De ben petit, el meu
padrí matern sempre em deia que a Lleida d’home més savi només n’hi havia un, i
aquest era un senyor que havia arribat fins als Estats Units per a treballar a
la NASA de 1964 al 1994, Administració Nacional d’Aeronàutica i Espai. D’aquelles
paraules sempre me n’he recordat, i aquest 2023 encara més, any de celebració
del centenari del naixement d’aquest il·lustre científic lleidatà, sí,
evidentment, parlem d’en Joan Oró. El seu pare era d’Alcanó i la seva mare de
Torrebesses, a més, es van conèixer a Barcelona. La família tenia un forn de pa
al carrer Anselm Clavé de Lleida, just al xamfrà amb el carrer Comtes d’Urgell
i l’estació de trens, i li van posar de nom La Ràdio, en homenatge a l’avenç
científic més destacat i descobert feia no gaires anys. Oró, nascut al barri de
La Bordeta un 26 d’octubre del 1923 era l’únic noi dels cinc fills del
matrimoni entre Joan Oró i Maria Florensa. Mentre la massa del pa reposava, ell
sortia de la pastisseria i li encantava observar les estrelles i veure què
passa més amunt. Ja una mica més gran, quan estudiava als Germans Maristes de
Lleida, allí s’il·luminà en tenir un professor, Jordi Sirera que li va fer
estimar la biologia.
Quan tenia dotze
anys, la guerra civil va obligar a la família a refugiar-se a Alcanó per a
salvaguardar la seva vida. En finalitzar la contesa, va continuar els estudis
de Batxillerat a Lleida i decidí focalitzar-los en Químiques a Barcelona, per a
iniciar-se en la seva passió, la química de la vida, atès que, la bioquímica no
s’estudiava a l’Estat espanyol. A causa de la Guerra
Civil Espanyola (1936-1939), la seva graduació als estudis de Batxillerat es va
retardar fins al 1941.
El 1944, amb 21 anys
va instal·lar un laboratori a casa després de suspendre la matèria d’Analítica
i així poder estudiar amb profunditat. D’aquesta manera, va cursar els estudis
de Ciències Químiques a la Universitat de Barcelona i els va finalitzar el 1947.
Al cap de poc temps, Oró retornà temporalment a la seva ciutat natal, Lleida,
per a treballar com a químic, sense gaire sort. Temps que aprofità per a
treballar durant tres anys al forn de pa familiar, i així estalviar diners per
aconseguir el seu somni més endavant, ésser químic, i pensar en crear la seva
pròpia família. El 1948 es casà amb Francesca Maria Forteza, i fruit d’aquest
enllaç nasqueren quatre fills: Maria Elena, Joan, Jaume i David.
El 1951 és un any
destacat en la seva vida. Oró assumí el risc d’anar als Estats Units,
mitjançant l’Institut d’Estudis Nord-americans de Barcelona. Va llistar més de
cinquanta universitats americanes i els va fer arribar cartes demanant
informació. Quatre d’aquestes universitats li van respondre i oferir matrícula
de manera gratuïta. Es decidí per l’Institut Rice de Houston, Texas.
El 2 d’agost del
1952 encetà el somni americà a la Universitat de Houston amb un escàs
coneixement de l’anglès, emperò, això no li seria cap mena d’impediment. Al cap
de poc encetà els seus estudis de postgrau en enginyeria química. Allí conegué
Donald Rappoport, que era professor de bioquímica al Baylor College of
Medicine. Aquest va requerir un estudiant de postgrau que l’ajudés en la seva
investigació sobre el metabolisme. Un estudi que pretenia esbrinar
característiques de les cèl·lules sanes i comprendre les que eren cancerígenes.
Passats quatre anys, el 1956, es va doctorar en Bioquímica en aquest mateix
centre. La seva tesi doctoral versava sobre el metabolisme de l’àcid fòrmic en
els teixits animals. La va finalitzar un anys abans del límit establert per la
universitat. Això va fer que s’endarrerís un any el seu nomenament de Doctor,
atès que, de manera legal, no se li podia concedir abans, fet que podia
comportar negativitat en relació a aquesta universitat. També, l’honestedat
d’Oró, va fer que rebutgés un retribució important per la seva tasca, i
quedar-se amb una quantitat segons ell, més justa. Oró va treballar com a
professor ajudant entre 1956 i 1958, i professor associat del 1958 al 1963, any
en què va esdevenir professor titular de la Universitat de Texas, on exercia
cinc matèries, altrament, no acabava de dominar l’anglès. La nit de Nadal del 1959, Oró va realitzar una barreja
química que posteriorment va deixar reposar durant la nit. L’endemà, en
retornar al laboratori, va poder observar una gran taca negra, que sota la llum
ultraviolada va poder confirmar que es tractava de l’Adenina. Aquest
descobriment portava a sintetitzar la resta de components dels àcids nucleics.
Així doncs, realitzà la seva primera gran aportació a la ciència,
mostrant que l’adenina, un compost químic que les cèl·lules utilitzaven per
elaborar elements bàsics de l’ADN i ARN, en grans quantitats podia ser
sintetitzada a partir de la polimerització d’amoni amb cinc molècules de cianur
d’hidrogen (HCN) en dissolució aquosa, la qual cosa tenia implicacions en el
debat sobre l’origen de la vida a la Terra, descobriment que va fer després de
múltiples experiments al seu laboratori en mesclar àcid cianhídric, una
substància letal per a la respiració i que es pot trobar als astres i cometes.
Donà amb aquesta conclusió gràcies a les col·lisions dels cometes amb la Terra
que augmentaven la quantitat de compostos de carboni i aigua, i promovent les
molècules que donarien peu a l’origen de la vida. Oró basà la seva hipòtesi en
què els cometes transportaven aigua, metà i amoníac, justament, les mateixes
substàncies que ell havia emprat per a sintetitzar l’adenina.
Aquest descobriment
va comportar la teoria panspèrmia, que glossava que la vida podia tenir el seu
origen a qualsevol lloc de l’Univers i que no era exclusiva de la Terra. D’aquí
que Oró explanà que l’origen de la vida a la Terra hauria pogut no ésser al
planeta blau, a més de suggerir que els cometes haurien portat l’aigua que hi
ha al nostre entorn. Melvin Calvin, Premi Nobel de Química l’any 1961, va ésser
un dels pioners en reconèixer el descobriment d’en Joan Oró, i el va convidar a
unir-se al seu equip al Lawrence Radiation Laboratory de la Universitat de
Califòrnia-Berkeley l’estiu del 1962. Oró decidí continuar a Houston.
L’origen de
l’univers i la configuració de la vida al nostre planeta va ser la seva
principal recerca. Segons Joan Oró, som “pols d’estrelles”, fruit de la
col·lisió de cometes amb la Terra, que haurien augmentat la quantitat de
compostos de carboni i d’aigua provocant així la síntesi de les molècules que
amb el temps es transformarien en la vida.
Corria l’any 1961,
quan Oró va declarar que les col·lisions cometàries amb la Terra podrien haver
participat en augmentar els compostos de carboni al planeta. També va afirmar
que els cometes havien portat aigua a la Terra.
No serà fins a l’any
1963, en què Oró va anar consagrant-se, i la NASA, mitjançant Freeman Quimby,
que presidia el Departament de Ciències de la Vida, li oferí la possibilitat
d’unir-se al departament de Ciències de la Vida, d’estudiar la matèria orgànica
que el projecte Apol·lo recolliria a la Lluna.
Oró va esdevenir
l’investigador principal d’aquell equip que analitzava la química de les
mostres lunars que enviaven les missions. Experiment que posteriorment,
repetiria a Mart, amb el mateix resultat. Oró i el seu equip d’investigació es
van dedicar a la creació d’un espectròmetre de masses portàtil que podria
analitzar molècules de baix pes molecular. Aquests instruments van
incorporar-se als quatre vehicles de la missió Viking a Mart i van facilitar
una primera anàlisi de l’atmosfera i de la superfície del planeta vermell. Com
que la recerca de vida i de compostos orgànics a Mart va esdevenir negativa, la
NASA va deturar els plans de noves missions tripulades al planeta vermell.
El 1973 va presidir
la primera reunió de la Societat Internacional per a l’Estudi de l’Origen de la
Vida (ISSOL), esdevingut a Barcelona, i que uns anys més tard en fou el
president. Entre 1978 i 1984 el laboratori d’Oró va estudiar i analitzar els
components de les membranes cel·lulars, determinant així com es podien haver
format les membranes dels organismes vius.
El curs 1976-1977 la
comunitat educativa d’un centre de l’entrada de Lleida, que existia de feia
quatre anys, però que encara no tenia nom, va decidir batejar-lo com a Institut
de Batxillerat Joan Oró, en reconeixement al científic saberut. Centre del qual
jo mateix en vaig ésser alumne a principis dels anys noranta.
El 1980 Oró va
retornar a Catalunya per col·laborar en els nous plans de desenvolupament
energètic i l’estudi de fonts alternatives d’energia, i fins i tot, va ésser
diputat del Parlament de CIU per Lleida, i diputat al Parlament de Catalunya
durant el primer govern democràtic on assessorava en temes científics el
president de la Generalitat (1980-1981), emperò, en veure que es dedicava poc
pressupost a la ciència en aquell temps, i que no podia realitzar una recerca
de qualitat, va deixar el seu escó i viatjà de nou als Estats Units per a
continuar treballant. El 12 de febrer del 1990 va perdre la seva dona Francesca
Maria i es va casar amb Antonieta Vilajoliu, vídua d’una amic seu.
Oró va prosseguir
unit a la NASA fins a la seva jubilació l’any 1994 immers en el seu estudi de
la vida a la Terra. Va formar part del Programa de Cosmioquímica Orgànica de la
NASA fins aquell mateix any, focalitzant el seu estudi en la síntesi orgànica en
els orígens de la Terra i analitzant mostres de meteorits, roques antigues i
fòssils. Llavors, abandonà definitivament Houston per a tornar a definitivament
a Catalunya. Oró no s’aturava. Així doncs, també va impulsar el Parc Astronòmic
del Montsec, lloc com deia ell, on el cel es veu més clar. Era un dels seus
somnis per a aquest nostre país tan petit, que cantava Lluís Llach, que tingués
un centre d’astrofísica de primer ordre i que disposés d’un telescopi
robotitzat, que a més, porta el seu nom. Com a fet curiós, va donar a aquest
mateix parc la maqueta que la NASA va utilitzar el 1967 per estudiar la lluna.
També li quedà temps
per a crear la Fundació Joan Oró el 1993, per tal de donar a conèixer el seu
llegat, que convé dir que és un dels més extensos d’Europa segons l’Institut
d’Història de la Ciència de la UAB. Les caixes i efectes personals del científic
han restat resguardades en un magatzem a Gardeny fins a traslladar-se al Museu
de l’Aigua cercant un espai definitiu. Fou també un dels impulsors del Centre
Mediterrani d’Investigació i Desenvolupament de Blanes, i de la Fundació
Catalana per a la Recerca i la Innovació. El 23 de juny del 2003 i per Reial
Decret rebé el Títol marquesat d’Oró concedit pel rei Joan Carles I, justament,
uns mesos abans del seu traspàs i que finalment, heretà la seva filla Maria
Elena, amb un escut dissenyat pel mateix Oró i que conté la serra del Montsec,
les quatre estrelles de la NASA, el símbol de l’Adenina, un sol amb quatre
estrelles, corona i una fórmula química. Fou incinerat a Montjuïc i les cendres
traslladades al cementiri de Lleida.
És encomiable
recordar que Joan Oró fou pregoner de la Festa Major de Lleida el 5 de maig del
1973, on va dirigir-se als lleidatans per a parlar dels seus orígens, de com
els seus pares no van tenir clar d’anar a començar una nova vida a Amèrica, i
per això va tenir la sort de néixer a Lleida, però també va deixar anar unes
recomanacions per al futur:
“Lleida, continua
explotant i desenvolupant les teues fonts d’energia hidroelèctrica, però no
destrueixis la bellesa natural de les valls i les muntanyes del nord de la
província perquè demà seran una font de riquesa. Continua regant amb l’aigua de
les neus les planes i les valls del centre i del sud de la província, però no
assequis del tot els rius, ni converteixis les ribes en llocs poc habitables,
continua explotant la riquesa agropecuària del teu sol, però modernitza els
mètodes i fes-ho de forma racional”.
Oró era un savi, un
saberut de l’època i que fins i tot, va contrariar Isaac Newton, en dir que la
gravetat no era una força sinó una deformació de l’espai provocada per la massa
dels objectes. Per tant, la Terra no atreia la Lluna, sinó que produïa una
deformació de l’espai al voltant del planeta.
Va rebre
reconeixement arreu de la península ibèrica amb reconeixement en diverses
ocasions al llarg de la seva dilatada trajectòria. Rebé diversos premis com la
Medalla d’Or de la ciutat de Lleida (1976), la Medalla Narcís Monturiol al
Mèrit Científic i Tecnològic (1982), la Creu de l’Orde Civil d’Alfons X (1983),
la Gran Creu de l’Orde del Mèrit Aeronàutic (1983), la Medalla Oparin (1986),
la Creu de Sant Jordi (1991), el premi Doctor Honoris Causa de la Universitat
de Lleida (1999), la Medalla del President Macià (2000), la Medalla d’Or al
Mèrit Científic de l’Ajuntament de Barcelona (2002), la Medalla d’Or de la
Generalitat de Catalunya, i el títol de marquès d’Oró, ambdues el 2004, i ja de
manera pòstuma.
Va cooperar en la
creació de l’Associació d’Amics de Gaspar de Portolà, que establia vincles
acadèmics i culturals entre Califòrnia i Catalunya, mitjançant beques. També va
fomentar la Fundació Catalana per a la Recerca.
Se’l va qualificar
d’un home perseverant, inquiet, obert, curiós, obsessionat, senzill i proper,
que mai tenia un no per a ningú i que tenia ganes d’ajudar, amb curiositat per
saber cada dia més i més. Amb unes ganes immenses de viure i de descobrir. També
sobresortia la seva generositat i les seves idees sinceres i rigoroses. Oró fou
un dels primers en connectar les ciències de la vida amb l’exploració espacial.
Ha estat el científic més prestigiós de Lleida i ho continua essent.
Segons la seva filla
doctora, Maria Elena Oró, el seu pare “Sempre parlava de ciència, fins i tot al
sopar. Treballava molt a la universitat
i quan venia a casa a sopar sempre parlàvem de química i de les estrelles. Era
una manera d’aprendre. Era científic sempre, mai parava”. Joan Oró sempre
portava unes maletes que pesaven molt, atès que, anaven plenes de llibres i de
pedres per a investigar. Sabia captar l’atenció amb les paraules a qui
l’escoltava. Joan Oró va morir a Barcelona el 2 de Setembre del 2004.
Posteriorment, fou incinerat al Cementiri de Montjuïc, i les seves cendres es
traslladaren al cementiri de Lleida.
L’exposició que
commemora el centenari Oró, intitulada «Joan Oró. El científic de la vida»,
recull tot un seguit d’objectes del científic lleidatà, perquè com diuen els
més propers, era una persona meticulosa, que guardava qualsevol cosa que li
podia ser d’utilitat o de valor sentimental. Així doncs, en aquesta magnífica
presentació hi podreu trobar llibretes on hi realitzava anotacions
d’experiments que va fer per a la tesi doctoral a la Universitat de Houston;
objectes de quan estava treballant a la NASA, com per exemple, fotografies de
l’època o el globus de la Lluna i Mart. Tanmateix, potser el que crida més
l’atenció és el despatx que va comprar a Lleida en finalitzar la carrera i que
va acompanyar-los fins a Houston, i en temps de jubilar-se se’l va tornar a
emportar cap a Catalunya.
Per un altre costat,
hi ha dos fets anecdòtics que encara donen més importància a la seva
existència, el primer data abans de la seva naixença: fou el cinquè fill
d’entre cinc noies. Això vol dir que si els seus pares no haguessin anat a
cercar el noi... ens haguéssim quedat sense Joan Oró. L’altre esdeveniment data
abans d’haver fet nou anys. Ell sempre anava a jugar al riu, i vet aquí que un
dia, estant pels contorns va caure en un petit pouet amb aigua, dissortadament,
el seu amic el va poder rescatar. Són dos fets cabdals que tant si us agraden
com no, haguessin canviat el rumb de la història i de ben segur que no estaríem
parlant d’aquest gran científic.
Què ens queda d’aquest magnífic científic? Els estudis sobre
l’origen de la vida; les seves aportacions: com ara el descobriment de la
síntesi de l’adenina, un dels principals components de l’ADN i fonamental per
als processos cel·lulars de generació d’energia; el seu assessorament a la NASA
en l’anàlisi de mostres lunars de l’Apol·lo i el disseny de les missions Viking
a Mart. Els 350 articles científics que va escriure i els 30 capítols en
llibres i monografies de l’origen de la vida. Recentment, s’han editat un
parell àlbums il·lustrat sobre la seva vida: Joan Oró. Una vida entre estels i Joan Oró i la recerca de la vida, per donar-lo a conèixer a les
noves generacions. El seu mestratge perviurà, perquè Oró va ser un dels erudits
dins del seu àmbit.
Josep Maria
Corretger Olivart
Setembre-desembre
del 2023
[Material consultat: “Segre”, 14 de març del
2023; “Vint-i-dos. Una mirada al futur per entendre el present”, n. 31, febrer
del 2023; “Si haguéssim fet cas a Oró”, Anna Sáez, 5 de maig del 203; Fundació
Joan Oró]
[Fotografies: Any Oró. Gencat, Fundació Joan
Oró, Vikipèdia, Galeria científics catalans]
EXERCICIS:
1. Crea una representació digital glossant
la figura d’en Joan Oró.
2. Destaca deu fonamentals de la seva
vida.
3. Explora la teva vessant artística i
crea un punt de llibre sobre Joan Oró.
