Nascuda
el 3 d’agost del 1918, a la Ronda de Sant Pere de Barcelona, aviat es traslladà
a la vivenda que hi havia a sobre de la cistelleria dels seus pares, situada a
la Rambla de les Flors número 83. La família paterna provenia de Rubí. Maria
Aurèlia Capmany era filla del folklorista i escriptor Aureli Capmany i de Maria
Farnés, professora de taquigrafia, neta del periodista i polític Sebastià
Farnés, alhora, àvida lectora de Honoré Balzac. La casa dels seus pares va
ésser un element clau en la seva formació, atès que, era una llar envoltada de
llibres. Aviat es traslladaren a viure a la Rambla de Barcelona. Maria Aurèlia
va iniciar els seus estudis a l’Escola Montessori, és aquí on li nasqué
l’afició pel teatre, tant de veure’l com de fer-ne, atès que a l’escola en
feien sovint. Posteriorment, amb els pares anaven al Teatre Romea i al
d’aficionats del barri. Passió que li llegà el seu pare, amant de tot allò que
vingués de l’escena teatral: music-hall, òpera, ballet…
A
l’edat de nou anys, va suspendre l’ingrés al Batxillerat. Després d’haver
passat un període de desorientació que va fer que estudiés en nombroses escoles
en poc temps, convení encetar un període en què seria més d’oci, i en el qual
assistiria als cursos que impartiria Pompeu Fabra a l’Ateneu de Barcelona, així
com a les classes de taquigrafia que impartia la seva mare. Els seus pares no volien que es malbaratés la seva
formació, i per això van matricular-la a l’Institut-Escola de la Generalitat de
Catalunya, un centre de renovació pedagògica i que fou fonamental per a forjar
la seva futura personalitat. On els propis alumnes es feien els llibres de text
i on no hi havia espai per a realitzar exàmens. En temps de la guerra, Maria
Aurèlia hagué d’interrompre els seus estudis de filosofia iniciats el 1937. Finalment,
aconseguí finalitzar-los cinc anys després, mentre els compaginava amb la feina
en un taller de gravació de vidre, ofici après abans de la guerra en una
escola. Tenia la pretensió de realitzar el doctorat però la manca de motivació
en aquella etapa de postguerra la feu desistir. Període de temps en què engegà
la tasca docent en diversos instituts.
Durant la dècada dels quaranta, Maria Aurèlia participà
en diverses activitats clandestines i estigué en contacte amb el grup d’Ariel. Entre
els anys 1944 i 1956 dona classes de grec, alemany i filosofia a l’Escuela de Enseñanza
Media Albéniz de Badalona. La feren dimitir de la direcció de la secció de
noies, arran de les seves idees rompedores i modernes.
És precisament durant l’any 1946 i quan feia de
professora a Badalona que decidí dedicar-se en cos i ànima a la literatura, per
tal de tenir llibertat dins d’aquells anys de la dictadura franquista. Ella prengué
la determinació de combatre contra la dictadura a poc a poc i no de manera
col·lectiva. Escrigué “Necessitem morir”, durant els trajectes que la portaven
a l’institut per treballar com a docent, la primera novel·la, que fou finalista
del premi Joanot Martorell al cap d’un any i que finalment s’edità el 1952. El
1948 ara sí, va rebre el premi Joanot Martorell amb la novel·la “El cel no és
transparent”, que no va publicar-se per problemes amb la censura fins al 1963,
amb el títol de “La pluja als vidres”. El 1952 va editar un llibre de
narracions curtes intitulat “Com una mà”. El curs 1952-53 va rebre una beca de
l’Institut Francès al Collège de France i va poder continuar els estudis de
filosofia a la Universitat de la Sorbona de París. Allí coneix d’altres
estudiants com Aina Moll o l’exiliat Josep Palau i Fabre. En aquesta etapa,
llegí Simone de Beauvoir, que posteriorment la influiria en la seva obra. A
mitjan dels cinquanta combinava les classes a Badalona amb l’escola Isabel de
Villena de Barcelona. A partir d’aleshores, Maria Aurèlia no deturà
l’escriptura, les obres no paraven de cobrar vida i de vegades, sort d’alguna
parenta que la visitava perquè així podia reposar, fer petar la xerrada i
sobretot deixar reposar els seus dits adolorits de picar a sobre de la màquina
d’escriure: “L’altra ciutat” (1955), “Betúlia” (1956), “Tana o la felicitat”
(1956) o “Ara” (1958). Durant aquests primers anys d’escriptura, Capmany hagué
d’enfrontar-se a diversos inconvenients: el règim franquista, poques editorials
existents, la censura, que empenyia a què moltes obres s’editessin
posteriorment. D’aquí que per tal de vindicar-se, cinc autors escrigueren un
assaig molt original on cadascun parlava sobre l’obra de l’altre, a “Cita de
narradors” (1958), Maria Aurèlia Capmany, Manuel de Pedrolo, Joan Perucho,
Josep Maria Espinàs i Jordi Sarsanedas, es donaren a conèixer alhora que
renovellaven la literatura de postguerra. L’obra fou premiada amb el Josep
Yxart d’assaig.
A les acaballes de la dècada dels cinquanta, Maria
Aurèlia s’introduí dins del món teatral. Fou directora, professora, actriu i
autora. Juntament amb Ricard Salvat, el 1960 fundà l’Escola d’Art Dramàtic
Adrià Gual, fet que va incitar un canvi en la seva vida.
En aquest període, Capmany va estrenar diverses obres,
tant pròpies com forànies: les dramatúrgies a “Tu i l’hipòcrita” (1959), escrita
per comanda de Jordi Sarsanedas; o “Dos
quarts de cinc” (1963), “Vent de garbí i una mica de por” (1965). Les novel·les “Ara” (1958), “El desert dels
dies” (1960). També escrigué una primera novel·la negra, “Traduït de l’americà”
(1963). A més de les novel·les i les obres teatrals, aviat s’hi sumaren els
llibres d’assaig, de caire literari i feminista; cançons, poemes, les
traduccions, sobretot de l’italià i el francès, les col·laboracions en mitjans
de comunicació, els guions per a la ràdio i la televisió, així com també els
articles de premsa, els cursos de divulgació, les conferències o les presentacions
i mítings dels polítics. Maria Aurèlia qualsevol acció que emprenia la
realitzava essent compromesa a la seva historicitat, governada pel feminisme,
l’intel·lectualisme i la política, una fidelitat completa als seus ideals. En
aquesta fase, la seva novel·la que sortirà de la seva ploma passarà per adoptar
temes individualitzats a d’altres de caire més col·lectiu. Prendrà Barcelona
com a lloc de les seves ficcions, ciutat que canviarà per Badalona, espai on
treballava anteriorment. La ciutat serà vista com a un personatge més dins de les
seves obres.
A mesura que s’encaminava cap a la maduresa, la seva obra
va fer un gir de cent vuitanta graus i emprà la història com a rerefons per tal
que cobressin vida els seus personatges. Quedà exemplificat en obres com: “El
gust de la pols” (1963), “Un lloc entre els morts” (1967), que rebé el premi
Sant Jordi el 1968, quan ja premiaven una obra publicada. Novel·la que està
considerada una de les seves millors novel·les. Dins d’aquesta s’hi plasma
l’evolució de la Barcelona entre els segles XVIII i XIX. Aporta com a novetat la
relativització del temps. Posteriorment, l’adaptà al teatre. El 1967 abandonà
definitivament l’ensenyament i es dedicà plenament a l’escriptura. Fou mentora
i referent de joves autors dels anys setanta com Montserrat Roig, amb qui la
lligà una gran amistat, o d’altres com Terenci Moix, Maria Antònia Oliver,
Jaume Fuster, Oriol Pi de Cabanyes, entre d’altres. Maria Aurèlia tenia somnis
de llibertat, defensa els incompresos i lluitava contra els elements
repressors, a la vegada, vetllava pels drets humans i per la igualtat de la
dona. Això la feu realitzar conferències sobre la dona arreu de Catalunya. També
participava més de la vida cultural i a la vegada de la política, atès que, en
aquell període anaven molt lligades una amb l’altra.
Posteriorment, arribaren obres com “Feliçment, jo soc una
dona” (1969), on posa en denuncia les desigualtats a les quals són sotmeses les
dones al llarg dels anys i posa en escac i mat els homes davant d’aquesta
situació. Així doncs, els temes intuïts en obres de la primera etapa literària
de l’autora: temps, memòria, intimitat i història, ara seran desenvolupats en
la segona etapa de l’autora, on quedarà plasmada la seva maduresa. El 1968
Capmany convisqué amb Jaume Vidal Alcover. Amb aquest autor i Josep Anton
Codina, Capmany estrenà algunes obres de cabaret a la Cova del Drac de
Barcelona, les podem trobar dins de “Varietats” (1969-1971). Capmany retornà a
un gènere que estimava, el de la novel·la negra amb “Vitrines d’Amsterdam”
(1970) i “Jaqué de la democràcia” (1972). Aquesta darrera no obtingué bones
crítiques, fet que va apartar Capmany de la novel·la per un temps, i sobretot
dirigí els seus esforços cap al teatre, l’assaig i a recopilar els articles de
premsa. Durant aquest període també publicà “Cartes impertinents de dona a
dona” (1971), on desempolsa els problemes socials que viu la dona; d’altres
obres similars seran “Coses i noses” (1980) i “Aquelles dames d’altres temps”
(1990). L’any 1982, Maria Aurèlia torna de nou a escriure novel·la amb les
obres: “Lo color més blau” i “El malefici de la reina d’Hongria”.
Pel que fa al teatre, el seu primer contacte fou
mitjançant un paper en l’obra “Primera història d’Esther” de Salvador Espriu al
Cercle Literari de l’Institut Francès. Des d’on es realitzaven tertúlies
literàries dins de la postguerra. Posteriorment, tingué un paper a “Ronda de
mort a Sinera”, dirigida per Ricard Salvat l’any 1965 i també a “Adrià Gual i
la seva època”. Maria Aurèlia també va aparèixer en dues filmacions cinematogràfiques:
“El vicari d’Olot” (1981) de Ventura Pons, i a “Del amor y otras soledades”
(1969).
Va estar a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual fins a
l’any 1967. Allí va passar per les diferents fases teatrals: va ésser actriu,
professora, va dirigir obres, va estrenar-ne com a dramaturga. L’escola tingué
alumnes com Carme Sansa i Montserrat Roig. Capmany va experimentar dins del
teatre, vist en obres com “Dones, flors i pitança” (1968), “La cultura de la Coca-cola”
(1969), “Cadascú el que és seu i robar el que es pugui” (1971), “Botxirel·lo,
botxirel·lo” (1974), obres escrites en col·laboració de Jaume Vidal Alcover i
que foren escenificades a la Cova del Drac de Barcelona. Va adaptar teatralment
la novel·la de Joanot Martorell “Tirant lo Blanc”.
Capmany dedicà els darrers anys de la seva vida al càrrec
de regidora i consellera de cultura de l’Ajuntament de Barcelona i també a la
Diputació de Barcelona pel Partit dels Socialistes de Catalunya a petició de
Pasqual Maragall. Formen part d’aquesta darrera etapa els dos llibres de
memòries: “Mala memòria” (1987), “Això era i no era” (1989). Són d’aquesta
darrera fase literària, la novel·la “El cap de Sant Jordi” (1989), “La rialla
del mirall” (1989), llibre de caire infantil; o el llibre de narracions curtes
“Aquelles dames d’altres temps” (1990) com a obra final dins la seva producció.
Dedicarà bona part del seu temps a recordar els fets que ha viscut: els seus
orígens familiars, la Barcelona on ha viscut, les seves vivències. El 2
d’octubre del 1991, uns mesos després de la mort del seu marit, Jaume Vidal
Alcover de pneumònia, el càncer de pit que patia s’agreujà i s’emportà Maria
Aurèlia Capmany a l’edat de 73 anys. L’autora tingué temps per a finalitzar la
traducció de Jaume Vidal de l’obra “A la recerca del temps perdut” de Marcel
Proust, que havia deixat inacabada, fet que li havia comportat molta il·lusió,
ja que, la mantenia lligada al seu marit. Capmany ens llegà divuit novel·les,
quatre reculls de narracions, un dietari: “Dietari de prudències” (1981), de la
qual s’extreu en aquesta cita la seva concepció assagística:
“L’assaig ha de ser, simplement, una meditació lliure d’algú
que té coses per dir, sense pedanteria, amablement, elegantment, amb un alt
sentit de la bellesa. Un resultat que ha de ser llegible per tothom, no per una
minoria d’erudits”.
També ens ha deixat vint obres d’assaigs, on s’inclouen
quatre volums de memòries: “Pedra de toc I” (1970), “Pedra de toc II” (1974),
“Mala memòria” (1987), “Això era i no era” (1989). En aquestes dues darreres
obres, Capmany s’amaga com a un personatge més de l’obra. Dins d’aquesta
vessant assagista, sobresurt el seu posicionament sobre la situació que viu la
dona, fet que la fa pionera en aquest àmbit social amb obres com: “La dona a
Catalunya: consciència i situació” (1966), on toca temes prohibits com
l’orgasme o l’homosexualitat femenina. Una obra demanada per encàrrec
d’Edicions 62, perquè feia dos anys que s’havia publicat “La mística de la
feminitat” de Betty Friedan, i es volia tenir una visió més catalana. Fou una
guia referencial per als joves d’aquella època; “La dona catalana” (1968), “El
feminismo ibérico” (1970), “De profesión mujer” (1971), “Carta abierta al macho
ibérico” (1973), “El feminisme a Catalunya” (1973), “La dona i la Segona
República” (1977), “Dona i societat a la Catalunya actual” (1978) o el llibre
que va il·lustrar Tísner, “Dona, doneta, donota” (1979) foren d’altres obres de
la mateixa tipologia. Aquest activisme social per defensar els drets de les
dones ja no va tenir aturador. Maria Aurèlia participava en conferències,
debats, jornades, com les Jornades Catalanes de la Dona, el maig del 1976
juntament amb Montserrat Roig i Teresa Pàmies. D’aquesta trobada destaquen unes
paraules seves manllevades del poeta Salvador Espriu i incloses dins “La pell
de brau” del mateix autor:
“A vegades és necessari i forçós que un home mori per un
poble, però mai no ha de morir tot un poble per un home sol”.
El compromís de Maria Aurèlia amb la societat també el traslladà
al món dels joves en obres com “La joventut és una nova classe?” (1969). Maria
Aurèlia es preocupava per la cultura i la societat catalana; vuit obres de
dramatúrgia, com ara “Tu, l’hipòcrita” (1959), estrenada per Ricard Salvat.
Obra que li demanava Jordi Sarsanedas per a l’Agrupació Dramàtica de Barcelona,
o “L’ombra de l’escorpí” (1972), ambientada al cabaret i que va rebre el premi
Crítica Serra d’Or de teatre; dins del gènere teatral també destacaren “Vent de
garbí i una mica de por” (1967), “Preguntes i respostes sobre la vida i la mort
de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya” (1970), escrita en
col·laboració de Xavier Romeu i estrenada en la clandestinitat a París per les
Edicions Catalanes de París o l’espectacle de cabaret “Ca, barret! o varietats
de varietat i tot és varietat” (1984); dins de la seva producció, també trobem un
còmic, set obres de narrativa juvenil, entre les quals: “Anna, Bel i Carles”
(1971), “Àngel i els vuit mil policies” (1981),
o “El malefici de la reina d’Hongria o Les aventures dels tres patrons
de nau” (1982), que obtingué el premi de la Crítica Serra d’Or de literatura
infantil i juvenil un any després i un recull d’articles, així com també no
podem oblidar-nos de les col·laboracions en la premsa escrita, que comporten
que l’autora fou una ploma inquieta i que abastava diversos gèneres literaris.
Emperò, segons l’estudiosa Marta Nadal, la Maria Aurèlia es considerà més una
novel·lista que una autora d’assaig, emperò, d’un assaig ple de pensament i
sobretot feminista. Escrit de manera senzilla i directa per arribar al màxim de
gent. És un fet memorable la tasca de Maria Aurèlia com a traductora de francès
d’autors com: Marguerite Duras, George Simenon, Honoré Balzac, Marcel Proust,
de l’italià: Italo Calvino a “El baró rampant” (1965), Pier Paolo Passolini,
Cesare Pavese, Luigi Pirandello, en són alguns o d’autors anglesos com James
Cain. Maria Aurèlia es declarava admiradora de Henry James.
Altrament, també deixà ben clars els seus ideals quan es
posicionà el entre el 9 i l’11 de març del 1966 en els coneguts actes de la
Caputxinada, on una sèrie d’intel·lectuals com Salvador Espriu, Joan Oliver,
Jordi Rubió i Balaguer, Antoni Tàpies, Josep Maria Benet i Jornet, Montserrat
Roig, entre d’altres, es tancaren al convent dels pares caputxins de Sarrià,
Barcelona convocats pel Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de
Barcelona, que comportà el setge i assalt al convent de la policia franquista.
És evident que Capmany va ésser fidel als seus ideals, una
experimentadora en el camp de la novel·la, per exemple, a “Feliçment, jo soc
una dona” (1969), on glossa gran part de
la novel·la en primera persona en boca de la protagonista, Carola Milà, per
posteriorment, optar per la tercera persona i deixar distància amb la protagonista.
En d’altres obres com “Betúlia” (1956), qui narra la història és una
bibliotecària, una obra que per primera vegada va sentir ben seva, i que
s’acompanya del “Pròleg a Guardiet”, guardonat amb el Premi Narcís Oller de
narrativa breu l’any 1952 als Jocs Florals de la Llengua Catalana a Tolosa de
Llenguadoc; i a “Un lloc entre els morts” (1967), ho fa una biògrafa. A “Lo
color més blau” (1982), ens relaten la història de caire epistolar una dona de
classe menestral, Dèlia Marcet, que es carteja amb una altra de l’alta burgesia,
Victòria Oliver. Dos destins que se separen a causa de la Guerra Civil, emperò
que s’entrecreuaran durant el maig francès del 1968, acte que per per cert, interessava
molt a Maria Aurèlia. Les protagonistes experimentaran les diferències que han
sofert al cap dels anys, i que a la vegada, els canviaran radicalment. També es
veu l’originalitat a “Quim/Quima” (1971), on realitza un homenatge a “Orlando”
de Virginia Wolf. On un personatge ambigu, mig home, mig dona va canviant de sexe
segons el moment i viu la història de Catalunya des de l’any mil fins a l’edat contemporània.
Obra emmarcada dins del gènere fantàstic, on Maria Aurèlia, juntament amb Aurora
Bertrana, va ser una de les pioneres del gènere a Catalunya. És a través de les
pàgines de la seva narrativa on podem trobar unes dones, heroïnes que esdevenen
protagonistes, moltes vegades en construcció i que s’enfronten a tot un seguit
d’adversitats.
El 1972 la seva parella, Jaume Vidal Alcover va ésser
nomenat professor de literatura i cultura catalanes de la Universitat de
Tarragona, això féu que plegats passessin bona part de la setmana a la ciutat i
que hi tinguessin un estret vincle.
Ja entrada a la dècada dels anys setanta, Capmany
escrigué guions per a la ràdio: “Història de Catalunya” (1977-1978), “Temps
passat, notícia d’avui” (1979) o per a la televisió:
“Tereseta-que-baixava-les-escales” (1977-1978), o “Les nits de la tieta Rosa”
(1980), en són algunes.
A finals dels anys setanta, Maria Aurèlia vivia en un
àtic a la Rambla de Catalunya de Barcelona. A la vegada, casa seva era un espai
de trobada per a tothom qui volia, una casa que estava oberta les vint-i-quatre
hores del dia, i que això sí, calia telefonar i avisar-la abans d’anar-hi. Un
dels seus millors amics era Salvador Espriu. Allí intercanviaven experiències i
intel·lectualisme.
Maria Aurèlia Capmany tocà la novel·la des de diferents
àmbits: el psicològic, la intriga, l’històric, o la picaresca. També realitzà
alguns llibres sota comanda editorial. Una autora que no aturava d’explorar el
fet literari per a obtenir noves formes que la complaguessin. Sovint, apareixia
el mar que tant estimava com a un element positiu. en les seves obres.
Dins de la seva primera etapa de producció novel·lística,
les seves novel·les són protagonitzades per dones que presenten un conflicte
intern marcat pel moment històric en el que viuen. Hi apareixen els temes que
desenvoluparà en obres posteriors: la situació de la dona, els canvis socials,
la complexitat per manifestar les pròpies idees, el sentit de la història, el
record personal. Capmany, una dona compromesa, polèmica i rebel, que expressava
ben alt allò que volia dir sense pensar com se sentirien els sectors culturals
catalans, d’aquí que alguns fomentin el seu oblit. Maria Aurèlia escrigué
assaig, ens deixà traduccions, escrigué cançons, col·laborà amb els mitjans e
comunicació amb guions, escrigué articles de premsa, realitzà cursos,
conferències, participà en jurats de premis literaris... tasca que li fou
reconeguda. Va defugir el destí de la maternitat per esdevenir lliure i tenir
la seva pròpia llibertat i identitat. Una dona que va arribar lluny tot i que
detestava estudiar. Li agradava escriure, però no la literatura, perquè les
històries de la literatura l’avorrien, així ho explanava en una entrevista.
S’interessava per obres de diferents segles i no únicament per tot un període
literari. Primer va aprendre a escriure que a llegir, com deia ella. Atreta per
la burgesia catalana en la novel·la, tanmateix la rebutjava en la realitat.
Desitjava una escola de teatre estable, però va fracassar. Va desistir de fer
la tesi doctoral pel vincle intel·lectual amb la universitat i perquè no tenia
diners. Va llençar les fitxes que havia escrit per la tesi. Això sí, sense
posar fi a la tasca educativa, perquè va començar a treballar com a professora
d’institut.
Durant els darrers anys de vida, Maria Aurèlia visqué a
la plaça reial de Barcelona. Sempre va estar lligada a la Rambla que tan
estimava i des de l’àmbit polític va batallar per recuperar el centre històric
de la ciutat comtal, atès que sentia la Rambla com si fos casa seva. Sempre va
ésser una dona lliberal i avançada al seu temps, trencadora de les normes
establertes i desimbolta com ella mateixa, com ho mostren el fet que en un
moment puntual de la seva vida decidís fer-se un monyo o fumar puros.
Segons Agustí Pons, el seu biògraf, Maria Aurèlia
aplicava la idea que tenia del món a tot allò que feia i escrivia. Es podria
definir a l’autora com a una activista cultural i que va tocar la majoria de
gèneres literaris existents i va defensar fins a la fi dels seus dies els drets
de la dona. També una autora que va saber obrir uns camins per a les dones de
la seva època i per a les que vingueren després. Maria Aurèlia deixà petjada en
tota una generació d’autors dels anys setanta que s’havia escolaritzat en
llengua castellana i que esdevingueren deixebles seus. Les seves obres foren
traduïdes a diverses llengües: alemany, anglès, castellà, italià i rus. Sempre
mantingué un afany per innovar dins del camp literari. De la seva escriptura
tenim en herència uns assajos que no tenen pèrdua i que val la pena recuperar
per la simplicitat i reflexió que destil·len.
Josep Maria Corretger Olivart
Desembre 2019-Gener 2020
Fragment d’obra:
"Vaig somriure,
doncs, una vegada més, i vaig dir-li:—Ets tan comprensiu! No sé pas per què porto
una vida tan inútil. I en aquell moment, l'àngel de la llar, satisfet, em
mirava, des de l'altre cantó de la sala, des del fons del mirall. No vaig
deixar de somriure, ni de fer la veu dolça, perquè no volia que aquell
endimoniat àngel de la llar se m'escapés. Havia comprès que si deixava de
somriure desapareixeria. Mai no havia estat tan amable com aquells dies. Em
sentia a mi mateixa dient: «Sí estimat... Sí, estimat», com en les traduccions
de les novel·les angleses. Somrient així vaig perseguir el meu àngel per tots
els racons de la casa. I una tarda, una de les tardes més avorrides de la meva
vida, mentre el meu marit feia migdiada, bo i assegut a la butaca, vaig veure
l'àngel estintolat a la paret, entre la televisió i el cove de la roba neta. Vaig fer un salt elàstic i vaig
engapar-li just el coll. Vaig prémer fort, amb tota la meva ànima i vaig veure,
amb els meus propis ulls esverats, com l'àngel es fonia. Hi va haver una
lleugera escampadissa de plomes, res més. Quan el meu marit es va despertar em
va dir:—Ja t'ho deia jo, que s'havien de recosir aquests coixins.—I tant —vaig
contestar—. Els homes de la casa haureu d'apuntar-vos a un curs de recosir
coixins, estimat. L'«estimat» em quedava com un tic nerviós que ja quasi ha
desaparegut del tot. He de confessar que, al primer moment, em vaig sentir una
mica desemparada. Sense el meu somriure habitual i sense la meva contesta
amable, havia de resoldre a cada instant què contestaria, quina havia de ser la
meva opinió.—Com has canviat! —em deien parents i amics. Al primer reclam del
marit ja vaig saber contestar-li:—Tinc una feina urgent, amor meu. Quan acabi
estaré per tu. I quan arriben els meus fills de col·legi els dic:—Quan truquin
per telèfon, pregunteu primer de part de qui, i si no és ningú de la llista
digueu que no hi sóc. I ara tanqueu la porta, tresors de la mareta. Em queden
encara frases fetes dels vells temps d'amabilitat, però ja no soc dolça i
comprensiva, i he recobrat a poc a poc el meu propi rostre. Cada u hi diu la
seva, és clar, i hi ha qui afirma que m'he tornat insuportable. Però em
suporten, naturalment, com jo abans els suportava. Aplica't la història,
senyora de bé, i creu-me: si vols fer alguna cosa de bo en aquest món, i no et
resignes a ser un esbós de persona, assassina l'àngel de la llar; només així
començaràs a viure."
(CAPMANY, MARIA AURÈLIA, "D'una assassina a una dona de bé", dins del llibre Cartes impertinents. Palma: Moll, 1971)
(CAPMANY, MARIA AURÈLIA, "D'una assassina a una dona de bé", dins del llibre Cartes impertinents. Palma: Moll, 1971)
Bibliografia
-NOPCA, Jordi, (2018), “Una intel·lectual de primera”, dins
“Ara”, 1 de març.
-PALAU, Montserrat, (2017), “Introducció”, dins
“Feliçment, jo soc una dona, Barcanova Editorial, Barcelona.
Webgrafia
(Crèdits fotogràfics: Meteora, Club de lectura, Pilar
Aymerich)
EXERCICIS:
1. Realitza una lectura del present
article sobre Maria Aurèlia Capmany i posteriorment presenta la seva figura amb
una presentació digital.
2. En quins gèneres literaris va
destacar?
3. Quina és la gènesi del seu estil
d’escriptura?
4. Cerca una de les seves obres i
escull un paràgraf on es vegi que defensa els drets de les dones, i justifica
el perquè.
5. Imagina’t que treballes per TV3,
i en l’apartat de novetats literàries ens has de recomanar una obra de Maria
Aurèlia Capmany. Quina escolliries i per què? Pots fer-ho breument en format de
vídeo.
6. Fòrum: com vas conèixer
literàriament a l’autora? Quina va ser la primera obra que vas llegir i a on?
7. Realitza un punt de llibre o un
full publicitari sobre Maria Aurèlia Capmany.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada