El verb (2). Les propietats del verb. Adreçat a tot l'alumnat.

Un verb té les propietats següents: nombre, persona, temps, mode, aspecte i veu. De ben segur que ja les coneixes, emperò, potser no hi heu posat prou atenció. Les veiem una per una.

1.       EL NOMBRE I LA PERSONA

Els morfemes gramaticals que s’uneixen al lexema donen informació de nombre (singular i plural) i de persona (primera, segona, tercera).

	SINGULAR	PLURAL
1a persona	Cant-o	Cant-em
2a persona	Cant-es	Cant-eu
3a persona	Cant-a	Cant-en

Dins del verb podem trobar les formes no personals del verb, és a dir, l’infinitiu, el gerundi i el participi. Aquestes formes no presenten morfemes de persona, d’aquí que es diguin impersonals. L’infinitiu i el gerundi tampoc tenen morfemes de nombre, en canvi, el participi sí que té gènere i nombre.

Ex:

Cantar (infinitiu)

Ballant (gerundi)

Dormit/a, dormits/es (participi)

En els temps compostos, que estan formats per l’auxiliar HAVER i un PARTICIPI, el nombre i la persona verbal vénen donats per l’auxiliar.

Ex:

He mogut: 1a persona del singular.

Haurien menjat: 3a persona del plural.

2.      EL TEMPS

Els morfemes de temps ens indiquen com és l’acció verbal. Poden ser de tres maneres diferents:

.Present: quan l’acció passa en el moment en què es parla. Ex: menjo.

.Passat: quan l’acció és passada. Ex: decorava.

.Futur: l’acció encara ha d’esdevenir-se. Ex: guanyaré.

3.      EL MODE

Indica la manera en què la persona exposa allò que expressa el verb. Els modes verbals són tres:

1.      Indicatiu:

Quan els fets s’expressen com a reals, per tant, de manera objectiva. Els pensaments subjectius dels parlants no hi intervenen.

Ex:

-En Jiehao llegeix el llibre de l’aula d’acollida.

2.      Subjuntiu:

El mode subjuntiu expressa l’actitud subjectiva del parlant davant de l’acció verbal. Dins del subjuntiu s’hi inclouen tots els temps verbals que indiquen temor, desig, dubte, possibilitat, voluntat i similars. Alhora, és el mode que serveix per expressa prohibicions.

Ex:

-M’encantaria que vinguéssiu al teatre.

3.      Imperatiu:

És un temps verbal de present amb el qual s’expressen ordres o prohibicions.

Ex:

-No mengeu a l’aula.

4.      L’ASPECTE

Gràcies a l’aspecte sabem si l’acció que s’expressa amb el verb està acabada o no. L’aspecte del verb pot ésser de dos tipus:

1.      Aspecte perfectiu

Quan l’acció del verb està finalitzada.

Ex:

-Avui he arribat ben d’hora a casa.

2.      Aspecte imperfectiu

Quan l’acció del verb no està acabada, és a dir, està en procés de realització.

Ex:

-Quan puc rumio allò que he de fer.

Els temps compostos són perfectius i els temps simples són imperfectius, menys el passat simple.

PERFECTIUS

IMPERFECTIUS

TEMPS COMPOSTOS	EXEMPLES	TEMPS SIMPLES	EXEMPLES
Perfet	He omès	Present	Dormo
Plusquamperfet	Havia omès	Imperfet	Dormia
Passat simple o Perifràstic	Ometí	Futur	Dormiré
Passat anterior	Haguí omès / vaig haver omès
Futur perfet	Hauré omès

5.      LA VEU

Amb la veu veiem la relació que s’estableix entre el subjecte i el predicat dins de  l’oració. Existeixen dues veus:

1.      Veu activa

Se centra en l’interès que té el subjecte de l’oració a l’hora de transmetre la informació.

Ex:

-El botiguer recull la parada.

2.      Veu passiva

Quan destaca el resultat de l’acció. Aquesta veu l’obtenim quan a la forma conjugada del verb ‘ser’ l’acompanyem del participi del verb que aporta el significat, i que al mateix temps estableix una concordança de gènere i nombre amb el subjecte.

Ex:

-La cançó és cantada per la coral del poble.

(Material adaptat de: DIVERSOS, (2011). Llengua catalana i literatura. ESO, editorial Teide, Barcelona)

(Imatge estreta de: eleconomista.es)

!!EXERCICIS:

1.      Observa la fotografia de la fitxa i esmenta quins temps verbals empraries si...

.L’acció de la imatge ja hagués passat.

.L’acció de la imatge encara hagués de passar.

.L’acció de la imatge l’estiguessis veient al mateix moment.

2.      Esmenta quina és la persona dels següents temps verbals:

Hauríem dormit, he cantat, havies corregut, haguéreu topat, hagi aprovat, hàgim menjat, haguessin tancat, haguéreu treballat, has ballat, soparia.

3.      Digues si el temps del següents verbs és present, passat o futur:

Cantàvem, riuran, hagués ajudat, escriuré, he saludat, canti, discutirem, hauré pensat, hauran sabut, ric, viuré, dibuixem, haguessis pintat, dorm.

4.      Cerca verbs i escriu tres oracions amb cadascun dels següents modes: indicatiu, subjuntiu i imperatiu.

5.      Pensa i destria quin dels següents verbs té l’aspecte de perfectiu i quin de l’imperfectiu.

Ballo, han marxat, cantava, podria, jugaré, vaig haver ajudat, menjo, haguessis escrit, hauria menjat, havia rebutjat, detenen, interpreta, organitzaran, treballà.

6.      Troba el lexema dels següents verbs:

Esborro, divertíem, viscut, escullis, tindria, oferiré, agraeixo, muntarem, remava, avorrir, cobrir, diluir, noto, absolen, escoltar-se, confiscats, absolt.

7.      Anota la conjugació, la persona, el nombre, el temps, el mode i l’aspecte dels verbs següents:

Corro, voldríem, haguessis deixat, cantis, hagis escrit, vinc, diguin, marxaré.

8.      Posa-hi inventiva i crea un exercici per a treballar els verbs, però no el resolguis, que ja ho farà algú altri.

9.      Fòrum: autoavalua’t. Com t’ha anat la present fitxa? Quin aspecte del verb  t’ha costat més i quin menys i per què? Al final te n’has sortit? Què has millorat treballant la fitxa dos del verb? Justifica les teves respostes.

Pep Coll. El mag de les històries. Adreçat a tothom.

És un autor que va endinsar-se en el món literari amb trenta-cinc anys, una edat tardana, emperò justificada, atès que treballava com a docent des de finals dels anys setanta. Coll anava acompanyat de la mà d’una generació literària on molts ni tan sols coneixien l’escriptura de la llengua catalana, d’altres companys que escrivien eren filòlegs o bé periodistes, però ell remarca que no eren escriptors. Pep Coll glossà que a casa seva tan sols hi havia un llibre i que el seu padrí tan sols pogué ensenyar-li una lletra, la a. Llavors ell anà aprenent l’ortografia pel seu compte, de manera autodidacta i això li facilità que el cridessin per ensenyar als col·legis en una època de reciclatge de mestres i professorat. Durant la xerrada a Cerdanyola del Vallès va dir entre altres curiositats que de petit volia ésser un mag, de gran filòsof i després mossèn, però finalment, va acabar essent professor. Sobre el fet de treballar a les aules va explicar: “donant classes vaig redescobrir la llengua catalana”. Coll es va adonar que aquelles historietes que els alumnes del Pallars li presentaven tenien un poder i que calia divulgar-les, d’aquí el seu gran interès per aquelles rondalles i llegendes que provenien d’aquelles terres i la por que es perdessin per sempre més, unes llegendes que encara avui dia l’acompanyen, el captiven i l’enamoren. Recorda: “els estudiants em portaven llegendes i històries que m’apassionaven. Tenia voluntat de recuperar la llengua i llegendes del Pirineu. No et podies fiar de les llegendes de Joan Amades sobre les terres pirinenques”.

Actualment, Pep Coll porta trenta-cinc llibres a les seves espatlles i de diversos gèneres: novel·la, narració breu, teatre, assaig, reculls de llegendes... obres tant adreçades al públic jove com a l’adult. D’entre els seus llibres més coneguts i per citar-ne només alguns destaquen: La mula vella (1989), El segle de la llum (1997), Què farem, què direm? (1991), Muntanyes maleïdes (1993), L’abominable crim de l’Alsina Graells (1999), Viatge al Pirineu fantàstic (1996) o la polèmica Les senyoretes de Lourdes (2008), Llegendes d’arreu de Catalunya (2012). Prova del seu afany d’escriure han estat els nombrosos premis que li han plogut, sobresurten: Premi de la crítica Serra d’Or (1993) per Què farem, què direm?, Premi de novel·la juvenil Ramon Muntaner per El pont de Mahoma (1994), Premi Sant Jordi de novel·la per Les senyoretes de Lourdes (2007) o Premi de la Crítica catalana de narrativa (2014) per Dos taüts negres i un de blanc, en són una petita mostra.

Des de fa una bona colla d’anys, Coll és una de les plomes consagrades de les terres lleidatanes, i també i perquè no dir-ho, un dels actuals referents de la literatura catalana contemporània, un dels nostres autors bandera que amb obra rere obra no ens deixa de sorprendre. La seva darrera novel·la és Dos taüts negres i un de blanc (2013). Coll explanà que decidí escriure aquesta mena de novel·la negra per a retratar la societat d’aquell temps i els seus mals. Ell en tot cas matisa que “és una novel·la negra peculiar atès que des del principi es coneixen els assassins, però volia cercar altres elements que enganxessin el lector”. L’obra tracta l’assassinat impune d’una família de masovers el 1943. Aprofità per endinsar-se dins d’aquell període de temps, veure les rivalitats entre famílies, i mostrar com actuava Franco i la seva dictadura que estava al poder. Ho explanà al llarg de dinou capítols en la veu de dinou dels personatges que protagonitzaven l’obra, amb el dialecte pallarès, que sempre ha publicitat al llarg de les seves obres.

Per un altre costat, Coll comentà que la història narrada a l’obra la va viure i la va patir de ben jovenet. Els seus pares en parlaven en veu baixa. Llavors, llegint l’obra A sang freda (1966) de Truman Capote en va veure algunes coincidències, un crim de masovers, un entorn rural... i es va decidir per posar-se a redactar-la. Els pares de Pep Coll sabien qui eren els assassins, mes ho silenciaven dient que els culpables eren els gitanos, i d’aquesta manera podien explicar la història. Segons Coll, durant els anys cinquanta i seixanta hi havia molts crims als camps. Recorda que cada casa tenia la seva escopeta per garantir la seguretat. Pels trajectes per l’entorn del poble, els homes sempre portaven l’arma. Coll argumentà que matar el masover tenia un sentit lògic, però no el d’assassinar a les dones. Igual que explanava Sèneca a Fedra, “un crim porta a un altre crim”. La banalitat del crim interessava a Coll. Per què els veritables culpables van estar poc temps empresonats? Per què realment no foren castigats? Com s’entén que sortissin per manca de proves? Coll com si fos una mena d’investigador privat volia arribar al fons de la qüestió i va forjar aquesta novel·la a base del que sabia, de fonts orals i de diverses visites als arxius històrics a veure què trobava sobre el cas. Explicà que quedaven pocs testimonis. Que aquesta novel·la d’investigació en la qual dóna vida a uns personatges no fou una tasca pragmàtica. Afirmà que en aquella època no hi havia premsa dedicada al crim com als anys seixanta i per a més inri, no aparegué cap línia escrita d’aquell assassinat en els diaris perquè la censura ho controlava. Amb això, l’Espanya de Franco volia demostrar que de crims no n’hi havia, quan realment no era així i la censura s’encarregà de fer callar a la premsa. Aquest fet indignà al nostre autor, que per sort va trobar correspondència de l’audiència de Lleida amb la de Tremp a l’arxiu històric: “Se salvà de miracle”, avisà. Al mateix temps que anava llegint i repassant aquells documents mentre investigava, li van anar apareixent els personatges que havia de tenir la novel·la.

Al final de la història, la germana de l’assassina va delatar als culpables que anaren a la presó, mes per poc temps. Pep Coll va bastir aquesta novel·la amb dinou personatges reals, menys alguns als quals els va haver de canviar el nom per evitar avergonyiments. Pep Coll quan reflexiona sobre la seva novel·la explana: “una novel·la no és un llibre d’investigació. Pots falsejar els personatges, en canvi, el novel·lista s’interessa per personatges vius”. Per ell, el llibre vol ésser un homenatge a les víctimes del crim, amb les quals va contactar de manera propera, parlar amb els nebots dels assassins i a la novel·la els va canviar el cognom.

Encara avui dia, la gent gran d’aquelles contrades del Pallars recorden aquell crim. Fins i tot, s’ha convertit en una llegenda. A Coll li fascinava saber com eren aquelles persones. El món de l’assassina era un infern, però de fet no ho semblava, era una persona molt afable que convidava a tothom al poble a entrar a la seva llar i a prendre quelcom sense fins i tot sense conèixer-los.

Algunes veus glossaven pel poble que als masovers els havien matat els gossos, quan realment no era així, sinó que ja estaven morts. Un pastor li testimonià oralment aquest fet i va veure que aquest primer patia més pels gossos i la seva innocència que no pas pels assassinats. El cert era que els atestats de la guàrdia civil explicaven que els masovers havien estat morts per uns gossos, modificant la realitat per tal de silenciar el crim. Llavors, els policies tancaren els gossos en un estable i aquests no paraven de bordar de gana, essent un fet escandalós i que aterrava a molts habitants del poble. Coll glossà que els familiars de l’assassí no sabien qui havia comès aquell crim ni que havien tingut avantpassats empresonats. Com explicà Coll: “No els agradà recordar-ho”.

Durant la presentació del llibre, a Coll encara li quedà temps per parlar sobre l’èxode dels anys seixanta de gent dels Pirineus cap a les ciutats, concretament per establir-se a Barcelona, Andorra, Lleida, Tremp o La pobla de Segur; o per destacar alguns aspectes desconeguts sobre la transhumància, com per exemple, que hi havia moltons decorats, com si fessin una obra de teatre. Portaven un estendard decoratiu que era la casa de l’amo, també els feien dibuixos de llana, era una exhibició del bestiar d’aquella casa de prestigi. Coll sent melangia per aquestes petites coses de la seva terra, que tant coneix, que tant ha explicat i que tant ha viscut: “Són històries que no explicarà mai ningú”.

L’escriptor de Pessonada ha realitzat un bon exercici de memòria històrica dins de Dos taüts negres i un de blanc, una obra que no deixa de sorprendre’ns, de fer literatura sobre un fet ben real i en terres del Pallars, l’obra segueix tenint alguns dels ingredients que Coll empra en la cuina de la seva escriptura, i que ens porta a novel·la de Carles Porta, Tor. La muntanya maleïda (2005). Alhora, Coll és un autor ple de sensibilitat, i una mostra és quan va poder localitzar la tomba i retre homenatge a la família de masovers a la població d’Herba-savina. També defensa la seva llengua a capa i espasa, el català, al qual se sent ben fidel. “No m’imagino escrivint en una altra llengua”.

Podrem estar més d’acord amb alguns dels seus llibres que uns altres, emperò amb l’autor pallarès queda ben clara una cosa, parlem d’un home enamorat de la seva llengua, si es vol, del seu dialecte i de la seva terra, amb ell, la bona literatura ens acompanya.

Josep Maria Corretger

Maig del 2014

.Fragment de Dos taüts negres i dos de blancs:

La notícia dels assassinats de Carreu es va estendre com taca d'oli entre els masos i poblets que aquells anys plantaven encara ben vius per les serres meridionals del massís del Boumort, escampada pels qui baixaven al mercat setmanal, per l'enrenou dels tricornis que anaven amunt i avall amb els cavalls i per la cautela que havien de prendre els estraperlistes d'oli, de bestiar i de fesols. El rumor de la matança va arribar a les poblacions importants que ja figuren als mapes de carretera, com la Pobla de Segur, Tremp, Isona i Organyà. I aquí es va aturar. Cap diari ni revista no van dedicar ni una sola ratlla a l'assassinat múltiple. En aquells primer anys de la postguerra una censura estricta de premsa impedia que els crims i delictes d'una certa consideració sortissin als diaris o que es difonguessin per la ràdio. Calia donar la imatge que la nueva Espanya era un paradís de pau on tothom complia al peu de la lletra els dictats de Franco i els manaments de la llei de Déu. Aquells dies de primers de març de 1943 La Mañana de Lleida, l'únic diari de la província, esmentava a la crònica de successos el cas d'una senyora que s'havia punxat el dit amb l'agulla de cosir i havien hagut d'assistir-la a la Casa de Socors.

La sang que tant escassejava a les pàgines dels diaris i als aparells de ràdio (la sang vessada per delinqüents comuns, no pas la sang dels fronts de guerra a Europa i al Pacífic), corria de boca en boca per aquesta regió prepirinenca. L'esglai de la matança feia esborronar vells i joves. L'assassinat d'una família sencera, el matrimoni i dues filles, tots quatre degollats amb una ganiveta de matar porcs. Primer van matar l'home a la borda mentre munyia les vaques, encabat van anar per les dones que estaven soles a casa. Imagina't quin drama! La mare es veu que aquella nit pastava. Els civils van trobar-la abocada damunt la pastera, on li havien fet donar la sang. Com si amassés la pasta de fer botifarres, pobrota! A la filla gran, que es veu que ja estava feta una polla, primer els botxins l'havien forçat i després li havien obert el ventre. Finalment quedava la petita, l'última de morir perquè mentre mataven els grans, s'havia amagat sota el llit. No, sota el llit no, sota el banc del foc. Doncs, a jo m'han dit que es va amagar dintre del sac de la farina. Tant li fa, el cas és que després de morta, se la van menjar els gossos de la casa, pobrissona. Amb el puny tancat de la maneta, un dels pocs trossos que en va quedar, engrapava un manyoc de cabells de dona, pèls de la pitrera d'un home segons altres, i aquest senyal havia servit a la guàrdia civil per descobrir els assassins.

("El jutge en funcions", capítol 10 de Dos taüts negres i dos de blancs. Barcelona: Proa, 2013)

 (Imatges extretes de: escriptors.cat, columna.cat)

!!EXERCICIS:

1. Quin és el llibre que més t'ha fascinat de Pep Coll i per què?

2. Fòrum: expressa la seva opinió sobre l'obra Dos taüts negres i dos de blancs.

3. Realitza una petita ressenya biogràfica i bibliogràfica de Pep Coll. Si ho desitges també pots crear un PowerPoint de deu pàgines i enganxar aquí el link i penjar-lo a l'Slideshare.

Eines i oficis de les reparacions (2). Diccionari visual (5). Adreçat a tot l'alumnat.

Tornem a entrar al taller per aprendre com es diuen més eines en català i així poder utilitzar-les correctament.

1. Barrina:

Eina de ferra que porta un caragol adherit en la seva part inferior o una punta i a la part superior un mànec encreuat per manipular-la. Serveix per foradar fusta, metall, pedra, entre d'altres materials, segons la tipologia de la barrina. La barrina petita rep el nom de trebinella.

2. Taloja:

Instrument que empren els paletes i els guixaires per a allisar l'argamassa i el guix que han posat a la en l'arrebossament o enguixament de la paret.

3. Tornavís:

Eina que té un mànec i una tija de ferro d'acer que acaba en forma de ranura o d'estrella per introduir-la en la cabota d'un caragol i realitzant un moviment de rotació cargolar-lo o descargolar-lo. També en podem trobar de mecànics.

4. Serjant:

Eina de ferro o de fusta que serveix per a subjectar peces que es volen manipular una contra l'altra i se sostenen pels braços gràcies a l'ajuda d'una peça que enrosca. A ponent en diem "sarjant".

 5. Alicates:

Tipus de tenalles de ferro que pot tenir les puntes quadrangulars, còniques o allargades i que s'empren per torçar, tallar o subjectar filferros o similars. A la zona de Lleida, les alicates que tenen la punta prima en diuen "tallafils".

6. Escarpra:

Eina en forma de barra de ferro que té un doble bisell en un extrem i que s'empra per treballar o foradar la pedra, quan li dónes cops de martell. En zones de Lleida s'anomena "escarpi".

7. Escaire:

Instrument que consisteix en dos regles perpendiculars un en forma de ela o de te, i que s'empra per traçar línies paral·leles o bé perpendiculars.

8. Clau anglesa:

Eina de ferro de llargada i gruix variable, de forma punyeguda en un extrem i amb una cabota a l'altre, amb un acabament en forma de llengua partida que serveix per enroscar un vís.

9. Gaveta:

Recipient quadrat de fusta o de goma amb nanses, de poca profunditat, amb parets inclinades que serveix per pastar el ciment, el morter o similars. A Lleida en diem "pastera".

10. Trepant:

Eina que serveix per a fer forats generalment en una paret o fusta que funciona quan s'acciona de manera manual un mecanisme que fa giravoltar una broca i així foradar la part interessada. A la zona de Lleida en diuen: "màquina de foradar".



11. Sedàs:

Estri que té una tela clara muntada en un cèrcol i que serveix per a passar farina, guix o destriar quelcom de la brutícia.

12. Llima:

Eina que està formada per un mànec de plàstic unida a una barra metàl·lica amb punxes si és per llimar la fusta o amb estries si és per polir el ferro. Pot tenir tant formes llises com arrodonides.

(Definicions adaptades del: DIEC2)

(Imatges extretes de: google.es)


!!EXERCICIS:

1. Realitza vuit oracions amb les eines que vulguis d'aquesta fitxa.

2. Aporta el nom de quatre eines de taller que no coneguis i anota el seu significat.

3. Vincula cada eina a la professió que pot emprar-la.

4. Fòrum: coneixies totes les eines de reparacions que apareixen en aquesta fitxa?  Quines no coneixies? T'ha semblat interessant tractar-les una mica més? Raona les teves respostes.

Eines i oficis de les reparacions (1). Diccionari visual (4). Adreçat a tot l'alumnat.

Visitem un taller. Qui no té un taller per reparar quelcom a casa seva? La majoria de gent en té algun per tal de solventar algun imprevist. L'objectiu d'aquesta fitxa és emprar correctament les paraules perquè en algunes zones dialectals no ho fan.

Apa, som-hi, entrem al taller!

Ja sabeu on està la caixa d'eines?

1. Gúbia:

Eina de tall afinat que té una fulla d'acer corbada de diverses formes i mides, i amb un mànec de fusta.

2. Serra o xerrac:

Eina  de mà que té una fulla d'acer amb dents per tallar fusta, metall, pedra amb un moviment de vaivé i subjectada per un mànec de fusta. També en podem trobar d'elèctriques.

En parlars nord-occidentals en diuen "xurrac".

3. Tenalles:

Eina que s'empra per agafar fortament quelcom, arrencar-ho, tallar-ho, trencar-ho... i que està format per dos alçaprems de metall encreuats i que poden girar en un eix comú situat al mig de l'encreuament.

4. Vís o caragol:

Tija de forma cilíndrica o cònica que té un sortint o filet de secció rectangular, triangular o similars i que en la seva superfície té una hèlix contínua. Quan es fixa amb un tornavís pel seu cap penetra encaixant obrint-se o amb una femella.

5. Femella:

Peça rodona, quadrada o sisavada que té un forat roscat per a muntar-la en un caragol de rosca.

6. Mànega:

Tub llarg i flexible de plàstic, lona, cautxú, cuir entre d'altres materials, que serveix per a conduir, trasbalsar o llençar aigua en una determinada direcció.

7. Corró:

Eina que serveix per a pintar una paret. Té forma de cilindre folrat per una matèria que absorveix i que gira en un eix metàl·lic, que torçat també fa de mànec.

8. Paleta:

Estri de ferro que té una planta generalment triangular i que serveix per aplanar.

9. Cargol de banc:

Estri que s'enganxa en una superfície fixa de ferro o de fusta i que serveix per sostenir un objecte metàl·lic o de fusta i poder manipular-lo o tallar-lo amb altres eines.

10. Filaberquí:

És un trepant que està format per una tija metàl·lica amb un doble colze, i un agafador rodó entremig que giravolta quan es fa girar amb la mà. A l'altre extrem hi ha un portabroques per foradar quelcom i en l'altre un pom rodó per manipular l'eina amb el palmell de la mà.



11. Garlopa:

Eina amb un tall fi, similar al ribot però de més grandària i que té un agafador de mà per a poder treballar, aplanar o adreçar la fusta.

12. Ribot:

Eina que té un bloc de fusta dur i un forat que allotja una fulla metàl·lica i una contrafulla, fixades amb un tascó, que s'empra per aprimar, allisar, aplanar una superfície de fusta i polir-la.

(Definicions adaptades del: DIEC2)

(Imatges extretes de: google.es)

!!EXERCICIS:

 1. Relaciona cada eina del taller amb el seu ofici.

2. Escull dues eines de la fitxa i explica per a què serveixen.

3. Llegeix les següents oracions i corregeix "els errors d'estris" que vegis. Si alguna no la saps, consulta-la o cerca a les següents fitxes d'eines i oficis de les reparacions.

.He agafat la manguera per regar el jardí.

.Joan, em pots acostar el rodillo per pintar la paret?

.M'acaba de caure un tornillo, l'has trobat?

.Tens algun escarpi per foradar la paret?

4. Fòrum: sabies el nom d'algunes d'aquestes eines? Les empraves totes pel seu nom o alguna o feies de manera incorrecta? A què creus que és degut? Raona la teva resposta.

El verb (1). Adreçat a tot l'alumnat.

QUÈ HEM DE SABER DEL VERB?

El verb és una categoria gramatical variable, atès que apareix en multiplicitat de formes. En primer lloc, el verb té dues parts: el lexema o arrel i els morfemes gramaticals.

.El lexema o arrel: és la part invariable del verb i la que aporta més significat.

Ex:

Cantar:

cant- (lexema, part invariable)

.Els morfemes gramaticals o desinències: són la part variable del verb. Al lexema verbal o arrel s’hi afegeixen les desinències, que indiquen la conjugació, la persona, el temps, el mode i l’aspecte. Aquestes desinències reben el nom d’accidents del verb.

Ex:

-o, -es, -a, -em, -eu, -en.

(que s’unirien al lexema “cant-“)

LES CONJUGACIONS

Podem trobar tres conjugacions:

.Primera conjugació: quan els verbs tenen l’infinitiu acabat en –AR:

Ex:

Ballar, treballar, vomitar...

.Segona conjugació: quan els verbs tenen l’infinitiu acabat en –ER o –RE:

Ex:

Créixer, témer, perdre...

.Tercera conjugació: quan els verbs tenen l’infinitiu acabat en en –IR:

Ex:

Dormir, discutir, dirigir...

N.B. Sembla molt senzill dir de quina conjugació és cada verb, però quan apareixen conjugats costa una miqueta més, prova amb l’exercici 4.

D’altra banda, els verbs de la tercera conjugació poden dividir-se en purs i incoatius.

1.      Purs

Els verbs que es conjuguen com el verb dormir. Sense l’increment –EIX-. Això ho veurem als tres presents:

.Present d’indicatiu:

Jo dormo, tu dorms, ell/a dorm, nosaltres dormim, vosaltres dormiu, ells/es dormen.

.Present de subjuntiu:

(que) jo dormi, (que) tu dormis, (que) ell/a dormi, (que) nosaltres dormim, (que) vosaltres dormiu, (que) ells/es dormin.

.Imperatiu:

No té primera persona del singular.

Dorm tu, dormi ell/a, dormim nosaltres, dormiu vosaltres, dormin ells/es.

2.      Incoatius

Els verbs que es conjuguem com el model servir. Afegeixen l’increment –EIX- a continuació del lexema. Observem on aporten aquest increment.

.1a, 2a i 3a persones del singular i 3a del plural del present d’indicatiu:

Jo pateixo, tu pateixes, ell/a pateix, nosaltres patim, vosaltres patiu, ells/es pateixen.

.1a, 2a i 3a persones del singular i 3a del plural del present de subjuntiu:

(que) jo Pateixi, (que) tu pateixis, (que) ell/a pateixi, (que) nosaltres patim, (que) vosaltres patiu, (que) ells/es pateixin.

(Adaptat de: DIVERSOS, (2011). Llengua catalana i literatura. 1r ESO, editorial Teide, Barcelona)

(Imatge extreta de: 10puntos.com)

!Saps de quina conjugació és el verb que hi ha representat a la fotografia? És un verb pur o incoatiu?

!!EXERCICIS:

1.      Explica la diferència que hi ha entre el lexema i la desinència o morfema gramatical. Exemplifica-ho.

2.      Realitza un petit esquema sobre les conjugacions i posa tres exemples de cada.

3.      Digues de quina conjugació són els següents infinitius i per què.

Pintar, servir, perdre, témer, córrer, dibuixar, complir, collir, mesurar, suprimir, creure, transgredir, admetre, expressar, dimitir, apassionar, publicar, esmorzar.

4.      Cerca per Internet un verb de cada conjugació i enganxa aquí l’enllaç.

5.      Esmenta de quina conjugació són els següents verbs conjugats:

Morim, creixíem, donava, començo, passejant, collíssiu, temia, valen, amenaces, hauríem viscut, havies viatjat, discutiren, hagués dibuixat, cantaríem, he saludat.

6.      Comenta la diferència que hi ha entre un verb pur i un incoatiu. Posa dos exemples de cada tipologia.

7.      Esmenta quins d’aquests verbs són pur i quins són incoatius.

Servir, prohibir, sentir, sortir, cosir, llegir.

8.      Amplia el llistat de la fitxa amb vuit verbs més que siguin purs i vuit més que siguin incoatius.

9.      Proposa un exercici per treballar el verb a partir de la teoria d’aquesta fitxa. No resolguis l’exercici, que ja ho farà algú altri.

10.  Fòrum: autoavalua’t. Com t’ha anat la present fitxa? Què és el que més t’ha costat i per què? Què pots fer per millorar els errors als exercicis? Has millorat alguna cosa amb la lectura de la fitxa? Raona les teves respostes.