ANIVERSARI
-Avui fa un any i, tanmateix, diries que tot allò va
passar ahir! –exclamà Josep Terrer, després d’empassar-se la primera glopada
d’aquell suc de mig dol que servien al Cafè de la Granota [...]
-Un any! Renoi, com passa el temps! –reflexionà en veu
alta Gustau, el cafeter.
-Vam tenir una abrilada galdosa! El déu que la va sacsar!
-D’abrils i de senyors, n’hi ha pocs que no siguin
traïdors –digué el gran de cal Soler, que tenia la tarda tibada i silenciosa.
-Una feta com aquella no l’havien vista mai en aquest
poble. Almenys, nosaltres.
-Quina malesa!
-I encara gràcies que al personal no li va passar res.
-Fora d’allò de l’oncle Dalmau...
-No m’hi facis pensar!
-Pobre home! –digué el cafeter en to compungit-. Qui ho
havia de dir! Ho recordo com si fos ara: ell estava fent la partida de
botifarra, acabava d’aplegar una bona bassa amb la manilla de copes quan es va
desplomar contra el tapet, i bona nit i tapa’t. Sense un ai! Igual que si
l’haguessin fulminat. I això que jugava de parella amb el metge!
-Jo em vaig quedar esfereïdet –assegurà el Josep.
-Tu i tots! –replicà el cafeter-. Qui hi havia de pensar?
Ho hauries dit, tu, que a l’oncle Dalmau l’acaçava la mort? Si tenia salut per
donar i per vendre! Era més sec que un filaberquí, però ferreny.
-Material d’abans de la guerra!
-No durarem tant, nosaltres!
-Ni de bon tros!
-Pobre vell! Si no arriba a ser per la riada que feia
tres dies que impedia navegar, s’hauria mort al timó del llaüt.
-Era un bon patró.
-Dels millors.
-Per aquest Ebre, el coneixien fins i tot les anguiles.
-Sobretot les anguiles amb faldetes i cuixes ufanoses
–aclarí Pauet Segarra, que havia navegat de peó amb el difunt.
-Sí, es veu que havia estat fi per a la cosa.
-Una fura!
-Sort que la seva dona s’ho prenia bé.
-La tenia embadalideta –assegurà Pauet-. Ara, cal dir-ho
tot: ell no tornava mai de fer un viatge llarg sense una finesa per a la seva
Carme; ara un mocador, ara un fermall... Sempre va viure molt regalada.
-Es veu que la pobra encara no s’ha refet del cop.
-Tu diràs!
-Una desgràcia així!
-És que el de menys va ser la mort.
-I tant!
-Diuen que si la culpa del que va passar va ser del
cunyat –deixà anar el cafeter.
-Això no és veritat –s’indignà Pauet-. La gent xerra
massa; es veu que sempre cal buscar un culpable. Què havia de fer el cunyat, un
home de setanta anys, en aquelles circumstàncies? Si prou feina vam tenir els
més joves per salvar la pell! El que no entenc és com no va haver-hi una
mortalera!
-En això et dono la raó –va concedir Josep Terrer-. Jo hi
era.
-Potser li va tocar una mort entremaliada –va insistir
Gustau, cautelosament-. Una mort joveneta, que encara no tenia el seny complit.
-Potser.
-No diria jo que no.
-Aneu a saber! El cas és que em feia mal efecte. Ja tenia
ganes que tanquessin la caixa, que vingués el capellà i enllestir com més aviat
millor. A més, patia pels llaüts; la nit passada se m’havia escolat entre
vetllar el difunt i baixar als molls amb altres llaüters, a vigilar que la riada
no fes petar les amarres de les embarcacions i se les emportés riu avall. I
l’Ebre s’inflava més i més; de ca l’oncle sentíem la remor de les aigües. A mig
matí van començar a tocar les campanes, i jo, que havia eixit a seure al
pedrís, vora la porta, estava més neguitós que mai. M’esgarrifa sentir el toc
de difunts. Vaig encendre un cigarret i va ser aleshores quan vaig començar a
sentir allò, ho recordo molt bé. A la primeria, el soroll semblava una
tamborinada llunyana, però, en un tres i no res, es va tornar un bram
ensordidor que em gelà la sang. Em vaig llançar cap a la porta i vaig cridar a la
gent de dins que ja anava esverada: “Tireu escales amunt! De pressa! Tireu
escales amunt!”. Quin desgavell, nois! De primer moment, tothom va aviar-se cap
dalt, però algú, em sembla que va ser un xiquet, va caure al replà i l’escala
es va embussar. Sort de l’oncle Quintana, que és un home de molta serenitat i
va posar una mica d’ordre; sinó, no sé què hauria passat. Al primer pis
cridaven les dones. A vint passes de la porta, on jo esperava, esveradet a més
no poder, que l’amuntegament de personal s’esbargís una mica per tirar escales
amunt, la tapa de ferro d’una claveguera va començar a ballar com la cobertora
d’un tupí que bull i va saltar al cap d’un instant, impulsada per un rebuf
d’aire a pressió, al qual van seguir un broll negre i pestilent i una allau de
rates fastigoses. En aquell precís moment, un doll d’aigua fangosa va remuntar
el baixador del moll de la mina Soledat i es va encanonar pel carreró com una
mala cosa. Ja no em donava temps de pujar les escales, encara plenes de gent,
així que vaig creuar el carreró amb dues camallades i em vaig enfilar a la
reixa d’una finestra de la casa del davant. La bursada de l’aigua m’agafà de
ple i encara no m’explico d’on vaig treure la força per resistir-la, però, a la
fi, amb penes i treballs, vaig poder grimpar més amunt i sortir del corrent.
Aleshores vaig sentir els crits dels néts de l’oncle Dalmau, que guaitaven la
riada des del balcó del segon pis: “El iaio se’n va! El iaio se’n va!
Adéu-siau!”. Em vaig girar una mica i, efectivament, el iaio se n’anava.
L’aigua, en refolgar a l’entrada, havia tret el taüt al carrer i se l’enduia
surant, junt amb les corones, que seguien la caixa en aquella navegació
mortuòria. La vídua, avisada pels crits, va treure mig cos pel finestró de
l’alcova i començà a exclamar, desesperada: “On vas, Dalmau? Mira que pots
prendre mal! Torna! Dalmau, no te’n vagis! On estaràs millor que aquí?”
-Tot allò va ser de cosco! –digué, al cap d’una estona,
el cafeter.
-I tant!
-A Riba-roja, el van veure passar al migdia.
-I a Tortosa, al tardet.
-Diuen que allí va ser la rehòstia.
-Sí. Quan tothom es pensava que anava a estavellar-se
contra un pilar del pont, el taüt va fer una virada d’allò més fina i el va
esquivar.
-Vell dels collons! –exclamà Josep Terrer-. Es veu que ni
la mort li havia afeblit la traça de navegar.
--FI--
(Conte de Jesús Moncada, Aniversari, inclòs dins Històries
de la mà esquerra, 1981)
(Conte extret del
llibre d’aula: DIVERSOS, (2011). Llengua catalana i literatura. 4t d'ESO,
Editorial Teide, Barcelona)
(Imatges
extretes de: Edicions 62 i llenguailiteratura2nbat.blogspot.com)
!!EXERCICIS:
1. Realitza un
breu resum de vuit a deu línies d’aquest conte.
2. Cerca quatre
paraules al text que desconeguis i anota el seu significat.
3. Busca dues
frases fetes o expressions similars que apareguin al text i comenta que volen
dir.
4. Què volen dir
les següents paraules?
Galdosa, esfereïdet, ferreny, embadalideta, enfarfegada, tupí, grimpar.
5. Quina és
l’anècdota del conte, bé si aprofundeixes en trobaràs dues de ben bàsiques
referides “al nostre protagonista”.
6. Anota quatre
ironies que apareguin al conte.
7. Realitza una
petita cerca bibliogràfica de Jesus Moncada i anota les obres que va escriure
amb el seu any de publicació. També pots explicar una mica la seva vida. Si ho
desitges, pots realitzar un powerpoint de cinc a deu pàgines, penjar-lo a l’Slideshare
i enganxar aquí l’enllaç per poder consultar-lo.
8. Fòrum: què t’ha
semblat aquest conte de Jesús Moncada? Has après coses, quines? Què t’ha
agradat més i què menys i per què? Et sents identificat amb les converses de
cafè? Havies llegit anteriorment algun conte de Jesús Moncada?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada