Sánchez Piñol (Barcelona, 1965) del barri del Guinardó va
fer el seu debut literari ara fa uns anys, amb Companyia difícil (2000), després d’iniciar-se com a autor
presentant-se a nombrosos premis literaris on deixava veure el talent en
potència que amagava. Llavors, vindrien reculls de contes com Les edats d’or (2000) o l’assaig a Pallassos i monstres (2001), però quan
realment va irrompre en el panorama literari català amb força, fou amb una obra
ben estranya per a alguns i fabulosa per a tants d’altres, això sí, a l’entorn
de la ciència-ficció i on exercia una mica d’antropòleg, atès que era “una
novel·la sobre l’altre”, parlem de La
pell freda (2002), una obra que fou traduïda a trenta-set llengües
diferents i que definitivament donà l’autor a conèixer. Un llibre que alguns
lectors no van acabar d’entendre o de sentir-ne fascinació, però a molts milers
de persones els va seduir, els va arribar i amb aquesta novel·la Sánchez Piñol
va començar a fer-se un lloc en les nostres lletres, va començar a construir
una paret que es consolidaria en els anys posteriors amb obres com Pandora al Congo (2005), una novel·la
que li va fer rebre comparacions amb autors com Joseph Conrad o Víctor Hugo i
amb un final inesperat que l’envolta i que va sorprendre a més d’un. Poc temps
després arribaria Tretze tristos tràngols
(2008) on retornà al gènere que el va començar a ésser conegut, el conte que
voreja la ciència-ficció i on s’acostaria una mica a l’estil de Quim Monzó o
Jorge Luis Borges. I amb aquesta trajectòria literària arribem a l’actual Victus (2012), l’obra que ha catapultat
l’Albert a ésser un dels autors més llegits i que més llibres ven en la
literatura catalana i perquè no dir-ho, també en l’espanyola. Convé recordar
que l’obra va ser escrita originàriament en castellà, perquè segons
l’autor “s’encallava quan l’escrivia” i
després fou traduïda al català, cosa que també ens va sorprendre, a l’igual que
va passar amb els editors de La Campana.
L’Albert va començar a estudiar Dret i més tard, com que
no li agradava va passar-se a estudiar antropologia. Aviat s’especialitzà en el
país d’Àfrica. Mentre realitzava la tesi doctoral sobre el país africà va
adonar-se que allò no era per a ell i va decidir canviar el treball
d’investigació antropològica per la literatura. Decidí sortí del Congo perquè
es trobava al mig d’una guerra civil sense ni tan sols adonar-se’n i
endinsar-se en el món de les lletres. S’inicià escrivint biografies,
col·laborant en la realització d’enciclopèdies, fent d’antropòleg o fins i tot
a realitzar assegurances, cosa que encara avui dia compagina amb la tasca com
no, d’escriure.
L’Albert Sánchez Piñol quan parla de Victus ho fa amb passió, amb molta devoció, i on demostra un gran
domini de la matèria. Ja ens alerta que el final ja el coneixem, que és una
novel·la sobre una derrota, però ho fa en boca de Martín Zuviría, un enginyer,
entre d’altres. Un individu que clamà: “els catalans no havien de perdre la
guerra, sinó només guanyar-la”.
“Vaig treballar molts anys en Victus. És un treball molt ben documentat. Em calia trobar una veu
narrativa. Aquest Zuviría em va fer escriure la novel·la explicada per un
racional. Ara lluita en un bàndol i llavors acaba en l’altre. Em vaig
documentar sense existir Internet. Vaig anar a França per consultar sobre les
fortificacions, i els llibres del Marquès de Vauban, que va ser enginyer i
arquitecte militar, a més d’escriure dos tractats de defensa sobre com defensar
les ciutats i com fortificar-les. Les fortaleses eren pautades com partides
d’escacs”.
Sánchez Piñol s’explaia una i altra vegada explicant
aspectes sobre una de les seves obres estel·lars, Victus. Comenta que un batalló d’estudiants estava dirigit per un
professor catedràtic, el senyor Mussons i que aquest fet era una cosa molt
normal en aquella època. “De ficció només hi ha la vida privada dels
personatges. Els diàlegs d’en Villarroel són reals, només vaig canviar
l’ortografia de l’època”, glossà Sánchez Piñol per si algú el titllava
d’inventaire oportunista.
Antoni de Villarroel, militar castellà contractat pel
poble català, acaba torturat pel règim Borbó. Segons Sánchez Piñol “em donaven
la novel·la feta”. Ell només hagué de cercar els llibres i documentar-se perquè
tot estava escrit a les cròniques de l’època i només calia fer una mica
d’antropòleg i extreure’ls d’aquelles pàgines perdudes en el temps i la pols
dels anys.
Per l’autor, en referència a Rafael Casanova i el bàndol
catalanista. “En una guerra apareix el millor i el pitjor de cada individu, tot
veu la llum”. Hi hagué individus de les classes dirigents que van trair els
seus ideals, i segons Sánchez Piñol, “això calia destacar-ho”. Per exemple, al
segle XVIII la convenció deia que no es podia dir paraulotes. Quan dos altres
personatges, Berenguer i Dalmau discuteixen, el diàleg és autèntic i diu amb
ironia “explicar la realitat de vegades és millor que la ficció”.
D’altres vegades, es confon el protagonista de la
història amb l’alter ego de l’escriptor. “No penso en tot com en Zuviría. Sóc
menys crític que Rafael Casanova. Ell va fer el que va poder, estava envoltat
d’herois. Villarroel derrotà Berwick i aquest darrer acabà en una presó amb
l’aigua fins a la cintura en sentit literal. Casanova quatre dies després del
setge estava fent d’advocat”.
A través del personatge de Villarroel s’explica el
patiment que hi hagué en temps de la guerra. “Casanova lluità a primera línia
amb la bandera de santa Eulàlia”. Afirma Sánchez Piñol que un dia el van titllar
de criticar Rafael Casanova quan no era veritat. Sovint, passa com explanà
l’autor que la derrota esborra les imatges i només trobem representacions
romàntiques realitzades durant el segle XIX.
Sánchez Piñol realitzà un dur treball per engendrar
l’obra: “vaig estar més de deu anys intentant escriure Victus. En aquella època, al parlament hi havia dues cambres: la
dels lords i la dels populars, que eren els que ratificaven el que deien els
lords. Els lords votaren en contra de la guerra emperò la gent els obligà a
lluitar”. L’original que té Victus és
que s’explica la història dels de sota, des dels protagonistes més
desafavorits.
Per Sánchez Piñol el problema que va tenir mentre
escrivia Victus era que no aturava
l’escriptura. “Vaig treure dues-centes pàgines del llibre. Volia un ritme
narratiu viu. Alguns capítols suprimits els rescataré en un futur”. Per tant,
amb aquesta declaració deixa entreveure, que hi haurà una propera novel·la on
es glossaran fets posteriors a la novel·la Victus.
Piñol destacà la figura de Felip V, un personatge molt
peculiar. Dormia en taüts per sentir-se proper a Déu. Caigué del cavall i digué
que l’havia atacat el sol, fent referència a Lluís XIV, el rei Sol. Menjava
triaca i tabac. Tenia una absoluta bogeria. Sovint deia: “soldats, que no
m’enterreu? Estic mort!”. Tots els aspectes que es relaten al llibre sobre
Felip V són verídics. El seu padrí, Lluís XIV li declarà la guerra a Felip V,
el seu nét. Berwick és enviat per escarmentar Felip V. Llavors, és quan entren
a l’acció els miquelets, en total deu mil soldats que s’apunten a les tropes de
Berwick, que de fet, era el qui realment els havia estovat.
L’Albert Sánchez Piñol comentà que “la història de
Catalunya és apassionant. Caldria fer-ne més llibres”. Recomanà per exemple la
lectura de les quatre cròniques sobre la guerra que va escriure Francesc
Castellví o encara li quedà temps per esmentar-nos algunes novel·les referents
al 1714, un d’elles és Lliures o morts (2012),
de Jaume Clotet i David de Montserrat, que infereix en un altre heroi
desconegut de la guerra.
El capità Carrasquet (Pere Joan Barceló i Carrasquet) és
un altre dels personatges amb qui paga la pena aturar-se per les anècdotes que
envolten la seva figura. Carrasquet fou enganyat per les tropes borbòniques, l’enganxaren
en un hostal mentre feia l’amor amb una altra dona i hagué de fugir cames
ajudeu-me i despullat, llavors es reclogué dins d’una ermita i de genolls clamà:
“mai més seré infidel a la meva dona. Ara em mataran els meus homes”, d’aquí
que sempre s’enduia la seva esposa amb ell. Piñol explanà que li va saber molt
greu haver de suprimir aquest capítol.
L’autor comentà que hi ha pocs llibres sobre el 1714 perquè
hi ha molta feina a documentar-se”. La ciutat de Barcelona estava lluitant
contra dos tirants. “El conflicte que hi havia a Catalunya en aquella època era
que primer atenien les demandes i després miraven el pressupost que tenien,
exactament a la inversa d’Espanya”, afirmà l’autor.
Sánchez Piñol incidí en què “la guerra durà vint-i-cinc
anys. Passà per fases diferents fins a esdevenir una guerra de successió. Hi
hagué guerres fins el 1707 i en les quals no hi havia gairebé catalans que hi
lluitessin. El 1707 caigué Lleida i tot s’omplí de miquelets”.
Amb la caiguda de la darrera resistència catalana
esdevinguda al castell de Cardona, “el 1714 s’acabà Catalunya i també Espanya,
que de fet era una extensió de Castella”. I finalment, l’Albert va cloure la
seva xerrada destacant una curiositat, “la societat catalana en aquella època
era molt lúdica, a tot arreu hi havia triquets, llocs per a jocs, i així veien
les dones boniques”.
Sánchez Piñol quan escriu les seves obres s’ho mira tot
des dels seus ulls d’antropòleg experimentat, observant i descrivint la
realitat tal com és, sense tergiversar-la, i essent crític quan ho ha de ser.
Josep Maria
Corretger
Febrer del 2014
(Imatges extretes de: noticies.lacampana.com, lainformacion.com, alfaguara.com)
!!EXERCICIS:
1. Redacta una petita ressenya sobre l'Albert Sánchez Piñol. De vuitanta a cent paraules. Recorda que cal escriure-la amb les teves paraules i sense copiar i enganxar.
2. Fòrum 1: si has llegit "Victus", què t'ha atret de l'obra i què no t'ha atret tant i per què?
3. Fòrum 2: has llegit algunes obres d'Albert Sánchez Piñol? Quines? T'han agradat? Per què?
4. Fòrum 3: heu vist la pel·lícula "El bosc"? Sabíeu que el guionista és Sánchez Piñol i que estava basada en un dels seus contes? Què us va suggerir el film?
