"L' alegria que passa", de Santiago Rusiñol. Fem pràctica d'examen! Adreçat als de literatura

Us aporto una pràctica per tal que us atreviu sense por a realitzar el comentari de text, empresa gens senzilla, i amb la qual cal agafar agilitat. De fet podria ésser un examen, qui sap. 

EXERCICIS:

1. Per què es diu que “L’alegria que passa” és una obra simbòlica? Argumenta-ho amb exemples i a través dels seus personatges (4p).

2. Comenta el present fragment de “L’alegria que passa” seguint les pautes del comentari literari que t’adjuntem (6p).

GUIÓ PER AL COMENTARI

.Contextualització: situa l’obra, el seu autor i el seu moviment literari.

.Tema: esmentar la idea central del text i els tòpics literaris que apareixen a l’obra i comentar-los amb exemples.

.Anàlisi del contingut: comentari exhaustiu i per paràgrafs del fragment, demostrant tot el que es diu.

.Anàlisi de la forma: estructura, narrador, punts de vista, personatges, espai, temps.

.Trets estilístics: el fragment representa la totalitat de la novel·la? Menciona els elements fònics (tipus d’oracions, mètrica, peculiaritats fonètiques), morfosintàctics (verbs, substantius, adjectius, connectors, pronoms, determinants), sintaxi (tipologia d’oracions), lexicosemàntics, estilístics, tipologia textual, registre del llenguatge.

.Conclusió: Cloure el comentari literari fent referència a la novel·la i al fragment que s’ha comentat. On se situa el fragment comentat dins de l’obra? És una obra versemblant?

**************************

JOANET: I jeure i tornar a menjar.

TÒFOL: Aquests són. Veus? Tu, llegint, t’omples el cap de cabòries; la lletra se t’entra cap endins, se’t fa un nus al païdor i la tinta t’ennegreix tot el rebost de la vida.

JOANET: Tòfol, jo voldria una altra vida. El temps que he estat a ciutat m’ha fet néixer somnis que no pots compendre.

TÒFOL: Ni ganes.

JOANET: He tastat una altra vida, però no he fet més que tastar-la. Voldria veure de prop el caliu d’unes mirades que sols he vist en dibuix. Ja saps com és fet el pare. És arcalde i tot ho mana a cops de vara. Diu que essent ric no té de saber res més que comptes per evitar que t’estafin; que amb diners s’aconsegueix tot; que la moneda sols es descanvia amb finques,; i que el que en té hi té de viure, a sobre, vigilant-les nit i dia.

TÒFOL: En quant a això de les finques, encara m’avinc a tenir-les, però no pas a guanyar-les. Per mi, amb els meus pocs coneixements i escassetat de llegir, qui els té de guanyar és la dona. L’home, la gran vigilància i concedir-los, an elles, el dret que ens facin homes. Ja ho sé, que se n’alaben; però fas veure que no ho sents.

JOANET: Ditxosa mandra!

TÒFOL: Sí, i ditxós “noble trabajo”! Que treballin els solters. Per això en són. Però nosaltres, els pilans de la societat, com va dir-nos aquell senyor del “maiting”, els responsables de la classe laboriosa; en fi, els homes madurs i...! Ca! Qui portaria les “riendas” del carro de la família? Això: qui portaria les “riendas” del carro de la família?

JOANET: No em parlis de la família.

TÒFOL: Que no te’n parli, i et cases un d’aquests dies, i tens la promesa abocada trona avall, i...?

JOANET: Sí, però ja t’he dit per què em caso? Què faria? Amb què vols que mati el temps? Ja saps com la vaig conèixer: per retrato. Va sortir el pare, com aquell qui va a mercat, a caçar pubilles, i em va portar un mostruari. N’hi havia tres per triar, però a sota d’una deia “aquesta”, escrit amb lletra del pare. Quan va arribar aquí an el poble, ja venia contractada.

TÒFOL: Oh, També són retrato aquelles que tu somnies!

JOANET: D’això em queixo. Em casaré, viuré com viviu vosaltres, m’adormiré sota els plàtanos, com el pare (assenyalant-lo) i els seus amics de conversa (assenyalant els altres adormits) i esperaré la vellesa lo mateix que un cocodrilo de poble.

Van sortint dones de missa.

(Imatge extreta de: Roure de can Roca)