En
Josep Maria Albaigès va venir a Vallmanya ara fa poc més de cinc
anys, acompanyat de l’Antoni Mateus i d’un guarda local del
poble, Miquel de la germandat, que precisament era fill de Juneda i
s’havia establert de feia una bona colla d’anys a la vila,
plegats visitaren la partida pertanyent al terme d’Alcarràs per
veure de primera mà la casa on residí el president Francesc Macià,
prendre’n algunes anotacions i realitzar diverses fotografies de la
finca i entorns a fi d’emprar aquesta informació per al seu futur
llibre on glossava la figura del jove Macià, que fou militar,
enginyer, de fet portà el formigó armat al país o construí un
dipòsit d’aigua amb aquest material a Puigverd de Lleida (1893) i
exercí de terratinent abans que polític. Els orígens dels
propietaris d’aquesta finca vénen de lluny. El poble de Vallmanya,
era agregat tradicionalment a Alcarràs. S’ubicava a la part
occidental del territori municipal, a ponent de la serra del
Coscollar, proper a Saidí i Fraga, i al sud de Gimenells. El poblat
estava format per cases esparses, entre les quals sobresortia
l’antiga casa senyorial, un edifici del segle XVII restaurat, i la
casa dels caçadors, resguardada sota la discreció d’un bosquet.
(Francesc
Macià a les escoles antigues de Vallmanya. Fotografia cedida per
Ramona Mir Badia i Santiago Ballarín Vicente)
Per
cert, en aquesta zona s’hi trobaren restes prehistòriques: una
tomba megalítica, situada en un turonet on hi havia un mas i que
s’accedia per l’interior de la finca, just annexada a la finca.
En èpoques anteriors, allí també s’hi ubicava un castell. Com
Montagut, Vallmanya era una parròquia que s’anomenava el 1168 en
l’Ordinatio, i que depenia d’Alcarràs, on el terç dels delmes
eren del prepòsit de Sant Llorenç de Lleida. La senyoria fou
inicialment dels Jorba-Alcarràs. El 1228 el bisbe Berenguer d’Erill,
en establir al seu palau un benefici dedicat a sant Andreu, atorgà
al capítol de la seu el castell de Vallmanya, amb la torre de
Piconcelló (avui desapareguts) i tot el que l’abat de Poblet havia
comprat a Guillem de Cardona, en aquell moment senyor d’Alcarràs.
El lloc anà canviant de mans al llarg del temps: així doncs el 1335
era propietat de Poblet. El 1365 pertanyia al bisbe de Lleida, al
segle XV i posteriors era dels Sant Climent i després del Duc de
Solferino.
De
fet, cal aturar-nos un moment al segle XV, perquè Poblet explanà
que tenia lluny el monestir i que no en podia treure profit per
comprar-ne uns altres de més propers. Formava part de l’antiga
senyoria dels sant Climent i estava formada per tres mil set-centes
hectàrees de terra desusada i ubicada a tretze quilòmetres
d’Alcarràs. Un jueu de Lleida, Eduard Saporta comprà Vallmanya.
La filla d’aquest, Gerònima Saporta es casà amb un noble
aragonès, Alonso de Villalpando i que residia a Saragossa. El 1644
ja vídua cedí la propietat a la cartoixa de la Concepció, propera
a la capital aragonesa. Els pares de la cartoixa s’enfrontaren de
manera sovintejada amb el Capítol i el bisbe per la delimitació de
les terres de Montagut i pel cobrament dels delmes que els pertocava.
Els cartoixans destinaren gran part de les terres a les pastures i
sense permetre cap mena de conreu, potser per la distància on
s’ubicava la possessió, segons afirmà l’historiador Manuel
Camps. La propietat de Vallmanya suposava una forta despesa per als
cartoixans, això féu que s’obrís un expedient d’expropiació i
subhasta iniciat pel Jutjat de Primera Instància de Lleida, el 16 de
desembre de 1822. D’aquí que la gran propietat, de Vallmanya fou
venuda i comprada per un navilier asturià, Eugenio Manuel de Mier i
Escalante i la seva dona, Maria de Chaves, de Lleida, per la
quantitat de 958.076 rals.
Del
matrimoni entre Eugenio Manuel Mier Escalante i Maria de Chaves de
Larrea nasqueren tres fills, Josepa, Eugeni i Delfina. Aquest, morí
el 22 de desembre del 1835, emperò abans, repartí la propietat en
tres parts iguals. Una néta seva, es casà amb Agapit Lamarca,
arquitecte i diputat el 1870, sogre del que havia de ser president de
la Generalitat de Catalunya. L’arquitecte lleidatà Agapit Lamarca
i Quintana, fou autor de la façana posterior neoclàssica del Palau
de la Paeria (1869), del convent de Torrefarrera (1867-68), de la
casa de la Maternitat de Lleida (1859-1884), actual Biblioteca
Pública de Lleida, i de l’escorxador de Lleida (1875), lloc on
s’ubica l’actual teatre de l’escorxador, o del pont del
ferrocarril sobre el riu Segre, entre d’altres. Segons Josep Maria
Albaigès, Agapit era un home molt peculiar, que era no era tan
conegut pels seus assoliments professionals, tot i ésser
remarcables, sinó per la seva singularitat vital. L’Albaigès ens
el descrigué molt bé al seu llibre: “Home perspicaç i divertit,
d’una agudesa excepcional, però també estrafolari, a qui agradava
l’extravagància, la disfressa i la gresca, li són atribuïts una
munió d’acudits que en general feien referència a la seva
descurança en el vestir, a les seves frases lapidàries: des que
havia fet folrar una columna de casa seva amb bitllets de banc en
casar-se la seva filla gran, la Maria, fins que es tirava a sobre de
la roba la sopa en un restaurant selecte de Madrid com a represàlia
perquè no l’haguessin admès quan hi havia anat pitjor vestit”.
Aquesta anècdota anà així: a Madrid entrà en un restaurant amb
roba de pobre i no el deixaren entrar. Llavors, es posà d’etiqueta
i en veure que el deixaren passar amb tots els honors, es llençà
expressament a cullerades la sopa a sobre tot dient: “Té, roba,
menja tu, ja que ací no es valoren les persones sinó la roba que
duen”.
Agapit
deixà l’arquitectura per dedicar-se a la pagesia empresarial i
científica. Enviudà prematurament. Llavors, es casà amb Josepa de
Mier de Chaves, i va comprar les parts als altres dos germans,
aconseguint d’aquesta manera unir com el mercuri totes les parts
del pastís. Agapit morí a Barcelona el 31 de gener del 1897.
Eugènia, filla d’aquest matrimoni, heretà la hisenda i es casà
el 24 de novembre del 1888 a Lleida amb Francesc Macià i Llussà, el
que seria més endavant president de la Generalitat de Catalunya, tot
gràcies al seu concunyat Pau Font de Rubinat que a poc a poc li
canvià el tarannà espanyolista amb les seves idees catalanistes.
Macià passava temps d’oci i relax a la finca, així com es reunia
amb amics. Ja en temps de la seva presidència s’encarregà de
negociar i canviar el traçat del canal d’Aragó i Catalunya per
regar les terres de Vallmanya. Més endavant, les seves filles
Josefina i Maria serien propietàries de la finca. Cada tres o quatre
mesos, Eugènia i Maria realitzaven una curta estada a Vallmanya per
controlar la producció de la finca. Era un viatge ple d’incomoditats
i amb escorcolls d’equipatge de la policia dictatorial. El 1926
Eugènia Lamarca empenyà la finca quan Macià necessitava diners per
les campanyes militars. Una de les idees que li ballava pel cap era
envair Espanya amb cinc-cents homes. El 1936 i amb l’esclat de la
Guerra Civil, les autoritats confiscafren gairebé tota la finca de
Vallmanya i la família Macià es veu obligada a exiliar-se a França.
Posteriorment, Vallmanya passà a ser propietat de Maria Macià
Lamarca, filla del president, familiar que més estimà i protegí la
finca. Avui dia, la finca està reduïda a unes sis-centes hectàrees
repartides
en diversos propietaris.
Maria
Macià tingué diversos contenciosos amb l’estat franquista que
havia confiscat la propietat, així doncs, el 1968 el Instituto
Nacional de Colonización n’expropià gairebé la totalitat del
terreny, resultant que, tres mil d’aquestes hectàrees anaren a
parar a la colonització, atès que no permetien que un propietari
tingués tants terrenys. Dues-centes hectàrees més esdevingueren
propietat dels arrendataris, quedant-ne sis-centes per a la família.
Segons
Maria, Agapit Lamarca deixà aquesta terra erma i poblada de
ginesteres i matolls a la sevia filla petita dient-li: “Et deixo la
finca dolenta, la que no dóna res, perquè sé que tu no
rondinaràs”. Emperò gràcies a l’aigua portada del canal
d’Aragó i Catalunya (1909), la cosa canvià per a bé. Allí s’hi
cultivaven blat, ordi, civada, més tard alfals o s’hi produïa
mel. Ara bé, gran part de la propietat estava dedicada al pasturatge
d’uns ramats que anaven fins a la Val d’Aran. El president Macià
sovint dinava amb gent influent de l’època a l’aire lliure, a la
casa dels caçadors. La caça era una de les seves aficions. Macià
vivia entre Lleida, Vallmanya, les Borges Blanques i Vilanova i la
Geltrú.
(fotografia
de 1932)
Maria
Macià estimava molt la propietat, davant de l’envelliment de la
casa de Vallmanya passà a viure a la caça dels caçadors, coneguda
per la seva bonica façana i petit jardí, actualment, de propietat
privada i no visitable. En retornà de l’exili la gent li havia
resguardat béns materials que li foren retornats. Posteriorment, en
la casa dels caçadors s’hi creà un petit museu amb fotografies,
bessons de les camises, l’escopeta de caça del president, entre
d’altres. Sempre recordava que al principi la finca de Vallmanya
era una terra erma, poblada de ginesteres i matolls, i que s’havia
treballat dur per fer-la rendible.
Allí
hi passava llargues temporades fins que morí a l’edat de cent anys
el 14 de juliol del 1997. Posteriorment, la hisenda passà als seus
nebots: Antoni, Eugènia i Teresa. Vallmanya, és un nom que prové
del llatí vallis
magna
i que significa ‘vall gran’. En Josep Maria ens ho va explicar
molt bé en un parell de pàgines dins el seu llibre “El Macià
desconegut”, Pagès Editors (2012).
(Francesc Macià de cacera a la
finca de Vallmanya)
Actualment,
la casa de Vallmanya, més coneguda com a casa senyorial de la
família Macià, lloc on visqué el president, de fet, segons la seva
filla Maria, era el refugi preferit de Francesc Macià, i de la seva
dona Eugènia, lloc on hi passaven llargues temporades, pertany de fa
sis a un ramader d’Almacelles, que la comprà als nebots de
Francesc Macià abans esmentats el 2011 i l’ajuntament d’Alcarràs
vetlla per arribar a un acord amb l’esmentat propietari i mantenir
l’edifici de peu, emperò, no és una empresa senzilla atès que,
l’anterior ajuntament de CIU no pogué oferir més diners per
aconseguir fer-se amb aquelles 2’7 hectàrees que haguessin estat
tan importants per al patrimoni del poble i on pretenia fer una casa
de colònies. D’aquí que els nebots de Macià decidissin vendre
aquells terrenys al millor postor. L’edifici en els nostres dies
comença a mostrar un estat d’abandonament evident, amb diverses
esquerdes i algunes parts de teulada caigudes. La CUP ha demanat a
l’Ajuntament d’Alcarràs que aturi el deteriorament de la casa i
entri en negociacions amb el propietari, així com se li doni un ús
públic. L’ajuntament intenta taxar el preu de la finca de
dues-centes hectàrees per adquirir la coneguda com a de Vallmanya i
els seus voltants, ja que la permuta amb els propietaris de zones
limítrofes no estan disposats a accedir a la venda per realitzar un
intercanvi amb el propietari actual.
(Visió frontal
de la casa senyorial. 2013) (Fotografia: Josep Maria Corretger)
La
propietat de Vallmanya estava formada per la casa senyorial on residí
Francesc Macià (la casa allargada, per entendre’ns), amenitzada
per quadres d’animals esteriors a la banda dreta i esquerra de
l’edifici i de construcció posterior, així com també rentadors
per als treballadors en la part dreta. En una sala d’aquesta casa
s’hi donava classes temporalment als nens quan les antigues escoles
ja no podien utilitzar-se per manca d’espai, fins que la Maria
Macià cedí terra per construir les noves escoles, encara avui
visibles. Com a anèctoda, la casa senyorial encara conserva el forat
d’un projectil de la Guerra Civil. En aquesta casa s’hi visqué
fins a la Guerra Civil, ja que Maria Macià en tornà de l’exili i
veure que la casa havia sofert un deteriorament decidí traslladar-se
a la casa dels caçadors; la casa dels caçadors (casa més ben
conservada) i resguardada darrere un petit bosquet d’arbres i
envoltada per un caminet, però a la finca també s’hi trobava un
magatzem al voltant de la carretera de Vallmanya que antigament eren
les primeres escoles, lloc on posteriorment hi visqueren la mestra o
els guardes de la finca entre d’altres, que més endavant, actuaren
com a oficines de la finca, fins que esdevingueren uns magatzems on
s’hi guardava maquinària agrícola. Aquestes primeres escoles eren
exclusives de la finca, posteriorment, se’n construïren unes de
noves, després d’un temps de transició on s’ensenyava com hem
dit en una sala de la casa senyorial, i per als fills dels
treballadors de la finca i gent que vivia als voltants de Vallmanya.
A les escoles hi estudiaven de vint a vint-i-cinc nens. Les noves
escoles foren construïdes el 1959 per l’Ajuntament d’Alcarràs i
s’hi donaren classes fins a la Guerra Civil
i
acolliren prop de la trentena de nens. Entre la casa principal de
Vallmanya i la casa dels caçadors hi passava l’antiga carretera
que anava a Saidí, posteriorment desviada just uns metres més enllà
de la finca.
(Visió
posterior de la casa senyorial. 2017) (Fotografia: Josep Maria
Corretger)
Com
a curiositat, l’historiador Alfred Bosch en el seu llibre “L’Avi”
explanava que Macià visitava la finca de Vallmanya situada a la
població d’Alfarràs, suposem per desconeixença. De fet, no és
ni de bon tros el primer que confon aquests dos pobles de fonètica i
escriptura similar.
De
ben segur, que a curt termini s’arribarà a una solució esperem
efectiva i profitosa per a tothom, per una casa que fou lloc de
moltes tardes de treball, de pensament, de presa de decisions, o
d’esbarjo del president Macià i de la seva família. Entre les
idees més possibles, es podria crear una futura ruta Macià a les
terres de ponent i vincular alhora Borges Blanques-Lleida-Vallmanya
com un bloc, que completaria “L’Espai Macià” de les Borges, i
a la casa de Vallmanya podria crear-s’hi un espai-museu en una
planta, que recordés amb fotografies les vivències del president a
la finca i operar com a casa rural en una altra planta, cosa que a la
vegada uniria per sempre el Segrià i les Garrigues en un tot
presidencial, per sempre més i n’augmentaria de ben segur, el
turisme gràcies a aquestes rutes tant en auge en els nostres dies.
Actualment, la casa de Vallmanya navega sense rumb i hem de fer els
possibles perquè no quedi en l’oblit. Paraula de president!
Josep
Maria Corretger Olivart
Alcarràs,
agost-setembre del 2017
(Visió lateral de la casa
senyorial. 2017) (Fotografia: Josep Maria Corretger)
BIBLIOGRAFIA:
-ALBAIGÈS,
Josep Maria, (2012), “El Macià desconegut”, Pagès Editors,
Lleida.
-CAMPS
I CLEMENTE, Manuel, (2003), “Història de la vila d’Alcarràs”,
Ajuntament d’Alcarràs i Pagès Editors, Lleida.
-SARDÀ,
Zeneida, (1989), “Francesc Macià vist per la seva filla Maria”,
Edicions Destino, Barcelona.
-“Alcarràs”
(1997), col·lecció imatges i records, Viena & Columna,
Barcelona.
-“L’empremta
de Macià a Vallmanya”, Segre, 6 d’agost del 2017.
-Opuscle
“Alcarràs florit”, 5 d’abril del 2014.
.Fonts
orals:
Ramona
Mir Badia, filla de la cuidadora de la casa dels caçadors.
Santiago
Ballarín Vicente, extreballador de la finca.
(Entrevistats
a Alcarràs el 28 d’agost del 2017)
Agraïments:
El
matrimoni Ramona Mir Badia i Santiago Ballarín Vicente pels dubtes
que em van sorgir sobre Vallmanya, rebre’m amablement i per la
fotografia on Francesc Macià apareix a les escoles primerenques de
Vallmanya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada