"Pedra de tartera" de Maria Barbal. Comprensió lectora. Adreçat a 4t d'ESO

Maria Barbal (Tremp, 1949) és l’autora de la novel·la Pedra de tartera, un fragment de la qual tens reproduït a continuació. Es tracta d’una novel·la que relata els records de tota una vida. Escrita en primera persona, tenyida de sinceritat, continguda en emocions i sentiments, el fragment recull amb escreix aquestes virtuts.

PEDRA DE TARTERA

Oncle s’havia posat malalt a la tardor. Semblava fruit del tràfec excessiu de l’estiu, però s’atansava l’hivern i l’home no millorava. El metge de Montsent havia dit que si pels volts de Nadal no li havien baixat les cremors caldria tornar-lo a visitar, que li receptaria un xarop. Arraulit en un racó tenia l’aire de no atalaiar-se de res, quasi no parlava, ni tan sols es queixava. Passava alguna estona esparsa contant històries a les nenes, però ho feia quan els grans estàvem enfeinats lluny de la cuina. Mai no he sabut si li agradava fer-se amb les criatures i bé volia ajudar-nos. Si no era bo per treballar, doncs, entretenia la canalla perquè deixessin fer.

Tia, per Tots Sants, li havia començat a posar a l’estómac un ungüent que es feia amb greix de serp i una barreja d’herbes. Jo no vaig poder-li treure d’on havia sortit la recepta. Oncle tot s’ho deixava fer, però no se li veia millora. A penes menjava i passava les nits en vetlla.

No va caler anar a la visita del metge de Montsent. El 8 de desembre, la Immaculada, oncle ens deixava en aquella barca que ell havia contribuït a fer navegar.

No sé si sempre necessitem que ens falti algú per saber que l’estimàvem, però em va passar. Mentre havia viscut no tenia temps de mesurar si era amor o agraïment i consideració allò que jo sentia. Quan va haver mort, jo vaig sentir la fiblada de l’estimació per aquell home que m’havia fet uns quants anys de pare. Potser no hi havia posat entusiasme, que no anava amb el seu caràcter, però sí bona voluntat. Em vaig proposar fer més feliços tots els meus i que coneguessin més que me’ls estimava i que vivia per fer-los contents, sobretot la pobra tia que s’havia quedat mig mústia tot i el seu caràcter ferreny i actiu.

Es coneix que, alguns camins, el dol vol empalmar-se a les cases. Uns mesos més tard, el març de 1931, ens va arribar la nova que havia mort la meva mare. Tot i que el Jaume volia acompanyar-me cap a l’Ermita la tia no ho va consentir. Era també la seva germana. Totes dues van marxar corrents cap allí.

Vaig retrobar pare i germans fets una mar de llàgrimes, i jo que no em sabia avenir que s’hagués mort qui m’havia portat al món sense poder dir-li adéu. Aleshores, em va semblar que comprenia el meu home quan deia que érem tan pobres... i que costava tant d’anar d’una banda a l’altra que, quan arribàvem, un grapat de camins ja havíem fet tard.

No trobava consol en res ni en ningú. El meu pare havia envellit molt des del bateig de l’Angeleta. Els meus germans em semblaven uns parents de lluny. Ja havia deixat de ser d’aquell clos i pertanyia ben bé, a un altre lloc. Aleshores, sentint això, se’m va aparèixer la meva vida d’ençà que havia marxat de casa dels meus pares; vaig tenir la sensació que els dies havien volat i que la meva mare potser no s’havia alliberat de la pena de deixar una filla. Però tot quedava enrere i la vida anava endavant. Amb uns ulls entumits de vessar llàgrimes i el cap pesat, quan vam marxar de l’Ermita vaig pensar qui sap quan tornaria i que havia perdut l’arrel més fonda que hi tenia.

A Pallarès, casa havia pervingut més silenciosa amb tant negre de dol. El soroll i la gatzara de les meves filles se’m feien més suaus perquè es feien grans o perquè cavil·lava endins i no els sentia.

Però una alegria estranya havia d’entrar ben aviat a casa nostra, portada per la veu del Jaume. El rei Alfons XIII havia sortit del país i s’acabava de proclamar la República. Jo no m’avenia que allò fos cap felicitat a tenir en compte, però la joia del Jaume rajava pels llavis i mans i era encomanadissa. D’una revolada em va conduir al carrer on la gent s’havia reunit a parlar. Encara feia fresca però la primavera lluïa un sol de somni. Estava enlluernada de tanta llum i atabalada per les veus que repetien sense parar un sol mot: República.

Va córrer la veu que aquella tarda a l’escola hi pujaria algú de Montsent per explicar què significava aquell canvi. Tia em va explicar l’endemà que quan ella hi entrava hi sortien els de ca l’August renegant i vermells de ràbia. En posar els peus a dins, encara va poder veure el Jaume com saltava d’una taula amb el retrat del rei a la mà. A la paret hi havia quedat una clapa més clara i el clau.

Maria Barbal, Pedra de tartera  (1985)

!Una article interessant sobre la reedició de "Pedra de tartera", trenta anys després:

http://www.iec.cat/recull/fitxers/15/11/18/001MKG9V.pdf

(Material adaptat de: DIVERSOS, (2011). Llengua catalana i literatura. 4t d'ESO,     

  Editorial Teide, Barcelona)

(Imatge extreta de: pedraforca2004.deviantart.com i casadellibro.com)

!!EXERCICIS:

1.      Realitza un resum d’aquest fragment de la novel·la Pedra de tartera per paràgrafs. Recorda’t de destacar les idees principals.

2.      Què és una pedra de tartera? On en podem trobar? La imatge fa referència al títol de l’obra o més al fragment? Quina imatge escolliries pel fragment en cas de canviar-la i per què?

3.      Cerca el significat de quatre paraules de color lila que desconeguis del text.

4.      Busca dues frases fetes o similars que apareguin al text i explica el seu significat.

5.      Fòrum 1: penses com passa a la història que no valorem les persones fins que les perdem, com passa amb l’Oncle de la història? Per què creus que és així?

6.      Fòrum 2: què t’ha semblat el present fragment que hem llegit a classe? Què t’ha agradat més i què menys i per què? Sabies que Pedra de tartera és una obra de referència dins de la literatura catalana del segle XX? Podries argumentar per què?

7.      Fes una petita recerca biogràfica de la vida i obra de Maria Barbal de cinc a vuit línies. Recorda’t que has de fer un resum i no un copia i enganxa.

8.      Si el fragment escollit no t’ha fascinat pel que sigui, ara et toca a tu fer els canvis que creguis pertinents mantenint els mateixos personatges. Per tant, reescriu la història de vuitanta a cent vint paraules.