1893-99. ANYS DE CONSOLIDACIÓ
.El
1893 Rusiñol viatja amb Raimon Casellas a París. Allí entren en contacte amb
l’obra del màxim exponent del teatre simbolista, l’escriptor belga Maurice
Maeterlink, i també descobreix la música del compositor impressionista francès
Claude Débussy.
.De
París es van emportar “La intrusa” (1890) de Maeterlink i la van fer traduir a
Pompeu Fabra per estrenar-la a Sitges el mateix 1893, el dia que es va
inaugurar el Cau Ferrat, una casa-taller on l’artista pogués realitzar la seva
vocació i compartir-la en un terreny propici. Si els Quatre Gats de Barcelona
era el punt de reunió dels artistes, el Cau Ferrat fou l’emblema del
modernisme.
.Pel
Cau Ferrat hi van passar la majoria dels artistes de l’època i fou el
catalitzador de les Festes Modernistes i del viure poètic i creatiu. Un refugi
per a la nova manera de viure, un país dins del propi país. Per això, en morir
el 1931, Rusiñol va llegar-lo als sitgetans.
.Rusiñol
creu que l’art ha de transmetre més sensacions o impressions que conceptes.
.El
23 d’agost del 1892 es realitza la 1a festa modernista. Es fa una exposició
artística i una sessió a porta tancada on Caselles escarneix els homes de la
Renaixença.
.El
10 i l’11 de setembre de 1893 fan la segona festa modernista. El dia 10
representen “La intrusa” de Maeterlink precedida d’una vetllada musical d’Enric
Morera. Opten per Maeterlink com a contrapunt a Ibsen, divulgat per l’Avenç. És
una obra molt menys reivindicativa i social que la d’Ibsen, ja que la intrusa
és una presència intuïda i no és cap altra cosa que la mort.
.Joan
Maragall qualifica de bellesa trista algunes de les obres pictòriques de
Rusiñol. En la literatura, en canvi, apareixia més el Rusiñol humorista, que
s’entretenia escrivint a les nits quan la manca de llum li impedia pintar.
.Raimon
Casellas i Santiago Rusiñol van intervenir en “La intrusa”. Rusiñol
s’encarregava també de l’escenografia. L’obra va desagradar als cercles
culturals més tradicionalistes.
.Rusiñol
va argumentar les noves idees als seus discursos de les festes. Atacava la
moral burgesa que considerava indiferent a l’art, una burgesia que veia com a
una classe mercantilista i materialista amb poca sensibilitat.
.Es
requeria una revolució espiritual i qui podia donar-la per al pintor era l’art.
.Rusiñol
va intentar sacsejar la nova burgesia catalana del segle XX, enriquida amb
gustos de la menestralia.
.L’autor
començarà a pintar els jardins que el van enamorar i li semblaven l’expressió
màxima d’una bellesa sovint decadent, i que també el van fer ric. En literatura
adoptarà el simbolisme ràpidament i també l’abandonarà a aquesta velocitat.
.Itàlia
era la meca dels pintors. La pintura italiana el va ajudar a aprofundir en els
seus ideals simbolistes, ja que mostraven una naturalesa ordenada i decadent a
través dels jardins.
.El
4 de novembre el 1894 té lloc la tercera festa modernista. Realitzen una
processó per traslladar dos quadres del Greco des de l’estació fins al Cau
Ferrat. Després, fan un gran dinar i una vetllada literària decadentista i
pre-rafaelita on es premien pintures. Maragall hi llegeix les “Estrofes decadentistes”.
Rusiñol realitza un discurs sobre la puresa de l’artista.
.El
1895 Rusiñol va fer un viatge a Granada que el va dur a aprofundir en el
prerafaelitisme i el simbolisme decadentista. Allí hi va escriure “Oracions”,
el primer llibre de poemes en prosa de l’àmbit peninsular. Trenta-dos poemes de
temàtica profana al voltant de l’art que Miquel Utrillo il·lustra i Enric
Morera hi fa anotacions musicals. És el concepte d’art total interdisciplinar.
Rusiñol hi persegueix el benestar de l’esperit que creu que només podem trobar
en la natura.
.El
1896 al discurs que fa als Jocs Florals de Granollers, va palesar
l’abandonament del naturalisme en favor del simbolisme, el decadentisme i
l’espiritualitat. En aquests anys aprofundeix més en la mística de l’art per
l’art i l’artista modernista i identifica la seva miastat amb el poeta Jacint
Verdaguer.
.A
la quarta festa modernista de Sitges, el febrer de 1897, va tornar a
col·laborar amb Enric Morera. Va escriure sota la influència de l’estètica
decadentista, “L’alegria que passa” (1897). S’hi va representar “La fada”, un
poema simbolista de Jaume Massó musicat també per Enric Morera.
SANTIAGO RUSIÑOL i LA MORFINA
.Després
de deu anys sense parar d’escriure i de pintar, així com també de viatjar, Rusiñol
patia una necrosi del ronyó i una artrosi reumatoide. Motius que el van fer
caure completament en l’addicció a la morfina per fer front als dolors.
.Mentre
fou a la clínica, es va fer la darrera festa modernista a Sitges. S’hi
representà “L’alegria que passa” i dues obres més D’Ignasi Iglésias. Joaquim
Nin interpretà composicions musicals de diversos autors.
.La
morfina era una droga de moda a finals del segle XIX. A causa d’una caiguda a
París que li va afectar el ronyó l’any 1890. Calgué hospitalitzar-lo. El metge
va donar el pitjor pronòstic. Tots els seus amics es van reunir amb ell a
l’habitació. Passaven el mal moment bevent absenta, beguda alcohòlica. Tothom estava
begut l’endemà al matí s’adonaren que Rusiñol havia sortit del perill.
.Lluïsa
Denís tenia por que el grau de dependència de la morfina de Rusiñol acabés amb
la vida de l’artista. Ella no havia deixat d’estimar-lo malgrat els desacords
que havien motivat la seva separació. Anteriorment, hi havia hagut intents de
reconciliació que l’autor va defugir.
.En
veure un dia a Lluïsa al Cau Ferrat, Rusiñol li digué que no tenia cap dret a
tenir-la al seu costat després de tants anys de separació i que no volia que
carregués amb un invàlid. Ella li respongué que en tindria cura i que quan es
desintoxiqués podia decidir el que volgués. Ella va llogar un pis a París
proper a la clínica del doctor Sollier, on es va desintoxicar. Rusiñol ja no es
va separar mai més de la seva dona ni de la seva filla.
.Uns
anys després, Rusiñol tornaria a la morfina, però amb menors dosis i a més
controlades.
.En
el tombant de segle, amb la reconciliació de la família, Rusiñol va abandonar
la vida bohèmia. Lluïsa culpava de l’addicció a la morfina de Rusiñol a Miquel
Utrillo. Marit i esposa pactaren, dedicar-se a l’art, però no als amics
bohemis.
.El
procés de desintoxicació de la morfina a la clínica de París va coincidir amb
el seu èxit com a pintor a la mateixa ciutat. Va realitzar una exposició a la
galeria Art Noveau, especialitzada en pintura simbolista, titulada “Jardins de
l’Espagne”.
.Segons
la crítica anglesa, cada tela de cada jardí tenia com si fos un retrat, una
personalitat pròpia. A partir d’aquell moment, Rusiñol ja no va deixar de
pintar jardins: a Mallorca, Aranjuez, Granada... fins i tot, n’estava pintant
quan el va atrapar la mort a Aranjuez el 1931.
.En
la pintura de Rusiñol les noves generacions veieren una actitud anacrònica.
.L’artista
havia trobat la bellesa que tant havia buscat, i ja no la va deixar anar. Els
seus escrits, en canvi, van seguir una evolució diferent i van intensificar la
sàtira i la crítica social.
.Rusiñol
va pintar “La morfinòmana” (1894), on mostra aspectes decadentistes i un cert
simbolisme. La morfina estava de moda. Tanmateix, el naturalisme i la seva
predilecció pels plantejaments mèdics cientifistes i l’estudi de les addiccions
també en serien un motiu per a què representés aquesta tela.
L’OBRA LITERÀRIA: EL TEATRE i LA PROSA DE RUSIÑOL
.La
seva primera obra teatral fou “L’home de l’orgue” (1890).
.”El
jardí abandonat” (1900), obra simbolista, basada en l’interès pels jardins
d’Andalusia i d’Aranjuez. L’autor la
llegí a la sala Parés, emperò, mai es va estrenar a les sales. L’argument
relata la filla de la Marquesa, Aurora, d’aspecte decadent que és festejada per
dos pretendents. En morir la Marquesa, Aurorà romandrà al jardí, fora del món,
en soledat.
.”Cigales
i formigues” (1901), reprèn el tema del món prosaic del treball i la feina,
oposat al món de la poesia i dels dos tipus d’insectes que en són arquetipus
perfectes.
.La
majoria d’obres que va escriure en aquest període de temps tenen un el mateix
nexe: la lluita de l’artista per afirmar el seu món enfront d’un món material
que no li dona espai per viure artísticament.
.”L’alegria
que passa” va cloure el conjunt d’obres on predominava el tema de la relació
entre l’artista i la societat que reaparegué a “L’auca del senyor Esteve”.
.Dos
camins es bifurquen en la seva obra: com a pintor, la temàtica dels jardins, on
molts hi veuen una repetició mancada d’originalitat en l’època parisina. Com a
escriptor, crearà les obres més mordaces i que el convertiran en un clàssic.
.”Llibertat”
és una peça on apareix un personatge d’un altre continent marginat per persones
progressistes.
.Josep
Pla ens diu que de la seva observació directa nasqué el seu teatre humorístic.
.Per
a escriure “Els Jocs Florals de Canprosa” es va inspirar en els Jocs Florals de
Granollers i altres certàmens on va participar com a jurat. Va provocar la
reacció d’intel·lectuals, polítics, que a més retratava. Caricaturitzava els
Jocs Florals, entitat sagrada per La Renaixença. En criticava el tarannà
anacrònic i cursi dels integrants d’aquells premis. L’obra també recuperava
tècniques del costumisme literari.
.”El
pati blau”, narra la relació entre una noia malalta i un pintor. Hi recupera el
tema de l’ideal artístic encarnat pel pintor, oposat al món material
representat per un home enriquit a les Amèriques.
.A
“L’hèroe”, enfoca els mals del militarisme i del colonialisme. L’endemà de ser
representada, l’empresa va rebre amenaces anònimes i es van suspendre les
representacions. L’obra partia del retorn a casa d’un soldat de la guerra
colonial de Cuba i Filipines. Denunciava els valors oficials de l’Espanya que
encara es considerava imperial. L’hèroi, distingit per la seva força, en
retornar a la seva casa és un inútil i un esclau dels vicis adquirits.
.Rusiñol
s’adona que la societat depèn d’aquest exèrcit de persones anònimes que cada
dia treballen en feines dures o monòtones.
.“El
místic” s’inspira en el cas del poeta i sacerdot Jacint Verdaguer, que fou
marginat pel bisbe Morgades, suspès com a sacerdot i reclòs. A l’obra, mossèn
Ramon rep les ires del bisbe i del seu secretari. Verdaguer, poc abans de
morir, va visitar Rusiñol durant la seva recuperació de l’extirpació de ronyó
al pis que tenia a la plaça de Catalunya de Barcelona.
.Rusiñol
va estrenar monòlegs: “El prestidigitador” (1903), “Feminista” (1903), “El
bomber” (1904), “L’escudellòmetro” (1905).
.A
l’obra “L’auca del senyor Esteve” (1907), finalment, l’artista i la societat es
reconcilien. El 1909 l’adaptà al teatre, i l’estrenà el 1917, amb un èxit
rotund que perdura fins als nostres dies. El títol s’inspira en un gènere molt
popular, el de l’auca, un conjunt de vinyetes dibuixades que servien per
il·lustrar una història que s’explicava oralment. Ramon Casas en va dibuixar
una especialment per a l’obra, i Gabriel Alomar en va escriure els rodolins.
L’obra relata la història de La Puntual, una botiga familiar de vetes i fils
que Rusiñol situa al barri de la Ribera, el barri de la seva infantesa i
joventut a Barcelona. Narra la història de quatre generacions: l’avi, el senyor
Ramon, fill de l’avi, el senyor Esteve, fill del senyor Ramon, i en Ramoment,
fill del senyor Esteve. Les tres primeres generacions treballen, estalvien i
fan prosperar la botiga. En Ramonet és l’alter ego de Santiago Rusiñol, perquè
de ben petit que mostra unes inclinacions gens proclius a esdevenir un
botiguer: desitja ser escultor. Esteve s’inspira en el seu avi Jaume. L’avi
real tenia en el pensament les virtuts apreses a la família: treballar molt,
estalviar, invertir i fer créixer el negoci. Esteve simbolitza i essencialitza
el seny català, el jove Rusiñol en simbolitza la rauxa, i el Rusiño madur l’ús
d’aquesta rauxa per crear, amb un treball constant i tenaç, com la del senyor
Esteve.
.Era
a París on la literatura i l’art i el lleure es consumien al voltant de les
llibreries, sales d’art i els teatres.
.La
manca d’entesa entre els artistes i la societat que veiem a “L’alegria que
passa” es converteix en un pacte de modernitat a l’auca. Al final de l’obra, en
Ramonet serà artista perquè la família li pagarà el marbre, és a dir, el
mantindrà.
.Rusiñol
va continuar escrivint obres teatrals: “La mare”, “Els savis de Vilatrista”, i
d’altres centrades en la farsa: “La llei de l’herència”, “Dol d’alivio”, “El
triomf de la carn”, “L’homenatge”, “La lepra”, entre d’altres.
.Reflexionà
sobre l’ofici del teatre a: “El teatre per dins” (1910).
.Col·laborà
amb Adrià Gual amb una obra de teatre infantil: “El titella pròdig” (1911),
teatre de putxinel·lis.
.La
tornada a les fórmules del teatre vuitcentista fou criticada per Rovira i
Virgili a les pàgines del diari “El poble català”, l’any 1908.
.Rusiñol
va participar amb la publicació satírica “L’Esquella de la Torratxa”, amb el
pseudònim de Xarau, i des d’allí va atacar l’estètica naixent i classicista del
Noucentisme.
.”La
Niña Gorda” (1917), explica la vida d’una jove molt grassa. El domador de qui
s’ha enamorat l’explota i l’exposa en representacions de circ, però ella té una
sensibilitat romàntica i llegeix novel·les d’amor. És la contraposició a La Ben
Plantada, ideal de dona classicitzant d’Eugeni d’Ors. Rusiñol va retornar a
aquestes dones dissortades i romàntiques, explotades per personatges cruels de
circ, com succeïa a “L’alegria que passa”. Rusiñol seguidia fidel als seus
plantejaments inicials encara que els joves el critiquessin per anacrònic.
.A
partir de la Primera Guerra Mundial va continuar escrivint farses com ara “El
pobre viudo” (1916), “A ca l’antiquari” (1917), o “L’acaparador” (1918), entre
d’altres. També va escriure comèdies: “El casament de conveniència” (1925),
“Miss Barcekibeta” (1930), i alguns drames: “Els nàufrags” (1917), “Les dues
filles” (1922).
.”Oracions”,
és una obra de prosa poètica on hi apareixen descripcions de la natura.
ELS LLIBRES DE VIATGES
.L’ideal
de vida artística de Rusiñol el va portar a viatjar entre 1890 i 1892, i també
entre 1893 i 1897. D’aquí que sorgeixi una escriptura biogràfica i una
narrativa de viatges.
.Segons
Joan Fuster, és en el llibre de viatges on Santiago Rusiñol dona el millor
d’ell mateix com a escriptor.
.En
les primeres obres hi apareix un artista enamorat de l’art. En les posteriors,
un viatge que mira la societat amb ironia descriptiva. Rusiñol va escriure
llibres de viatges durant cinquanta anys, en citem alguns: “Impressions d’un
viatge al Taga” (1881), “El castell de Centelles” (1882), “Desde mi carro”
(1889), “De Vic a Barcelona en bicicleta” (1889), Desde una isla” (1893), o
“L’illa de la calma” (1913), el seu llibre de viatges més conegut i traduït.
.En
l’obra “El català de la Manxa” (1914), apunta la idea del fracàs de l’artista
com a transformador de la societat.
.En
aquest període, acabà la seva producció amb un llibre de temàtica diferent: “Màximes
i mals pensaments” (1927), un llibre d’aforisme que sintetitza la seva manera
de veure la vida i la societat.
LES DARRERES DÈCADES DE L’ARTISTA
.Tant
Maragall com Rusiñol van establir acords amb la família que els van permetre de
realitzar la seva vocació, no van acabar pas sentenciats a la monotonia, com en
Joanet, o expulsats com la Zaira o el doctor Stockmann. No van morir de
malaltia per la misèria de la bohèmia negra com Ramon Canudas; ni es van
suïcidar, com Raimon Casellas, temorosos de perdre la feina a mans dels joves
noucentistes. Trobem una societat que ja dona artistes defensors de la seva
vocació i plenament moderns, tot i que la seva professionalització encara no
pot realitzar-se ni no els dona guanys. Rusiñol va trobar aquesta
professionalització a París.
.Les
lletres foren una cosa i l’arquitectura una altra. Els arquitectes sí que van
trobar aquesta professionalització. Lluís Millet, fundador de l’Orfeó Català es
queixava a les seves cartes a l’arquitecte Domènech i Montaner que s’estava
passant de pressupost en les despeses del Palau de la Música i no volia
pagar-lo. Aquest darrer va patir per cobrar, però ho aconseguí.
.Amb
la literatura aquest procés de professionalització fou diferent, més lent i
complicat.
.Rusiñol
apostà per una literatura sostinguda i justificada pel mercat. Reivindica un
teatre a gust de les majories. Un teatre popular en català amb el qual pogués
conquerir el Paral·lel. Així doncs, es va consagrar als gèneres menors, els que
li donarien l’èxit: farsa, sainet, vodevil. Com a autor dramàtic va anar
desapareixent del mapa, per raons públiques i meditades.
.Rusiñol
va saber veure que la migradesa del mercat era un dels grans mals de la
literatura catalana. I justament ell, que no necessitava guanyar diners amb els
llibres, va defensar que una literatura sense valor econòmic no anava enlloc.
.Vinyet
Panyella comentà que els homes del Noucentisme no podien perdonar ni el
faceciós i anecdòtic autor, ni el pintor de jardins, al qual s’acarnissaven
quan tenien l’ocasió.
.Rusiñol
no simpatitzava amb el Noucentisme perquè defensava la llibertat total de
l’artista i era enemic de qualsevol cosa que pogués fer la més mínima olor de
partidisme o fanatisme.
.Les
crítiques sobre la seva escriptura dialectal també amaguen un altre fet: la
varietat de la riquesa expressiva i lèxica del seu llenguatge dramàtic.
.Hi
ha el rumor que el govern francès li havia comprat quadres durant la Primera
Guerra Mundial per agrair-li el seu suport als aliats. No era cert, la compra
dels quadres s’havia realitzat molts anys abans i en un article de “L’Esquella
de la Torratxa” el van defensar dient que Rusiñol es guanyava la vida com a
artista i no com altres que cobraven per diverses bandes de l’administració
pública: era una al·lusió directe a Eugeni d’Ors, filòsof i pensador del
Noucentisme, el creador del mite de la Ben Plantada.
.Rusiñol
creia en l’art fermament, com si fos una religió.
.L’artrosi
li afectava els dits, emperò, continuava pintant jardins.
.Com
a escriptor fou honest, i creia que el mercat petit era el mal que calia
atacar. Es necessitaven escriptors independents i autosostinguts, fora del sou
de les institucions públiques.
.La
producció dels darrers anys de l’artista assoleix l’objectiu que el final
rupturista de “L’alegria que passa” no havia assolit: una conciliació amb la
societat i una professionalització a través del públic que el moviment
noucentista mai no va assolir.
.L’afecte
de la gent per Rusiñol perdura fins als nostres dies. A Sitges, l’Associació
del Ram de tot l’any, una entitat fundada el 1932, un any després del traspàs
de l’escriptor, procura que cada setmana hi hagi flors al Cau Ferrat i al seu
monument en agraïment a l’empremta cultural que deixà a la ciutat. Aquella
mística de l’art que va professar sempre va arribar molt més al públic del que
ell mateix podia imaginar-se.
.En
vida, Rusiñol no va parar gaire temps en un mateix lloc, sempre anava a la
recerca d’un ambient o d’un indret on la seva retina pogués copsar la bellesa
per poder pintar-la.
[Basat
en l’estudi introductori de Josep-Francesc Delgado, inclòs a RUSIÑOL, Santiago,
(2021). “L’alegria que passa”, Edicions del Roure de can Roca, La Garriga]
(Imatges extretes de: Real Academia de la Historia, Quadre: “La morfinòmana” (1894), de Santiago Rusiñol, Edicions 62, Il·lustració: “Castell de Montsoriu”, 1883, de Santiago Rusiñol, Fotografia: "El Cau Ferrat", Ramon Casanoves )
EXERCICIS:
1.
Per què creus que Santiago Rusiñol es va posar de la banda del decadentisme?
2.
Realitza una cerca per la xarxa telemàtica i comenta com va rebre la crítica
del moment el quadre “La morfinòmana”?
3.
Explica l’evolució que hi ha entre les obres “L’alegria que passa” i “L’auca
del senyor Esteve”?
4.
Rusiñol a més d’obres teatrals i de pintar teles, va escriure diversos llibres
de viatges. En què s’inspirava per a portar a terme el seu art?
5.
A quina bohèmia pertanyia Santiago Rusiñol i per què?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada