Us
proposo una sèrie de preguntes per a treballar l’obra “Laura a la ciutat dels
sants”, de Miquel Llor a mode de repàs.
EXERCICIS:
1.
Ara ets l’encarregat/ada del Departament de Cultura de l’Ajuntament de Vic i
t’encomanen organitzar
una ruta literària
pels contorns on transcorre l’obra “Laura a la ciutats dels sants”, i del seu
autor, Miquel Llor. Amb l’ajuda del
llibre, cita espais i què s’hi podría visitar. Serveix qualsevol espai o
población vinculada amb l’obra i l’autor.
2.
Esmenta deu aspectes destacats de la vida i obra de Miquel Llor que hagin
influït en l’escriptura de “Laura a la ciutat dels sants”.
3.
Explica la relació amorosa que tenen en Tomàs i la Laura, amb exemples de
l’obra.
4.
Justifica per què l’autor intitula l’obra “Laura a la ciutat dels sants” amb
exemples de l’obra.
5.
Caracterització dels principals personatges de l’obra amb exemples de la
novel·la.
6.
Comenta el present fragment de “Laura a la ciutat dels sants”.
Tot
ha quedat part enllà de Collat Negre, i Barcelona encara és molt més enllà, a
setanta quilòmetres. La Laura es gira cap aquell punt incert on el seu
pensament situa Barcelona i la claror dels seus ulls es torna greu per un
començ d'enyorament. Després, fixa l'esguard vers la direcció que duu el tren,
cap aquell altre punt incert on abans d'una hora veurà com si Comarquinal
sortís de sota terra, amb els campanars de la Seu, del Seminari, dels asils i
de les cases de penitència, enmig dels camps de patates i moresc, gairebé tot
el paisatge del Pla, que ara comença, alterat només per la grisor d'alguns
pujols de llicorella, que aguanten ermites acompanyades d'un xiprer esberlat
pel llamp.
Tanmateix, no és pas així com s'havia
figurat el paisatge de Comarquinal, entrevist aquell dia de juny que va
passar-hi amb el cotxe d'en Tomàs. Aleshores, els camps eren verds, ondulats
per l'oneig sedós de les espigues, el cel lluïa com el mar de la Costa Brava i
tot era fresc i somrient.
Només fa tres mesos! La Laura considera que
ha triomfat de les insídies cordials de les amigues barcelonines, quan li deien
que en Tomàs de Muntanyola no es casaria amb ella. I heus aquí que l'endemà en
Tomàs va preguntar-li si el voldria per marit. Al cap d'una setmana li duia
l'anell, aquell magnífic brillant que ara la Laura besa i que, quan va veure'l
per primera vegada, li va fer sentir cobriment de cor. Dos mesos més tard es
casaven en aquell racó de Barcelona antiga, somnolent i amb quietuds de poble.
Avui fa un mes que la seva mà freda i suau va posar-se, per tota la vida, a la
mà tosca i ferma d'aquell minyó de trenta anys, amo absolut del patrimoni dels
Muntanyola.
La Laura es gira per mirar el seu marit. Ja
fa una estona que el cap d'en Tomàs ha començat a decantar-se contra els
coixins polsosos del vagó. Dorm; i la Laura el mira per a ella sola. És el seu
home! Seu? Ella prou sap que sí; abans, una bala perduda entre fires,
gallardets de festes majors i rialles grasses de mosses d'hostal. Però ara el
reté, definitivament, aquell amor per la noia ciutadana, blava d'ulls, de veu
sense estridències, harmoniosa de línies. Ella és d'una bellesa sense gaire
esclat, que en Tomàs va descobrint de mica en mica, en aquest mes d'amor que la
Laura ha conegut a les cambres d'hotel de Londres, de París, de Florència.
—És com si cada cop m'adonés d'alguna cosa
nova que encara no t'havia sabut veure —sol dir-li ell.
—I quan se t'acabin els descobriments? —ja
li ha preguntat més de dues vegades la Laura. Però ell no l'escolta; l'abraça,
l'arrossega cap a l'embriaguesa dels sentits. Per a ella és com un vi d'un
poder fins aleshores no sabut i, malgrat totes les conjectures entre amigues,
no hauria pogut ni sospitar-ne la força i la dolcesa.
Feliç?, sí que serà feliç amb en Tomàs,
aquell xicot cepat, home de bon estómac, generós a l'hora de repartir propines,
que duu la butxaca sempre plena d'una barreja de bitllets de banc i monedes,
massa dringants per al gust de la Laura. Però la franca rudesa d'ell, per la
mateixa novetat, no desplau a la Laura. La seva delicadesa femenina encaixa bé
amb la vigoria del mascle que, de més a més, és l'amo Muntanyola, caça amb una
Hammerless, única a Comarquinal, i esclafa l'aviram dels pobles amb el seu
cotxe esquitxat de fang.
Com a bon hereu dels Muntanyola, ell va
poder encomanar uns quants milers de misses per a l'ànima de la seva mare, que
sempre havia mirat l'hereu amb aquell respecte amb què solen venerar-se les
coses sagrades, respecte que ha heretat la filla gran, la Teresa, que a hores
d'ara prepara la casa (amb tot l'ordre i la severitat que varen ensenyar-li la
mare, la padrina, les ties i una àvia remota), per tal de rebre dignament els
nuvis, com escau al bon nom dels Muntanyola que ostenta el germà segon,
afavorit amb l'heretatge, puix que el fill gran morí abans de poder enorgullir-se
amb el títol d'hereu.
I la frèvola Laura, barcelonina òrfena d'un
no-ningú mal pianista, mal pintor, bon fabricant de castells a l'aire, no té
sinó ulls per a mirar el seu Tomàs a través del vel malva que l'aire li ondula.
Encara no se sap avenir que pugui anomenar-lo marit, paraula fins un mes abans
misteriosa com la màgia dels contes de fades que il·lustraren la seva
infantesa, explicats pel pare, aquell il·lús sensible i desmemoriat.
«Si el pare em veiés!», pensa,
contemplant-se al mirall de la seva cartera de llangardaix, la més cara que en
Tomàs va veure en un aparador de París, on els seus ulls, una mica bovins,
foren atrets per les pampallugues dels llums.
Si el pare la veiés, vestida amb aquesta
capa de viatge, clara i tèbia!, el capell de roses, perfumada amb el muguet més
subtil. Si li veiés les perles del coll, d'un orient tan rar!, i el brillant de
prometatge! A més, el marit, ben plantat, hereu d'una nissaga de nobles rurals,
que la mira de genolls a terra com si fos una santa d'altar.
Però la Laura sent una mica de neguit. No;
li fa l'efecte que el pare, aquell home pobre, vacil·lant, mancat d'idees
clares, no s'hauria enlluernat gens amb tantes d'esplendors. Potser hauria dit
que aquell matrimoni, convingut precipitadament, era poc sòlid, com si
l'haguessin conjuminat a la manera de qui mercadeja sense confessar-ho.
Pensant-ho bé, ella ¿què sabia d'en Tomàs,
d'aquell xicot sanguini que no veia mai quina cara fa la gent, com si fos sol
al món? I ell, ¿què havia volgut saber de la Laura, d'aquella desconeguda
entrevista a casa d'uns amics de tots dos, a Barcelona, vestida de mig dol pel
pare, demanada al cap de quinze dies i amb la qual es casava al cap de tres
mesos?
A estones, la Laura diria que, molt endins,
sent, com un retret molt lleu, la veu del pare, aquella veu del pare, aquella
veu que cantà tota la vida amb un entendriment apegalós, La primavera i El
noguer, de Schumann, sense haver-ne pogut encertar mai la melodia justa. I
aquella veu de repte és la pròpia veu d'ella que insinua una queixa, molt
tímida encara.
—Ca! —reacciona la Laura abocant-se a la
portella, feliç dins la roba perlada. Està segura del seu poder per a retenir
l'afecte de l'espòs. En Tomàs li ha dit i repetit que, a Comarquinal, serà la
reina envejada. Laura de Muntanyola! Sona bé! Quina felicitat conviure amb la
gent del poble del marit!, ser ben bona i amable! Perquè és amb la riquesa quan
podeu manifestar els vostres sentiments més autèntics.
Una mà calenta es posa al bescoll de la
Laura; en Tomàs s'ha despertat.
—Què mires? —li pregunta.
—Aquest tel de boira, que sembla com si
volgués tapar el sol.
—I el taparà; no ho dubtis. La nostra terra
no és com la capital, on sempre fa bo. La boira no ens deixa de petja fins a darreries
de maig —declara en Tomàs amb la seva veu gutural, d'home que està avesat a
enraonar a ple camp—. En canvi, tampoc no tenim aquella humitat als vespres,
com a Barcelona, que us fa estar grocs i us malmet el pit.
—No pas a tothom —observa la Laura molt
pacífica.
—És clar que no! Tu n'ets una. Per això
t'he triat. Eres el que hi ha de bo i millor a Barcelona, i m'ho emporto a
casa. I encara que no tenim grans divertiments, em sembla que d'aquí a un
parell de mesos no ho canviaries per cent Barcelonès.
Cert que la novetat del canvi encanta la
Laura. Passar un quant temps sense veure la Barcelona amarga per a una noia
pobra i malavinguda amb la mediocritat de la vida quotidiana; no veure l'esclat
dels rics, no petjar més la pols oliosa de greix de motors d'automòbil,
d'automòbils dels altres! No veure passejar la gent ben vestida, mentre que
ella duu a contracor la roba aprofitada, al costat de la cosina i de la tia,
amb les quals visqué des que se li va morir el pare.
En canvi, ara començarà a viure en repòs en
un casal venerable, rodejada de bells mobles, els armaris plens de roba fresca
i honesta. Passejarà amb cotxe propi. Podrà recalcar-se al braç d'un minyó que
fa goig i és un dels propietaris de més renom en aquella ciutat de segona
categoria. La Laura sap que podrà anar i venir de Barcelona, cada setmana si li
passa pel cap, lluint bones robes. Serà com si es deixés dur per l'encís d'un
dels contes del pare mort.
Feliç! Sí, que serà feliç; i estimarà
sempre aquell marit que Déu li ha ofert amb la seva divina generositat.
—Oh sí! —exclama tot d'una, com
desvetllant-se— Sí, que t'estimo! —i la seva mà, cenyida pel guant perfumat,
acaricia el coll de l'home, un coll fornit, una mica moradenc de tan roig.
—Què et passa? —pregunta ell, amb
estranyesa—. Gairebé m'has espantat.
—És que t'estimo molt, i encara vull
estimar-te molt més —fa la Laura amb vehemència.
—Prou que m'ho figuro —parla ell, en to
d'home segur de la seva vàlua—. Ja n'has après, en aquesta mesada! —insisteix
en Tomàs, picant l'ullet. I li planta la seva gran mà a l'espatlla, tal com
hauria fet a qualsevol bordegàs de les seves masies—. Però també em sembla que
no cal fer cine tot el sant dia i a ulls de la gent.
La Laura intenta riure, per fer companyia a
la gran rialla del marit, però se sent amb poca força. No gosa manifestar
aquest començ de disgust, perquè comprèn que amb la llargària de les paraules i
la simplicitat d'enteniment d'en Tomàs, s'esvairia el sentit d'aquella
impressió, que no té importància.
A més, veu que ell, amb el front acostat al
vidre de la portella, s'entreté entelant-lo amb l'alè; l'ungla hi escriu molt
de pressa: Laura, Laura, Lau…
I la Laura estima més que mai aquell home,
per aquest impuls que ell mateix no se sap i, bo i asseguda, li besa amb tanta
delicadesa la mà que ell ni se n'adona.
«És ben meu», rumia, joiosa de tenir alguna
cosa seva, ella que no havia tingut mai res més que el gran desig de viure, a
estones una vida assossegada i profunda, voltada d'arbres i de silencis, i en
d'altres estones brillant i somoguda.
—Ja arribem, aboca't —fa ell amb la il·lusió
d'ensenyar-li el poble—. Veus? Allò és la fàbrica de paper que et deia, amb la
franja vermellosa. Som parents de lluny. A l'altra banda hi ha la plaça de
toros. No trobes que fan joc? ¿Veus el campanar de les Mosteles sense creu? Els
maleïts francesos se la varen emportar. Els Pirineus ja són nevats.
[Fragment
de “Laura a la ciutat dels sants”, de Miquel Llor]
[Imatge
extreta de: Amazon]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada