Treballem la llengua i literatura catalanes: El Modernisme. Adreçat a 4t d'ESO i als de Batxillerat

Fou un moviment cultural europeu molt ampli que sorgí a les acaballes del segle XIX. Una de les seves funcions va ser incorporar l’art dins de la vida social. D’aquesta manera, el Modernisme va expresar-se en l’arquitectura, l’escultura, la pintura, la música i sobretot, la literatura, entre altres arts. A Catalunya d’entre les figures més representatives del moviment podem trobar: Antoni Gaudí, Josep Llimona, Ramon Casas, Enric Morera, Joan Maragall.

El Modernisme va transformar la cultura regional i de caire tradicionalista, que s’ancorava a la Renaixença, en una cultura nacional i moderna. A través de la cultura, els modernistes varen introduir formes i idees noves, exportades de les novetats que provenien d’Europa, i països com per exemple, França. Posteriorment, van generar un art, una literatura i uns corrents de pensament que promoguessin el canvi del model de societat que imperava aleshores.

Etapes del Modernisme

Pel que fa a la literatura, el Modernisme tingué dues etapes ben diferenciades:

.Del 1892 al 1900:

Van ser els anys d’arrencada del moviment i també de formació de les tendències. Els ideals modernistes es difongueren a través de la celebració de les Festes Modernistes de Sitges, instigades per Santiago Rusiñol, i també per la creació de revistes per a divulgar aquests ideals: L’Avenç (1889-1993).

.Del 1900 al 1911:

Quan el Modernisme fou admès en la societat burgesa, la revista Joventut (1900-1906) va consolidar la presència pública del moviment, difonent les idees i donant a conèixer autors europeus com ara Ibsen, Ruskin, Hauptmann i d’altres de catalans, Víctor Català i Joan Maragall.

D’entre els corrents ideològics predominants, en podem trobar dos:

.El regeneracionisme:

Va contrariar al conservadorisme de la burgesia i va optar per una visió cosmopolita de la cultura i a través de l’art, va intentar regenerar les masses incultes. D’entre aquests artistes amb una vessant més radical podem trobar: Jaume Brossa, Ignasi Iglésias, Pere Corominas.

.L’esteticisme:

Van partir de l’art com a única via de sortida individual. Dirigits per Santiago Rusiñol. Els esteticistes tenien com a lema l’Art total o Art síntesi, és a dir, el conreu del màxim nombre d’expressions artístiques en una mateixa obra. Per ells, l’art era una cosa sagrada, com si fos una religió, una cosa intocable.

LA POESIA

A les acaballes del segle XIX sorgiren molts poetes emmarcats per propostes ben variades i difícils de classificar. Alguns d’aquests, formaven part de l’Escola Mallorquina: Miquel Costa i Llobera (1845-1922) i Joan Alcover (1854-1926). Aquesta escola es caracteritzava per uns aires clàssics, i per apartar les propostes romàntiques dels Jocs Florals, així com també un acostament als corrents idealistes.

Dins de la poesia podem trobar el simbolisme. Un corrent estètic sorgit a partir del 1886 a París. Lligat a la idea de l’art per l’art i de la substitució de qualsevol cosa real per un símbol, d’aquí el seu nom. D’altres corrents estètics destacats foren el prerafaelitisme, sorgit a Anglaterra cap al 1850, amb la intenció de refusar el manierisme, és a dir, allunyar-se de la recerca d’un estil únic i personal; el parnassianisme, originari de París, a partir del 1860. Una reacció contra el romanticisme de Víctor Hugo, el subjectivisme i el socialisme polític; i el decadentisme, de les acaballes del segle XIX. Caracteritzat per mostrar en l’art tot allò que fos morbós, decadent i malalt i que representava la societat canviant de l’època. El nom d’aquest moviment, fou imposat pels seus detractors, que l’anomenaven de manera despectiva.

Una altre dels autors destacats fou Joan Maragall (1860-1911). Fou l’intel·lectual més complet i destacat del Modernisme, des del punt de vista teòric, assagístic i poètic. Al llarg de la seva trajectòria literària va publicar cinc reculls poètics: “Poesies” (1895), “Visions i cants” (1900), “Les disperses” (1904), “Enllà” (1906), i finalment, “Seqüències” (1911). Mitjançant la seva obra assagista, Maragall va reflexionar sobre la gènesi de la poesia a “Elogi de la paraula” (1903) i “Elogi de la poesia” (1907), on defensava els valors de l’espontaneïtat i de la senzillesa expressiva, d’aquesta manera s’era el màxim de fidel a l’experiència viscuda pel poeta. Des de la seva vessant poètica fou un escriptor compromès amb la realitat social del seu temps i amb els seus escrits va generar petits debats d’opinió arran de les guerres colonials (1898) i dels esdeveniments de la Setmana Tràgica (1909). També destacà en el camp de la traducció.

LA NARRATIVA

Quan la novel·la realista va entrar en crisi a tota Europa, els escriptors catalans van focalitzar les seves obres cercant d’altres models:

.La novel·la simbòlica:

Basada en històries provinents del camp, emmarcada en escenaris muntanyencs i que tractaven els conflictes ideològics del moviment, a través de símbols, com ara: la lluita de l’individu per tal d’assolir la seva realització completa enfront de l’ambient i de la societat amb la qual conviu. El tractament del tema rural va determinar el llenguatge que emprarien en les seves obres, atès que, pretenia reflectir la parla dels pagesos, pescadors i similars. D’entre els autors sobresortints podem trobar: Raimon Casellas amb “Els sots feréstecs” (1901), Víctor Català amb “Solitud” (1905), Josep Pous i Pagès amb “La vida i la mort de Jordi Fraginals” (1912), la darrera novel·la modernista que va publicar-se.

L’autora més important dins de la narrativa modernista fou Víctor Català (1869-1966), pseudònim de Caterina Albert i Paradís. A més de l’esmentada “Solitud”, són essencials els “Drames rurals” (1902), “Ombrívoles” (1904), “Caires vius” (1907). Obres que són ambientades de manera tràgica en el món rural i tracten de manera molt cruel la condició humana i sobretot a la dona.

.La novel·la decadentista:

Va canviar la descripció per la suggestió, característica pròpia del simbolisme. No tenien la pretensió de reflectir la realitat de manera objectiva, en canvi, sí que volien mostrar la realitat interior: evocar les sensacions, les emocions, l’autoanàlisi. Tenien atracció pels contrastos, la mescla de la perversitat, la innocència. Des del punt de vista temàtic, tractaren els motius vinculats a l’erotismes i la mort (necrofília, perversions eròtiques, suïcidis, malaltia...). D’entre les obres d’aquesta tipologia de novel·la trobem: “Josafat” (1906), de Prudenci Bertrana, i “Camí de llum” (1909) de Miquel de Palol.

.La novel·la costumista:

És descendent dels quadres de costums vuitcentismes, un tipus de novel·la romàntica, amb un ús de la llengua col·loquial. Tracta temes que estan a punt de desaparèixer a causa de la revolució industrial i tecnològica: l’ofici de carreters, les masies.... Es caracteritza per un llenguatge amb ús de frases fetes, modismes, refranys i locucions.

La novel·la costumista va ser la desfeta de la novel·la en narracions de tipus independents, amb un fil conductor. Representen aquesta tipologia de novel·la: Joaquim Ruyra, amb “El rem de trenta-quatre”, narració dins “Marines i boscatges” (1903) i Santiago Rusiñol amb “L’auca del senyor Esteve” (1907).

EL TEATRE

El teatre va patir una de les reformulacions més importants durant el Modernisme. Va ésser un dels gèneres més destacats. Hi predominaren dues tendències: la esteticista, amb Santiago Rusiñol i obres com: “L’alegria que passa” (1898), “El jardí abandonat” (1900), “Cigales i formigues” (1901); o Adrià Gual: “Nocturn” (1896), “Silenci” (1897). I una altra de regeneracionista, fidel als canvis de la societat. Representada per Ignasi Iglésias, “Foc follet” (1899), “El cor del poble” (1902); i Joan Puig i Ferreter, amb “Aigües encantades” (1907) i “La dama enamorada” (1908).