“Amor contra Roma”, és així com s’intitula la darrera
novel·la de l’arxiconegut contertulià, crític, periodista i escriptor Víctor
Amela (Barcelona, 1960), autor d’una llarga i dilatada carrera a nivell
periodístic, habitual de programes de televisió des de fa trenta anys, i
sobretot conegut per l’espai “La contra” de la Vanguardia, la seva participació
des de fa una bona colla d’anys a L’Arucitys o per L’hora del lector, ara
arriba la seva novel·la que enfronta a dos tòtems o el que és el mateix, Ovidi
versus August.
Tota l’obra s’endinsarà en un univers complex que envolta
tots dos personatges, on com diu el vell proverbi: “Tots els camins porten a
Roma”. Fou precisament a Roma on per primera vegada es parlà de l’orgasme
femení de la mà del poeta Ovidi. La dona en l’època romana jugava un paper
diferent al dels nostres dies. La parella no existia tal i com avui la
coneixem, sinó que en aquells temps hi havia prostitutes. Així mateix, August
decidia amb qui s’havien de casar les dones de la seva família. Júlia, única
filla seva, es revoltà contra August per casar-se amb el seu cosí, que morirà
precisament enverinat. Més tard, es relaciona amb Marco Agripa i finalment,
Júlia es casà amb Tiberi. Júlia era una dona desimbolta i muntava orgies i
festes de manera continuada. Ovidi pretenia canviar la societat i amb els seus
poemes d’amor s’enfrontava a August, que ostentava el poder.
“Al Maestrat als anys seixanta vivien com a l’edat
mitjana”. Aquest fet li proporcionà que alguns personatges es desplacessin de
Forcall (Lessera) a veure August a Roma. Urgídar, un jove iber, amb tan sols
divuit anys viatja a Roma per ser orador i poeta. Allí coneix un metge que li
presenta Ovidi, que justament començava a editar obres i es troba involucrat en
trames importants, com la de presenciar de primera mà la mort d’August o la de
vetllar pel record etern de l’obra d’Ovidi.
El fet que August anés a contracorrent amb el sentiment de les dones, portà la
desgràcia a la família. Així doncs, l’afany de poder i alhora moralisme, farà
que August no tingui miraments al moment de castigar, i tant és si toca a la
seva família, per exemple, desterrarà la filla, Júlia a l’illa de Pandatària, i
farà el mateix amb la seva néta Julilla i amb el seu nét Pòstum o el propi
Ovidi amb acusacions infundades.
Dins “Amor contra Roma” trobem un interessantíssim
capítol on Ovidi, defensor de la música, de la poesia i contrari a l’autoritat,
conversa amb August, l’home més poderós del món, un home a qui ningú podia
fer-li ombra. Són dues visions oposades de la vida, si es vol, dos xocs de
trens. És aquí on Ovidi rebutjà ésser el poeta de l’imperi quan August pretenia
comprar-lo amb diners. Amela, en relació al present capítol glossà: “Puc
afirmar que fou així”.
Hem de tenir en compte que August dominava tots els
exèrcits, el poder, mes tingué por a un poeta, que únicament tenia d’arma la
paraula. August s’envoltà de poetes, perquè sentia un cert respecte pel vocable,
atès que governava l’esperit. La seva mà dreta era Mecenes, que pagava els
poetes. Així doncs, Virgili era un mantingut d’August. Recordem que a
“L’Eneida” clamava la glòria de Roma; Horaci era un dels altres poetes
assalariats per August. Tots els que pretengué menys un, Ovidi. August no pogué
amb ell, tot i que s’hi esforçà per tenir-lo a sa vora.
Al nostre poeta li sentenciaren: “Si continues fent
versos, moriràs de gana sota un pont”, afirmà el pare d’Ovidi, que casualment
també li cercava les esposes, i aquest darrer el contestà escrivint versos i la
mostra en són els poemaris: “Amors”, “Ars amatòria”, que conduïren a August a
un alt grau de nerviosisme, perquè sortien de la moral romana de l’època, cosa
per la qual contínuament vetllava. El vil romà era un conqueridor i es dedicava
a sotmetre. Això s’aplicava tant a homes com a dones. Sodomitzaven. Al
respecte, Víctor Amela glossà:
“L’home romà vil no podia fer el cunnilingus”. Ovidi en
“L’Ars amatòria” explicava: “L’home pot donar plaer al llit a la dona”, per
tant, per Ovidi calia erotisme en lloc de conquerir. D’aquesta manera, August
el veié com un perill, el seu principal enemic. Els hereus de Roma seguien les
pràctiques d’Ovidi i com que això enfurismà a August que pujava per les parets,
dictà tres lleis per complir:
1.
Els
romans, fills de famílies romanes, s’havien de casar amb vint-i-quatre anys i
les dones abans dels vint-i-dos.
2.
Els
romans no es podien casar amb actrius, ni elles amb actors, ja que no eren de
fiar.
3.
L’adulteri
es pagava amb la mort.
Aquí és on entra de nou en joc Júlia, que fornicà amb
Juli Antoni saltant-se completament les lleis del seu pare, August. Juli Antoni
pretenia substituir August, emperò se suïcidà. Posteriorment, August greixà l’ab natio memorie, és a dir, esborrar
allò que pogués recordar la figura de Juli Antoni i així quedar en l’oblit.
Ovidi vindicà el plaer femení, convé tenir en ment que
fou el primer de la història en esmenar-ho. A poc a poc, tingué els seus
seguidors, la seva doctrina triomfà i posà preocupació als romans amb les seves
idees. El nostre món de parella actual rep influència d’Ovidi i dels seus
consells amorosos, entre d’altres: treure’s els pèls del nas i de les orelles,
portar la toga sense plecs, aplicable avui dia a una camisa per exemple, eren
algunes de les seves recomanacions en aquella època vigents fins avui dia.
Ovidi aturà els metrosexuals, els homes que es cuidaven,
sinó que ara només calia seguir els seus consells. També es posicionava com ser
infidel. Finalment, Ovidi acabà dient: “I aquests consells que jo dono són
difícils de seguir”. Tot i així, seguia anant a la seva: “La millor dona és la
que té trenta-cinc anys” o bé, “disfressa els defectes afavorint-los”, parlant
sobre els homes. “L’Ars amatòria” era un volum juganer, entretingut i poc
seriós.
D’altra banda, a més d’Ovidi, August tenia temor als mags
i astròlegs, perquè fitaven la realitat i d’aquí que també els desterrà. Un
astròleg per exemple, deixà anar que August seria el rei del món. Tot es podia
resumir com glossà Amela en un mot, “carmen”, que significa, poema, cant,
encanteri. Paraula que temia August.
August també era supersticiós i per això quan algú li
clamà que la pell de foca protegia contra els llamps, sempre en portava un bocí
a sobre quan viatjava. August temia Júpiter, déu dels llamps. D’aquesta manera,
August es rodejà d’augurs que realitzaven prediccions per ell. Quan sortia el
sol, per exemple, hi havia d’haver silenci. No podien passar els carros. Si
volaven ocells era negatiu i sinó positiu. August es guiava per aquesta
anècdota a l’hora d’actuar.
Aquest home capriciós anomenat August vivia al Monte
Palatino. Semblava honest, però fingia i vivia ple de luxes: “Si la funció ha
agradat, aplaudiu-me”. Ell sentia devoció pel seu pare. August visqué i morí on
vivia el seu progenitor. I com a curiositat, l’home més poderós del món morí
menjant figues, però d’una figuera, no malpenseu.
L’emperador August era un home ple de pors, temia els
joves perquè eren l’amenaça. Llívia, dona d’August, en canvi, es dedicava a
cercar donzelles de divuit anys per complir els capricis del seu marit. I els
pares de les donzelles estaven orgullosos que August les desvirgués.
L’emperador vigilava i controlava cadascuna de les seves decisions, presses a consciència:
“No tiraré per la borda mig segle d’esforços”. Tiberi el succeí, recomanat per
ell mateix. Mes, August encomanà assassinar el seu nét pòstum, Juli Agripa per
por de rebel·lió contra Tiberi. El nét embogí en saber l’engany del seu avi.
Talment, August vetllà i aconseguí la pau a Roma, a pesar dels enfrontaments
amb els joves, que li complicaven l’existència.
Segons Amela, en aquells anys també hi havia el
sobrestànic, romà del cor, que es dedicava a anar al fòrum cobrant a explicar
les xafarderies. I com comprava August el poble? Doncs, amb promeses
d’entreteniments com les aurigues, curses de cavalls, quadrigues, on tot valia,
d’aquesta manera evitava revoltes dins de l’imperi.
En conclusió, qui vencé aquesta batalla, Ovidi amb la
paraula, amb la música o bé August, amb el poder absolut sobre totes les coses?
La resposta és ben senzilla. August. Ovidi fou desterrat i morí a l’exili. Mes
aquest darrer vencé des del més enllà: “Guiem les nostres vides amb la
filosofia d’Ovidi”. Com ell mateix s’aventurà a dir: “El meu llibre es llegirà
d’aquí a dos mil anys”.
Ara Víctor Amela retorna amb una nova novel·la sota el
braç i aquest cop ho fa per quedar-se, per consolidar-se dins el dificultós
panorama literari i una cosa és evident: dóna bo sentir parlar a aquest autor
dels seus llibres, amb molt de deliri i passió, anant d’aquí allà, d’un tema a
un altre com si fos un tren d’alta velocitat o un cercador d’Internet, i
comentant les mil i una anècdotes, tot un pou de saber. Escoltar en Víctor
glossar alguna de les claus de la seva novel·la, és viure-ho en carn i ossos,
et transmet les idees a flor de pell, i com no, escoltant-lo, et vénen ganes de
llegir la seva novel·la. Som-hi, que ja tardeu!
Josep Maria Corretger
Novembre del 2014
.Tast de les primeres pàgines de la novel·la:
(Imatges extretes de: Ediciones B, victoramela.com i cerdanyola.cat)
!!EXERCICIS:
1. Expressa la teva opinió sobre la lectura d'algun llibre d'en Víctor Amela. Et van agradar "El càtar imperfecte" o "Amor contra Roma"? Els trobes llibres interessants? Per què?
2. Fòrum 1: penses que el fet de sortir per la televisió pot facilitar la venda de llibres o creus que és indiferent, que depèn del talent de l'autor? Raona la teva resposta.
3. Fòrum 2: et guies per les crítiques a l'hora d'escollir un llibre, pel boca a boca... o d'altres aspectes com la portada, l'edició, el preu, en què et bases a l'hora de llegir o comprar un llibre?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada