1.
L’anomenada postmodernitat
El
realisme històric, considerat el darrer moviment del segle XX, va anar perdent
terreny i els discursos estètics van començar a individualitzar-se i els
gèneres literaris destaquen per la varietat temàtica i la multitud de
tendències. Aquest fet dificulta que es puguin agrupar com a un moviment
convencional. La postmodernitat és el període històric que segueix el de la
modernitat, sorgida amb la societat industrial), i la seva naixença té vincle
amb la implantació de la societat de la informació, que comporta la creació
constant de discursos literaris nous i dinàmics, que reflecteixen la dicotomia
rural-urbà, els conflictes d’identitat i la reflexió sobre el propi jo.
La
imatge dels escriptors canvia. Ara, els autors desitgen construir una obra
original i que els permeti diferenciar-se dels altres, fet que provoca la
diversificació de temes i de propostes. A poc a poc, es van professionalitzant
en mitjans de comunicació de masses i cada vegada més, presenten les seves
obres en premis literaris.
2.
Un panorama narratiu polièdric
L’etapa
postmoderna arrenca amb la novel·la “L’údol del griso al caire de les
clavegueres” (1976), de Quim Monzó, que més endavant va anar publicant
reculls de contes com “Uf, va dir ell” (1978), “La magnitud de la tragèdia”
(1989), “El perquè de tot plegat” (1993) i “Mil cretins” (2007), entre
d’altres, en els quals tracta temes provocadors i urbans, així com indaga en
noves fórmules expressives properes al minimalisme.
En
aquesta mateixa línia cal situar a Sergi Pàmies, amb “Instint” (1993), “La gran
novel·la de Barcelona” (1998) o “Si menges llimona sense fer ganyotes” (2006);
Jordi Puntí
amb “Pell d’armadillo” (1998), i Empar Moliner, amb “T’estimo si he begut”
(2005) i “La col·laboradora” (2012).
En
la vessant més elegíaca, podem trobar a Jesús Moncada (1941-2005), que a través de les
seves novel·les: “Camí de sirga” (1988) i “Estremida memòria” (1997), mitifica
a Mequinensa; Maria
Barbal, amb “Pedra de tartera” (1985), i Pep Coll, amb “El salvatge dels
Pirineus” (2005) que incorpora un mite sobre la muntanya.
D’altres
autors reflexionen sobre l’existència o bé, el pas del temps, en novel·les de
tradició moral i filosòfica, com per exemple, Miquel Àngel Riera, amb “Illa
Flaubert” (1990), Joan Francesc Mira, amb “Purgatori” (2003), i Jordi Coca,
amb “Cara d’àngel” (2004).
Per
un altre costat, hi ha diversos autors que continuen escrivint novel·la
històrica: Carme
Riera, amb “Dins el darrer blau” (1994); Emili Teixidor, amb “Pa negre”
(2003); Jaume
Cabré, a “Les veus del Pamano” (2004);
Albert Sánchez Piñol amb
“Victus” (2012);
Vicenç Villatoro, amb “L’evangeli gris” (1982); Alfred Bosch,
amb “L’atles furtiu” (1988) i “L’avi” (2000); i Isabel-Clara Simó (1943-2020),
amb “El mossèn” (1987), en són una petita mostra.
Fora de l’àmbit català, Maria Àngels
Anglada s’ha acostat a moments destacats de la història de la
humanitat, ho veiem a “El violí d’Auschwitz” (1994), on l’acció transcorre en
un camp d’extermini alemany, i a “Quadern d’Aram” (1997), on focalitza en el
genocidi armeni.
A
més de la novel·la històrica, també trobem que s’han consolidat d’altres
maneres de fer novel·la de gènere: negra, amb autors com Jaume Fuster, Maria Antònia
Oliver, Ferran Torrent i el duet Jaume Ribera i Andreu Martín;
(Ferran Torrent)
de ciència-ficció, amb Miquel de Palol; d’intriga i aventura: amb Albert Sánchez
Piñol; eròtica, amb Maria Jaén, i rosa, amb Maria de la Pau Janer.
3.
El jo, epicentre d’un univers poètic divers
La
poesia de les acaballes del segle XX sobresurt per la seva varietat temàtica,
com per les tendències. Destaca la presència del jo literari, amb totes les
seves experiències, vivències i contradiccions s’instal·la en el discurs
poètic, que es mou al voltant del conflicto amb l’individu amb si mateix o amb
la societat.
Ja
hem conegut autors com Narcís Comadira, Salvador Oliva i Marta
Pessarrodona, deutors de la poètica de Gabriel Ferrater. D’altres
que destaquen són Francesc Parcerisas, a través d’una intensa
introspecció personal en obres com “Focs d’octubre” (1992);
(Francesc Parcerisas)
Antoni Marí,
que tracta l’experiència a “El desert” (1997), o Pere Gimferrer, que empra
recursos de postulació postsimobolista i a la vegada, reflexiona sobre el
sentit creador de l’art a “Els miralls” (1970) o “Mascarada” (1996).
També
destaca l’obra de Maria-Mercè Marçal (1952-1998), que es
preocupa per la reivindicació del paper de la dona, vist a “La germana,
l’estrangera” (1985) i “Desglaç” (1989).
D’altres autors, són Josep Piera
amb “Melo-drama” (1981) i “Maremar” (1985); o Miquel de Palol. Miquel Desclot
indaga en la cançó de caire popular a “Cançons de la lluna al barret” o
incorpora els haikus a “El llevant bufa a ponent” (1992) i “Com si de sempre”
(1995).
4.
La renovació teatral en el període democràtic
En
primer lloc, trobem la institucionalització, amb l’aparició del Teatre Lliure (1976) i el Teatre Nacional de Catalunya (1997);
així com també l’aparició de noves companyies d’actors joves i la consolidació
d’actrius i actors professionals, gràcies a l’aparició en sèries televisives.
D’entre
els dramaturgs cal destacar l’aportació magnífica i de maduració de Josep Maria
Benet i Jornet, amb obres que versen sobre diferents temàtiques:
drama de crítica social a “Berenàveu a les fosques” (1972); interiorització
psicològica a “Testament” (1996); la comèdia, a “Ai, carai!” (1989),
i Rodolf Sirera a
“El verí del teatre” (1978) i “Maror” (1995).
En temps més actuals, trobem dos
destacats autors d’èxit: Sergi Belbel, autor d’obres conegudes com “Caleidoscopis
i fars d’avui” (1985), “Carícies” (1991), “Morir” (1994), “Després de la pluja”
(2002); o Jordi
Galceran, autor teatral i guionista de sèries de televisió, se’l
coneix per obres com: “Paraules encadenades” (1995), “Dakota” (1995), “Gaudí”
(2002), “El mètode Grönholm” (2003), “El crèdit” (2013).
Dins
dels grups teatrals de trajectòria estable trobem Els Joglars (1962), amb
muntatges polèmics com “La torna” (1977), que tracta sobre la llibertat
d’expressió; i Dagoll
Dagom (1975), amb espectacles exitosos com “Antaviana”, on adapten
contes de Pere Calders, i el musical “Mar i cel”, adaptació de l’obra d’Àngel
Guimerà. Pel que fa a l’àmbit del teatre sense paraules, basat en el mim o de
solucions espectaculars, properes als artistes de circ, i de caire provocador,
és on el teatre ha tingut més èxit a nivell internacional amb grups com Els Comediants
(1972), La
Fura dels Baus (1979) i El Tricicle (1979).
Han
estat diversos els escriptors catalans actuals que han alternat la literatura
amb l’escriptura de guions per a sèries de televisió que han assolit una gran
popularitat, el més emblemàtic fou Josep Maria Benet i Jornet (1949-2020), autor
dels guions de les sèries de televisió: “Poble Nou” (1994-1995), “Nissaga de
poder” (1996-1998), “El cor de la ciutat” (2000-2009), o “Ventdelplà”
(2005-2010), entre d’altres.
(Material
adaptat de: DIVERSOS, Llengua catalana i
literatura 4 ESO, Atònium, Text-La Galera, Barcelona, 2016)
(Imatges
extretes de: Jotdown, ABC, Nació Digital, Ômnium Cultural, Vikipèdia, CCCB, Ara
llegim, Quaderns Crema, UAB, Vikipèdia, Escriptors.cat, Cadena Ser)
EXERCICIS:
1. Contextualitza
l’etapa literària de la postmodernitat amb els cinc aspectes més destacats.
2. En
aquesta etapa trobem autors/es que enceten el seu camí literari. Escull-ne un/a
i realitza’n una petita presentació biogràfica per a afegir a la solapa del
llibre.
3. Què
és el que s’anomena novel·la de gènere?
4. Escull
dels següents gèneres literaris (novel·la negra, ciència-ficció, d’intriga i
d’aventura, eròtica, rosa) i investiga’n orígens, autors/es i obres.
5. Ara
t’han proposat participar en una exposició i t’han encarregat de realitzar els
cartells expositiu-informatiu sobre Albert Sánchez Piñol i sobre Carme Riera.
Cerca una fotografia de cadascun, investiga sobre la seva vida i obra per la
xarxa i crea un cartell cada autor per a una exposició destaca’n aspectes
importants sobre la seva vida i obra, amb enllaços interactius.
6. Classifica
els següents autors o agrupacions segons el gènere literari en el qual
sobresurten. En pot haver més d’un.
Ferran Torrent:
Maria Barbal:
Sergi Pàmies:
Francesc Parcerisas:
Maria-Mercè Marçal:
Josep Maria Benet i Jornet:
Els Joglars:
7.
Quina
és la tendència que s’imposa en la poesia i per què?
8.
Classifica
els següents grups teatrals segons la seva especialització de gènere:
.Els Joglars:
.Dagoll Dagom:
.Els comediants:
.La Fura dels Baus:
.El Tricicle:
9. Escull
una de les agrupacions teatrals que apareixen en aquest període i realitza’n un
petit díptic informatiu per a un dels seus espectacles. Pensa també amb les
imatges que utilitzaràs per atrau l’atenció dels espectadors.
10. Crea un anuncia televisiu per a
promocionar un culebrot de nova aparició a TV3.
11. Imagina’t que treballes com a
periodista i et toca entrevista a l’autor Pep Coll. Pensa cinc preguntes que li
faries sobre la seva vida i obra literària.
12. T’han encomanat presentar a Maria
Antònia Oliver en motiu del seu darrer llibre. Prepara’t una petita presentació
de l’autora que et servirà de guió, però que no podràs llegir, durant la
presentació del llibre.
13. Prepara una portada per al darrer
llibre que ha editat Empar Moliner. Informa’t de què tracta i realitza una
portada d’acord amb el seu contingut.
14. Cerca l’autor/a amagat. Et donem
algunes pistes… segurament, t’hauràs d’ajudar d’Internet.
.Va destacar dins de la
novel·la històrica.
.Ha tractat diversos
temes literaris al llarg de la seva trajectòria literària.
.Va tocar el tema
feminista en gairebé la totalitat de la seva obra.
.Va escriure obres sota
el pseudònim de Nil Barral.
15. Dona pistes sobre una novel·la a
l’estil de l’activitat interior a veure si els companys/es de classe saben
l’obra de la qual es tracta.
16. Fòrum: has seguit alguna vegada
alguna sèrie de televisió de producció catalana? Quina? Què t’atreia? La
trobaves de qualitat? Penses que cal seguir apostant per les sèries de
producció pròpia? Per què?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada