Dos films amb sintonia pagesa. Adreçat a tothom

 

A les terres de ponent estem d’enhorabona gràcies a la pel·lícula de Carla Simón “Alcarràs” (2022), guanyadora de l’Os d’or, el guardó més important a la Berlinale, Festival de Cinema de Berlín. Tanmateix, a les terres de ponent, a Alcarràs i Lleida es va rodar una altra pel·lícula amb vincle amb la pagesia, era “Las cartas de Alou” (1990), de Montxo Armendáriz.

El film “Alcarràs”, posa en valor l’ofici de la pagesia, el vindica, un sector sovint amenaçat per diverses raons: els joves que prefereixen no dedicar-s’hi, els baixos preus que paguen la fruita els principals productors, falta de mà d’obra, el requeriment de més ajudes per tal que pervisqui l’agricultura i darrerament, la instal·lació de parcs fotovoltaics. La pel·lícula precisament tracta aquesta darrera temàtica. La família Solé se sorprèn perquè el padrí prefereix no parlar. Es dediquen a la collita de préssecs des de fa vuitanta anys, emperò, aquest cop es posen a treballar al camp en la seva darrera collita de fruita, atès que, en aquelles terres hi construiran un parc de plaques fotovoltaiques. Aquest fet no pot ésser més actual i real perquè les terres de ponent i d’altres zones de les Garrigues, entre d’altres comarques properes a nosaltres i a on els camps són importants per a la nostra subsistència, es troben amenaçades per aquesta mena de parcs i que canviaran el paisatge pagès i natural de les nostres contrades. Molts pagesos s’hi resisteixen, d’altres, en veure que la fruita té poques ajudes s’hi enrolen.

El mèrit del film “Alcarràs”, es basa en què hi apareixen actors no professionals, emperò, a la vegada, professionals, és a dir, no hi ha cap intèrpret que hagi actuat en cap pel·lícula, ara bé, els que fan de pagesos o mestres, entre d’altres, ho són a la vida real, d’aquesta manera, d’aconsegueix una major naturalitat, sense sobreactuacions. Per un altre costat, la filmació és en llengua catalana, coproduït per la Televisió de Catalunya i per a ésser més precisos, amb l’etiqueta del parlar nord-occidental, que tant ens identifica. A més, ha estat rodada en diferents ubicacions, porta el títol d’Alcarràs, cert, però, potser és el poble que hi surt menys. Es va sentir pel poble que rodaven en una masia als afores del poble, a la zona del Cap de la Vall l’estiu del 2021, davant del secretisme de la gent, però també es van enregistrar escenes a Seròs, Massalcoreig, Bellvís, El Poal, Fraga, Soses, l'Horta de Lleida, Aitona, i Sucs. Tampoc se sabia exactament l’argument, els intèrprets no podien parlar per contracte. Es va escoltar que el film anava d’un pagès va perdre terrenys en fer apostes. Un altre puntal del film és que tots els protagonistes són lleidatans i que van sobreviure a un procés de selecció fatigós de nou mil candidats. Carla Simón coneix de primera mà el món de la pagesia, perquè els pares de la seva mare adoptiva són d’Alcarràs i treballen encara la terra. Segons ella, si no hagués estat perquè havia viscut en primera persona l’experiència de passar els estius al poble i estar en contacte amb el camp, no hauria existit aquest film.

Pel que fa a la pel·lícula “Las cartas de Alou” (1990), aborda el tema de la immigració des dels seus aspectes més tristos. Alou és un senegalès que ha aconseguit entrar a Espanya de manera il·legal. Únicament aconsegueix treballar de manera esporàdica. De manera habitual escriu cartes als seus partes on relata les seves vivències i sentiments del moment. Ell tracta d’integrar-se dins de la societat espanyola, ara bé, ha de patir una sèrie de prejudicis. Primer treballa als hivernacles de la costa d’Almeria, llavors viatja fins a Madrid on exerceix com a venedor il·legal, posteriorment es dirigeix a les terres de ponent, a Lleida i després a Alcarràs, per a treballar en la recol·lecta de fruita. Finalment, conclou el seu periple a Barcelona, on un altre immigrant africà li dona treball en la seva botiga de roba. Sorgeixen problemes amb la policia. Resolts, aconsegueix retornar al seu país cercant un futur esperançador, cosa que a la vida real no succeeix gairebé mai.

Quan estudiava a EGB, recordo la bogeria que teníem els estudiants davant l’oportunitat d’aparèixer com a extres a la pel·lícula d’Armendáriz, tothom hi desitjava sortir i molts feien campana a l’escola, atès que, pagaven molt bé, deu mil pessetes per una petita aparició quan es requeria a algú. Els que no fèiem campana, com jo, estàvem neguitosos per perdre una oportunitat de veure’ns a la gran pantalla. Fins i tot, els mestres del col·legi van haver de posar-se ferms davant d’aquesta situació, i si hi havia campanes també hi haurien expulsions. Però no pogueren fer-hi res. Els dies que hi havia rodatge, i l’alumnat ho sabíem, faltaven diversos alumnes a les classes. A la filmació hi apareixien petits espais del poble: una finca, la bòbila, on s’ubica actualment el pavelló esportiu, una sala de ball a l’esplanada on es realitzava el mercat, el bar es va dir que era a dins del soterrani d’una casa propera al camp de futbol, però va era situat a l'antic Bar Tonet, a Seròs i creat per a l’ocasió. Tothom la recorda feliçment, tot i ésser una pel·lícula senzilla i que no va passar a la història per atrapar-te en el seu visionat, per monòtona, però que glossava a la perfecció la realitat que tantes vegades hem viscut i que coneixem, i que continua repetint-se un i altre cop, l’arribada d’un immigrant il·legal per a buscar-se la vida i començar des de zero i demanar a hom qui pugui ajudar-lo a cercar feina.

El film va obtenir tres guardons: un Goya el 1990, al millor guió original i fotografia, Concha de Oro al Festival de Sant Sebastià, 1990, a la millor pel·lícula, Concha de Plata al millor actor, Mulie Jarju i Medallas del Círculo de Escritores Cinematográficos de 1991. Obtingué una recaptació de prop de quaranta-nou milions de pessetes.

El principal de tot, és que per uns dies Alcarràs i gràcies al film que porta el nom de la població, tot i que, en primera instància no em feia massa gràcia, per ser poc pensat, serà al centre del món, per un motiu fantàstic, el cultural, cosa que havia succeït en comptades ocasions i que ens donarà molta publicitat, cosa esplèndida. Va ésser un punt de satisfacció i emocionant poder viure en primera persona i a la sala gairebé plena del Centre Cultural “Lo Casino” de la població, l’entrada en directe dels protagonistes dels films al lloc on es lliurarien els premis i rebent mil i un flaixos dels fotògrafs que atabalaven fins i tot als que estaven presenciant-ho, amb gran part dels principals protagonistes del film “Alcarràs”, recentment arribats de la Berlinale, escoltar el mot “Alcarràs”! Realment, necessitàvem quelcom així, no tot és negatiu al poble i al món de l’agricultura. Aquesta pel·lícula n’és una prova, ens representa, potser ens portarà més turisme tant al Segrià com a les Garrigues. També farà que els que treballen la terra se sentin superbs de continuar en la feina. Per uns instants, trepitjar aquella catifa vermella em va fer sentir orgullós de ser d’on soc, perquè sempre he estimat el meu poble i mai he amagat els meus orígens, ni per a les coses positives ni per a les que embrutaven el nom de la vila. Gràcies Carla Simón per aquest film de qualitat. La gent recordarà el nom del poble en d’altres sentits. D’un alcarrassí amb sang junedenca.

Josep Maria Corretger Olivart

Febrer del 2022

[Crèdits de les imatges: Filmaffinity, EFE]

"Ulisses", de James Joyce, una obra centenària. Adreçat als de literatura

 

“L’Ulisses” de James Joyce és un clàssic de la literatura universal que aquest any fa cent anys que el seu autor el va crear. El llibre s’inspira en “L’Odissea” d’Homer. L’obra relata el periple per la ciutat de Dublín de Leopold Bloom, el seu protagonista durant el dia 16 de juny del 1904. Dins de les seves pàgines hi trobareu abundants jocs de paraules, així com també sentit de l’humor.

Ulisses és la crònica del periple per Dublín del personatge principal, Leopold Bloom, en un dia ordinari, el 16 de juny de 1904. El títol fa referència a Odisseu, l'heroi homèric (seguint el nom llatí). Hi ha força paral·lelismes entre ambdues obres, entre Leopold Bloom i Odisseu, entre Molly Bloom i Penèlope, i entre Stephen Dedalus i Telèmac. Avui dia, els amants de l'obra de Joyce celebren el 16 de juny com el Bloomsday. Joyce va emprar un tècnica narrativa diferent per a l’escriptura de cada capítol.

**************

Des d’aquí homenatgem aquesta magnífica novel·la amb aquest fragment:

Déu del cel no hi ha res com la naturalesa les muntanyes feréstegues desprès el mar i les ones precipitant-se i desprès el camp preciós amb els conreus de civada i de blat i de tota mena de coses i aquell bestiar ferm que s’hi passeja t’eixampla el cor de veure rius i llacs i flors de tota mena i forma i olors i colors naixent per les cunetes i totes les prímules i violetes i la naturalesa i aquests que diuen que no hi ha Déu no en donaria ni així de tot el seu saber per què no van i creen alguna cosa moltes vegades li ho he preguntat els ateus o com es diguin que es facin treure el pa de l’ull primer després bramen demanant un capellà quan es moren i per què per què perquè tenen por de l’infern per la seva consciència bruta ah si ja els conec bé qui va ser la primera persona de l’univers abans que hi hagués ningú que ho va fer tot qui ah ells això no ho saben jo tampoc o sigui que ja estem aclarits també podrien provar de fer que el sol no sortís demà, el sol brilla per tu em digué ell el dia que jèiem entre els rododèndrons a Howth Head amb el vestit de tweed gris i el barret de palla el dia que el vaig fer decidir que se’m declarés sí primer li vaig donar el tros de pastís de matafaluga que em vaig treure de la boca i era any de traspàs com ara fa 16 anys Déu meu després d’aquell petó tan llarg quasi vaig perdre l’alè, sí va dir que jo era una flor de la muntanya, sí això són flors totes, un cos de dona, sí aquesta va ser una veritat que ha dit en sa vida i el sol brilla per tu avui, sí per això m’agradava ell, perquè vaig veure que ell sí que ho entenia i s’adonava de què és una dona i jo sabia que sempre en faria el que voldria i li vaig donar tot el gust que vaig poder, el vaig anar portant fins que em va demanar que li digués que sí i primer jo no volia respondre, només mirava enllà cap al mar i el cel pensava en tantes coses, no sabia res del Mulvey i de Mr. Stan Hope i la Hester i el pare i el vell capità Groves i els mariners jugant a vola moixó i a viola i a arrencar cebes que en deien ells al moll i el sentinella a davant de la casa del governador i aquella cosa al voltant del casc blanc pobre diable mig rostit i les noies espanyoles rient amb les seves mantellines i les seves pintes altes i subhastes del matí els grecs i els jueus i els àrabs i el dimoni sap qui més de tots els extrems d’Europa i Duke Street i el mercat d’aviram tot cloquejant al davant de cal Larby Sharon i els pobres ruquets relliscant mig adormits i els tipus indefinits embolicats amb les capes adormits a l’ombra a les escales i les grans rodes dels carros de bous i el vell castell de fa mil anys sí i aquells moros ben plantats tots vestits de blanc i amb turbants com reis demanant-te que t’asseguessis a les seves miques de tenda i Ronda amb les finestres antigues de les posades 2 ulls que llambreguen una gelosia amagats perquè l’enamorat besi la reixa i les tavernes entreobertes de nit i les castanyoles i la nit que vam perdre la barca d’Algesires el vigilant fent la ronda sereno amb el seu fanal i ah aquell horrible torrent tan fondo ah i el mar el mar carmí de vegades com foc i les glorioses postes de sol i les figueres dels jardins dels jardins de l’Alameda, sí i tots aquells carrerons estranys i cases roses i blaves i grogues i els roserars i el gessamí i els geranis i els cactus i Gibraltar de petita on jo era una Flor de la muntanya, sí quan em vaig posar la rosa al cabell com feien les noies andaluses o me’n posaré una de vermella, sí i com em va fer un petó sota la muralla mora i vaig pensar en fi, és igual ell que un altre i llavors li vaig demanar amb els ulls que m’ho tornés a demanar, sí i em va preguntar si jo volia, sí dir que sí, la meva flor de la muntanya i primer el vaig estrènyer als meus braços, sí me’l vaig acostar perquè em sentís els pits tot perfum, sí i el cor li anava desenfrenat i sí vaig dir sí que vull Sí.

[James Joyce, "Ulisses", Proa, Barcelona, 1996]

Per a saber-ne més:

https://llegim.ara.cat/reportatges/10-coses-no-sabies-l-ulisses-james-joyce_130_4259658.html

https://histories.vilaweb.cat/ulisses-joyce-100/

 

(Imatges extretes de: CCMA, Proa)

 

EXERCICIS:

1. Realitza una petita ressenya de l’obra “Ulisses” de James Joyce.

2. Escull un fragment del llibre que t’agradi i explica el perquè.

3. Cerca una mica d’informació de l’autor i fes una presentació digital.

Adeu a Maria Antònia Oliver. Adreçat a tothom

 

(1946-2022)

Fou sobretot coneguda com a novel·lista i escriptora de narrativa breu. També va conrear la narrativa infantil, l’assaig, va escriure textos teatrals, guions de cinema, com el de «Capità Escalaborns» (1990), amb Carles Benpar. Va realitzar diverses traduccions d’autors com Robert Louis Stevenson, Mark Twain, Virginia Wolf o Herman Melville. Col·laborà en diverses publicacions de premsa. En les seves primeres obres apareix la transformació de la seva Mallorca, amb un rerefons fantàstic. Dins de la seva producció literària van destacar els personatges femenins. Va sobresortir en el camp de la novel·la negra, creant Lònia Guiu, la primera detectiu catalana en diverses obres. Pel que fa a la crítica social sobresortí «Joana E.» (1992), on retratà la societat mallorquina en època de postguerra i amb la qual va guanyar el Premi Prudenci Bertrana. Va formar part del col·lectiu Ofèlia Dracs, on van obrir camí en la narrativa de gènere català. D’altres de les seves obres destacades foren: «Crineres de foc» (1984), «Estudi en lila» (1985), «Amor de cans» (1995). L'any 1997, després de la mort d'en Jaume Fuster, el seu marit, s'apartà durant uns anys de l'escriptura i se n'anà a viure a Mallorca després de passar trenta anys a Barcelona. Molt recomanables els seus relats curts, sobretot els escrits com a Ofèlia Dracs o les novel·les de detectius.

(Imatge extreta de: Vikipèdia)

EXERCICIS:

1. Presenta’ns deu aspectes destacats de la vida i obra de Maria Antònia Oliver.

2. Escull un fragment que t’hagi agradat d’una obra seva i comparteix-lo aquí.

3. Realitza una petita ressenya d’un llibre que hagis llegit de Maria Antònia Oliver.

Coneixeu Dones de Ciència? Adreçat a l'ESO

 

Avui és el Dia Internacional de la Nena i de la Dona de Ciència, des d’aquí un petit reconeixement a totes aquestes dones que van fer que el nostre món avui fos una mica millor: moltes gràcies a Ada Lovelace, per ser la primera programadora d’ordinadors; a Hedy Lamarr per a descobrir-nos el sistema de codificació de transmissions que avui dia coneixem com el Wifi; a Mary Sherman Morgan per ésser la primera científica de coets; a Margaret Hamilton per portar l’Apollo 11 a la Lluna; a Rosalind Franklin per tenir un paper destacat en el descobriment de l’ADN; a Dolors Aleu per aconseguir ésser ser la primera dona llicenciada en Medicina de l’Estat; i a tantes altres... Moltes gràcies per aquesta gran tasca que vàreu realitzar i des d’aquí el nostre petit homenatge. Formeu una part important de la nostra història! Elles en són les principals protagonistes!!

 

En podeu trobar algunes més en aquests enllaços:

https://www.donesiciencia.cat/efemerides/

https://drive.google.com/file/d/1KhTbpottrw-IlSvjXp3iUF5JD8QJV42O/view

(Imatges extretes de: Dones de ciència)

 

EXERCICIS:

1. Què és el Dia Internacional de la Nena i de la Dona de Ciència.

2. Per què creus que se celebra aquest dia cada 11 de febrer?

3. Cerca a la xarxa una dona de ciència, posa una fotografia i destaca’n una frase que hagi dit i entre tres i cinc aspectes de la seva vida. Posa-ho tot en un full.

4. Realitza una petita exposició a classe presenta’n una dona de ciència.

5. Prepara una exposició amb les dones de ciència que hagin seleccionat els /les companys/es de la teva classe.

Proposta d'activitats a l'entorn de "Laura a la ciutat dels sants". Adreçat als de literatura

 

Us proposo una sèrie de preguntes per a treballar l’obra “Laura a la ciutat dels sants”, de Miquel Llor a mode de repàs.

EXERCICIS:

1. Ara ets l’encarregat/ada del Departament de Cultura de l’Ajuntament de Vic i t’encomanen organitzar una ruta literària pels contorns on transcorre l’obra “Laura a la ciutats dels sants”, i del seu autor,  Miquel Llor. Amb l’ajuda del llibre, cita espais i què s’hi podría visitar. Serveix qualsevol espai o población vinculada amb l’obra i l’autor.

2. Esmenta deu aspectes destacats de la vida i obra de Miquel Llor que hagin influït en l’escriptura de “Laura a la ciutat dels sants”.

3. Explica la relació amorosa que tenen en Tomàs i la Laura, amb exemples de l’obra.

4. Justifica per què l’autor intitula l’obra “Laura a la ciutat dels sants” amb exemples de l’obra.

5. Caracterització dels principals personatges de l’obra amb exemples de la novel·la.

6. Comenta el present fragment de “Laura a la ciutat dels sants”.

Tot ha quedat part enllà de Collat Negre, i Barcelona encara és molt més enllà, a setanta quilòmetres. La Laura es gira cap aquell punt incert on el seu pensament situa Barcelona i la claror dels seus ulls es torna greu per un començ d'enyorament. Després, fixa l'esguard vers la direcció que duu el tren, cap aquell altre punt incert on abans d'una hora veurà com si Comarquinal sortís de sota terra, amb els campanars de la Seu, del Seminari, dels asils i de les cases de penitència, enmig dels camps de patates i moresc, gairebé tot el paisatge del Pla, que ara comença, alterat només per la grisor d'alguns pujols de llicorella, que aguanten ermites acompanyades d'un xiprer esberlat pel llamp.

    Tanmateix, no és pas així com s'havia figurat el paisatge de Comarquinal, entrevist aquell dia de juny que va passar-hi amb el cotxe d'en Tomàs. Aleshores, els camps eren verds, ondulats per l'oneig sedós de les espigues, el cel lluïa com el mar de la Costa Brava i tot era fresc i somrient.

    Només fa tres mesos! La Laura considera que ha triomfat de les insídies cordials de les amigues barcelonines, quan li deien que en Tomàs de Muntanyola no es casaria amb ella. I heus aquí que l'endemà en Tomàs va preguntar-li si el voldria per marit. Al cap d'una setmana li duia l'anell, aquell magnífic brillant que ara la Laura besa i que, quan va veure'l per primera vegada, li va fer sentir cobriment de cor. Dos mesos més tard es casaven en aquell racó de Barcelona antiga, somnolent i amb quietuds de poble. Avui fa un mes que la seva mà freda i suau va posar-se, per tota la vida, a la mà tosca i ferma d'aquell minyó de trenta anys, amo absolut del patrimoni dels Muntanyola.

    La Laura es gira per mirar el seu marit. Ja fa una estona que el cap d'en Tomàs ha començat a decantar-se contra els coixins polsosos del vagó. Dorm; i la Laura el mira per a ella sola. És el seu home! Seu? Ella prou sap que sí; abans, una bala perduda entre fires, gallardets de festes majors i rialles grasses de mosses d'hostal. Però ara el reté, definitivament, aquell amor per la noia ciutadana, blava d'ulls, de veu sense estridències, harmoniosa de línies. Ella és d'una bellesa sense gaire esclat, que en Tomàs va descobrint de mica en mica, en aquest mes d'amor que la Laura ha conegut a les cambres d'hotel de Londres, de París, de Florència.

     —És com si cada cop m'adonés d'alguna cosa nova que encara no t'havia sabut veure —sol dir-li ell.

     —I quan se t'acabin els descobriments? —ja li ha preguntat més de dues vegades la Laura. Però ell no l'escolta; l'abraça, l'arrossega cap a l'embriaguesa dels sentits. Per a ella és com un vi d'un poder fins aleshores no sabut i, malgrat totes les conjectures entre amigues, no hauria pogut ni sospitar-ne la força i la dolcesa.

     Feliç?, sí que serà feliç amb en Tomàs, aquell xicot cepat, home de bon estómac, generós a l'hora de repartir propines, que duu la butxaca sempre plena d'una barreja de bitllets de banc i monedes, massa dringants per al gust de la Laura. Però la franca rudesa d'ell, per la mateixa novetat, no desplau a la Laura. La seva delicadesa femenina encaixa bé amb la vigoria del mascle que, de més a més, és l'amo Muntanyola, caça amb una Hammerless, única a Comarquinal, i esclafa l'aviram dels pobles amb el seu cotxe esquitxat de fang.

    Com a bon hereu dels Muntanyola, ell va poder encomanar uns quants milers de misses per a l'ànima de la seva mare, que sempre havia mirat l'hereu amb aquell respecte amb què solen venerar-se les coses sagrades, respecte que ha heretat la filla gran, la Teresa, que a hores d'ara prepara la casa (amb tot l'ordre i la severitat que varen ensenyar-li la mare, la padrina, les ties i una àvia remota), per tal de rebre dignament els nuvis, com escau al bon nom dels Muntanyola que ostenta el germà segon, afavorit amb l'heretatge, puix que el fill gran morí abans de poder enorgullir-se amb el títol d'hereu.

    I la frèvola Laura, barcelonina òrfena d'un no-ningú mal pianista, mal pintor, bon fabricant de castells a l'aire, no té sinó ulls per a mirar el seu Tomàs a través del vel malva que l'aire li ondula. Encara no se sap avenir que pugui anomenar-lo marit, paraula fins un mes abans misteriosa com la màgia dels contes de fades que il·lustraren la seva infantesa, explicats pel pare, aquell il·lús sensible i desmemoriat.

    «Si el pare em veiés!», pensa, contemplant-se al mirall de la seva cartera de llangardaix, la més cara que en Tomàs va veure en un aparador de París, on els seus ulls, una mica bovins, foren atrets per les pampallugues dels llums.

    Si el pare la veiés, vestida amb aquesta capa de viatge, clara i tèbia!, el capell de roses, perfumada amb el muguet més subtil. Si li veiés les perles del coll, d'un orient tan rar!, i el brillant de prometatge! A més, el marit, ben plantat, hereu d'una nissaga de nobles rurals, que la mira de genolls a terra com si fos una santa d'altar.

    Però la Laura sent una mica de neguit. No; li fa l'efecte que el pare, aquell home pobre, vacil·lant, mancat d'idees clares, no s'hauria enlluernat gens amb tantes d'esplendors. Potser hauria dit que aquell matrimoni, convingut precipitadament, era poc sòlid, com si l'haguessin conjuminat a la manera de qui mercadeja sense confessar-ho.

    Pensant-ho bé, ella ¿què sabia d'en Tomàs, d'aquell xicot sanguini que no veia mai quina cara fa la gent, com si fos sol al món? I ell, ¿què havia volgut saber de la Laura, d'aquella desconeguda entrevista a casa d'uns amics de tots dos, a Barcelona, vestida de mig dol pel pare, demanada al cap de quinze dies i amb la qual es casava al cap de tres mesos?

    A estones, la Laura diria que, molt endins, sent, com un retret molt lleu, la veu del pare, aquella veu del pare, aquella veu que cantà tota la vida amb un entendriment apegalós, La primavera i El noguer, de Schumann, sense haver-ne pogut encertar mai la melodia justa. I aquella veu de repte és la pròpia veu d'ella que insinua una queixa, molt tímida encara.

    —Ca! —reacciona la Laura abocant-se a la portella, feliç dins la roba perlada. Està segura del seu poder per a retenir l'afecte de l'espòs. En Tomàs li ha dit i repetit que, a Comarquinal, serà la reina envejada. Laura de Muntanyola! Sona bé! Quina felicitat conviure amb la gent del poble del marit!, ser ben bona i amable! Perquè és amb la riquesa quan podeu manifestar els vostres sentiments més autèntics.

    Una mà calenta es posa al bescoll de la Laura; en Tomàs s'ha despertat.

    —Què mires? —li pregunta.

    —Aquest tel de boira, que sembla com si volgués tapar el sol.

    —I el taparà; no ho dubtis. La nostra terra no és com la capital, on sempre fa bo. La boira no ens deixa de petja fins a darreries de maig —declara en Tomàs amb la seva veu gutural, d'home que està avesat a enraonar a ple camp—. En canvi, tampoc no tenim aquella humitat als vespres, com a Barcelona, que us fa estar grocs i us malmet el pit.

    —No pas a tothom —observa la Laura molt pacífica.

    —És clar que no! Tu n'ets una. Per això t'he triat. Eres el que hi ha de bo i millor a Barcelona, i m'ho emporto a casa. I encara que no tenim grans divertiments, em sembla que d'aquí a un parell de mesos no ho canviaries per cent Barcelonès.

    Cert que la novetat del canvi encanta la Laura. Passar un quant temps sense veure la Barcelona amarga per a una noia pobra i malavinguda amb la mediocritat de la vida quotidiana; no veure l'esclat dels rics, no petjar més la pols oliosa de greix de motors d'automòbil, d'automòbils dels altres! No veure passejar la gent ben vestida, mentre que ella duu a contracor la roba aprofitada, al costat de la cosina i de la tia, amb les quals visqué des que se li va morir el pare.

    En canvi, ara començarà a viure en repòs en un casal venerable, rodejada de bells mobles, els armaris plens de roba fresca i honesta. Passejarà amb cotxe propi. Podrà recalcar-se al braç d'un minyó que fa goig i és un dels propietaris de més renom en aquella ciutat de segona categoria. La Laura sap que podrà anar i venir de Barcelona, cada setmana si li passa pel cap, lluint bones robes. Serà com si es deixés dur per l'encís d'un dels contes del pare mort.

    Feliç! Sí, que serà feliç; i estimarà sempre aquell marit que Déu li ha ofert amb la seva divina generositat.

    —Oh sí! —exclama tot d'una, com desvetllant-se— Sí, que t'estimo! —i la seva mà, cenyida pel guant perfumat, acaricia el coll de l'home, un coll fornit, una mica moradenc de tan roig.

    —Què et passa? —pregunta ell, amb estranyesa—. Gairebé m'has espantat.

    —És que t'estimo molt, i encara vull estimar-te molt més —fa la Laura amb vehemència.

    —Prou que m'ho figuro —parla ell, en to d'home segur de la seva vàlua—. Ja n'has après, en aquesta mesada! —insisteix en Tomàs, picant l'ullet. I li planta la seva gran mà a l'espatlla, tal com hauria fet a qualsevol bordegàs de les seves masies—. Però també em sembla que no cal fer cine tot el sant dia i a ulls de la gent.

    La Laura intenta riure, per fer companyia a la gran rialla del marit, però se sent amb poca força. No gosa manifestar aquest començ de disgust, perquè comprèn que amb la llargària de les paraules i la simplicitat d'enteniment d'en Tomàs, s'esvairia el sentit d'aquella impressió, que no té importància.

    A més, veu que ell, amb el front acostat al vidre de la portella, s'entreté entelant-lo amb l'alè; l'ungla hi escriu molt de pressa: Laura, Laura, Lau…

    I la Laura estima més que mai aquell home, per aquest impuls que ell mateix no se sap i, bo i asseguda, li besa amb tanta delicadesa la mà que ell ni se n'adona.

    «És ben meu», rumia, joiosa de tenir alguna cosa seva, ella que no havia tingut mai res més que el gran desig de viure, a estones una vida assossegada i profunda, voltada d'arbres i de silencis, i en d'altres estones brillant i somoguda.

   —Ja arribem, aboca't —fa ell amb la il·lusió d'ensenyar-li el poble—. Veus? Allò és la fàbrica de paper que et deia, amb la franja vermellosa. Som parents de lluny. A l'altra banda hi ha la plaça de toros. No trobes que fan joc? ¿Veus el campanar de les Mosteles sense creu? Els maleïts francesos se la varen emportar. Els Pirineus ja són nevats.

[Fragment de “Laura a la ciutat dels sants”, de Miquel Llor]

[Imatge extreta de: Amazon]

 

 

 

 

 

Seguim les pistes de Miquel Martí i Pol. Adreçat a l'ESO

 

                                                                                  [Imatge extreta de: Núvol]

El proppassat 4 de febrer vàrem realitzar una sortida literària amb l’alumnat de 2n d’ESO a Roda de Ter. Aquí us presento una sèrie de preguntes a mode de cacera del tresor a veure si sou capaços de resoldre-les. Hi esteu convidats/ades!

N.B. Ressegueix la cronologia de Miquel Martí i Pol al següent enllaç:

https://miquelmartiipol.cat/autor/cronologia/

 

Seràs capaç de respondre a les preguntes següents??? Acceptes el repte???

 

1. Qui era en Miquel Martí i Pol?

1929? 2003?

2. Per què va destacar? Quan va dedicar-se a l’escriptura?

3. Quines obres importants ens va llegar? Posa els anys entre parèntesi.

4. Saps què és una ruta literària? Explica-ho. Per què es realitza una ruta literària sobre Martí i Pol a Roda de Ter i no a Barcelona?

5. Esmenta les localitzacions per on va passar la ruta literària i què representen dins de les vivències de l’autor.

[Fotografia: Josep Maria Corretger]

6. Anomena un poema que es va llegir a la ruta o que és conegut de l’autor i comenta de què tracta.

7. Per què a Miquel Martí i Pol se l'anomenava el poeta del poble?

8. Per què creus que estan de moda en els darrers anys les rutes literàries?

9. Què et va agradar més de la sortida a Roda de Ter i per què?

10. Anomena els aspectes a tenir en compte per a recitar correctament un poema.

11. Realitza un punt de llibre sobre Miquel Martí i Pol.

12. Cerca a Internet un poema que no coneguis de Miquel Martí i Pol, escriu-lo aquí i comenta’l. Posteriorment, recita'l en veu alta i enregistra'l en format mp3.

 

"Fins i tot", formes equivalents a l'adverbi

 

“Fins i tot” és un adverbi que acostuma a aparèixer de manera sovintejada en els escrits, és una mena de comodí, emperò, en podries evitar les repeticions? En coneixes sinònims per a millorar el teu text? Te’n presentem alguns.

 

Són sinònims:

Addicionalment, així mateix, altrament, amb tot això, a més, a més a més, a més d’això, a sobre, ben mirat, d’afegitó, d’escreix, damunt, demés, de més, de més a més, encara, endemés, igualmente, ítem, oimés, per afegiment, per torna, també, àdhuc, fins, inclús, inclusivament, i tot, també.

 

N.B. Per a cada oració caldrà cercar el sinònim que més s’hi adegui.

(Imatge extreta de: Amazon)

 

EXERCICIS:

1. Escriu títols equivalents per a les següents novel·les.

-“Fins i tot els Déus”, d’Isaac Asimov.

-“Cal protectar fins i tot quan no serveix de res”, de Manuel de Pedrolo.

-“Fins i tot els morts”, de Benjamin Black.

-“Fins i tot els arbres escoltaven”, documental.

2. Redacta un petit paràgraf d’entre cinc a vuit línies on apareguin almenys quatre formes equivalents a “fins i tot”.

3. Proposa una activitat per a treballar l’adverbi “fins i tot”, però no la resolguis, que ja ho farà algú altre.