"Mecanoscrit del segon origen", fragment per als cinquanta anys. Adreçat a tothom

En homenatge als cinquanta anys de l’obra Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo, n’escollim un fragment interessant i el treballem!

 

TT/5

(1) L’Alba, una dona de divuit anys, bruna i prenyada, va saltar del remolcador a la punta del moll de Sant Bertran, d’on ella i en Dídac havien sortit de cara a l’estiu, i va trobar l’indret trist i llòbrec, car la tarda era grisa.

Ella mateixa va amarrar el Benaura mentre en Dídac recollia la corda que subjectava la barqueta i l’empenyia cap al moll, on van descarregar-ho tot i ho van carregar tot seguit al jeep que els esperaba i que els va costar d’engegar.

Van haver de confessar-se que, curiosament, no se sentien gens ni mica a casa, potser perquè encara guardaven a les retines la imatge d’aquelles terres que havien recorregut i d’una mar sense límits aparents, estesa al bat de l’estiu. Ara tornaven a la vida quotidiana.

(2) I abans del vespres ja eren al campament, on el camió rebost continuaba cobert i les dues rulots tancades i amb una aparença més descurada que de costum, o potser era que ara els ho semblava, car durant aquells pocs mesos no podien haver canviat gaire.

Dins hi havia pols, però tot tenia un aire acollidor que encara ho va ser més quan van encendre el quinqué i la claror del gas expulsà el món de fora i restituí a l’indret l’antiga intimitat. Fins llavors no van sentir que sí, que eren de tornada a la llar.

Un cop al llit, però, abans d’adormir-se, no van parlar de les tasques que ara reprendrien, sinó encara del viatger; l’enlluernament persistía.

(3) I en despertar-se a punta de dia, arrencats del son per la xiscladissa dels ocells, cada cop més i més nombrosos ara que  devien salvar totes les cries, van sortir a rentar-se a l’aigua freda de la séquia i van veure que de l’hort pràcticament no quedaba res, les aus ho havien destrossat tot.

Van animar-se una mica en descarregar el jeep i emprendre’s la tasca d’ordenar els llibres que duien a la rulot biblioteca. S’hi van passar tot el matí i tota la tarda, entretinguts a examinar en detall, per primera vegada, les làmines dels volums de bruixeria i demonología, gairebé tots datats dels segles XVII i XVIII, i les il·lustracions de les obres eròtiques, els textos de les quals no podien llegir perquè eren en altres llengües.

Un dels tractats de ciències ocultes però, sí que els era accesible, i van decidir deixar-lo de banda, puix que els encuriosia un tema com aquell, tan desconegut per tots dos.

(4) I després l’Alba se’n va penedir, perquè al cap d’uns quants dies, quan ja tornaven a fer vida “normal”, un vespres en Dídac digué:

-Mira, aquí explica com invocar el dimoni. I no sembla pas gaire complicat. Per què no ho provem?

Ella es va quedar sorpresa i, després, preguntà:

-Vols demanar-li alguna cosa, potser?

-No ho sé, això… Per veure’t.

La noia fullejà el volum.

-No t’has fixat en el que diu, que s’hi ha de creure. I nosaltres no hi creiem, oi?

-Vols dir que no existeix?

-Per als qui hi creuen, sí. Se’l fan ells.

-No m’ho deien pas així, quan era petit…

-Però ara ja no ho ets, Dídac. Tot això era per fer por a la gent, per fer-los obeir, perquè es resignessin…

-A què?

-A moltes coses. Els qui eren molt pobres, per exemple, que n’hi hagués de molt rics. Ara això ja no cal. Aquell món ha desaparegut i vivim en un altre on, per ara, no hi pot haver injusticia. No et sembla que val la pena de viure sense supersticions per no exposar-nos a transmetre-les als nostres fills? T’agradaria que ells hi creguessin, en el diable?

En Dídac gairebé ni s’hi pensà:

-Noi, és clar que no.

(5) I, a despit de la resposta, aquella conversa va fer comprendre a l’Alba que aquells llibres podien constituir un perill. Quin afamat de poder o d’immortalitat del futur no hi podía pouar els elements d’una doctrina sobrenatural?

Però es va dir que no tenia dret de destruir-los, que per als homes a venir serien també una font de coneixements de llurs avantpassats. De fet, no tenia dret de destruir res, puix que, si ho feia, cauria en aquella categoria de fanàtics, sovint al·ludia pel seu pare, que cremaven tot allò que els desagradava i contrariava llurs opinions; una gent que no creía prou en ella mateixa per respectar, a l’hora de combatre-les, les idees dels altres.

Conservaria els llibres, doncs. I va alegrar-se d’haver tingut un pare com el seu, que havia estat a la presó perquè ella, avui, pogués decidir com decidia.

[PEDROLO, Manuel, 2013, Mecanoscrit del segon origen, Edicions 62, Barcelona]

[Imatge extreta de: Edicions 62]

 

EXERCICIS:

1. Realitza un resum d’aquest fragment de l’obra Mecanoscrit del segon origen.

2. Quins temes debaten en Dídac i l’Alba?

3. A què fa referència aquest fragment?

Però es va dir que no tenia dret de destruir-los, que per als homes a venir serien també una font de coneixements de llurs avantpassats.

4. Crea un presentació digital sobre la vida i obra de Manuel de Pedrolo.

5. Selecciona un fragment que t’hagi agradat de l’obra Mecanoscrit del segon origen i enganxa’l aquí.

6. Realitza un Booktuber sobre l’obra Mecanoscrit del segon origen.

7. L’obra que tractem va ésser la que va donar més reconeixement a Pedrolo, emperò, a ell no li acabava de fer el pes. Per què? Investiga una mica i tracta de respondre aquesta pregunta.

8. Llegeix el present article sobre Manuel de Pedrolo i resumeix els principals aspectes que s’hi tracten.

https://llenguanacional.cat/pdf/LN102_03.pdf

9. Fòrum: si has llegit l’obra Mecanoscrit del segon origen, comenta què t’ha semblat. Raona la teva resposta.

10. Esmenta quina edició de Mecanoscrit del segon origen has llegit. Any, portada…