Jordi
Sierra i Fabra és un autor que sempre ha lligat la literatura i la música rock
en moltes de les seves obres. Fruit del seu treball i direcció en revistes
musicals com ara Popular 1, Super Pop. Ha publicat més de
quatre-cents títols al llarg de més de cinquanta anys. Les seves obres són
entretingudes i no acostumen a fallar, i sobretot emocionen.
[Crèdit
fotogràfic: Josep Maria Corretger]
14
A
les deu en punt el Palau Sant Jordi va quedar a les fosques, i els més de
disset mil espectadors que l’emplenaven van alliberar l’energia continguda als
seus pulmons cridant a una sola veu, mentre trenta-quatre mil mans es
disparaven cap a les altures.
Una
llanterna va guiar els passos d’una solitària figura per l’escenari. Malgrat la
foscor, els més avançats van reconèixer aquella forma de caminar, aquella
manera de portar la guitarra, aquella imatge perfilada per l’esclat del feix
lluminós, i els seus crits es van encomanar a la resta del públic. Es va
reproduir el clima d’eufòria, la solidaritat d’un cant. Entre Bruce i Barcelona
hi havia alguna cosa, estava escrit. Era sabut i reconegut. No hi va haver preàmbuls. Es van sentir els acords d’una
guitarra i, gairebé de seguida, la veu, la seva veu, directa, sense artificis,
ronca i aspra, interpretant un inesperat Reason to believe.
-Oh,
Déu meu! -va amollar la Neli, gairebé a punt de plorar.
La
cançó va volar per sobre dels caps dels assistents, esgranada
gairebé amb dolçor d’una pregària. Durant uns quants segons, tots els llums van
restar apagats, i alguns dels presents van il·luminar la foscor dels encenedors
i llumins. A continuació, el feix del
focus frontal va acariciar la cara de l’estrella i es va anar engrandint a poc
a poc, fins a encabir dintre seu la part superior del cos del cantant. Una nova
cridòria va saludar aquella forma etèria d’encetar
el concert. La cançó va ser breu, una salutació, una targeta de visita. Tan bon
punt es va extingir la darrera nota, Bruce va
agitar els vents del rock, va alçar el to de veu i va cridar el
característic:
-One,
two, thre...!
Es
va produir l’explosió. Mentre ell cantava i acaparava l’atenció del públic, els
membres de la resta de la banda havien anat ocupant els seus llocs. Amb l’arrencada
final, el grup en bloc va commoure l’ambient, abocant
la primera tona de decibels sobre una massa enfervorida,
que va començar a saltar i a ballar. Fins i tot a la graderia tothom estava
dret, amb els braços enlaire, cantant, arrossegat per la comunió que acabava d’establir-se
a l’escenari. Eren les notes de Born in the U.S.A.
-Bona
nit, Barcelona!
Va
arribar el primer deliri, i un Springsteen somrient i carregat de vitalitat va
començar a lliurar-se en cos i ànima perquè els devoradors de sensacions es poguessin
alimentar durant les tres hores següents. La màgia estava servida.
15
Tenien
set, però no es decidien a anar fins a la parada d’entrepans i begudes perquè no
es volien perdre ni un àtom de música, ni una vibració procedent del magnetisme
del Boss.
-This
is a song...
La
reacció que va provocar el so de la seva guitarra en encetar les notes de The
river el va fer somriure. Va ser el senyal perquè s’encenguessin un altre
cop els encenedors i els llumins.
-Oh...
Sou collonuts... -va exclamar, interrompent la cançó.
La
Cati va quedar literalment desmanegada per una abraçada sobtada de la Neli.
-Em
sembla que m’agafarà alguna cosa! -va cridar la nova companya.
-Ja
fa una hora que t’ha agafat alguna cosa -va dir ella, burleta.
-És
que... -No va poder dir res més: no va trobar paraules per explicar el que
sentia. En el seu apassionament, va abraçar una altra vegada la Cati i li va
clavar un petó a la galta-. Si no hagués estat per tu, m’hauria perdut el dia
més important de la meva vida! Ets genial!
L’Oriol
i en Marc es van mirar ràpidament i en silenci. La Cati també era emotiva, però
dominava molt millor els sentiments. De vegades, fins i tot, li costava
exterioritzar-los, o si més no a ells els ho semblava. S’havien posat darrere
de les noies perquè eren més alts, de manera que eles tenien davant tota l’estona.
-This
is a song – va repetir Bruce abans de canviar d’idioma- per a tots
vosaltres... per a tots els que vulgueu ser lliures...
L’esforç
d’articular nítidament cada paraula i d’accentuar-la bé va ser premiat amb una
altra ovació. Els encenedors i els
llumins esquitxaven tot el Palau de
pics lluminosos.
L’harmònica,
intensa, melangiosa, carregada d’evocacions malgrat el pas de temps, va
precedir el relat de la història dels dos adolescents enamorats i atrapats per
les circumstàncies del seu entorn. La Neli va agafar la Cati de la mà. I, al
final de la introducció de l’hamònica, es va posar a cantar, seguint el compàs
de la guitarra acústica i la veu de Springsteen.
Come
from down in the valley
Where,
mister, when you’re young
They
bring you up to do
Lile
your daddy done.
16
En
Marc va tenir una esgarrifança. Es pensava que era un dur, i se sorprenia quan
experimentava la debilitat de les emocions. Tenia la Cati davant, gairebé en
podia aspirar l’aroma malgrat el fum de l’ambient. Però no es va poder estar de
cloure els ulls mentre cantava i s’afegia al gran cor del Palau. Hi ha moments
en què...
Me and Mary met in hight
school
When she was just
seventeen
We’d drive out of this
valley
Down to where the fields
were green
We’d go down to the river
And into the river we’d
dive.
Era
la sublimació perfecta. Detestava la
mediocritat, formar part de la massa, però en un concert de rock aquell
sentiment canviava, s’esvaïa. Llavors s’integrava en quelcom de molt més gran i
intens, i se li posava el pèl de punta, tenia la sensibilitat a flor de pell i
els sentiments li rajaven a glopades. Només allà era capaç de brandar les mans,
cloure-les en un èxtasi total, cantar, repetir una vegada rere l’altra aquella llegenda
musical: Down to the river, down to the river, down to the river. El riu
era la vida. La Cati i ell, els joves de la cançó. Però la Cati continuava
inabastable, tan a prop i alhora tan lluny, i ell estenia l’ànima a la recerca
del gest final que se’ls endugués en una rauxa. O també el seu final acabaria,
com la cançó, envoltat de tristesa?
Va
continuar cantant, cridant a plens pulmons, immers en el dolç anonimat de tots
els que eren com ell i sentien com ell. Sabia que només la música feia possible
aquell miracle.
[SIERRA
I FABRA, Jordi (1994). Males terres, Gran Angular, Editorial Cruïlla,
Barcelona]
EXERCICIS:
1.
Realitza un resum d’aquests tres fragments de l’obra de Sierra i Fabra.
2.
Què vol dir l’expressió: va agitar els vents del rock?
3.
Cerca el significat de quatre paraules de color lila que desconeguis.
4.
Has viscut una sensació semblant en algun concert? Explica-la!
5.
Fòrum: has assistit alguna vegada en algun concert de rock o has vist en
directe a en Bruce Springsteen? Comenta com va anar i les sensacions després
del concert.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada