dilluns, 4 d’octubre del 2021

Santiago Rusiñol, el teatre català i el modernisme? (2). Adreçat als de literatura catalana

 

1893-99. ANYS DE CONSOLIDACIÓ

.El 1893 Rusiñol viatja amb Raimon Casellas a París. Allí entren en contacte amb l’obra del màxim exponent del teatre simbolista, l’escriptor belga Maurice Maeterlink, i també descobreix la música del compositor impressionista francès Claude Débussy.

.De París es van emportar “La intrusa” (1890) de Maeterlink i la van fer traduir a Pompeu Fabra per estrenar-la a Sitges el mateix 1893, el dia que es va inaugurar el Cau Ferrat, una casa-taller on l’artista pogués realitzar la seva vocació i compartir-la en un terreny propici. Si els Quatre Gats de Barcelona era el punt de reunió dels artistes, el Cau Ferrat fou l’emblema del modernisme.

.Pel Cau Ferrat hi van passar la majoria dels artistes de l’època i fou el catalitzador de les Festes Modernistes i del viure poètic i creatiu. Un refugi per a la nova manera de viure, un país dins del propi país. Per això, en morir el 1931, Rusiñol va llegar-lo als sitgetans.

.Rusiñol creu que l’art ha de transmetre més sensacions o impressions que conceptes.

.El 23 d’agost del 1892 es realitza la 1a festa modernista. Es fa una exposició artística i una sessió a porta tancada on Caselles escarneix els homes de la Renaixença.

.El 10 i l’11 de setembre de 1893 fan la segona festa modernista. El dia 10 representen “La intrusa” de Maeterlink precedida d’una vetllada musical d’Enric Morera. Opten per Maeterlink com a contrapunt a Ibsen, divulgat per l’Avenç. És una obra molt menys reivindicativa i social que la d’Ibsen, ja que la intrusa és una presència intuïda i no és cap altra cosa que la mort.

.Joan Maragall qualifica de bellesa trista algunes de les obres pictòriques de Rusiñol. En la literatura, en canvi, apareixia més el Rusiñol humorista, que s’entretenia escrivint a les nits quan la manca de llum li impedia pintar.

.Raimon Casellas i Santiago Rusiñol van intervenir en “La intrusa”. Rusiñol s’encarregava també de l’escenografia. L’obra va desagradar als cercles culturals més tradicionalistes.

.Rusiñol va argumentar les noves idees als seus discursos de les festes. Atacava la moral burgesa que considerava indiferent a l’art, una burgesia que veia com a una classe mercantilista i materialista amb poca sensibilitat.

.Es requeria una revolució espiritual i qui podia donar-la per al pintor era l’art.

.Rusiñol va intentar sacsejar la nova burgesia catalana del segle XX, enriquida amb gustos de la menestralia.

.L’autor començarà a pintar els jardins que el van enamorar i li semblaven l’expressió màxima d’una bellesa sovint decadent, i que també el van fer ric. En literatura adoptarà el simbolisme ràpidament i també l’abandonarà a aquesta velocitat.

.Itàlia era la meca dels pintors. La pintura italiana el va ajudar a aprofundir en els seus ideals simbolistes, ja que mostraven una naturalesa ordenada i decadent a través dels jardins.

.El 4 de novembre el 1894 té lloc la tercera festa modernista. Realitzen una processó per traslladar dos quadres del Greco des de l’estació fins al Cau Ferrat. Després, fan un gran dinar i una vetllada literària decadentista i pre-rafaelita on es premien pintures. Maragall hi llegeix les “Estrofes decadentistes”. Rusiñol realitza un discurs sobre la puresa de l’artista.

.El 1895 Rusiñol va fer un viatge a Granada que el va dur a aprofundir en el prerafaelitisme i el simbolisme decadentista. Allí hi va escriure “Oracions”, el primer llibre de poemes en prosa de l’àmbit peninsular. Trenta-dos poemes de temàtica profana al voltant de l’art que Miquel Utrillo il·lustra i Enric Morera hi fa anotacions musicals. És el concepte d’art total interdisciplinar. Rusiñol hi persegueix el benestar de l’esperit que creu que només podem trobar en la natura.

.El 1896 al discurs que fa als Jocs Florals de Granollers, va palesar l’abandonament del naturalisme en favor del simbolisme, el decadentisme i l’espiritualitat. En aquests anys aprofundeix més en la mística de l’art per l’art i l’artista modernista i identifica la seva miastat amb el poeta Jacint Verdaguer.

.A la quarta festa modernista de Sitges, el febrer de 1897, va tornar a col·laborar amb Enric Morera. Va escriure sota la influència de l’estètica decadentista, “L’alegria que passa” (1897). S’hi va representar “La fada”, un poema simbolista de Jaume Massó musicat també per Enric Morera.


SANTIAGO RUSIÑOL i LA MORFINA

.Després de deu anys sense parar d’escriure i de pintar, així com també de viatjar, Rusiñol patia una necrosi del ronyó i una artrosi reumatoide. Motius que el van fer caure completament en l’addicció a la morfina per fer front als dolors.

.Mentre fou a la clínica, es va fer la darrera festa modernista a Sitges. S’hi representà “L’alegria que passa” i dues obres més D’Ignasi Iglésias. Joaquim Nin interpretà composicions musicals de diversos autors.

.La morfina era una droga de moda a finals del segle XIX. A causa d’una caiguda a París que li va afectar el ronyó l’any 1890. Calgué hospitalitzar-lo. El metge va donar el pitjor pronòstic. Tots els seus amics es van reunir amb ell a l’habitació. Passaven el mal moment bevent absenta, beguda alcohòlica. Tothom estava begut l’endemà al matí s’adonaren que Rusiñol havia sortit del perill.

.Lluïsa Denís tenia por que el grau de dependència de la morfina de Rusiñol acabés amb la vida de l’artista. Ella no havia deixat d’estimar-lo malgrat els desacords que havien motivat la seva separació. Anteriorment, hi havia hagut intents de reconciliació que l’autor va defugir.

.En veure un dia a Lluïsa al Cau Ferrat, Rusiñol li digué que no tenia cap dret a tenir-la al seu costat després de tants anys de separació i que no volia que carregués amb un invàlid. Ella li respongué que en tindria cura i que quan es desintoxiqués podia decidir el que volgués. Ella va llogar un pis a París proper a la clínica del doctor Sollier, on es va desintoxicar. Rusiñol ja no es va separar mai més de la seva dona ni de la seva filla.

.Uns anys després, Rusiñol tornaria a la morfina, però amb menors dosis i a més controlades.

.En el tombant de segle, amb la reconciliació de la família, Rusiñol va abandonar la vida bohèmia. Lluïsa culpava de l’addicció a la morfina de Rusiñol a Miquel Utrillo. Marit i esposa pactaren, dedicar-se a l’art, però no als amics bohemis.

.El procés de desintoxicació de la morfina a la clínica de París va coincidir amb el seu èxit com a pintor a la mateixa ciutat. Va realitzar una exposició a la galeria Art Noveau, especialitzada en pintura simbolista, titulada “Jardins de l’Espagne”.

.Segons la crítica anglesa, cada tela de cada jardí tenia com si fos un retrat, una personalitat pròpia. A partir d’aquell moment, Rusiñol ja no va deixar de pintar jardins: a Mallorca, Aranjuez, Granada... fins i tot, n’estava pintant quan el va atrapar la mort a Aranjuez el 1931.

.En la pintura de Rusiñol les noves generacions veieren una actitud anacrònica.

.L’artista havia trobat la bellesa que tant havia buscat, i ja no la va deixar anar. Els seus escrits, en canvi, van seguir una evolució diferent i van intensificar la sàtira i la crítica social.

.Rusiñol va pintar “La morfinòmana” (1894), on mostra aspectes decadentistes i un cert simbolisme. La morfina estava de moda. Tanmateix, el naturalisme i la seva predilecció pels plantejaments mèdics cientifistes i l’estudi de les addiccions també en serien un motiu per a què representés aquesta tela.



L’OBRA LITERÀRIA: EL TEATRE i LA PROSA DE RUSIÑOL

.La seva primera obra teatral fou “L’home de l’orgue” (1890).

.”El jardí abandonat” (1900), obra simbolista, basada en l’interès pels jardins d’Andalusia i d’Aranjuez.  L’autor la llegí a la sala Parés, emperò, mai es va estrenar a les sales. L’argument relata la filla de la Marquesa, Aurora, d’aspecte decadent que és festejada per dos pretendents. En morir la Marquesa, Aurorà romandrà al jardí, fora del món, en soledat.

.”Cigales i formigues” (1901), reprèn el tema del món prosaic del treball i la feina, oposat al món de la poesia i dels dos tipus d’insectes que en són arquetipus perfectes.

.La majoria d’obres que va escriure en aquest període de temps tenen un el mateix nexe: la lluita de l’artista per afirmar el seu món enfront d’un món material que no li dona espai per viure artísticament.

.”L’alegria que passa” va cloure el conjunt d’obres on predominava el tema de la relació entre l’artista i la societat que reaparegué a “L’auca del senyor Esteve”.

.Dos camins es bifurquen en la seva obra: com a pintor, la temàtica dels jardins, on molts hi veuen una repetició mancada d’originalitat en l’època parisina. Com a escriptor, crearà les obres més mordaces i que el convertiran en un clàssic.

.”Llibertat” és una peça on apareix un personatge d’un altre continent marginat per persones progressistes.

.Josep Pla ens diu que de la seva observació directa nasqué el seu teatre humorístic.

.Per a escriure “Els Jocs Florals de Canprosa” es va inspirar en els Jocs Florals de Granollers i altres certàmens on va participar com a jurat. Va provocar la reacció d’intel·lectuals, polítics, que a més retratava. Caricaturitzava els Jocs Florals, entitat sagrada per La Renaixença. En criticava el tarannà anacrònic i cursi dels integrants d’aquells premis. L’obra també recuperava tècniques del costumisme literari.

.”El pati blau”, narra la relació entre una noia malalta i un pintor. Hi recupera el tema de l’ideal artístic encarnat pel pintor, oposat al món material representat per un home enriquit a les Amèriques.

.A “L’hèroe”, enfoca els mals del militarisme i del colonialisme. L’endemà de ser representada, l’empresa va rebre amenaces anònimes i es van suspendre les representacions. L’obra partia del retorn a casa d’un soldat de la guerra colonial de Cuba i Filipines. Denunciava els valors oficials de l’Espanya que encara es considerava imperial. L’hèroi, distingit per la seva força, en retornar a la seva casa és un inútil i un esclau dels vicis adquirits.

.Rusiñol s’adona que la societat depèn d’aquest exèrcit de persones anònimes que cada dia treballen en feines dures o monòtones.

.“El místic” s’inspira en el cas del poeta i sacerdot Jacint Verdaguer, que fou marginat pel bisbe Morgades, suspès com a sacerdot i reclòs. A l’obra, mossèn Ramon rep les ires del bisbe i del seu secretari. Verdaguer, poc abans de morir, va visitar Rusiñol durant la seva recuperació de l’extirpació de ronyó al pis que tenia a la plaça de Catalunya de Barcelona.

.Rusiñol va estrenar monòlegs: “El prestidigitador” (1903), “Feminista” (1903), “El bomber” (1904), “L’escudellòmetro” (1905).

.A l’obra “L’auca del senyor Esteve” (1907), finalment, l’artista i la societat es reconcilien. El 1909 l’adaptà al teatre, i l’estrenà el 1917, amb un èxit rotund que perdura fins als nostres dies. El títol s’inspira en un gènere molt popular, el de l’auca, un conjunt de vinyetes dibuixades que servien per il·lustrar una història que s’explicava oralment. Ramon Casas en va dibuixar una especialment per a l’obra, i Gabriel Alomar en va escriure els rodolins. L’obra relata la història de La Puntual, una botiga familiar de vetes i fils que Rusiñol situa al barri de la Ribera, el barri de la seva infantesa i joventut a Barcelona. Narra la història de quatre generacions: l’avi, el senyor Ramon, fill de l’avi, el senyor Esteve, fill del senyor Ramon, i en Ramoment, fill del senyor Esteve. Les tres primeres generacions treballen, estalvien i fan prosperar la botiga. En Ramonet és l’alter ego de Santiago Rusiñol, perquè de ben petit que mostra unes inclinacions gens proclius a esdevenir un botiguer: desitja ser escultor. Esteve s’inspira en el seu avi Jaume. L’avi real tenia en el pensament les virtuts apreses a la família: treballar molt, estalviar, invertir i fer créixer el negoci. Esteve simbolitza i essencialitza el seny català, el jove Rusiñol en simbolitza la rauxa, i el Rusiño madur l’ús d’aquesta rauxa per crear, amb un treball constant i tenaç, com la del senyor Esteve.

.Era a París on la literatura i l’art i el lleure es consumien al voltant de les llibreries, sales d’art i els teatres.

.La manca d’entesa entre els artistes i la societat que veiem a “L’alegria que passa” es converteix en un pacte de modernitat a l’auca. Al final de l’obra, en Ramonet serà artista perquè la família li pagarà el marbre, és a dir, el mantindrà.

.Rusiñol va continuar escrivint obres teatrals: “La mare”, “Els savis de Vilatrista”, i d’altres centrades en la farsa: “La llei de l’herència”, “Dol d’alivio”, “El triomf de la carn”, “L’homenatge”, “La lepra”, entre d’altres.

.Reflexionà sobre l’ofici del teatre a: “El teatre per dins” (1910).

.Col·laborà amb Adrià Gual amb una obra de teatre infantil: “El titella pròdig” (1911), teatre de putxinel·lis.

.La tornada a les fórmules del teatre vuitcentista fou criticada per Rovira i Virgili a les pàgines del diari “El poble català”, l’any 1908.

.Rusiñol va participar amb la publicació satírica “L’Esquella de la Torratxa”, amb el pseudònim de Xarau, i des d’allí va atacar l’estètica naixent i classicista del Noucentisme.

.”La Niña Gorda” (1917), explica la vida d’una jove molt grassa. El domador de qui s’ha enamorat l’explota i l’exposa en representacions de circ, però ella té una sensibilitat romàntica i llegeix novel·les d’amor. És la contraposició a La Ben Plantada, ideal de dona classicitzant d’Eugeni d’Ors. Rusiñol va retornar a aquestes dones dissortades i romàntiques, explotades per personatges cruels de circ, com succeïa a “L’alegria que passa”. Rusiñol seguidia fidel als seus plantejaments inicials encara que els joves el critiquessin per anacrònic.

.A partir de la Primera Guerra Mundial va continuar escrivint farses com ara “El pobre viudo” (1916), “A ca l’antiquari” (1917), o “L’acaparador” (1918), entre d’altres. També va escriure comèdies: “El casament de conveniència” (1925), “Miss Barcekibeta” (1930), i alguns drames: “Els nàufrags” (1917), “Les dues filles” (1922).

.”Oracions”, és una obra de prosa poètica on hi apareixen descripcions de la natura.


ELS LLIBRES DE VIATGES

.L’ideal de vida artística de Rusiñol el va portar a viatjar entre 1890 i 1892, i també entre 1893 i 1897. D’aquí que sorgeixi una escriptura biogràfica i una narrativa de viatges.

.Segons Joan Fuster, és en el llibre de viatges on Santiago Rusiñol dona el millor d’ell mateix com a escriptor.

.En les primeres obres hi apareix un artista enamorat de l’art. En les posteriors, un viatge que mira la societat amb ironia descriptiva. Rusiñol va escriure llibres de viatges durant cinquanta anys, en citem alguns: “Impressions d’un viatge al Taga” (1881), “El castell de Centelles” (1882), “Desde mi carro” (1889), “De Vic a Barcelona en bicicleta” (1889), Desde una isla” (1893), o “L’illa de la calma” (1913), el seu llibre de viatges més conegut i traduït.

.En l’obra “El català de la Manxa” (1914), apunta la idea del fracàs de l’artista com a transformador de la societat.

.En aquest període, acabà la seva producció amb un llibre de temàtica diferent: “Màximes i mals pensaments” (1927), un llibre d’aforisme que sintetitza la seva manera de veure la vida i la societat.



LES DARRERES DÈCADES DE L’ARTISTA

.Tant Maragall com Rusiñol van establir acords amb la família que els van permetre de realitzar la seva vocació, no van acabar pas sentenciats a la monotonia, com en Joanet, o expulsats com la Zaira o el doctor Stockmann. No van morir de malaltia per la misèria de la bohèmia negra com Ramon Canudas; ni es van suïcidar, com Raimon Casellas, temorosos de perdre la feina a mans dels joves noucentistes. Trobem una societat que ja dona artistes defensors de la seva vocació i plenament moderns, tot i que la seva professionalització encara no pot realitzar-se ni no els dona guanys. Rusiñol va trobar aquesta professionalització a París.

.Les lletres foren una cosa i l’arquitectura una altra. Els arquitectes sí que van trobar aquesta professionalització. Lluís Millet, fundador de l’Orfeó Català es queixava a les seves cartes a l’arquitecte Domènech i Montaner que s’estava passant de pressupost en les despeses del Palau de la Música i no volia pagar-lo. Aquest darrer va patir per cobrar, però ho aconseguí.

.Amb la literatura aquest procés de professionalització fou diferent, més lent i complicat.

.Rusiñol apostà per una literatura sostinguda i justificada pel mercat. Reivindica un teatre a gust de les majories. Un teatre popular en català amb el qual pogués conquerir el Paral·lel. Així doncs, es va consagrar als gèneres menors, els que li donarien l’èxit: farsa, sainet, vodevil. Com a autor dramàtic va anar desapareixent del mapa, per raons públiques i meditades.

.Rusiñol va saber veure que la migradesa del mercat era un dels grans mals de la literatura catalana. I justament ell, que no necessitava guanyar diners amb els llibres, va defensar que una literatura sense valor econòmic no anava enlloc.

.Vinyet Panyella comentà que els homes del Noucentisme no podien perdonar ni el faceciós i anecdòtic autor, ni el pintor de jardins, al qual s’acarnissaven quan tenien l’ocasió.

.Rusiñol no simpatitzava amb el Noucentisme perquè defensava la llibertat total de l’artista i era enemic de qualsevol cosa que pogués fer la més mínima olor de partidisme o fanatisme.

.Les crítiques sobre la seva escriptura dialectal també amaguen un altre fet: la varietat de la riquesa expressiva i lèxica del seu llenguatge dramàtic.

.Hi ha el rumor que el govern francès li havia comprat quadres durant la Primera Guerra Mundial per agrair-li el seu suport als aliats. No era cert, la compra dels quadres s’havia realitzat molts anys abans i en un article de “L’Esquella de la Torratxa” el van defensar dient que Rusiñol es guanyava la vida com a artista i no com altres que cobraven per diverses bandes de l’administració pública: era una al·lusió directe a Eugeni d’Ors, filòsof i pensador del Noucentisme, el creador del mite de la Ben Plantada.

.Rusiñol creia en l’art fermament, com si fos una religió.

.L’artrosi li afectava els dits, emperò, continuava pintant jardins.

.Com a escriptor fou honest, i creia que el mercat petit era el mal que calia atacar. Es necessitaven escriptors independents i autosostinguts, fora del sou de les institucions públiques.

.La producció dels darrers anys de l’artista assoleix l’objectiu que el final rupturista de “L’alegria que passa” no havia assolit: una conciliació amb la societat i una professionalització a través del públic que el moviment noucentista mai no va assolir.

.L’afecte de la gent per Rusiñol perdura fins als nostres dies. A Sitges, l’Associació del Ram de tot l’any, una entitat fundada el 1932, un any després del traspàs de l’escriptor, procura que cada setmana hi hagi flors al Cau Ferrat i al seu monument en agraïment a l’empremta cultural que deixà a la ciutat. Aquella mística de l’art que va professar sempre va arribar molt més al públic del que ell mateix podia imaginar-se.

.En vida, Rusiñol no va parar gaire temps en un mateix lloc, sempre anava a la recerca d’un ambient o d’un indret on la seva retina pogués copsar la bellesa per poder pintar-la.

 


[Basat en l’estudi introductori de Josep-Francesc Delgado, inclòs a RUSIÑOL, Santiago, (2021). “L’alegria que passa”, Edicions del Roure de can Roca, La Garriga]

(Imatges extretes de: Real Academia de la Historia, Quadre: “La morfinòmana” (1894), de Santiago Rusiñol, Edicions 62, Il·lustració: “Castell de Montsoriu”, 1883, de Santiago Rusiñol, Fotografia: "El Cau Ferrat", Ramon Casanoves )

 

EXERCICIS:

1. Per què creus que Santiago Rusiñol es va posar de la banda del decadentisme?

2. Realitza una cerca per la xarxa telemàtica i comenta com va rebre la crítica del moment el quadre “La morfinòmana”?

3. Explica l’evolució que hi ha entre les obres “L’alegria que passa” i “L’auca del senyor Esteve”?

4. Rusiñol a més d’obres teatrals i de pintar teles, va escriure diversos llibres de viatges. En què s’inspirava per a portar a terme el seu art?

5. A quina bohèmia pertanyia Santiago Rusiñol i per què?


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger... { /* Bordes redondeados */ border-radius: 15px;