Arcadi Oliveres: una llambregada al món des del punt de vista econòmic. Adreçat a tothom

En una xerrada recent Arcadi Oliveres (Barcelona, 1945) en un institut de secundària a Terrassa es va decidir per fer una radiografia al món a nivell econòmic amb el cap ben alt. El conegut economista i activista per la justícia social i la pau va tractar alguns aspectes que ens poden arribar a tocar l’espineta, emperò, que no serà un malbaratament poder escoltar tot el pensament que l’envolta. Glossà unes veritats com a temples. Ens va parlar sobre la globalització, la indústria, les finances, les empreses multinacionals, la immigració, les guerres, l’escalfament global, la producció, els mitjans de comunicació, i la economia, fent un tot. Ens endinsem en aquests interessants punts que a grans trets fan un perfecte radiograma del nostre planeta.

.La globalització:

Vivim en un temps en què ens envaeix allò comercial, des que ens llevem fins que anem a dormir. Ens bombardegen amb publicitat per la via que sigui. També portem o tractem productes contínuament de fora del país, per tant, estem davant d’un comerç internacional. Tanmateix, la reducció de duanes ha incrementat també el comerç i els productes diferenciats.

Pel que fa al preu del producte, el comprador i el venedor no tenen igual força. De vegades, fixa el preu el venedor i en canvi, d’altres el comprador. Trobem que mai hi ha un equilibri. La balança sempre es decanta cap a una banda. Així doncs, sempre n’hi ha un que guanya i un altre que perd. Més injustícia. L’Organització Mundial de Comerç (OMC), creada el 1995 i que supervisa els acords comercials entre els estats membres de la Unió Europea hi té la darrera paraula.

.La indústria:

Segons l’Arcadi, i suposo que tothom hi està d’acord, es va d’un país a un altre constantment amb l’objectiu de produir més barat, indiferentment de com surti el producte final. Per exemple, «Congo és el país més ric i pobre del món», era una colònia belga. Durant trenta-dos llargs anys, el president Mobutu Sese Seko (1930-1997) va autoritzar a vint-i-cinc països a extraure minerals d’aquelles terres congoleses. Això comportà que les grans multinacionals empobrissin els països. Aquests són alguns dels impactes de la globalització.

.Les finances:

Estan massa internacionalitzades. En podríem dir la globalització financera. Gairebé tot es basa en invertir i comprar accions. D’aquesta manera et pots enriquir si tens sort. D’altra banda, l’Arcadi recomanà no deixar-se enganyar i no posar-se en cap fons de jubilació, ja que, la jubilació l’ha de pagar l’Estat. Si inverteixes en aquest paquet no podràs tocar aquell capital fins als seixanta-cinc anys. És evident, que si es poden pagar els impostos i no s’amaguen diners, es podran pagar les pensions a la gent gran costi més o menys esforços a la societat. A Espanya les pensions costen cent quinze milions d’euros.

.Les empreses:

Tot i que no és bo generalitzar, l’Arcadi clamà a viva veu que les grans empreses estafen contínuament impostos, fins i tot, i sense pèls a la llengua, no va tenir cap inconvenient en citar-ne algunes: Banco de Santander, que segons ell, té multitud de paradisos fiscals estesos arreu.

.La immigració:

En aquest món actual es deixa circular tot, menys les persones. Al llarg del temps hi ha hagut quinze mil morts intentant arribar a terres espanyoles. L’Arcadi pensa que les portes d’un país sempre han d’estar obertes per al que calgui. Cal acollir. No té cap sentit posar tanques dissuasives. La història de la humanitat és un anar i venir de buscar-se la vida. Anys enrere molts individus anaven a fer les amèriques, entre d’altres, catalans; o al segle XIX els mallorquins eren ajudats pel Marroc en perdre les collites.

Altrament, trobem que hi ha gran part de la població envellida en països com França, Itàlia, Portugal i Espanya. Segons l’Arcadi, l’arribada de gent de fora a la cerca d’una oportunitat és un rejoveniment. Són necessaris dos-cents seixanta milions de nouvinguts nous segons la ONU per cobrir la necessitat geogràfica. Els que venen de fora paguen més impostos que els habitants del país d’acollida, per si algú no ho sabia. No és positiu que se senti l’expressió un i altre cop: «Venen de fora i ens ho prenen tot». Nosaltres també som fruit de la immigració. Per exemple, pensem en el call jueu o en el barri àrab de Girona. Posteriorment, l’Arcadi, continuà donant mostres d’això amb la dansa d’origen bisantí, sorgida de Constantinoble, actual Istambul, ciutat dels tres noms, on es ballava la sardana; o que per les festes nadalenques ens alimentem amb un postre magrebí, els turrons; i encara un altre, la barretina prové de la regió d’Anatòlia, part asiàtica de Turquia. L’Arcadi Oliveres promou no realitzar discursos xenòfobs. Hi ha gent que es rebel·la i li tapen la boca, llavors, sorgeixen guerres.

.Les guerres:

La maquinària de guerra mou milions d’euros. Sense guerra evitaríem que trenta-sis països pateixin la fam. Remarcà que Espanya gasta cinquanta milions d’euros diaris per lluitar contra un enemic inexistent, a més, de ser una font d’ingressos lletjos del país, país que en res del món ocupa un lloc privilegiat, únicament, ocupa el setè lloc de la vergonya a escala mundial en venda d’armes. Suportant això, trobem, per a qui encara no ho sàpigui el BBVA, que recolza la venda d’armes a nivell internacional.

.L’escalfament global:

Per l’Arcadi una cosa és evident, estem destruint el planeta. Aquí entra en joc l’escalfament global. En cent anys hem passat d’un grau a un grau i vint centígrads. Cal rebaixar aquest augment de la temperatura dràsticament, els països han de posar-se mans a l’obra. Emperò, no ajuden ni els tractats que pausen o endarrereixen aquesta lluiti ni tampoc les polítiques econòmiques que porten la majoria de països: es va a produir a d’altres territoris, això, a més de l’abaratiment de costos, també implica un augment de la contaminació. A mesura que els anys passen, els recursos de la terra es van esgotant, es prediu que el petroli té vida per a un màxim de seixanta anys. Per contra, els cotxes elèctrics també estan produïts pel combustible acabat d’esmentar, per tant, cal cercar d’altres formes que puguin alimentar els motors, com ara el biocombustible, mitjançant el blat de moro. El fet de viatjar contínuament en avió, també és una altra manera de contaminar, pensar en nosaltres mateixos i no tant l’estat com deixem el planeta.

.La producció:

L’Arcadi preconitzà la moderació en la compra de mòbils. Per ell, s’hauria de canviar de mòbil, a tot estirar, cada vuit o deu anys i prou. Per comprar-ne un deixà anar: «Hem matat cinc milions de persones al Congo». Cada vegada que s’envia per exemple un correu electrònic o un WhatsApp es malversa energia.

També és reticent a algunes empreses de renom, com ara, Nike, que produeix vambes que es venen a un preu de seixanta euros i que es fabriquen al Pakistan, en unes manufactures on hi treballen nens petits. Llavors, endemés, la fàbrica cobra seixanta cèntims per cada parell de vambes produït. S’ha de ser conscient del que fem i del que comprem. Una altra empresa que esmentà fou Pasqual, que té problemes continus amb els treballadors i enfrontaments amb els pagesos i els sindicats. D’aquí que el producte final no pugui sortir com espera el comprador.

.Els mitjans de comunicació:

Alertà del perill que comporten, perquè tenen un gran poder de maquinació, és a dir, ens fan escoltar el que volen, com volen i quan volen, tergiversant i portant a la confusió. Segons l’Arcadi ens enganyen contínuament, ens diuen mitges veritats, emperò, gràcies al futbol, la gent està feliç i es distrau. Telecinco i Antena 3 menteixen constantment. Això, ho enllaçà amb el tema de les xarxes socials, clamant: «Les xarxes socials són una gran estupidesa i pèrdua de temps».

.L'economia:

Es necessiten deu bilions d’euros per al rescat bancari. En el món en el qual vivim es genera una gran riquesa en uns països i una gran pobresa en uns altres. Trobem que el trenta per cent del menjar es llença, se’n fa un ús inadequat, quan d’altres podrien sobreviure i poder-ne gaudir. Potser no es valora suficientment els recursos que tenim a l’abast fins que els perdem.

Finalment, l’Arcadi promogué que és necessari apostar per d’altres formes alternatives al capitalisme. Actualment, n’estan sortint de noves i que donen lloc a una altra mena d’economia possible. La xerrada de l’Arcadi fou sostenible en tots els aspectes, aconsellant a tothom, d’un home que lluita per transmetre i per aconseguir un món millor, mitjançant una economia raonable, la inclusió, la ecologia, la pau i sobretot l’honestedat. Benvinguda lliçó, Arcadi!

Josep Maria Corretger Olivart

Abril del 2019

(Crèdits fotogràfics: Josep Maria Corretger)

EXERCICIS:

1. Comenta la visió que té l’Arcadi sobre el món.

2. Escull un dels temes que tracta l’Arcadi en la seva xerrada i aporta la teva opinió.

3. Imagina’t que estàs dins del govern, escull un parell de temes i introdueix coses que milloraries.

4. Fòrum 1 creus que tenim una visió egoista del món? Penses que tothom va a la seva sense tenir en compte la resta? Per què?

5. Fòrum 2: a nivell mundial, els governs podrien fer quelcom més per evitar l’escalfament global? Com haurien d’actuar davant d’aquest aspecte? Quines decisions prendries tu?

6. Comenta les presents afirmacions implícites en l’article:

.Els mitjans de comunicació ens enganyen.

.Les xarxes socials són una pèrdua de temps.

.L’escalfament global depèn de nosaltres.

.«Venen de fora i ens ho prenen tot». A què fa referència i per què?

7. Afegeix algun aspecte important que vulguis destacar i no hagi estat comentat per l’Arcadi. Explica el perquè creus que és fonamental.

8. Què has après amb la lectura del present article.

Les categories gramaticals. Adreçat a 3r d'ESO i Batxillerat

Les paraules s’agrupen segons la seva categoria gramatical. La categoria és el conjunt d’unitats lèxiques que comparteixen unes propietats formals i funcionals, a més, de tenir l’opció d’aparèixer en el mateix context sintàctic. Les categories gramaticals són: el substantiu, l’adjectiu, el pronom, el determinant, el verb, l’adverbi, la preposició, la conjunció i la interjecció.

La classificació per categories es realitza segons els factors:

.El nivell semàntic:

Segons el significat, podem trobar mots plens (paraules que designen persones, objectes o conceptes), per exemple, infermera, ploma, i mots buits (amb el significat dependent del context), exemple, ell, aquí.

.El nivell morfològic:

Podem trobar mots variables, és a dir, que tenen una forma diferent en masculí, femení, singular i plural, per exemple: noi, noia, nois, noies, i mots invariables, que tenen la mateixa forma sempre, tant per al singular com per al plural: encara, dilluns, dimarts, dimecres...

.El nivell sintàctic:

Hi ha mots que fan la funció de nucli, d’altres determinen, relacionen, poden fer de complement.

EL SUBSTANTIU

És la categoria que emprem quan volem designar conceptes, persones, animals o objectes. Acostumen a tenir un gènere fix, masculí o femení, tenen variació de nombre: singular o plural, i els podem classificar en:

-Concrets o abstractes:

Llapis (c), empatia (a)

-Propis o comuns:

Canigó (p), cotxe (c)

-Col·lectius o individuals:

Professorat (c), alumne (i)

L’ADJECTIU

Expressa una qualitat o una característica del substantiu al qual acompanya. L’adjectiu concorda amb el substantiu en gènere i nombre. En termes generals, va darrere del substantiu, tanmateix, en poesia pot anar al davant o en d’altres casos per posar més èmfasi.

Ex:

-El quadre era meravellós.

-Verd, era el prat que l’envoltava.

Per un altre costat podem trobar una expressió que té la funció d’adjectiu, la locució adjectival.

Ex:

-El meu pare sempre va ser d’esquerres (= esquerrà).

Podem trobar dos tipus d’adjectius:

.L’especificatiu:

Delimita i concreta el sentit del substantiu al que es refereix.

Ex:

-Els jugadors vencedors viajaven en avió (es refereix als soldats vençedors)

.L’explicatiu:

Dona informació que no és necessària sobre el substantiu.

Ex:

-Els jugadors, vencedors, viatjaven en avió (es refereix als jugadors)

Podem trobar molts adjectius (amable, bo, petit, vell…) que són especificatius quan se situen al darrere i explicatius si van al davant. Així doncs, no és el mateix dir:

-Un simpàtic alcalde (fa referència a la manera de ser i que no tothom valorarà igual)

-Un alcalde simpàtic (dona dades objectives)

EL PRONOM

És una categoria variable que inclou un conjunt de paraules heterogènies i buides de significat, atès que, únicament se sap el que volen dir pel seu context.

Ex:

-M’agradaria que arribessis a l’hora citada. → M’agradaria

Els pronoms tenen una funció primordial, la d’evitar repeticions de mots coneguts, i d’aquesta manera, el discurs esdevé més àgil i el text està més cohesionat.

Podem trobar pronoms de diversos tipus:

demostratius, possessius, numerals, quantitatius, indefinits, interrogatius, relatius i personals (tònics i àtons).

EL DETERMINANT

Acostuma a situar-se davant del substantiu, que a més, el concreta. Algunes expressions nominals requereixen l’aparició del determinant. Així doncs, podem trobar determinants sols o que es combinen amb d’altres. Es classifiquen en set grups diferents: articles, demostratius, interrogatius, possessius, indefinits, quantitatius i numerals.

Els determinants demostratius, possessius, numerals, quantitatius, indefinits i interrogatius tenen la mateixa forma que els seus homònims en pronoms, emperò, realitzen una funció diferent:

-Els determinants acompanyen el substantiu:

Ex:

El meu cotxe, aquella casa, pocs llibres…

-Els pronoms substitueixen el substantiu:

Ex:

El meu (cotxe) és ràpid, aquella (noia) és agradable, els cinc (equips) s’han classificat.

EL VERB

Expressa un estat, una acció o un procés. És el nucli del SV (sintagma verbal) i presenta tres conjugacions:

.La primera està formada pels verbs que acaben en -ar.

.La segona pels verbs acabats en -er o -re.

.La tercera pels verbs acabats en -ir.

L’ADVERBI

És una categoria gramatical invariable. No té morfemes de gènere, nombre o persona. L’adverbi modifica el verb:

-Menjava ahir.

També pot modificar un adverbi:

-Menjava molt malament.

O un adjectiu:

-Xiulava molt fluix.

Els adverbis expressen diverses situacions, d’aquí que els podem classificar en adverbis de temps, lloc, manera/mode, quantitat, afirmació, negació i dubte.

Per un altre costat, podem trobar una locució adverbial, un grup de paraules que funcionen i es poden simplificar amb un adverbi.

Ex:

-Ho va fer a cor què vols = Ho va fer satisfactòriament.

[Amb completa satisfacció i comoditat]

Quan trobem dos adverbis acabats en -ment, tenim dues possibilitats d’escriptura:

1. Repetim el sufix en tots dos adverbis.

Ex:

-Mirava elegantment i discretament.

2. Suprimim el sufix en el segon adverbi.

Ex:

-Mirava elegantment i discreta.

LA PREPOSICIÓ

És una categoria gramatical invariable. Serveix per enllaçar dos mots o sintagmes, per tant, el segon mot sempre dependrà del primer.

Ex:

-En Joan, menja coca de recapte. (La preposició subordina “recapte” a “coca”)

-En Joan, menja coca i de recapte. (No hi ha preposició i la conjunció “i” coordina els dos elements)

Les preposicions es divideixen en dos grups:

.Àtones:

a, amb, de, en, per, per a.

.Tòniques:

cap a, contra, des de, entre, envers, fins, malgrat, segons, sense, sobre, sota, ultra, vers, vora.

També podem trobar una locució prepositiva: és un conjunt de dues o tres paraules que equivalen i funcionen com una preposició.

Ex:

-Per tal d’arribar de seguida van sortir puntuals. = Per arribar de seguida van sortir puntuals.

LA CONJUNCIÓ

La conjunció, com succeïa amb la preposició i l’adverbi, és una categoria gramatical invariable. La seva funció és enllaçar dos elements dins de l’oració, i connectar dues oracions per a formar-ne de compostes.

.Les conjuncions són coordinades: i, o, però… quan uneixen dos elements que tenen la mateixa categoria.

Ex:

-En Joan i la Marta han anat a comprar la premsa.

Les locucions són subordinades (que, quan, perquè…) quan relacionen oracions.

Ex:

-Els Amics de les Arts han anunciat un nou disc.

També podem trobar locucions conjuntives.

Ex:

-Posat que eliminin al Liverpool, jugaran la final. = Si eliminen al Liverpool, jugaran la final.

LA INTERJECCIÓ

És una categoria gramatical invariable. No té un significat lèxic complet que expressi valors subjectius: dolor, alegria, sorpresa…

Les interjeccions tenen un caràcter emfàtic, d’aquí que s’acompanyin d’una entonació interrogativa o exclamativa. Les interjeccions equivalen a una oració, tanmateix, no presenten l’estructura subjecte-predicat. Poden ser de dos tipus:

.Pròpies:

Tenen una estructura que s’assembla a un crit.

Ex:

Ep!, Oh!…

.Impròpies:

En formen part els mots comuns de la llengua. Quan s’empren amb valor exclamatiu perden el seu significat.

Ex:

Vinga!, Ostres! Apa!, Ves!…

L’HABILITACIÓ

És quan una paraula canvia de categoria gramatical sense modificar la forma. Un cas d’habilitació freqüent és la substantivació, on qualsevol categoria gramatical passa a ser substantiva. Tipus d’habilitació:

.Adjectiva:

És la més comuna.

Ex:

-L’esprimatxat era el culpable.

.Verbal:

Es poden substantivar l’infinitiu, el gerundi i el participi.

Ex:

-El perdut finalment va ser localitzat.

.Adverbial:

Ex:

-En escoltar el no, es va enfadar.

.Preposicional:

Ex:

-Acostuma a portar la contra.

.Conjunció:

Ex:

-No sabia el perquè d’aquella acció.

.Numerals:

Ex:

-El noranta-dos va ser el dorsal guanyador.

.Ordinals:

Ex:

-La Quima sempre vol quedar la primera.

(Material adaptat de: DIVERSOS, Llengua catalana i literatura. 3^r ESO, Editorial Teide, Barcelona, 2007)

(Imatge extreta de: El bloc de 1r)

EXERCICIS:

1. Explica la diferència que hi ha entre categoria i funció amb exemples.

2. Esmenta si les paraules en negreta són pronoms o determinants.

El cotxe, que vingui l’altre, és la Joana, li respongué, la meva llibreta, ho va col·locar, ell ho sabia.

3. Digues si les paraules en negreta són adverbis, preposicions, locucions adverbials o locucions prepositives.

-Vaig pensa en tu.

-Lluita a causa de les retallades.

-«Entre el cel i la terra» és una novel·la de Gerard Quintana.

-Vine de pressa.

-Va realitzar els deures a corre-cuita.

4. Cerca una oració que substitueixi cada interjecció o expressió en negreta.

-Au vinga!

-Ostres! No ho sabia.

-Quan acabis toquem el dos!

5. Redacta dues oracions amb cada mot, en una ha de fer d’adjectiu i en l’altra de substantiu.

Groc, babau, revista, treballadora, savi.

6. Digues la categoria gramatical dels mots en negreta.

-El viu és gran.

-El saber i el fer són dues maneres d’actuar.

-Em fascina el roig.

-L’espera és el parc més gran diu la cançó.

-No entenia el perquè.

7. Comenta el significat de les següents interjeccions.

Renoi!, ecs!, oh!, som-hi!, ep!, ostres!, ui! Vinga!

8. Anomena els adjectius i els substantius d’aquest fragment literari.

A un altre li hauria dit ras i curt que no. Tota la nostra activitat, normalment, es limitava a informes comercials, d’empleats, prematrimonials, solvències econòmiques i assumptes semblants d’un compromís relatiu, i mai no ens havíem embolicat en cap afer prou dubtós per a cridar l’atenció de la policia, que no, cal dir-ho, no hauria pas tolerat que els nostres serveis li fessin la competència. Al senyor Jordana, però, li devia alguns miraments.

Era un bon client, potser el millor, i no podia pas oblidar que prop de quatre anys enrere, en obrir l’agència, va confiar-me la informació de tot el personal, obrers, obreres i empleats administratius, que sol·licitava un lloc a la filial que casa Serveis i Mecanisme, SA obria a les Corts. En conjunt, prop de tres-cents informes que ens ocuparen vuit mesos seguits i ens permeteren d’enfocar el futur amb confiança.

[Fragment extret de: PEDROLO, Manuel de, (2018). Mossegar-se la cua, Educació 62, Educaula, Barcelona]

9. Crea una gamificació per tal de treballar les categories gramaticals a l’aula.

10. Autoavalua’t: quines dificultats t’han sorgit durant el treball de la fitxa de les categories gramaticals? Per què? Com les has resolt?

Isidre Grau: la passió per la novel·la de detectius. Adreçat a tothom

Darrere la novel·la «L’home que perseguia la veritat» (2019), trobem com a principal sospitós l’Isidre Grau (Sabadell, 1945), un escriptor de llarg ofici i format dins del col·lectiu «Ofèlia Dracs», creador de la novel·la de gènere en llengua catalana. De ben petit va anar a viure a Sabadell. Allí hi treballà com a tècnic industrial. Més endavant va ser professor de català i d’escriptura a l’Ateneu Barcelonès. El seu debut literari arribà l’any 1980 amb «Fugida en gris». També fou el creador d’un cicle de novel·les literàries ambientades a l’entorn de la família Benavent de la ciutat fictícia de Vinyes de Savall, dins el qual hi podem trobar diverses novel·les: «Els colors de l’aigua» (1985), «La nit vermella» (1989), «El balancí negre» (2001), «Groc d’Índia» (2004), «El punt blanc de l’horitzó» (2006).

L’Isidre, un escriptor que incorpora les avantguardes sense ésser avantguardista, així el definí Vicenç Villatoro durant la presentació del llibre, escriu unes obres que es poden llegir des de diferents punts de vista. Si donem una petita llambregada als temes d’aquesta novel·la veurem que se centra en aspectes generals, així doncs, com en totes les obres trobarem que un dels assumptes tractats és la família, com per exemple succeïa en l’obra «Anna Karenina» (1877) de Lev Tolstoi. Un conflicte de família per ser exactes, emperò, també hi fa acte de presència el pas inexorable del temps i la decadència de les coses com a fet pairal. Si haguéssim de distingir un llibre bo d’un de menys qualitat, trobaríem que el llibre bo amaga un pensament filosòfic, en canvi, l’altre no. Vivim en una societat que condemna la mentida i que reclama la veritat, quan abans, es vivia en la tradició que la gent no volia saber les veritats per no emportar-se algun disgust, segons Grau. Així doncs, l’obra que tractem versa sobre l’estil policíac de model clàssic, on apareix la figura del detectiu panxut, de mitjana edat, divorciat, valent i com no, de caire americà, enquestador que esbrina el crim. Val a dir també que és una novel·la atrevida dins del seu temps.

L’Isidre Grau s’inicià en l’escriptura de ben jovenet, amb tan sols deu anys ja es delia per escriure. Més endavant, va connectar amb la gent que participava al Congrés de cultura catalana el 1981, i col·laborà en la tasca d’iniciar la literatura de gènere catalana de la mà del col·lectiu Ofèlia Dracs amb l’escriptura de contes que es compartien amb els autors que en formaven part. Per l’Isidre participar dins d’Ofèlia fou convivència, experiència en l’escriptura de gènere, s’hi sentia còmode, com a casa. Actualment, es desmarca d’aquesta etiqueta: «Mai he volgut jugar amb l’etiqueta de gènere».

Al llarg de la seva trajectòria, l’Isidre ha escrit narrativa breu en diverses ocasions com «Alens d’amor i de recança» (1982), Premi Xúquer de Narrativa curta; «La marina robada» (1983), Premi de Narrativa curta Vila de Sant Boi de Llobregat; «Rellotges fora de punt» (1987), «En última instància» (1993) o «El dia de l’incident: tretze històries sota una altra claror» (2013), en són un exemple; a més de l’obra que tractem, en podem trobar d’altres com les premiades: «Fugida en gris» (1980), Premi Ciutat d’Olot el 1979; «Vent de memòria» (1984), que rebé el Premi Ciutat de Palma; «Els colors d’aigua» (1985), Premi Sant Jordi; o «El balancí i negre» (2001), Premi Ciutat de Palma altre cop o en vingueren d’altres com «Els amants volàtils» (2011) i «La ciutat dels solitaris» (2017); també ha tocat l’assaig en llibres com: «L’arquitectura del conte» (2001) o «La maleta de l’escriptor» (2005); la literatura infantil i juvenil en obres com: «Corre, correfoc!», «Memòries de l’illa del vent» (1991) i «Sortides d’emergència» (1992).

«L’home que perseguia la veritat» és una novel·la de ficció, sorgida a l’estiu del 2013 a Sant Feliu de Guíxols, lloc d’estiueig de l’autor. Allí pensà en qui podria ésser un dels protagonistes de la seva història, l’Andreu Novell, un home vidu, jubilat i de prop noranta anys, que decideix investigar un crim de fa trenta anys des de la seva llar, Sant Feliu de Guíxols. Parlem del pintor Eduard Vilamateu, del qual va ésser xofer, assistent personal i any en què es commemora el seu centenari. És quan l’Andreu s’il·lumina i decideix capficar-se en esclarir els fets del crim en el qual va ser acusat el pintor, i es declarà innocent. L’Andreu sap que tenia una bona coartada, estar amb ell catalogant pintures per a una propera exposició. Vol que Eduard Vilamateu per fi quedi alliberat d’aquell mal de consciència que el pertorbava, les acusacions infundades i poc creïbles per a d’altres.

L’Isidre s’inspira en un fet aparegut a l’obra «La veritat sobre el cas de Harry Quebert» (2013), novel·la del jove Joël Dicker, on s’acusa a una persona d’un crim de fa trenta anys. La novel·la té ingredients de la novel·la negra, tanmateix, l’autor la defuig, no era la seva pretensió. L’obra també té un títol més llarg en el seu interior, ja que en portada podia espantar el lector, és el que li fa més justícia, perquè durant la investigació es van descobrir més coses: «L’home que perseguia la veritat i en va trobar més d’una». L’Isidre confessà que el primer títol que tenia pensat fou «A la nit a la Martinica», fent referència a la mansió abandonada d’indians, situada als afores del poble, un dels espais de la novel·la, atès que, esdevé un personatge més, veu tot el que hi succeeix, a més, com qualsevol ésser humà també envelleix, i on el pintor Vilamateu s’inspirarà per donar vida a les seves obres, emperò, finalment, en trobà un de més encertat.

L’obra ha tingut a l’Isidre entretingut durant cinc anys, sobre aquest fet, ell comentà que la imprimí i la rellegia per veure tot allò que podia millorar, la tornava a reconstruir. També s’activava amb les opinions externes que li arribaven i el portaven a repensar algun capítol. Tot l’ajudava a l’hora de prendre decisions de caràcter tècnic i professional.

Com glossava en Vicenç Villatoro durant la presentació, Jorge Luís Borges en una entrevista digué: «No busquis el tema, el tema et busca a tu. Jo quan escric sempre sé el principi i el final de cada conte i què succeeix al mig. Llavors, només em cal decidir si ho escriuré en 1^a o 3^a persona i a on del món passarà».

L’Isidre a l’hora d’escriure té molt clar el que vol fer i cap a on vol portar la seva història. En aquesta obra volia expressar la veritat, i que de vegades, aquesta podia amagar uns fets innats, col·laterals. L’investigador té un ajudant de vint anys anomenat Èric, supervivent d’un intent de suïcidi en intentar tallar-se les venes. La relació del detectiu de gairebé noranta anys amb el jove de vint anys és un homenatge a la transferència d’experiències a d’altres generacions. Així com també al vincle amo-servidor. El primer té frustracions i el segon esdevé de confessionari.

La setzena novel·la d’Isidre Grau també ha rebut inspiració del món del cinema, atès que com explanà l’Isidre: «Les pel·lícules també ajuden, et queden escenes. Els espais impacten molt, llavors, construeixes les històries». Com si fossis un pintor, posteriorment, construeixes el teu propi univers. Dins de l’obra i en les maneres de fer d’Andreu Novell hi podem trobar petites dosis autobiogràfiques de l’autor, com ara, el lloc on viu i passeja, espais que visita. Segons l’autor, la novel·la planteja tres fets fonamentals: la veritat pot variar. Pot no esdevenir única. El fet de cercar la veritat farà que apareguin imprevistos, el descobriment de fets que no t’esperaves i que et poden portar trencaments de cervell. La transmissió de l’experiència als més joves, la trobem en la relació Andreu i el jove convalescent, de vegades, pot arribar a ésser incompresa. També hi ha implícita fins a on poden arribar els límits de la relació entre l’amo i el senyor.

Els espais i descripcions per tant, cobren un gran protagonisme en l’obra. Així doncs, hi podem trobar accions que transcorren a Sant Feliu de Guíxols, a Cerdanyola del Vallès, i d’altres a Barcelona o a Castell d’Aro. El cotxe també esdevé «un altre personatge», ja que agafa un certa rellevància per les converses que s’hi esdevenen.

Aquesta novel·la ha suposat un gran esforç a l’autor, hi ha treballat durant cinc llargs anys, i és una tasca que esgota, tot i fascinar-lo, sobre el fet de literaturitzar, l’Isidre pensa que sempre és millor partir de la pròpia memòria i vivències personals que no haver de cercar una idea per tal de crear una història nova, ja que a més, aquestes es nodreixen de tot allò que has llegit, visionat o viscut. Una vegada més, l’Isidre ens delecta i amb una novel·la entretinguda i ens hem de felicitar per aquest regal, ja que com va deixar anar, potser no vindran gaires més novel·les de ficció de la seva ploma, esperem que no sigui cert. Per tant, carpe diem. Qui serà el culpable? La intriga tot just només ha fet que començar.

Josep Maria Corretger Olivart

Abril del 2019

(Crèdits fotogràfics: Josep Maria Corretger, Editorial Gregal, la micro biblioteca, Isidre Grau)

EXERCICIS:

1. Presenta en format digital qui és l’Isidre Grau. Posteriorment, penja la presentació a l’Slideshare.

2. Què comenta l’Isidre sobre el fet d’escriure novel·les?

3. Escull una de les seves obres i realitza un cartell publicitari per a una presentació del llibre.

4. Si has llegit una obra d’Isidre Grau, comenta breument què t’ha semblat.

5. Fòrum 1: penses que és complicat avui dia publicar una novel·la i tenir èxit? Per què?

6. Fòrum 2: t’agrada escriure? Aporta idees que faciliten la inspiració a l’hora d’escriure.

7. Fòrum 3: quin gènere literari et fascina llegir i per què?

Adéu o adeu? L'accent diacrític en els compostos. Adreçat a tothom

L’accent diacrític segons les noves normes ortogràfiques aparegudes l’any 2017 varen comportar diversos canvis en l’accent diacrític, fins a reduir-ne el llistat a 15 de fonamentals i ineludibles. Tot fou per afavorir l’aprenentatge de la llengua a l’alumnat nouvingut, així com al castellanoparlant. També va comportar que s’haguessin de consultar més sovint el llistat de mots diacrítics per veure els que es mantenien. Són els següents:

bé / be; déu / deu; és / es; mà / ma; més / mes; món / mon; pèl / pel; què / que; sé / se; sí / si; sòl / sol; són / son; té / te; ús / us; vós / vos.

Els visualitzem per tal que sigui més senzill recordar-los:

Tanmateix, arribem a un altre canvi important, l’accent diacrític no s’aplica en els compostos derivats dels mots:

adeu, adeu-siau, marededeu, pregadeu, redeu, semideu; almon, rodamon; a contrapel, a l’empel, repel; entresol, subsol, vertisol.

En canvi, sí que s’aplica en els mots compostos que s’escriuen amb guionet, atès que els components matenen llur forma gràfica:

déu-vos-guard (salutació), mà-llarg, més-dient, pèl-llarg, pèl-ras, pèl-roig.

(Font: Ortografia catalana, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 2017)

(Imatge extreta de: dival.es)

EXERCICIS:

1. Fem una classe invertida. Investiga el significat de:

vós, deu, pèl, què, sòl, son, ús.

2. Explica si s’accentuen o no els mots següents i per què:

rodamon, adeu, entresol.

3. Per què els mots següents s’accentuen?

Mà-llarg, pèl-llarg, pèl-roig.

4. Crea una gamificació per treballar l’accent diacrític a l’aula.

5. Fòrum 1: els nous canvis t’han comportat algun trencament de cap a l’hora d’escriure algun accent diacrític? Per què?

6. Fòrum 2: què en penses dels nous canvis ortogràfics en l’accent diacrític? Com t’han afectat? Els has acceptat fàcilment? Raona les teves respostes.