dissabte, 29 de novembre del 2014

"Aniversari" un conte de Jesús Moncada. Adreçat a 4t d'ESO


El conte que llegiràs et dóna l’oportunitat de ser espectador al Cafè de la Granota de Mequinensa d’una conversa viva i àgil entre algunes persones del poble. Probablement alguns detalls d’aquesta conversa et sorprendran: la manera d’iniciar el diàleg, la manera com s’expressen els personatges, el que hi expliquen... Llegeix el text com si l’escoltessis, deixant que la conversa se t’endugui. Deixa que parlin els personatges... i estigues atent!

  

ANIVERSARI

-Avui fa un any i, tanmateix, diries que tot allò va passar ahir! –exclamà Josep Terrer, després d’empassar-se la primera glopada d’aquell suc de mig dol que servien al Cafè de la Granota [...]

-Un any! Renoi, com passa el temps! –reflexionà en veu alta Gustau, el cafeter.

-Vam tenir una abrilada galdosa! El déu que la va sacsar!

-D’abrils i de senyors, n’hi ha pocs que no siguin traïdors –digué el gran de cal Soler, que tenia la tarda tibada i silenciosa.

-Una feta com aquella no l’havien vista mai en aquest poble. Almenys, nosaltres.

-Quina malesa!

-I encara gràcies que al personal no li va passar res.

-Fora d’allò de l’oncle Dalmau...

-No m’hi facis pensar!

-Pobre home! –digué el cafeter en to compungit-. Qui ho havia de dir! Ho recordo com si fos ara: ell estava fent la partida de botifarra, acabava d’aplegar una bona bassa amb la manilla de copes quan es va desplomar contra el tapet, i bona nit i tapa’t. Sense un ai! Igual que si l’haguessin fulminat. I això que jugava de parella amb el metge!

-Jo em vaig quedar esfereïdet –assegurà el Josep.

-Tu i tots! –replicà el cafeter-. Qui hi havia de pensar? Ho hauries dit, tu, que a l’oncle Dalmau l’acaçava la mort? Si tenia salut per donar i per vendre! Era més sec que un filaberquí, però ferreny.

-Material d’abans de la guerra!

-No durarem tant, nosaltres!

-Ni de bon tros!

-Pobre vell! Si no arriba a ser per la riada que feia tres dies que impedia navegar, s’hauria mort al timó del llaüt.

-Era un bon patró.

-Dels millors.

-Per aquest Ebre, el coneixien fins i tot les anguiles.

-Sobretot les anguiles amb faldetes i cuixes ufanoses –aclarí Pauet Segarra, que havia navegat de peó amb el difunt.

-Sí, es veu que havia estat fi per a la cosa.

-Una fura!

-Sort que la seva dona s’ho prenia bé.

-La tenia embadalideta –assegurà Pauet-. Ara, cal dir-ho tot: ell no tornava mai de fer un viatge llarg sense una finesa per a la seva Carme; ara un mocador, ara un fermall... Sempre va viure molt regalada.

-Es veu que la pobra encara no s’ha refet del cop.

-Tu diràs!

-Una desgràcia així!

-És que el de menys va ser la mort.

-I tant!

-Diuen que si la culpa del que va passar va ser del cunyat –deixà anar el cafeter.

-Això no és veritat –s’indignà Pauet-. La gent xerra massa; es veu que sempre cal buscar un culpable. Què havia de fer el cunyat, un home de setanta anys, en aquelles circumstàncies? Si prou feina vam tenir els més joves per salvar la pell! El que no entenc és com no va haver-hi una mortalera!

-En això et dono la raó –va concedir Josep Terrer-. Jo hi era.

-Ja me la pots donar, ja! Tots sabem com és l’entrada de ca l’oncle Dalmau i podeu imaginar, els qui no hi éreu, com estava d’enfarfegada: gent asseguda, gent dreta, tres o quatre corones, la taula damunt la qual havien posat el taüt, encara destapat, amb l’oncle dintre, amb aquella mitja rialla que li havia quedat després del traspàs i que a mi em feia no sé què a l’estómac. I és que pareix que una cosa no s’adiu amb l’altra, oi? Era, per explicar-ho d’alguna manera, com si l’oncle s’hagués pres la mort de conya o la mort s’hagués pres de conya l’oncle.

-Potser li va tocar una mort entremaliada –va insistir Gustau, cautelosament-. Una mort joveneta, que encara no tenia el seny complit.

-Potser.

-No diria jo que no.

-Aneu a saber! El cas és que em feia mal efecte. Ja tenia ganes que tanquessin la caixa, que vingués el capellà i enllestir com més aviat millor. A més, patia pels llaüts; la nit passada se m’havia escolat entre vetllar el difunt i baixar als molls amb altres llaüters, a vigilar que la riada no fes petar les amarres de les embarcacions i se les emportés riu avall. I l’Ebre s’inflava més i més; de ca l’oncle sentíem la remor de les aigües. A mig matí van començar a tocar les campanes, i jo, que havia eixit a seure al pedrís, vora la porta, estava més neguitós que mai. M’esgarrifa sentir el toc de difunts. Vaig encendre un cigarret i va ser aleshores quan vaig començar a sentir allò, ho recordo molt bé. A la primeria, el soroll semblava una tamborinada llunyana, però, en un tres i no res, es va tornar un bram ensordidor que em gelà la sang. Em vaig llançar cap a la porta i vaig cridar a la gent de dins que ja anava esverada: “Tireu escales amunt! De pressa! Tireu escales amunt!”. Quin desgavell, nois! De primer moment, tothom va aviar-se cap dalt, però algú, em sembla que va ser un xiquet, va caure al replà i l’escala es va embussar. Sort de l’oncle Quintana, que és un home de molta serenitat i va posar una mica d’ordre; sinó, no sé què hauria passat. Al primer pis cridaven les dones. A vint passes de la porta, on jo esperava, esveradet a més no poder, que l’amuntegament de personal s’esbargís una mica per tirar escales amunt, la tapa de ferro d’una claveguera va començar a ballar com la cobertora d’un tupí que bull i va saltar al cap d’un instant, impulsada per un rebuf d’aire a pressió, al qual van seguir un broll negre i pestilent i una allau de rates fastigoses. En aquell precís moment, un doll d’aigua fangosa va remuntar el baixador del moll de la mina Soledat i es va encanonar pel carreró com una mala cosa. Ja no em donava temps de pujar les escales, encara plenes de gent, així que vaig creuar el carreró amb dues camallades i em vaig enfilar a la reixa d’una finestra de la casa del davant. La bursada de l’aigua m’agafà de ple i encara no m’explico d’on vaig treure la força per resistir-la, però, a la fi, amb penes i treballs, vaig poder grimpar més amunt i sortir del corrent. Aleshores vaig sentir els crits dels néts de l’oncle Dalmau, que guaitaven la riada des del balcó del segon pis: “El iaio se’n va! El iaio se’n va! Adéu-siau!”. Em vaig girar una mica i, efectivament, el iaio se n’anava. L’aigua, en refolgar a l’entrada, havia tret el taüt al carrer i se l’enduia surant, junt amb les corones, que seguien la caixa en aquella navegació mortuòria. La vídua, avisada pels crits, va treure mig cos pel finestró de l’alcova i començà a exclamar, desesperada: “On vas, Dalmau? Mira que pots prendre mal! Torna! Dalmau, no te’n vagis! On estaràs millor que aquí?”

-Tot allò va ser de cosco! –digué, al cap d’una estona, el cafeter.

-I tant!

-A Riba-roja, el van veure passar al migdia.

-I a Tortosa, al tardet.

-Diuen que allí va ser la rehòstia.

-Sí. Quan tothom es pensava que anava a estavellar-se contra un pilar del pont, el taüt va fer una virada d’allò més fina i el va esquivar.

-Vell dels collons! –exclamà Josep Terrer-. Es veu que ni la mort li havia afeblit la traça de navegar.

--FI--






(Conte de Jesús Moncada, Aniversari, inclòs dins Històries de la mà esquerra, 1981)

(Conte extret del llibre d’aula: DIVERSOS, (2011). Llengua catalana i literatura. 4t d'ESO, Editorial Teide, Barcelona)

(Imatges extretes de: Edicions 62 i llenguailiteratura2nbat.blogspot.com)



!!EXERCICIS:

1.      Realitza un breu resum de vuit a deu línies d’aquest conte.

2.      Cerca quatre paraules al text que desconeguis i anota el seu significat.

3.      Busca dues frases fetes o expressions similars que apareguin al text i comenta que volen dir.

4.      Què volen dir les següents paraules?

Galdosa, esfereïdet, ferreny, embadalideta, enfarfegada, tupí, grimpar.

5.      Quina és l’anècdota del conte, bé si aprofundeixes en trobaràs dues de ben bàsiques referides “al nostre protagonista”.

6.      Anota quatre ironies que apareguin al conte.

7.      Realitza una petita cerca bibliogràfica de Jesus Moncada i anota les obres que va escriure amb el seu any de publicació. També pots explicar una mica la seva vida. Si ho desitges, pots realitzar un powerpoint de cinc a deu pàgines, penjar-lo a l’Slideshare i enganxar aquí l’enllaç per poder consultar-lo.


8.      Fòrum: què t’ha semblat aquest conte de Jesús Moncada? Has après coses, quines? Què t’ha agradat més i què menys i per què? Et sents identificat amb les converses de cafè? Havies llegit anteriorment algun conte de Jesús Moncada?
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger... { /* Bordes redondeados */ border-radius: 15px;