Recentment, Xavier Bosch ha decidit abandonar plenament
la seva tasca com a periodista, sobretot l’esportiu, per dedicar-se a allò que
més l’agrada, l’escriptura. El que va ser periodista, director del diari Avui, un dels impulsors del diari Ara, encara articulista del Mundo Deportivo i conductor d’alguns
programes de televisió vinculats a la política, com Àgora o al Barça, vol consolidar la seva carrera com a escriptor.
De fet, Bosch va començar a escriure narrativa breu a principis dels anys
noranta, emperò, en els darrers anys s’ha fet un lloc en el panorama literari
català. Molta culpa la té el periodista Dani Santana, un dels seus personatges
d’una trilogia d’obres sobre la crítica, el poder, periodisme i que podem
trobar a: Se sabrà tot (2009), Homes d’honor (2012) i Eufòria (2014). Les editorials el
segueixen perseguint per demanar-li més obres protagonitzades pel famós
periodista.
La seva darrera novel·la Algú com tu (2014) va guanyar el Premi Ramon Llull el 2015, el
lliurament del guardó es retardà un mes pel traspàs de José Manuel Lara, editor
del Grup Planeta. Aquest premi ha facilitat que l’obra tingui més ressò en els
mitjans de comunicació i hagi arribat a més lectors. Bosch reitera uns
objectius molt clars: “Vull viure d’escriure en la meva llengua. Abandonar el
periodisme i sorprendre el lector. Volia fer una novel·la sobre la il·lusió de
la vida, l’amor”. No vol que la crítica l’etiqueti com a autor d’un únic
personatge. Fins i tot, aprofita el moment per enviar-nos algun consell en el
nostre dia a dia: “L’amor existeix, però s’ha d’anar a totes”.
Bosch ens glossà una anècdota, un
membre del jurat se li va adreçar el dia del lliurament del premi i li digué:
“M’he passat tota la novel·la a cegues pensant que l’havia escrita una dona”,
així li comentà la Gemma Lienas.
Algú
com tu és una novel·la a
cavall de tres personatges, que en paraules del mateix Bosch: “Expressen els
seus sentiments a la seva manera”. Ell, en la seva carrera personal també ha
reprès el rumb i vol tenir criteri propi per escollir allò que vol fer i a més,
com explana, no ser criticat. D’aquí que li hagi vingut de gust escriure
aquesta obra, una obra dedicada als seus pares que tant troba a faltar. La seva
mare es va morir fa vint-i-nou anys i el seu pare nou. De fet, el seu pare va
influir-lo en situar alguns ambients de la seva novel·la a París, atès que,
tenia una empresa i moltes vegades l’acompanyava fins allí, per tant, un entorn
que coneixia prou bé.
Ens alguns moments la nova creació d’en Bosch ens dóna
alguns ensenyaments que ens poden servir a la vida, en un moment de l’obra
apareix la frase: “Sempre és més tard del que ens pensem”. I és que l’obra té
instants poètics, com ara feia Lucreci a De
rerum natura. Bosch comentà que Lucreci era un filòsof però que va escriure
únicament un llibre en vers per glossar el seu pensament, i d’aquesta manera
vehicular millor les seves idees. D’aquí que Bosch també ha volgut apropar-se a
l’estil poètic en Algú com tu.
Una altre vincle a l’obra el
trobem en Franz Schubert. És curiós, emperò com explanà Bosch, Schubert va
ésser traspassat sense estrenar cap simfonia; i un personatge de l’obra,
Jean-Pierre clama a Paulina: “No hi ha amor sense pena”, la mateixa pena que va
sentir el músic per la seva creació i que mai veié editada. Aquesta tragèdia
forma part d’una balança de difícil equilibri. Aquí també hi trobem implícit un
altre missatge: “En l’amor, és millor provar-ho i fracassar a no provar-ho i
tenir recança”. Tots dos personatges van viure uns dies de passió amorosa a
París, però Paulina ja s’ha mort. La Gina, filla de la Paulina és egoista en el
tema de l’amor, tot i això, investigarà i reviurà en primera persona aquells
dies apassionats que visqué la seva mare, que morí quan ella tenia nou anys.
Amb aquesta darrera novel·la, Bosch no volia exigir un
esforç complementari al lector, sinó mantenir-lo en tensió, interessat en la
història que estava narrant, cercar una història original. Era un camí diferent
al de les novel·les negres que havia escrit anteriorment. Llavors, ho amenitzava
amb alguns aspectes de la vida real que coneixia perfectament.
Algú
com tu és una obra que fa
petits homenatges al món de la cultura: als llibres, a l’art, al cinema, i el
més preuat, als amics o coneguts, en senyal d’agraïment per haver pogut emprar
alguna anècdota viscuda. És per aquest motiu que podem trobar referències a una
llibreria de Girona, però també a Le Corbusier, un arquitecte francès que realitzava
collages; al pintor Joan Vila Casas, a Andy Warhol amb el quadre “I Love you”.
Són petites escenes com si fossin cinematogràfiques, com explica l’autor: “Hem
d’assaborir els moments i no ho fem prou”.
Bosch és metòdic a l’hora
d’escriure una obra. De vegades planifica la novel·la i dosifica la informació,
crea una fitxa per a cada personatge, glossant l’entorn on viu. Tampoc no empra
totes les dades que recull a les fitxes, només les que més li interessen. Li
agrada escriure allò que vol i amb completa llibertat, i ara veu com
l’actualitat li passa per sobre i pretén exagerar els temes en la novel·la.
Bosch va estar-se un període de dotze anys sense publicar cap llibre,
treballant com a periodista per a diversos mitjans de comunicació.
Després de
rebre el Premi Sant Jordi l’any 2009 va tenir ben clar a què es volia dedicar i
a escriure lliurement. Ho glossa fent menció d’una cita del Dalai Lama
apareguda en “La contra” de La Vanguardia: “Lo que gustar repetir y lo que no
gustar no repetir”. Per tant, va decidir deixar de banda pràcticament de manera
definitiva, tot i que no del tot, el periodisme. El món televisiu tampoc li va
deixar un bon regust de boca, atès que com deia en Xavier: “Feia enfadar a
molts polítics” i quan ell es veia per televisió no s’agradava. Una mostra de
lucidesa apresa en l’obra, és que cal assaborir les petites coses que ens llega
la vida i aquest llibre d’en Xavier Bosch és una bona via per fer-ho, una
novel·la d’èxit, una novel·la que com si fos neu a l’hivern, ha quallat en el
públic. Ens ha portat l’amor a les nostres cases.
Josep Maria Corretger Olivart
Gener del 2016
(Fotografies: grup62.cat, Joan
Sánchez, super-julie.fr, cerdanyolainfo.com )
.Fragment de l’obra:
1. Un personatge
misteriós
Mai no oblidaré la primera vegada que em vaig fixar en
tu.
—M’hi jugo el coll que demà no vindrà a classe —va
mormolejar.
—I tu què saps? —vaig respondre encara més baixet. Potser
no hauria posat els ulls en tu si, en veure’t marxar en una hora que no tocava,
l’Àxel no hagués plantejat una juguesca.
—Per la manera com se l’emporten, la Gina no tornarà.
—Vam mirar per la finestra i, veient com te n’anaves agafada de la mà d’aquell
senyor de passes serenes, va afegir—: Com a mínim, fins dilluns.
—Vosaltres dos, els del fons... Voleu fer el favor de
callar?
El bibliotecari de l’escola no estava per brocs. Era el
professor de filosofia dels grans i, a pesar que ens havia d’advertir cada dos
per tres, teníem la sort que encara no s’havia après els nostres noms. De fet,
els nanos de nou anys tan sols teníem permès d’entrar al paradís de les lletres
un únic dia a la setmana, els dimecres, després de dinar. Algun savi pedagog
havia pensat que, si ho percebíem com un lloc prohibit, tindríem més ganes d’anar-hi
i remenar llibres i furgar entre tots aquells volums i el reguitzell de
fantasies fins a trobar una història que ens captivés. El llibre, en majúscules
—cadascú el seu—, que ens desvetllés el plaer de la lectura. La biblioteca,
però, per a l’Àxel i per a mi, s’havia convertit en un lloc ideal per badar. Sí
que al fons de la biblioteca, de costat a costat i de dalt a baix, hi havia lleixes
i més lleixes de llibres, ordenats, arrenglerats amb el llom a la vista i
classificats amb el criteri de l’Ayuso —que devia ser un criteri encertat—,però
a nosaltres ens agradava més seure just a l’altra banda, al costat del gran
finestral. Posàvem un llibre, un de qualsevol, obert al damunt de la taula i ens
passàvem una hora parlant en veu molt baixa i mirant el pati dels tres pins
mentre l’Ayuso, assegut a la seva taula senyorial i ajudat per unes ulleres minúscules
que descansaven a la punta del nas, arxivava la seva col·lecció d’antiquíssimes
postals de Barcelona.
Amb l’Àxel havíem descobert que el finestral de la
biblioteca era un emplaçament estratègic per dominar tota l’escola. La
panoràmica ho abastava tot, des de la porta que donava al gimnàs i als
vestidors de nens i nenes fins al cancell principal de l’escola, que permetia
veure, estirant el coll, un tros del carrer de Bellesguard, un cul-de-sac on
els mestres i professors més matiners podien aparcar el cotxe en bateria. A
l’altra banda del gran finestral de la biblioteca hi havia l’aula de dibuix i,
a tocar d’unes buguenvíl·lees que els costava d’arrencar, hi havia la porta de
la secretaria, que, per un trau o per un mal de cap, també es convertia en
infermeria, refugi o consol.
El dimecres, de tres a quatre, els tres pins tenien una
estona de quietud. Ja no servien de pals de porteries, ni per lligar-hi cordes per saltar. Amb tots
els nens a les aules, pel pati pràcticament no hi desfilava ningú. Les
cuineres, després de rentar plats i olles, tocaven el dos amb un caminar
feixuc. Els vigilants de menjador, amb més pressa per gaudir de la tarda i de
la vida, s’enfilaven a la bicicleta i tiraven Bellesguard avall. De tant en
tant, algun dimecres de tres a quatre, mentre tots els nens del tercer C érem a
la biblioteca, vèiem arribar alguns pares que anaven directament a secretaria a
sentir el veredicte sobre el seu fill en boca del tutor del seu curs. Aquell
dimecres de calor, un dia de maig que la bata ja ens feia nosa, però, a l’hora
que pel pati només hi passaven el vent i la calma, vam veure arribar un
personatge misteriós. Un taxi va frenar al davant mateix de la porta de l’escola
i, a l’instant, en va baixar un home que podia tenir l’edat del nostre pare
però que no teníem vist de ser cap pare de l’escola. Anava amb corbata.
Vestit fosc i corbata. I a la nostra escola n’hi entraven
ben poques, de corbates.
—Mira, Biel.
L’Àxel me l’assenyalava, però jo no entenia què havia de
veure.
—El taxi no marxa. Com m’agradaven els taxis de
Barcelona, grocs i negres, una combinació cromàticament indigesta però amb
molta personalitat per a un cotxe. Veus un taxi així i dius... A Buenos Aires,
per cert, també són grocs i negres. L’home
de la corbata, amb una tofa negra, esborrifada, va pujar els graons que hi havia des del
carrer fins a la biblioteca sense gaire empenta. A la porta de
la secretaria el va sortir a rebre, amb posat greu, la directora de l’escola.
L’Àxel es va adonar que no era una visita concertada qualsevol.
El
Santcristogròs, la senyora Ramos, només apareixia, a repèl, per a casos
crítics. Es van donar la mà, van entrar cap dins i allà, durant uns minuts, vam
perdre la visió de la jugada. La conversa devia ser curta perquè el
Sancristogròs en va sortir tot sol i, amb el seu caminar tibat, d’esquena
emperpalada —ja fos per un pinçament discal o per donar-se-les de ballarina repatània—,
se’n va anar, de patac, a l’aula de disseny. Mentre els del tercer C, cada
dimecres, havíem d’anar a la biblioteca després del pati del migdia, els del
tercer B teníeu classe de dibuix o de plàstica. Aquella setmana havíem de copiar
la casa del Joan Miró a Mont-roig del Camp que el Torío havia penjat a la
pissarra. Poca cosa. Copiar un Miró, i en una hora. I amb unes pintures que, de
tan resseques, quan les havíem acabat d’estovar a base de barrejar-les amb
aigua, ja era l’hora de lliurar la làmina al Torío. Un tipus enrotllat, el
Torío. Potser ho porta l’assignatura. Aquell dimecres, però, així que va sortir
de l’aula amb el Santcristogròs també va començar a fer mala cara. I van tornar
a entrar i, en un tres i no res, l’Àxel, que estava més ben encarat, em va dir:
—Mira, Biel, Mira. Surten amb la Gina.
I el Torío es va quedar allà palplantat, amb la porta de
l’aula de disseny oberta, i la directora i tu vau anar cap a la secretaria i
allà vaig pensar, que estrany.
!!EXERCICIS:
1. Realitza una petita ressenya d'un dels llibres que ha escrit en Xavier Bosch.
2. Fòrum: has llegit alguna obra d'en Xavier Bosch? Què t'ha semblat? Raona la teva resposta.
3. Aporta un fragment d'una obra d'en Xavier Bosch que t'hagi fascinat i esmenta'n l'obra.
