, la sopa es refredarà! ¡L'àvia se les arregla perquè sigui així, sempre!»

L'home alt i estrany va comptar deu centaus de coure nous i els va fer dringar a la butxaca de la camisa de Douglas.

—Serem amics —va dir, ombrívol.

Era curiós que l'home no tingués res més que centaus de coure. Molts. Res de plata, ni monedes de deu centaus, ni de vint-i-cinc. Només centaus de coure nous.

Douglas li va donar les gràcies de mala gana.

—Canviaré aquests per una moneda de deu centaus per fer-la fora a la meva guardiola. Ja tinc sis dòlars i cinquanta centaus en monedes de deu, a punt per al meu viatge al campament a l'agost.

—M'he de rentar ara —va dir l'home alt.

En una ocasió, a mitjanit, Douglas s'havia despertat en sentir una tempesta que rugia fora: el vent fred i intens sacsejava la casa i la pluja fuetejava la finestra. De cop i volta, un llamp va caure fora, provocant una explosió silenciosa i terrorífica. Recordava la por que va sentir en veure la seva habitació, estranya i horrible a la llum instantània.

Així era ara en aquesta cambra. Es va quedar mirant l'estrany. La cambra ja no era la mateixa, sinó que havia canviat de manera indefinible perquè aquest home, amb la rapidesa d'un llamp, havia vessat la seva llum per tot arreu. Douglas va retrocedir lentament mentre el desconegut avançava.

La porta es va tancar a la cara.

La forquilla de fusta va pujar amb puré de patates i va baixar buit. El senyor Koberman —doncs aquest era el seu nom— havia portat la forquilla, el ganivet i la cullera de fusta quan l'àvia va anunciar el dinar.

—Senyora Spaulding —va dir en veu baixa—, els meus propis coberts, si us plau, utilitzeu-los. Avui faré el dinar, però a partir de demà, només l'esmorzar i el sopar.

L'àvia entrava i sortia apressada, portant plats de sopa, mongetes i puré de patates per impressionar el seu nou llogater, mentre Douglas s'asseia fent dringar els seus coberts de plata contra el plat, perquè havia descobert que això irritava el senyor Koberman.

—Conec un truc —digué Douglas. —Observeu.

Va prémer una dent de la forquilla amb l'ungla. Va apuntar diversos sectors de la taula com un mag. On sigui que assenyalava, sorgia el so de la dent de la forquilla vibrant, com la veu metàl·lica d'un elf. Era una cosa senzilla, és clar. Pressionava secretament el mànec de la forquilla contra la superfície de la taula. La vibració sorgia de la fusta, com una caixa de ressonància. Semblava completament màgic.

—Allà, allà i allà ! —exclamà Douglas, fent vibrar novament la forquilla. Va assenyalar la sopa del senyor Koberman i el soroll semblà emanar-la.

El rostre color nou del senyor Koberman es va tornar dur, ferm i terrible. Va apartar violentament el bol de sopa, amb els llavis crispats. Es va tirar enrere a la cadira.

Va aparèixer l'àvia.

—Vaja, què passa, senyor Koberman?

—No puc fer aquesta sopa.

—Per què?

—Perquè estic satisfet i no en puc menjar més. Gràcies.

El senyor Koberman va abandonar l'habitació, fulminant-los amb la mirada.

—Què vas fer ara? —va preguntar l'àvia a Douglas amb brusquedat.

—Res. Àvia, per què menja amb culleres de fusta?

—No és assumpte teu! Quan tornes a escola?

—En set setmanes.

—Ai, Déu meu! —va exclamar l'àvia.

El senyor Koberman treballava de nit. Tornava misteriosament cada matí a les vuit, prenia un petit esmorzar i després dormia a la seva habitació, sense fer soroll, durant tot el calorós dia, fins que a la nit sopava amb la resta dels llogaters.

Els hàbits de son del senyor Koberman obligaven Douglas a mantenir-se en silenci. Això era insuportable per a ell, així que, cada cop que l'àvia s'absentava de casa, Douglas pujava i baixava les escales colpejant un tambor, rebotant pilotes de golf o, simplement, cridava durant tres minuts fora de la porta del senyor Koberman o descarregava la cadena del vàter set vegades seguides.

El senyor Koberman mai no es movia. La seva habitació estava en silenci i fosca. No es queixava. No se sentia cap so. Seguia dormint. Era molt estrany.

Douglas va sentir cremar dins seu una flama d'odi d'un blanc pur, amb una bellesa constant i inalterable. Aquella habitació era ara la Terra de Koberman. Antany havia estat lluminosa, un lloc ple de flors, quan la senyoreta Sadlowe hi vivia. Ara era austera, nua, freda, neta, amb tot al seu lloc, aliena i fràgil.

Al quart matí, Douglas va pujar les escales.

A mig camí del segon pis hi havia una gran finestra inundada de sol, emmarcada per vidres de quinze centímetres en tons taronja, porpra, blau, vermell i borgonya. A les encantades hores del matí, quan el sol lliscava pel passamans per colpejar el replà de l'escala, Douglas es quedava fascinat davant d'ella, observant el món a través dels vidres multicolors.

Ara era un món blau, un cel blau, gent blava, tramvies blaves i gossos trotant blaus.

Va canviar de vidre. Ara… un món ambre! Van passar dues dones en to llimona, semblaven les filles de Fu Manchú. Douglas riu. Aquest vidre feia que fins i tot la llum del sol semblés més daurada.

Eren les vuit del matí. A baix, el senyor Koberman va passar caminant de tornada del seu treball nocturn, amb el bastó penjant del braç i el barret de palla enganxat al capdavant amb brillantina.

Douglas va canviar de vidre una altra vegada. El senyor Koberman era un home vermell caminant per un món vermell amb arbres vermells i flors vermelles i… una mica més.

Alguna cosa sobre… el senyor Koberman.

Douglas va tancar els ulls.

El vidre vermell feia coses al senyor Koberman. La cara, el vestit i les mans. La roba semblava esvair-se. Douglas gairebé va creure, per un instant terrible, que podia veure dins del senyor Koberman. I el que va veure el va fer recolzar-se contra el vidre vermell, parpellejant.

En aquell moment, el senyor Koberman va mirar cap amunt, va veure Douglas i va tovar el seu bastó-paraigua amb ira, com si fos a atacar. Va córrer ràpidament a través de la gespa vermella cap a la porta principal.

—Jovet! —va cridar pujant les escales. —Què feies?

—Només mirant —va dir Douglas, atordit.

—Això és tot? —va exclamar el senyor Koberman.

—Sí, senyor. Miro a través de tots els vidres. Tota mena de mons. Blaus, vermells, grocs… Tots diferents.

—Tot tipus de mons, eh! —El senyor Koberman va mirar els petits vidres, amb la cara pàl·lida. Es va recompondre. Es va netejar la cara amb un mocador i va fingir riure.

—Sí, tota mena de mons. Tots diferents.

Va caminar fins a la porta de la seva habitació.

—Endavant, continua jugant —va dir.

La porta es va tancar. El passadís va quedar buit. El senyor Koberman havia entrat.

Douglas va arronsar les espatlles i va trobar un nou vidre.

—Oh, tot és violeta!

Mitja hora més tard, mentre jugava al seu sorral darrere de la casa, Douglas va sentir l'estrèpit de vidres trencats. Es va posar dret d'un salt.

Un moment després, l'àvia va aparèixer al porxo del darrere amb la vella corretja d'esmolar navalles en una mà tremolosa.

—Douglas! T'he dit una vegada i una altra que mai llancis la teva pilota de bàsquet contra la casa! Oh, em fan venir ganes de plorar!

—No m'he mogut aquí —va protestar.

—Vine a veure el que has fet, nen malcriat!

Els vidres de colors jeien destrossats en un caos multicolor al descans de l'escala. La seva pilota de bàsquet reposava entre les ruïnes.

Abans que pogués intentar proclamar la seva innocència, Douglas va rebre una dotzena de cops punxants. On sigui que es tornava, cridant, la corretja tornava a colpejar-lo.

Més tard, Douglas es compadia dels cops rebuts amagant el cap al sorral com un estruç. Sabia qui havia llançat la pilota. Un home amb barret de palla, un paraigua rígid i una habitació freda i grisa. Sí, sí, sí. Les llàgrimes afloraven als ulls. Però espera. Ja veuràs .

Va sentir l'àvia escombrant els vidres trencats. Els va recollir i els va llançar a la galleda de les escombraries. Meteors de vidre blau, rosa i groc van caure brillants.

Quan va marxar, Douglas es va arrossegar, gemegant, per rescatar tres trossos de l'increïble vidre. Al senyor Koberman no li agradaven les finestres de colors. Aquests trossos —els va fer dringar entre els seus dits— valdria la pena guardar-los.

L'avi arribava de la seva oficina al diari poc abans que els altres llogaters, a les cinc en punt. Quan uns passos lents i pesants omplien el vestíbul, i un gruixut bastó de caoba colpejava al paraigüer, Douglas corria a abraçar la gran panxa del seu avi i a seure als genolls mentre aquest llegia el diari vespertí.

—Hola, avi!

—Hola, petit!

—Avui l'àvia va tornar a especejar pollastres. És divertit veure'l —va dir Douglas.

L'avi va continuar llegint.

—És la segona vegada aquesta setmana que talla pollastres. És la dona dels pollastres. T'agrada veure com ho fa, eh? Ets un petit granuet de sang freda! Ja!

—Només soc curiós.

—Ho ets —va murmurar l'avi, arrufant les celles. —Recordes aquell dia quan van matar aquella noia a l'estació de tren? Simplement t'hi vas acostar i la vas mirar, malgrat la sang… —riu— ets una bestiola rara. Continua així. No tinguis por mai de res a la teva vida. Suposo que ho has heretat del teu pare, que era home d'armes. Tu hi estaves molt unit abans de venir a viure aquí, l'any passat.

L'avi va tornar al diari.

Una llarga pausa.

—Avi?

—Sí?

—Què passaria si un home no tingués cor, pulmons ni estómac, però tot i així caminés per aquí, viu?

—Això —va grunyir l'avi— seria un miracle.

—No, no em refereixo a un miracle. Em refereixo que tot fos diferent per dins. No com jo.

—Bé, llavors no seria del tot humà, oi, noi?

—Suposo que no, avi. Avi, tu tens cor i pulmons?

L'avi va riure entre dents.

—Bé, és a dir, no ho sé. No els he vist mai. Mai m'he fet una radiografia, no he anat mai al metge. Potser és sòlid com una patata.

—Jo tinc estómac ?

—És clar que sí! —va cridar l'àvia des de l'entrada de la sala. —Perquè jo l'alimento! I tens pulmons, crides prou fort per despertar els morts. I tens les mans brutes, ves a rentar-te-les! El sopar està a punt. Avi, vaja. Douglas, mou-te!

Si l'avi tenia intenció de continuar interrogant Douglas sobre l'estranya conversa, va perdre la seva oportunitat entre l'allau d'inquilins que baixaven les escales. Si el sopar s'endarreria un instant més, l'àvia i les patates es tornarien insuportables.

Els llogaters, rient i parlant a taula —el senyor Koberman estava esquerp i silenciós entre ells—, van guardar silenci quan l'avi es va aclarir la gola. Va parlar de política uns minuts i després va passar a l'intrigant tema de les morts recents i misterioses ocorregudes a la ciutat.

—És suficient per fer que un vell editor de diari agulli l'orella —va dir, mirant-los tots. —La jove senyoreta Larson, que vivia a l'altra banda del barranc. La van trobar morta fa tres dies sense motiu aparent, només amb una mena de tatuatges estranys per tot el cos i una expressió facial que faria estremir Dante. I aquesta altra jove, com es deia? Whitely? Va desaparèixer i mai va tornar.

—Aquestes coses passen tot el temps —va dir el senyor Britz, el mecànic del garatge, mentre menjava— Han fet una ullada a l'arxiu de l'Oficina de Persones Desaparegudes? És així de llarg —ho va il·lustrar amb un gest—. No s'esbrina mai què li passa a la majoria.

—Algú vol més farcit?

L’àvia servia generoses porcions de l’interior del pollastre. Douglas observava, pensant com aquest pollastre tenia dos tipus d'entranyes: les fetes per Déu i les fetes per l'home.

Bé, i què tal tres tipus d'entranyes?

Eh?

Per què no?

La conversa va continuar sobre la misteriosa mort de tal i qual, i, oh, sí, recorden fa una setmana, Marion Barsumian va morir d'una fallada cardíaca, però potser no està relacionada, o sí? Estàs boig! Oblida'l, per què parlar-ne a taula? En fi.

—No se sap mai —va dir el senyor Britz. —Potser tinguem un vampir a la ciutat.

El senyor Koberman va deixar de menjar.

—L'any 1927? —va dir l'àvia—. Un vampir? Vaja, no digui ximpleries.

—És clar —va dir el senyor Britz—. Es maten amb bales de plata. Qualsevol cosa de plata, en realitat. Els vampirs odien la plata. Ho vaig llegir en un llibre, no sé on. Sí, ho recordo bé.

Douglas va mirar el senyor Koberman, que menjava amb ganivets i forquilles de fusta i només portava centaus de coure nous a la butxaca.

—No és assenyat —va dir l'avi— voler donar un nom a tot. No sabem què és un follet, un vampir o un trol. Podrien ser moltes coses. No se'ls pot ficar en categories, etiquetar-los i dir que actuaran d'una manera o altra. Això és una ximpleria. Són persones. Persones que fan coses. Sí, així és com cal dir-ho: persones que fan coses.

—Disculpeu —va dir el senyor Koberman—, que es va aixecar i va sortir per dirigir-se, com cada nit, a la feina.

Les estrelles, la lluna, el vent, el tic-tac del rellotge, el toc de les hores fins a l'alba, el sol sortint, i heus aquí un altre matí, un altre dia, i el senyor Koberman caminant per la vorera de tornada del seu treball nocturn. Douglas es va mantenir apartat, com un petit mecanisme que treballa i observa amb ulls microscòpics.

Al migdia, l'àvia va anar a la botiga a comprar queviures.

Com sempre que l'àvia no hi era, Douglas va cridar a la porta del senyor Koberman durant tres minuts. Com de costum, no hi va haver resposta. El silenci era horrible.

Va baixar corrents les escales, va agafar la clau mestra, una forquilla de plata i tres trossos del vidre de color que havia guardat de la finestra trencada. Va encaixar la clau al pany i va obrir la porta lentament.

L'habitació estava en penombra, amb les persianes baixades. El senyor Koberman jeia sobre els llençols, amb roba de dormir, respirant suaument, amunt i avall. No es movia. El seu rostre estava immòbil.

—Hola, senyor Koberman!

Les parets incolores feien ressò de la respiració regular de l'home.

—Senyor Koberman, hola!

Douglas va avançar rebotant una pilota de golf. Va cridar. No hi va haver resposta.

—Senyor Koberman!

Inclinant-se, Douglas va recolzar les dents de la forquilla de plata a la cara de l'home adormit.

El senyor Koberman es va estremir. Es va recargolar. Va gemegar amargament.

Respon. Bé. Fantàstic.

Douglas va treure un tros de vidre blau de la butxaca. En mirar a través del fragment de vidre, es va trobar en una habitació blava, en un món blau diferent del món que coneixia. Tan diferent com ho era el món vermell. Mobles blaus, llit blau, sostre i parets blaves, utensilis de fusta blaves sobre la còmoda blava, i el ombrívol blau fosc de la cara i els braços del senyor Koberman, i el seu pit blau pujant i baixant. A més…

Els ulls del senyor Koberman estaven oberts de bat a bat i el miraven amb una foscor famolenca.

Douglas va recular i va apartar el vidre blau dels seus ulls.

Els ulls del senyor Koberman estaven tancats.

Vidre blau de nou: oberts. Vidre blau retirat: tancats. Cristall blau una altra vegada: oberts. Retirat: tancats. Era estrany. Douglas va repetir l'experiment una vegada i una altra, tremolant. A través del vidre, els ulls semblaven mirar-lo àvids i famolencs a través de les parpelles tancades del senyor Koberman. Sense el vidre blau, semblaven fermament tancats.

Però i la resta del cos…?

La roba de dormir s'esvaïa. El vidre blau hi tenia alguna cosa a veure. O potser eren les mateixes robes, simplement per estar sobre ell. Douglas va llançar un crit.

Estava mirant a través de la paret de l'estómac del Senyor Koberman, just dins seu!

El senyor Koberman era sòlid.

O, gairebé sòlid…

Al seu interior hi havia formes de mides estranyes.

Douglas es va quedar atònit durant cinc minuts, pensant en els mons blaus, els mons vermells, els mons grocs, un al costat de l'altre, convivint com els vidres de la gran finestra de l'escala. Un al costat de l’altre, els vidres de colors, els mons diferents; el mateix Senyor Koberman ho havia dit.

Per això s'havia trencat la finestra de colors.

—Senyor Koberman, desperti!

No hi va haver resposta.

—Senyor Koberman, on treballa a la nit? Senyor Koberman, on treballa?

Una lleu brisa va sacsejar la persiana blava de la finestra.

—En un món vermell, verd o groc, senyor Koberman?

Hi havia sobretot un silenci de vidre blau.

—Espereu un moment —va dir Douglas.

Va baixar a la cuina, va obrir el gran calaix grinyolant i va escollir el ganivet més gran i esmolat.

Amb molta calma, va caminar cap al passadís, va pujar de nou les escales, va obrir la porta de l'habitació del senyor Koberman, va entrar i la va tancar, sostenint en una mà l'esmolat ganivet.

L'àvia estava ocupada pastant un pastís quan Douglas va entrar a la cuina i va posar alguna cosa sobre la taula.

—Àvia, què és això?

La dona va aixecar la vista breument per sobre de les ulleres.

—No ho sé.

Era una mica quadrat, com una caixa, i elàstic, de color taronja brillant. Tenia adherits quatre tubs rectangulars de color blau. Feia olor estrany.

—Àvia, havies vist alguna cosa així alguna vegada?

—No.

—Això jo pensava.

Douglas el va deixar allà i va sortir de la cuina. Cinc minuts després, va tornar amb una altra cosa.

—Què et sembla això?

Va dipositar una cadena de color rosa brillant amb un triangle porpra en un extrem.

—No em molestis —va dir l'àvia—, només és una cadena.

La següent vegada va tornar amb les mans plenes. Un anell, un quadrat, un triangle, una piràmide, un rectangle i… Altres formes. Totes eren flexibles i elàstiques, i semblaven estar fetes de gelatina.

—Això no és tot —va dir Douglas, deixant les coses a terra—, n'hi ha més d'on va venir això.

—Sí, sí —va dir l'àvia, amb el to distret d'una persona ocupada.

—T'has equivocat, àvia.

—Sobre què?

—Sobre que totes les persones són iguals per dins.

—Deixa de dir ximpleries.

—On és la meva guardiola?

—A la lleixa, on la vas deixar.

—Gràcies.

Va entrar a la sala i va prendre la seva guardiola.

L’avi va tornar de l’oficina a les cinc.

—Avi, puja amb mi.

—És clar, fill, per què?

—Tinc alguna cosa per mostrar-te. No és agradable però és interessant.

L'avi va riure entre dents i va seguir el seu net fins a l'habitació del senyor Koberman.

—L'àvia no n'ha de saber, no li agradaria —va dir en Douglas i va obrir la porta de bat a bat. —Mira.

L'avi es va quedar bocabadat.

Douglas recordaria les hores següents durant la resta de la seva vida. Dempeus al costat del cos nu del Senyor Koberman, el forense i els seus assistents. L'àvia, a baix, preguntant a algú:

—Què passa allà dalt?

I l'avi dient, tremolós:

—Em portaré a Douglas a unes llargues vacances perquè pugui oblidar tot aquest horrible assumpte. Horrible, horrible assumpte!

—Per què hauria de ser dolent? No hi veig res de dolent —va dir Douglas—. No em sento malament.

El forense es va estremir i va dir:

—Koberman és mort, sens dubte.

El seu assistent suava.

—Va veure aquestes coses a les safates d'aigua i al paper d'embolicar?

—Oh, Déu meu, Déu meu, sí, les vaig veure.

—Crist.

El forense es va tornar a inclinar sobre el cos del senyor Koberman.

—Això és millor que es mantingui en secret, nois. No va ser un assassinat. Va ser una sort que el noi actués. Déu sap què podria haver passat si no ho hagués fet.

—Què era Koberman? Un vampir? Un monstre?

—Potser. No ho sé. Una cosa… no humana.

El forense va moure les mans amb habilitat sobre la sutura.

Douglas estava orgullós de la feina. S'havia pres moltes molèsties. Havia observat atentament l'àvia i no havia oblidat res. Agulla, fil i tota la resta. En general, el senyor Koberman estava tan ben cosit com qualsevol dels pollastres enviats a l'infern per l'àvia.

—Vaig sentir al noi dir que Koberman va continuar viu fins i tot després que li traguessin totes aquestes coses —va dir el forense mirant els triangles, cadenes i piràmides surant a les safates d'aigua. —Va continuar vivint. Déu.

—El noi va dir això?

—Ho va fer.

—Aleshores, què va matar Koberman?

El forense va retirar uns quants fils de la costura.

—Això… —va dir.

La llum del sol va centellejar fredament sobre un tresor a mig revelar: sis dòlars i setanta centaus en monedes de plata de deu centaus dins del pit del Senyor Koberman.

—Crec que Douglas va fer una inversió sàvia —va dir el forense—, tornant a cosir ràpidament la carn sobre el «farcit».

(Un conte de Ray Bradbury, publicat a la revista Harper’s Magazine el 1947)

[Imatge extreta de: Lecturia]

EXERCICIS:

1. Realitza un resum d’aquest conte de Ray Bradbury.

2. On transcorre l’acció del conte?

3. Per què l’habitació del senyor Koberman estava en silenci?

4. Al conte s’ementa a Fu Manchú. Qui era?

5. Què fa el senyor Koberman amb els vidres?

6. Quina malifeta comet Douglas?

7. Com actua en Douglas envers el senyor Koberman? Què pensa sobre aquest senyor?

8. Quin consell dona l’avi a en Douglas?