Rosina,
darling.
T'ho
diré sense embuts: et deixo. He pensat tants cops aquesta carta, i he rumiat
tant la manera com t'ho diria (miraré que em comprengui, procuraré no ferir-la,
seré ferm i delicat alhora, etc., etc.), que a la fi m'he decidit a tirar pel
dret. Així que ja ho veus: et deixo. Tot, ho deixo: la casa, la feina i tu. I
més clar encara: et deixo per una altra. Sí, sí, exactament això que estàs
pensant: com un bandarra, com un podrit fill de sa mare, com un porc amb qui en
mala hora et vas casar, ara fa tretze anys. Sóc tot això i moltes coses més: un
irresponsable, un immadur, un boig que hauria d'anar a parar al psiquiàtric. O
a la presó. Tot el que vulguis, nena.
A
les espatlles on vagis a vessar les llàgrimes de dona abandonada, hi trobaràs
tota la comprensió del món. El que no em perdonaran i, de retruc, no t'ho
perdonaran a tu — és que deixi la feina. D'això, sí que se'n faran creus, els
amics que et quedin i que t'aconsolin dient que aquestes coses passen cada dia;
però que deixi l'arquitectura, amb el prestigi, les peles i la
res-pon-sa-bi-li-tat (a partir d'ara, prepara't, aquesta és la paraula que
hauràs de suportar més vegades, i creu-me que ho sento), això no és normal, no
és lògic, i et miraran de cua d'ull, per si s'encomana. Via vaginal, vull dir.
Renuncio
d'antuvi a fer-te comprendre'n els motius. Hi tens la mateixa capacitat com per
entendre el fora de joc del futbol, les derivades matemàtiques o el cinema de
Bertolucci, els tres exemplars favorits que esmentes quan presumeixes de
senzillesa mental, darling.
Només
perquè vegis que tot plegat no és un impuls —sobre això, és millor que no et
facis il·lusions, perquè no es tracta d'un cop de cap, t'ho puc ben jurar—, he
renunciat a una marxa més espectacular, que és exactament la que m'hauria
agradat. Em venia salivera només de pensar en un cop de porta ben pegat, però
ja ho veus: hi he renunciat. I ho he fet per resistir l'impuls de pegar-lo,
aquest cop de porta. Era massa teatral, i, per tant, tenia algun dring fals que
t'hauria fet fer il·lusions sobre el recobrament del meu seny. Per exemple:
volia cremar llibres —però tota la biblioteca— a la banyera. El sostre i les
parets hi haurien quedat ben galdosos. A continuació, volia esmicolar tots els
discos, i els compacts posar-los a la torradora elèctrica, I, amb les estisores
grosses, volia deixar-te el present de tota la meva roba feta tires, al mig de
la sala. El toc final era cagar-me a la llar de foc (no tenia fetge per fer-te
una cosa així sobre el cobrellit nou, que amb tanta cura vas triar, estimada).
Doncs
ja ho veus: hi he renunciat, i prou que em reca. ¿Oi que convindràs amb mi
que hauria estat una marxa molt més higiènica, contundent i purificadora?
Però... La teva reacció hauria estat exactament com enumero: primer, una indignació
rabiosa, unes trucades als més íntims contant la meva proesa, llàgrimes avall
les galtes enceses. Després, ho hauries deixat tal com estava per mostrar-ho. T'imagino perfectament, assenyalant amb el braç les meves
deixalles —les espirituals i les escatològiques— i fruint de l'espectacle. A
continuació, l'etapa tendra: el pobre ha perdut el senderi, em necessita, i
necessita el psiquiatre aquell de tanta anomenada. Ho recolliries tot, i, de bursada,
a la llibreria i a la casa de discos a refer els buits esgarrifosos que la meva
inconsciència havia deixat a la teva acurada decoració domèstica. Finalment, la
recerca rabiüda, amb
detectius privats i tot.
No,
xata, no. Prefereixo renunciar a l'espectacle només per espifiar-te la festa. I, amb el cor a la mà: per evitar que et facis falses
il·lusions. No té sentit fer-te patir. Almenys, més del compte. No et tinc
ràbia, ni mania, ni odi. Simplement, que plego.
I
no creguis que la causa sigui la Paquita —la Paquita és el nom de la meva
companya, i de seguida te'n faré cinc cèntims: em faig el càrrec que la
curiositat pot més que l'honor—; ella n'ha estat, si de cas, el catalitzador.
El neguit ja era a dintre, segurament covant-se des de la
meva més tendra infància. I ara ja pots dir allò d'«immaduresa neuròtica
evolutiva amb brots paranoics segurament congènits», o qualsevol altra xorrada
que et vingui al cap (un cap adorable, per cert, no em fa res dir-ho).
Com
que ja t'he dit que he renunciat d’antuvi a fer-te entendre les causes del meu
cop de porta —que ha estat sibil·linament esmorteït
per la meva bona educació, que, m'hauràs de reconèixer tu, tinc amarada a l'ànima—, et parlaré només dels seus efectes:
He
deixat el despatx, però tot en ordre i amb un nou arquitecte en cap prèviament
—i meticulosament— triat, i ara treballo de conserge-porter en una fàbrica que,
només per no donar-te pistes, no ve al cas dir-te quina mena de cosa
manufactura. És una feina que m'agrada moltíssim. Qualsevol plaer que imaginis
no és comparable al plaer que experimento cada matí, en fitxar, encendre els
llums i connectar les màquines, i seure a la meva tauleta de la porta amb un
escuradents a la boca. Quan entren els obrers i alguns em diuen: «Ep, Emili», o
«Cada dia toques el xiulet més d'hora, cony d'Emili», o coses semblants,
segrego una beatífica felicitat, tan tangible, tan profunda, tan visible que he
de mirar de no posar-me a bavejar.
La
Paquita, abans, era la dona de fer feines del meu despatx. La vaig conèixer ara
fa sis mesos, un dia —potser te'n recordaràs— que m'hi vaig haver de quedar
tota la nit amb aquells plànols que calia rectificar de dalt a baix per culpa
d'una disposició sobtada de l'Ajuntament. Té vint-i-vuit anys i és andalusa. És
la dona més meravellosa del món: sap guisar els plats més saborosament senzills
de què mai hagis sentit parlar —el seu potaje, espès, fort, picant, és una
glòria—, planxa tot cantant, especialment boleros. Quan diu allò de
...somos
dos gotas de llanto
en
una canción...
em
poso literalment a plorar. Vol tenir fills, molts fills. No sap llegir ni
escriure. Al llit és recatada, i mai de la vida consentiria que la veiés
rentar-se al bidet o pixar al wàter. Esmenta la regla amb eufemismes i és capaç
de posar-s'hi vermella i tot. I m'acaricia l'esquena, amb la mà plana i els
ulls humits —una mirada d’una feminitat tan profunda que crec que tots
vosaltres, les alliberades, heu perdut per sempre—, amb una tendresa que jo no
sabia que existís. Li encanta
cosir, i ho fa molt i molt bé. Posa els peus al barrot
de la cadira, de manera que els genolls li facin muntanyeta, i així, amb els
genolls junts, ajup el cos per mirar la costura de prop. La rodonesa dels seus
genolls, mentre està concentrada en l'agulla, és un espectacle del més pur i
refinat erotisme. I absolutament ingenu. I cada matí em dóna la carmanyola amb
el dinar i un termo amb cafè amb llet. Destapar-la, la carmanyola, a l'hora de
dinar, és un dels moments més rics, preciosos i intensos que tinc el gust de
viure. A diari, tu.
Abans d'emprendre el fals viatge que creus que estic fent
des de fa un mes, he deixat les coses com cal: com un home de bé. T'he deixat
perfectament proveïda de cèntims, perquè no m'he emportat ni un clau. Tens per
viure molt bé, i, com que ets molt llesta, segur que sabràs invertir i
muntar-t'ho de conya. A mi, no em tornaràs a veure mai de
la vida. Així que aprofita. I si algun dia vols el divorci, parla amb en
Castany, l'advocat, que t'ho resoldrà tot. Li he deixat una pila de papers
firmats en blanc. Perquè jo aquella vida, la vostra, ja l'he acabada: estic mort,
preciosa.
Teu,
Emili
P.S.: la Paquita té les cuixes de seda i els pits d’ambre
calent. Al seu costat no vals una pu… merda, my
darling.
(Del
recull “Històries perverses”. Barcelona: Edicions 62, 1992)
[Censura: una paraulota al final de la carta]
(Imatge
extreta de: Todocolección)
EXERCICIS:
1. Realitza un resum d’aquest
fragment literari de l’obra “Històries perverses” d’Isabel-Clara Simó.
2. Explica el
significat de les frases fetes assenyalades en color blau.
3. Escriu què volen dir
les paraules pintades en color taronja.
4. Dins del fragment, s’hi
aporten algunes paraules d’un registre lingüístic col·loquial, i fins i tot,
vulgar. Esmenta’n algunes.
5. Cerca dos pronoms
que apareguin en dues oracions diferents i anomena la seva referència.
6. Creació literaria:
redacta un text literari de cent vint-i-cinc paraules en format carta.
7. Realitza una presentació
digital sobre Isabel-Clara Simó.
8. Fòrum: opina sobre
aquest fragment literari escrit per Isabel-Clara Simó. Què t’ha semblat? Per
què? Raona les teves respostes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada