Treballem la llengua i literatura catalanes: Dos films amb sintonia pagesa. Adreçat a tothom

A les terres de ponent estem d’enhorabona gràcies a la pel·lícula de Carla Simón “Alcarràs” (2022), guanyadora de l’Os d’or, el guardó més important a la Berlinale, Festival de Cinema de Berlín. Tanmateix, a les terres de ponent, a Alcarràs i Lleida es va rodar una altra pel·lícula amb vincle amb la pagesia, era “Las cartas de Alou” (1990), de Montxo Armendáriz.

El film “Alcarràs”, posa en valor l’ofici de la pagesia, el vindica, un sector sovint amenaçat per diverses raons: els joves que prefereixen no dedicar-s’hi, els baixos preus que paguen la fruita els principals productors, falta de mà d’obra, el requeriment de més ajudes per tal que pervisqui l’agricultura i darrerament, la instal·lació de parcs fotovoltaics. La pel·lícula precisament tracta aquesta darrera temàtica. La família Solé se sorprèn perquè el padrí prefereix no parlar. Es dediquen a la collita de préssecs des de fa vuitanta anys, emperò, aquest cop es posen a treballar al camp en la seva darrera collita de fruita, atès que, en aquelles terres hi construiran un parc de plaques fotovoltaiques. Aquest fet no pot ésser més actual i real perquè les terres de ponent i d’altres zones de les Garrigues, entre d’altres comarques properes a nosaltres i a on els camps són importants per a la nostra subsistència, es troben amenaçades per aquesta mena de parcs i que canviaran el paisatge pagès i natural de les nostres contrades. Molts pagesos s’hi resisteixen, d’altres, en veure que la fruita té poques ajudes s’hi enrolen.

El mèrit del film “Alcarràs”, es basa en què hi apareixen actors no professionals, emperò, a la vegada, professionals, és a dir, no hi ha cap intèrpret que hagi actuat en cap pel·lícula, ara bé, els que fan de pagesos o mestres, entre d’altres, ho són a la vida real, d’aquesta manera, d’aconsegueix una major naturalitat, sense sobreactuacions. Per un altre costat, la filmació és en llengua catalana, coproduït per la Televisió de Catalunya i per a ésser més precisos, amb l’etiqueta del parlar nord-occidental, que tant ens identifica. A més, ha estat rodada en diferents ubicacions, porta el títol d’Alcarràs, cert, però, potser és el poble que hi surt menys. Es va sentir pel poble que rodaven en una masia als afores del poble, a la zona del Cap de la Vall l’estiu del 2021, davant del secretisme de la gent, però també es van enregistrar escenes a Seròs, Massalcoreig, Bellvís, El Poal, Fraga, Soses, l'Horta de Lleida, Aitona, i Sucs. Tampoc se sabia exactament l’argument, els intèrprets no podien parlar per contracte. Es va escoltar que el film anava d’un pagès va perdre terrenys en fer apostes. Un altre puntal del film és que tots els protagonistes són lleidatans i que van sobreviure a un procés de selecció fatigós de nou mil candidats. Carla Simón coneix de primera mà el món de la pagesia, perquè els pares de la seva mare adoptiva són d’Alcarràs i treballen encara la terra. Segons ella, si no hagués estat perquè havia viscut en primera persona l’experiència de passar els estius al poble i estar en contacte amb el camp, no hauria existit aquest film.

Pel que fa a la pel·lícula “Las cartas de Alou” (1990), aborda el tema de la immigració des dels seus aspectes més tristos. Alou és un senegalès que ha aconseguit entrar a Espanya de manera il·legal. Únicament aconsegueix treballar de manera esporàdica. De manera habitual escriu cartes als seus partes on relata les seves vivències i sentiments del moment. Ell tracta d’integrar-se dins de la societat espanyola, ara bé, ha de patir una sèrie de prejudicis. Primer treballa als hivernacles de la costa d’Almeria, llavors viatja fins a Madrid on exerceix com a venedor il·legal, posteriorment es dirigeix a les terres de ponent, a Lleida i després a Alcarràs, per a treballar en la recol·lecta de fruita. Finalment, conclou el seu periple a Barcelona, on un altre immigrant africà li dona treball en la seva botiga de roba. Sorgeixen problemes amb la policia. Resolts, aconsegueix retornar al seu país cercant un futur esperançador, cosa que a la vida real no succeeix gairebé mai.

Quan estudiava a EGB, recordo la bogeria que teníem els estudiants davant l’oportunitat d’aparèixer com a extres a la pel·lícula d’Armendáriz, tothom hi desitjava sortir i molts feien campana a l’escola, atès que, pagaven molt bé, deu mil pessetes per una petita aparició quan es requeria a algú. Els que no fèiem campana, com jo, estàvem neguitosos per perdre una oportunitat de veure’ns a la gran pantalla. Fins i tot, els mestres del col·legi van haver de posar-se ferms davant d’aquesta situació, i si hi havia campanes també hi haurien expulsions. Però no pogueren fer-hi res. Els dies que hi havia rodatge, i l’alumnat ho sabíem, faltaven diversos alumnes a les classes. A la filmació hi apareixien petits espais del poble: una finca, la bòbila, on s’ubica actualment el pavelló esportiu, una sala de ball a l’esplanada on es realitzava el mercat, el bar es va dir que era a dins del soterrani d’una casa propera al camp de futbol, però va era situat a l'antic Bar Tonet, a Seròs i creat per a l’ocasió. Tothom la recorda feliçment, tot i ésser una pel·lícula senzilla i que no va passar a la història per atrapar-te en el seu visionat, per monòtona, però que glossava a la perfecció la realitat que tantes vegades hem viscut i que coneixem, i que continua repetint-se un i altre cop, l’arribada d’un immigrant il·legal per a buscar-se la vida i començar des de zero i demanar a hom qui pugui ajudar-lo a cercar feina.

El film va obtenir tres guardons: un Goya el 1990, al millor guió original i fotografia, Concha de Oro al Festival de Sant Sebastià, 1990, a la millor pel·lícula, Concha de Plata al millor actor, Mulie Jarju i Medallas del Círculo de Escritores Cinematográficos de 1991. Obtingué una recaptació de prop de quaranta-nou milions de pessetes.

El principal de tot, és que per uns dies Alcarràs i gràcies al film que porta el nom de la població, tot i que, en primera instància no em feia massa gràcia, per ser poc pensat, serà al centre del món, per un motiu fantàstic, el cultural, cosa que havia succeït en comptades ocasions i que ens donarà molta publicitat, cosa esplèndida. Va ésser un punt de satisfacció i emocionant poder viure en primera persona i a la sala gairebé plena del Centre Cultural “Lo Casino” de la població, l’entrada en directe dels protagonistes dels films al lloc on es lliurarien els premis i rebent mil i un flaixos dels fotògrafs que atabalaven fins i tot als que estaven presenciant-ho, amb gran part dels principals protagonistes del film “Alcarràs”, recentment arribats de la Berlinale, escoltar el mot “Alcarràs”! Realment, necessitàvem quelcom així, no tot és negatiu al poble i al món de l’agricultura. Aquesta pel·lícula n’és una prova, ens representa, potser ens portarà més turisme tant al Segrià com a les Garrigues. També farà que els que treballen la terra se sentin superbs de continuar en la feina. Per uns instants, trepitjar aquella catifa vermella em va fer sentir orgullós de ser d’on soc, perquè sempre he estimat el meu poble i mai he amagat els meus orígens, ni per a les coses positives ni per a les que embrutaven el nom de la vila. Gràcies Carla Simón per aquest film de qualitat. La gent recordarà el nom del poble en d’altres sentits. D’un alcarrassí amb sang junedenca.