Parlar de
Care Santos és fer-ho d’una de les autores més llegides i de més èxit de
crítica i públic en l’actualitat. Nascuda a Mataró, l’abril del 1970, va
començar a donar-se a conèixer amb les seves col·laboracions al Diari de
Barcelona, el 1989 i posteriorment a l’ABC, el Mundo, a Presència o a Catalunya
Ràdio. Com ella afirmà, escriu des dels vuit anys i al llarg del temps ha rebut
tres premis per les seves obres dedicades als joves i fa pocs mesos el Ramon
Llull, però això de guanyar premis, a la Care li ve de molt lluny, amb catorze
anys ja rebé el seu primer guardó en l’etapa d’institut. D’entre les seves
obres més conegudes podem destacar: Cuentos
cítricos (1995), que fou el seu primer llibre; Intemperie (2003), una obra que també fou premiada; Habitacions tancades (2011), que
recentment es convertirà en sèrie; o L’aire
que respires (2013). És sobretot coneguda com a narradora juvenil, i
editora de llibres. Encara li ha quedat temps per a conrear la poesia a Hiperestesia (1999) i Disección (2007), amb una trajectòria
que té un recorregut de vint anys.
Sovint, a
la Care, quan li pregunten que en queda d’aquella fantàstica i pionera màquina
de xocolata explana: “No queda res de la màquina. El 1773 s’exposà i
desaparegué per sempre”. Això picà la curiositat a la nostra autora que aviat
decidí cercar el testament del mestre xocolater, amb tan mala sort que es deia
Fernandes i li perdé la pista: “Potser marxà, però no sóc historiadora. Tot i
que, quan escric novel·les cerco respostes”.
Contínuament,
la Care Santos reflexiona sobre la seva escriptura i ho fa sense embuts:
D’entre
les seves aficions hi trobem diferents disciplines: “Sóc afeccionada a l’òpera
i al teatre, sobretot el musical”. Aquestes aficions acostumen a deambular per
les seves novel·les i Desig de xocolata
no n’és una excepció. Amb la novel·la Desig
de xocolata també vol fer un petit homenatge al Liceu, un espai molt
novel·lat: “Tenia interès en novel·lar el Liceu”.
La divisió
de les parts de l’obra semblen extretes d’una obra de teatre, com també d’una òpera.
Com ella mateixa explana: “El teatre sempre té un pes en el que escric”. Per
tant, en l’obra trobem tres històries amb tres cadències diferents, com si
fossin tres novel·les independents dins d’un tot, d’un mateix fil conductor que
els hi dóna sentit i que poden llegir-se de manera autònoma. A la primera part
es relata la tragèdia d’una dona que vol reconduir la seva vida i la història
d’una xocolatera trencada. La segona part s’emmarca dins un to més agredolç i
la tercera és una comèdia amb estil del segle XVIII francès. Sobre la tercera
part, Care no n’amaga res: “És molt diferent. Vaig fer un esforç. No és el meu
to. Em va costar d’escriure per haver de simular el llenguatge”.
Care
Santos va partir d’una xocolatera trencada i la va fer reviure als lectors amb
una mena de salt en el temps, tal i com fa l’art: “Que imita la vida i la
contradiu. Volia que la novel·la contradís la vida”.
L’autora
coneixia les dificultats amb les quals es trobaria si parlava del segle XIX i
XX. Era parlar d’una revolució important en la vida d’una dona, emperò com
comentà: “He crescut llegint literatura del segle XIX i XX. Gran part de la
literatura del XIX l’han fet homes. Veure les possibilitats que tenien les
dones era original”. I això fa que una de les seves protagonistes, Maria Anna
no pugui treballar pel fet de ser dona: “Fou inspirada en una xocolatera real.
Feia bona xocolata i li tingueren enveja. Hi havia una competència deslleial.
Va anar als tribunals, va perdre i va haver de tancar el negoci”. La tercera
part de l’obra és la més documentada i també la que menys satisfà al lector.
Dins de la
novel·la, també sobresurt el personatge de l’Oriol Pairot: “Un pintes exitós,
un galtes desgraciat. Li tinc especial carinyo”, com diu ella. A més remarcà:
“No escric mai per un sector, ni per nens ni per dones. Vull emocionar i sempre
tinc presents el públic”.
L’obra està
embolcallada pel desig, és a dir, la passió que pot canviar les
coses. El desig de la Sara que la pot condemnar a mort, per culpa del triangle amorós:
Sara Rovira, Max Frey, el seu marit i Peirot, l’amant de Sara i que sobta als
lectors. D’aquí que molts lectors li hagin retret en algunes trobades com
finalitza la cosa. La Care al respecte explanà: “La vida és com l’explico. La
gent vol més. Què ha de fer l’Oriol amb la Sara? I si escrivís un capítol més? L’he
escrit. Els comentaris rebuts pels lectors m’han fet afegir un capítol que
sortirà en properes edicions i per Internet, quan vulgui la editorial, potser a
la primavera”.
Aquesta
escriptora infatigable i mare de tres fills desemmascara el seu mètode de
treball: “Si no sé on vaig, no vaig enlloc. Els personatges em porten. Treballo mirant la paret i m’imagino els personatges asseguts al sofà groc
parlant-me. És una cathedral que has de vestir. M’assec i rumio”. A la Care li
agrada parlar sobre com escriu i ho glossa amb passió i comoditat, vol fer còmplice
als seus lectors i això es nota:
“Prenc
notes, penso què necessito, el material que he de buscar. Pel camí trobes coses
que t’enriqueixen la novel·la. No saps què trobaràs. Quan la tinc pensada faig
un esquema més breu del que abans els feia. El final també el sé. Escric dotze
hores al dia. M’hi poso fins que acabo. Dia rere dia. Escriure una novel·la és
com picar pedra”.
Una
pregunta de la qual la Care mai s’escapa és amb quina llengua li agrada més
escriure, amb quina es casaria definitivament. Sobre aquesta qüestió argumentà:
“No es pot
escriure bé amb dues llengües diferents. N’has de triar una. Una vegada em van
dir. Per mi són totes dues llengües importants. Em vaig passar molts anys per
triar. Alguns em deien, has d’escriure amb la llengua que parles, i d’altres
amb la que somies. I una nit a Màlaga mentre dormia esperant la participació en
un congrés, la companya d’habitació em va dir que parlava en castellà i pocs dies
després, la mateixa noia em va dir: avui m’has soltat el rotllo en català. Així
que segueixo amb les dues”. A més, té arrels a totes dues bandes, tant per part
de pares com de marit.
Justament,
en aquest congrés afirmà: “Vaig traduir-me per poder llegir en públic davant de
Benedetti i Saramago, atès que no tenia obres en castellà. Posteriorment, vaig
publicar molts anys a l’Amèrica llatina en castellà i vaig decidir retornar al
català. Actualment, jo mateixa faig la traducció de les meves obres”.
Una de les
coses amb les quals se sent més orgullosa és que una novel·la seva esdevingui
una sèrie: “Per mi s’han avançat els reis. És una mini sèrie i el guió és una
cosa llarga. Tot concentrat en tres hores de filmació. Donen vida als meus
personatges, però tot no apareixerà a la sèrie, seria impossible. És molt
emocionant. Cada dia vaig a veure com roden. Faig nosa”. Estem parlant d’Habitacions tancades.
Els
personatges que apareixen a Habitacions
tancades, L’aire que respires i Desig de xocolata en alguns casos són
els mateixos, mes, en diferents etapes de la seva vida. Això ens porta a la
curiositat que sent la Care pel seu públic lector, amb el qual està molt
amatent: “Sóc l’escriptora que persegueix els lectors que em llegeixen per
curiositat”. D’aquí que un dia va seguir una lectora en el bus de la línia 7
que llegeixia el seu llibre i quan baixà del bus, l’escriptora també. La seguí
uns metres, s’hi donà a conèixer i preguntà a la lectora si li agradava el
llibre, per sort digué que sí, emperò la lectora se sorprengué i ni tan sols
pensà a demanar-li la dedicatòria del llibre, sinó que ho féu uns dies després.
Care Santos
mai deixarà d’escriure per als joves, perquè la fascina i els entén: “El secret
és sintonitzar amb ells. Si algun públic m’agrada de veritat és el jove. En
literatura la identificació és important. Sempre invento algun personatge en la
línia del lector, la resta és indiferent. És una forma poc complicada”.
Per un
altre costat, l’autora també ha escrit amb coautoria, però no hi veu
inconvenients: “Escriure amb coautoría és complicat. Cal saber amb qui ho fas.
Ho he fet dos cops. Teníem amistat i una concepció de la literatura semblant”.
Ens referim a obres com: Tantes coses a
dir-nos (2013), escrita a dues mans, amb Ángeles Escudero.
Llegir Desig de xocolata en alguns moments ens
demanarà exigència lectora, perquè hi apareixen tres protagonistes amb tres
tons de veu diferents, al respecte explanà: “De primeres i terceres persones n’és
plena la vida, però de segones persones no. És una veu que no la fem servir. És
una veu difícil”. La primera part de l’obra s’estructura en quatre capítols, la
segona en vuit i la tercera en setze. Al respecte justificà: “Em vaig obsessionar
en què tingués setze capítols i no tretze. Vaig estirar el fil i vaig arribar
al setze. L’afegitó d’ara serà una cloenda, sense numerar, un epíleg”.
Finalment,
Care Santos ha reconegut que l’obra no ha estat senzilla d’escriure: “He
demanat un esforç suplementari als lectors de llegir aquest llibre”. Aquestes
foren les seves darreres paraules de com en digué ella el “Xoco tour”.
És
evident, que amb Desig de xocolata
definitivament ha colpit els cors dels catalans. Ha meravellat la seva història,
l’art narratiu que empra i l’originalitat de la novel·la. Talment, escoltar
parlar sobre les seves obres a aquesta autora mataronina, Care Santos, és
aprendre sobre l’escriptura, si més no, sentir-ne curiositat, passar una estona
afable, com si fos una tertúlia d’un club de lectura i estimar els llibres, que
és el que més ens interessa. Em queda un dubte, teniu desig de xocolata?
Josep
Maria Corretger
Novembre del 2014
.Tast de Desig de xocolata:
.Crèdits fotogràfics:
Planeta, Care Santos, Ajuntament de Cerdanyola del Vallès i Tiramisuentrelibros.
!!EXERCICIS:
1. Fòrum: has llegit algun llibre de Care Santos? Quin t'ha agradat més i per què? Prefereixes llegir-la en català o bé en castellà? Què et sedueix dels llibres de Care Santos?
2. Escriu una petita ressenya biogràfica de la Care Santos on hi apareguin els seus llibres més importants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada